ERMITA DE SANT ISIDRE A SANT FRUITÓS DEL BAGES

Pujava fins al turó on s’aixeca la petita ermita dedicada a Sant Isidre Llaurador, és un edifici de gran simplicitat arquitectònica i dimensions reduïdes (3,5 metres x 4,5metres ); de planta rectangular i una nau. La coberta és a dos vents. Està encarada SW, el portal és d'aquest una obertura petitíssima, des d'on rep la il•luminació. El campanar és d'espadanya, amb un sol ull. L'interior és d'una sola nau, amb un altar fet d'obra.

Per les pintures advertia que el lloc es freqüentat per vàndals i brètols, tribus barbares, que s’han imposat dissortadament amb la complicitat passiva dels responsables de la seguretat col•lectiva.

De la biografia del Sant trobava : Es creu que sant Isidre fou un camperol castellà, de les rodalies de Madrid, que visqué entre els segles XI i XII. Aquest sant és representat en relació a un miracle llegendari que se li atribueix: un pagès que, mentre prega, veu com uns àngels li llauren el camp amb l'ajuda dels bous..
La devoció a Sant Isidre nasqué a Madrid al segle XVI, canonitzat l'any 1622 per Gregori XV, bona part de la pagesia catalana - per influència dels pagesos del Pla de Barcelona - l'adoptà com a protector a finals del segle XVI, primer terç del XVII.
A finals del segle XVII gairebé era objecte de culte a totes les esglésies de Catalunya, on es va convertir en el patró de la pagesia.

L'any 1960, , en ple franquisme, fou nomenat patró dels agricultors espanyols per Joan XXIII.

El fet que Madrid s’associï actualment, més amb la corrupció, el nepotisme , la intolerància, i tot allò que té de negatiu l’activitat política, afegit a la trajectòria erràtica de l’Església Catòlica Reformada Espanyola, que fa costat al PP, ha comportat una caiguda de la ‘popularitat’ del sant.

D’aquella ‘Santa Imposició’ que venia des de les espanyes,no en resten avui gaires testimonis. Està clar que malgrat Madrid té el convenciment d’imposar la seva ‘veritat’, dins l’ànima de cadascú, en matèria d’amors i desamors, ningú no mana.

No trobava la data exacta del seu bastiment, el seu estil arquitectònic, i l’advocació a Sant Isidre ens fan pensar en una datació de darreries del segle XVII, i/o inicis del segle XVIII, en que els pagesos que conreaven els camps propers, l’aixecarien com un lloc de pregaria de caire rural, en línia amb la religiositat popular d’aquella època.

SANTA MARIA DE PUIGPARDINES DE LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, visitaven aquest indret situat a Sant Privat d’en Bas, que conforma avui el terme municipal de la Vall d’en Bas.

Del topònim seguint a Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) deduïm que en aquest indret possiblement hi havia un assentament humà que s’estendria per tota la Vall :

PARDINA f.

|| 1. Ruïnes d'un edifici, indret on hi havia hagut una construcció que avui està arruïnada (Coromines Card. 301).

Consta com a parròquia des de l'any 1060, més tard al 1108 va ser cedida per Ermessenda, vescomtessa de Bas i pel bisbe de Girona Bernat Humbert, al monestir de Santa Maria de Manlleu, poc després els monjos agustinians de Manlleu van fundar el Priorat de Puigpardines. L'any 1362, segons el llibre Verd de la Seu de Girona, consta encara com a pertanyent al priorat de Manlleu, passant al segle XVI, l'any 1592 a convertir-se en una parròquia independent.

Fou famosa l'anomenada Confraria d'En Bas, establerta en aquesta església, que agrupava nobles i pagesos (segles XIII-XIV)

Amb els terratrèmols del segle XV es va esfondrar l'absis i en reformar-la van construir al seu lloc la porta d'entrada.

El temple fou modificat durant el segle XVIII, hi excel•lien unes extraordinàries pintures al fresc de Joan Carles Panyó i Figaró [Mataró, Maresme, 1755 — Olot, Garrotxa, 1840 ], que desapareixeran en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939

La descripció tècnica ens explica que Santa maria de Puigpardines , originàriament romànica, ha sofert un seguit de transformacions al llarg dels anys que desmereixen les seves línies primigènies. La porta d'entrada estava situada antigament al frontispici de ponent, amb l'arc sostingut per dues columnes de fust monolític i capitell amb ornamentacions florals. Actualment està tapiada. Hi ha una gran torre amb campanar.

PARROQUIA DE L’ASSUMPCIÓ DE BELLVEI. PENEDÈS JUSSÀ

Refeia el que anomeno ‘la ruta del primer feixisme’ ; en aquest cas , el recorregut de la N-340 des de Molins de Rei, fins a Cambrils, que des del primer d’abril de 1939, fins als nostres dies, ha tingut una mínima conservació i millora, trobava encara semàfors, i ara - l’estultícia s’encomana més que la grip - rotondes . Esmerçava en el trajecte quasi una hora més que en darrers anys del sàtrapa. L’agraïment a tots els que han fet possible aquest endarreriment, i d’una manera molt particular al PP i PSOE.

Entenem les raons ‘tècniques’ i ‘econòmiques’ que fan necessària la construcció d’autopistes i autovies a les terres del sud, i que desaconsellen – sota pecat mortal, segons prescriu l’Església Catòlica Reformada d’Espanya – fer-ho a Catalunya. Per això – entre moltes més raons – hom veu la independència com l’única sortida.

Aprofitava el semàfor de Bellvei al Penedès Jussà, per entrar al poble i visitar la seva església parroquial dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu.

