IN MEMORIAM. DELS SAFAREIGS MUNICIPALS AL CENTRE DE VISITANTS LLUÍS VIÑAS GALBANY. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL.

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge de l’edifici que acull avui el Centre de Visitants Lluís Viñas i Galbany.

L’alcalde Lluís Viñas i Galbany (la Garriga, 1877 - 1937) va governar a la Garriga entre 1931 i 1934, durant el seu mandat es va dur a terme la construcció dels safareigs municipals, per part de l’arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), el safareig és una de les seves poques obres Art Déco ; fixeu-vos en les formes i els dibuixos geomètrics dels maons de les parets o del ferro de les portes, per exemple.

Lluís Viñas i Galbany distingiria a l’Andreu Dameson i Aspa (La Garriga, Vallès Oriental, 17 de setembre de 1897 - Buenos Aires, Argentina, 11 d'abril de 1968) com a fill predilecte de la Vila. Dameson havia guanyat un concurs internacional de caricatures celebrat a Nova York el 1932, amb una caricatura del president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933 )

De l’interior dels safarejos que estaven situats al mig de l’edifici no en queda res.
http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=454

Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar

A la Garriga no TOT és RASPALL, i la Carme Pecanins Luna farà punta als llapis de colors, per ensenyar-nos la petjada que deixaven entre altres arquitectes :

Raimon Duran i Reynals, C. Banys, 45 - c. Caselles
Antoni Pons Dominguez. Passeig, 79
Francesc Guàrdia i Vidal. Passeig, 44-46
Adolf Florensa i Ferrer. Passeig, 90-94
Xavier Turull i Ventosa. Ronda del Carril, 78
Lluís Planas i Calvet. Passeig, 81
Emili Sala i Cortés. Ronda Carril, 85-87
Josep Puig i Cadafalch. C. Carrerada 1
Tomàs Nualart i Bosch. Ronda del Carril, 2
Juli Marial i Tey, reformada per Marcel·lià Coquillat i Llofriu. Ronda del Carril, 67
Josep Domènech i Estapà. Ronda del Carril, 65
Josep Fontseré i Mestres. Ronda del Carril, 12
....

CAN BARRIL. GIRONA.

El Pere Sabater Costa‎ pública una fotografia antiga de Can Barril , a la Pujada Creu de Palau, 63 de Girona. Ens agradarà saber a castellardiari@gmail.com la procedència d’aquesta imatge

Segons consta en documentació estudiada per Montserrat Molí Frigola, Miquel Barril I, mestre de cases, projectà a l'entorn dels anys 1429-30 la construcció d'una “casa de pagès” per a la seva família, a Palau-Sacosta. La casa es construeix amb pedra procedent de les Pedreres de Girona i és projectada “amb torres i porxos perquè sigui un símbol i el refugi de tota la família”.

Posteriorment a finals del segle XVI, Jeroni Barril decideix “reconstruir i fortificar el seu casal”, que és projectat entre els anys 1578-1594.
L'edifici conservat recull les diverses fases constructives fins recentment.

Patrimoni Gencat ens expluca que l'edifici principal conserva finestres d'estil gòtic i clàssic, amb diversos motius decoratius i escultòrics com l'escut del llinatge Barril, així com les dates inscrites 1582, 1586, 1592 i 1594.

https://www.armoria.info/libro_de_armoria/BARRIL.html

A la façana sud del primer pis de la masia hi ha dues obertures que conserven permòdols per al sosteniment mantellets, a manera de merlets.
La façana principal, encarada a l'est, disposa d'una porta d'arc de mig punt, adovellada, i finestres clàssiques amb una petita tronera circular. En aquesta façana també destaca l'existència d'un contrafort atalussat, a la dreta de la porta, i d'un contrafort prismàtic a l'angle sud.
La masia conserva com a mínim una torre de planta quadrada, d'uns 5 metres de costat, al lateral oest de la façana sud, a la qual se li adossen altres edificacions més modernes.

La torre és de tres pisos, amb una finestra renaixentista al primer pis, una gòtica al segon pis, i en el tercer pis disposa d'una obertura amb permòdols per mantellets en cadascuna de les façanes.

L'estudi de Montserrat Molí Frigola permet pensar que hi hauria hagut més d'una torre, de la qual en poden romandre restes en les edificacions visibles o en el subsòl.

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000073/00000098.pdf

http://www.portalgironi.cat/index.php/masos-pairalies/masos-girones/masos-girones-girona/1358-masos-palausacosta/1992-masos-girona-palau-barril

CASA LLORENS. LA GARRIGA. VALLÈS ORIENTAL

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge de la Casa Llorenç, al Passeig, 11 de la Garriga a la comarca del Vallès Oriental, projectada per l‘arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)

Patrimon i Gencat ens la descriu com ; vivenda unifamiliar aïllada. Consta de planta baixa, pis i torreta amb mirador. La totalitat de les parets són de la maçoneria ordinària. Les obertures estan encerclades amb obra vista amb escalonat amb llinda. Les arestes de les cantonades són també d'obra vista. La coberta està rematada per una torreta. La imbricació perimetral de les teules es transformada en un ràfec al llarg del balcó, aquest, està suportat per dues cartel·les que a la vegada emmarquen la porta principal. La volta està revestida de trencadís de color verd i blanc. La paret de més a prop és de maçoneria ordinària en el sòcol i pilastres. El reixat és de fusta.

Destaca com element singular el que la totalitat dels murs siguin de maçoneria ordinària. En el plafó ceràmic de trencadís hi ha la inscripció: "ANY 1907", limitat aquest per dos pinacles ceràmics.

http://www.gaudiallgaudi.com/CMWGarr.htm

N’havia fet una petita ressenya en ocasió de la visita que fèiem l’any 2013 amb el Josep Olive Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )
http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-llorenc-al-numero-11-del-passeig-de-la-garriga/1046481

Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

CINEMA ALHAMBRA. LA GARRIGA. VALLÈS ORIENTAL.

La nissaga dels arquitectes Sala a la Garriga va deixar una empremta inesborrable, que des del nostre punt de vista no ha esta reconeguda com caldria.

Parlem de l’arquitecte Josep Sala Comas ( Barcelona1872 + 23/04/1970), fill del també arquitecte Emili Sala i Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920)

Emili Sala i Cortés

22 CASA ANTONI PRATS I FERRER
69 CASA MERCÈ PLA MASGRAU
79 CASA EMILI SALA CORTÉS
83 CASA SUÑOL, JARDI I TANCA
90 EL PEDRÓ. JARDONS I TEMPLET. En col•laboració de Raspall
101 PANTEÓ DE LA FAMILIA FARGAS
119 TORRE ALBINA
192 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 34
193 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 36
LLAR COTTET

Jose Sala Comas ;

41 CINEMA ALHAMBRA
111 CASA DEL CARRER GUIFRÉ , 11
120 CASA JOAN BARANGÉ I DACHS
123 VILLA MAGDA/CASA JOAN ROMA
178 TORRE ENRIQUETA I PORTALADA

la Carme Pecanins Luna em feia arribar imatges de l’edifici del Cine-Cafè Alhambra, al Carrer Calàbria, 13 , de la Garriga , a la comarca del Vallès Oriental, que originàriament s'utilitza únicament com a cafè-bar i sala de festes.

L’edifici fou construït l'any 1913 per l'arquitecte Josep Sala i Comas

Es tracta d'un petit edifici urbà que cobreix diferents funcions socials. El més interessant es la façana d'estil Modernista tardà amb elements d'estil renaixement especialment a la part alta.

Sobre les tres finestres centrals trobem dos dibuixos d'escuts d'armes en les laterals i l'any de construcció de l'edifici en el centre.
https://www.lavanguardia.com/local/valles-oriental/20140826/54414021463/la-garriga-recupera-historico-cine-alhambra.html

No forma part de la relació de “monuments de la Garriga “
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garriga

Ambdós arquitectes l’ Emili Sala i Cortés i el Josep Sala Comas, exerciren també a Castellar del Vallès, Vila que fins a dia d’avui, no ha “explotat” el patrimoni monumental que s’aconeguia salvar del tsunami de l’especulació urbanística.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/02/la-nissaga-dels-arquitectes-sala.html

Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, “dibuixant i pintora”, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A LA VALL D’ARAN.

Naut Aran (en aranès i oficialment; en català: Alt Aran; L’Aran sobirà és també una forma correcta en llengua catalana, malgrat que no coincideix amb la traducció mimètica del castellà: Alto Arán) és un municipi de la comarca de la Vall d'Aran. Constituït el 1967 amb la fusió dels termes d'Arties, Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs (en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

El terme més gran de Catalunya, creat també durant la dictadura franquista és Tremp, 302,8 km². En ambdós casos l’excusa és la reducció de despeses administratives – excusa que curiosament no s’aplica a la resta d’administracions superiors, que amb la “democraciola” s’han multiplicat exponencialment. La realitat en aquest cas, I EN TOTS ELS CASOS DE CONCENTRACIO DE MUNICIPIS és la de dessolar la terra, eliminant el sentiment de pertinença de les persones, i facilitant la destrucció del patrimoni i històric i artístic.

Havíem demanat al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, confirmar les dades de naixement i traspàs de l’arquitecte Ignasi de Villalonga i Casañés (Barcelonaa, 22 d'agost de 1887 – Lleida, 1970) , que prendria part com a autor en 22 projectes d’edificis escolars , a les poblacions d'Àger, Alcarràs, Artesa de Segre, Arties, Balaguer, les Borges Blanques, es Bòrdes, Bossòst, Canejan, Cervera, Durro, la Fuliola, Lés, Lleida, Martinet, Organyà, Puigverd de Lleida, Salardú, Seròs, Vallfogona de Balaguer, el Vilosell i Vinaixa. També l'any 1934 serà l'encarregat de la redacció del projecte definitiu del Col·legi Públic dels Raiers de la Pobla de Segur

L'obra de Villalonga en el camp dels edificis escolars continuarà després de la victorià dels sediciosos feixistes que feien caure el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , amb projectes escolars com l'edifici escolar tipus mixt de la Granadella, que actualment acull l'Institut l'Olivera, un projecte que data de 1945 però on els elements arquitectònics noucentistes hi són molt presents.

També en demanaven una fotografia. Les peticions son “urbi et orbe” i per descomptat agriarem a qualsevol persona i/o entitat que ens faci arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com

Els edificis de la Vall d’Aran foren promoguts en bona part per l’ Alcalde vitalicio de Caneján D. Francisco Deó Deó, del que en demanant dades del seu naixement i traspàs , i si fos possible una imatge a l’Ajuntament de Caneján .

El Francesc Carretero i Gaya m’enviava un email;

Tinc un recordatori de la mort de DON FRANCISCO DEÓ DEÓ a la venda en todocoleccion.

Posa: Falleció en su casa de Caneján el día 30 de Septiembre, habiendo recibido los Santos Sacramentos.....etc ...etc.

Caneján (Valle de Arán), Octubre de 1946

Salutacions  Cordials.

Espero vos siga d'utilitat.

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola Pública de la vila d'Arties, cap de l'antic terme municipal d'Arties, fusionat el 1968 dins el nou terme d'Alt Aran, el nucli de població està situada a 1144 metres d'altitud, a la confluència del riu de Valarties amb la Garona.

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola de Es Bòrdes (nom aranès) municipi de la comarca de la Vall d'Aran, situat al terçó d'Irissa. El nucli de població està situat en una zona molt muntanyosa, enmig de les Valls Deth Joeu i Garona, amb desnivells que arriben als 1.200 metres ; hi arriben afluents del Joeu d'ençà els estanys glacials de capçalera, com el de Romingau i Les Garses.

