EL PONT DEL MOLINET I ALTRES MERAVELLES DEL TERME D’ALCOVER

L’Enric Sánchez-Cid ens envia una crònica relativa al terme d’Alcover , en la que ens descriu una bona part del seu interessant patrimoni històric.

En relació al topònim que atès el prefix Al – tothom considera d’origen àrab hi ha diversitat d’opinions :

- d’al-kover ‘cap de tribu’ i també ‘lloc emmurallat’.
- d'una forma mossaràbiga *al-qubbáyr, ‘el pesador’, composta de l'aràb.qubba, ‘balança o romana’ («statera» ap. Martí Voc.) i el suf. llat. -arĭu.

Sortint del poble d’Alcover, en direcció a Vilallonga, queda a mà esquerra el Pont medieval del Molinet o dels Moros que, s’hi accedeix per un camí estret. També s’hi arriba pel camí dels Quins el qual mena fins el Rourell. És de pas de ferradura i creua el riu Glorieta.

Té una longitud de 3,60 m. i una llum de 2,10 m. L’arc és de mig punt rebaixat amb dovelles a l’imposta. La sola empedrada i unes baixes baranes.

L’Ajuntament d’Alcover ha recuperat l’espai d’interès arqueològic del Pont dels Moros i condicionament del tram del camí veïnal del Rourell – Alcover. Tal actuació s’emmarca dins el conjunt de treballs realitzats en els últims anys en les àrees del voltant del riu Glorieta com les realitzades per a l’adequació de la Font fresca.

A prop del pont encara hi ha les restes d’una instal•lació molinera anomenada el Molinet de Batistó. Aquest mai va ser un molí paperer, només s’hi va moldre farina i gra. Sota el Pont dels Moros també hi ha un conjunt de balmes conegudes com les coves de Molinet.

A la Vall del riu Glorieta hi havia els següents molins:

- 1. Molins Nous, situats al camí vell de Mont-ral al niu de l’Àliga en direcció al mas de Xarrumba i el de l’Estamanyer.

- 2. Molins de Tarrés, situats al mas de Forès. Construccions, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall de l’Albiol i la del Glorieta.

- 3. Molins de Coll, Favot o Piori, al Mas de la Cuca.

- 4. Molins dels Capellans. Agrupament d’antics molins paperers situats sota l’Ermita del Remei i per això també s’anomenen molins del Remei.

- 5. Molí Nou o de Güell. Edifici datat al darrer quart del segle XVIII i manat construir pel doctor en medicina Pere Güell.

- 6. Molí Vell.

L’Ajuntament els ha inclòs en el catàleg de Bens protegits :
http://www.alcover.cat/ftp/urbanisme/POUM/BensCulturals/molins/Mo01_09.pdf

Se’ls esmenta també en l’excel•lent treball del Salvador Palau Rafecas :
http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/12_palau_0.PDF

Es fama que dins del terme d’Alcover hi havia moltes barraques de pedra en sec. Algunes d’elles han desaparegut per abandonament o al ser enderrocades. No obstant això, encara en resten un bon nombre. Les partides on se’n troben més són: la Cabana, els Quins, el Sol de l’Horta i la Burquera.

Les barraques de pedra seca són edificacions agrícoles caracteritzades per ser calentes a l'hivern i fresques a l'estiu i s'hi guardaven les eines, el bestiar i ocasionalment servia d'habitatge durant el temps de collita. En la seva construcció no s’utilitzava pas cap mena de material conglomerat, com ara la calç o el ciment, només pedra.

LA ROCA, ARA CASA BATLLORI A SANT FELIU DE CODINES

quan retratava la torre del rellotge de la Venderia de Sant Feliu de Codines, advertia en l’anomenada casa Batllori, alguns elements arquitectònics que venen a confirmar la seva major antiguitat, en relació a d’altres grans cases :

http://relatsencatala.cat/relat/can-puigdomenech-de-sant-feliu-de-codines/1039239
http://relatsencatala.cat/relat/can-rodo-i-la-capella-de-sant-francesc-a-sant-feliu-de-codines/1039232
http://relatsencatala.cat/relat/can-torrents-a-sant-feliu-de-codines/1039237

Originàriament es coneixia com la Casa Roca, i a l’espera de confirmar-ho documentalment, m’atreveixo a suposar que fos aquesta una ‘denominació popular’ sorgida al caliu del seu emplaçament físic.

La designació com a Casa Batllori, obeeix a la titularitat dominical d’aquesta família :

Reproduïm de la biografia de Miquel Batllori i Munné

Als estius, els Batllori es desplaçaven a Sant Feliu de Codines, on tenien una casa antiga, que consideraven com a pairal.

Edifici amb mitgera format per dos cossos. El cos principal té planta baixa, pis i golfa. Coberta a dues vessants, la façana és simètrica de pedra. Portal de mig punt adovellat, finestres de pedra amb cantonades de carreus. El segon cos té dues plantes, coberta plana acabada amb merlets i cantonada arrodonida

Allí, en Miquel va entrar en contacte « físic i fisiològic amb la terra, amb el camp, amb el perfum penetrant del most, amb la llengua expressiva d’un poble quasi analfabet ». En definitiva, va conèixer de primera mà la natura, la pagesia i, amb ella, la llengua catalana: «un món espontani, curull de virtuts ancestrals i de vicis ferotges, de mots bellíssims, i renecs esgarrifosos.»

Molt a prop de Sant Feliu de Codines hi ha el Prat de Dalt, una vella masia del segle XVII, propietat de la família Prat i Cerdà, on Jaume Balmes havia redactat d’una tirada El criterio, tot fugint de la repressió contra Barcelona del general Baldomero Espartero (1842).

Batllori ha recordat, posteriorment, la impressió que li feia la visita anual que amb la seva família realitzaven a aquell mas i, en concret, l’observació del colomar on Balmes s’havia amagat.

El Prat sobirà o de Dalt, està dins dels límits de Caldes de Montbui, que sembla no disposa d’informació relativa a la casa, com tampoc a la del Prat jussà o de Baix.

D’ambdós agrairé qualsevol dada a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL SAIOL COMTAL A MOIÀ.

Anava a Moià amb motiu de la Ballada Country, a favor de la Vida, i contra les retallades en els drets més bàsics de la ciutadania; al treball, a tenir una llar, a viure una existència digna, a la sanitat universal, a l’educació obligatòria i de qualitat,... com altres entitats els diners recollits els lliuraríem a la Marató contra la Pobresa.

Aprofitava per arribar-me fins al Saiol, un magnífic edifici de tres pisos i portal clivellat amb torre central de planta quadrada de quatre pisos i teulada a quatre vessants, encarat a llevant.

L’origen del topònim és incert, recollia algunes hipòtesis :

Del Diccionari de d’Institut d’Estudis Catalans.

SAIA f. Túnica talar que usaven els homes i les dones
Etimologia: del llatí *sagĭa, derivat de sagum, ‘túnica curta, vesta militar’.
Faria referència que l’edifici ‘vesteix’ un petit promontori del terreny.