L’any 1556 la missa era oficiada per un vicari de la Gornal els dies de festa a la capella del castell.

L’any 1620 la baronia de Castellet, Bellvei i les quadres de la Muga passà a mans de Maria d'Aguilar [ en algun lloc, llegia baronessa, i en altres comtessa, descarto la segona hipòtesis perquè és un títol castellà, i m’agradaria saber l’ascendència d’aquesta Maria d’Aguilar - . en tot cas, cal agrair-li – en la part que li toca, l'any 1645 encara es realitzaven donatius populars per a les obres de l'església - la construcció d’aquest edifici.

Les campanes de l'espadanya daten de 1738.

L’any 1804 la Parròquia obté l’autorització de portar llibres ‘ Sacramentals’ propis, mantenint-se però com a sufragània de la de la Gornal.

L’any 1859, Bellvei és reconeguda com a Parròquia independent, dins l'arxiprestat d'El Vendrell.

L’ any 1865 té lloc el tancament del fossar annex. En aquest espai l’any 1998 s’aixecarà una ampliació que configura l'ala més oriental del temple.

De la descripció tècnica reproduïm : La façana ‘ tradicional ‘ és arrebossada i pintada de color grana. Presenta una porta amb llinda emmarcada per carreus irregulars. A sobre hi ha una petita finestra quadrada amb marc de carreus regulars i un simple reixat.

Destaca l'espadanya de dos cossos que conté dues campanes. La porta d'accés és revestida de llauna. S'accedeix a l'edifici mitjançant una llarga escalinata.

L'interior és d'una sola nau amb volta de canó i tres capelles laterals per banda. Al costat esquerre del creuer hi ha una nau de construcció moderna. Tot l'interior és decorat per pintures murals fetes per un sitgetà del que ens agradaria conèixer el nom i cognoms. Les ceràmiques del Via-Crucis son d’en Josep Rovira Noto, i el disseny de les vidrieres de Josep Reventós – ens manca el segon cognom -. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’any 1918 Josep Salvany Blanch, retratava l'altar major, de tipus renaixentista , això ens dona ocasió de comparar-lo amb la còpia actual. L’església situada dins del ‘cercle boig’ va patir un incendi en els dies tristos del genocidi contra Catalunya 1936-1939.

L’any 1957, Santa Maria de Bellvei deixava de pertànyer al Bisbat de Barcelona, per fer-ho a l’Arquebisbat de Tarragona. L’església catalana malgrat les dificultat i pressions extremes, manté la seva lleialtat i vinculació amb el Bisbe de Roma.

LA PORXADA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

Quan s’aixecava aquest singularíssim Cobert Agrícola, perquè no Porxada ?. Sant Fruitós tenia un cens inferior als dels anys 1930 – la postguerra contràriament al que diu la història wertadera, va ser dura arreu, i molt especialment a Catalunya -; fins la dècada dels 60 no es recuperarien els nivells de població de la II República, i d’aleshores ençà el creixement ha estat exponencial fins arribar als 8.198 habitants de l’any 2011.

A darreries de la dècada dels 1940, el sindicat de pagesos de Sant Fruitós, disposava d'una gran màquina de batre que donava servei a tots els pagesos del poble que hi portaven, després de la sega, el blat, l'ordi i la civada, i funcionava durant unes setmanes. Per poder protegir la maquinària i també les garbes que esperaven per batre, es va optar per la construcció d'un gran cobert que cobrís la gran era on es feien les operacions de batuda. Més tard va ser utilitzat com a magatzem de maquinària agrícola en general.

Aquest cobert és sens dubte una edificació singular, fet amb una tècnica poc utilitzada a l'estat espanyol, a base de grans arcades que aguanten la coberta i que són formats per peces de totxo foradades disposades verticalment per on passen els ferros i el formigó que les uneixen.

La descripció tècnica ens diu : Edifici format per un seguit de quatre grans arcades de diafragma molt rebaixades que delimiten un espai rectangular. El perímetre de l' espai cobert resta limitat al cantó N-E de l'edifici per un seguit de vuit pilars fets també amb totxana i que resten adossats a la teulada. L'espai entre pilar i pilar és al cantó esquerre reomplert amb totxana, formant un mur de tancament, i el que sembla haver estat un espai tancat configurant oficines. Sobre les arcades, cobrint l'espai rectangular que delimiten les arcades s'extén una coberta de volta ondulada, seguint la línia de les arcades. Aquest tipus de coberta és habitualment utilitzada en construccions de tipus industrials i rep el nom de "soletip", Aquesta coberta es recolza sobre un seguit de totxanes també disposades verticalment que s'unifiquen amb un entramat també de totxana que discorre perpendicular a les arcades.

El Cobert Agrícola i/o Porxada, actualment no té cap us i/o funció assignada.

Ens agradarà tenir noticia dels noms i cognoms dels autors d’aquest edifici, Germans Picassó, segons la fitxa tècnica; també – posats a demanar, oi ?. - alguna imatge dels primers anys de funcionament, sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT BARTOMEU DE NAVARCLES. BAGES

M’explicaven que aconseguir una imatge – sense vehicles- de la Capella originàriament romànica de Sant Bartomeu de Navarcles és un miracle.

No ho dubto pas, i dissortadament no és donava el fet excepcional en aquesta ocasió; val a dir que des de l’Ajuntament no s’ha tingut cap mena de cura en ordenar la edificabilitat del sector, per situar l’esglesiola en un entorn adequat, , i això fins a l’extrem que desprès del genocidi contra Catalunya 1936-1939, l’edifici exercí de magatzem municipal, i posteriorment de galliner – s’explica que els ‘ous romànics’ assoliren una més que justa fama - ; els anys 60 s'esfondrà el sostre, i no fou fins l’any 1984 que des de la Diputación Provincial de Barcelona, se’n endega la ‘reconstrucció’ amb el resultat que avui es pot veure.

A la pàgina web de l’Ajuntament s’explica que actualment és un espai d’Art.

Se’n té noticia documental l’any 1291 en que apareix com Sant Bartomeu de Navarcles, novament l’any 1313, ara com a Sant Bartomeu i Santa Margarida de Navarcles, Fortià Solà explica que encara l’any 1910 es conservava una petita imatge de la Santa de "gust barroc".

No hi ha constància que assolis en cap moment la categoria parroquial; hom parla però, de l'existència d'un cementiri al seu voltant.

De la descripció tècnica reproduïm : Es conserva poc més de la meitat de la construcció originària. Concretament, s'ha perdut el mur de tramuntana i gairebé tota la coberta.

La capella romànica constava d'una sola nau capçada per un absis semicircular llis, gairebé tan ample com la nau, amb una finestra oberta a doble esqueixada força descentrada.

La nau era coberta amb volta de canó, de la qual en queden algunes restes al mur de migdia, i era aproximadament la meitat de llarga del que sembla a l'actualitat. L'aparell, fet amb blocs de pedra desigual, és força rudimentari.

De l'obra dels segles XIV i XVII-XVIII en queda l'allargament cap a la banda de ponent. Al mur de migjorn es conserven dos arcs apuntats que són les restes més evidents d'un porxo construït al segle XIV, el qual funcionava com una mena de vestíbul obert abans d'entrar a la capella. En aquest sector l'aparell és més regular, amb carreus quadrats i ben polits de mida més gran.

El mur frontal corresponent a l'entrada té un campanar d'espadanya desplaçat a l'esquerra. L'element més interessant és el portal, que consta de dos arcs de mig punt en degradació. A l'intradós hi ha una simple arquivolta que descansa sobre sengles capitells en molt mal estat. En un d'ells semblen insinuar-se tres fulles d'acant.

Les portes de fusta, originals, són guarnides amb aplicacions de ferramenta. Els treballs de restauració han introduït una plataforma per protegir les restes romanes que es conserven al subsòl de l'edifici i han completat la construcció amb materials i disseny contemporanis, aprofitant els murs existents

‘ LA WERTADERA HISTÒRIA DEL NACIMIENTO DE JESÚS’ .

M’arribava un text editat des del MINISTERIO ESPAÑOL DE INCULTURA, i amb el segell Oficial de la IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA – la que manté que el genocidi de més d’un milió de persones en el períodes 1936-39 va ser agradable als ulls del Senyor, i la que fins al darrer dia va portar sota pal•li com un semidéu a l’autor material del genocidi - ; el títol era per sucar-hi pa ‘ LA WERTADERA HISTÒRIA DEL NACIMIENTO DE JESÚS’ .

Em semblava que d’alguna manera seguia el relat de Lluc , 2 – us en faré una versió en català, ara que això encara no està qualificat com a delicte en el Código Penal Español – figura però de forma explicita en el PROYECTO DE REFORMA DE GALLARDON - ; La Verge va faixar a l’Infant – els expliquen aquí l’origen del mot FEXISTA, com el que té cura del Nen Jesús – i el posà en una gran menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. Neguen amb vehemència la presència del bou i la mula. Certament l’evangelista no descriu ni bou ni mula, la referència però a ‘la menjadora’ no s’ha d’entendre aquí, com l’aprofitament del domini de l’activitat pública, per col•locar germans, cosins, parents , amics i saludats. A Catalunya quan hi ha una menjadora en un estable, acostuma – si més no – a aixoplugar-se una bestia. 

L’anunci de l’àngel als pastors – fet en llengua castellana/espanyola, que no existirà fins al segle XI - no tingueu por: us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui , a la ciutat de David , us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal; trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

Em sorprenia la veu en ‘off’ que advertia als àngels quan cantaven : Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau, als homes que ell estima. ‘ ‘hablen en cristiano’ !!!!!

Encara més quan l’advertència la feia amb males formes l’àngel que la tradició situa al capdamunt de l’estable, per recordar-li a la Mare de Déu, que s’havia d’adreçar ‘en cristiano’ al fill. 

La història explica que va anar del canto d’un € , que els pastors i els ‘àngels’ no acabessin a bastonades, per aquesta ‘mania’ del ‘cristiano’. Sant Josep – home prudent – va demanar als pastors que en evitació de mals majors, se’n tornessin a la seva feina, un cop vist el menut.

La descripció dels àngels i els seus vestits també em va sorprendre, portaven una camisa blava, i es saludaven amb el braç dret en alt, i quan es va fer de dia es van reunir en formació davant de l’estable per cantar ‘ el cara al sol ‘ !!!!! 

Josep va bastir l’ase, i aprofitant l’estat de ‘transit’ en que es trobaven els àngels, va endur-se’n d’allà a la mare i el nen. 

No els tinc en bon concepte, però dubto que ‘això’ – que no se com qualificar - sigui obra de : 

Edurne Uriarte Bengoechea
José Ignacio Wert Ortega

SANT SEBASTIÀ DE LES BROCARDES. BAGES

M’aturava a l’ampli aparcament que hi ha entre el Mas de ls Brocardes – en algun lloc he llegit Brucardes - i l’edifici de la Capella de Sant Sebastià, de la que podem suposar un caràcter votiu.

L’esglesiola va ser lliteralment refeta desprès del genocidi contra Catalunya (1936-1939), en que fou cremada la imatge del Sant Patró que la presidia ; cal suposar que tenia un valor econòmic reduït, l’espoliació – contra la tesis de la història wertadera - es va fer de forma sistemàtica i organitzada, per les elits politiques – de tots els colors – amb l’ànim d’obtenir alhora que grans beneficis econòmics, la màxima desolació pel que fa al patrimoni històric i artístic de Catalunya.

És un petit edifici d'una sola nau, amb absis semicircular a la capçalera; no estem davant d'un absis continu, sinó que el mur resulta interromput fent un petit escaire, sortint l'absis uns centímetres més a l'interior del mur. És aixecada amb murs de mamposteria irregular en pedra, reforçat amb totxana. La coberta és de volta de totxo a l'interior i a doble vessant amb teula a l'exterior, amb un portal d'entrada de ½ punt adovellat. L'edifici manca de decoració escultòrica exterior. L'aparell és irregular, unit amb ciment pòrtland, i l'estructura i aparença li dóna un aire romànic, malgrat ser més moderna, hom situa la seva construcció entorn al segles XV -XVI. En un llibret guardat al mas, consta que l’any 1754 l'ermita fou renovada.

L'interior – al que no podíem accedir - es troba enguixat, i destaca l'existència d'una figura de Sant Sebastià també de moderna factura.

La última restauració fou feta l'any 2005.

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU DE NAVARCLES.

Coincidia en la meva visita a l’església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu de Navarcles, amb la descarrega d’uns instruments musicals per un concert que tindria lloc al temple, i que feia necessària la presencia de Mossèn Josep Escós Sarsanedas, rector de Navarcles.

Com és costum del coneixercatalunya tenia ja alguna informació del temple :

A la segona meitat del segle XVII – sense que consti cap augment demogràfic significatiu, que ho justifiqui - s'iniciaren les obres de l’actual església, que poc o res té a veure amb la que s’esmentava l’any 1050.

Les obres es dilataren més d’un segle : l’any 1663 s'havia alçat la nova nau central i s'enllestia la capella del Roser. Entre 1690 i 1697 es va construir el campanar i la capella de Sant Miquel, situada a sota. El 1700 es treballava en el cor i es construïa la façana principal. L'any 1767 van finalitzar les obres, després de la compra d'una casa situada al darrera de l'església que va permetre construir el presbiteri i la sagristia. Ja al segle XIX s'adquirí la rectoria actual, al costat de l'església, que substituïa l'antiga, situada a la Plaça Vella.

L'actual escala d'accés es va fer l'any 1842 i en substituïa una d'anterior, del 1773. Per fer aquesta obra s'hagué de traslladar el cementiri, que estava situat al voltant de l'Església. La barana porta l'any de 1858 i es va pagar amb la venda de nínxols del cementiri vell. El 1879 es va construir el baptisteri, i el 1893 s'inaugurà la capella fonda i els locals dedicats a l'Escola Dominical.

Mossèn Josep Escós Sarsanedas, em feia adonar de les inscripcions que hi ha als arcs de les capelles laterals; al costat de l'epístola: 1799, 1663 (capella de Santa Llúcia, patrona de les teixidores), 1705 (capella del Sant Crist i la Dolorosa), sense data: capella de Sant Antoni Abat. Costat de l'evangeli: 1690 (capella del Roser), 1703 (capella de Sant Isidre), 1773 (capella de Sant Pancràs).

M’admirava davant l’Arca on s’havien guardat les relíquies de Sant Valentí, lliurades a la parròquia de Navarcles per la comunitat de Sant Benet, i ‘desaparegudes’ juntament amb una bona part del patrimoni històric i cultural, ens els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939.

Em portava també fins a la base del campanar on s’havia localitzat una pedra amb una inscripció relativa a la data d’acabament de l’obra.

Tenia ocasió d’admirar els pessebres ‘mòbils’, dels que me’n parlava amb indissimulat – i legítim - entusiasme, l’Ignasi Ferrer, ànima del grup local.

Desprès d’acomiadar-me dels meus amables amfitrions recollia imatges de la façana, i de la peculiar peça treballada amb ferro forjat de principis del segle XX, que hi ha damunt del portal (un drac que sosté una llum amb la boca).

Navarcles té molt a ‘viure’.

LA CAPELLA DE L’HOSPITAL DE SANT ANTONI ABAD DE L’ARBOÇ.

Cercava informació de la Capella de l’Hospital de Sant Antoni Abad de l’Arboç ; que aixecava l’any 1912 , l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés ( 1870-1950); aquest mateix tècnic , aixecaria també en el període (1928, 1936), el Casal Català de Buenos Aires, edifici d’estil edifici modernista, la pregunta és obligada; quina circumstancia i/o fet tràgic portava fins a l’Argentina , un fill de Vilafranca del Penedés (Barcelona) de reconegut prestigi internacional ?.

Entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, Catalunya – d’una manera molt particular- patia La dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930). Intueixo una relació causal, tota vegada que el general l’andalús, importava el feixisme, que dissortadament va arrelar profundament a la societat espanyola. Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la Capella existeix una minsa informació tècnica :

la capella de Sant Antoni, de tres naus separades per arcs, amb la nau central il•luminada per finestres està adossada al cos principal de l’edifici de l’Hospital

La façana de la capella té tres arcades de punt d'ametlla i està coronada per un campanar de cadireta.

En l’espai interior es tornen a combinar el maó vist i l'arrebossat de color blanc amb parets esgrafiades.

SANT VALENTÍ DE MONTPEITÀ AL BAGES.

El topònim no ha merescut – fins ara – gaire interès , la llegenda ens parla d’un Montpeità, monjo del monestir de Sant Benet, que va dir que aniria a buscar – i així va fer-ho - món enllà, un sant que fes ploure.

Al diccionari català valència balear – que per a mal tenen en el seu punt de vista, alguns ‘demòcrates ‘ - trobava : PEITA f.

|| 1. Tribut que es pagava al rei o al senyor territorial per raó dels béns seents que es posseïen

En l’excel•lent treball ‘APUNTS HISTÒRICS DE L'ERMITA DE SANT VALENTÍ’
S’esmenta :

Al N.O. del monasterio y algo más de distancia del mismo y a la cima de una colina existe una capilla semi arruinada dedicada a San Valentín a donde los monjes de Bages iban algunas veces en el decurso del año y en días determinados a cantar una misa en honor del Santo. El dia de San Marcos iban allí los monjes en procesión de rogativas, invitaban antes con un pregón a los vecinos de Navarcles y de San Fructuoso de Bages y llevaban la reliquia de San Valentín a la referida capilla cantaban allí los santos evangelios, bendecían los territorios sujetos a su jurisdicción, cantaban una misa en honor del santo , y regresaban en procesión al monasterio durante el acto no se permitía trabajar a los vecinos de los pueblos sujetos a su jurisdicción.

El text – escrit en llengua castellana - no fa en fa referència explicita; us sembla però desassenyat que els monjos fessin coincidir amb aquesta ‘cerimònia’ per recaptar els tributs, peita ?. Tindríem un topònim descriptiu ‘ la muntanya on es pagava la peita ‘.

La capella, sense sostre, manté força bé l’estructura, i fora possible amb pocs diners, tornar-la a posar en disposició d’acollir alguna celebració litúrgica i/o festiva.

Del treball esmentat reprodueixo :

Pel que fa a la datació de la capella de Sant Valentí el rector Massanés (1864) la situa entre el segle XV o principis del XVI. Fortià Solà (1955), no sabem si utilitzant les mateixes fonts, la data al segle XVI. Josep Mas i Casas en la seva obra Ensayos históricos sobre Manresa fixa els orígens de l'ermita del puig al segle VI quan prosseguí una hipotètica construcció d'una capella dedicada a Sant Jaume? on s'hi podrien haver col•locat posteriorment les relíquies de Sant Valentí. El mateix Fortià Solà situa la trobada del cos de sant Valentí en el mateix lloc de l'ermita, per la qual cosa se li hauria dedicat posteriorment.

Treballs moderns com el de Francesc Serra (2007) en la seva tesi doctoral, a partir de buidatge de documentació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, afirma que durant 1608-1613 l'ermita s'havia cobert de nou i s'havia blanquejat de l'exterior. Més tard, l'any 1645 l'abat ordena que s'hi facin reformes a la teulada, s'emblanquini per dins, s'adobés l'altar i es tanqués la porta amb clau. Als anys 1777-1781 s'ha de renovar tota la teulada de l'ermita.

L'estructura d'una única nau que s'ha conservat fins a l'actualitat ens fa pensar en una edificació datable perfectament entre els segles XV-principis del XVI. Calen però estudis arqueològics per saber si anteriorment hauria hagut una construcció més antiga que l'actual.

SANT ANTONI I/O SANTA LLÚCIA DE LA FÀBRICA DEL PONT VELL EN TERME DE SANT FRUITÓS DEL BAGES

Cap al 1804, després de molts esforços, es deuria acabar, el mal dit Pont Vell de Navalles, que connectava amb un ramal de la carretera de Vic que anava cap a Sant Benet de Bages, que existeix encara , i que existia ja a l'alta edat mitjana.

Pels volts del 1833, els germans Herp de Manresa aixecaven una fàbrica nova, l’any 1851 es van fer obres d'ampliació – entre elles la Capella de Sant Antoni - i poc després es lloguen part de les dependències a altres industrials de la comarca, i progressivament la família Herp va anar desvinculant-se’n , fins acabar venent-la.

Els anys 30 del segle XX es coneixia amb el nom de Can Vives.

L'any 1962 aplegava un total de 124 telers mecànics.

La capella – anomenada de Santa Llúcia - , de la fàbrica Pont-Kunst-Fil Espanyola, no tenia culte l’any 1968, i l’any 1993, quan la visitava el Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, feia funcions més que de magatzem, de quarto dels mals endreços.

Adjuntem una imatge datada el 25-VI-1993, el propietari aleshores era el senyor Jaume Matamala Duarri, que residia al Carrer Catalunya, 2 de Navarcles.

La crisis del sector tèxtil, propiciada pel feixisme, que no va prendre les mesures adequades ,- mecanització intensiva, per reduir els costos, i mantenir els preus – malgrat se li va explicar per escrit i en llengua castellana /espanyola - , va portar a l’abandonament del recinte, que a finals de la dècada dels 80 es va començar a reaprofitar construint-hi tallers industrials independents. L'any 1985 la nau de la fàbrica patí un incendi.

Tampoc recentment atenia els informes sobre la sobreexplotació del sector de la construcció, i es negava a fitxar un topall màxim anual.

I, va tornar a fer-se el sord, quan se li va explicar que el creixement del sector financer era una bomba de rellotgeria, que ens deixaria en la misèria més absoluta.

PP i PSOE competien pel campionat Nacional DE ESPAÑA de l’estultícia, i honestament penso que – en això també – ambdós son guanyadors ex aequo.

Actualment, la Fàbrica del Pont Vell, és seu de petites indústries de diferents rams que aprofiten espais de les seves instal•lacions.

Si us interessa l’esglesiola està en venda.

Agraïm l’aportació del Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin; atesa però, la minsa informació relativa a l’esglesiola de la fàbrica del Pont Vell de Sant Fruitós de Bages, insistim en que ens agradarà rebre la col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DE TÀNATOS DE NAVARCLES. BAGES

A Catalunya en matèria d’escorxadors tenim de tot i força, alguns van ser considerats monuments històrics i altres – malgrat ser de dates semblants no – , molts van ser enderrocats pel tsunami de corrupció que s’ha emportar ‘l’estat del benestar’; tenim pel que fa als que encara aguanten :

1.    Local d’usos ‘socials’ a Esparreguera

2.    Bibliotecal’Arboç, entre altres llocs

3.    Tanatori a Navarcles al Bages

No son en aquesta darrera opció destinacions tant i tant oposades :

escorxador  / m. [LC] [AGR] Lloc destinat a matar el bestiar, a escorxar-lo i a llevar-li les vísceres.

Fotografia de 1990 de la Rosa Serra.

tanatori  / m. [LC] Edifici de serveis funeraris.

Sembla que hi ha en relació a la concessió administrativa algun ‘desacord :   

http://www.regio7.cat/fet-divers/2011/01/05/suprem-ratifica-que-lajuntament-navarcles-beneficiar-funeraria/121699.html

De la història d’aquest edifici trobava que l’any 1922 es va encarregar un projecte a l'arquitecte Xavier Turull i Ventosa (Barcelona, 23 d'abril del 1896 – 25 de juny del 1934) i el 1927 es procedia a la seva construcció per un import de 35.583 pessetes.

De la descripció tècnica  reproduïm : Edifici envoltat per un petit jardí que havia estat originàriament l'escorxador municipal. És de planta rectangular, amb planta baixa més sotacoberta. La teulada és a doble vessant amb una inclinació molt pronunciada. A la part posterior té un cos adossat que ha estat allargat. Els murs tenen una base feta amb filades regulars de carreus i la resta és arrebossada. Es tracta d'un edifici amb un estil sobri, ben proporcionat i elegant, on hi predomina un ritme perfectament regular de porta i finestres. Els únics detalls remarcables són els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, dos pinacles també a la teulada i els finestrals arquejats a la part superior de la façana davantera i posterior, els quals li donen un aspecte pròxim al noucentisme. La restauració de l'edifici n'ha conservat l'estructura general i les parets mestres a l'interior, que s'ha adaptat com a tanatori.

LA CASA INNOMINADA DEL CARRER MAJOR DE L’ARBOÇ

Conscient de la lleugeresa – frivolitat quasi – amb que s’han documentat els edificis que tenen valor patrimonial a l’Arboç, estava valorant la possibilitat de deixar la tasca, de retratar-los, i en la mesura – minsa- en que sigui possible, donar-los a conèixer ‘urbi et orbe’. Sempre acaba pesant la lògica, perquè justament l’oblit, la desídia i àdhuc la destrucció física, és el que voldrien alguns, oi ?.

Retratava doncs l’edifici de quatre plantes construït l’any 1898, de número 27 del carrer Major, al davant quasi de l’antic Ajuntament.

A la planta baixa destaca una portalada de mig punt rematada, en la clau, per un relleu d’un rostre femení, i flanquejada per pilastres jòniques estriades. La planta noble i el segon pis estan definides per una tribuna sostinguda per sis mènsules, on podem llegir la data 1898. La tribuna és feta de pedra, amb pilastres quadrangulars en els extrems i dos columnes jòniques en el mig, que es reprodueixen també en els pisos superiors. Es remata amb un fris i una cornisa que sobresurt. La tercera planta es troba lleugerament endarrerida respecte a la tribuna, i la façana mostra un finestral estructurat de la mateixa manera: pilars quadrangulars als extrems i columnes jòniques al mig que sostenen un arquitrau decorat amb motius florals, sobre el que es disposa un fris rematat per mènsules que donen pas a la cornisa. Per sobre de la cornisa una barana de pedra delimita el terrat.

Res del promotor, tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA FONT MONUMENTAL DEL LLEÓ A CALDES DE MONTBUI

Llegia que ‘antigament’ – sense cap dada especifica - la font havia rebut el nom de Font de l'Escaldador; ja que també era utilitzada pels escaldadors del vímet.

També – sense dades especifiques - La plaça havia rebut el nom de Plaça de les cubelles, degut a que al costat d'aquesta, seguint l'antic traçat del Torrent de Salzer, hi havia 3 basses o cubelles per fer l'oli, de les quals se sap que dues d'elles rebien el nom de Bassa del Rei i Bassa de Sant Joan.

No serà fins l'any 1979, que la plaça rep el nom oficial de Plaça de la Font del Lleó.

La part més antiga de la font és el cap del Lleó per on brolla l'aigua.

Les primeres dades de la seva construcció es troben documentades l'any 1581.

L'any 1822 hauria sofert una remodelació considerable, de la que en la línia habitual, no s’esmenta cap dada concreta.

L'any 1927, va ser restaurada per l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), moment en que s’incorpora el monument amb el lleó, obra de Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)

La descripció tècnica ens diu : Font a la qual s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que normalment fa la funció de banc i que es troba situat en front del raig d'aigua que brolla a partir d'un cap de lleó i a una temperatura de 74º C. Ambdós costats del broll hi ha unes columnes d'estil dòric que emmarquen perfectament la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbui; per damunt es troba un lleó assegut, que domina tot el conjunt. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra.

Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista.

Feia servir la fotografia de l’excel•lent article sobre l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol, i la seva obra, reconeguda arreu

SANT JAUME D’OLZINELLES. BAGES

S’ha d’estat amatent per localitzar l’accés d’aquesta esglesiola, des de la carretera que comença al Pont de Cabrianes, i que us portaria fins a Santpedor.

El topònim – comú a d’altres llocs de Catalunya – hom està d’acord en fer-lo derivar de ‘lloc molt poblat d’alzines’.

L’església és d'estil romànic, i fou bastida possiblement al segle XII – sembla que damunt d’una preromànica - , té les parets llises i desproveïdes d'ornamentacions; la simplicitat es trenca per un finestral obert al centre, i que presenta les característiques pròpies de l'època: doble esqueixada i acabat amb un arc de mig punt adovellat.

El lloc d'Olzinelles apareix documentat a partir de l'any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic, Froia, quan en una delimitació del terme de la ciutat de Manresa apareix el nom d'Alsinelles. L'any 1022, en l'acta de consagració de Santa Maria de Manresa, es torna a dir que el seu terme va per Ulzinellas fins al riu Llobregat. Olzinelles era un predi on el segle X s'aixecà una església preromànica, de la qual, en renovar-se l'edifici del segle XII, només ha restat la capçalera, en part remodelada.

Va pertànyer per meitats al monestir de Sant Benet de Bages, i a la canònica de l'Estany, el prior de Sant Pere de Casserres, cridar a dirimir la propietat, es decantà per atorgar-la a Santa Maria de l'Estany.

L'any 1685 tenia com a sufragània l'antiga parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts.

Des d’aleshores to va ser recular, fins que finalment, va cedir la seva funció parroquial a l’església homònima del Pont de Cabrianes.

El nacionalisme espanyol atorgava ‘carnet oficial’ a Sant Jaume ‘ Santiago, y cierra España’, i això comportava la pèrdua quasi absoluta de devoció per la figura de l’evangelista.

Val a dir que la llicència per robar, violar, i assassinar , que es va atorgar a les forces àrabs en el període 1936-39, i que comportava ‘ de facto’ destronar a Sant Jaume, no es va entendre – almenys a Catalunya – com un signe per retornar a la devoció del Sant.

Som gent rara, oi ? :

Volem parlar la nostra llengua.

Volem decidir sobre la nostra vida.

Volem que això mateix ho puguin fer arreu del món.

Segur que Sant Jaume es posaria al nostre costat.

SANT JAUME DEL PONT DE CABRIANES.BAGES

Sobta l’extrema desolació d’aquest indret situat en un lloc estratègic, prop del riu, i amb excel•lents comunicacions. M’expliquen que l'any 1962 va tancar portes la fàbrica, en acollir-se al pla de reestructuració de la indústria tèxtil; van ser acomiadats els últims 65 treballadors, homes i dones; d’aleshores ençà, el barri s'anà esllanguint fins arribar a l’actual situació de desertització humana.

Sense esmentar cap document, ni data concreta, es parla d’una primera capella – possiblemebt privada del proper mas Bertran, dels que hi ha constància de la seva noblesa des d’ almenys el segle XVIII.

Josep de Bertran i Dalmau, va ser el promotor del projecte de la nova església , construïda a l'últim terç del segle XIX, responent a les necessitats de la població assentada recentment arrel de la fàbrica tèxtil que s'hi havia construït. El temple va ser decorat amb pintures neoromàniques de LLUCIÀ COSTA I BOSCH (Vic, 1883 - Falgars, 1942).

L'església va reemplaçar a la parroquial de Sant Jaume d'Olzinelles, en plena decadència. És per aquest motiu que va obtenir el títol de parroquial.

El va succeir el seu fill, Joaquim de Bertran i Calderó, distingit advocat i polític de la Lliga Regionalista, casat amb Roser Torrens i Burés, de Manresa (filla de la Buresa).

De la descripció tècnica llegim ; Edifici religiós de planta rectangular i nau única. L'orientació de dit edifici es fa en sentit Est- Oest, però de forma invertida, mantenint l'entrada principal a Orient i l'absis a ponent. Arquitectònicament fou aixecada d'un sol bloc, utilitzant pedra tallada en carreus de diferents mides, disposats d'una forma força regular i units amb ciment pòrtland. La planta de l'església és rectangular, formada per una sola nau que es cobreix amb una teulada a dos vessants. L'absis, semicircular, sobresurt a ponent de l'edifici, essent de menor alçada i coberta inclinada, sense cap obertura exterior.

Des de que el nucli del Pont de Cabrianes es va abandonar (1960-1970), l'església no té culte continuat. Des de l'any 1974 depèn de l'església parroquial de Sant Fruitós de Bages.

L'església només s'obre el dia de Sant Jaume (25 de juliol) en que es fa una missa i una reunió de la gent que havia viscut a l'antiga colònia.

LA FONT DE LA PLAÇA A SANT GUIM DE FREIXENET

El topònim està clarament relacionat amb la presència de freixes a la zona; aquest arbre viu en llocs humits i en les riberes dels cursos d'aigua, Sant Guim és un exemple de Ciutat Lineal; s’aixecava literalment a partir de1862 quan comença a passar-hi el tren, a redós l'estació que es construí l’any 1895 ; el terme parroquial es va fer desmembrant una part del de Sant Domí, i una altra de Freixenet.

No hi ha doncs ‘cases antigues’, i dissortadament, no és una ‘exposició del modernisme’ per raons obvies, està dins del REINO DE ESPAÑA, i el més greu, forma part de Catalunya.

Retratava entre la boira, la font situada enmig de la plaça que conformen entre altres edificis l’església del Sagrat Cor, i l’Ajuntament.

Va ser encarregada a l'aparellador Francesc Vich, i l'executà el picapedrer Josep Bergadà de Guimerà; les escales d'accés són obra de Josep Bernaus Boix; el cost total fou de 5.225 pessetes.

