IN MEMORIAM. ESCOLA PARELLADA. TERRASSA. VALLÈS OCCIDENTAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/06/05/la-biblioteca-salvador-cardus-antic-ajuntament-del-poble-de-sant-pere/

Que Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928 ) va ser l’autor a seu de l’edifici de l’ ajuntament del Poble de Sant Pere, quina inauguració oficial es va fer el 30 de maig de 1897, i va durar només 7 anys, fins que fou consumada - manu militari - l’agregació del Poble de Sant Pere a Terrassa l’any 1904.

L’edifici acollia també la seu de l’escola pública, Pere Parellada i Solà, que va ser alcalde de Sant Pere des de 1898 a 1899.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GRÀCIA DE LA TOSSA DE MONTBUI. L’ANOIA

Em demanaven descriure llocs de Catalunya, que havien de ser alhora , bonics , accessibles i relativament desconeguts pel gran públic, recorreguts CP [ per a Coixos i Prenyades ], en paraules del Joan Moliner i Manau –, darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta.

Pujàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a la Tossa de Montbui, un dels ‘cims’ de l’Anoia Panoràmica.
Retratava – una vegada més, sempre veig nous detalls - l’església de Santa Maria de Gràcia, que f ou consagrada l’any 1032 per Oliba Cabreta (Besalú, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046), Abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046), fundador del monestir de Montserrat, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046).

La porta està orientada – com pertoca – al matí, m’havia sobtat veure que l’entrada a l’església del poble de Santa Margarida, està situada al Nord.

Exteriorment té forma rectangular amb coberta a dues vessants, a base de lloses. El portal, que es troba encarat cap a migdia, és d’arc rodó, construït amb grosses dovelles. L’arc del portal es recolza damunt d’unes cornises ornades amb temes geomètrics força erosionades pel temps. Corona el mur de ponent un campanar d’espadanya de doble arcada de construcció més tardana.

Al cantó de llevant sobresurten els tres absis construïts a l’estil llombard. Adornats amb arcuacions i lesenes, es conserven encara alguns vestigis de l’època en que aquesta àrea acollia el cementiri.

L’interior correspon al tipus basilical de tres naus en volta de canó, dividides per columnes de tres pedres cilíndriques. Es conserva la pica baptismal tallada en pedra. Les finestres de doble esqueixada complementades amb una creu al mur de ponent.

El Josep Olivé Escarré, assolia aquí la fotografia 1400 de la seva col•lecció d’indrets de Catalunya.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/09/mare-de-deu-de-gracia-la-tossa-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/09/castell-de-montbui-santa-margarida-de.html

La Tossa de Montbui demana i necessita fer una visita sense pressa.

SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA.

Llegia que segons el Rectorologi de Santa Maria d'Igualada la primera pedra, de l’església parroquial de Santa Margarida de Montbui, fou col•locada el dia 15/03/1600.

Fou construïda sobre la primitiva església advocada a Santa Coloma , i té l'estructura típica del moment. Està construïda amb pedra i morter i la coberta és a base de teula àrab. Cal destacar la torre del campanar construïda a base de pedra de "turo" o "tosca", amb el pis superior poligonal, coronat amb una barana i arcs i construït l'any 1731 o 1732. El rellotge data del 1820. En el presbiteri hi ha una tomba amb una làpida sepulcral interessant que data del segle XVII i pertanyia als comtes de Plasencia i barons de Montbui.

Josep de Lanuza Montbuí-Vilarig i de Rocabertí-Pau, tercer comte de Plasencia, vescomte de Rueda i Perellós, baró de Montbui i Llers, virrei de Mallorca entre els anys 1657 i 1663, al segle XVII va fer construir la Casa Gran, situada a l’altre costat de la Plaça enfront de l’església de Santa Margarida.

Fotografia de Jordiferrer

El senyoriu de Montbui estarà en poder de la casa de Plasencia fins a l'any 1886, en que passà a la família Biosca d'Igualada.

L’església té l’entrada al Nord.

fou sufragània de la de Santa Maria de la Gràcia de La Tossa, fins que al segle XIX, adquireix la categoria de parròquia.

L'any 1966 es va acabar construcció d'una església parroquial al barri de Sant Maure, amb planta de creu llatina i cimbori al creuer, a l'estil de les esglésies medievals, que exerceix de facto, com església parroquial de Santa Margarida de Montbui.

El nucli històric de Santa Margarida de Montbui, ha esdevingut un suburbi infradotat de tots els serveis.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANTA MARGARIDA DE MONTBUI AL BARRI DE SANT MAURE. L’ANOIA.