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola de Salardú (o Salardun en grafia panoccitana) la vila és el cap del municipi de Naut Aran, del terçó de Pujòlo, a la comarca de la Vall d'Aran. Atesa a la seva estratègica situació geogràfica, a l'entrada de la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua, a l'època medieval va ser fortificada.

ESCOLA ALEJANDRO RODRÍGUEZ ÁLVAREZ “ ALEJANDRO CASONA”. LES. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE CANEJÁN I DEL SEU FILL IL·LUSTRE FRANCISCO DÉO DEÓ. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

El Valentí Pons Toujouse em deia ; d’edificis escolars de la Vall no en tinc més. Es podria fer també un monogràfic amb totes elles juntes.

La de Vielha es veu que ja no existeix, la que ha deu ser dels 2000's

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/105969-enderroquen-lescola-vella-de-vielha.html?

fbclid=IwAR0h09hsewGuoAgALAlfoJuDI6Y4AgTO_3TuFXuZVMCnfDiLN0NgsWZuv80

Us convidem a participar en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista als pobles, viles i ciutats de la Vall d’Aran.

Esperem i us agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com

EL MOLÍ HIDRÀULIC DE L’YLLA I EL SEU PONT, BALENYÀ. OSONA

La Covid.19 i la gestió maldestra que se’n feia des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, ens ha portat a la catastròfica situació que vivim, i que ens obliga de facto, a tornar al confinament voluntari.

Vaig fent publicacions gràcies als mòlts amics que em fan arribar i/o em permeten fer us de les seves fotografies; Joan Dalmau Juscafresa, Jose Delgado , Crisant Palau , Raul Pastó Ceballos , Carme Pecanins Luna, Valenti Pons Toujouse , Josep Sansalvador Castellet , … , i tants i tants que farien quasi infinita aquesta relació.

El meu signe del zodíac és capricorn, i com recull la saviesa “hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà”, aquest matí del 26.08.2020 m’arribava fins al Santuari de l’Ajuda de Balenyà, on admirava una vegada més les pintures murals, obra de Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009).

A la sortida m’arribaria fins al moli de l’Ylla, ho he vist escrit també com de l’Illa, al que a la pàgina del Ajuntament qualifica com un edifici del segle XVII construït sobre una estructura d’origen medieval.

Malgrat no hi ha cap dada que ho confirmi, el pont de dues arcades sobre el llit del Congost, que alhora que facilita/facilitava – advertia que hi ha una porta metàl·lica que en barra l’accés pel costat dels Hostalets- l’accés a l’edifici del molí, pensem que facilitava també el transit al Santuari de l’Ajuda a les persones que vivien, per dir-ho en termes actuals, al costat on avui hi ha el nucli dels Hostalets.

S’agrairia que es tornès a posar una indicació abans de creuar el pont de l’autovia.

El tema dels molins hidràulics a la llera del Congost, desprès Besós, és una més de les moltes assignatures pendents que tenim en matèria de patrimoni històric.

CASA RAMOS. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL.

La Carme Pecanins Luna, em feia arribar imatges de La Casa Ramos un edifici d'estil eclèctic construït a finals del segle XIX per l'arquitecte, Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), modificat i ampliat per l’arquitecte Xavier Turull i Ventosa (Barcelona, 23 d'abril del 1896 – 25 de juny del 1934) i que sense cap mena de dubte és l'obra més afrancesada d’aquest arquitecte a la Garriga.

La casa acull la Fundacions Universitari Martí l’Humà, i dóna aixopluc a entitats i activitats diverses :

Aula d'Emprenedors

Arxiu Documental Cuspinera. Documentació relacionada amb l'arquitectura modernista de la Garriga propietat de l'arquitecte Lluís Cuspinera.

Centre Pilot de Suport a la Innovació vinculat a la UAB.

Aula de música. Escola de música, audicions, concerts.

Sopars amb història.

Cursos varis: d'Empresa, d'idiomes

Seu de la Càtedra Jean Omer Marie Gabriel Monnet (Cognac, 9 de novembre de 1888 - Bazoches-sur-Guyonne, 16 de març de 1979) de Dret Constitucional Europeu.

La Carme la visitava en ocasió de les noces d’or de la Lola Forns Farreras, l’Ezequiel Pascual Luna, amb qui té una relació de família.

Patrimoni Gencat la descriu com vivenda unifamiliar aïllada. Consta de soterrani, planta baixa, pis i golfa. Coberta de faldons amb pissarra. Les obertures estan emmarcades. Les llindes de la planta baixa tenen vessants d'aigua, els de la planta pis i les golfes són de mig punt. En els ampits de les finestres de la planta pis hi ha jardineres suportades per cartel3les. La coberta s'inicia amb una cornisa perimetral en forma de coronament i està suportada per mènsules que, alhora, limiten obertures i cantonades. L'entrada principal està valorada per un balcó-porxo limitat per una balustrada de pedra artificial.

Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

Cuideu-vos molt, seguiu les instruccions dels experts, i confieu en la intercessió de la Mare de Deu de l’Ajuda, per poder superar la Covid.19

A l’eximi arquitecte dels Tolrà, l’Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), això de modificar edificis que ell havia construït, li succeïa també amb l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp 25 de juny del 1852- Barcelona, 10 de juny del 1926), i la casa Batlló a Barcelona.

Pensem que és de justícia reivindicar l’obra de l’arquitecte Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), al que ja triga massa a dedicar-li una entrada l’Enciclopèdia Catalana.

ES MONGES DERA SAGRADA FAMÍLIA DE SANTA EMILIA DE RODAT. LES. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

El Valentí Pons Toujouse , autor del blog MODERNISME m’enviava una fotografia de l’edifici que va aixoplugat el col·legi de la sagrada Família de les germanes de Santa Emília de Rodat, a Les, l’últim poble que travessa la N-230 abans de creuar la frontera amb França pel Pont del Rei.

Costa, posar blanc sobre negre, el patrimoni vinculat a l’educació anterior a la dictadura franquista, regim infame , que inoculant el virus de la “inèrcia perniciosa”, quasi aconseguia el seu objectiu d’aturar el progrés.

Explica Santiago Temprado Ordíaz ( 23 de juliol de 1928, Aliaga, Maestrazgo Aragonés, Terol + ) que la fundació en Les del col·legi de la sagrada Família de les germanes de Santa Emília de Rodat fou motivada per la supressió de les ordres religioses a França decretada pel ministre Combes (1903), i comptà amb el mecenatge de cònsol d'Espanya a Tolosa de Llenguadoc, Lorenzo Rolland Paret .

S'hi posa a primera pedra l' 11 de setembre de 1906, l'any següent les monges prengueren possessió del convent, essent consagrada l'església l'any 1915.

Cap esment a l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Les germanes exercien l'ensenyament i tingueren col·legis femenins amb internat a Bossòst, Aubèrt i Vielha, fins que s'obrí el col·legi de Joan March a Vielha (1970).

Finalment, l'empresa Montlús S.A (1987) permutà aquestes instal·lacions amb l'Ajuntament de Les.

Patrimoni Gencat ens la descriu com ; casal format per dos edificis de secció rectangular, formant una "L" entre la plaça i la Carrèra, el d'aquesta banda no té tanta alçada.La façana principal, orientada a septentrió i paral·lela a la "capièra", presenta obertures en les dues plantes, amb dues portes d’accés, elevades del nivell de terra. En "l'humarau" compareixen llucanes, xemeneies i finestres inclinades. La coberta d'encavallades de fusta suporta un llosat de pissarra, de dos vessants, que clou una estructura graonada de "penaus" en el "carís"; al capdamunt emergeix l'antic cloquer coronat per una creu. Les obertures de color marró contrasten amb els paraments arrebossats i pintats de groc. Altrament les façanes conserven parcialment la decoració original a partir de sòcols, motllures horitzontals entre les plantes i pilastres amb capitells que suporten una cornisa graonada. En general destaca el treball de la fusta, retallada i tornejada, i en particular sobresurt el de les fulles de les portes, presidides per sengles franges de vidres.

Afegiu-vos a la nostra recerca, Catalunya us ho agrairà.

SANT JAUME DE TIMOR. TESTIMONI EXCEPCIONAL DE L’ABANDÓ DEL PATRIMONI HISTÒRIC I CULTURAL DE LA SEGARRA. .

El Raul Pastó Ceballos retratava el runam esfereïdor de l’esglesiola de Sant Jaume de Timor, al terme de Ribera d’Ondara , que inclou els antics pobles de Briançó, Gramuntell, els Hostalets, Llindars , el Mas Claret, Montfar, Montlleó, Montpalau , Pomar , Rubinat, Sant Antolí i Vilanova Sant Pere dels Arquells, la Sisquella,.., que amb un terme de 54,5 km², tancava l’any 2019 amb 426 ànimes.

L’havíem visitat l’any 2010:
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/turo-de-timor-mostra-de-labando-de-la.html?fbclid=IwAR02xAm382p-HbkhbZ5w48DZchJuz_1aSq8wUtEiHtItvW8YvHbIvNHqdKc

I escrivia aleshores, de l'antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, únicament en queden ruïnes, dins l’espai del que fou cementeri , l’estructura d’un parell de nínxols ens parla d’un abandó no gaire llunya.

L’església és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII.

Al segle XIV l'església es convertí en sufragània de Sant Antolí.

Que la causa ultima de tanta i tanta desolació ha estat l’espoli de les pedres, em sembla tant evident que posaria la ma al foc, sense cap mena de por.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici aïllat en ruïnes, proper a la Torre Timor, i que se’ns presenta de planta rectangular, d’una sola nau amb coberta de volta de canó de perfil apuntat, actualment esfondrada i teulada a doble vessant.

A la banda de ponent, un espai d’amplada i alçada més reduït és cobert amb una volta de canó apuntada que suportava el cor.

L´absis semicircular ha desaparegut i ha estats substituït per un espai de planta quadrada obert a la nau.

A la façana sud, troben la seva porta d’accés d’arc de mig punt adovellat damunt la qual hi ha una finestra amb llinda paredada.

A la façana oest, es localitza el recinte del cementiri que abraça l’església fins a arribar a la seva porta d’accés.

Hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull situat al carener de la façana de ponent, molt deteriorat.

L’aparell emprat és de carreus sense escairar i irregulars, disposats en filades desordenades.

L'antiga església de Timor, esmentada per primera vegada en les llistes parroquials del bisbat de Vic dels segles XI i XII, va pertànyer a aquest bisbat fins l'any 1957, quan passà a formar part del bisbat de Solsona.

Subscric les paraules amb les que fa 10 anys tancava la crònica; des d`aquella alçada, les runes espoliades clamem al cel, ¡¡¡¡ maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

IN MEMORIAM. EL CASINO DE LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

El Jose Delgado‎ pública fotografies en blanc i negre de l’edifici del Casino de la Garriga.

No trobava gaires dades de la història del Casino de la Garriga a l’obra “El termalisme i l'evolució deIs nuclis urbans: el cas de la Garriga” de Joan Josep Molina Villar

... amb l' adquisició d'una finca del Passeig, amb locals per a festes i diverses activitats durant l'estiueig.

El Casino té un cafè, una pista de ball, una de tennis, un frontó i una de bitlles. Era un centre de trobada i de reunió.

Cap dada de l’autor de l’edifici preexistent, ni tampoc – si fos el cas – de l’autor de la reforma per adaptar-lo a la seva nova funció.