La descripció tècnica ens diu : s'estructura sobre una triple graonada de planta hexagonal realitzada amb pedra. La font se'ns presenta de forma irregular jugant amb formes còncaves i convexes i motllures de pedra. L'aigua de la font surt a pressió a partir de tres aixetes, i cau dintre de tres piques de pedra, on hi ha una petita obertura de desguàs. Un fanal corona l'estructura d'aquesta font. L'obra està realitzada amb maó i pedra picada.

En el cens de l’any 2011 hi havia 1.111 habitants, la densitat de població, 44,26 hab/km² , està lleugerament per sota de la que hi havia l’any 1950, que amb 1206 veïns suposa el sostre màxim.

LA CASA FORTA DE VERGÓS GUERREJAT

El sol aconseguia trencar les bromes enganxades a les terres de la Segarra, quan el Josep Antoni Uriz Rodríguez, i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant la casa senyorial i primitiu castell del poble de Vergós Guerrejat, situat dalt del turó i adossat a l’església parroquial de Santa Magdalena de Meca.

L’edifici ha sofert al llarg dels segles tota mena d’ampliacions i reformes, i no conserva cap tret romànic ; tècnicament cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català. Potser també és d’aquella època ‘la carota’ ?.

De planta irregular, estructurat a partir de planta baixa, primer i segon pis, ràfec de teula i maó disposat en cantells que ressegueix tot el seu perímetre, i coberta exterior a doble vessant.

La porta d’accés adintellada presenta una decoració en escates molt erosionades, i malauradament ha desaparegut l´escut de la família Meca que estava esculpit al mig de la llinda monolítica; es troba oberta a la plaça de l’església i s’accedeix a partir d’unes escales.

El parament de l’edifici es paredat, amb presència de carreus en les primitives obertures (balcó, finestres i porta d’accés), i als angles de la façana exterior. Les primitives finestres encara conserven l’estructura emmarcada amb carreus de pedra picada.

De la part posterior fortament degradada, només podem destacar la presència d’una màscara humana, no identificada, esculpida en pedra, situada a un angle de la façana exterior, la famosa ‘carota de Vergós Guerrejat’.

El cens de 1857 marca el sostre de població, 587 persones, del terme d’Estaràs que compren ; Alta-riba, Ferran, Gàver, Malacara, i Vergós Guerrejat, l’any 2011 els veïns de dret eren únicament 170.

Amb aquestes dades costa d’entendre com era possible aixecar i mantenir tot el Patrimoni que malgrat la descurança, l’oblit, i la desídia es conserva encara, però a la llum de les facilitats tècniques d’avui, no ho pot justificar SOTA CAP CONCEPTE.

Des dels Ministeris d’Incultura i de Mala Educació s’hauria de fer alguna cosa més que atiar l’odi.

LA CAROTA DE VERGÓS GUERREJAT

El lloc va perdre l’autonomia municipal com a conseqüència de la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA que veia marxar cap a la llibertat en les primeres dècades del segle XIX les colònies americanes, i amb elles una bona part dels ingressos ‘regulars’; no s’ha quantificat –encara- el ‘quantum’ de l’espoli que van patir aqueles nacions, perquè ningú té interès en treure a la llum, els episodis de corrupció i malbaratament de cabdals públics, que no trobaven solució amb l’estúpida mesura de concentrar municipis aleshores, ni amb la de retallar ara les prestacions socials i sanitàries, o desmuntar el sistema d’educació pública.

Expliquen a la pàgina de turisme de la Segarra en relació a la carota de Vergós guerrejat : En un paret del castell encara hi ha un cap de moro fet de pedra, que surt de la paret, això és un indicador que s'hi va instal•lar un moro. I a la vora del poble hi havia una escampada de masies, que tenien el nom de"GERICÓ".

No és un costum propi dels àrabs aquest de posar imatges, i si tenim en compte que la majoria dels castells que avui existeixen els aixecaven ells, la carota de Vergós és clarament un fet extraordinari. Les proporcions de l’edifici ens permeten suposar que aquest singular afegitó és molt posterior a la reconquesta.

En els seus orígens Vergós Guerrejat formava part del comtat de Berga, la referència més antiga d'aquest castell la trobem en el testament de Berenguer de Puigverd del 1103, on es constata que aquest noble tenia les castlanies de Santa Fe, en nom de Berenguer Ricard, i la de Vergós, en nom d'Hug Arnau.

Almenys des de finals del segle XIII o començaments del segle XIV en foren senyors Bernat d'Oluja Sobirana i els seus descendents; els fogatjaments del segle XIV reconeixien la dependència del lloc envers els Oluja.

Passa el senyoriu posteriorment a la família Meca que fou propietària fins al segle XVIII; a la mort l’any 1778 de Maria Francesca Meca i de Vega sense fills, l’herència passà a la família Sabater que ostentaven el títol del marquesat de Capmany.

L'edifici no conserva cap tret romànic del primitiu castell i cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català.

Fins a mitjan del segle XIX estigué habitat per guardes.

Durant els anys noranta del segle XX l'edifici fou comprat per Víctor Badia, restaurador de mobles antics originari de Vallirana que en faria donació a l'Ajuntament d’Estaràs .

A finals del 2001 – quan semblava que tot era pla i costat avall – començaven les obres per integrar-lo a la ruta dels castells de la comarca, estava previst que hi tingués cabuda una sala d'exposicions i un centre de restauració de mobles. Quan el visitàvem a darreries de 2012 les perspectives econòmiques eren del tot decebedores, i la ‘qualitat ‘ del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, no inspira – ben al contrari – cap esperança de millora.

Ens agradaria saber a qui o que representa la ‘carota de Vergós Guerrejat’. Sou pregats de feer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com