Llegia que la nau que és avui seu de l’Ajuntament de Sant a Margarida, al dit barri de Sant Maure, fotografiada per Jordiferrer, va ser reformada  l'any 1942 per Bonaventura Bassegoda Musté (Barcelona, 1896 — Barcelona, 29 de març de 1987) i rehabilitada a inicis dels noranta per Miquel .Adrià  ,  J. Fabregat i  Ferran Bermejo. com a seu de l'Ajuntament.

https://fabregatfabregat.com/index.php/portfolio_page/rehabilitacio-la-vinicola-casa-consistorial/?lang=es

Ens agradarà tenir noticia del cognom matern. i del lloc i data de naixement i traspàs - si fos el cas - a l’email castellardiari@gmail.com - , cal eradicar  aquest mal costum, de citar a  “ la manera castellana “, oi?.

La descripció ens diu que l’edifici situat dins la finca "La Vinícola" , està envoltat per uns jardins a diferents nivells que formen una plaça al seu accés. És una gran nau de secció basilical i planta rectangular. Té una nau central i unes de laterals de menor alçada. La central és coberta a dues aigües sobre encavallades de fusta i cables d'acer. A la façana principal hi ha l'accés que és perpendicular a l'eix longitudinal de l'edifici (làmina de pedra de composició abstracta amb elements simbòlic-representatius de la casa consistorial). Les façanes restants respecten el llenguatge original (pilastres d'obra vista i finestres al pla de façana). A la façana sud hi ha un alt sòcol de maó vist amb forats estrets i llargs. El balcó de l'alcalde que surt volat de la façana sud cap a la principal serveix de marquesina. L'interior és simètric respecte l'eix longitudinal centrat en gran doble espai central al que donen, en dos nivells, els diferents despatxos situats al llarg del perímetre de l'edifici.

L’edifici de l’antic Ajuntament i escoles, situat al poble de Santa Margarida de Montbui, no té – segons m’expliquen alguns veïns - cap utilitat. La sensació de les persones que continuen residint al nucli de Santa Margarida de Montbui, és la de que estan ‘arraconats’ per part del Consistori local.

Costa de creure que no existeixin dades dels autors de l'edifici " original  " , oi?. 

ESCOLA L’EUCARIA. SANT MARTÍ DE TOUS. L’ANOIA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Havíem fet una visita a Sant Martí de Tous l’any 2010, i en relació a la masia dita l’Eucaria , http://www.eucaria.com/ havia trobat les següents dades :

La família Vilà va vendre en data 08-06-1925 la finca a l'Escola Pia de Catalunya que en el període 1926-27 la va fer servir com col•legi per a estudiar-hi els nois que volien ser escolapis i encara eren molt joves.

El Gener de 2001 l'Escola Pia signa la venda de la finca que esdevindrà un Restaurant, que defineix el lloc d'aquesta manera :

Pau, silenci, natura, ocells, olors, flors, pagesos, camps, arbres, animals, passejar, badar, pensar, imaginar, jugar, disfrutar, descansar, menjar...

Això es l'Eucaria, casa pairal, antiga residencia d'estiu d'un Indiano i actualment reformada com a restaurant. Situat en una vall privilegiada amb vistes a la muntanya de Montserrat.

D’aleshores ençà no he trobat cap dada d’aquest ‘Indiano’, ni tampoc de l’autor de l’esglesiola neogòtica de la Sagrada Família.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Olivé Escarré, als seus 89 anys, ‘flipa en colors’ davant la diversitat monumental i/o paisatgística de Catalunya.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

CASTELL DE SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ. PONTILS. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré – que té 89 anys – i l’Antonio Mora Vergés, fins la fortificació de dimensions considerables del que fou Castell de Santa Perpètua de Gaià, avui al terme de Pontils, a la comarca de la Conca de Barberà, cal superar una mena de pont fet amb travesses de tren, que et permeti accedir al recinte emmurallat de planta allargada i irregular del Castell, que té uns 65 metres de llargada i 17 metres d'amplada , a l'interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre.

La torre és d'un valor patrimonial inqüestionable per tractar-se d'un dels exemples més peculiars de l'arquitectura militar preromànica de Catalunya. Construïda durant el segle X presenta una planta triangular amb els angles roms. Els dos costats més llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables. La torre tenia quatre pisos, el més alt del qual defensat amb merlets. L'accés es feia a través del primer pis mitjançant una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta. Té forma triangular amb punta ovalada d'uns 25 metres d'alçada i amb restes d'una reconstrucció posterior.

