dilluns, 31 de gener del 2022

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE SANT PERE A LA PARRÒQUIA D’HORTO. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ

 

El Jordi Vila Juncá m’envia fotografies de les runes de l’església de Sant Pere que  es troben al nord del poble de la Parròquia d’Hortó, dalt d’un serrat, totalment cobertes per la vegetació, i difícils de localitzar.










Es tractava d’un edifici d’una sola nau, que ha perdut la seva coberta, acabada a llevant amb un absis semicircular, obert directament a la nau, que conserva l’arrencada de la volta de quart d’esfera que el cobria. El gruix dels murs de la nau (65 cm) i la manca de vestigis d’arrencada de volta permeten de suposar que la coberta original era formada per una estructura d’embigat de fusta.


La porta original, en arc de mig punt, fet amb dovelles ben tallades, de pedra tosca, s’obre a la façana sud; i a la façana de ponent se situa una porta, flanquejada per dues finestres, de construcció més tardana, que cal relacionar amb el porxo, o atri, el qual és afegit a la façana de ponent, format per l’allargament dels murs nord i sud. D’aquest mateix procés de reforma cal considerar la finestra rectangular que s’obre a la façana sud i que juntament amb les finestres esmentades a la façana oest són les úniques obertures que presenta l’església, atès que l’absis no conserva vestigis de cap finestra.

 

Sota la meitat oriental de l’església es troba una cripta, coberta amb volta de canó, que segueix la mateixa forma absidal de la nau, a la qual s’accedeix per una porta, en arc de mig punt, situada al mig de la nau. L’estat d’enderroc impedeix d’esbrinar si la cripta es relacionava amb una elevació del costat oriental del paviment de l’església, i quin era el sistema d’escales que permetia l’accés a la cripta i a la part elevada del presbiteri, si és que aquesta elevació existí.

 

Al costat sud de la part semicircular de la cripta hi ha una finestra de doble esqueixada. L’existència d’un gran esvoranc a la part central del semicilindre absidal impedeix de saber si s’obria una altra finestra a la cripta.




https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0630402.xml

L’aparell és de reble molt irregular, en el qual s’aprecien peces de pedra calcària blanca, lligat amb fang, amb notables vestigis d’arrebossat de morter de calç, amb peces més treballades a les portes originals, a la cripta, i a la façana sud.

 

La senzillesa de la seva arquitectura i construcció, i la manca d’elements rellevants fan difícil de precisar la data d’aquest edifici, concebut amb una notable ambició de proporcions i programa funcional, palesat per l’existència de la cripta, que aprofita el desnivell de terreny. Pot considerar-se com una obra rural datable al segle XI


Havíem documentat l’edifici de l’escola pública anterior a la dictadura franquista:

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/01/in-memoriam-de-lescola-de-la-parroquia.html


Poseu l’Urgell sobirà a la vostra agenda.

LA RECUPERADA ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ D’ESTAMARIU. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia de la refeta església d’Estamariu, situada al clos del Cementiri, advocada a Sant Vicenç, a la comarca de l’Urgell sobirà.











Les més de les vegades les nostres publicacions  donen testimoni d’un Patrimoni col·lectiu que es va perdent , massa sovint per inacció del seu “ propietari”  l’església catòlica del REINO DE ESPAÑA que esmerça els seus esforços en augmentar via immatriculacions privilegiades “ als Registres de la Propietat el seu patrimoni “ particular”.  Déu, fa temps que abandonava aquesta secta.  

 

https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/estamariu-recuperant-lart-del-pirineu

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-vicenc-d-estamariu-alt-urgell.html

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0619901.xml

L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins els anys  50 del segle XX , moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses.


 La construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva decadència, de tal manera que, fins fa poc, es trobava en estat ruïnós al clos del cementiri vell.

        


 

Secció d'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble.2004.Vista de l'entrada i de l'antic fossar.




Secció d'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble. 2004. Vista de l'interior.

        

 


Josep Giribet Torrelles.  Vista de l'interior de l'església.

 

Des de principis del segle XXI, la fundació privada Sant Vicenç d'Estamariu ha treballat per recuperar arquitectònicament el monument. Entre les intervencions més importants es troba la recuperació de la coberta.


 Durant l'any 2003, el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, va intervenir en una campanya per consolidar les restes pictòriques d'època romànica que es conserven al temple, comparables a les obres del cercle de Taüll per la seva qualitat.


 L'any 2007, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Fundació Privada Sant Vicenç d'Estamariu, van col·laborar econòmicament en la recuperació d'aquestes pintures.


Poseu l’Urgell sobirà a la vostra agenda.



diumenge, 30 de gener del 2022

HIVERN DE L’ANY 2022 A PUIGCERDÀ

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia del Llac de Puigcerdà, mig gelat, amb la Torre Ramon Volart Costa, que aquest batejaria com Villa Paulita, en honor de la seva esposa Paulita Pich Martorell.




http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1909/06/24/pagina-9/33085837/pdf.html?search=%20Paulita%20Pich

https://www.volart.com/quienes-somos


Avui, la casa acull un establiment d’hostaleria.

https://www.villapaulitahotel.com/ca/historia-villa-paulita/


Puigcerdà no ha fet cap esforç per esbrinar l’autoria d’aquests edificis, malgrat això, i mantenint sempre l’esperança de que el millor – també per a Puigcerdà, estpa per venir, us instem a posar  la Cerdanya , a la vostra a agenda, i us aconsellen que us abstingueu    - sobretot si sou catalans i porteu cognoms catalans – de viatjar a Palència, almenys fins que la justícia actuï contra el “ sembrador d’odi” l’inefable Pablo Casado.  Si podeu eviteu tota relació amb aquesta gent.


A Catalunya darrerament li creixen els nans, l’inefable Francisco Javier Lambán Montañés ( Ejea de los Caballeros, las Cinco Villas, Zaragoza, 19 d'agost de 1957), feia un desplant al Prasident de Catalunya, Pere Aragonès i Garcia (Pineda de Mar, Maresme, 16 de novembre de 1982), que des de la Vegueria del Pirineus s’interpreta com un pèssim auguri per la viabilitat del projecte dels Jocs Olímpics.


dissabte, 29 de gener del 2022

ESTAMARIU A VISTA D’OCELL. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá , publica una fotografia d’Estamariu, el terme  s’estén enterament a la riba dreta del Segre, que fa de límit meridional ,  a 1 084 metres d’altitud ,  és situat en un serrat que separa el torrent de les Arenes del riu de Bescaran, afluents del Segre.




Les cases més antigues són apinyades a la part superior del serrat.


 El Spill del 1519 diu que era vila forta i que les cases feien muralla.


 L’església parroquial de Santa Cecília és una construcció rectangular coberta amb volta de llunetes barroca. Sobre un angle de la façana s’eleva el campanar, de torre, de forma lleugerament rectangular, que es destaca en la silueta de la població. Estamariu celebra la festa major el segon diumenge d’octubre.




http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/11/santa-cecilia-i-sant-vicenc-les.html


Es conserva encara, bé que ruïnosa, l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, situada al cementiri d’Estamariu, al costat de la carretera que porta a Bescaran. L’edifici romànic tenia originàriament tres naus, capçades a llevant per tres absis. Només en conserva la central i la meridional, sense cobertes; la central, més alta, és capçada per un absis semicircular amb arcuacions llombardes i lesenes, del segle XI. L’absidiola meridional, sense arcuacions, podria ser del segle següent.




http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-vicenc-d-estamariu-alt-urgell.html


Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, des del 1906, hi ha un baldaquí i un retaule procedents d’aquesta església.


