EN FREDERIC ALBIOL 4a Part.

Tant el caporal com jo ens girem esparverats, veig de reüll com el company ha posat la mà al costat de la cintura on porta enfundada l’arma. Malparit lloro, quin ensurt ens ha donat amb la seva veu i el seu aleteig. Quina frustració que m’agafa al veure l’ocellot i jo que “in ment” havia somniat amb un enfrontament cara a cara amb un vampir. Segurament veig masses sèries modernes en el televisor, com no m’arriben els diners ni per anar al cine amb una mossa. Amb un sospir penso en la Jenni.

Ja recuperats examinem el cadàver de l’home. En girar-lo damunt del terra de mosaic blau per veure millor la ferida sentim una ranera que ens diu que resta un xic de vida en el cos exànime. És com un miratge en la solitud del desert que hi ha entre la vida i la mort. El caporal crida al subordinat més proper i li mana.

 Avisa ràpid a urgències, aquest home no és mort. Qui us ha dit que no era viu. Ràpid!
 La doctora quan ha marxat.
 Quina doctora era...
 No ho sabem, com sempre n’hi ha de noves. Quan hem entrat ja sortia i ens ha dit que era “caput”
 Però no ha atès a la minyona.
 No ha dit que marxava i ha sortit corrent.

En això arriben els de l’ambulància, miren l’home i diuen:

 Quasi està a punt d’encomanar-se davant del Senyor. Però encara té possibilitats de sobreviure- i surten corrents amb el cos en la llitera.

Ja posats així sembla que entre el policia i jo, el succés, fa que creixí un vincle d’amistat, i remiren altra vegada en l’habitació. Veig una caixeta de llauna. Li dono mitja volta a la tapa, s’obre i veig quatre paperets plegats amb molts plecs. N’obro un i llegeixo la paraula: orgasme, no ho entenc i desplegant un altre veig escrita la paraula: penediment. Ens miren mútuament amb el caporal i separo els plecs d’un altre paper i sorpresos llegim: escalf. Ara ens fem un mig somriure còmplice i finalment obro el darrer paperet que diu: libido. Observem també un joc de cartes del tarot caigut al costat de la taula.

Una carta, només una carta, és separada de les altres mostrant el seu dibuix. La figura de la mort empunyant la dalla amb que tallar el prim fil de la vida.

Altre cop el caporal i jo ens guaitem i aquesta vegada ens encongim d’espatlles. El policia m’empeny amablement convidant-me a abandonar l’habitació i em diu:

 Sembla que ho em vist tot. Ara cridaré a la científica per què ho escorcolli, busqui empremtes digitals i demés. Anem a interrogar a la minyona.

Entrem en la cuina i mirem a la dona que amb la mà s’aguanta una gasa mullada en iode protegint el lloc on ha rebut el cop. Un bon nyanyo va creixem per moments en el seu cap.

 Digui’m Assumpta, crec que se’n diu així, no.

La espantada dona gira els ulls de l’un a l’altre i mou el cap afirmativament.

 Bé, només unes preguntes i podrà descansar. Doni’m informació del que sap ha passat.

La dona no para de mirar-me i m’assenyala amb la mà lliure i tímidament diu.

 Aquest senyor el conec...

El caporal em mira i jo ràpidament li faig cinc cèntims sobre les meves pobres i miserables estades a la casa. Assabentat mira fixament a la minyona.

 Tot resolt, Ara digui’m que ha passat aquesta tarda.
 Res el senyor ha rebut la visita de cada dimecres i s’han tancat al despatx com fan sempre.
 Ah!!! Una visita habitual. I sap que passava.
 Senyor policia jo sóc una persona molt discreta i certes coses les puc comentar ni d’escoltar-les.

El caporal dona una plantofada al terra i la dona espantada sembla despertar de la seva letargia.

 Veurà jo no ho he de dir però a vegades feien xivarri i gemegaven contínuament. Com: Ah! Ah! Ah! Oh! Oh! Més! Més! Aah! Aaah! Aaag! Ja! Ja! I aleshores reien i bufàven una estona. Pot pensar el que passava entre una dona així i un home bastant grandet. Però que vol, a mi no em pagava per veure ni escoltar. I després, només faltava el lloro que repetia els esgarips de la parella. Ui! Quina calor m’agafa.
 I vostè, Assumpta que feia mentrestant.
 Home, jo em prenia una copeta o potser dues i recordava al meu Celdoni que al cel sigui, si n’hi ha! Ep! Que nosaltres també ens ho passàvem bé sense tants contes ni amagatalls.
 I no s’ho mirava per enlloc?
 Senyor policia, Jo sóc virtuosa.
 Virtuosa, diu. Si veig la cuina plena d’ampolles buides.

La dona s’enrojola i contesta aixecant la mà al cel.

 Ai, senyor! El que em de sofrir les pobres dones treballadores.- I assenyala un quadre a la paret del despatx. El moc i rere hi ha un forat des on es veu tota la habitació.- Segons qui venia el senyor em feia vigilar pel forat. Un parell de cops també vaig observar al seu company. Venia enfurismat.
 I mirava al seu senyor i la dona? No ho havia mirat mai...
 Senyor inspector, - aquesta minyona, ho vaig veure clar li feia la pilota descaradament- una tampoc és una santa. Però després resava un parenostre.
 I de l’home que ha entrat que em pot dir.
 Mare de Déu, quin ensurt m’ha donat i jo que era tan tranquil•la aquí a la cuina quan apareix l’homenot amb la escopeta. Quin crit he fet en veure’l amb aquella baioneta a la punta del canó. I em mirava fixament. Pobre de jo!
 Bé, Assumpta deixeu-m’ho per avui. Demà la vindran a buscar per complimentar i signar la seva declaració.

En sortir el caporal em digué:

 Demà també el vull veure a la caserna. M’ha de explicar vostè varies coses. Parlaré amb el seu diari per dir-li que té l’exclusiva i que m’ajuda però demà sigui sincer. Adéu.

Bé, almenys quedaré heroicament davant del cap i no em podran acomiadar. En aquestes escolto un xiulet, giro el cap i veig una dona, d’aquelles que fan girar la cara al passar, en un portal. M’acosto encuriosit i em fa signes de què pugui rere seu.

Mentre pujo m’adono que va molt lleugera de roba sota l’escotada bata. Vull pensar en la Jenni. Potser una aventura, s’haurà fixat en la meva bona planta. Perquè això sí, se’m veu força bé. Però és gira i en veure-li la cara tots els pensaments se’n van a orris.

Penso, no puc pensar, totes les idees són... I si després d’un crim hagués un altre... Penso no! I quins malucs davant meu. Ho mossegaria! Pensar, com pensar... Demà pensaré...


Miquel Pujol Mur
Berga, 29 juliol 2011

EN FREDERIC ALBIOL 3a. Part.