Ens agradarà tenir més noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest edifici i de la seva història

https://www.ateneus.cat/wp-content/uploads/14-TERRA-ATENEUS.pdf

el Casino de la Garriga, un dels pocs casinos creats per estiuejants que subsisteix, avui obert a tota la població, amb noves activitat esportives com el pàdel com un dels principals reclams

Li demanaré al Jose Delgado‎ que faci si és possible fotografies de l’edifici en l’actualitat,

CAPELLA DE SANT JOSEP ORIOL DEL MAS DIUMER/ CASA CORBELLA DE CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL

El Crisant Palau publicava una postal de la Casa DIUMER, al terme de Cardedeu, a la comarca del Vallès Oriental, publicda per l’Angel Toldrà Viazo, del que explicàvem que va néixer a Barcelona el 17 de maig de 1.867, i al que hem d’agrair haver portat a Catalunya al Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943)

l’Angel Toldrà Viazo va desenvolupar una intensa activitat econòmica com editor, la seva tasca ha esdevingut indispensable pel fa al coneixement de Catalunya – i àdhuc del REINO DE ESPAÑA, on es coneixia al Roisin com el ‘fotógrafo catalán’ - en el període previ a la mal dita sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, ignomínia que la dictadura qualificaria de “Guerra Civil” , va lliurar l’ànima al Senyor l’1 d’octubre de 1.956, a l’edat de 89 anys.

http://postalsantigues.cat/atv-el-pioner/

http://www.ramonorga.com/Postals/roisin/index.html

Havia retratat aquest edifici l’any 2013:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/06/can-diumer-cardedeu.html

Patrimoni Gencat el descriu com; edifici aïllat, amb planta en forma de L i coberta a dues vessants. Té un pati interior, tancat, i tot el conjunt fa una gran quadrat. El mur que tenca el pati té una coberta i una barana coronament. Hi ha un gran portal d'entrada amb la data de 1857, gravada a la pedra del coronament. Hi ha una torrassa rodona cantonera d'un tres metres de diàmetre, amb una escala de cargol a l'interior que serveix per accedir a la terrassa. Dins del pati tenim dues façanes, la frontal, plana amb portal de llinda plana i bancs de rajola ambdós costats. Al primer pis hi ha quatre balcons-finestres de llinda plana, i dues orles enmig. Al segon pis tenim tres finestres més senzilles i un balcó que distorsiona la simetria del conjunt, així com dues finestres de tipologia diversa. La façana lateral, també de planta baixa i dos pisos, és molt més senzilla i destaca el segon pis, format per una galeria oberta amb voltes de mig punt, donant-li un aire neoclàssic. Donant a l'exterior, sobresurt un gran balcó al primer pis, cosa que reforça el llenguatge neoclàssic

Llegia que a l'interior hi ha o hi havia, una capella en honor de Sant Josep Oriol, que es va hostatjar algunes temporades al mas els anys 1700-1702.

Demanarem ajuda al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ) , ubicat al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) Capella Oratori de Sant Josep Oriol, Casa Corbella , abans Can Diumer, Cardedeu, Vallès Oriental, data fotografia 15-VI-1985

El cognom Diumer – com una hipòtesis – podria tenir el seu origen en la condició de ‘domer, domaer’ d’alguns dels seus primers habitants / usuaris/ propietaris ?.

Sortiu de casa, gaudiu de Catalunya, feu-ho seguint les mesures bàsiques, higiene de mans, distància de seguretat, mascareta, ..., dissortadament la Covid.19 no estarà controlada en les properes setmanes i mesos, i per als humans, dia passat, dia perdut, oi?.

QUE EN SABEU DE L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE LA CASA ROVIRALTA "EL FRARE BLANC" ?. BARCELONA.

Llegia a la magnifica monografia de Clara Beltrán Catalán* LA VILLA HISPANOÁRABE: ORIENTE EN EL TIBIDABO

Que la propietat dita “ heretat del frare blanc “ havia estat de l'Orde de Predicadors (Ordo Praedicatorum, O.P.), coneguts popularment com a Dominics.

I que posteriorment la heredad del Frare Blanc fue comprada por el indiano Francesc Solernou i Vallès (†1839).

A su muerte lo heredó su hijo primogénito, Francesc Solernou Fernández, que en 1841 formó la sociedad “Fons Palmerola i Companyia” junto con Feliu Palmerola, dedicada a la fabricación de productos derivados del algodón. La empresa se disolvió poco tiempo después, y en 1848 Francesc Solernou vendió la heredad del Frare Blanc al padre de la esposa de su socio, el indiano y naviero Llorenç Cayol (†1854), que muy probablemente se había encargado del transporte de mercancías de la compañía. Tras el fallecimiento de Llorenç Cayol y el Reparto correspondiente de propiedades entre los miembros de la familia, las tierras pasaron a manos de su hija Josefa, esposa del piloto de marina Josep Parés.

En 1872, Josefa Cayol, ya viuda, decidió comenzar a urbanizar el terreno.

Teodoro Roviralta Figueras ( Molins de Rei, 16 de maig de 1854 + Lloret de Mar, 20 d’octubre de 1919) casat amb Sofía Astoul Dessein (. 1 Dic 1864, Buenos Aires, Argentina + 24 Dic 1951, Barcelona, ), encarrega la reforma de l’antiga masia a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952.

Demanava dades de l’advocació de la capella de la casa al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), i em deien :

Tenim com a desaparegudes dues capelles:

Capella-Oratori d’advocació desconeguda, existia l’any 1873, Josefina Cayol, vídua de Josep Parés, Torre del “Frare Blanc”, Avinguda del Tibidabo.