El retaule, gòtic, és dedicat a sant Vicenç i conté escenes de la seva vida i martiri. Aquest retaule ha donat nom a un pintor, el Mestre d’Estamariu , del segle XIV, que féu altres obres al mateix bisbat d’Urgell seguint un estil proper al de Ramon Destorrents; és possible que es pugui identificar amb un cert Arnau, perpinyanès, documentat a la Seu entre el 1357 i el 1385. El baldaquí, amb capitells policromats de tradició romànica, conté a l’interior pintures d’aquest mateix autor.


Dins el poble d’Estamariu hi ha restes d’una altra església romànica, la de Sant Serni, situada a la casa coneguda com a Can Serni. Hom te referència documental d’aquesta església l’any 893, en la venda d’una terra a la vila, i el 1019, en un capbreu de les propietats llegades per la vescomtessa Sança. El 1758 la capella ja apareix com a annexa de Sant Vicenç d’Estamariu. Es tractava d’un edifici d’una nau, capçada per un absis semicircular, al centre del qual s’obria una finestra i era ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes.


El Pirineu català veu amb preocupació l’envestida anticatalana de  Francisco Javier Lambán Montañés (Ejea de los Caballeros, las Cinco Villas, Zaragoza, Aragón,  19 d'agost de 1957).

divendres, 28 de gener del 2022

SANT MARÇAL DE QUARENTELLA. VILADEMULS. EL PLA DE L’ESTANY

 

Llegia que la primera notícia d’una església a Sant Marçal data de l’any 1096: es parla de l’església de “Sançti Martialis de Quarentela,” l’església actual però, es va edificar l’any 1224 i es va renovar el 1651.









Tenia un sol altar, la pica baptismal, les joies pròpies del culte i els llibres litúrgics.


Absis. L’absis és semicircular. S’hi conserva la cornisa de pedra picada i és visible l’estructura d’una finestra central d’estil romànic. Adossat a l’absis hi havia el cementiri, fins que, per iniciativa del rector, el doctor Josep M. Jordà, es va suprimir l’any 1981 i es traslladaren les restes al de Vilademuls. Mirant la cornisa es pot observar que l’actual temple es va elevar sobre la primitiva construcció romànica. La porta d’entrada és romànica, dovellada d’arc de mig punt i s’obre al mur lateral de migdia.

 

La pica baptismal, situada prop del presbiteri, té la línia gòtica del segle XV; però a la copa hi consta l’any. 1619. El peu és barroc i fa pensar que és un afegit posterior.

 

Façana. La façana, al mur de ponent, conserva la seva estructura romànica primitiva construïda amb carreus propis de l’època; s’hi obre únicament una petita segetera. La façana va ser rematada amb un campanar d’espadanya, del qual es poden veure els brancals. S’observa que sobre els carreus primitius i sobre l’antic campanar s’hi va construir un altre cobert amb teulat, l’any 1808.

 

Interior. L’interior del temple és d’una sola nau, acabada, en el sector oriental, per un absis semicircular. Actualment està cobert per un retaule barroc construït per l’Escola dels Salesians de Barcelona al començament d’aquest segle XX. Les parets enguixades, les cornises renaixentistes i el retaule barroc han desfigurat la línia romànica pròpia de la primitiva construcció. Entre els segles XVII i XIX s’hi afegí una capella i la sagristia i un alt terrasbastall o golfes damunt la nau, que gairebé dobla l’alçària original. També s’hi feren altres petites reformes i sobretot reparacions. L’altar de cara al poble, s’hi va col·locar l’any 1983.


Joan Badia i Homs ( Palafrugell, 9 de maig de 1941 ) escriu de Sant Marçal de Quarantella , al terme de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estrany, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0547201.xml?destination=node/861664


’església romànica de Sant Marçal era un petit edifici d’una sola nau capçada al costat de llevant per un absis de planta semicircular. Entre els segles XVII i XIX hom hi afegí una capella i la sagristia (al nord), un alt terrabastall o golfes damunt la nau, que gairebé en doblen l’alçària original, i altres reformes puntuals i, sobretot, reparacions.


L’interior va ser encalcinat i novament pintat en endegar-se l’església a la postguerra. La volta, de canó en alguns trams, però de secció irregular en altres, pertany segurament a les reconstruccions tardanes. L’observació de les estructures de l’edifici, a l’exterior, sembla palesar que no pot haver-se conservat gairebé res de la coberta romànica, almenys a la nau.

 

La porta d’entrada es troba a la façana meridional de la nau, a la meitat de ponent. És d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben polides. Al mateix mur, vora l’extrem de llevant, hi ha una petita finestra d’un sol biaix i llinda d’arquet monolític. Al frontis o façana occidental s’obre, al centre, únicament, una petita sagetera. A la part superior del mur hi ha dues pilastres d’una antiga espadanya, les quals quedaren integrades al parament en sobrepujar-lo i al cim, l’actual campanar, amb pilars de pedra i dues arcades fetes amb rajols, d’època moderna.

 

El mur de tramuntana, tot i la capella que hi és afegida i un contrafort també tardà, ha conservat bé un fragment d’aparell romànic, fet a base de carreus de mida més aviat grossa i d’altres de mida mitjana, no pas perfectament escairats, però amb força poliment, i que creen filades uniformes. Els murs de ponent i de migdia, en canvi, si bé presenten alguns sectors amb carreus, són molt alterats en general. Al frontis sembla clar que l’aparell antic només s’ha conservat sense modificació a la base, a una altura d’uns 3 m. A la façana de migdia el parament ha sofert importants reparacions i arreu, especialment a la part superior del frontis, presenta moltes irregularitats, sense filades ben seguides i amb rebles i el morter ben visible als junts de les pedres. Al sud-oest de l’edifici hi ha una mena de contrafort que afecta tota la cantonada i part dels murs adjacents, i que pertany visiblement a una obra de reparació i apuntalament d’època tardana.

 

A l’absis és on l’estructura romànica s’ha conservat millor. Tot i així, el sector septentrional resta amagat per l’afegitó de la sagristia. La finestra central, ara tapiada, també és malmesa. Només en resta un dels muntants i tres dovelles de l’arc extern de mig punt, les quals són llargues i estretes. Era una obertura de doble vessant. L’absis ha conservat la cornisa que corona el mur, la qual és notablement grossa, de secció de pla i cavet i feta amb peces grans i molt ben allisades.

 

L’aparell de l’absis és de carreus de mida mitjana, no gaire ben escairats i amb poc poliment, els quals s’afileren amb regularitat. El morter és força visible a les juntures. Aquest aparell és semblant al fragment conservat al frontis.

 

La construcció medieval ha sofert alteracions considerables, en bona part a causa de la degradació. Per l’aparença d’aquests sectors molt modificats, és dubtós que les obertures ja esmentades que hi ha a la nau siguin romàniques.

 

Pels escassos elements avui conservats, considerem que les pervivències de l’església romànica de Sant Marçal poden datar probablement de la segona meitat del segle XII o bé ja del segle XIII. Cal recordar, en aquest sentit, les informacions, no contrastades, d’alguns autors citats abans, segons els quals l’església hauria estat bastida a la tercera dècada del segle XIII.


Tot plegat dissortadament, acabarà, com diria l’Ermessenda de Valrà, essent foc d’encenalls, les nostres felicitacions als pares i mares de la Pàtria, d’aquí i de fora per la pèssima gestió duta a terme, i el nostre desig sincer que els diners malaguanyats els serveixin de verí.


Sant Marçal de Quarantella, un poble en venda

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/sant-marcal-de-quarantella-un-poble-en-venda/video/5707112/


CAN VILA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=12&consulta=MCU0KzE3MjE4MCU%3D&codi=15404&fbclid=IwAR3-CR5LJaqEVklULOKgxBdowaDLHq_vU2eyC9UWbC2TrHl7GH4FHSxf_zE


Poseu el Pla de l’Estany, Catalunya, a la vostra a agenda, i absteniu-vos  - sobretot si sou catalans i porteu cognoms catalans – de viatjar a Palència, almenys fins que la justícia actuï contra el “ sembrador d’odi” l’inefable Pablo Casado.  Si podeu eviteu tota relació amb aquesta gent.