Les primers paraules del caporal a l’entrar en la vivenda són:

 Vagi en compte i no ens emmerdí cap prova. I posis aquests guants!- les paraules són dites amb aquell to incriminatori que utilitza la policia i et fa creure culpable sense haver fet res. M’allarga uns guants de làtex d’aquests de mil usos.

Me’ls poso diligentment i tafanejo amunt i avall encuriosit perquè com he dit jo conec la casa però sempre quan entrava era amb preses com si temés algun retret de la mare ( al fi i al cab les joies eren seves) o potser em creia que sortiria el pare (al cel sigui) per fotre’m el cop de pal que sempre deia em mereixia. Era com un rau- rau que m’arrossegava l’ànima i em feia empetitir fins a ser com un nen de quatre anys quan es mulla els calçotets.

Ara enfundat i amb les mans suades dins els guants de làtex i no sé per què quan les porto a la butxaca de l’anorac per fer-li la gara- gara al caporal, no pensi que vull portar-me la gran part dels estris polsosos que hi ha a les parets. Més que una casa d’empenyoraments sembla el magatzem d’un teatre o millor dit l’oficina d’objectes perduts de l’ajuntament. Tot és caòtic i brut. I jo miro ( alto ahí) observo professionalment com un detectiu.

Així m’agrada més, em dic a mi mateix, però després m’adono que la petita revifalla i l’actual eufòria és deuen més a causa del croissant i el cafè en llet que he menjat que a les meves quimèriques dots d’investigador. I torno a pensar en la Jenni. Que tendre ha de ser sota el seu posat tan seriós.

Intento mentalment fer una llista de les penyores dipositades en els prestatges i armaris.

Un escut del Barça. Hum! i em passo el dit pel nas. N’hi ha a cents a tot arreu!
Un llibret d’aquests que dóna la Caixa per aprendre a usar internet. Bé!
Una caixa amb una postal del Carib enganxada a la tapa amb un cel blau fabulós ( en un lloc així amb la Jenni, ben menjat i begut m’ho passaria d’allò “ chipén”). Poso aquesta paraula en caló o en castellà per no posar la prosaica frase catalana “ de p.t. mare”

Una capseta bastant gran amb unes ungles, potser de tigre, com són tan grosses.

Miro l’inspector com interrogant-lo amb les celles aixecades i mirant-me posa un dit dret i em diu:

 Afrodisíaques! I jo dic:
 Aah!- I miro embadalit les ungles- D’aquí uns anys, ara nooo!

Un plat de porcellana amb el dibuix d’una remolatxa roja pintada enmig que canta pel seu color vermell. Me’n penedeixo dels pocs cales que he obtingut quan venia a empenyorar els regals de la mare. Si aquest home no tenia gens de gust.

El Jaume, així m’ha dit li digui el caporal i jo sempre obedient el tutejo com si fossin companys de classe i anéssim a fer una cerveseta per celebrar el retrobament, obre una porta a la dreta.

 Ostres!!!- exclamo sorprès en veure la cambra, Qui és podia imaginar dins el maremàgnum que impera en el pis una habitació més impol•luta, més immaculada, tota ella pintada de blanc únicament el color de les rajoles del terra d’un suau color beix, això és, com les sorres de zones desèrtiques. O això em sembla. I en la paret un mirall de cos sencer.

En el centre de l’habitació el Jaume i jo guaitàvem un penja-robes alt on havia posat amb molta cura un vestit de cupletista o del més vell ofici de prostituta, no ho sé. Tot vermell ribetejat d’argent amb molta pedreria per tapar on no havia roba i amb uns talls a cada cantó que segurament la seva portadora ensenyava les cames fins a... A sota, al lloc dels peus, unes altes sabates d’aquestes que li diuen d’agulla esperaven com si d’un moment o altre la seva mestressa tingués que vindré a calçar-les. Vam tancar la porta silenciosament, com si haguessin fet una indiscreció al colar-nos en la part íntima i privada de la vida d’una persona desconeguda.

Només ens queden per examinar el despatx, el menjador i la cuina. A la cuina estesa a terra i una mica abonyegada hi ha la dona que alguna vegada m’ha obert la porta i cuida de la casa. Ara mateix una noia policia l’ajuda a asseure en una cadira i li vol prendre la declaració sobre el succeït però la muller no és gaire interessada en les paraules de l’agent femení i es toca, queixant-se amb crits entretallats, contínuament el cap on es comença a marcar un bony com un ou de colom. La policia mira al caporal i aquest en un signe li mana se la emporti a fora i li donin assistència, i parla dient:

 Més tard al quartell li prens declaració i li fas signar.
 A l’ordre- respon i sostenint-la se’n porta la dona.

El caporal i jo entrem al despatx, ja me’l conec prou jo aquest despatx de mala mort, Observo un cert desordre en el papers, n’hi ha de llançats i arrugats per terra i més d’un és tacat per les marques de la sola de les sabates. Sembla que hagi estat escenari de lluita per les cadires per terra i els estris de damunt la taula també esbarriats per sobre la fusta i el terra. Miro detalladament cada cosa per fer l’article després. Finalment donem la volta a la taula.

Vatua l’olla! Quina ensangonada em recorda la matança del porc a casa dels avis a pagès. El cadàver ens mira fixament amb els ulls entabanats i la boca torta. Un ganivet sobresurt del seu pit i és del pit on flueix la sang. Em sento malament i el cap em rodola un xic. El caporal més acostumat s’ho mira indiferent i donant-se compte del meu mal trago em crida peremptòriament:

 Si ha de vomitar sortí a fora. Aquí com a la sala de parts, els dèbils lluny.
 No es preocupi resistiré- contesto, però el corcó rossegava pel esòfag dintre meu.

Miro atentament el cos inanimat que tantes amargures m’ha donat en la vida i me n’adono que no li guardo rancúnia. Em recorda un putxinel•li al qui han tallat les cordes. Tret de la taca de sang el seu vestit és correcte i encorbatat, sempre l’he vist ben vestit com si no fos a casa seva i hagués acudit a treballar a l’oficina.

De sobte en el silenci de l’estança un aleteig fort ens espanta als dos i una corrent d’aire fresc es remou en la nostra cara mentre una veu gargallosa diu:

 Malparits...


Miquel Pujol Mur
Berga, 3 juliol 2011

LA VIA NICOLAU. BERGUEDÀ.

PLAERS I DESPLAERS D’UNA AGRADABLE CAMINADA.
Aquest matí la Rosa i el Miquel hem sortit a fer la nostra habitual caminada de divendres. Avui la companya Àngels no ens ha pogut acompanyar a la sortida per motius familiars. Iniciàvem la nostra sortida des de Guardiola de Berguedà per un camí senyalitzat en la mateixa pujada i cimentat fins les darreres cases de l’antic barri de Tarradelles.

Aleshores comença un fàcil camí de terra força ben senyalitzat i que puja suaument fins trobar la pista asfaltada que ens porta fins al voltants de Bagà. A la nostra dreta baixa el riu de Bastareny fins a trobar-se amb el Llobregat. També veiem les restes del pont del Pinós i la casa forta on sembla ser aquest senyors enfrontats amb el monestir de Sant Llorenç cobraven el dret de pas a les seves terres.