Entenc que l’advocació a l’època dels dominics podria ser la de la Marededéu, potser en l’advocació del roser :

Reprodueixo de l’obra de Pedro José Díaz Camacho
La devoción mariana en la Orden de Predicadores. Una narrativa hermenéutico-teológica*

“Finalmente, recordando que santo Domingo había encomendado el cuidado de la Orden a la Virgen María, como a su patrona especial, y considerando también que el Señor en el Evangelio no les había dejado más que un apoyo, es decir, a su Madre, se acogieron a la piadosísima Virgen, como a esperanza única, y determinaron que en su honor se hiciera una solemne procesión hasta su altar después de las completas. Todos los frailes se reunirían para cantar devotamente la antífona Salve Regina […]. Reconociendo, pues, los frailes que había recibido tantos beneficios de la Virgen Madre de misericordia, por el canto de la antífona Salve Regina, y también con la esperanza de recibir en lo sucesivo otros muchos, determinaron que se observara por toda la Orden este modo de hacer la mencionada procesión” (de Cerrato, 48; Cf. de Frachet, I, cap. 7; Jordán, 120, Vicaire, 559-560).

Capella d’advocació desconeguda, orde dels Pares Dominics, Casa del “Frare Blanc”, Avinguda del Tibidabo, casa d’estil modernista feta per l’arquitecte Rubió i Bellver.

Aquesta segona, fora la que aixecaria Joan Rubió i Bellver, a instàncies de Teodoro Roviralta Figueras, i que llevat de la seva destrucció en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, existeix encara a la casa.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/indice/sarri---sant-gervasi-3/casa-roviralta---frare-blanc

Fins però, en el supòsit de destrucció, l’arquebisbat de Barcelona, hauria de tenir aquesta informació en els seus arxius.

No havien esbrinat gaire cosa :
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/10/casa-roviralta-el-frare-blanc-barcelona.html

Esperem al coneixercataunya@gmail.com la col·laboració tant des de l’àmbit civil, com de l’àmbit eclesiàstic.

https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1208170-clotilde-i-el-marques.html

CASES BARATES A LA RAMBLA JUST OLIVERAS 77.79 DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT.

L’ arquitecte japonés Toshiaki Tange retratava les Cases Barates a la Rambla dedicada a la memòria de l’Alcalde, Just Oliveras i Prats (l'Hospitalet de Llobregat, 1887 – 1938) de les que explica Patrimoni Gencat que foren construïdes per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937), entre 1914 i 1915, i que són obra de la seva joventut, encara fortament marcada pel moviment secessionista de Viena. En el seu origen eren tres cases però la que feia cantonada es va derruir.

https://www.arquitecturacatalana.cat/ca/autors/ramon-puig-gairalt

En ocasió d’una ballada country al Casino del Centre – a la que assistia en qualitat alhora de fotògraf, i de xofer – vaig tenir ocasió de retratar-les i fer-ne una publicació:

http://relatsencatala.cat/relat/les-cases-de-ramon-puig-i-gairalt-a-la-rambla-de-lhospitalet-de-llobregat/1044766

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=20589

Gairalt va projectar una casa que fos accessible a tothom gràcies a la reducció de volums i a l'ús de materials de baix cost com el totxo en comptes de la pedra.

En el Pla d'Eixample de 1926 pensa projectar dues-centes cases barates seguint un traçat de ciutat-jardí, com els jardins obrers per Pubilla Casas i La Florida, desbordats per la immigració però, no va ser possible portar-los a terme.

Les Cases barates és un conjunt de dues cases (en origen tres) entre mitgeres. Estan composades per planta baixa, un pis i golfes. Aquestes cases no són simètriques, sinó que, mantenint una mateixa estètica, cadascuna és diferent.

L'edifici de la esquerra té un cos que sobresurt de dos plantes, a la planta baixa hi ha tres finestres allargades i al primer pis sobresurt una tribuna de tres cares. Aprofitant la separació entre el cos principal i el que sobresurt s'ha fet al primer pis un balcó amb la barana de maons i que a la planta baixa crea u petit porxo, davant de la porta principal, aguantat per una columna salomònica feta de maó. Té dues teulades, una per la casa i altre per el cos secundari, però totes dues són a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

La casa de la dreta té a la planta baixa la porta d'entrada i una finestra doble a la dreta. Al primer pis hi ha una porta al centre, que dona pas a un petit balcó, i una finestra enganxada a cada banda. A les golfes hi ha una tribuna sustentada per arcs de maó que es recolzen sobre mènsules, també de maó.

Les dues cases estan arrebossades excepte alguns elements de maó com l'emmarcament de les obertures, la columna salomònica o el balcó de la casa de l'esquerra. També hi ha elements decoratius de ceràmica blanca i verda.

Del tot recomanable la lectura de l’excel·lent treball de la Mercè Vidal i Jansà, (1950-)

Ramon Puig Gairalt, l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat (1912-1937), dins el marc de la Catalunya nacionalista

ESCOLA LACUSTÀRIA. LLAGOSTERA. EL GIRONÈS

En el projecte de l'arquitecte municipal Josep Maria Deu – ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - l'estructura l'escola és tal com és actualment: dues ales simètriques unides en la part central per dues sales per als professors.

Una doble escalinata central dona accés a l'escola des d'un espaiós patí. Aquesta part és encara ara la part central de l'escola

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Llagostera&page=1&pos=5

La notícia més antiga que es coneix en relació a les escoles és de l'any 1797, quan l'Ajuntament contracta el mestre de minyons Josep Canal d'Arbúcies perquè s'encarregui de l'ensenyança dels nens de Llagostera.

Després d'aquesta data la majoria de noticies expressen la preocupació per la manca de locals dignes i adequats on ubicar l'escola, tant la de Nens com la de Nenes.

Aquest fet va comportar que tant una escola com l'altra canviessin repetides vegades d'ubicació, ocupant locals propis o de lloguer.

El dèficit secular de bones infraestructures per a escoles a Llagostera es va solucionar en part l'any 1911 amb l'adquisició d'un solar situat entre els carrers Àngel Guimerà, Ganix i Barceloneta.

L'any 1915 es va inaugurar oficialment el nou edifici, amb façana al carrer Àngel Guimerà.