CASTELLÀS DEL CANTÓ. NOVES DE SEGRE. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

 

El Jordi Vila Juncá, pública una fotografia de Castellàs del Cantó, poble del municipi de les Valls d’Aguilar, a la comarca de l’Urgell sobirà, drenat pel riu de Castellàs .




Antic municipi del Pallars Sobirà, annexat el 1972 al de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell).


L’antic terme municipal pertanyia a la conca del Segre, del qual és afluent el riu de Castellàs ; neix dins el terme de Baén, sota Sant Sebastià de Buseu, i, després de rebre per l’esquerra els rius de Solans i de Guils, desguassa aigua avall d’Espaén, al riu de la Guàrdia.


El territori, de composició carbonífera i molt trencat, arriba al nord fins al coll del Cantó.


Hi predominen els erms i la vegetació arbustiva amb alguns claps de pins al sector NE.


El poble és a l’esquerra del riu de Castellàs; l’església parroquial és dedicada a santa Maria ; es conserva la casa senyorial de Servós, amb la seca capella avocada a Sant Joan Evangelista.

Pertangué al vescomtat de Castellbò.

Dins l’antic terme hi ha, a més, els pobles de Junyent i Biscarbó i les antigues quadres i caseries de Mesons i de la Torre.

El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Castellàs a la comarca del Pallars Sobirà. En perdre la independència municipal, l’any 1972, fou annexat a Noves de Segre, fet pel qual hom l’incorporà (1988) a l’Urgell sobirà en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya, que inexplicablement deixa passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys, sense posa en marxa la Vegueria dels Pirineus, que sens dubte aportaria substancials millores a la vida dels que aquí viuen i treballen..


        ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CASTELLÀS

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30390


Santa Maria de Castellàs (les Valls d’Aguilar)

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601cy.xml


SANTA MARIA DE CASTELLÀS. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/08/santa-maria-de-castellas-les-valls.html


        CAN SERVÒS

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=36741


Poseu l’Urgell sobirà a la vostra agenda, i empleneu aquest  formulari, demanant al President de la Generalitat la posada en marxa EFECTIVA de la Vegueria dels Pirineus.

https://ovt.gencat.cat/gsitfc/AppJava/generic/conqxsGeneric.do?webFormId=851&set-locale=ca_ES


A Catalunya massa sovint no ens calen els enemics, nosaltres sols, posem, ara uns, ara els altres, pals a les rodes, oi?.

dijous, 27 de gener del 2022

CAN PRADELL DE LA SERRA, VALLGORGUINA. EL VALLÈS ORIENTAL

  

Patrimoni Gencat fa un descripció quasi telegràfica de la masia de Can Pradell de la Serra, de la que en publicava fotografies el Josep Pep Cruz  Edifici aïllat constituït per dos cossos de planta rectangular, formant una L. Enfront hi ha un pati tancat on s'entra a través d'una bonica portalada de pedra en forma d'arc de mig punt.




L'edifici o el cos principal consta de planta baixa i dues plantes, la coberta és a dues vessants. L'altre cos consta de planta baixa i un pis, connectat a l'altre cos per un arc rebaixat a la planta baixa i per una galeria oberta d'arcs de mig punt al primer pis. La coberta és igual, a dues vessants.


https://parcs.diba.cat/documents/202412/1011dc95-9ff6-4b43-867e-6eaf35bb11c9


Josep Pradell i Cuch va néixer a Vallgorguina el 28 de gener de 1815.