A l'extrem occidental i ja sobre el cingle abocat al Gaià se situen les restes d'un recinte de planta rectangular que podria haver funcionat com una aula o gran sala.

El Josep Salvany Blanch immortalitzava aquest indret l’any 1919.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ. PONTILS. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Llegia que l’església parroquial de Santa Pèrdua de Gaià, advocada a Santa Maria, fou construïda a inicis del segle XIX, d'estil barroc. Sobta un xic, tota vegada que la fil•loxera l’any 1893 feia la seva ‘aparició’ a la Conca de Barberà, i propiciava un desastre econòmic del que la comarca no s’ha refet mai, altres fonts, patrimoni Gencat, ens parlen de que s’aixecava als segles XVI-XVII.

La descripció ens diu que l'església és d'una nau de planta rectangular de 20,5 x 10,8 metres, .dividida per contraforts i els corresponents arcs en cinc trams.

El campanar, emplaçat al primer tram, té una alçada de 17,7 metres i es divideix en dues parts.

Els murs tenen un gruix de 65 centímetres i estan fets amb maçoneria ordinària.

El seu estat actual és ruïnós.

El culte religiós es va mantenir fins a l’any 1935, data en que se'n va cremar l'interior. En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes. Encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, va servir de magatzem i de garatge.

L’església i la propera torre del Castell, han esdevingut símbols identificatius d’aquestes contrades, que retratava l’any 1919 el Josep Salvany Blanch.

Ens agradarà rebre imatges anteriors a l’actual degradació d’aquest edifici religiós a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA FULLOLA. TORTOSA. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

L’Enric Sánchez-Cid m’envia una crònica de la seva visita a la Fullola, terme de Tortosa, d’ençà que l’any 1945 es desestima la reivindicació del Perelló.

De la seva església parroquial, advocada a la Mare de Déu, en queden únicament les parets de tancament i els arcs apuntats de la volta. La planta és rectangular, de reduïdes dimensions, amb l'entrada a una de les façanes laterals, i la sagristia, totalment en runes, a una de les capçaleres. L'obra és de maçoneria ordinària arrebossada, amb pedres i reble als arcs, cantonada i marc de la porta. A una de les cantonades, gravat a una pedra, es troba l'escut de la ciutat de Tortosa, jurisdicció a la qual pertanyia l'antic poblat de Fullola. Aquestes runes estan totalment abandonades i pràcticament cobertes per vegetació que augmenta encara més el deteriorament.
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/12/la-torre-i-el-poblat-de-fullola-ii.html

A la fitxa de patrimoni Gencat, s’afirma que l'església es va abandonar definitivament l’any 1867.

L’enciclopèdia catalana recull que l’any 1863 l’ajuntament de Tortosa ja considerava la Fullola com un despoblat.

La Maira Lampugnani Lattuca, defensa que l’abandonament de la Fullola es produïa els anys posteriors al conflicte bèl•lic, que s’iniciava com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, i que va tenir en aquestes terres alguns dels episodis més esfereïdors.
http://arborabooks.weebly.com/sala-de-premsa/entrevista-a-la-maira-lampugnani-a-ebre-expres

Quan al topònim defenso la tesis que fa referència al margalló o bargalló: “la palmereta litoral en les terres del Migdia” , “una planta de les serres costeres del Migdia, molt abundosa a les Balears i tot al llarg del Continent des de Garraf fins a Alacant.”, “L’atracció principal del bargalló està en el mollet, fillola o fruiteta comestible que se li fa a la soca […]: el miren com una veritable llaminadura, molt cobejada pels infants i no només per ells.”

El diccionari català valència balear ens diu; Part del bargalló que conté la llavor i és comestible; en castellà, hijuela.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR. BELLPRAT. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia que Bellprat tancava l’any 2014 amb 78 habitants, el seu sostre demogràfic s’assolia al cens de l’any 1920 amb 373 veïns, la pèrdua del 79,09% de la seva població és un dels grans èxits, de la dictadura franquista, que la ‘ democraciola’ acabarà d’arrodonir. La qüestió de la despoblació de la Catalunya interior, és un dels temes prioritaris que s’hauran afrontar desprès del 27 S.

La descripció – lacònica – de partrimoni Gencat, ens diu de l’església de Sant Salvador de Bellprat ; edifici d'una nau, de planta rectangular. Façana amb el campanar incorporat que presenta dues obertures per les campanes i una petita finestreta per il•luminar l'interior d'aquesta edificació. El portal, és rectangular.