Quedava lliure un extens espai que en principi s'utilitzà com a pati i per al qual es van projectar diferents edificis, com l'Escola de Belles Arts.

L'any 1932 problemes d'espai fan que es plantegi l'ampliació de l'Escola de Nens amb la construcció d'una aula nova situada davant l'edifici de 1915, a l'altre costat del pati i amb façana al carrer Barceloneta.

La nova aula, amb capacitat per a 40 alumnes, tindria accés des del pati, on donarien també totes les obertures.

El projecte es desestimà aviat. L'any 1933 es començaren a buscar els terrenys adequats per construir un gran grup escolar per ubicar en un mateix edifici l'Escola Graduada de Nens i l'Escola de Nenes" (Marta Albà Espinet a Miratges 2003).

L'any 1935-1936 es decideix la construcció d'un nou edifici en els terrenys propers al Puig de General

El nou grup escolar va ser projectat l'any 1935 per l'arquitecte municipal Josep Maria Deu – ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , i des de l'inici les obres van estar marcades per les dificultats.
Tot just començades es va produir la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà.
En acabar el conflicte bèl·lic únicament estaven fets els fonaments i una part de les parets. La represa de les obres va ser lenta, les dificultats econòmiques del país després de la guerra també afectaven els ajuntaments, que es trobaven sense recursos i amb moltes necessitats.
Finalment el 5 de maig de 1963, 28 anys després de l'aprovació del projecte, es va inaugurar oficialment l'ala dreta de l'edifici, que es va destinar als nens. Sis anys després (1969) es va acabar l'actual menjador i l'ala esquerra, o de les nenes.

La nova escola mixta es va edificar entre els anys 1935 i 1963

http://arxiu.llagostera.cat/2019/09/03/50-anys-de-lescola-lacustaria/

El col·legi Lacustària tal com el coneixem avui no s'acabarà fins l'any 1972. L’última ampliació del centre, el mòdul de pre-escolar, va ser inaugurat l'any 1992.

Ah!, no patiu pel rei demèrit, a ell no li caldrà anar a fer cua al banc dels aliments.

Tampoc, tampoc, TOTS els còmplices necessaris que ha tingut, persones i partits.

BUSEU, MOSTRA PALESA DE LA CATALUNYA QUE LA DICTADURA FRANQUISTA VA FER DESAPARÈIXER. EL PALLARS SOBIRÀ.

El Raul Pastó Ceballos retratava el despoblat de Buseu al Pallars sobirà, llegia que amb la promulgació de la constitució espanyola del 1812, l'anomenada Constitució de Cadis, Buseu organitzà el seu propi ajuntament, que incloïa Sant Sebastià de Buseu, com a continuïtat de l'antiga Universitat, reconeguda des de feia segles. En no assolir un mínim de 30 veïns (caps de família), el febrer del 1847 fou unit al de Baén.

Pertanyia, com els altres pobles veïns, a l'abadia de Santa Maria de Gerri.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) dedica un breu article del seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar a Buseu. S'hi pot llegir que el poble està situat en el vessant de muntanyes molt elevades, on és combatut pels vents del nord i de llevant.

El clima hi és fred, i propens a inflamacions i apoplexia.

Tenia en aquell moment 9 cases, amb una església, dedicada a Sant Bernat (error, ja que el patró és sant Sadurní, sant Serni), sufragània de la de Baén.

Descriu el territori de Baén com a aspre, pedregós i muntanyós, amb importants boscos, molt densos.

S'hi collia sègol, ordi i patates, i hi havia vaques i ovelles. Hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població, que comptabilitza juntament amb Sant Sebastià de Buseu, era de 9 veïns (caps de casa) i 45 ànimes (habitants).

Pascual Madoz Ibañez, va posar les bases per endegar un sistema de finançament modern de l’administració pública, la seva tasca ingent però, va servir bàsicament per sistematitzar l’espoli. La dictadura franquista en la seva infinita estultícia, abandonava el sector primari, i fiava tot el creixement al turisme, això comportaria un baixíssim nivell intel·lectual de les classes treballadores – no calen estudis superiors per fer de cambrer, cambrera,....- i abocava al REINO DE ESPAÑA a la misèria eterna.

El seu successor, el rei demèrit, continuava la seva tasca amb gran entusiasme

MASIA DE CAN COLL DE PINCARÓ. ALBANYÀ. L'EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923) retratava l’any 1917, la masia de Can Coll de Pincaró,al terme d’Albanya a la comarca de l’Empordà sobirà, Girona .

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:La_masia_de_Can_Coll_de_Pincar%C3%B3.jpeg

D’aleshores ençà Catalunya a patit , l’epidèmia de la GRIPE ESPAÑOLA, dues guerres mal dites mundials, les conseqüències de la revolta dels militars feixistes encapçalats pel general i la subsegüent dictadura, que es transformaria en “democraciola” , la Covid.19,..., i malgrat el desig de desfer-nos del jou del REINO DE ESPAÑA , continuem captius i desarmats.

Una molt bona mostra d’això és el missatge que ens dóna el servidor quan volem accedir a blogscat.com per penjar alguna noticia de Castellar el Vallès. Error establishing a database connection

Tenim clar els interessos espuris que hi ha al darrera de tot plegat.

Continuarem mantenint l’esperança i no caurem en el parany de posar en el mateix nivell conceptes com Justícia , i Tribunal Suprem / Tribunal Constitucional, o fins Deu Creador i la Jerarquia de l’Església Catòlica.

Patrimoni Gencat ens diu; Can Coll és la masia més gran de l'antic i disseminat veïnat de Pincaró. Està situada a poca distància de l'església de Sant Bartomeu, en el camí que mena de la Muga.

És un gran casal de planta rectangular, format per dos cossos ben diferenciats, un amb teulat a una sola vessant i l'altre amb ampli teulat a dues aigües i els vessants vers les façanes principals.