Els seus pares eren Josep Pradell i Gel, de Vallgorguina, i Antònia Cuch, natural de Cànoves. Per part del seu pare descendia d’una antiga nissaga de propietaris del mas Pradell de la Serra. Va tenir tres germans: Maria, Francesc i Joan. El 3 de març de 1875 va morir de mort natural, a l’edat de seixanta anys, i fou enterrat al cementiri de Santa Eulàlia de Tapioles, propera al mas i que llavors corresponia a la parròquia de Palautordera.


Del seu matrimoni, en coneixem dos fills: Pau, nascut l’any 1847, i Josep. El primer es va casar amb Maria Vila, natural de Sant Esteve de Palautordera, i es va convertir a la mort del seu pare en propietari del mas.


Sembla ser que Josep Pradell i Cuch es dedicava al transbordament en vaixell des de Barcelona fins a Mallorca (MERÍN, 2005). Va ser regidor de l’Ajuntament de Vallgorguina a finals de 1851, i alcalde entre el 14 de gener de 1852 i el 28 de juliol de 1853. En aquells anys hi havia una preocupació per la quantificació dels béns immobles rústics i urbans i dels caps ramaders repartits entre les diverses propietats.


En l’amillarament de 30 de desembre de 1853 Josep Pradell hi consta com a propietari de terres de regadiu, terres de secà, bosc de suro, bosc de const, pollancreda, vinya, bosc de fageda, erms, altres, casa de poble, casa al camp, dos bous, una mula i dos porcs. El total de liquidació (producció íntegra menys despeses) donava 12.593,84, quantitat que representava el 10,66 per cent de tot el municipi, cosa que ens indica el poder econòmic que arribà a assolir.


El seu fill Pau va esdevenir a la seva vegada alcalde en el bienni 1879-1881.


En aquella època la casa tenia una gran producció, i va arribar a tenir una dotzena de persones que treballaven la terra i grans extensions de boscos.


Gràcies a això, els seus hereus van tenir un nivell de vida benestant, ja que els nois es van dedicar a la medicina i la farmacologia (MERÍN, 2005).


Els seus esforços van anar encaminats a una intensa activitat constructiva. Ens consta que va refer l’antic mas Pradell de la Serra, va construir el pont dit de Can Pradell de la Serra l’any 1868 i va remodelar l’església de Santa Eulàlia de Tapioles.


Va fer decorar amb pintures de caràcter geogràfic i historicista la sala principal de la casa: unes eren dedicades als descobridors d’Amèrica (Colom, Pizarro i Magallanes), mentre que d’altres representaven Can Pradell i diverses ciutats del món (Sant Petersburg, el Caire i Betlem) (MERÍN, 2005).


La reforma de l’església de Santa Eulàlia de Tapioles degué consistir en la construcció del campanar, d’un cementiri d’obra i en la reforma de la façana, cosa que li donà l’aspecte actual. Es va decorar per l’exterior amb esgrafiats, avui dia molt perduts, similars als del mas Pradell


https://www.elcami.cat/camipedia/can-pradell-de-la-serra-masies-de-vallgorguina


Poseu Vallgorguina, el Vallès Oriental, Catalunya , a la vostra agenda Eviteu   si sou catalans, amb cognoms catalans - viatjar fora de Catalunya,  i molt especialment anar a Palència, almenys fins que la justícia actuï contra l’inefable Pablo Casado “ el sembrador d’odi “ . Eviteu relacionar-vos amb aquest gent.

SANT GABRIEL DE VECIANA. L’ANOIA

 

El Josep M Tarrida Escayola pública fotografies de la refeta ermita de Sant Gabriel  de la que Patrimoni Gencat, encara en diu ; bastida al segle XV. Era lloc de pelegrinatge penitencial.






Ruïnosa pels efectes de la pluja del 1969 que va fer caure la teulada i del foc del 1980 que va fer malbé l'interior.


Edifici de planta rectangular i que estava coberta a dues vessants. Porta adovellada d'arc rebaixat. Exteriorment havia estat arrebossada. Al seu davant hi ha un petit recinte delimitat per una tanca de pedra. A l'interior es veuen restes d'una volta de canó feta de maó i es conserven parts de l'enguixat de les parets tot molt malmès.




Fotografia de Lourdes Ferrer i Huguet.       1983. Vista del interior de  l'edifici


El 29 de setembre de 2019 es va reobrir la capella ja restaurada després de tants anys de ruïna en una celebració presidida pel bisbe  de Vic, Romà Casanova i Casanova (Deltebre, 29 d'agost del 1956). Desconeixem la situació registral de l’edifici, si algú en té noticia agrairem ens ho feu saber a l’email castellardiari@gmail.com


http://veuanoia.cat/festa-grossa-a-veciana-per-la-recuperacio-de-la-capella-de-sant-gabriel/


Poseu l’Anoia a la vostra agenda. Eviteu   - si sou catalans, amb cognoms catalans - viatjar fora de Catalunya,  i molt especialment anar a Palència, almenys fins que la justícia actuï contra l’inefable Pablo Casado “ el sembrador d’odi “ . Eviteu relacionar-vos amb aquest gent.

dimecres, 26 de gener del 2022

PALAU FIRAL DE MANRESA. EL BAGES

 


Tornava de passar la ITV al Polígon  Industrial  El Grau , al carrer Les Malloles P-C7a, 08272 , al terme de Sant Fruitós de Bages, als límits quasi del barri del Guix de Manresa on havia d’anar a recollir el pa al forn Jorba,  advertia a la dreta l’edifici del Palau Firal de Manresa, obra dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Esquius i Prat, com bé explica el Jordi Bonvehí i Castanyer en el seu post : 



https://www.historiesmanresanes.cat/2012/07/el-palau-firal.html

 

La “ferocitat”  contra la llengua catalana desenvolupada pels hereus de la dictadura confirma que el forat econòmic a les finances del REINO DE ESPAÑA és estratosfèric , i que per evitar – fins on sigui possible -  que la ciutadania es revolti, és mot convenient assenyalar UNA VEGADA MÉS als catalans com a víctima expiatòria o boc expiatori.


Que el bon Déu maleeixi a tots i cadascuns dels que impulsen aquestes accions .  Amén !!!

dimarts, 25 de gener del 2022

TENIU DADES DE L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DEL ROSER AL BARRI DE SERRAPARERA A CERDANYOLA DEL VALLÈS?.

 

El Valentí Pons Toujouse em feia arribar informació  sobre l’autor de la capella del Santíssim de l’església parroquial de la Marededéu del Roser a Cerdanyola del Vallès.


https://erithacusarquitectos.com/2021/01/03/capilla-del-roser/?fbclid=IwAR2m8DW4cxcSzXfeBs8AO2NbEmvVPzQkfLb7gNY65VUL5Reccu8qtUIZw0I


L’autor era l’arquitecte Guillermo Maluenda Colomer:


Capella del Santíssim amb capacitat per a 40 persones, construïda com a ampliació de la Parròquia existent i adossada a aquesta per la seva façana nord. Concebuda com un espai per afavorir el recolliment, la pregària i amb això la pau interior dels que s'hi reuneixen. De planta quadrada i amb mínimes obertures a l'exterior per evitar la distracció, rep la llum “des de dalt” banyant-ne el perímetre interior. Sota la cambra de volta a doble alçada es troba el presbiteri presidit pel sagrari, punt central de la capella. El nou edifici, resolt en formigó vist, s'integra a l'existent per contrast si bé establint-se entre tots dos una relació inconscient d'altures i materials. El nou volum dialoga amb naturalitat amb la forma corba del final de la vorera pública.





Esperem  a l’email castellardiari@gmail.com resposta del Bisbat de Terrassa, de la mateixa Parroquià  del Roser, o fins d’algun fidel il·lustrat, atesa la finalitat de l’edifici, cal excloure al diable,   “líder” de la construcció des del principi dels segles.