ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA, EL COGULL. LES GARRIGUES. LLEIDA . CATALUNYA

No hi ha, més enllà de l’asfalt al carrer, gaires diferències amb la fotografia que feia l’any 1921 el Josep Salvany Blanch; el cens de 1920 – al inici del primer feixisme, la Dictadura de Primo de Rivera – era de 488 persones, es tancava l’any 2013, amb 193 habitants, està clar que aquesta ‘Democraciola’ pèssimament gestionada per les elits estultes i corruptes del REINO DE ESPAÑA, no ha sabut donar solució a cap dels reptes que tenia al davant, ni en el àmbit industrial, ni en el agrícola ,...

La descripció tècnic en diu ; església de planta una mica irregular però que tendeix a la creu llatina, tot i que els braços estan poc marcats en planta. Es distribueix en tres naus, la central coberta amb volta de canó i d'aresta, les laterals. Els elements sustentats són grans pilastres amb capitells d'ordre compost. El transsepte compta amb un cimbori central i als extrems, absidioles poligonals. L'absis central és també poligonal, cobert amb volta de quart d'esfera. Destaca també el cos superior als peus de l'església i a la zona de la dreta i el campanar, de base quadrada i octogonal al tram superior, acabat amb una cupuleta rematada per un punxó amb bola. Pel que fa la façana, té porta és d'estil barroc amb la imatge tutelar dins d'un nínxol, a sobre d'un frontó circular, flanquejat per dos de triangulars de reduïdes dimensions. El portal segueix la moda de l'època, molt arrelada a les Garrigues, de porta semicircular amb pilastres als costats que sostenen un entaulament amb un fris decorat i fornícula envoltada per una garlanda vegetal. Dalt de tot hi ha un petit rosetó els vidres del qual dibuixen una forma estelada.

El Josep Salvany Blanch retratava també el Crist de gran devoció, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República Española a la que s’afegia la Jerarquia Catòlica amb la signatura de la Carta Col•lectiva , que únicament trobarà l’oposició de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que li costarà l’exili.

Respecte del sentit del nom de lloc, us deixo un enllaç al treball del Dr. Enric Aguadé Sans ; http://www.raco.cat/index.php/Rails/article/view/26651/26486

EDIFICI DE LA COOPERATIVA LA FRATERNAL D’ALBAGÉS. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Albagés - fins l’any 1983 aquest serà el nom, i des d’aleshores es modificava per incorporar l'article – tenia l’any 1900 un cens de 777 veïns, i tancava l’any 2013 amb 427 habitants, al llarg d’aquest període una de les entitats cabdals ha estat la Cooperativa La Fraternal que es fundava l’any 1919.

No trobava cap referència al mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici destinat avui a moli d’oli.

La descripció tècnica – del tot telegràfica - ens diu ; Complex format per diversos edificis. És de caràcter industrial, bàsicament utilitari. Està fet de maó totalment arrebossat i pintat de blanc excepte les cantonades i els marcs de les finestres. Està estructurat en planta baixa i pis. Les obertures són la major part allindades i de forma rectangular a excepció de les del cos principal que són arcs de mig punt fets de carreus de pedra vista. Les cobertes són de teula àrab.

La Cooperativa ‘s’oblidava’ d’incloure dins la seva història, aquesta dada cabal, que de ben segur tenen per altra banda.
http://alba1919.com/ca/la-cooperativa/

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ANCIENNE HÔTEL DE VILLE D' ALBATÀRREC. SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Em cridava l’atenció un edifici en cantonera de planta baixa i dos pisos de composició inicialment simètrica, encara que avui desvirtuada, situat al número 23 de la Plaça Sant Salvador.

A la façana principal, les obertures de la planta baixa i el primer pis són d'arc rebaixat i les del segon pis quadrangulars però totes estan emmarcades per una motllura llisa, a l'igual que la separació entre els diferents pisos. A la façana lateral totes les obertures són allindades però també estan emmarcades per la motllura llisa. A la primera planta de la façana principal hi ha un balcó corregut de pedra. El parament és de grans carreus de pedra ben escairats.

A la mateixa Plaça hi ha un font datada l’any 1906 – sembla que de pare desconegut -, i de la que ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No disposa Albatàrrec d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no trobava tampoc cap dada de l’edifici de les antigues escoles, reconvertit avui per atendre altres ‘necessitats socials’.

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE LLEIDA

No trobava cap dada relativa al mestre d’obres que aixecava aquesta Capella, i penso – que com per arreu – la causa sigui probablement la ‘instrucció’ misteriosa que es feia arribar de forma reservada, des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL a les persones que s’ocupen de la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, per tal de que ho facin de forma parcial, inexacta i/o errònia. En tractar-se d’una ‘instrucció no oficial’ sembla que no ha estat possible la seva derogació, i aquest ‘mal us ‘ es perpetuarà pels segles del segles, llevat clar està que Catalunya assoleixi la seva ‘llibertat Nacional’.

És un bell edifici que amb l’entrada en servei de la Sala de la Pau, ens temem que tingui un ús quasi exclusiu per als ‘nostàlgics’ d’aquella Jerarquia que amb la signatura de la Carta Col•lectiva a favor dels sediciosos feixistes, col•locava al beat Francesc Castelló i Aleu (Alacant, 1914 - Lleida, 1936), i molts altres innocents a mercè de la barbàrie.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VIATGE A L’EMIRAT DE LÀRIDA [ AL-TARG AL-ALA ] FRONTERA SUPERIOR DE AL-ANDALUS

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, principalment a la comarca del Segrià, els Alamús, Albatàrrec, Alfés,.. saltant a les Garrigues, fins Albagés,.. està clar que no sempre aquest Al- té una connotació àrab, tant almenys – des del meu punt de vista – com que no la té en CAP CAS.

Alamús, els ; Albatàrrec ; Alcanó ; Alcarràs; Alcoletge; Alfarràs ; Alfés ; Alguaire ; Almacelles ; Almatret ; Almenar ; Alpicat ,...

Cercava una de les obres més ‘oblidades’ de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), l’edifici de la Societat Agrícola La Practica d’ Albatàrrec.

Retratava al Josep davant la malmesa façana ; la descripció ‘tècnica’ de forma quasi telegràfica ens diu ; edifici entre mitgeres que correspon estructuralment a una sola nau, tot i que l'interior ha estat objecte de diferents remodelacions. La façana principal és de maó i fa un joc de línies horitzontals i arcs escalonats; la façana està rematada en forma triangular i resseguit per una motllura que imita un entaulament clàssic.

Quan al topònim llegíem com un sentit possible, en tesis de Miguel Asín Palacios ( Saragossa 15-07-1871- Sant Sebastià 12-08-1944 ), atesa la seva situació al llarg d’una via de comunicació ‘al-watira ‘ , la senda.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES ERMITES D’ORTO SOLE [ LA SORTIDA DEL SOL ]. LA MUNTANYA MÀGICA DE SANTA BÀRBARA. ORTA. LA ‘TERRA NOBLE’ TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia del Joan Serra Saun, fotografies i un text deliciós en el que explica que la muntanya de Santa Bàrbara és la més coneguda de la comarca i molt especialment per al poble d’Orta, tot i que anteriorment havia estat anomenada “Tossal d’Orta” i també “Tossal de Sant Antoni”; el referent principal és que al poble d’Orta per aquesta muntanya veuen aparèixer els primers rajos de sol cada dia, i per aquest motiu s’agafa com a base del topònim iber ’ORTO SOLE’ (sortida del sol); en èpoques antigues tots els poblats estaven encarats a la muntanya – calia aprofitar els recursos de la naturalesa - , altrament l’encís d’aquests paratges li han fet guanyar l’atribució de “muntanya màgica”.

Als seus peus s’aixeca majestuosament el Convent del Àngels, dit també de Sant Salvador d’Orta, per l’estada, i fets miraculosos que aquí es produïren, gràcies a la intercessió d’aquest fill de Santa Coloma de Farners , que professava dins l’Ordre Franciscana; l’existència a l’interior del massís de Santa Bàrbara de fins a sis ermites o capelles, li comportava la consideració en èpoques passades, i en àmbits religiosos, la qualificació de “muntanya santa”

Comencem la sortida per un camí de bast que s’enfila fent ziga-zaga , i que passa a l’altra vessant de muntanya fins arribar al cim, anirem trobant per aquest ordre les següents ermites o capelles; la de Sant Nofre (Onofre), la de Sant Pau amb cova inclosa, la dita Cova i font de Sant Salvador, la de Sant Antoni Abad i la del cim anomenada de Santa Bàrbara, (aquestes dues últimes en estat de ruïna)

Ermita de Sant Nofre (Onofre) és la més propera al Convent, un xic elevada a uns cent metres, tenim notícia que l’any 1596 va morir aquí a l’edat de vuitanta anys l’ermità Manero, que va voler viure fins al darrer dia de la seva existència mortal , en la més complerta solitud. L’ermita ha estat reconstruïda els darrers anys , el Joan recorda haver-la vist sense teulada.

Ermita de Sant Pau. Situada al darrere de l’anterior , s’hi accedeix per un camí estret, i la trobem en un nivell inferior encaixonada al single que passa per davall d’un petit penya-segat, aquesta ermita era troglodítica, i segons la tradició era la que Sant Salvador freqüentava més sovint per fer oració i contemplació; en la seva biografia trobem que a la cova que hi ha al seu interior tingué les aparicions de la Verge amb el Nen, acompanyada per l’Apòstol Sant Pau. D’aquella primera ermita - si és que va existir - no en tenim rastre, l’actual , construïda al davant de l’entrada de la cova és del segle XVIII, tenim notícia que fou sufragada pel matrimoni format per Josep i Narcesa Galtés en agraïment per un favor de gran importància per a ells concedit pel Sant; té una cabuda per unes cinquanta persones, i també fou al seu càrrec el retaule que representava el fet de l’aparició esmentada; la tradició recull que en estar acabada l’any 1702 hi hagué una gran celebració amb assistència de molta gent.

Retrocedim de l’ermita de Sant Pau pel mateix camí, per agafar el que porta al cim de la muntanya, que comença a fer pujada fins arribar a la Cova de Sant Salvador, situada en una petita balma que al seu davant disposa d’un relatiu ampli espai, on hi ha una capelleta amb la imatge de pedra de Sant Salvador, sobre la font que segons la llegenda va fer brollar donant tres cops amb el seu bàcul, i per això constantment cauen tres gotes d’aigua fins i tot en temps de sequera; la presència constant de flors i vasos amb cera que cremen en forma d’espelma, evidencia que aquest és un lloc de culte on acudeixen persones que només fan aquest itinerari sense arribar al cim de la muntanya; El fet que segons la tradició Sant Salvador també solia acudir aquí amb freqüència, ha `provocat que de vegades es confongui aquesta cova amb l’ anteriorment citada de l’ermita de Sant Pau.

Un bon tram de pujada del mateix sender ens porta passant per paisatges meravellosos visuals, a l’altra vessant de muntanya, que separada completament ens situa al davant del massís del Port. En aquest punt anomenat el Coll de Sant Antoni podem veure els pobles de Prat de Comte i Bot. A uns trenta metres tenim l’ermita de Sant Antoni Abad, on encara hi ha gent que recorda haver vist les mules pujant carregades pel coster amb gran esforç. La capella llastimosament està en ruïna i per informació facilitada per Salvador Carbó i Sabaté, sabem que l’ajuntament l’any 1730 havia contractat a Miquel Huguet com a sagristà, ens assabentem també que fins a final del segle XIX ,malgrat la difícil subsistència tenia un ermità que tocava les hores amb la campana de l’ermita, i les sentien els masovers de la Vall del riu Canaleta que li donaven queviures a canvi; l’ermita fou dibuixada per Picasso el 1898, on consta la única imatge que tenim de l’edifici en peus; consta que tenia culte esporàdicament , especialment però per la festa de Sant Antoni Abad.

Seguint el camí que baixa lleugerament a tocar mateix, encara tenim un refugi o niu de metralladores de la passada guerra civil de mal record, a uns dos-cents metres cal fer el darrer esforç per pujar fins al cim, on també tenim en runes l’ermita de Santa Bàrbara, que ara és el nom de tota la muntanya.

Ermita de Santa Bàrbara situada a 740 m d’altitud amb una visió magnífica indescriptible, hem trobat que l’any 1734, l’ajuntament destina a les obres de la capella de Santa Bàrbara, els diners que treu de l’arrendament del pou de neu, a més d’unes despeses extraordinàries per fer les primeres festes en honor de la Santa, a pocs metre de l’ermita, i apte només per a gent especialitzada en anar per la muntanya, hi ha una gran creu de ferro, que amb valentia i certes dificultats es va instal•lar l’any 1953, època en que la Santa Missió es portava a terme a la majoria dels pobles.

El retorn de baixada es pot fer per la part oposada de la ruta de les ermites, per una tartera que tenim passant per la part inferior de la cinglera, és passa per un bancal on encara hi ha dos rengleres de xiprers molt grans que abans marcaven tot el camí i no han estat reposats, proveït de bastó comença el sender en ziga-zaga , en el recorregut podrem aprofitar per fer fotos de les magnífiques vistes que ens ofereix fins arribar altre cop al punt de partida pel darrera del Convent i l’ermita de Sant Onofre.

Per aquesta banda i fora de l’itinerari de les ermites, encara tenim a la vessant que dóna a la vall del riu Canaletes, una altra ermita molt petita dedicada també a Sant Antoni Abad, considerada la més antiga de totes que conserva la teula de lloses de pedra. Aquesta ermita situada en una cruïlla de camins i carrerades de bestiar, era distribuïdora de camins per anar en direcció al Port, el poble de Paüls pel Montsagre, per anar a Arnes i Prat de Comte i les finques de conreu de la vall.

Com a muntanya “màgica”, Orto Sole, o Santa Bàrbarà, està plena de contalles i llegendes imaginàries, que els nostres avantpassats anaven transmetent de viva veu, de generació en generació.

SAINTE-MARIE DE GRANYENA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L’ Angelina Llop retratava la vila de Granyena de Segarra, fent destacar molt especial l’església parroquial, advocada a Santa Maria; un edifici que poem qualificar de majestuós, que està totalment aïllat de les cases , i alhora però, integrat plenament al nucli.

Una impressionant escalinata, aporta majestuositat i elegància a la seva façana principal. De planta rectangular, s’estructura a partir de tres naus i teulada a doble vessant.

L’edifici es va construir amb pedra local propera a la vila i se’n presenta amb de carreus de pedra ben escairats i aparellat amb morter de calç. A la seva façana principal hi troben la porta d’accés al edifici amb d´arc carpanell. Adossats ambdós costats d’aquesta porta, uns pilars de secció quadrada i presenten decoració amb motius vegetals. Per sobre de la porta d´ accés i damunt del seu arc carpanell hi trobem ,en relleu, l’escut de la vila, una garba d´espigues de gra, envoltada amb decoració vegetal. Una cornisa ens separa aquesta estructura descrita fins ara, de la fornícula que deuria acollir l’advocació a qui anava adreçada la parròquia i que actualment no hi ha cap imatge. Per sobre hi troben un òcul, tot seguint el seu eix vertical. La imatge d’aquesta façana principal es completa amb la presència de quatre pilastres adossades a la paret i que abrasen la seva longitud fins arribar al timpà que corona aquesta façana. Dins del timpà hi troben un obertura en forma de creu grega, seguint l’eix vertical de la portada (porta, òcul i creu). El timpà ve rematat per cinc pinacles. Un campanar octogonal, situat al costat esquerra, ens dibuixa la totalitat de la seva fisonomia. Està format per tres cossos separats per motllures. L’últim cos té quatre obertures d´arc de mig punt, on es resguarden les campanes. La part superior d’aquest campanar està rematat per una balustrada.

la construcció fou començada l’any 1786 (data que apareix a l'escut de la portalada) i finalitzada l’any 1804 gràcies a les aportacions econòmiques dels veïns, que com per arreu s’ho podien permetre gràcies al comerç amb les colònies americanes.

NOUVELLE ÉGLISE DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA. PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava lateralment – no és possible fer-ho d’altra manera amb els meus medis - l'església advocada a l’Assumpció de la Verge Maria , que s’aixecava l’any 1771 al Pla de Cabra ; avui Pla de Santa Maria, que permetria una millor atenció als fidels de la que podia donar-se’ls a l’església que serà només des d’aleshores Capella del Cementiri, fins al seu trasllat a començaments del segle XX.

La descripció ens diu que és un edifici de planta de creu llatina de tres naus amb capelles laterals. La nau central està més elevada i té situada en el creuer una cúpula sobre petxines, amb set finestres. La volta és de canó amb llunetes en la nau central, i d'aresta en les laterals. Els suports són pilars i els arcs de mig punt. Hi ha gran profusió decorativa a l'interior (pilastres i pilars) amb motius geomètrics.

La façana principal presenta una gran portada. La porta d'accés està emmarcada per grans columnes que sostenen un arc obert sota la rosassa. El timpà presenta decoracions. A la banda de l'Evangeli hi ha una torre de planta quadrada, de dos cossos octogonals. A la banda de l'Epístola hi ha l'inici d'una altra. L'obra és de mamposteria i pedra, formant carreus regulars.

La trobava tancada, com acostuma dissortadament a succeir en els darrers anys en el temples de la confessió catòlica; situació que ve provocada per la manca de preveres , i - segons expliquen - pels robatoris que patien, i que també pel que fa als temples, fa bona la frase ‘ ESPAÑA NOS ROBA’.

Fa menys de 50 anys parròquies com l’Assumpció de la Verge Maria, tenien alhora que un Rector, un o més Vicaris, que alhora que s’anaven formant, acostumaven a fer-se càrrec de la pastoral dels joves, us en recordeu ?.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmsail.com del mestre d’obres i/o arquitecte a qui s’encarregava el projecte

LA FONT DE L’ÀNGEL DE LA PLAÇA MAJOR DE SANT MATEU. MAESTRAT JUSSÀ. CASTELLÓ

El Joan Serra Saún, al que anomenava amb tota justícia ‘ apòstol’ d’aquestes terres , em feia arribar unes bellíssimes imatges de la plaça Major de Sant Mateu, i de la seva ‘ Font de l’`àngel ‘, esmentada ja l’any 1373.

Sobta llegir ‘ en la forma actual deu datar del segle XVIII ‘, parlem d’un font pública, situada a la Plaça Major.

No es fa cap referència a l’autor de la font, ni al de la figura, que l’any 1867 va ser restaurada i ubicada on es troba actualment, ja que abans ocupava el centre de la plaça; tampoc per descomptat al tècnic que faria aquest trasllat a darreries del segle XIX.

La descripció tècnica ens diu ; font de planta octogonal, amb reixat de ferro, al centre, una columna sosté la tassa, tota de pedra, composta per dues semiesferes buides i amb motllures exteriors. A la part inferior, s’aprecien quatre canelles en forma de caps d’animal. Sobre l’esfera es troba una base de pedra que sosté la figura en bronze d’un àngel amb unes vestimentes en moviment, molt propi de la imatgeria del segle XVIII.

Les imatges ens permeten alhora, veure com era la Plaça Major, possiblement en els primers anys del segle XX, i com és avui.

La figura que actualment es troba a la font és una còpia de l’original

La figura original es troba exposada al Museu Municipal, després d’haver passat per un exhaustiu procés de restauració.

Hom pensa que si més no pel que fa a la ‘inspiració’, l’àngel té relació amb les obres de Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 29 de setembre de 1571 - Porto Ercole 18 de juliol de 1610), una – la de blanc i negre – destruïda a la II Guerra Mundial, i l’altra de color, que es conserva encara a la capella Contarelli de l'església romana de San Luigi dei Francesi, on encara es conserva.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email mora.a@guimera.info

CREU DEL COLLET DE SANT ANTONI. BOT. LA ‘TERRA NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, al que anomenava amb tota justícia ‘ apòstol’ d’aquestes terres , em feia arribar unes bellíssimes imatges de la Creu del Collet de Sant Antoni , que està a la carretera d'Orta, encara que poc visible des del cotxe en quedar a un nivell més baix. Des de Bot un camí rural us hi portarà directament.

A la pàgina de l’Ajuntament s’explica ; Collet de Sant Antoni. Situat a prop del poble, al camí dels horts per honorar a Sant Antoni amb una creu de terme de l’any 1759 de recent restauració; el lloc disposa d’una petita zona de lleure.

El cert però, és què durant molts anys l’ indret ha estat totalment abandonat , i hom pensa que el impuls que ha fet possible aquesta ‘ restauració’ ha estat l’enyorança d’altres èpoques de les que únicament resten avui algunes frases poètiques, en que els botencs demanaven la intercessió al Sant ‘miracler’ en aquesta capelleta.

Sant Antoni, Sant Antoni, una cosa te vull dir,

que els pobres planten la vinya, i els rics es beuen el vi.

Sant Antoni, Sant Antoni, tu que estàs en eixe armari,

ves a dir-li al nostre amo, que mos apujo lo salari.

Sant Antoni, Sant Antoni, Sant Antoni del giner,

que a la meva butxaqueta, no hi habita cap diner.

Sant Antoni del Collet, Santa Magdalena d’Arnes,

doneu-me bona collita, de primentons i tomàtes.

Sant Antoni del Collet, vós que esteu en aquesta ermita,

guardeu als fadrins de Bot, de caure a la quinta.

Dissortadament a la ‘ Terra Noble’, com per arreu, la pràctica religiosa passa avui una ‘època molt magre’.

EL CELLER DE L’ENIGMÀTIC C. DUREN AL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Ens explica la ‘Generalitat de Barcelona’ que l’arquitecte encarregat d’aixecar l’edifici del Celler del Pla de Cabra – avui Pla de Santa Maria – s’anomenava C. Duren , sense cognom matern, ni cap referència a la data i lloc de naixement i traspàs, ens agradarà rebre informació relativa a aquests extrems a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://www.vegueries.com/asp/rutasVCAT.asp?Id=2&V=Camp%20de%20Tarragona

La descripció tècnica ens explica que la Cooperativa Agrícola és una edificació aïllada que es troba al peu de l’antiga carretera que unia El Pla de Santa Maria amb Valls, està datada l’any 1917 . És un conjunt de grans dimensions format per una nau de planta rectangular en la qual es troben els dipòsits del vi, i per una petita nau construïda en la part posterior del rectangle, on es troben les premses. La nau principal es cobreix amb grans encavallades de fusta, damunt les quals reposa la coberta de teula a dues vessants seguint l'eix longitudinal de l'edifici. La seva façana és simètrica. Hi ha dues portes d'arc de mig punt resseguides de maó vist, material que s'utilitza també en la decoració de les 12 obertures superiors, i en els 4 elements ornamentals que sobresurten de la teulada. Unes petites peces de ceràmica i el nom de la cooperativa completen la composició. La nau petita té semblants característiques que la nau principal.

Em costa molt creure que amb aquests vímets aconseguim fer un cistell.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar un e-mail en el que em diu ; diria que fa referència a l'arquitecte Claudi Duran i Ventosa (Barcelona, 1864-1925) que ja havia construït el de l'Alió (1911 amb posterior ampliació d'en Martinell el 1917) i va ser un dels introductors de l'ús del formigó (tenia una empresa juntament amb el futur president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre del 1933.

Era fill de Manuel Duran i Bas (Barcelona 1823-1907

ANCIENNE ÉGLISE DE SANTA MARIA, ADVOCADA ARA A SANT RAMON DE PENYAFORT. EL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

La història de la fundació de la vila està estretament lligada amb la construcció de l’església romànica, advocada a Santa Maria, que trobem documentada el 29 de novembre de 1194, en la butlla de Celestí III a l’arquebisbe de Tarragona, amb la fórmula Ecclesiam beatae Mariae de Plano.

l'any 1582 l’obra arquitectònica presentava clares mostres de deteriorament, sobretot en la coberta i capçalera, per la qual cosa se sol•licitaren els serveis del mestre de cases local Francesc Ginesta.

El 2 de setembre de 1642, durant la guerra dels Segadors, l’edifici eclesiàstic va ser assaltat per les tropes castellanes dirigides pel Marquès d’Hinojosa, amb l’obertura d’una gran esquerda a la paret nord del transsepte.
Al segle XVIII, es permetia a Catalunya el tràfic econòmic amb les colònies americanes , que serien un ‘mercat captiu ‘ del REINO DE ESPAÑA, fins que assolirien la seva llibertat al crit de ‘ESPAÑA NOS ROBA ‘; això provocava que el cens de 1787 sigui de 1787 al Pla de Cabra.

Des de la jerarquia catòlica es comença a valorar que el temple romànic és un espai massa reduït per albergar a tots els vilatans, recordeu que l’assistència als oficis religiosos era quasi obligatòria.

L’any 1771 es decideix començar el projecte per a la construcció d’una nova església parroquial, i la manca de pressupost planteja la necessitat de derruir l’antic temple per construir el nou i aprofitar-ne la pedra, això divideix la població, però l’arquebisbe Juan Lario i Lancis (1764-1777) per decret episcopal de 15 de febrer de 1773, i posteriorment Joaquín de Santiyán y Valdivieso (1779-1783), ), donen permís per a utilitzar la pedra de l’antiga església, de tal manera que es demoleixen parcialment la torreta de l’escala, del creuer, de la coberta i de l’absis.
La nova parròquia advocada ara a l’ Assumpció de la Verge maria és consagrada el 14 de febrer de 1790.

L’any 1858 es du a terme l’eixamplament del cementiri, que es beneeix l’1 d’agost del mateix any, això va ser aprofitat per arranjar l’església vella de Santa Maria, que havia estat abandonada durant cinquanta anys.
El dia 7 de gener de 1858 , festa de Sant Ramon de Penyafort, s’hi va cantar l’ofici solemne, i es va procedir a modificar l’advocació que serà des d’aleshores la de Sant Ramon de Penyafort.

A la fi del segle XVIII foren reconstruïdes les parts malmeses.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra la II República, i malgrat la negativa de l’arquebisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1943) Cardenal del Títol de Santa Sabina, Sant Ramon pati danys considerables.

L'any 1953la vila canvia el nom de Pla de Cabra pel de Pla de Santa Maria.

L’any 1985 s’inicien les obres de restauració i es du a terme una reconstrucció seguint les pautes de l’arquitecte Jordi Sardà Ferran , sota la supervisió de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya.

L'any 1988 la parròquia del Pla de Santa Maria, adquireix un orgue neogòtic de 1876 construït pels germans Louis i Florian Gheude a Nivelles (província del Brabant, Bèlgica).

La descripció tècnica ens diu ; església d'àmplies dimensions, té una sola nau acabada en absis semicircular, i transsepte. La coberta és de canó apuntat a la nau i de creueria incipient als braços del transsepte. Al creuer s'aixeca un cimbori vuitavat amb llunetes i petxines decorades amb relleus de guix, elements que palesen la reconstrucció del segle XVIII.

L'element més remarcable a l'exterior és la portalada romànica lateral, d'arc de mig punt, amb vuit columnes per banda que sostenen sengles arquivoltes. El timpà és llis, però la llinda apareix esculpida amb relleus que representen la Mare de Déu, el Nen entre dos àngels, l'Epifania i l'Anunciació. Cal destacar així mateix la rosassa, situada al mur de ponent.

Llegia que és oberta al culte cada 2n. diumenge del mes i és pot visitar tots els dies de l’any.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA SAPERES. EL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Que el Pla de Santa Maria no tingui un Catàleg de Patrimoni en línia, no em sembla dissortadament un fet extraordinari, recordo que en ocasió de demanar informació del promotor i del mestre d’obres de l’edifici que acull avui la Fundació Santa Teresa, al terme de Santa Oliva, al Penedès jussà, rebia un e.mail amb aquests termes :

Isabel Cubero Lavado, Benemèrita Alcaldessa de Santa Oliva , en relació a la petició que fèiem, ens fa arribar un email en el que ens diu : ‘us informo que no us podem facilitar aquesta informació segons la Llei Orgànica 5/1999 de Protecció de les dades de caràcter personal’.

La ‘ Casa Saperes’ és anterior a la II República Espanyola, i possiblement també al primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera )
file:///C:/Users/TEMP/Contacts/Downloads/109044-217286-1-PB.pdf

Enlloc però trobava dades del promotor, ni tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte.

La descripció ‘tècnica’ ens diu ;

Vivenda unifamiliar aïllada, envoltada per un ampli jardí i construïda al costat de l’antiga carretera que enllaçava el Pla de Santa Maria amb Valls.

Edifici irregular de composició, no obstant això manté un ritme harmònic en el tractament de les obertures i els petits elements decoratius. La porta d'entrada està protegida per una marquesina de teula àrab. En la part superior de la façana posterior hi ha dos petits terrats simètrics, protegits per barana de balustres. A la banda esquerra de la façana principal sobresurt un cos de planta i pis, amb coberta inclinada de teula. L'edifici consta de tres plantes i la seva estructura és de fàbrica imitant carreus. La coberta és de teula àrab formant un gran ràfec. Totes les obertures són rectangulars, simples. El color clar dels murs contrasta amb el blau fosc de les jardineres de les finestres.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ocultar aquesta informació, com la de la ‘Casa Single’, la fàbrica, i les cases de la colònia, és una vergonya.

EL GENOCIDI DEL PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Les esglésies, abans de la Carta col•lectiva de la Jerarquia Catòlica a favor del feixisme – no signada únicament per l’arquebisbe de Tarragona, que moriria a l’exili – eren els ‘ Castells dels pobres’, això ho tenen molt clar al Pla de Santa Maria, a la comarca del Camp sobirà, a la província de Tarragona, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem – encara . Catalunya.

L’any l642, el marqués d'Hinojosa, JUAN DOMINGO RAMIREZ DE ARELLANO MENDOZA Y ALVARADO, cap d'una columna castellana, féu assetjar l’església de Sant Ramón , degollà els seus 40 defensors i va permetre a les seves tropes el saqueig i l'incendi del temple i les cases del raval del poble.

Ni cal dir-ho, tot, inclòs el robatori del retaule documentat l’any 1417, es feia en nom d’un Déu que NOMÉS parla en llengua castellana, i que beneeix qualsevol sacrilegi que es faci en el seu nom.

RESIDENCIA LA MARQUESA.EL PLA DE SANTA MARIA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la façana de la Residencia ‘ la Marquesa’ del Pla de Santa Maria, la descripció ens explica que l'estructura de l'edifici és de Palau clàssic. Té planta baixa de serveis, planta primera noble i golfes. Són molt notables els esgrafiats de la façana principal - així com els de la casa veïna - i els balcons de pedra amb baranes de forja.

La porta d'accés presenta un arc de mig punt rebaixat i suggereix un origen anterior al del conjunt. L'entrada dona a un ampli vestíbul des del qual es distribueixen els diversos àmbits interior. Dos esglaons condueixen a uns porta de fusta noble amb escut nobiliari. Els embigats son de fusta. La coberta és plana, de teules.

Ens agradarà ampliar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com amb el nom i dades de lloc i data de naixement de la Marquesa que dona nom a la casa; també si fos possible tenir coneixement de l’autor dels esgrafiats d’ambdós edificis que esmentem.

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DE CEMENTIRI DE VILADRAU. MONTSENY JUSSÀ. OSONA. GIRONA. CATALUNYA

La Neus Mir retratava la Capella del Cementiri de Viladrau, que s’aixecava a darreries del segle XIX, ja que fins l’any 1899 estava adossat a la Capella de la Pietat, avui quasi al centre de la població.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), confirmació de l’advocació d’aquesta Capella, i àdhuc – si en tenen – fotografies del seu interior.

La profunda descreença que generava la signatura de la Carta Col•lectiva de la Jerarquia Catòlica – amb l’excepció només de l’arquebisbe de Tarragona, que moriria a l’exili - ; l’església española no ha fet – encara – cap acte de penediment aquella acció d’extrema vilesa qualificable com un apostasia , que lesionava de forma irreparable la unitat de l'Església Catòlica Apostòlica d’obediència Romana, ha comportat que la major part d’aquestes capelles tinguin avui ‘funcions paganes’, com magatzem de mals endreços per exemple.

Rebia unes imatges datades el 1-XI-1981 des de l’arxiu Gavin, que alhora que em confirmen l’advocació, evidencien ja el caràcter ‘subsidiari’ d’aquesta Capelles de Cementiri.

ANTIST. LA TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes‎ retratava Antist , avui al terme de La Torre de Cabdella, a la comarca del Pallars jussà, a la provincia de Lleida, en aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem – encara – Catalunya.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) inclou Antist en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50) , diu que està situat al cim d'un turó envoltat per tres altres turons més alts, combatut principalment pels vents del nord i de l'oest, el clima és fred, però sa, sense més malalties que algunes afeccions bilioses i pulmonars. En aquells anys Antist tenia 8 cases que formaven un carrer costerut, a més de l'església parroquial advocada a Sant Esteve.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)el més gran filòleg que han vist els segles, es decantava primerament per una hipòtesi preromana, per tal d'explicar el topònim Antist, basant-se en la similitud del sufix -ist amb altres topònims pirinencs com ara Bastanist.

La troballa de documents amb el nom propi romà Antistius, del llati antistes (capitost), el feia decantar finalment per la procedència del topònim Antist d'un villa Antisti, producte de la colonització romana. Ni cal dir-ho, recull ambdós tesis, i recalca – com feia sempre – que aquesta era la seva opinió.

SANT JAUME DE MEREA. GAVET DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Leco retrata l’església d'una sola nau, amb tribuna als peus i escala d'obra per accedir-hi, a l'esquerra, advocada a Sant Jaume, del poble de Merea, agregat avui al terme municipal de Gavet de la Conca.

Els propietaris de la casa Comiols tenien el privilegi de ser enterratS al terra de l'interior de l'església, hom recorda que hi havia la llosa de la seva tomba, en restaurar el terra però , es taparen les lloses amb ciment.
Edifici està datat a la dovella de la porta: IHS ANI 1636

La descripció tècnica ens explica, que la coberta és de volta de canó i la teulada és de doble vessant, de teules, té un campanar, d'espadanya amb un sol ull i cobert a doble vessant, coronat per una creu de ferro.

A la façana hi ha la porta principal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres quadrades, una d'elles sobre la porta.

A la dreta hi ha una font encastada al mur.

El Josep treballa per aturar l’oblit de ‘la petita història’ d’aquest indrets, i esperem que ens permeti afegir-nos des de la distància a la seva tasca.

ESGLÉSIA DE SANT PERE. EL TARTER. CANILLO. ANDORRA

L’Angelina Llop retratava aquesta església situada en una petita esplanada en el nucli del Tarter prop de les cases de cal Motxo i cal Casaler; a l’espai que antigament era conegut amb el nom de Prada Redó, i arran del camí ral que anava de Canillo a Soldeu.

La descripció ens diu que és una església de planta rectangular, amb absis quadrangular en planta i amb volta de canó, no marcat en alçada a l’exterior, construïda adaptant-se al desnivell del terreny.

La façana principal està orientada al nord-oest, és perpendicular al carener i s’hi obre una porta que dóna als peus de la nau. Al costat de la porta trobem dues finestres d’arc rebaixat i a la part superior de la façana, sobre la porta, hi ha una finestra quadrada amb llinda de fusta. La coberta és a dues aigües amb encavallades de fusta i coberta amb petites lloses de pissarra. Els murs han estat construïts amb pedra, disposada en filades irregulars, a excepció dels angles. Presenta pedra tosca a les obertures, les finestres i la porta. A la façana principal encara s’hi conserva el morter de fang relligat amb morter de calç i ciment. El campanar és d’espadanya senzilla amb arc de mig punt. A l’interior el soler és de fusta.

Va ser aixecada al segle XVI, més concretament el 1527. Se sap la data perquè hi ha un document que ho confirma: el permís d’edificació atorgat per Joan d'Espés ( 1515 - 1530), bisbe d’Urgell, el 22 de març de 1527, on deixa clar que es tracta d’un edifici de nova planta. Se suposa que l’obra va ser acabada abans de 1545, ja que porta gravada aquesta data.

L’església va experimentar una restauració integral l’any 1966.

Em pregunto com és possible això en un país petit – inviable econòmicament segons les tesis del PP – mentre un dia si, i l’altre també, veiem com ens cau el Patrimoni Històric de Catalunya ?.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966), serà l’encarregat de reconstruir l’església parroquial advocada a Santa Maria de la Vila de Manlleu.

Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955), bisbe de Vic, va ser un dels signants de la Carta Col•lectiva de la Jerarquia Catòlica a favor del feixisme, a la que s’oposava fermament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que preveia ja aquest present de descreença i allunyament.

En acabar la confrontació armada – que com volien els Bisbes feixistes, portarà molts màrtirs a l’església i molt dolor a les famílies de casa nostra - de Santa Maria en restaven tan sols la façana i el campanar.

La façana que veiem avui segueix la tipologia de les façanes d'època barroca, que transformà la majoria d'esglésies parroquials de la comarca, consta d'una gran portalada emmarcada per dues columnes de fust llis i capitells de fulles d'acant, amb una porta de testera recta i un frontó circular amb un conjunt escultòric al timpà (amb la representació de la Verge); hi ha un rosetó a la part central emmarcat per dues columnes, iguals a les anteriors, i culmina en un frontó entretallat, com els que perfilen la majoria de façanes barroques.

El campanar que retratava la Pilar Juanix, té cinc cossos separats per motllures semicirculars llises, a manera de franges horitzontals. La base és de planta quadrada, però a partir del segon nivell és de planta poligonal. Està coronat per una estructura molt treballada de ferro forjat que protegeix una campana, afegida al segle XIX. Les finestres són de mig punt.

L’any 1916, aliè possiblement al genocidi que esclataria vint anys més tard, la retratava de lluny el Josep Salvany Blanch

LES ESTELES FUNERÀRIES DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN D'ISIL O DE GIL. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Rafael Francisco retratava l'església de Sant Joan de Gil o d’Isil que fou edificada al segle XI al mateix lloc on hi havia un antic monestir, probablement benedictí, està documentada des de l'any 1095 sota la dependència de Santa Maria d'Àneu.

Al segle X depenia de Sant Pere del Burgal.

Les esteles com la seva parella i les dues similars de la pròxima església de Sant Lliser d'Alòs d'Isil, possiblement formarien part de sepulcres i posteriorment, en el moment de la construcció de les esglésies romàniques foren reaprofitades per a decorar les façanes, com és freqüent en esglésies de la veïna Vall d'Aran.

La Roser Riubrugent publicava una fotografia dels absis d’aquesta església.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA VELLA DE SANT MARTÍ DE GINESTAR, MAGATZEM DE CA PEPE. GINESTAR, RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies del runam esfereïdor de l’església ‘vella’ de Sant Martí de Ginestar; en aquest cas, ens podem estalviar la retòrica de la sedició feixista contra la II República, perquè s’abandonava a darreries del segle XVIII, i té una relació evident amb els ‘ diners d’Amèrica’ , que guanyats de forma fàcil – les colònies eren un mercat captiu – servirien per aixecar des de cases pairals, fins esglésies parroquials, santuaris, ermites, capelles i oratoris, pensant potser que d’aquesta forma s’apaivagaria la justa colera de Déu.

Us deixo un enllaç al treball excel•lent de la Yolanda Gil Saura ;
http://www.academia.edu/3631410/Lesglesia_parroquial_de_Sant_Marti_de_Ginestar

La descripció tècnica ens explica que està situada a l'extrem més nord del nucli urbà de la població de Ginestar, al carrer de Carme Vidal ,integrada dins d'un edifici destinat fins dates recents en magatzem, conegut com ca Pepe; , l’ajuntament va adquirir el temple l’any 2008.

Es tracta de les restes conservades de l'antiga església de Sant Martí, formades per un tram de volta de canó apuntada bastida en pedra, que originàriament cobria tota la nau i actualment només es detecta a l'entrada al magatzem.

Localitzada a la banda de migdia de l'edifici es conserva una capella lateral coberta per una volta apuntada de creueria, amb la clau gravada amb les inicials "IHS". L'espai està il•luminat mitjançant una finestra d'arc apuntat. La capella conserva l'arc amb el que s'obria a la nau, el qual és apuntat i està adovellat i decorat amb motllures decoratives. A la banda de tramuntana es conserven dos pilars arrenglerats de secció quadrada, bastits en carreus de pedra ben desbastats, que podrien correspondre a l'ampliació dels segles XIV-XV. Un d'ells conserva també l'arrencament d'un arc que s'obria a la nau central. Al costat del pilar situat al fons de l'edifici, encastat a la paret, hi ha un plafó rectangular de pedra amb l'emmarcament motllurat, que presenta una inscripció de difícil lectura amb una creu de Malta al mig, i de la que s'intueix l'any "163?". De l'exterior de l'edifici destaca el mur de migdia, que integra diversos contraforts de reforç originaris del temple. Aquest mur, tot i les refeccions posteriors, està bastit en pedra desbastada i sense treballar, lligada amb morter.

Llegia que ‘es pretén rehabilitar aquest edifici ‘; i pensava que ultra la ruïna a que ens conduïa l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del Reino de España, com diem a Catalunya – encara – el infern està empedrat de bones intencions’