SAIOL, -OLA adj. Varietat de figuer i de figa (Fabra Dicc.). V. sajola.
Faria referència a l’existència en aquest indret d’un petit nombre – és un diminutiu llatí ol/ola – de figueres d’aquesta espècie.

El parament presenta diverses obertures en les que es pot observar un bon treball escultòric. L'accés a l'edifici es fa per un arc de mig punt de grans dovelles de pedra.

Destaca del conjunt una torre central quadrada coberta a quatre vessants en la seva part central damunt de l'eix de l'arc abans esmentat. Al costat sud hi ha una altre torre més petita, també quadrada. La coberta del mas és de teula a una vessant.

S’explica d’aquest edifici on son visibles mostres de diferents estils arquitectònics : Medieval, Gòtic, Modern, Renaixement, que va ser palau d'esbarjo dels comtes de Barcelona. Altres fonts l’esmenten com "la casa-habitació" d'un empleat dels comtes i després dels reis d'Aragó.

Té l'aspecte d'una casa forta del segle XVI.

L'any 1819 va ser comprat per la comunitat de presbíters de Moià, cosa que va fer que rebés la denominació de Torre dels Capellans.

Fins fa 50 anys encara era una masia.

Posteriorment va esdevenir una residència per gent de Barcelona i a l'abril de 1978, en Xavier Mas i la seva esposa van firmar un contracte pel qual el Saiol entrava en lloguer.

Fa més de 20 anys s’habilitava per fer colònies escolars, estades de turisme familiar i d’esplais, i avui continua donant aquest servei.
http://saiol.net/docs/Regl_Regim_int_Saiol.pdf

VISTA DE GUIMERÀ

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, ens envia una preciosa imatge de Guimerà, vila aturonada a la dreta del riu Corb, presidida per les restes de l'antic castell, documentat des del segle XI, que fou primer centre d'una baronia i després d'un comtat. Durant el segle XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló. El 1343 va passar als Castre, el 1371 als Pinós (de fet Castre-Pinós) i el 1663 als ducs d'Híxar, que van ser senyors del lloc fins l'any 1832, en què es van extingir les senyories jurisdiccionals. En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès. El temps s'ha encarregat de la resta.

L'església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara també a Sant Sebastià,fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana. Hi ha notícies d'una parròquia anterior, al mateix indret que l'actual, que inicialment pertanyia al bisbat d'Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

El poble de Guimerà es va anar formant, de dalt a baix, als peus del castell i l'església gòtica, envoltat per muralles amb quatre portals, dels quals queden el del sector N, el de l'E i el de l'W. El lloc que ocupava el portal de la banda S, possiblement destruït per la riuada de Santa Tecla (1874), és ara conegut pel "portal". Els carrers, amb arcs que relliguen un costat i l'altre, tenen un traçat irregular, estrets i amb pendent, de regust encara medieval. Les cases, construïdes en part sobre porxos, conserven portes i finestres d'època renaixentista.

Del castell de Guimerà resten murs de les diverses dependències i la torre de planta circular, mig enderrocada, que possiblement era la torre mestra. Les excavacions arqueològiques realitzades en el decurs dels darrers anys per part de l'Institut d'Estudis Ilerdencs han posat al descobert les estances de la planta baixa del castell, així com el camí d'accés des del poble.

Tenim coneixement que hi ha un projecte per dur a terme la ‘ reconstrucció virtual’ del Castell.

L'església, gòtica, és d'una nau de tres trams amb creuer i absis poligonal de cinc costats, amb cobertes de creueria. La façana és centrada per la portada amb quatre arquivoltes apuntades i una finestra ogival al cim. Al costat esquerre s'alça la torre campanar de planta quadrada, acabada a finals del segle XV o inicis del XVI (a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós, que correspon en aquesta època).

http://guimera.info/conjunthistoric/conjunthistoric.htm

TORRE DE CARERAC A CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL

M’atansava a la casa des de d’urbanització de la Font dels Enamorats, la passejada no va tenir el premi que esperava perquè l’edifici està envoltat d’una paret perimetral que el fa quasi invisible.

Li faria més tard una fotografia des de la carretera.

Lluís Estasen i Pla (Barcelona, 6 d'octubre de 1890 - 23 de juny de 1947) l’havia retratat l’any 1933 “ Façana amb torre de Can Cararac” , per als Fon Estudi de la Masia Catalana

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1944/rec/2

Del lloc trobava :

 https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac

Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta es de doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estan arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó.

A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.

Aquesta descripció no es correspon – sortosament – amb l’actual edifici que ha estat totalment rehabilitat en els darrers anys.

Felicitem als propietaris per aquesta iniciativa que ha permès recuperar una casa que segons Moreu-Rey (1962), és una de les més antigues del terme ; el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: "locum que dicunt Karesago" , "terminio de Caresago". Del 1040 es troba el topònim: "Charesag". Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit "Carerag". Del 1276 trobem "Caresacho". Del 1121, "Caresrag". De l'any 1211: "manso de Carera". De l'any 1234: "Cararach". Del 1347 "Correrach"?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem "Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 "Cararachs". Del segle XX, Cararac, sempre sense "Can" ni "Mas".

EL PONT DEL ROSSINYOL, I EL PAS DE LA FORADADA. SANT MIQUEL DEL FAI. TERME DE SANT QUIRZE DE SAFAJA.EL MOIANÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, cronistes insignes del Berguedà, s’atansaven per les terres ubèrrimes del Moianès; visitarien entre d’altres indrets Sant Miquel del Fai, del que ens explica el Miquel que assegurar-ne la subsistència, sobretot quan ell faltés, Gombau de Besora el va donar al conegut monestir provençal de Sant Víctor de Marsella. Aquest fet es produïa l'any 1042 i durant els segles següents, el Priorat del Fai es va mantenir gràcies al suport i la vigilància de l'abadia mare

El priorat va ser secularitzat l'any 1567 pel papa, i va posar-lo en mans de l'ardiaconat menor de la catedral de Girona. Aquests varen fer algunes millores en el monestir.

Una de les més importants és la construcció del pont - dit del Rossinyol -.

I la perforació del pas de la foradada que facilita l'accés al monestir. Anteriorment es feia per les anomenades escales de Sant Miquel, que eren uns graons de fusta fets per estaques clavades a la paret


Aquestes reformes es varen fer al voltant de l'any 1592, com ens ho indica la inscripció de la llinda de l'arcada del pas de la foradada.

El pont situat damunt l'antic Rossinyol, porta cap al monestir de Sant Miquel del Fai. Segueix el tipus d'esquena d'ase, corrent a l'època, format per un arc de mig punt rebaixat. La calçada del pont és de doble pendent poc pronunciada a la banda d'entrada i més pronunciada al cantó d'accés a la rampa. L'intradós és de paredat força regular, el pont té trams fets amb còdols, llosetes de pedra i amb llambordins. A l'arrencada de l'arc, a costat i costat, té trompes que actuen com a descàrrega de l'arc.

Esperem amb ànsia les successives cròniques de la nostra ‘parella romànica’, per gaudir de la seva particular visió de la comarca natural del Moianès.

CAN BRUSTENGA DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. CAMPANAR DE LA CAPELLA DE LA PURÍSSIMA

M’aturava per retratar aquesta casa reedificada l'any 1647, segons les cròniques - i la inscripció de la llinda - a càrrec d’Isidre Oller, ja que malgrat que s’havia començat a construir amb els diners de la pubilla Brustenga, la casa es va ensorrar - pensem que com a conseqüència d’una planificació i execució maldestra - i llavors el seu marit va decidir fer la casa el doble de gran amb els seus diners, com consta a la porta.

Als Brustenga se’ls atribueix una presència constant en aquestes terres des del segle XIII sembla que el primer d’aquesta nissaga formava part del seguiment de la princesa Violant d'Hongria que seria esposa de Jaime I, qui els va cedir unes terres dins de la Baronia de Montbui, a la que pertanyia aleshores Santa Eulàlia de Ronçana. No sabíem trobar – si el tenen – el blasó d’aquesta família, dels Oller us en deixo un enllaç :
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/OLLER.html

La primera notícia documental - que al capdavall és el que compta – esmenta un Pere Brustenga al voltant de l'any 1300; la família a lliurat a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, documents de la casa, salvats dels estralls de la guerra contra Catalunya de 1936-39; això ha permès fer tota la seqüència de la família Brustenga des d'inicis del segle XIV fins els nostres dies; la conservació del cognom era una pràctica comú a Catalunya, es mantenia - per renúncia del ‘pubill’ quan a la prelació , com es permet novament fer-ho avui; aquesta pràctica només es va prohibir durant el període de la Dictadura - així en el segle XVII, en que hi van haver 4 pubilles seguides es va mantenir.

Al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a l’entrada Brustenga trobava :

BRUSTENGA ; Llinatge existent a Barcelona, Caldes de Montbui, Granollers, Rubí, Terrassa, etcètera; afegeixo Santa Eulàlia de Ronçana, fent però l’advertiment que l’entrada ‘Caldes de Montbui’, potser la inclou.

No podia accedir a l’interior d’aquesta gran masia de planta rectangular amb un pati central encerclat per un porxo, una capella i altres cossos annexes, tancats per un gran portal amb la llinda a que feixem referència; hi havia algun vehicle aparcat però no vaig veure cap persona per a demanar-li permís.

Llegia de la descripció ‘tècnica’ : La casa segueix la tipologia clàssica de tres crugies i tres pisos d'alçada (el superior són les golfes). Tot i que l'estructura general de la casa no s'ha tocat des de la seva construcció al segle XVII, hi ha una important reforma del segle XIX. Aquesta afecta a tota la decoració interior. El pis principal està pintat amb motius florals i geomètrics a la gran sala i a totes les habitacions (totes amb alcova). La casa està coberta amb teulada a dues vessants, de la qual sobresurt una torre d'un pis més, no sabem si forma part de la reforma o és original. L'interior presenta decoració del 1865. El capcer de la façana també és del segle XIX, fet de totxo.

Havia d’aparcar al voral de la carretera per retratar el campanar de la Capella de la Puríssima.

Quan iniciava el retorn a les terres de ‘l’altre Vallès’, pensava que els Brustenga formen part d’aquest paisatge al mateix nivell que el riu Tenes.

EL CASTELL DELS BARUTELL A OIX. LA GARROTXA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, continuen fent via per la comarca de la Garrotxa, recollien en aquesta ocasió imatges i dades de Casal-castell d’Oix, que està ja documentat l’any 1270.

De la descripció tècnica, llegim : Casa forta de planta rectangular i pati interior bastida amb carreus ben escairats amb diferents pisos d'espitlleres a les quatre façanes i una torre de l'homenatge de planta quadrada, construïda-restaurada per l'actual propietari (la torre no havia arribat als nostres dies i s'ignora si realment havia existit mai). Està situada a l'angle de tramuntana i llevant. La façana més remarcable està orientada a ponent, on hi ha la porta principal d'arc de mig punt feta amb senzilles dovelles i un matacà de nova construcció amb una creu grega on es poden llegir els noms del matrimoni propietari i la data de construcció. S'han obert nombroses finestres, algunes formades amb doble arc de mig punt, amb columna i capitell central, la major part de nova factura.

S’explica que l'any 1462 el castell de Bestracà va ser atacat pels remences – curiosament la crònica està en llengua castellana - : "no habiendo querido Berenguer de Barutell soltar a un remensa que tenia preso por no haber querido pagar las tasas, los remensas lo sitian en su castillo de Bestracà, lo toman a fuerza de armas u ponen en la prisión del castillo en lugar del remensa a Berenguer de Barutell con una cadena al cuello y, penetrando en el dormitorio de su senyora, la amenazan y la hacen salir del castillo junto con sus hijos, saqueándolo y llevándose ropa y otros objetos". Es creu que després, la família Barutell decidí traslladar a Oix la seva residència, tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.

En el segle XVII, el marquès d'Almazan va intentar enderrocar-lo amb l'excusa de que en ell s'hi refugiaven bandolers. Per sort l'ordre del marquès va ser derogada.

La fortificació va ser el casal dels Baturell fins que en la segona meitat del segle XVIII Bonaventura Puigbaturell-Bestrecà i d'Asper es va casar amb Teresa de Càncer, que prèviament havia estat casada amb Ramon de Sants, senyor de la casa de Montrodon. Des d'aquell moment, la possessió del castell va passar a mans de la família Sants.

El títol de Bestrecà es va anar perdent, especialment després que a principis del segle XIX el senyor d'Oix, de Talaixà i de la casa de Montrodon va morir sense descendència. Des d'aquell moment el títol passà per les mans dels Marquesos de Monistrol i la família dels Escribà de Romaní, fins que finalment es va perdre.

L'escut d'armes de la noble família de Barutell/, Bestrecà es conserva a l'interior del temple. L'escut fou descobert per Miquel Oliva i Prat, en ocasió dels treballs portats a terme a l'església de Sant Andreu de Bestrecà l'any 1957.

BARUTELL

BESTRECÀ

L'escut presenta una barra en diagonal, damunt la qual hi ha un gos amb la cua dreta i collar al coll. Tot està envoltat per elements vegetals estilitzats i un casc.

L’any 1977 la propietat pertany al senyor Joan Hortalà.

SANT JOAN DE FÀBREGUES

L’Enric Sànchez-Cid seguint la pista al Salt de Sallent, s’arriba fins aquesta església, envoltada d’una extraordinària vista del Collsacabra i de les Guillaries, que en algun moment com a parròquia havia arribat a tenir 62 masos.

Existia el 968, i la vila de Rupit en depengué religiosament fins el 1878, que esdevingué filial de Rupit.
Sant Joan de Fàbregues fou el nom al municipi fins el 1955.

Quan a l’origen topònim de forma general quan fa referència a masies i cases de camp, accepta comunament aquesta accepció del diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans :

1. FÀBREGA f. ant.
Ferreria; obrador de fabre. Et deferat carbonem ad fabrega de Roirus, doc. a. 1168 (RLR, iii, 289). Costa la clau de la fàbrega, doc. a. 1322 (Bordoy, Hist. Felanitx, i, 269). Ffonch concordat... que lo dit Toni Esteve pren la ffàbrega del dit loch de talavera sots los pactes seguents: que lo dit Toni Esteve sie tengut venir o tremetre totes semmanes dos jorns la semmana per lucear, ffarrar e altres coses necessàries a la ffàbrega, doc. a. 1473 (arx. parr. de Talavera). Tribulació és la fàbrega e lo martel de paciència, Líbre de vicis, etc. (Bibl. Nac. de París) 113.
Fàbrega: a) topon. Nom de diferents masies i cases situades en diverses comarques catalanes.—b) Llin. existent a Gir., Rabós, Mollet, Montagut, St. Bartomeu del G., Arenys de Mar, Calella, Canet de Mar, Barc., Serradell, Abella de la Conca, Alinyà, Cast., etc. Hi ha la variant Fàbregues (escrita també Fàbregas), existent a Osor, Vergés, Berga, Torelló, Barc., Igualada, Arboç, Valls, Espluga de F., Mas de Barberans, Puigpelat, Alcanar, Tortosa, Alguaire, Algerri, Vinaròs, Val., Al., Mall., Men., etc.
Fon.: fáβɾəɣə (or.); fáβɾeɣa (val.).
Etim.: del llatí fabrĭca, ‘edifici, fàbrica’.

Defensem però en relació a l’origen del topònim d’aquesta església de Sant Joan de Fàbregues: església i nom que rep a vegades el poble de Rupit (Guilleries), una vinculació amb l’origen etimològic d’aquest mot que ens remet a la abundància en aquest indret d’alfàbregues.

2. FÀBREGA f. (dialectal)
Alfàbega (Ripoll, Gir., St. Feliu de G., Pobla de L., Vic, Tortosa); cast. albahaca.
Fon.: fáβɾəɣə (or.); fáβɾeɣa (Tortosa).
Etim.: de alfàbrega, per dissociació de l'article aràbic

Com sempre però, sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'església té una nau amb tres absis de disposició trevolada i els secundaris formen com un creuer i un cimbori amb llanternó modern. L'absis major havia estat mutilat per a fer un presbiteri més ample. El conjunt és de la fi del segle XI o principi del XII, però la porta de migdia és més tardana. Dos arcs torals restaurats responen segurament a un reforçament, a causa dels terratrèmols del 1427. Vers el 1770 s'abarrocà l'interior i es bastí el petit campanar, però totes les mutilacions dels murs i l'arrebossat desaparegueren arran d'una restauració.

L’any 1989 hom col•locà una còpia del retaule dels Sants Joans que el 1503 féu Joan Gascó, l'original de la qual es troba actualment al Museu Episcopal de Vic.

Fou restaurada els anys setanta del segle XX pels Amics de Rupit i la diputació provincial.

Actualment és una casa de colònies

EL ‘RANXO GRANDE’ DELS TOLRÀ CASTELLAR DEL VALLÈS

Per retratar la casa dita ‘El Ranxo’, que fou la darrera residència que mantingué la família Tolrà a Castellar del Vallès, desprès de la mort del segon marquès Emili Carles-Tolrà i Amat, al seu exili a Nàpols, en un context històric ple d’estranyes – i fins ara inexplicades – , em situava justament a l’altre costat del Ripoll, prop de les encerclades runes de la que fou una de les joies industrials de Castellar del Vallès, i fins de Catalunya.

Es té constància que la construcció començà l’any 1936, però es va veure interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil i l’exili de la família Tolrà a Itàlia i més tard a París.

L'hereu Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, III Marquès de Castellar, feu continuar l’edificació, i l'habità temporalment amb la família i germans. L’arquitecte que dissenyà aquesta moderna edificació fou Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (Villabona, Guipúscoa, 6 de setembre de 1894 - Barcelona, 29 de març de 1975) fou un arquitecte basc, deixeble de Lluís Domènech i Montaner i August Font i Carreras, i la seva construcció finalitzà l’any 1945.

El Ranxo fou una gran torre residencial amb tota mena de comoditats i serveis. A través d’un article publicat a Cuadernos de Arquitectura, l’any de la finalització de l’obra, sabem que a la planta baixa hi havia biblioteca, menjador, sala de billar, cuina i dependències pel servei. Una gran entrada amb una impressionant escala donava pas al segon pis on la família Tolrà disposava de set habitacions, algunes amb bany propis, i un gran bany principal acabat amb ònix.

En la seva construcció hi treballaren bàsicament, empreses i artesans castellarencs. Aquesta peculiar denominació ‘El Ranxo’, la van popularitzar els operaris que hi anaven a treballar, com a conseqüència de les manifestacions de luxe, que representaven els grans automòbils i l'abundant servei – que certament no es corresponien ja amb l’ status econòmic dels Tolrà , que eren únicament ‘ treballadors de coll blanc’ dels propietaris de l’empresa tèxtil, la família Valls i Taberner.

Aquesta gran torre,fou objecte d’ampliacions que han desdibuixat el projecte inicial d’Eugenio Pedro Cendoya Oscoz . Així, s’afegí a l’edifici un tercer pis que va suprimir la gran terrassa del pis superior i varià considerablement el perfil de l’edifici.

Durant la dècada dels 70 la presència de la família Tolrà cada vegada fou més puntual i la torre patí un lent abandonament.

Josep Maria Carles-Tolrà i Coll morí l'any 1978. Al seu testament va deixar la torre, la masoveria i tota la propietat de can Pèlachs, a títol proindivís, als seus fills Emili, Josep Maria, Maria Teresa, Montserrat i Maria Rosa Carles-Tolrà i Bofill. Els fills i propietaris van arribar a un acord de repartició d'herència l'any 1983. A partir de l'acord familiar s'accelerà la venda de terres i, així, en començar l'any 1987 els germans Carles-Tolrà havien venut 41 hectàrees de terreny, pràcticament tot el que quedava de la finca. Aquest mateix any 1987, els masovers van abandonar la masia. Aquest fou el desencadenant d’un procés de degradació, agreujat per alguns actes vandàlics, que es va veure accentuada quan can Pèlachs es quedà sense masovers l’any 1987.

El 1994, la casa del mas de can Pèlags, la Torre dels Carles-Tolrà i el terreny circumdant, és a dir, tot el que restava de l’antiga finca, fou comprat per Francesca Clusellas i Lloret, l'actual propietària

TORNEULA, A LA TERCERA MARIA. CAPOLAT.BERGUEDÀ.

La colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel, seguint en aquesta ocasió la petjada experta del Lluis, que coneix perfectament els cingles de Coforb, anomenats també les ‘tres Maries’, s’arribaven fins a la casa dita de la Torneula , seguint un itinerari que des de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina on hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat, continua per la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol els indicà el camí de terra que el menarà fins a Torneula.

El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la ruta. En aquesta època de l’any, la pluja caiguda els dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.

Seguint la pista, poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.

Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències.

Hom pensa que el topònim sorgeix a mitjan segle X, un cop la frontera és lluny i s’ha consolidat plenament la zona sota domini cerdà; ‘la Torre de les Bromes o de la Boira’ (Turrem Nebule), es transformarà en Torneula.

En trobem referències documentals l’any 1341, quan Guillem de Sant Salvador de Torneula fou testimoni d’un acte jurídic (Guillelmo de sancto Salvatore de Torneula), on ja s’associa l’advocació de l’antiga església al roc prominent de la Torre de les Bromes.

L’anomena actualment Roc de Sant Salvador, és un cingle o penya-segat imponent , que vist des del Berguedà jussà , sembla tot ell com una torre.

L’edifici del mas de la Torneula abandonat avui, podem datar-lo vers la fi de l’època moderna quan s’hi construiria un mas que s’abandonaria en plena època contemporània.

El Lluís ens explica algunes de les penalitats viscudes per la darrera família que hi va viure , i que podem reduir a les dificultats de viure en un lloc aïllat; els treballs per portar els fills a col•legi quan eren petits, i les caminades que li calia fer al masover, per anar a treballar a Berga, en els períodes en davallava la feina al camp, i/o calien ‘diners frescos’. La conclusió és tot del previsible, res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.

Els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.

El topònim dissortadament el podem predicar d’una bona part del camp català.

CAN RIERA DE SENTMENAT

M’arribava fins la masia d’aquest nom, situada dins al terme de Sentmenat al Vallès Occidental ; les dades – minses, cal a dir-ho- expliquen que està documentada des del segle XII

Els actual propietaris cognominats Riera, tenen una vinculació amb la casa que data del segle XX.

Al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

RIERA f.

Corrent d'aigua menys important que un riu, perquè sol portar aigua només en temps de pluges, però que és més important que un torrent; cast. río. Anant... per lo carrer avall... e per la riera de Sent Johan, doc. a. 1390 (Ardits, i, 7). També Mallorca | la lur riera | tota ribera | los derrocà, Spill 7645. Al fons remoreja la riera,Massó Croq.

Escudo de los Riera, según el manuscrito de J. R. Vila.

Riera: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya.

Voldria saber dades de la història d’aquesta casa, que és avui, més que un restaurant un lloc ad-hoc per a celebracions, congressos i reunions.

http://www.turismevallesoccidental.org/perfil/ctvoc/recursos/recursos/can_riera.pdf

Sou pregats d’enviar la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un e.mail de l’Ajuntament de Sentmenat, en el que la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu, en relació a la masia de Can Riera em facilitava la següent informació :

És un edifici de dues plantes amb la coberta paral•lela a la façana principal que és orientada a migdia. Presenta moltes modificacions i ampliacions que han desfigurat l'estat primari.

Conserva el pati tancat i l'era a un lateral de l'edifici.

Dades Històriques: És documentat al segle XIII com mas Saragossa i canvià de nom al segle XV per l'actual de Riera.
Molt reformada durant els segles XVIII i XIX. Formava part de l'alou dels Hospitalers.

Context: Aïllada entre camps de conreu.

M’ofereix altrament la possibilitat de consultar algunes fonts escrites, que bàsicament des del segle XVIII parlen de la masia.

Deixo constància de l’agraïment per part de coneixercatalunya.blogspot.com , i del meu propi per la gentil col•laboració de l’Ajuntament de Sentmenat, i de la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu.

La Marató de la misèria

Insisteixo en conèixer les ‘estimacions’ pel que fa a vides humanes – pèrdua i/o lesió irreversible- de les mesures adoptades pels governs.

Espero i desitjo que com a mostra de la bonhomia de la gent d’aquest país, superem tots els rècords anteriors pel que fa a recaptació, i aconseguim, minimitzar al màxim aquestes politiques , que molta gent qualifica directament de ‘genocides’.

El sarcasme – en forma d’imatge – el rebia per e-mail i com s’acostuma a dir, no calen comentaris, oi ?.

EL PONT DEL SENYOR DE LA QUERA. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, tornaven a la Garrotxa – em confessaven que també a ells el té el cor robat - ; anaven al municipi de Montagut i Oix, producte de la concentració de Municipis que havia de comportar grans estalvis, i que – com preveien les persones honestes – només ha servit per reduir els serveis que reben els veïns.

La masia de la Quera amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa, n’és un exemple, la Margarida, la darrera mestressa va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas , descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra vergonya eterna- l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquest enllaç : http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php

Lligat amb aquesta casa està el malnomenat Pont Romà – recordo un comentari que retratava al que el feia, ‘ el romànic, era allò que feien els romans’, poseu-hi un català macarrònic -; s’ explica que fou fet aixecar pel senyor de la Quera [ de quer, roca ] per salvar el llit de la riera d’Oix que en ocasions venia molt crescuda.

El gran arc de mig punt amb la clàssica forma d’esquena d’ase , permetia als veïns d'Escales, Talaixà, Hortmoier, Monàs, Santa Bàrbara i Oix creuar la riera quan l’aigua baixava forta , i els guals esdevenien perillosos.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats.

No trobava cap imatge en que apareguin els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindrio cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben assentat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

En ambdós costats hi ha un petit arc , que permetia agafar el camí, que hi ha paral•lel a la riera, cap a Pruneres i Castellfollit.

Durant molts anys va ser abandonat i com la casa de la Quera, anava degradant-se l’ any 1991 els Amics de l'Alta Garrotxa i els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat van endegar els treballs de restauració.

No el trobàvem esmentat a l’enciclopèdia de Barcelona, i en la llista de Patrimoni, diu : [en fase de documentació]

ESGLÉSIA VELLA DE SANTA EULÀLIA DE GIRONELLA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’arribaven fins a ‘ la petita Girona’; tenien feina a fer ja que la Vila disposa d’un gran patrimoni històric i artístic, que no està dissortadament reconegut com es mereix. Certament és mal de molts, però lluny del que s’acostuma a dir, això ens desconsola.

Santa Eulalia està documentada com església parroquial des de l'any 1222, i mantindrà aquesta funció fins a darreries quasi del segle XX quan es va aixecar l’església ‘nova’; el motiu al•legat fou la previsió d’un creixement demogràfic que no s’arriba a materialitzar; ben al contrari, la tendència apunta en sentit contrari.

Per a fer front a les despeses de construcció de l'edifici nou, la parròquia es va vendre a l'església vella; des d'aleshores l'edifici ha acollit diverses activitats com una indústria tèxtil, una fàbrica de fideus, un esbart, una cafeteria, ... Finalment al 1972, el propietari la cedí a l'ajuntament que n'inicià la seva recuperació.

El campanar fou restaurat al 1984 i el 1985 començaren els treballs arqueològics i de restauració per part de la diputació de Barcelona, sota la direcció d'Antoni Gonzàlez, redactor del projecte definitiu. A principis dels noranta l'acondicionament de l'edifici ja s'havia donat per acabat però encara no tenia ús.

Llegim pel que fa a la descripció tècnica : Església d'una sola nau coronada a llevant per un absis poligonal cobert amb volta de creueria nervada amb una imatge de santa Eulàlia amb l'escut de Pinós a la clau. Al costat de tramuntana s'hi obre una capella a manera de transsepte que separa la nau, més ample i més elevada que l'absis, cobert amb volta apuntada i flanquejada per petites capelles laterals a mode d'arcosolis.

El campanar és una torre massissa de planta rectangular que s'alça sobre el braç nord del transsepte i presenta un doble nivell de finestres d'arc de mig punt. El parament és de grans pedres escairades, disposades en fileres i unides amb morter. Trobem afegits de moments posteriors de maó, obertures cegades amb un parament també de pedra però lleugerament divers. La coberta és de teula àrab.

Actualment a l’interior de l’edifici s’hi duen a terme activitats culturals.

MASIA DE BADIA. SANT FELIU DE SASSERRA. BAGÉS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven les restes de la Masia de Badia a Sant Feliu Sasserra.

El viatge fins aquesta casa té per al Miquel un regust de ‘ camí iniciàtic’ , forma part de la seva història familiar, i certament a tothom li agrada conèixer, d’on venim i quins van ser els nostres ancestres.

Aquesta història familiar difuminada en el temps és remunta a mitjans del segle XIX quan Fortià Pujol va néixer a Torelló. Així saltant de graó en graó, poc en sabem de la seva joventut, fins que va casar-se amb Teresa Rosell i va viure a Folgueroles. Segurament treballava de pagès, tenint cura de ramats i/o de masover. Almenys una part dels primers fills són nascuts en aquesta població osonenca. Amb la seva dona la Teresa Rosell va engendrar onze criatures.

Saltant un altre graó sabem que va anar de masover a la masia de Badia.

Havia enviudat de la primera muller i s’havia casat en Caterina Roca, semblà ser també de terres d’Osona, amb la que va tenir tretze fills més.

Recordo les paraules de l’avi d’un amic que va néixer en un mas proper i deia: A Badia sempre hi ha una estesa de bressols.

En casa amb moltes boques hi ha molt treball per aconseguir que menjar, cosa que tothom, amb la gernació de família feia des de molt petits, aleshores i ara a pagès s’havia de col•laborar .

Alguns dels fills van abandonar el redós familiar i van construir els seus nius en diferents poblacions de les contrades: Barcelona, Manresa, Pont de Vilomara, Puig reig, Navàs, Vilada, Sallent, Berga i altres poblacions. A Sant Feliu i entre parents és parlava com de una carta de naturalesa: és dels Pujol de Badia.

Acompanyo aquesta història amb una fotografia de Joan Veiret Amat que va ser metge del poble i que ens mostra la masia en el primer quart del segle XX. També de la Cèdula Personal de l’avi Miquel datada l’a. 1889.

Llastimosament us estic parlant d’un edifici ruïnós que només Déu sap si no s’esfondrarà i desapareixerà de la mateixa forma que desapareixem els humans i només la pols i els ossos mantindran el nostre record.

Badia segons el diccionari Alcover Moll, deriva etimològicament per reducció de abadia.

La masia de Badia també anomenada Abadia apareix esmentada a partir de la baixa Edat Mitjana com pertanyen al paborde de Palau, fet que perdurà fins el segle XIII. En un altre capbreu, en aquest cas de bens del priorat de Lluça de l’any 1434 hi apareix Abadia superior Sasserra formant part de la batllia de Relat. En un altre capbreu, en aquest cas de la cambreria de Santa Maria de l’Estany datats en el Segle XIV- XV hi apareixen unes peces de terra. Segons altres dades la casa passarà a dependre del Monestir de l’Estany i l’any 1395, a causa d’un incendi la comunitat va marxar del Monestir durant 41 anys. L’any 1596 quan es posa en venda la Baronia de Lluçà, els germans Francesc i Miquel Agulló compren el castell de Lluça i els masos Badia Sobirana i Badia Jussana, fins aleshores en mans del prior.

És una masia de grans dimensions formada per un robust volum central de planta rectangular i composada de plata baixa, primer pis i golfes. Té la teulada de doble vessant en mal estat. Les parets són de maçoneria de pedra amb cantonades diferenciades i murs eixamplats a la base. En la façana principal hi predomina una gran portalada adovellada. Al damunt un gran finestral geminat d’arc lobulat parcialment derruït. A la planta baixa en la façana nord-est presenta l’accés principal i diverses obertures emmarcades amb pedra on hi destaca una espitllera. A la façana nord-est a nivell de sota teulada hi ha un petit sortint de pedra amb una obertura modificada que podria haver estat un matacà. L’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Sant Feliu de Sasserra.

Ens endúiem de la nostra visita, ultra el coneixement d’aquesta casa, la vista fugissera de dos cabirols que sorpresos per la nostra presència, fugien saltant àgilment qui sap si als boscos propers de Vallgatina.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

POBLAT IBÈRIC DE SANT MIQUEL DE SORBA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en la seva visita a l’esglesiola de Sant Miquel de Sorba, recollien imatges i dades del poblat ibèric que pren el nom de l’edifici religiós , bastit al cim del turó i dedicat a Sant Miquel, el jaciment arqueòlogic s’estén per tot el pla superior del tossal ocupant un espai de 98 x 23 metres aproximadament.

Fou excavat quasi totalment entre 1920 i 1921 per Mossèn Joan Serra i Vilaró [Cardona, Bages, 1879 — Tarragona, 1969 ] Arqueòleg i medievalista, Estudià als seminaris de Solsona i Vic i fou ordenat de prevere el 1902. Nomenat conservador del museu diocesà de Solsona (1905), hi creà una secció de prehistòria, i del 1915 al 1925 dugué a terme una intensa labor d'excavacions prehistòriques.

En el mateix punt es conserva una important estructura arquitectònica d’època romana de planta rectangular i que també resta a mig excavar, que podria correspondre a una fortificació. La resta del jaciment es va trobar molt destruït i foren escasses les restes arquitectòniques localitzades.

Tot el subsòl es troba ple de sitges excavades a la roca (163 sitges i dipòsits en total), circulars, ovalades i rectangulars, de les quals dues, per les seves característiques, s’han de considerar veritables subterranis (una d’elles té una paret mitgera a l’interior i algunes estan comunicades entre si mitjançant obertures circulars). Aquestes sitges es trobaven al subsòl dels habitatges. La resta tenen una fondària que oscil•la entre els 80 i els 250 cm. Aquesta és la singularitat d'aquest poblament, la utilització de sitges durant tot el temps en que fou habitat, mentre que els dels voltants (Ansernera a Olius, Castellvell a Solsona) abandonaren les sitges després del segle IV aC, quan transformen els seus cultius i introduïren la vinya i l'olivera. A l’interior de les sitges aparegueren ceràmiques a mà datables entorn els segles VII-VI aC. La majoria va proporcionar ceràmica ibèrica i tan sols una contenia ceràmica romana. Per sobre del nivell de les sitges, al sector oriental del tossal, encara avui es poden observar restes de murs que evidencien una segona fase arquitectònica. Aquests murs constitueixen les úniques restes habitacionals d’època ibèrica i estan adossats a un altre mur de tanca que Mossèn Serra va considerar un element de fortificació.

Actualment tota la superfície del poblat es troba envaïda per la vegetació, especialment de pins, alzines i matolls. Es poden veure algunes de les sitges excavades a la roca, i part de les estructures descobertes als anys 20, amb paraments que es desmoronen. A les vessants i al peu del turó encara es recull ceràmica ibèrica, tot i que no gaire abundant.

De Catalunya podem predicar amb tota raó; “Oh Déu, quin bon vassall, malgrat tenir el pitjor dels Senyors! "

CASAL DELS VILAFRANCA; DELS JOSA ; ARA MUSEU-ARXIU DE MONTBLANC I COMARCA

Tinc una llarga relació amb Montblanc, i em trenca el cor comprovar visita rere visita, que més enllà de la recuperació de la fesomia medieval, es viu un retrocés econòmic extremadament greu.

La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com al Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava ja que la terra donava pocs fruits i es considerava erm (o albis -blanc-, en català medieval). Així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.

Pere Berenguer de Vilafranca, en va ser el repoblador, i per aquesta raó hom defensa que visques en aquesta casa, prop de la primitiva església romànica de Santa Maria

Per la seva ubicació propera a l’església de Santa Maria, i malgrat la inexistència de proves documentals – i en això l’església sempre n’ha estat capdavantera – s’especulà que la casa tingué alguna relació amb les dependències de la Cúria eclesiàstica.

Els Josa arribats a Montblanc durant el primer terç del segle XVIII, dugueren a terme modificacions importants que responien a les necessitats d'adaptació de l'edifici a la funció agrícola; el darrer membre d’aquesta nissaga va ser Joan de Josa, mort sense descendència el 1798.

El segle XX, la família Alfonso-Andreu, propietària del casal, en va fer donació a la vila per instal•lar-hi el Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, fundat l'any 1958.

La nova funció ha exigit un procés continuat d'adaptació i reformes de l'edifici, a fi d'encabir-hi les diverses seccions del Museu: arqueologia, etnologia comarcal, biblioteca, arxiu i tallers.

RODA, LA CIUTAT DEL TER

L’Enric Sànchez-Cid, ens explica que a Roda de Ter cal entrar-hi, passar pel pont vell i dirigir-se cap al cementiri, on s’arriba al barri l’Atalaia. Al final de l’Avinguda de Pere Baurier, es troba el lloc anomenat l’Esquerda, en una recolzada del riu Ter, on tenen lloc les prospeccions arqueològiques sobre restes de l’antiga civitas dels ibers, del poble medieval de Roda,on s’han trobat tombes antropomòrfiques i on queden les restes de la capella de Sant Pere, destruïda en el segle XIV.

Hi ha documentació del segle X on es cita una donació a aquesta església. Fins al segle XI, de quan es formà la vila, no consta que fos parròquia,. Progressivament, la població abandonà Roda, motivat per les lluites feudals entre el comte de Cardona i el rei Jaume II. S’acabaren, quan el veguer d’Osona, ordenat pel monarca, destruí en l’any 1302 el castell de Roda, construït vora de l’església de Sant Pere, i aquesta església. Si bé després fou reconstruïda en part, el bisbe de Vic, autoritzat pel rei, destruí definitivament el castell i l’església (1314).

En els primers anys dels segle XIX el grup de masies que envoltaven el municipi de Roda de Ter s’independitzaren. D’aquestes masies destaquen la de Bac de Roda (per la seva arquitectura i per la història relacionada amb l’heroi de la guerra de Successió, en Francesc Macià i Ambert, que fou penjat), el Mas de Roda, d’en Fontanelles, el Torrent, el d’en Vicenç i el Pla.

De la primitiva església de Sant Pere, només hi resta la façana de migjorn, on hi ha la porta que dóna pas a una estança quadrada, que deuria ser la primera planta del campanar de torre, una absidiola, part del mur de tramuntana, així com la base de l’absis i una part de la banda de migjorn. La construcció era de planta rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals.

A l’exterior i a la banda de tramuntana i resten excavades a la roca varies tombes antropomòrfiques, de no més de metre seixanta de llargada per 50 d’ample. Em fa pensar que la gent d’aquells dies o els que s’hi enterraven no eren de excessiva corpulència.

Part de les tombes antropomòrfiques no pertanyen al poble medieval de Roda, sinó a una població dels segles IX-X, de l’època de la repoblació. Hi havia una capella, preromànica, on les restes es veuen dins del presbiteri del actuals restes romànics.

De la vila de Roda de Ter destaca el Pont medieval, sobre el riu Ter. Prop d’ell es bastí l’actual església parroquial de Sant Pere en el segle XVIII, que si bé va quedar malparada durant la guerra del 36, en el 1940 va ser restaurada.

En el Museu Episcopal de Vic es conserva una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant, que procedeix d’aquesta església de Sant Pere.

La Mare de Déu està assentada en un tron amb quatre muntants, salomònics el dos de davant, acabats en pinya i amb un respatller curt i rodó. És coberta amb un casquet en forma de corona, que sosté el vel, que deixa veure part dels cabells a nivell del front, i li cau per cada banda de la cara. Segueix en forma de mantell que la cobreix totalment. La cara és oval, d’ulls ametllats, nas rectilini, llavis premuts i tot el cap un xic inclinat a l’esquerra. Un petit triangle de vestit se li veu a l’entrepit entre la caiguda, a banda i banda, del mantell. L’avantbraç dret el té en posició horitzontal, el palmell de la mà encarat a munt i li falta la mà esquerra. Els peus, calçats, es veuen per sota del mantell, que presenta el vora-baix ondulat. Els plecs són aguts.

On es situava l’Infant, assegut al mig de les cames, queda una zona allisada.

Degut a la industrialització del segle XIX, va ser un punt d’arribada de treballadors de fora de Catalunya. Per les característiques de la societat benestar d’aquell temps, s’aixecaren notables cases modernistes, algunes de les quals es conserven, tenint com a base construccions medievals, sobretot, les arrecerades a la vorera del riu, per sota de l’Esquerda.

Roda de Ter i Miquel Martí i Pol, son indissociables, us deixem un enllaç :
http://www.endrets.cat/text/172/la-fabrica-fragment.html
en el que tindreu ocasió de comprovar aquesta afirmació nostra.

SANT ESTEVE DE PERATALLADA. L’EMPORDÀ JUSSÀ

Rebia unes magnifiques imatges de l’església romànica de Sant Esteve de Peratallada, i una documentada crònica en la que l’Enric Sànchez-Cid quan a la descripció de l’edifici ens diu : És un edifici de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat S hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades. Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules. Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L'edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

S'hi conserva l'ossari gòtic de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l'11 de juliol del 1348, policromat i amb els escuts de Cruïlles i de Peratallada. .L'ossera es troba a la nau septentrional de l'església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada. A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: " HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN". Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l'esquerra hi ha un lleó rampant. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia.

Quan a la història ens diu : l'any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme e la parròquia de "Sancti Stephani de Petracissa". De l'any 1222 és el reconeixement fet per Ermessenda de Peratallada de la pertinença dels delmes d'aquesta parròquia per part de la Seu de Girona. L'església de "Petracisa" -i també la capella de Santa Maria del castell, figuren a les "Rationes Decimarum" dels anys 1279 i 1280. També es relaciona als nomenclàtors de parròquies de la Diòcesi del S.XIV i posteriors. En aquesta església s'hi venerava la imatge de "la Santíssima Majestat", dada que coneixem pels seus goigs, que amb tota probabilitat devia ser romànica. Desaparegué com tot el mobiliari litúrgic antic del temple. L'església parroquial es troba extramurs del poble, a uns 200 metres del portal N de la muralla.

El patronímic Gilabert fou molt repetit entre els personatges de les diferents branques eixides de la línia troncal d'aquest llinatge que prengué el nom del seu domini originari al poble de Cruïlles. EL senyor de Peratallada al qual pertany l'ossera fou Gilabert V de Cruïlles i Dionís, fill de Bernat Peratallada i, per tant, nét de Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà qui, en casar-se vers el 1249 amb la pubilla Guillema Peratallada uní aquests dos casals i formà l'extens domini feudal baix empordanès dels Cruïlles Peratallada. Gilabert V fou governador de València en 1329. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca. Morí, com consta a la sepultura el 1348 i el succeí el seu fill Gilabert VI de Cruïlles i de Mallorca, almirall, guerrer i personalitat notable durant els regnats d'Alfons III, Pere III i Joan I.

SALT DE SALLENT

L’Enric Sànchez-Cid ens explica les seves impressions de la sortida que el portava per les terres que limiten les comarques d’Osona i la Garrotxa; hi ha en aquests indrets ‘ molt a viure’; i com cal començar per algun lloc, feia cas de les recomanacions de l’Ajuntament de Rupit i Pruit, pel que fa a la visita de Salt de Sallent en èpoques de pluja, i s’hi arribava seguint la ruta recomanada :

Descripció Ruta

Passant pels dos marges de la riera, és la ruta més clàssica de Rupit. El descens pel cantó esquerre de la riera es pot fer en mitja hora, mentre que la pujada per la pista de St. Joan de Fàbregas es pot recórrer en una hora aproximadament.

1. Sortim del poble de Rupit, a 20m. al sud de la façana de l’església parroquial, per un carrer a l’esquerra, que baixa i gira a la dreta. Hi ha dues opcions:

a. Baixar pel marge esquerre de la riera cap a Sallent, a través del túnel.

b. Baixar pel marge dret fins al Molí Rodó.


2. Al Salt del Molí Rodó s’ajunten aquests dos senders de baixada i en continua un per l’esquerra. (A la dreta un sender ja puja a la pista: es pot tornar a Rupit girant a la dreta i a l’esquerra fins a St. Joan de Fàbregas).


3. Un cop la riera es comença a obrir, el sender passa a la seva dreta.


4. En arribar al salt podem anar al mirador a 300 metres a l’esquerra. A la banda dreta el camí segueix fins enllaçar amb la pista que porta a Rupit

Fins al punt on la riera de Rupit es precipita al buit de d’un salt de 100 metres; ultra la visió magnifica del salt, des del mirador, es contemplen també els cingles del Far i el pantà de Susqueda.

SANTA ANNA DE MONTORNÈS. LA CONCA DE BARBERÀ

Trencava quasi al davant del Mas la Sabatera, que depèn ara de Montblanc [ en aquesta situació de fallida econòmica, enlloc de reduir les grans despeses, Casa Reial, Presidència del Govern del Regne, Presidència del Congres dels Diputats, Presidència del Senat, Presidències de les Taifes, Parlaments de les Taifes, Institucions heretades del Primer Feixisme, Institucions inventades per la ‘demoraciola’,... s’ha decidit reduir la minsa ració de xocolata que rebia el lloro; adéu-siau ajuntaments, sanitat universal, ensenyament públic,... ]; pensava en aquesta evident i flagrant injustícia, mentre fèiem camí vers l’ermita dita per alguns de Santa Anna de Montornès, i per altres de Barberà.

Construïda a la segona meitat del segle XIV, a instàncies del rei Pere el Cerimoniós, el qual, juntament amb l'arquebisbe de Tarragona, Pere Clasquerí, en posà la primera pedra. Des de la seva fundació, pel fet d'estar ubicada en la quadra de Montornés, depengué de la parròquia de Barberà, la qual tingué cura de l'ermita fins a la destrucció de 1936.

Fou un important lloc de romiatge, tant per celebracions festives com per realitzar súpliques i pregàries dels veïns de la rodalia, especialment Barberà, Prenafeta i Montblanc.

La seva inclusió dins el terme de Prenafeta, senyorejada per Poblet, provocà al llarg de la història greus enfrontaments amb Barberà per qüestions jurisdiccionals.

És un edifici de planta rectangular (21 x 7 metres). Sis arcs diafragmàtics ogivals de pedra, que arrenquen del massís mur lateral, d'1 metre, i sense contraforts, recolzen la teulada a dues vessants. Inicialment tenia la coberta amb enllatat de fusta amb bigues i cartel•les artísticament tallades al carener.

El darrer quart del segle XVIII, el rector Cabirol de Barberà va fer construir les voltes amb les llunetes actuals, afegint un tram al sol naixent per situar-hi un cambril i una sagristia, així com el cor elevat de l'entrada. El frontispici és d'una gran simplicitat. Modifiquen la silueta de la doble vessant una espadanya, a l'esquerra, i la casa de l'ermità – ara en estat d’absoluta ruïna - a la dreta.

A la part central hi ha una magnífica porta de punt rodó dovellada de gran sobrietat: com a únic ornament té un guardapols motllurat i impostes, fet que l'emparenta amb l'arquitectura cistercenca. Tret dels elements estructurals angulars, que són de pedra, la resta és de maçoneria.

Des de la Creu de terme de Santa Anna, i per la seva intercessió reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble, i fes sentir la teva justícia al estol de corruptes que van portar a la mort al Dimitris Christoulas, i a una munió anònima dels més febles i desvalguts de la nostra societat.

El vent contestava amb energia, Amén !