CAPELLA DE SANT JUST I SANT PASTOR. SERRATEIX. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), el 24.05.2018, en una més de les etapes de la seva particular Volta a Catalunya, davant de l’església advocada als sants Just i Pastor, i que dona nom a la masia homònima del terme de Serrateix, fusionat ara amb el de Viver i Sant Joan de Montdarn; l’extensió del municipi resultant és de 66,8 km² i el nombre de veïns censats a darreries de l’any 2017 era de 173. Per descomptat cap servei, ni públic ni privat, està clar que els incentius per romandre a pagès son ‘0’, oi?.

Llegia que Sant Just és una capella bastida al segle XVII i XIX. Les dades més segures són 1627 per l'església i 1805 per la sagristia. Malgrat tot, sembla que l'església es construí sobre els fonaments d'una anterior. L'ermita dóna nom a la gran masia propera que també és del segle XVII-XVIII. Prop de la casa hi ha unes tines excavades a la roca.

Patrimoni Gencat ens diu; capella d'una sola nau dedicada a sant Just i a sant Pastor, però coneguda pel nom de Sant Just. La façana principal, amb la porta principal allindada, es troba a migdia. Una petita sagristia s'obrí al mur Sud en època posterior.

Als peus de l'església s'aixeca un petit cor, il·luminat per un òcul circular.

La capçalera és coberta amb volta apuntada.

Retratava dos magnífics exemplars de teix, arbre que sense cap mena de dubte, devia abundar en aquesta contrada, a la que donava nom.

Que l’aplicació de l’article 155 no ajuda gens a millorar la vida dels catalans és obvi, tant almenys, com que abans no s’havia fet res per evitar el despoblament de la Catalunya.

QUI VA SER L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ?. QUINA ÉS LA SEVA ADVOCACIÓ PRINCIPAL, LA PURISSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA, O SANT LLORENÇ?

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), davant de l’església parroquial de Guardiola del Berguedà. Seguim amb la seva particular ‘ Volta a Catalunya’ que cinc anys desprès de començar, assumeix ja a contracor que no podrà completar.

Patrimoni Gencat ens diu de l’Església parroquial de Guardiola del Berguedà, que identifica com ‘ De la Puríssima? ; construïda entre 1956 i 1959 per tal de dotar al municipi d'una nova església ja que l'antiga del monestir quedava massa lluny del nucli urbà. Es consagrà el 1959.
I en fa aquesta descripció; església de tres naus de planta basilical coronada per un absis central flanquejat per absidioles. Als peus de l'edifici, a la façana a ponent, trobem una torre campanar de planta quadrada. La coberta és a dues aigües amb teula àrab i el parament de carreus de pedra irregulars units amb morter.

L'entrada principal és un arc de mig punt amb arquivoltes en retranqueig amb columnes filiformes als muntants.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

A l'exterior trobem arcs cecs i bandes llombardes, típic romànic. De fet es tracta d'una construcció neoromànica dins d'un moviment historicista fet després de la guerra civil*(1936- 1939).

*La dictadura franquista batejava amb aquesta nom ‘ guerra civil’, la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República. L’església, que va recolzar la sedició, la va qualificar com CRUZADA.

El Bisbat de Solsona, sembla que identifica aquest mateix edifici com l’Església de Sant Llorenç de Guardiola del Berguedà.
http://bisbatsolsona.cat/parroquies/guardiola-de-bergueda/

Ni un, Patrimoni Gencat, ni l’altre, el Bisbat de Solsona, identifiquen a l’autor d’aquest edifici, ho preguntarem a l’Ajuntament guardiola@diba.cat , i urbi et orbe a qualsevol persona i/o entitat que ens ho pugui aclarir.

Tampoc ens servia de gaire ajuda : http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0031406.xml

L’església estava tancada, i els bars oberts, aquesta sembla dissortadament la tònica que s’imposa arreu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DEL MESTRE DE SANT JAUME DE FRONTANYÀ, A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ SOBIRÀ, AIXOPLUGAVA TAMBÉ L’ESCOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?.

Retratava la casa ‘del Mestre’, que penso podia haver acollit l’escola de Sant Jaume de Frontanyà, abans de la dictadura franquista.

Reprodueixo de l’Enciclopèdia catalana; cap al segle XI la població de Sant Jaume de Frontanyà començà a augmentar, com ho demostra l’aparició de grups de cases o poblats, com els de les Lloberes, Cosp (actualment dins del municipi de les Llosses, amb l’església de Sant Julià de Cosp, sufragània de Sant Jaume de Frontanyà i ja existent el 1140), les Planes (ja esmentat al segle X), Corrubí (actualment dins les Llosses), Santa Eugènia i Montner (actualment Tubau). Tots aquests poblats tingueren una certa densitat demogràfica, ho confirma el fet que tots foren parròquies amb llur església; n'hi havia encara dues més, avui desaparegudes: Santa Magdalena de Malosa i l’anomenada Església Vella, al NW de Sant Jaume.

Les pestes del segle XIV feren minvar considerablement la població.

Al segle següent aquestes terres es veieren compromeses en les lluites dels remences, i al segle XVI les pestes i les lluites entre nyerros i cadells assolaren el poble i els territoris pròxims.

Al segle XVII s’inicià una recuperació demogràfica i al segle XVIII s’assolí el nivell de població més elevat, unes 800 persones, si bé tot seguit començà la recessió.