Bellprat pertanyia a la baronia de Queralt (que comprenia els termes de, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric), la creació de les comarques, esquarterarà el territori de la Baronia, entre la Segarra, la Conca de Barberà i l’Anoia.

El primer llinatge dels Queralt-Gurb fou substituït des del 1213 pels Timor, que també es cognominaren Queralt.

Els barons de Queralt reberen el 1599 el títol de comtes de Santa Coloma.

Ens agradarà rebre imatges del interior d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL DE FIOL. SANT MARTÍ DE TOUS. L’ANOIA. CATALUNYA

En ocasió d’una visita que fèiem l’any 2010, deia que el nucli de Fiol està presidit per l’església de Sant Cristòfol; hi ha constància que hi va haver una primera església romànica, documentada des del segle XI, però l'edifici actual és del segle XVIII, a la porta hi ha la data de 1791. És un edifici de pedra, amb un gros campanar d'espadanya de dos ulls i un ocul a la façana. El portal és adovellat, de punt rodó. En la darrera restauració s'ha tret un aplacat modern que imitava carreus de pedra.

Com en aquella ocasió, només els lladrucs d’alguns gossos, feia pensar en que la vida es manté a Fillol.

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

Ens agradarà rebre imatges del interior d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA SUSANNA. SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ .PONTILS. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Retratava la que fou primera església del Castell de Santa Perpètua de Gaia, i esdevindrà capella del fossar amb la construcció de la ‘ nova ‘ església de Santa Maria ( segles XVI-XVII ).

Llegia a patrimoni Gencat que en època romànica, a la zona del presbiteri es va afegir un sistema d'arcs formers de reforç, immediats al mur originari i també una volta de mig punt en substitució de la primitiva. El presbiteri va ser realitzat al segle XIV amb volta de canó apuntat. La porta originària d'accés a l'edifici és un arc de mig punt, dovellat i fet amb carreus de pedra vermella. Va ser construïda en època del romànic al mur sud de l'església i al segle XIV es va tapiar. L'edifici conserva els murs primitius preromànics i els paraments gòtics de la zona del presbiteri, mentre que del període romànic són els arcs formers que trobem a la nau immediats al mur originari i a la volta.

L’edifici, situat dins el que fou clos del cementiri de Santa Perpètua de Gaià, es conserva aparentment en bon estat.

Els segles han estat més misericordiosos amb aquest edifici preromànic de nau rectangular al qual s'hi va afegir una coberta de fusta, que amb l’edifici renaixentista que ha esdevingut símbol i imatge d’aquest rodal.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE SANT BARTOMEU DEL CASTELL DE SEGUER. PONTILS. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

M’aturava per retratar les restes de la Capella de Sant Bartomeu del Castell de Seguer, avui al terme de Pontils, a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; Edifici d'una sola nau, amb la capçalera plana, no diferenciada. Va cobert per una volta de canó lleugerament apuntat que arrenca directament dels murs laterals. La porta d'accés s'obre en la façana sud de l'església i és d'arc de mig punt, dovellada i bastida amb uns carreus tallats regularment en pedra saulonenca de color vermell. La resta de materials emprats en la fàbrica són molt pobres. Es tracta de pedra petita, irregularment tallada, i lligada amb morter. Aquest acabat devia fer necessari un arrebossat tant exterior com interior. La volta va ser bastida sobre una cimbre d'encanyissat i són encara visibles els senyals que aquestes van deixar en el morter.

La capella estava integrada totalment en el que era el recinte casteller.

Avui, tot plegat és un runam descurat.

Sant Bartomeu va patir un cruel martiri, que dissortadament es repeteix avui, en algunes de les esglésies que li eren dedicades.

L’any 1919, el Josep Salvany Blanch, la retratava encara en ús.

Em cridava l’atenció l’anomena’t ‘Local Social’ que em recorda un edifici escolar, ho era ?

Fem recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista :
https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/timeline/

Sou pregats de confirmar-nos – en el seu cas – la naturalesa de edifici escolar del ‘Local Social’ de Seguer, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

SANT JAUME D’ESBLADA. QUEROL. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

Llegia en relació a l’església de Sant Jaume d’Esblada, al terme de Querol, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona ; l'església de Sant Jaume centra el nucli d'Esblada. És de planta rectangular, de nau única, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. L'interior es cobreix amb volta de canó i creueria, i es troba arrebossat i pintat. El cor és situat als peus, i la porta d'entrada s'obre a la façana sud.

S'hi accedeix mitjançant una escala de vuit graons. El portal està definit per un arc de mig punt, format per dovelles de pedra. A la part superior hi ha un rellotge de sol.

El conjunt es completa amb un campanar de planta quadrada, que té obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló.

La construcció original és d'època romànica, però al llarg dels anys ha experimentat diverses modificacions (el campanar és posterior). Segurament la data del 1914 que apareix al rellotge de sol de la façana principal correspon a obres de restauració.

Quan al topònim defensem una tesis descriptiva, l’article salat es, que s’acaba fossilitzant al substantiu blada, ‘lloc on hi ha molts arbres d’aquesta espècie’

Al costat mateix de l’església de Sant Jaume, n’advertíem un exemplar magnífic.

Trobava al diccionari català valència balear :

BLADA f.

|| 1. imatge Planta acerínia de l'espècie Acer pseudoplatanus L. (Garrotxa); cast. plátano silvestre. Els carcanys son fets de plansonets com el coll del braç, de fusta blegadissa, com freixes, blades i lladoners, Scriptorium, març 1925.

Distribució i hàbitat; Al centre i sud d'Europa, així com al sud-oest d'Àsia. A la Península Ibèrica únicament en el nord: Pirineus i Cantàbria, fins al nord de Portugal. Freqüentment conreat i assilvestrat, és difícil precisar quan es tracta d'una planta espontània.

Habita en sòls frescos i profunds dels vessants i valls de muntanya, sense constituir mai formacions denses, sinó esquitxats en fagedes i altres boscos.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hi ha una iniciativa per recuperar Esblada:
Si vols:
Venir-hi a viure, col•laborar , o estar informat del projecte ;
esblada@yahoo.es
Idoia: 630 48 57 92
https://www.facebook.com/socdepoble/posts/10202693172266380

SANTA MAGDALENA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Trobava un bloc amb unes excel•lents fotografies de Peralba , topònim que etimològicament deriva del llatí pĕtra alba, ‘pedra blanca’, era un poble del municipi de Vilanova de Meià, a la Noguera. L’any 1970 tenia 43 habitants, avui en dia però, no hi viu ningú.

De l'església parroquial de Santa Magdalena, en depenia la de Rúbies (al municipi de Camarasa).

L’advocació d’aquesta santa, com la Santa Fe, Sant Martí, i sant Marçal, ens la portaven les tropes franques que feien costat als comtes catalans en la lluita per foragitar als invasors àrabs.

Formava part de l'antic Priorat de Meià.

Us deixo l’enllaç , on podreu veure imatges de ‘vida’ a Peralba.
http://habitantesdelanada.blogspot.com.es/2010/02/nadie-en-peralba.html

Per la data, ... 1970, demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya si tenen imatges del interior de l’església de Santa Magdalena, quan encara mantenia l’activitat religiosa.

Rebia una fotografia del 10-II-1974 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), amb el següent text informatiu; Església Parroquial de Santa Magdalena, Peralba (Vilanova de Meià), La Noguera, Lleida. Catalunya.

S’aprecia que en aquella data ja no hi havia culte però, els brètols, vàndals,.., i els ‘amics del graffiti encara no havien fet acte de presència.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Preguntava si Peralba havia tingut estudi i/o escola, i el Ramon Vinals, em deixava un comentari al facebbok; si havia escola, jo la havia vist amb els seus pupitres i encara un mapa de España d'aquells de hule...., L'hule és un teixit impermeable recobert de pintura a l'oli i envernissat.

Em comentava també que Santa Magdalena va ser restaurada per un capella que sembla era fill de Santa Maria de Meià, la va enrajolar amb lamines de pedra litogràfica extretes de la Cabroa

ESCOLA DE LES PROVIDÈNCIES. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Engracia Soler Mestre, publica una fotografia de l’ escola de les Providències a Vilanova i la Geltrú.
un 16 de novembre de 1858, que a les tres del matí, sortien amb dues tartanes del convent de Gràcia de Barcelona dotze monges clarisses de la Mare de Déu de la Divina Providència i arribaven a la nostra ciutat de Vilanova i La Geltrú. El motiu era per fer-se càrrec d’un nou monestir que, l’any següent, el 1859, obriria una escola gratuïta per a nenes de famílies pobres.

L’institut de monges clarisses de la Divina Providència havia estat fundat a Barcelona l’any 1849 per sor Teresa Arguyol i Fontseca, una santa dona; de caràcter ferm i de provada austeritat, però també enamorada de l’Evangeli de Jesús i molt afectuosa amb els infants.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

ESCOLA DE LES PURÍSSIMES . VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Engracia Soler Mestre, publica una fotografia de l’ escola de les Puríssimes a Vilanova i la Geltrú.

Llegia que l’any 1867 l'indiano Ramon Junqué i Escofet demanà el permís d'obres per a la construcció de l'edifici, segons projecte del mestre d'obres Josep Salvany. El 1868 l'obra ja era acabada i es va mantenir com a residència familiar fins al 1892, any en què experimentà obres de reforma i condicionament per adequar-lo a la funció d'escola, regida per les RR MM Missioneres de la Puríssima Concepció. Aquest Orde religiós es dedica a l'ensenyament a Vilanova des de l'any 1857.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

ESCOLA DE LES TERESES . VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Engracia Soler Mestre, publica una fotografia de la primera escola de les Tereses a Vilanova i la Geltrú.

A la pàgina de la congregació llegia ; l’escola es funda el 14 d’octubre de 1884 a Vilanova i la Geltrú. Aquest fet provoca que l’ensenyament religiós femení quedi totalment atès a la ciutat. La nostra va ser la tercera escola de nenes instaurada a la vila al llarg del segle XIX.

En un primer moment l’escola s’instal•la a l’antic jutjat de l’actual plaça de la Vila. En pocs anys, l’edifici queda petit com a conseqüència de la gran demanda de places escolars en el nostre centre. És per aquest motiu que l’any 1892, el centre educatiu es trasllada a la Rambla Principal.

Durant la postguerra es converteix en una de les escoles patronals en propietat de les Fàbriques Marquès, continuant en tot moment sent dirigida per les religioses de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. Cal no oblidar que l’edifici queda molt danyat a causa de la guerra. Durant la seva reconstrucció l’escola s’ubica a l’edifici de cal Colomar, al carrer Comerç.

En aquella època, el col•legi ofereix pel matí, els nivells de parvulari, primària i un segon nivell de càlcul mercantil, taquigrafia, tenidoria de llibres i mecanografia. A les tardes, la mare Ramona es dedica a fer una classe general per a tots els cursos, mentre la mare Nieves cuida de les més petites. L’escola proclama les tardes del dijous com a festa setmanal. Tothom encara avui recorda les classes dels dissabtes, dedicades a les labors. Aquesta és una mena d’assignatura més durant molts anys a l’escola, a l’igual que a la resta, ja que l’esperit nacional deia que era una tasca pròpia de les noies.

Des dels inicis de l’escola a la Rambla Principal, l’edifici compta amb una capella, on totes les alumnes celebren la primera comunió. Aquesta està situada a l’esquerra de l’entrada principal i s’hi poden veure les imatges de Sant Josep i de Santa Teresa.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

COL•LEGI DE L’AMPARO. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Engracia Soler Mestre, publica una imatge del Col•legi de l’Amparo, del que en relació al funcionament del centre, la seva promotora, Na Magdalena Miró i Alegret de Llanusa , va deixar escrit i notificat a través dels seus marmessors, que escollia la Companya de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül per encarregar-se de l’acolliment dels avis i ensenyament dels nens. Posteriorment, l’any 1880, ja va començar a funcionar l’escola, regida també per les mateixes Filles de la Caritat. Ja en el seu moment, es van signar una sèrie de contractes i escriptures segons les quals tant els Patrons de la Institució com les Filles de la Caritat se’n farien càrrec del funcionament del centre i interpretarien i desenvoluparien la voluntat de la fundadora. El 4 de desembre de 1909, la Institució fou declarada per Reial Ordre de Beneficència Particular.

Treballaven en aquest edifici ; Josep Salvany Juncosa (Vilanova i la Geltrú 24 de juny de 1825 - 1898?) maestre d’obres ; 1892: ampliació porxo pati interior i façana entrada c. de la Llibertat, Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922) arquitecte ; 1987: adequació estructural i d’habitabilitat, Miquel Orriols i Mas, arquitecte municipal.

La descripció tècnica ens diu ; Conjunt de dos edificis formant L, destinats a casa asil, amb pati jardí posterior que ocupa l’interior de l’illa. Edifici de dues ales de planta rectangular, compost de planta baixa i dues plantes pis. A l’ala lateral una planta tercera reculada. Cobertes a dues vessants a l’ala principal i planes a la lateral, sobresortint diferents cossos de servei. Crugies perpendiculars a façanes. Porxo i galeries posteriors. Escala de comunicació entre plantes a cada ala. Vestíbul central a l’ala principal amb volta rebaixada, arrencada d’escala i arqueria de totxo amb columna central.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE LA PURÍSSIMA SANG D’ALCOVER. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Florencio GM publica una fotografia de la que fou església parroquial d’Alcover, a la comarca del Camp jussà, a la província de Tarragona.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que la factura de l'edifici el situa clarament a l'època romànica, si bé hi ha divergència d'opinions respecte a la seva datació concreta. No obstant això, el criteri general és de donar com a bona la data de final del Segle XII.

La tradició popular coneixia aquesta església amb el nom de "La Mesquita", nom que ha fet suposar l'existència anterior d'un temple musulmà.

Vers la fi del Segle XV va resultat insuficient i es va fer l'església nova.

A la ‘vella’ s’hi celebrà culte fins l'any 1783.

L'any 1931 va ser declarada Monument Històrico-Artístic per ordre de Marcel•lí Domingo i Sanjuán (Tarragona, 25 d'abril de 1884 - Tolosa, 2 de març de 1939) ministre d'instrucció pública del govern de la II República.

L'edifici va resultar molt malmès en ser incendiat en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco , contra el govern LEGÍTIM de la II República, l’any 1937, es va esfondrar gairebé totalment; es van perdre - no per a tothom - retaules i talles de gran valor artístic.

Actualment s'ha recuperat com a espai urbà, obrint-se al públic l'11 de setembre de 1979

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE CONILL. TÀRREGA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana ens diu de Conill; despoblat i antiga quadra de Tàrrega (Urgell), al NW del poble de la Figuerosa, en un turó (350 metres ) al peu del torrent de Sant Gil.

Un document de 1151 diu que l'església de Conill pertanyia a la canònica de Solsona, això suposa que l’advocació primigènia va ser un altra ( no s’esmenta en aquesta referència de l’enciclopèdia ), i que el culte a la Mare de Déu del Roser, va començar en aixecar l’actual edifici l’any 1702, possiblement en el mateix lloc, i amb bona part del material de l’església original.

A la pàgina de l’Ajuntament de Tàrrega, es recull en relació a Conill , l’existència d’un antic acord de poble, segons el qual no era permès d’edificar cap més casa. Aquest fet provocà que el poble no cresqués més, i segurament, fou una de les causes que més incidiren en que Conill estigui deshabitat des de l’any 1980.

El culte a la Mare de Déu del Roser es va generalitzar a partir de l’any 1571, amb motiu de la batalla de Lepant. El Papa Pius V, instigador de l’enfrontament amb els turcs i gran devot del Roser, havia demanat que es resés el rosari i va atribuir la victòria de les tropes cristianes a la intercessió de la Mare de Déu del Roser. El 7 d’octubre es va declarar el dia del Roser a tot el món o festa universal del Roser. És a partir del final del segle XVI i durant el XVII que es produeix la gran propagació de confraries i capelles del Roser.
https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-d-interes/temes-culte-del-roser

L’edifici cridava l’atenció al Josep Salvany Blanch l’any 1916, i també a l’Angela Llop, l’any 2014.

La descripció sembla haver suportat bé aquest 108 anys ; façana construïda a base de carreus de pedra tallada disposada en filades regulars. La porta d'entrada és allindada i està coronada per un motiu escultòric triangular. El campanar que centra i corona la façana és d'espadanya amb dos ulls. Al capdamunt s'hi adossa una creu.

L’oblit de Conill s’ha trencat aquest any 2015, esperem que sigui per a bé.

http://www.webcitation.org/6XgSHpqDg
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/un-particular-compra-el-poble-de-conill-per-instal%C2%B7lar-hi-un-centre-de-produccio-dartistes/video/5525333/
https://giliet.wordpress.com/tag/emili-vives/ç

No confondre amb la capella de la Mare de Déu del Roser de Cal Senyoret de Conill, al terme de Pujalt, a les terres de l’Anoia Sobirana.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/09/capella-de-la-marededeu-del-roser.html

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació original de l’església romànica de Conill, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TEMPLE ARXIPRESTAL DE L’ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA DE MOIÀ

En ocasió de la XV ballada country de Moià, retratava la seva magnifica església, que com a conseqüència del creixement de la vila de Moià durant els segles XVI i XVII , principalment degut a les indústries de pararies i teixidors, la comunitat de preveres decidí aixecar.

Els primers treballs s'iniciaren el 1674, essent rector-arxiprest D. Carlos Soia de Sant Esteve, i Batlle de la vila Lleodegari Abadal. L'arquitecte fou Pere Torrents. Les despeses de la construcció anaren a càrrec de diverses institucions civils, religioses i particulars (el cambril fou construït l'any 1747).

El 22 de maig de 1730 continua la prossecució i acabament del temple l'arquitecte de Vic Josep Morató i Soler (Vic 1677 — 1734), a qui pot atribuir-se el campanar. La façana principal i la façana lateral-nord d'aquesta església són el primer conjunt de barroc salomònic en pedra que es coneix a Catalunya. Van ser fetes entre 1646 i 1670. Les imatges originals de la façana principal van ser destruïdes en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, contra el govern LEGÍTIM de la II República. . Les actuals són de factura moderna. El baptisteri actual s'aixeca on abans de 1936-39, hi havia l'altar Roser, decorat amb retaules de Pau Sunyer i Raurell.

A la dècada de 1950 es remodelà l'espai, construint l'actual Baptisteri. Per aquesta obra s'aprofità l'antic portal de la capella de Sant Pere (també de la vila) que havia quedat abandonat, per utilitzar-lo con a portal d'accés. En el nínxol on hi havia la imatge de Sant Pere, s'hi col•locà unes rajoles de tradició catalana que recorda la funció actual de l'edifici.

L'actual temple parroquial fou construït entre els anys 1670 i 1730. A dalt del terrat del campanar s'hi pot veure la data del seu coronament: 1726.

A la capella del Santíssim hi ha el sepulcre dels Planella, família important al municipi, sobretot des del segle XIV. Feien les funcions de senyors comtals, guerrers i eclesiàstics. El fet de trobar al costat del sarcòfag uns plafons de pedra amb l'escut de la família, representat per un peix, un bàcul i una estola fa pensar que es tractaria del sepulcre d'un bisbe, potser Pere Planella, bisbe de Perpinyà-Elna (1361-1371).

L'accés a l'edifici es fa mitjançant una gran portalada barroca. Articulada en 3 nivells. Així mateix hi ha a la façana nord un altre accés de més reduïdes dimensions però de factura similar. Cal destacar la façana principal i la façana lateral d'aquesta església pel seu alt valor artístic, ja que són un dels exponents més extraordinaris del barroc salomònic en pedra a Catalunya. La façana principal està articulada en diversos cossos. El cos baix està composat amb certa desimboltura , si bé les tres fornícules dels intercolumnis recorden maneres anteriors i el torçal del fust està fet amb timidesa i decorat ingènuament. Al segon cos les columnes són estriades helicoïdalment i el cos superior es veuen altres dues columnes ni salomòniques ni helicoïdals en llurs estries, sinó acordonades. Les imatges d'aquesta façana representen a Sant Josep, Sant Pere de la Cadireta, Sant Ponç de Planella, Sant Josep de Calasanç i la Verge Maria.

La façana lateral-nord està articulada en dos nivells. El primer flanquejat per dues columnes amb decoració de llaços helicoïdals. Aquestes columnes es recolzen en sengles pilastres de planta quadrada. Dintell de pedra coronat per un frontó truncat, en el qual s'obre una fornícula (coronada per un frontó amb l'escut de Moià), flanquejada per dues columnes salomòniques. A l'interior de la fornícula hi ha una imatge de la Verge Maria amb el nen (decapitat) als braços, possiblement del segle XV, reutilitzada d'una obra anterior.

Adossat a la paret nord de l'església es troba el Baptisteri. A l'exterior destaca un portal d'estil neoclàssic centrat per quatre columnes corínties que aguanten el coronament de la porta. Un fris sosté un nínxol, també emmarcat per columnetes, on s'hi ha col•locat unes rajoles amb la figura de Sant Joan Baptista. La coberta és a doble vessant amb ràfec de pedra. Corona l'edifici una llanterna octogonal. L'interior és amb planta de creu grega, coberta amb cúpula que s'alça sobre quatre arcs de mig punt. La torre del campanar arrenca de l'església amb planta quadrada que, més o menys a un terç de la seva alçada, esdevé octogonal, no mantenint totes les cares les mateixes dimensions; Les quatre cares que donen als punts cardinals són el doble d'ample que les de les cantonades. La part superior és la més treballada; hi destaquen els vuit finestrals al pis de les campanes, la cornisa sostinguda per mènsules que a la vegada actuen de gàrgoles, la balustrada del coronament i els pinacles. És una construcció de pedra ben treballada de 52 metres.

L’Arxiprestal de l’Assumpció de Santa Maria de Moià, demana una visita tranqui-la.