El camí és fàcil i s’ha construït passeres de fusta al marge de la muntanya per facilitar el pas. A partit de Baga la pista és més ombrosa i ens rodegen multitud d’arbres. A la represa del camí a Bagà hi ha un panell indicador molt ben explicat de les obres i la història de la Via Nicolau.

Entre 1914 i 1916 l’empresari berguedà Tomàs Nicolau i Prieto hi va construir un ferrocarril per baixar la fusta dels boscos de Gisclareny. Funcionava per gravetat: les vagonetes carregades de fusta descendien per la pendent i els obrers feien servir els frens per dominar la velocitat. S’utilitzaven animals per pujar les vagonetes buides.

El 20 de gener del 2010, la directora general del Medi Ambient i l’Alcalde de Bagà acompanyats per altres autoritat del Berguedà van fer la Passejada inaugural. En el projecte van invertir-se un 400.000 € i s’han fet millores a causa de la mala estabilitat de la zona. Actualment les zones dels túnels (segons anteriors caminades nostres) han guanyat molt en la seva accessibilitat.

La caminada continua fins Sant Joan de l’Avellanet amb l’incentiu del pas del pont penjat i la vagoneta del tren carregada de troncs.

Superada la darrera pujada ens trobem amb una font d’aigua fresca i l’àrea de picnic per poder fer un lleuger i perquè no merescut descans.

Per fer una variant al nostre camí entrem a Bagà i seguim l’antic camí ral fins a Guardiola de Berguedà. Una bona passejada matinal d’uns aproximadament 13 km. fent tota la volta.

I ara per colofó d’aquesta crònica unes paraules del desplaer al veure el cartell panoràmic, situat en un bon lloc per observar les muntanyes properes i amb descripció de les aus de la zona, destruït i mig arrencat de la taula. I els indicadors malmesos mostra d’incivisme de la nostra societat. Papers i brosses llençats també sobren tant en la ruta Nicolau com en altres indrets

En arribar a Bagà, de tornada, pujaven dues famílies angleses i vaig avergonyir-me al pensar la seva opinió de la nostra cultura. Malgrat pensi que l’incivisme no només es en el nostre país quan veig el comportament del jovent estranger quan venen de vacances o a esdeveniments esportius.

Pot ser que la nostra societat ha donat més importància a utilitzar les noves tècniques que al comportament humà. No és només el jovent responsable d’aquesta situació, tots hem de fer una cura d’actituds i comportament.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 28 juliol 2012.

TIRAR COLILLAS 4 PUNTOS.

Aquestes paraules escrites en un panell de l’autovia en terres andaluses va despertar-me de la somnolència pròpia de fer de copilot a estones durant el llarg viatge de la travessa d’Espanya.

Segurament les meves ones cerebrals no haurien deambular pel camí correcte dins el meu cervell.

El primer impuls va ser pensar, pensament totalment materialista i positiu, on donen els quatre punts. Aleshores vaig adonar-me que no fumo, fa anys vaig vèncer aquest vici. Aleshores no puc tirar burilles ni tampoc em donaran punts.

Una mirada a l’entorn va mostrar-me la herba seca i groga. També la lluita del pagès sota un sol tòrrid treballant en la collita dels cereals.

Camps sembrats de blat de moro, gira-sols, vinyes i oliveres.

Grans extensions de vinya igual que a Catalunya arrenglerada i d’enlairats ceps.

No és la mateixa vinya de la nostra joventut on els ceps baixos i en filades seguien els marges de la muntanya i s’agermanaven amb la terra. On el viticultor s’escarrassava ajupint-se i recollia raïm rere raïm amb l’esquena doblada i agenollant-se.

Ara airoses en filades regulars permeten un treball menys feixuc i la maquinària permet treure profit del cultiu.

Les oliveres de la joventut també desapareixen dels camps canviades per una nova gernació d’arbres ben arrenglerats i propers els uns als altres preparats pel treball amb maquinària i regadiu. Perdrem la visió dels camps d’oliveres retorçades i de gris tronc foradat. Els camps dels nous arbres al cap dels anys han de ser arrencats i plantats de nou.

“Tirar colillas: 4 puntos”

I quant punts s’haurien de treure als causants dels incendis de la nostra terra, si tal com sembla és a causa de burilles mal llençades.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 26 juliol 2012.

EN FREDERIC ALBIOL 2a. part.

Un xiscle esgarrifós trenca els meus pensaments i em fa obrir els ulls. Mentre el cotxe passa a tota velocitat i la dona que condueix em fa una mirada més assassina, que si m’hagués atropellat amb el cotxe. D’aquesta conductora només hauria pogut esperar la mor, sort que el crit ha ressonat com el dispar d’un canó dins el meu cervell.

La porta del bar s’obre i surt la Jenni com empesa per una catapulta i es llença damunt meu. Ai, senyor! Com esperava aquest moment de tindre-la entre els meus braços. Òndia! Si m’està pegant cops de puny en el pit i sento les seves paraules recriminant-me:

 Però que s’ha cregut! Que perquè és una mica eixerit pot permetre’s el gust de suïcidar-se davant del bar, deixar-me l’entrada esquitxada i bruta de sang i després m’hagi d’escarrassar treballant com una boja. Suïcidi’s on vulgui, però no aquí. Ai, Déu meu! No sé perquè m’he esverat tant amb el garrepa aquest, que ni dóna propines com cal.

Però jo no escoltava les seves paraules que ressonaven en les meves orelles com una lletania del llibre de catequesi d’infantesa, només notava l’escalfor de seva carn, la suau tendresa de la seva pell i aquell alè lleuger de la seva boca, sens dubte feia poc havia pres una mica de cervesa i l’olor del llúpol i la civada encara m’enardia més. La seva proximitat em pertorbava. Per trencar l’encanteri la veu del seu pare sonà i desajustà amb la seva aspror el bell moment.

 Tu, periodista pobre! Què no vas estudiar que quan sona un crit és que hi ha alguna bona notícia pels voltants. A perseguir mosses devies de aprendre tu a l’Institut!

Anava a enviar-lo a pastar naps, malgrat notar damunt meu el cos de la seva filla però vaig optar per callar i separar-me-la un xic, no gaire que aquestes ocasions s’han d’aprofitar. Serveixen per fomentar...Vade retro! Pensem en la feina, que el sogre té raó en això de la notícia, en l’altre qüestió més val callar. Tanta gana se’m nota?

Deixo a la Jenni, mig plorosa, mig emprenyada, recolzada en el portal del bar i sento més fluixet altre cop el crit. Miro a dreta i esquerra cercant si sona qualsevol soroll que em digui on han cridat. Un altre crit i ara sense pensar-m’ho faig un brinc enmig del carrer i corro cap a la cantonada i prenc el carrer avall. Què poca consideració tenen els conductors, quines frenades, quins bocinassos i quines paraules recordant-se del meu pare i la meva mare. Mentre corro encara tinc temps de fer el clàssic tall de mànigues als desenfrenats xofers. N’hi ha un de proper que fa com si volgués baixar del cotxe. Té la cara vermella de ràbia però em sembla està massa gras per perseguir-me. Clar, aquest deu endrapar a mandíbula oberta i no pot córrer, si passés les meves penúries altre gall li cantaria i més lleugeresa tindria per galopar. I com galopava jo perseguint el crit i la notícia!

S’obre la porta d’una casa i torno a sentir un petit crit i el lladruc d’un gos petit. Malgrat corro en certa velocitat sé a qui pertany la casa perquè malauradament he hagut de vindré a empenyorar alguna de les escasses pertinències que m’ha lliurat la mare perquè pogués subsistir. Algun dia t’ho tornaré tot mare! Pobre mare, encara creu que em faré famós. El pare ja ho deia:- Aquest noi és un galifardeu massa mal criat entre tu i la meva mare. Pencar, això tindria que fer, com jo- hi mostrava les mans calloses i brutes d’oli dels telers. Quantes coses em passen pel cap, fins i tot, corrent. El pare potser tenia raó però es va morir agafat a un teler i a una llançadora. Un sobtat atac al cor i adéu sense ni gaudir de la jubilació. Segurament va treballar per tots dos.

Veig un home que s’escapoleix de la porta carrer avall i el persegueixo amb una dubte: He de seguir a l’home o més val que entri a preguntar que ha passat. Què faria un bon reporter? Però, segurament influenciat per les moltes pel•lícules americanes que he vist en que el periodista fa de detectiu i resolt el cas, continuo corrent rere l’home.

Caram! Com corre el paio! Aquest també deu passar fam, perquè no li pesa pas el cul. Ja el tinc atrapat, li poso la mà a l’espatlla per a detenir-lo però l’individu és parà i em ventà una coça en certa part que tots sabem que fa molt mal. Però com sóc abalançat per la carrera al caure a terra dolgut pel cop l’arrossego i el faig caure i com és més nyicris va quedar empresonat sota meu mig desmaiat.

Mentre em frego el dolor de l’entrecuix, penso després d’aquest cop podré fer-ho, La meva mare podrà tenir néts? M’aixeco finalment i prenent l’home pel coll i amb el braç doblat enrere camino cap a la casa. Resta encara una mica estabornit per la batzegada i es fàcil de dominar.

Tot de cop sonen les sirenes i apareixen per la cantonada quatre cotxes de policia. Dos dels municipals i dos dels Mossos d’Esquadra. Venen corrent amb el fanals de les llums estellant damunt el sostre i les sirenes a tot volum, quasi en fan mal de cap. Quatre policies venen en la nostra direcció amb les porres en la mà i un altre amb la metralleta. Tinc por: ja sabem a qui detenir?

Veig un que porta galons de sergent i li dic:

 Oiga, mi oficial.- Així si els hi donés més categoria et tracten més bé- Yo lo he detenido, soy periodista, sabe...

No em fan ni cas. És dirigeix al meu presoner i l’hi pregunta:

 Home Joanet, ni vint-i-quatre hores de sortir de garjola i ja et tornem a tancar. Quantes van, noi.
 Aquest mes només 7 vegades, sergent.
 Home clar, si som al dia quinze. Un dia de presó i un dia per arrestar-te. Ai, noi, quin mal cap.

Miro al caporal, a qui conec d’altres ocasions periodístiques, que mentrestant fa que es portin al Joanet cap a detenció preventiva i mirant-me em diu.

 Avui podrà escriure un bon article. Què vol veure que ha passat? I em convida a una cigarreta. – Ep, si vol, que ara amb tantes lleis no sé si el puc convidar o em denunciarà per intent d’assassinat.
 Però mi caporal com podria jo...
 Ai, la premsa, quan menys ho esperes et fotem una punyalada drapera.

Per no quedar malament accepto la cigarreta. Hi ha que ser amic de la pasma. Poc després estic estossegant i el mateix caporal en diu:

 Nano, llença-la que t’ofegaràs. I no volem recollir vòmits. I si vols més noticies vine demà a la comissaria. Mira, només amb el Joanet pots escriure cada dia. I et podem presentar uns quants més.

Miro a la cantonada on s’ha reunit una colla de curiosos i veig en primer pla a la meva Jenni. Segurament vaig massa de presa però el cor em batega una mica més sobtat que abans. La carrera o l’emoció de veure-la.

Acompanyat pel policia entro a la casa...

Miquel Pujol Mur
Berga, 4 juny 2011

EN FREDERIC ALBIOL 1ª part.

Vull presentar-me, en dic Frederic i he acabat la carrera de periodisme als 28 anys, he completat en penes i fadigues l’obligat temps de becari i gràcies a la recomanació d’un bon amic, d’aquells que saben pujar graons a la vida i aconseguir el poder d’una manera o altra he entrat a treballar al diari “El Correu Mundial”

Avui mateix, aquest cop ajudat per les paraules del director, m’he decidit a fer el millor reportatge de la meva vida sinó ja m’ha comunicat que m’acomiadarà i no estan les coses de l’atur tan bé com per anar a demanar feina. M’ha avisat amb aquestes clares paraules:

- O em portés un article bo i sense entrebancs o no tornis a entrar per la porta de la redacció. I tu dic ben clar, ho entens, si no em portes alguna notícia publicable vas directament al departament de personal i segons ordre del director general,- i m’ha assenyalat amunt, al pis superior- ho has escoltat bé, del director general, demanés la liquidació. Jo, com Pilats, em rento les mans i sense tindre cap recança. Ets un baliga-balaga!

He pres amb una revolada l’anorac del penja-robes i he sortit corrent al carrer. Quina gent aquesta del periodisme penso mentre en el vestíbul em poso bé el barret. Home, tot hi ha que dir-ho, potser una mica de raó la tenen, segurament els meus hàbits no són els millors per viure en companyia d’altres persones. Millor dit, puntualitzem això de persones, vull dir de mascles gelosos i possessius. Sóc un noi, bé un home ja, alt, guapot i bastant musculat, vull dir ben parit, a qui les femelles no l’hi neguen res.

Això de res, més val deixar-ho estar! I en el treball ja sé que m’encanto massa amb les xiquetes sobretot si són d’aquelles modernes que ensenyen una mica o molt de dalt o de sota, tant és, com més millor. Alegra la vista i el pensament i els ulls ballen com un saltamartí d’un cantó a l’altre. Tal vegada em volia amistançar amb la secretaria del director, és una mica gran, ja ho sé, però també és ben aprofitable. Uf! com estava i està encara, però em va donar una plantofada a la cara que em va posar la galta vermella com un tomàquet. Més tard em vaig assabentar que s’entenia amb el director general i que n’havia cinc o sis de la redacció que també hi anaven darrere i la volien conquistar. Bé, això de conquistar potser hauríem de ser més prosaics, menys paraules i més moviments. Ai, la competència! Ara que si va repartint cleques com la que em va donar estan apanyats.

Clar, fent fotocopies a la redacció tampoc em volen, diuen que per això ja tenen els becaris que no cobren, que no cobren serà materialment, però d’esbroncades una rere l’altre. A tots no, a la Mónica, la “pechugona”, no li diuen res. Maleïts! Quan la miren se’ls hi cau la baba. I al despatx del director s’hi passa molta estona, no sé, no ho veig clar, però més val callar.

Quina situació la meva sense un ral i devem, fins i tot, el dinar a la fonda. El cotxe ja me’l van embargar la setmana passada, sort que vaig fer un favor, una petita informació de res, a un amic, a l’amic, bé això d’amic...un mafiós més aviat i el vaig poder recuperar del concessionari.

I si anés al bar de la cantonada a esmorzar? La filla de l’amo, la joveneta amb mira amb ulls tendres i és “xamoseta” amb aquella samarreta que li marca. Ai! que li marca. Però el pare com en un pedestal darrere el mostrador no li treu l’ull de sobre, però potser em fiarà. Burxo en les butxaques i,

Calla si tinc 10 € a la butxaca de l’anorac. No ho sabia, encara podré prendre un tallat i una pasta, després Déu dirà... Si trobo un lloc barato fins i tot dinaré.

Decididament vaig al bar de la cantonada, pel somriure de la Jennifer ben val aguantar la cara de prunes agres del pare. Ull! Quina mala mirada que m’ha fet la noia, el seu pare ja ho sé que sempre fa mala cara quan em veu.
 Hola Jenni- he dit amb veu melosa. No m’ha fet cap somrís, més aviat m’ha ensenyat els ullals. Tindrà allò... Ja sé que són moments emprenyadors i de malestar, però sembla que l’ha mossegat un licantrop.

Haurà trobat un altre que li balla l’aigua? Dec estar veient visiones, si em sembla que se li allarga el musell i treu baves de ràbia. Ja ho sé, ahir no vaig esmorzar, només un cafè; no vaig dinar, només unes engrunes d’un entrepà que vaig trobar en una paperera i per sopar un culet de vi de l’ampolla. No em miro a ningú ni la Jennifer, ni el seu distant pare, m’acoto al cafè amb llet i mossego el croissant. Manoi! Com remena la Jennifer, noi, la gana em fa desvariejar.

Ja sóc al carrer, la Jenni quan he pagat i m’ha tornat el canvi i l’he agafat sense deixar-li propina m’ha fet una cara com dient-me: miserable garrepa, que no tens on caure mort. He fugit del bar trepitjat i petit com un cuc, però d’aquells cucs petits, petits. Al maleït pare per primera vegada l’he vist riure estúpidament. Ai pobre de mi!

Ja posat enmig de l’acera miro amunt i avall i de veritat no sé on anar a buscar la benaurada notícia. De sobte veig venir un cotxe a molta velocitat i la primera idea, aquella que diuen que és la que val, m’aconsella: quan el cotxe passi per la cantonada del carrer Londres faig com si anés a creuar el carrer, tal com corre no tindrà temps de frenar i m’atropellarà, jo em deixaré caure ben bé damunt del capó i ja està. L’hospital, la baixa segura, cobraré de la Seguritat Social, no em poden acomiadar, mantingut i després a cobrar la indemnització de l’assegurança del cotxe.

I girant-me em disposo a baixar al carrer. Observo que el vehicle ha arribat al punt crític, aixeco el peu i... Quin darrer pensament, fins i tot, la Jenni segur que em veurà ferit i em tindrà compassió i l’hi cauran unes llagrimetes dels seus bells ulls.

Decidit faig el pas, tanco els ulls i...

Miquel Pujol Mur
Berga, 30 abril 2011

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BÉIXEC. BAIXA CERDANYA.

Baixaven de tornada d’una bona caminada a Prats de Cadí, l'Àngels, la Rosa i el Miquel quant en la carretera que condueix d’Estana a Martinet en un revolt vam veure a mà dreta un rètol amb el nom de Béixec. Curiosos i volent visitar tot el possible dins el territori català vam decidir fer-hi una visita.
Per una carretera mig asfaltada i després d’un curt recorregut entrarem a la plaça de l’entrada del petit poble. Béixec es troba a 1.323 mts. d’alçària als peus del Montsec de Bèixec i vora la riba del Torrent de Bèixec. Només una vintena de cases mal contades, alguna en runes, i moltes d’elles de segona residència.

La parròquia de Béixec és esmentada en l’AC de la Seu d’Urgell juntament amb Montellà (Monteliano sive Bexabe). Aquest document del s. IX sembla reflectir en realitat l’estat de la diòcesi al final del s. X.
Es tractava d’una de les parròquies amb una renda força baixa comparada amb la majoria de la Cerdanya En les visites de 1312-14 se li calculaven unes rendes de 15 lliures. Fou senyoria de la comunitat de preveres de Puigcerdà. En l’a. 1359 el poble tenia tres focs reials.

La fàbrica del mur de 8 m. de llarg que resta de la església és de pedra calcaria grisa i pedra sorrenca vermella, barrejades de formes allargades amb poques excepcions, sensiblement escairada i només una mica retocada. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar.

L’aparell és curiós i únic a Cerdanya. Una o dues filades alternen amb altres i recorden les verdugades d’obra cuita. Algunes pedres són falcades amb teulissos i trossos de rajola. L’interior era arrebossat amb una gruixuda capa d’argamassa. Sembla per les seves característiques una edificació del s. XII.
De l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria no en queden més que les ruïnes, estat en què va quedar des de la darrera Guerra Civil. Els veïns de Béixec en un esforç col•lectiu han netejat de runa l’església situada a la part alta del poble i han dignificat l'edifici i l'entorn.

Sants Iscle i Victòria, sembla ser eren germans que vivien en la ciutat andalusa de Còrdova i que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. Sant Iscle va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va ser assagetada a l’amfiteatre romà de la ciutat

La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Fent un repàs a la seva advocació en les esglésies catalanes, només les més antigues es troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010. Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans.

Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.

El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle”

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 23 juliol 2012.

FONTS DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. BERGUEDÀ

Després de visitar Sant Julià de Cerdanyola, la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur vam continuar el nostre periple fins arribar-nos el Santuari de Falgars.
Pel camí em recordo d’un mapa d’itineraris per conèixer la terra berguedana titulat l’Olla de Sant Julià de Cerdanyola. Aquest nom es deu a que el poble és enmig una àmplia vall sobre Guardiola del Berguedà i el PR C-129 recorre el voltants muntanyosos. Algun cop en fet part del seu recorregut en la Caminada Popular que organitza el municipi.
Quant arribés al poble per la carretera que passa al costat de l’ermita de les Esposes, molt a prop de l’indret de les Nou Fonts, primer et sorprenen la quantitat de parets de pedra seca i després el veure’t rodejat de muntanyes cobertes d’espessos boscos.
Els cingles del Banyadors, la Coma Verda i la solana de Cortielles formen els límits septentrionals i llevantins i separen el terme de la Vall de Lillet. Els cims de la serra del Mill al sud i la serra de Catllaràs al SE. separen el terme de Sant Julià de la Nou del Berguedà i de Castell de l’Areny.

Però emocionat per la natura finalment he de posar els peus a terra i nombrar les tres fonts, motiu de la crònica, que és troben per la pista asfaltada que condueix a Falgars, segurament a poca distància n’hi ha altres tan o més importants.

Sortint del poble trobem la Font del Castell, neta i ben cuidada. Més amunt la Font de Sant Antoni, ens crida l’atenció la imatge del Sant fet de rajoles de ceràmica i també les alçades de la serra de Catllaràs i finalment la font en la cruïlla del Santuari de Falgars.

Voltar i veure país ens omple l’esperit malgrat les troballes siguin modestes i a l’abast de tothom.

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 juliol 2012.

SALUTACIÓ.

Un cop la barca del treball va deixar-me varat en la darrera platja aleshores va ser l’obligat moment d’iniciar una nova vida.

Escriure va ser el nou horitzó triat, un gran repte, tornar a navegar segurament carregat d’un cúmul de miratges, però també d’il•lusió.

Aficionat a llegir i al cinema. Estimant la naturalesa i també les obres produïdes per la mà humana, intento descriure les sensacions que la seva bellesa em produeixen.

Caminar, conduir, veure i conèixer els propers racons que ens envolten i dels que moltes vegades desconeixem més que altres de llunyans.

I la fantasia, perquè no plasmar, malgrat sigui modestament, unes quantes ratlles explicant una història.

Recordo sempre les paraules de la Mariona, la primera mestra en els tallers d’escriptura. “Escriure és crear un món ple de velles i noves idees, posant una part de nosaltres mateixos”.

Potser la morfologia i la sintaxi del meu català no sigui la millor, la causa la sabem tots, per què repetir-la. Poso tot el meu interès en fer-ho el millor possible i com el pallasso del circ a l’acabament de la funció demano almenys haver aconseguit un cert somriure comprensiu.

He d’expressar el meu agraïment a l’Antonio Mora Vergés, perquè sense el seu mestratge segurament no hagués anat endavant a escriure moltes de les meves cròniques.

També a la Rosa que amb les seves fotografies m’ajuda a transmetre aquella realitat que no es diuen en mil paraules.

També als amics que han tingut a bé seguir els meus escrits.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23 juliol 2012

SANT JULIÀ DE CERDANYOLA, BERGUEDÀ.

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens aproparem a Sant Julià de Cerdanyola per visitar l’església de Sant Julià que dona nom al poble i és situada en el centre del poble.
Al voltant del temple, s'ha format una plaça de forma molt irregular, aplegant un seguit de cases rurals típiques d'aquesta zona de muntanya.

L'església de Sant Julià de Cerdanyola, era una de les moltes possessions del veí Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà.

L'església fou consagrada l'any 1105 pel Bisbe Ot de la Seu d'Urgell. Víctima de les rivalitats entre membres de la Baronia de Pinós, aquests hagueren de pagar mil sous al rector de Sant Julià pels danys causats al cremar l'església i destruir els seus bens.
El temple fou transformat radicalment el segle XVIII que l’ha transformat en un edifici de transició entre el barroc i el neoclassicisme.

L'església és un edifici d'una nau rectangular, coberta a doble vessant i amb elegant i massís campanar de planta gairebé quadrat, rematat per uns elements decoratius amb volutes i dividit en registres per unes cornises. Tota l'església, traspua una gran rusticitat, sobretot pel fet de que, a l'exterior, té tota la pedra vista.

Escoltar el so de les campanes ens alegra el matí. El poble actualment és un lloc d’estiueig i turisme, s’han construït noves cases i xalets però conservant el tarannà típic de la terra.

El municipi és poc extens (12 km q.). Principalment, abans del tancament de les mines als a. 90, els seus habitants vivien de la mineria. L’agricultura és poc important a causa de l’accidentalitat del territori i la ramaderia tampoc és gaire important.
Els habitants, segons dades 2009, són 273 persones. Però conserven una festa ancestral la Fia Faia que també es celebra a Bagà. El 24 de desembre a les 6 de la tarda es reuneixen, nens, joves i grans a la plaça de l’església amb torxes (faies), fan una rotllana, salten i les cremen fins a la consumició total mentre canten repetidament: “Fia Faia, Nostre Senyor ha nascut a la palla”

La importància d'aquesta tradició secular ha comportat la seva inclusió com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 21 juliol 2012.

SANT MIQUEL DE LILLET. BERGUEDÀ

El Josep Salvany Blanch venia l’any 1.918 fins a La Pobla de Lillet per recollir imatges d’alguns dels seus llocs més emblemàtics; jo aprofitava la bona disposició de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz, que assumia en aquesta ocasió tots els papers de l’auca : conductora, fotògrafa , infermera,...

Agafàvem el trencall que mena fins a les restes del Monestir de Santa Maria de Lillet; Sant Miquel esta a menys de 150 metres dalt del turó.

Les vaques – que causen una certa inquietud a la Maria Jesús – semblem assumir la defensa d’aquesta romànica rodona.; malgrat això ens permeten retratar-la des de diferents angles.
És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. D’aquestes característiques coneixem únicament :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès.

Les mides de Sant Miquel de Lillet son : (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.
Ens expliquen que sobre l'altar hi ha una inscripció que confirma que l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000. L'edifici no té cap finestra . Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

L’advocació de Sant Miquel acostuma a trobar-se prop dels camins, en aquest cas recollim la tesi – no confirmada – que aquesta és una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet.

Estigué abandonada un parell de segles; com recollia el Josep Salvany Blanch.

L’any 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell.

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés

SANT BENET DE BAGES. UN GOIG DELS SENTITS

El dimarts 10 de juliol, ens convocaven a l’edifici de la fàbrica de Món sant Benet, al Tomàs Irigaray Lopez, a la Carmen Toledo Cañadas, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés; assistíem a la presentació de Les Nits d’Estiu que es duran a terme els dijous i divendres, des del 12 al 27 de juliol de 2012, i els dimarts i divendres, del 30 de juliol al 4 de setembre de 2012.

Em cridava l’atenció un edifici de planta quadrangular cobert a quatre aigües amb teula, de planta baixa, primer i segon pis. A la fitxa tècnica s’afirma que era utilitzat com a vivenda de la direcció de la fàbrica.

La descripció anterior a les reformes deia : aixecat amb mur de mamposteria irregular, arrebossat posteriorment i pintat de color blanc. Aquest edifici compta com a element excepcional amb la presència d'una doble galeria, a nivell de planta baixa i primer pis, adossada a la façana de ponent, protegida per una coberta inclinada, i formada per un seguit de cinc grans arcades -cinc a nivell de planta baixa i cinc a nivell de primer pis - rematades a la part superior per un arc de mig punt molt rebaixat. Les arcades es troben separades per columnes quadrangulars finalitzades amb un modilló sobresortit, sobre el qual recau directament l'arcada. Com a detall decoratiu, el tram d'arcada s'ha pintat en color vermell, destacant extraordinàriament sobre el fons blanc. Sobre la teulada de la galeria s'observa un seguit de tres finestrals rectangulars que s'obren a l'alçada del segon pis.

No consta la data en que fou aixecat, ni l’arquitecte responsable, podem suposar però que és anterior a l’any 1908, en que Elisa Carbó i Ferrer , mare del pintor Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932), adquirí l’edifici monàstic de sant Benet, en el que hi féu unes importants obres de restauració dirigides per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956).

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, us recomanem ‘viure’ les Nits d’Estiu de Món Sant Benet.

TORRE D’ESCALÓ. GUINGUETA D’ANEU. PALLARS SOBIRÀ

Durant la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà al Pallars vam visitar el poble d’Escaló. En aquesta crònica de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur volem escriure unes paraules sobre la torre que es divisa clarament des de la plaça on hi ha l’aparcament de la vila closa d’Escaló.

Es tracta d’una torre de guaita, que es manté encara molt sencera. Situada sobre un turonet damunt de la població domina la vila d’Escaló i l'entrada de la vall d'Escart.

La seva construcció és de planta circular i els murs s'endinsen a la part alta, construïda amb un aparell granític i pissarrós sense desbastar. Les seves parets tenen un gruix de més d’un metre i una alçada de 14 m. coronada amb merlets. Va ser edificada en el s. XI–XII, tot i que refeta al s. XVI.

A mitja alçada s’obre una petita porta d'arc de mig punt. Actualment truncada. El motiu de la porta a mitja alçada forma part del sistema defensiu de l’esmentada construcció. En cas d’atac es retirava l’escala de fusta i els assaltants no podien accedir fàcilment dins l’edifici. Normalment aquestes torres de guaita no havien gaire guarnició a no ser que formessin part d’un castell.

A l’època medieval formava part del sistema defensiu de la Vall d'Aneu, comunicant-se directament amb la torre defensiva de la Torrassa, el Castellot d'Estaís i els castells d'Escart, Llort, Berrós i Llavorre.

És considerada com part dels Béns d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia Rosa Planell Grau.
Berga, 4 juliol 2012.

SANT CLIMENÇ DE PINELL DEL SOLSONES. LA VILA CLOSA

Ens arribàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Climenç; hi ha en aquest indret molt a ‘viure’, des de l’església que llueix a la façana els atributs del Sant, fins a la casa forta, coneguda com el Castell i/o el carrer dedicat a Mossèn Jaume Caelles - no s’expliquen enlloc els seus indubtables mèrits – que conforma l’anomenada vila closa, del llatí clausa, ‘tancada’. Segons Balari.

Entravem a l'antic nucli de Sant Climenç per l’innominat Portal d'entrada suportat per uns contraforts de pedra i al que s'accedeix per mitjà d'una rampa; aquesta és l'única entrada al carrer, formant les pròpies edificacions de cara a l'exterior un front de fortificació que és el primitiu nucli urbà de Sant Climenç.

La llargada aproximada del carrer és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada de tres metres.

Les façanes dels edificis són de pedra en tota la seva alçada, planta baixa i primer pis. El carrer és empedrat i presenta un magnífic estat de conservació.

A Sant Climent, a Pinell, i en general arreu pel Solsonès, el que més trobem a faltar és la presència humana; amb una superfície de 1001,21 km², té una població lleugerament superior a les 13.000 persones, de les que aproximadament 9.000 viuen a la Capital Solsona.

Pinell del Solsonès amb un terme de 92 km², té una població de dret de 214 habitants. Si feu la mitjana se us ompliran els ulls de llàgrimes.

Solsona està sens dubte prop de Déu, però, certament molt allunyada de Barcelona, i esdevé invisible des de la Capital del Regne d’Espanya.

SANT SEBASTIÀ DE VENTOLÀ A LA PARRÒQUIA DE CLARÀ AL TERME DE CASTELLAR DE LA RIBERA

Llegíem en el trencall de la carretera ; Ventoldra, Babià i capella de Sant Sebastià, del topònim – que consta també com Ventolra - el fa derivar Coromines de l’adjectiu ‘ventolà’ , elevat, llevat enlaire, i afirma la inexistència expressament tant de Ventolra, com de Ventoldra – amb i sense accents – que atribueix a deformacions fonètiques provocades – de vegades de manera conscient – pels funcionaris no catalans que s’ocupaven dels cadastres, i que tenien, tenen i tindran sempre, una clara animadversió vers Catalunya i els catalans.

No trobem gaire informació d’aquesta Capella del segle XVIII – si hem de creure la data de la llinda - propietat del Bisbat de Solsona, de planta rectangular, amb sostre interior de volta de canó, i amb un campanar d’espadanya .

Aconseguia una imatge de l’interior amb la OLIMPUS FE-100 que dissortadament està en fase terminal lliurant el seu ‘sensor’ i/o ànima al Senyor.

Trobava també un exemplar dels Goigs al Sant.

Consta un cert domini sobre el Castell de Besora, al llarg del segle XVI, d’una família cognominada Ventoldrà.

La coneguda com Casanova de Ventolra o Ventoldra s’aixecava també al segle XVIII. Actualment la casa és un establiment de turisme rural.

Ventolra o Ventoldra Vell, que es troba just a l’esquerra de Sant Sebastià dalt d’una petita codina, i podem datar-la entre el segles XI i XII, amb l’afegitó d’un cobert a l’any 1864, està actualment en estat de ruïna.

LA CASANOVA DE CLARÀ AL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, anàvem pel terme de Castellar de la Ribera que té una extensió de 60 quilometres quadrats i una població de dret de 170 persones.

Ens sorprenia la dita Casanova de Clarà, de planta quadrada amb contraforts a les parets sud i oest.



En la recerca de dades trobàvem que fou construïda per encàrrec dels priors de la confraria dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, beneficiaria de les rendes de Clarà, com recull el Dr. Riu en el llibre “L’Altar dels Colls”. Al segle XIV, el 1343, es constituí la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, de caràcter laic, amb la finalitat d'ajudar les famílies en els moments difícils (malalties, casaments, defuncions, sufragis), de la qual eren confrares tots els habitants de Sant Llorenç i els pobles veïns, regida per quatre priors o administradors que es renovaven cada dos anys per meitats. Els Cardona li donaren una gran protecció, mostra de l’ interès que tenien pel creixement i l'enfortiment de la vila, i la dotaren amb les rendes de Clarà, Peracamps i els Torrents.

Aquesta confraria construí diverses cases dins dels seus dominis - aquesta es començà a construir el 1558 - i totes elles segueixen la mateixa estructura arquitectònica caracteritzada per la planta quadrada, la teulada a quatre vessants i diferents elements de defensa que la converteixen en una casa militarment forta. La reiteració pel que fa a tipologia dels edificis, s’explica com a conseqüència del fenomen del bandolerisme molt estès a tot Catalunya a finals del segle XVI.

Toponímicament el nom es deu a que quan es construí devia ser la més nova de totes les de l’entorn (és posterior a Pinyana, el Pla i Sant Andreu de Clarà).

Fou el centre de la Batllia, i exercí com a presó del Castell de Clarà - que estava ja en procés de ruïna - , i quines pedres foren aprofitades per aixecar aquest edifici.

De la descripció tècnica llegíem :





- Consta de planta baixa més dues plantes superiors i una habitació inferior que havia estat l’antiga presó.

- Exteriorment no s’observen fases de construcció, exceptuant algunes finestres reformades, i les úniques variacions que ha sofert aquesta masia des de la seva construcció són a l’interior.

- Materials de construcció: pedra, tàpia, totxo vell, calç i ciment.

- L’entrada principal és a la façana est i es tracta d’una porta amb arc de mig punt emmarcat per grans dovelles.

Passada aquesta porta s’observa una estança amb el sostre fet amb volta i una gran escala de pedra que dóna accés al primer pis.

- Les finestres són totes rectangulars i la majoria tenen motllures . Destaca la filera de petites finestres que hi ha just a sota la teulada i que segueix tot el perímetre de la casa.

- La teulada és a quatre vessants i coberta amb teula àrab. Als extrems que s’assenten sobre les parets hi ha quatre fileres una al damunt de l’altre combinant teula i totxo vell.

- Aquesta masia destaca per una sèrie d’elements arquitectònics: 1 fornícula just a sobre la porta d’entrada, una gran finestra sobre la fornícula amb grans motllures d’estil renaixentista, 2 escupidors de pedra, 1 pou adossat a la paret nord, 1 merlet a la façana principal , 1 forn de pa a dins la casa.

Ens explicaven que s’havien practicat en aquest edifici ‘ els mals usos’ associats al model feudal; tant per la naturalesa dels qui exercien el domini ‘la Confraria de la Mare de Déu dels Colls’, com per l’època; s’iniciava l’edat Moderna, pensem que l’explicació no té solidesa.

L’OBLIDAT MODERNISME DEL VALLÈS SOBIRÀ

Retratava des del darrera la dita Casa Esteve, del nucli de les Arenes que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX.



És un edifici de dues plantes i golfes des de l’accés, i una planta més sota rasant per salvar el desnivell del terreny, amb coberta a dues vessants paral•leles a les façanes principals, que presenten els capcers esglaonats amb formes arrodonides als cantons, destaca l'òcul central (inscrit en un rombe i decorat amb elements vegetals), que correspon a la zona de les golfes, i el conjunt de set finestrals amb arc d’ogiva de la planta primera, tota l’ornamentació és d’estil modernista amb elements eclèctics.

No tenim – dissortadament - tants atractius com per permetre’ns ‘oblidar-ne’ alguns per la raó que sigui.

SANT TIRS EN TERME DE PINELL DE SOLSONÈS.

Ens aturàvem per retratar l’esglesiola de Sant Tirs, coneguda també erròniament amb la denominació de Capella de Sant Sentís, advocació aquesta segona que no trobàvem en el Santoral català, on hi ha fins a quatre advocacions de Sant titular :

Tirs,confessor 24 gener.

Tirs, màrtir 28 gener.

Tirs, màrtir 31 gener.

Tirs, diaca i màrtir 24 setembre.

Mossèn Antoni Bach i Riu , recull que l’església apareix documentada des de l'any 1096.



Al portal trobem la data de 1787.

El mas – malgrat la inexistència de llindes datades – cal situar-lo al segle XV.

De la descripció tècnica llegíem : de Església de planta rectangular, edificada a sobre d'una antiga església de la qual s'aprecia una part en el frontal. A l' interior, hi ha una volta de guix amb llunetes i dos arcosolis al costat de l'absis, que és pla. A sobre de l'entrada hi ha el cor suportat per una volta. A la façana principal s'obre la posta d'arc escarser adovellat, per sobre una petita finestra circular i, rematant la façana, un petit campanar d'espadanya d'un ull.

Enlloc trobava – com en el cas de l’església dels apòstols – cap dada i/o informació que ens permeti suposar-hi actualment, cap celebració i/o culte religiós en cap moment de l’any.

El fet que no surti esmentada - malgrat trobar-se al costat de la carretera – en les rutes proposades pel Consell Comarcal del Solsonès, vindria a confirmar la nostra hipòtesis.

SANT MAMET D’ANES O SANTUARI DE LA VERGE D’ANES. BELLVER DE CERDANYA.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’arribaven en aquesta ocasió fins les terres de la Cerdanya jussana, dita també en algun moment ‘ la Petita Cerdanya’ per visitar l’ermita de Sant Mamet d’Anes.

Aquesta església, esdevinguda ermita, es situada al costat de la casa o mas d’Anes. Es troba al peus del serrat de Sobiró, enmig del torrents de Prat de Codina i Faló.

Aquesta església fou seu parroquial del poble d'Anes, citat en l'ACCU document pretesament redactat l’any 839, però en realitat escrit cap el final del segle X. La primera referència escrita és de l’any 949 en la deixa d’un alou al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vil•la d’Anes, a Santa Maria d’Urgell i a les esglésies allí construïdes. L’any 1170, Sicards llegà a Sant Mamet cinc sous.

La parròquia d’Anes fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Lillet. El paborde de Lillet tenia la col•lació del capellà d’Anes. Això es comprova l’any 1261 en què Pere de Morer, paborde de Santa Maria de Lillet, concedí a R. De Nèfol, capellà d’Anes, durant la seva vida, les honors , les possessions, les terres i les closes a canvi de ser fidel i de servir allà on fos requerit.

Fou visitada l’any 1312-14 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Se li calcula una renda anual de 18 lliures, una de les més naixes dels voltants. Amb el despoblament del lloc, l’antiga parròquia passa a ser capellà. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar.

En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet.




Església d'una sola nau i planta trapezoïdal capçada per un absis semicircular. A l'absis hi ha tres finestres de doble esqueixada.



Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya amb dos ulls, al fer-se la reconstrucció segurament és va minorar de alçada.

L’edifici és alt i llis sense cap motiu ornamental ni cornisa, només la pedra vermellosa de la porta contrasta amb el font grisós de la paret. A migdia hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres per donar llum a la nau.

Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( any 259- 275). És un personatge semi llegendari, màrtir del segle III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen, Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company.

Li van travessat la panxa amb un trident; ferit es va enterrar en un sot proper. On morir.

A Xipre hi ha una llegenda diferent del sant i màrtir, i del lleó.

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant.

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "Sant Mamet, feu-me tenir força llet".

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/sant-mamet-i-santa-maria-de-campany.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/sant-mamet-de-corro-damunt-terme-de-les.html

I per finalitzar una dita catalana: Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.