Als segles XIX i XX el fenomen del despoblament s’agreujà. Així es passà dels 427 habitants segons les dades del cens de l’any 1860 a 214 l’any 1900, 198 el 1930,.., tot el que fins aquí s’esmenta, atenen el fet que Sant Jaume de Frontanyà era, és i esperem que continuï, a Catalunya, reforça – si calia – la tesis de l’existència d’una escola pública que atenia a la quitxalla, en aquells anys cal estimar-la en un terç de la població, unes 70 persones.

Ens agradaria rebre la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , no sabia trobar l’email de l’Ajuntament de Sant Jaume de Frontanya, agrairé si teniu relació amb alguna persona del poble li feu arribar la nostra petició.

La Catalunya del 155 ho fa tot més difícil.

REFLEXIONS DES DEL PONT PINOS DE BAGA AL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) amb el Pont que duia al Cementiri – avui abandonat - , i que entre altres nom es coneix com , Pont del camp de la vila / Pont del molí / Pont de l'oratori, i que jo qualifico com Pont Pinós, atès el fet que s’aixecava quan aquesta Vila, sota el domini dels Pinós, rivalitzava a l’alta edat mitjana amb la ciutat de Berga.

Ens expliquen la història del pont medieval que ha rebut diferents noms al llarg de la seva història, que Mossèn Serra vilaró troba documentada per primera vegada l’any 1.335, aleshores se’l coneixia com pont del Molí, (Vilaró, 1989, vol II, p. 146), ens que diu que fou adobat ja que es descalçava, el 1355 s'havia enderrocat i el 1385 fou reparat. Aquest pont es trobava a sota del molí fariner, actual Baganense.

Els anys 1335, 1355, 1385 tenim notícies històriques d'adobs fets al pont del Molí.

En un document del 1342 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p 146) es diu que s'estava fent el pont de Sant Esteve (XCIII-14)

Al 1499 adobs al "pont del camp de la vila".

El 1592, 1752, 1756 notícies d'una capella en algun cap del pont (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, pp. 146; vol. III, pp. 72-73). La Mare de Déu del Pont era una imatge que hi havia a una fornícula del pont que hi ha al riu Bastareny (SERRA VILARÓ, 1930, vol. III, p. 313) i que Serra Vilaró va traslladar al Museu de Solsona però que no va documentar, motiu pel qual no sabem quina de les talles romàniques que hi ha a Solsona pot ser la del pont.

Així, al llarg dels segles , el pont que anomenem Pinós per aixecar-se en el període en que la població era seu de la cort de la Baronia, rebrà entre d’altres el noms següents : Pont del Camp de la Vila, o del Molí, o de l'Oratori, aquesta darrera accepció fonamentada per l’existència d’una talla romànica de la verge, que Serra Vilaró va traslladar al Museu Diocesà de Solsona a inicis del segle XX.

El pont Pinós sobre el Bastareny , és el de més envergadura dels que trobem al terme. El riu Bastareny, és un important afluent del Llobregat. Neix a 1077 metres a les fonts de l’Adou, també dites del Bastareny (terme municipal de Gisclareny, amb accés des de Bagà).

D’aquest magnífic pont medieval de dues arcades, que s’aixeca sobre el riu Bastareny, i que està situat a tocar de l'antic recinte emmurallat per sota de l'església de Sant Esteve, proporcionant l'accés al nucli des d'aquest vessant, trobem :

És construït amb carreus molt regulars de pedra a la base i que van perdent la regularitat en l'aparell a mesura que pugen les filades; els carreus dels arcs estan disposats a plec de llibre. Els dos arcs no són perfectament simètrics, essent l'aparell del més proper a la vila, més modern o reconstruït més tard que l'altre. A cada costat es recolza en el desnivell que forma el terreny en decreix cap a la llera del riu, mentre que al centre es recolza en un ample pilar de pedra que té forma triangular a banda i banda de la passarel•la del pont. Un d'aquests eixamplaments triangulars, el de la cara nord, alberga una capelleta en la que actualment hi ha una imatge d'una Dolorosa. El riu passa per sota d'un dels dos arcs, mentre que l'altre, el més proper a la vila, es troba sobre terreny ferm. Al costat d'aquest arc hi ha el desguàs de la fàbrica La Baganense i la de Ca l'Escriu, i es pot observar l'arrencada d'un possible tercer arc o ull del pont, visible des de l'hort del Capellà. Es tracta d'un pont refet en diferents èpoques, tal i com mostra el seu aparell. Té 22 metres de longitud total i 3 metres d'ample, una llum de l'arc sobre el riu de 8,5 metres i alçada des de l'aigua de 2,5 metres.

Ens queda feina a Bagà en qüestió de ponts : el de Terradelles, el de Patola o de Sant Joan de l’Avellanet, el del Riu Gréixer, el dels Soldats també sobre el riu Gréixer, el de l’estret de Malgrau,...

Bagà, sense cap dubte, està prop de Déu, i dissortadament MOLT, MOLT lluny de Barcelona.

Tingueu la previsió de portar el dipòsit sense ple, en aquestes poblacions, quedar-se sense combustible pot ser una tragèdia.

A Castellar del Vallès hi ha 8 estacions de servei. Quantes n’hi ha al Berguedà sobirà?.

Al Moianès, a tocar de Barcelona, fa més d’un any que en tancava una; encara recordo quan els serveis es pensaven per resoldre les necessitats de la població, ara, TOTHOM que vol ho veu, TOT, TOT, TOT, està plantejat amb el criteri de maximitzar beneficis, aquesta ‘mala praxis’ a Catalunya li costava recentment les Caixes d’Estalvi, i si reculem en el temps bona part del seu teixit industrial.