Disposa de baixos (amb diverses portes d'accés que menen a les quadres del bestiar), planta per l'habitatge, amb accés directe des de l'exterior per l'escala de pedra, formant una eixida sostinguda per dues atrevides arcades de mig punt, que mena a la porta principal.
El pis superior està ocupat per les golfes.

Can Coll va ésser bastida amb pedra poc treballada del país, llevat dels carreus cantoners i dels emprats per fer algunes de les obertures.

Avui, encara no hem assolit la llibertat com a Nació, teniu però l’ocasió magnifica de gaudir d’una estada en aquesta casa:

https://www.escapadarural.cat/casa-rural/girona/can-coll-de-pincaro

Malgrat la tristíssima situació que patim a dia d’avui, en tots els àmbits, sanitari, econòmic, jurídic,..., es del TOT RECOMANABLE la visita Pincaró, d’Albanya, de la comarca de l’Empordà jussà , de Girona, ...., de Catalunya, ara que encara és possible. Eviteu coincidir amb els Borbons.

Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,... eviteu fer-vos mal, perquè com deien a bombo i plateret – i amb gran alegria - , els presumptes malfactors , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d'abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

El tema no mereixia en el seu moment l’atenció d’un sistema judicial embrancat en qüestions del tot alienes al dret i la justícia.

Està clar però, que ja per acció, ja per omissió, bona part de les víctimes de Catalunya potser ENCARA VIURIEN, oi?

Sembla que caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !

QUE EN SABEU DEL MAS SARÓ O SERÒ?. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

El mas Saró o Seró, és un edifici de planta quadrada compost de planta baixa i dues plantes pis amb coberta a dues vessants paral·leles a la façana principal, de la que sobresurt una torratxa central de planta quadrada amb mirador i coberta plana accessible.

L'immoble consta de tres crugies perpendiculars a la façana principal amb vestíbul i caixa d'escala central d'accés a la planta segona i a la torratxa amb arrencada i primer tram a la imperial. Existeix una escala lateral d'accés a la planta primera.

Les parets de càrrega són de paredat comú i totxo. Els forjats són de biga de fusta i revoltó. Les escales són de volta a la catalana.

Les façanes es componen segons tres eixos verticals amb obertures amb llinda. Consta de sòcol i pilastres de divisió i la cantonera de totxo i pedra. Les obertures de la planta baixa estan emmarcades amb pedra. Les finestres i portals són amb llinda i arc rebaixat. A la planta primera hi ha tres balcons a la façana principal i a la resta balcons i finestres. A la segona planta hi ha un balcó central amb una finestra a cada costat. La barana del terrat presenta quatre gerros ceràmics a la cantonada. La torratxa té una barana perimetral.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest singular edifici situat al Carrer de les Atzavares

Malgrat la tristíssima situació que patim a dia d’avui, en tots els àmbits, sanitari, econòmic, jurídic,..., es del TOT RECOMANABLE la visita Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf , ...., de Catalunya, ara que encara és possible. Eviteu coincidir amb els Borbons.

Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,... eviteu fer-vos mal, perquè com deien a bombo i plateret – i amb gran alegria - , els presumptes malfactors , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d'abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

El tema no mereixia en el seu moment l’atenció d’un sistema judicial embrancat en qüestions del tot alienes al dret i la justícia.

Està clar però, que ja per acció, ja per omissió, bona part de les víctimes de Catalunya potser ENCARA VIURIEN, oi?

Sembla que caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE LOURDES. CASTELLET I LA GORNAL & VILANOVA I LA GELTRÚ.

Confessava a facebook que no havia sabut accedir fins aquest edifici monumental, fet construir per Don Ceferino Ferret i Martí, i Antonia Galtés i Martí , matrimoni, propietaris del Molí d’en Galtés.

Tenia ocasió de recuperar algunes imatges antigues que podreu confrontar amb les que em feia arribar, el Raul Pastó Ceballos, que il·lustren dissortadament l’extrema dessola cio d’aquest edifici monumental situat al terme de Castellet i la Gornal, amb fortíssimes vinculacions en algun temps amb la capital de la comarca del Garraf, Vilanova i la Geltrú.

No trobava cap dada de l’autor de l’edifici, i si alguna noticia de premsa que fa referència al lamentable estat en que es troba avui el temple.

http://www.diaridevilanova.cat/noticia/499/ermita/lurdes/es/degrada/mentre/no/es/localitza/seu/propietari

https://www.vilanova.cat/doc/doc_80710281_1.pdf

https://www.vilanova.cat/doc/doc_29357138_1.pdf

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta església a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també – posat a demanar – voldríem que es trobes el desllorigador que permeti refer aquest patrimoni històric i/o artístic.

La incúria i l’abandó del patrimoni històric i monumental, son del tot impropis d’un col·lectiu humà que es reivindica com a nació; sens dubte del mal govern del REINO DE ESPAÑA en podríem escriure fins al dia del judici final, està clar però, que NO ÉS SEVA TOTA LA RESPONSABILITAT del lamentable estat d’aquest Santuari, ni la de tants i tants altres monuments, oi?.

Malgrat la tristíssima situació que patim a dia d’avui, en tots els àmbits, sanitari, econòmic, jurídic,..., es del TOT RECOMANABLE la visita de Castellet i la Gornal, del Penedès sobirà ,...., de Catalunya, ara que encara és possible. Eviteu coincidir amb els Borbons.

Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,... eviteu fer-vos mal, perquè com deien a bombo i plateret – i amb gran alegria - , els presumptes malfactors , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d'abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

El tema no mereixia en el seu moment l’atenció d’un sistema judicial embrancat en qüestions del tot alienes al dret i la justícia.

Està clar però, que ja per acció, ja per omissió, bona part de les víctimes de Catalunya potser ENCARA VIURIEN, oi?

Sembla que caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !