El Xavier Marcos,publica una fotografia; Castell del Coll
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/castell-del-coll-olot
Casa forta o
castell situat uns centenars de metres més avall de l’església de Sant Andreu
del Coll, al vessant de la muntanya, a l’extrem oriental de la serra de Sant
Miquel del Mont, al costat del coll que donà el nom a l’església i al castell.
Des de la
fortificació, situada sobre uns camps, hi ha una molt bona panoràmica sobre la
plana d’Olot.
La part que ha d’ésser més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals. Aquest edifici té una planta quadrada, amb una longitud dels quatre murs d’aproximadament 19 m. La façana principal, on hi ha la porta, és orientada cap a llevant. Actualment les façanes tenen una altura que oscil·la entre els 6 i els 8 m. A la façana de ponent hi ha hagut una important reconstrucció recent; en les altres tres també hi ha algunes alteracions més o menys modernes.
Per la situació de les espitlleres hom pot veure que hi havia bàsicament dos nivells: l’inferior que correspon a la porta i a algunes espitlleres situades a 1 m de terra i un altre, un pis superior, que correspon a les diverses espidieres situades a uns 5 m del sòl actual. Poc per damunt d’aquestes darreres espitlleres ja s’acaba l’obra medieval. A l’angle del sud-oest hom pot veure encara un tercer nivell d’espitlleres, a uns 2 m de terra.
A l’exterior la porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. És acabada amb un arc de mig punt, format per 10 dovelles que tenen una longitud de 65 cm.
Les espitlleres tenen una alçada que oscil·la entre els 85 i els 95 cm i una amplada, a l’exterior, d’uns 10 a 15 cm. En alguns casos han estat tapades.
Els carreus d’aquest edifici són lleugerament escairats, més aviat quadrats, de mida força gran (com ara 30 cm d’alt per 35 cm de llarg), ben arrenglerats i units amb morter de calç. A l’extrem de ponent de la paret de tramuntana i a la mateixa paret occidental hi ha un aparell constructiu una mica diferent. Per exemple, hi ha unes quantes filades sota el nivell de les espitlleres més altes, que són formades per carreus col·locats verticalment i no gaire grossos (que recorden, en certa manera, per exemple, alguns dels que hi ha al castell de Segueró). No sabem pas si això respon a un reaprofitament o bé si més aviat és una forma de construir diferent que apareix en aquest sector nord-oest del castell.
Entrant a l’interior d’aquestes quatre parets hi ha, a mà esquerra, dos arcs de mig punt, que s’aguanten al mig per una grossa columna de secció circular. Al fons, davant la porta d’entrada, hi ha un arc rebaixat. Més enllà d’aquest arc hi ha un pati. A tota la banda de tramuntana del castell i també a la banda de llevant s’aixequen unes construccions d’època moderna, del temps en què aquest castell era utilitzat com a masia, actualment en molt mal estat de conservació. En aquesta casa de pagès, que aprofità les parets perimetrais i algunes altres construccions anteriors, els habitatges eren al primer pis i el nivell de peu de pla devia ésser destinat al bestiar.
Tot i que caldria un estudi detingut de l’interior —que no hem pogut pas fer—, en principi sembla que almenys les parets perimetrals poden ésser datades vers el segle XIII. Sembla que les quatre parets comportaren l’organització d’unes construccions com a mínim de dos nivells diferents, al voltant d’un pati central, potser no ben centrat. Segurament els arcs que hi ha a l’interior, prop de l’entrada, són del segle XIV i XV; les restants construccions, molt probablement, són del segle XVII o XVIII.
Aquest castell
del Coll, per les seves característiques, hom creu que és una típica
fortificació de la baixa edat mitjana, organitzada no pas al voltant d’una
torre, ans més aviat al voltant d’un pati; recorda d’altres castells, com poden
ésser, sense moure’ns de la comarca de la Garrotxa, el d’Oix (dels darrers
segles medievals) o fins i tot el de Santa Pau.
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1256
Casal fortificat. Documentat el 1132.
Del primer senyor
que en tenim notícies és d'Emelio, que va fer edificar l'església de Sant
Andreu l'any 995. els seus successors foren: Suniario (1028), Isarno (1028),
Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir
(1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll
(1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334),
que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer
del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimonde Podiolo (1419), Mandina
(1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de
Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de
Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins fa poc eren
propietaris els marquesos de Vallgornera. Eduard de Balle i Comas, és el VIII marquès
de Vallgornera.
https://www.revistavanityfair.es/realeza/articulos/eduard-de-balle-marques-de-vallgornera/27798
Ja a principis de
segle XIX es trobava molt fet malbé però s'habilitaren els costats Nord-oest i
Sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició
parlava d'uns passadissos subterranis pes quals es podia fugir en cas d'atac.
No fa gaires anys enrere es descobriren aquests passadissos que menen del
castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.
Em venia a la
memòria una fotografia datada l’any
1900, del Josep Maria Armengol i Bas ( Barcelona, 1865 + 1941 ) Façana i era de
Cal Patiu amb nens i un carro.
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4171/rec/6
El REINO està convuls, em cridava l’atenció una pancarta, en la que algú – possiblement descendent dels que s’alçaven contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República – reprodueix la frase que té el seu origen,en la història de la mort del líder lusità Viriato, que va ser assassinat per tres traïdors anomenats Audax, Ditalco i Minuro.
Segons l'historiador Apiano, quan tots tres es van presentar davant el general Cinquè Servilio Cepión per cobrar la seva recompensa, aquest els va respondre que Roma no pagava traïdors: "Roma traditoribus non praemiat".
Els que aguanten la pancarta, i els seus ascendents, possiblement han viscut i viuen molt bé, d’ençà de la traïdoria del 8 de juliol de 1936
Aquesta " música pagada ", segons 'expliquen, està buidant - acceleradament- els comptes de FUERZA VIEJA
Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien, tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “, alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!!
Jorge Mario
Bergoglio (Buenos Aires, 17 de desembre de 1936), el Papa Francesc, crida
tots els bisbes, sembla que l’excusa son els abusos a menors , està clar
però , que el Papa, no vol que la caiguda” lliure” de l’Església a España, s’acceleri
més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada