MARE DE DÉU DE L'EROLA. HORTSAVINYÀ. TORDERA. EL MARESME SOBIRÀ.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés anàvem pels límits del terme de Tordera a la comarca de Maresme sobirà , ens aturàvem davant del Santuari de la Mare de Déu d’Erola; figuradament i malgrat les minses proporcions d’aquesta esglesiola, advertim al lector que aquesta denominació es pot donar també - com en aquest cas – a un lloc molt íntim, que es deu respectar de manera particular.

La tradició en relació a aquesta singular advocació mariana, ens diu que fa molts anys hi va haver una passa de verola molt forta entre les masies d'Hortsavinyà. Un foraster que ningú coneixia va portar una imatge de la marededéu de l'Erola i la va deixar allà a terra. Digué a la gent que hi anessin tots a resar, que es curarien de la verola i tots els que hi anaren es van curar. Ho van considerar un miracle d'aquella marededéu i li van fer l'ermita.

Sembla que podem datar aquest fet extraordinari al segle XVIII.

Recollíem imatges tant de l’exterior – d’un blanc immaculat – com de l’interior, i ho fèiem gràcies a les obertures practicades a la porta, que ultra aquesta visió, permeten la correcta cremació i la sortida dels fums dels ciris que de forma constant cremen davant la imatge.

Pels camins polsosos – això ENCARA és el REINO DE ESPAÑA - ens arribàvem al petit santuari el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el Josep té 90 anys, i malgrat les limitacions físiques que això li comporta es deleix encara per conèixer Catalunya. Ambdós viatgers compartim despeses, està clar que si fóssim més el resultat final seria menor, oi?.

Tothom està convidat a participar, si us sembla interessant digueu-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan identificàvem els interessos del nostre blog, dèiem ‘ Catalunya, només Catalunya, sempre Catalunya’, i en això seguim fins que Déu vulgui.

La verola dels nostres dies s’encarna en situacions com l’atur, la desprotecció dels febles, dels vells, dels malats, les males politiques vers la nostra llengua, els nostres costums i la nostra identitat, i l’obsessió malaltissa dels nostres forçats veïns per espoliar-nos fins al límit.

Demanem a la Mare de Déu d’Erola de Tordera, que tingui cura de tots els catalans, i per la seva intermediació aixequem una vegada més la nostra pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !!!!

ESGLÉSIES DE TORRENTBÓ. ARENYS DE MUNT. EL MARESME

Em portava fins a Torrentbó, nucli de població agregat a Arenys de Munt, situat a l’extrem de ponent del terme, a l’esquerra del sector de capçalera de la riera de Caldes, al límit amb Sant Vicenç de Montalt , per veure i retratar les capelles del Roser de Can Guix i la de Santa Cecilia que exercia funcions quasi parroquials, i de la que ens diu patrimoni Gencat; construïda al segle XIX- és un edifici de mides reduïdes. Consta d'una sola nau amb la coberta a dues aigües. La façana té una porta d'entrada sobre la qual hi ha un petit ull de bou. La decoració de la cornisa superior és amb arcs de mig punt en relleu. A sobre hi ha un petit campanar. Al presbiteri hi ha un retaule d'estil plateresc.

Retratava des de Santa Cecília de Torrentbò un conjunt d'edificis amb mas, masoveria i capella, quina advocació demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) ; al mapa de patrimoni se l’anomena Can Gualba, encara que la gent en diu Can Golba.

Llegia que hi ha una gran bassa i un jardí romàntic. L'edifici principal és de planta rectangular amb la coberta de teules àrabs a 4 aigües. Consta de planta baixa, pis i golfes. Portal de punt rodó adovellat. Disposició simètrica de les obertures.Té una capella annexa a l'edifici principal d'una sola nau amb la coberta a dues aigües, porta principal d'arc apuntat, finestra doble al damunt. La masoveria és de planta rectangular coberta a dues aigües; consta de planta baixa i dos pisos.

També es coneix amb el nom de Can Goytisolo, perquè a finals del segle XIX era la residència d'estiueig de la família Goytisolo, coneguda per tenir tres germans escriptors.

No tenia ocasió d’accedir a la casa.

Tampoc dissortadament a la capella de Can Bombí, quina advocació demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Fotografia del mapa de patrimoni.

A l’entrada de Can Guix hi ha un rètol que recorda ‘ camí particular’ , i desistia de veure i retratar la capella del Roser de la que ens diu patrimoni Gencat; és d'una sola nau, amb absis semicircular amb dues finestres i petites dimensions. La coberta és a dues aigües amb un campanar d'espadanya amb una campana. S'accedeix a l'interior gràcies a una porta d'arc de mig punt i un ull de bou al damunt.

Fotografia de l’Alberto-g-rovi -

Aquesta capella forma part de la finca de Can Miró de Torrentbó i ha estat totalment restaurada.

En cap de les fonts consultades no hi ha cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquests edificis religiosos, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al llarg del dia no aconseguia accedir fins al Remei.

En aquesta societat tant ‘laica’ la tasca de localitzar i divulgar el patrimoni històric i cultural de caire religiós, Déu n’hi do, la dificultat que comporta, oi?.

Sou pregats a afegir-vos a la nostra recerca.

ESCOLA PÚBLICA DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. EL BERGUEDÀ

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia a la pàgina de l’escola que s’anomena CEIP L’Albiol. És una escola petita i forma part de la ZER alt Berguedà. Fa alguns anys, l’escola va estar a punt de ser tancada per la manca de nens. Actualment l’escola està oberta i té uns 24 alumnes. El CEIP L’Albiol no sempre ha estat una escola. L’edifici, on és ara l’escola, va ser construït a l’any 1879. Va ser construït per ser una fàbrica de fil, més tard, va ser l’Ajuntament i una presó. En aquells temps, els nens anaven a l’escola de Guardiola ja que a Sant Julià de Cerdanyola no hi havia escola.

L’escola ha canviat molt si la comparem amb el passat. Un dels canvis ha estat convertir una carbonera en una classe; on ara hi ha el menjador, la biblioteca i el despatx de les mestres, abans era el pis dels mestres. L’antiga carbonera va passar a ser una classe, com ja hem esmentat, on abans de ser la classe dels mitjans, va ser la biblioteca i el menjador.

Agrairé la tramesa d’una fotografia de ‘bona qualitat’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

EL SERRAT DE N’ESPLÀ. SANT PERE DE TORELLÓ.OSONA

Havia visitat l’ermita de Sant Roc, en realitat s’hauria de dir – segon els meu punt de vista - , la capella de Sant Roc del Serrat de n’Esplà, gracies a les indicacions de la masovera del Serrat, i filla del propietari.

Retratava també un dels edificis d’aquesta propietat , i en la meva recerca d’informació llegia a : http://www.ajtorello.cat/perfil/recursos/recursos/fons_serrat_de_n__espla.pdf

L’any 1897 es produïa la venda de la finca del Serrat de n’Espla a Jacint Rifà, fabricant de filats de cotó de Manlleu, al que trobem vinculat també a la Colònia tèxtil de Can Botey o Agafallops, a Ripoll, el Ripollès [ documentada des de 1863,a partir de 1890 la fàbrica de filats fou comandada per Jacint Rifa, de Manlleu, que l’amplià i inicia una llarga trajectòria]

Per primera vegada, després de segles, la família Serrat es desvinculava del Serrat de n’Espla.

Jacint Rifà adquirí la casa per a residència d’estiu i inicià una important reforma de la casa i de l’entorn (camins, font i ermita de Sant Roc), una tasca que la família ha continuat fins a l’actualitat. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs de Jacint Rifà, i si alhora fos possible afegir alguna dada biogràfica, ja tocaríem el cel amb les mans.

Per descomptat cap dada dels mestres d’obra i/o arquitectes que aixecaven els magnífics edificis que veieu a la fotografia.

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VISITA AL SANTUARI DE BELLMUNT ‘ EL REPLÀ DE LA GLÒRIA’.

L’any 2014 el Josep Olivé Escarré pujava fins a l’església de Santa Maria, al terme de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/06/visita-santa-maria-turo-de-tagamanent.html
Tenia aleshores 88 anys, i malgrat estar diagnosticat de degeneració macular, encara es defensava força bé.

Aquest mateix any, a darreries de la primaveral s’atrevia a pujar els 142 escalons que porten des del pla de l’hostatgeria fins a Sant Pere de Montgrony.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/lheroi-de-montgrony-gombren-el-ripolles.html

Ara té 90 d’anys, la malaltia dissortadament no s’ha aturat, i ni em plantejava fer els darrers metres fins al ‘replà de la glòria’ a peu. Val a dir que el darrer tram fins al pla del santuari, és un xic ‘complicat’ per a vehicles convencionals, sense reductora, no ho vaig dubtar però, ni un segon, atès el fet que el Josep no tornarà possiblement en el futur a visitar aquest indret marià.

Llegia que el santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada, documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Durant el segle XIII, diverses donacions i testaments esmenten el lloc, encara que no és fins el segle XV que en tenim notícies més directes amb els Llibres d'Obra. Entre el 1587 i el 1607 es feren unes obres que modificaren tot l'edifici. A partir d'aquest moment, i durant els segles XVIII-XIX, el santuari sofreix múltiples danys i restauracions a causa de diferents incendis, robatoris, destroces i saquejos (1666, 1822, 1835, 1878), essent finalment molt malmès després de la Guerra Civil, després de la qual es féu l'última restauració.

L'origen de l'església és incert tot i que el podem relacionar amb el del castell, no és fins al segle XIII que apareix en diverses donacions i testaments com la deixa testamentària del 19 de març del 1240 del vigatà Pere de Serra. A partir del segle XV disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra, on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica.

Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879).D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.

Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals.

L’any 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edifici de cos únic i perímetre irregular, adaptat a les cingleres rocoses sobre les quals està construït i cobert amb teulada unitària a dues vessants. Està format per tres crugies en direcció Est/Oest. La crugia nord té tres plantes superposades, ocupades pels dormitoris i els serveis de l'hostal. A la central hi ha l'església i a sota el bar. A la crugia sud es superposen la cuina, a baix, i el menjador sota la coberta. Davant la façana de l'església s'obre una plataforma assentada sobre la penya i delimitada per gruixudes parets de pedra.

L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau i amb capçalera recta. La coberta és feta amb volta d'aresta de maó de pla i els arcs torals del transsepte amb arcs de mig punt. L'edifici consta de cinc trams, els dos darrers, van
ser afegits posteriorment i tenen una funció de vestíbul ja que comuniquen amb diverses dependències del santuari.

L'accés al temple, per ponent, presenta una llinda feta amb carreus segurament reutilitzats i datada el 1607.

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, gòtica.

El campanar, d'espadanya, presenta un sol arc de mig punt orientat al sud.

Posàvem un parell d’espelmes a la Marededéu, cal ser agraïts pels nombrosos dons rebuts al llarg de la vida, alhora reiteràvem a Maria les ‘habituals’ peticions ; que fins al darrer alè puguem ser autosuficients, que no patim, ni fem patir, i que quan arribi la nostra hora, trobem – una vegada més – l’ajuda celestial que al llarg de la nostra existència hem rebut abastament.

Recollíem aigua de la font de Bellmunt.

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. MOROR. SANT ESTEVE DE LA SARGA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Pepi Riba publica una fotografia del interior de l’església de Sant Miquel, al poble de Moror, agregat avui al terme de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars jussà.

Patrimoni Gencat en fa segant descripció;edifici unit a les cases de la vila; ha estat molt transformat, tot i que forma part d'un conjunt medieval de gran interès. És una església d'una nau amb un absis semicircular i cripta. Al capdamunt hi ha un campanar d'espadanya.

La coberta és de volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres. Els espais de mur entre les pilastres han estat oberts per posar-hi capelles.

La porta és al mur sud, i te forma d'arc de mig punt amb un arc de degradació llis i sense ornaments. Al costat hi ha una altra porta. El campanar és situat sobre l'absis.

La cripta és sota l'absis i conserva restes de pintures murals. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al absis sota el ràfec , hi ha una decoració que combina la pedra amb un forat buit, jugant amb el clarobscur. El parament indica que l'església s'emmarca en el corrent fidel a la tradició constructiva. Els murs, altíssims, indiquen una funció defensiva. Els carreus són petits i ben escairats, disposats regularment.

l'any 1083 Rodlà donava al monestir de Santa Maria de Gerri el seu alou de Moror.

L'església pertanyia a la pabordia de Mur. Se'n coneixen esments del 1279, 1391 i 1526.

Actualment depèn de l'església de Tremp.

El Princep de les Milícies Celestials, sembla que no ha pogut vèncer al dimoni de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, que liberalment despoblaven aquesta població, la comarca i el Pirineu català.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE SANT PERE DE TORELLÓ, TRANSFORMADA ARA EN ‘CASAL CULTURAL I RECREATIU’.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

M’explicava un santperenc de 90 anys, que l’ edifici entre mitgeres i cantoner de planta baixa i tres pisos al carrer Doctor Terricabres, 2, que actualmente acull el CASAL CULTURAL I RECREATIU, havia estat l’escola abans de l’edificació del col•legi JOSEP MARIA XANDRI PICH de Sant Pere de Torelló.

Patrimoni Gencat explica que aquesta casa reformada prové de la transformació de sagrers en habitatges i tallers per a oficis artesanals de l'època feudal. Correspon a un creixement de la ciutat del tipus "agrupat" que conforma espais públics molt irregulars i carrers estrets, perfectament adaptats a la topografia. Destaquen les obertes, de llinda plana i brancals de carreus de pedra.

Per descomptat cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, a Sant Pere de Torelló, també ‘la inèrcia perniciosa’ aconseguia furtar-nos informació del patrimoni històric. Cal felicitar als feixistes i cleptofeixistes per aquest nou triomf.

No disposa Sant Pere de Torelló amb un cens de 2.436 habitants a darreries de l’any 2014, inferior encara al sostre demogràfic dels 2.469 del de l’any 1787; mirava el ‘color polític’ i els cognoms dels membres del consistori, i una vegada més constatava que son ‘ els de casa’, els que acostumen a menystenir el nostre patrimoni històric i/o artístic.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE LA RECTORIA DE SANT PERE DE TORELLO?.

Retratava la Rectoria de l’església de Sant Pere, la descripció de patrimoni Gencat diu que es tracta d'un edifici entre mitgeres, de planta baixa, pis i golfes. Les obertures es distribueixen simètricament en eixos verticals. Prové de la transformació de sagrers en habitatges i tallers per a oficis artesanals de l'època feudal. Correspon a un creixement de la ciutat del tipus "agrupat", que conforma espais públics molt irregulars i carrers estrets, perfectament adaptats a la topografia.

Retratava el picador o trucador de la porta per al Jobo Neon Blues.

Per descomptat cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, a Sant Pere de Torelló, també ‘la inèrcia perniciosa’ aconseguia furtar-nos informació del patrimoni històric. Cal felicitar als feixistes i cleptofeixistes per aquest nou triomf.

No disposa Sant Pere de Torelló   amb un cens de 2.436 habitants a darreries de l’any 2014, inferior encara al sostre demogràfic dels 2.469 del de l’any 1787, d'un Inventari de Patrimoni   ; mirava el ‘color polític’ i els cognoms dels membres del consistori, i una vegada més constatava que son ‘ els de casa’, els que acostumen a menystenir el nostre patrimoni històric i/o artístic.

L'edifici havia donat aixopluc a l'activitat escolar ?. Ens agradarà tenir-ne confirmació en el seu cas a l'email castellardiari@gmail.com 

L'església catòlica va excel·lir en la tasca educadora en alguns moments històrics particularment " foscos "  d'aquest dissortat reialme.

ESCOLA POMPEU FABRA. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

la Maria Engracia Soler Mestre publicava a la pàgina La Vilanova d’Abans una fotografia de l’escola Pompeu Fabra. Obra l’any 1932 de l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966)

la descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici aïllat amb patis al voltant de planta gairebé rectangular. Consta d'un cos central i dos cossos laterals. Té un semisoterrani i la planta baixa està aixecada respecte del carrer. Té dues plantes pis i sotacoberta. S'entra a l'interior per dos accessos centrals des de les façanes longitudinals que donen al vestíbul a través de dos pòrtics. Les plantes s'organitzen a partir del vestíbul amb dues escales laterals i un passadís longitudinal que separa les aules -orientades a sud- de la resta de dependències.

Els forjats són de bigues de ferro i revoltó ceràmic. Al soterrani trobem voltes rebaixades, mentre que al vestíbul hi ha voltes de quatre punts molt rebaixades. Els porxos tenen columnes i arcs de mig punt. A sota coberta hi ha jàsseres i bigues de ferro.

Les façanes es componen simètricament i amb obertures sobre eixos verticals. Trobem bandes horitzontals remarcant sòcol i cantoneres. Les obertures del semisoterrani són d'arc rebaixat i la resta tenen llindes, a excepció dels dos pòrtics d'accés i de les dues plantes pis de la façana posterior del cos central. La façana principal té els paraments dels cossos laterals cecs. Hi ha dues obertures amb frontó triangular. El cos d'accés posterior té un pòrtic i un balcó superior amb balustrada. Una cornisa perimetral fa de coronament.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

IN MEMORIAN DEL CINEMA LLOBREGAT. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ

El Tomàs Irigaray Lopez publica una fotografia de cinema Llobregat de la Pobla de Lillet, que començava la seva activitat el 18.08.1919, i tancava l’any 1993.

Us recomano la lectura d’un article del Lluís González 85 ANYS DE CINEMA A LA POBLA DE LILLET, publicat a la revista l’Erol.

En reprodueixo un fragment:

El 18 d'agost de 1919, va començar a funcionar el cinema Llobregat, sala que actualment encara existeix, tot i que no esta en funcionament. El seu primer propietari va ser Antoni Puigbo, més endavant en Joan de la fonda (conegut amb aquest renom perquè era el propietari d'un establiment de restauració que era al costat de la sala de cinema, en I'edifici anomenat Villa Lucia).

La inauguració d'aquest cinema no es va fer amb una sessió de pel•lícules, sinó amb un selecte ball de societat. Més tard, la família Mas-Massana va comprar tot l'edifici de la fonda, a més de l'edificació on hi havia el Cinema Llobregat, nom que deriva del fet que la sala és a la riba esquerra del riu, al centre del poble.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autors d’aquest edifici – ara quasi centenari – que curiosament no té la qualificació de ‘monument’ .

La Pobla de Lillet disposa d’un Mapa de Patrimoni :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08166 en el que s'explica que el pont de vianants el va fer construir el senyor Vilarrassa. La data del projecte és del 23 de març de 1909 el signa l'enginyer Fernando Junoy Vernet, promoció de 1881 de l’ETSEIB, i l'aprovà la "Jefatura de Obras Públicas" en data 6 de maig de mans de l'enginyer en cap Sr. Puig. Per tal de poder-lo instal•lar el Sr. Vilarrassa va haver de sol•licitar servitud de pas sobre el riu Llobregat, des de la carretera de Solsona a Ribes fins al seu immoble. En data 17 de novembre de 1909 el "Governador Civil de la Província" va aprovar la concessió. Per tant la passarel•la, es va construir com a pont de titularitat privada, per tal de tenir un accés directe des del camí principal cap a la casa i la fàbrica que hi tenia i així també tenir un pas per als treballadors i evitar que haguessin de passar per l'interior de la finca. El 1919 es va inaugurar el Cine Llobregat, ubicat a l'edifici que hi ha al costat de la casa de Cal Vilarrassa (o Cal Massana). Inicialment l'edifici del cine era del mateix propietari que l'amo de Cal Vilarrassa; amb el temps, però, el propietari va segregar la propietat, fet que des de llavors va determinar que hi hagués dues propietats que tinguessin accés al pont.

Segons Raquel Lacuesta (VV.AA.: 2008:33) és probable que el tram metàl•lic es construís als tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima, empresa que feia uns pocs anys havia bastit el pont de ferro del tren que unia Guardiola de Berguedà amb la Pobla i el Clot del Moro.

Ens agradarà saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com el nom propi, el cognom matern, i els llocs de naixement i traspàs d'aquest ' Vilarrassa'.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT PERE SALLAVINERA. L’ANOIA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

M’explicaven que l’escola havia estat a Cal Marquilles, a la Plaça Major, i que posteriorment va passar a la rectoria.

Cal Marquilles

La Rectoria

Hi ha un edifici escolar ‘nou’ al costat de l’edifici de l’ajuntament que tancava fa més de vint anys.Ens agradarà tenir noticia de l'autoe de l'edifici de 'l'escola nova'

De les escoles dels nuclis de Boixadors, la Fortesa, la Llavinera, i la Querosa, no en trobava cap dada, sou pregats de fer-nos-en arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

CAPELLA DE L’OMBRA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT PERE SALLAVINERA. L’ANOIA. CATALUNYA

Al llarg dels anys l’advocació més ‘habitual’ que he trobat a les capelles dels fossars de Catalunya, és la del ‘Sant Crist Absent’, les fornícules que acollien les imatges estan buides, i traslladen la sensació de que la situació ve d’antic.

Les capelles dels fossars tenien una doble funció, per als vius es tracta/va d’un espai on recollir-se per pregar, i per als difunts la constatació d’aquella afirmació del Crist “de veritat et dic que avui seràs amb mi al paradís”.
Avui dissortadament, no tenen la majoria de capelles dels nostres cementiris cap ús religiós, en algun cas son el lloc dels mals endreços, en altres un magatzem d’eines i/o estris relacionats amb el manteniment del fossar, i en algun cas una habitació buida sense cap utilitat concreta. Està clar que per respecte cal treure qualsevol imatge religiosa d’aquests espais,oi?.

En el cas però, de Sant Pere Sallavinera, hi ha l’ombra de la Creu perfectament visible dins la fornícula, sembla talment que el Crist hagi anat a buscar la corretja per foragitar – una vegada més – als ‘mercaders’ que trafiquen ara a banda dels cabals públics, amb : la salut dels ciutadans, el dret de les persones grans a la seva dignitat, el dret a l’educació dels infants i joves , el dret a una vivenda digna per a totes les persones i/o famílies , el dret a treballar,....., com complauria això als senzills, oi?.

El fossar té originàriament la factura ‘clàssica’ dels cementiris segarrencs, on els nínxols es troben sota un porxo, això evita si més no, que els elements de la natura incideixen sobre els marbres que recorden als veïns traspassats.

La portada del recinte ha conservat tots els elements originals; la porta de ferro està coronada per un timpà amb dos pinacles a cada banda i finalitzat amb una creu de ferro. Una llarga inscripció es reparteix entre el timpà, on hi ha el símbol de la calavera al capdamunt, i la llinda de pedra:

Mihi Heri et Tibi Hodie
Quia Pulvis Es Et in Pulverem Reverteris
MDCCCLXXVI

Traducció: Ahir jo i demà tu perquè ets pols i en pols en convertiràs. 1876

Per descomptat enlloc cap dada de l’autor d’aquest equipament, imaginem que deuria ser l’arquitecte municipal, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ .PREIXANA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

La Roser Sabater Posadas, originaria de Preixana, a la comarca de l’Urgell, província de Lleida, vinculada familiarment als Capdevila Minguella, m’explicava que a més de l'església parroquial de Santa Maria, el poble de Preixana tenia un altre temple dedicat al seu patró, Sant Llorenç. El que se'n conserva actualment ens permet entendre que es tractava d'un edifici amb coberta a dues aigües de reduïdes dimensions, pràcticament una capella d'incert origen medieval. Les profundes transformacions que ha sofert la construcció impedeixen percebre prou trets característics com per a poder-lo datar amb més precisió. Perduda la seva funció religiosa, l'interior ha estat reformat i s'han obert finestres en els seus murs. Retratava al Josep Olivé Escarré, natural de Sant Llorenç de Savall, davant d’edifici.

El parament, irregular i desigual en els murs laterals, no és visible a la façana, completament arrebossada. Un arrebossat simula i oculta les dovelles originals d'un arc de mig punt que correspondria al primitiu edifici. Destaca, en un angle del frontis, un cos massís a la base dels murs que serveix de contrafort i que confirma el caracter hetereogeni del conjunt, actualment utilitzat com a casal de joventut de Preixana.

S'esmenta l’església per primera vegada a la visita pastoral de 1425, quan ja hi havia un capellà que en tenia cura.

Hom pensa que l’església de Santa Maria, exercia en aquella època funcions de capella del Castell de Preixana, en aquesta línia es recull a la pàgina de l’ajuntament que hi ha estudiosos que afirmen que l'església actual es construí aprofitant parts de l'antic castell de Preixana.

El sostre demogràfic de Preixana s’assolia al cens de 1920 amb 817 habitants, pensem que en aquella data l’escola pública estava a l’edifici de l’ajuntament, prop de la capella de Sant Llorenç. Actualment és una Plaça. Ens agradarà rebre imatges de l’edifici de l’antic ajuntament a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim llegia; En la documentació antiga Prixana (segle XI), derivat de l’antropònim llatí PRISCIUS, potser a partir de la denominació (villa) prisciana vil•la de Prisciusʼ.

L'escut oficial de Preixana té el següent blasonament:

Escut caironat: d'or, un peix de sable nedant sobre un riu en forma de faixa ondada d'atzur. Per timbre una corona mural de poble.

Va ser aprovat el 28 de setembre de 1984 i publicat al DOGC el 14 de novembre del mateix any amb el número 485.

El peix és el senyal parlant tradicional al•lusiu al nom del poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Enviarem aquest post al Pregoner d'Urgell revista.pregoner@gmail.com amb prec de publicació.

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE L’HORTA . PREIXANA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

La Roser Sabater Posadas, originaria de Preixana, a la comarca de l’Urgell, província de Lleida, vinculada familiarment als Capdevila Minguella, m’explicava que la capella de la Mare de Déu de l'Horta està molt ben arranjada, i que molts dies de la setmana s'hi celebra culte.

A la pàgina de l'Ajuntament llegia que a l'interior s'hi troba la imatge de la Mare de Déu, que va ser salvada de la destrucció gràcies a Leonor Casals de cal Negret, encara que va sofrir violència i es va malmetre la imatge. El seu estil és dels inicis del Barroc, està en posició dreta i té l'infant al braç esquerre.

El Josep Salvany Blanch, retratava l'any 1925 Vista interior de la capella de Nostra Senyora de l' Horta.

Preixana ; Esglésies ; Relíquies religioses ; Retaules ; Altars

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/9374/rec/32

Com que segons la inscripció de la llinda hi va ser sebollida una persona morta de pesta, podríem pensar que aquesta capella tenia la missió d'acollir els malalts de pesta. La capella de Santa Magdalena, situada als afores del poble també tenia la mateixa funció. La inscripció de la llinda és aquesta:

Dorotea Bas los osos
Sepultats te vull dins mi
Perque de pesta mori
I no esta entre los demes osos
9bre. Als 18

Aquesta capella se suposa que es construí al segle XVII, igual que l'antiga casa Roca propietat de la família Bas.

El sostre demogràfic de Preixana s’assolia al cens de 1920 amb 817 habitants, pensem que en aquella data l’escola pública estava a l’edifici de l’ajuntament, prop de la capella de Sant Llorenç. Actualment és una Plaça. Ens agradarà rebre imatges de l’edifici de l’antic ajuntament a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Quan al topònim llegia; En la documentació antiga Prixana (segle XI), derivat de l’antropònim llatí PRISCIUS, potser a partir de la denominació (villa) prisciana vil•la de Prisciusʼ.

L'escut oficial de Preixana té el següent blasonament:

Escut caironat: d'or, un peix de sable nedant sobre un riu en forma de faixa ondada d'atzur. Per timbre una corona mural de poble.

Va ser aprovat el 28 de setembre de 1984 i publicat al DOGC el 14 de novembre del mateix any amb el número 485.

El peix és el senyal parlant tradicional al•lusiu al nom del poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Que la Marededéu    i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Enviarem aquest post al Pregoner d'Urgell revista.pregoner@gmail.com amb prec de publicació.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE MONTALBÀ. PREIXANA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

La Roser Sabater Posadas, originaria de Preixana, a la comarca de l’Urgell, província de Lleida, vinculada familiarment als Capdevila Minguella, m’explicava que feien aplecs al Santuari i Parc de la Marededéu de Montalbà.

A la pàgina de l’ajuntament trobava :

El nom de Montalbà podríem definir-lo per la gent de Preixana com a "mont", igual a muntanya, turó o tossal; i "albà" equivalent a llum del matí, alba nova que despunta després de la nit. Així que tenim Montalbà equivalent, en aquest cas i per l'esperit dels fills del poble, a muntanya on es troba o d'on arriba l'alba, la llum del nou dia. En aquest cas, la llum nova que prové de Maria. Les estrofes dels goigs ho indiquen.

La fillada en Vós s'empara
al redós de vostre altar.
Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.

Que no manqui mai a taula
el pa blanc que Déu ens do.
Ni l'amic, ni la paraula
en el goig i en el dolor.
Són els fills, llesqueu-nos ara
amb amor el diví pa.

Protegiu Preixana, Mare
i Verge de Montalbà.

Segons la tradició llegendària, la imatge de la Mare de Déu de Montalbà fou trobada per un pastor (una altra versió ens diu una pastora), mentre pasturava el seu ramat. Diu que la va trobar dintre d'una petita cova. Aquesta imatge tenia uns 60 centímetres d'alçada, malgrat això no va poder emportar-se la figura d'allà. Com que la gent del poble tampoc va poder fer-ho, van decidir construir una ermita perquè entenien que la Verge volia quedar-se en aquell indret.

A partir d'aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència i acudien a adorar la Verge creients de molts llocs. Aviat s'hi va fer un aplec cada any, acudint-hi Preixana, Vilagrassa i el Mas de l'Estadella. Se celebrava aquest aplec el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l'ermita en processó, consistia en solemne ofici, cant dels goigs i repartiments de brots d'alzinera, i també ball.

Preixana s'hi aplegava en tradició secular amb Tàrrega i Vilagrassa. La festa es féu fins al 1906, tot i el mal estat de l'església.

L'any 1907 Preixana va demanar endur-se la imatge i aixecar una nova ermita al tossal de la vila.

La imatge fou duta a l'església parroquial de Santa Maria, on rebé el culte de tota la població, fins que l'any 1936, amb els estralls cruents que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, fou cremada.

L'any 1940 es faria una nova ermita, ara més a prop de la població, al tossal de la Vila i una nova imatge seria duta per a la seva veneració després de la crema de l'original. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que feia o refeia el santuari, i de l’artesà creador d’aquesta imatge de la Marededéu de Montalbà.

Al voltant d'aquesta ermita s'ha bastit un nou parc, plantat d'una magnífica pineda i equipat amb taules i bancs de pedra. També hi ha una pista per realitzar-hi activitats culturals i esportives, fogons, fonts i un ampli aparcament. Un lloc ideal per passar un dia d'esbarjo i lleure entre la natura.

L'any 1962 es constituí el Patronat de la Nostra Senyora de Montalbà que s'encarrega de l'embelliment i manteniment de l'ermita i el parc de l'entorn.

També des del 1971, cada dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec sardanista i, els pobles de la vora i d'arreu de contrades catalanes s'hi apleguen per menjar-hi la tradicional Mona de Pasqua.

El sostre demogràfic de Preixana s’assolia al cens de 1920 amb 817 habitants, pensem que en aquella data l’escola pública estava a l’edifici de l’ajuntament, prop de la capella de Sant Llorenç. Actualment és una Plaça. Ens agradarà rebre imatges de l’edifici de l’antic ajuntament a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim llegia; En la documentació antiga Prixana (segle XI), derivat de l’antropònim llatí PRISCIUS, potser a partir de la denominació (villa) prisciana vil•la de Prisciusʼ.

L'escut oficial de Preixana té el següent blasonament:

Escut caironat: d'or, un peix de sable nedant sobre un riu en forma de faixa ondada d'atzur. Per timbre una corona mural de poble.

Va ser aprovat el 28 de setembre de 1984 i publicat al DOGC el 14 de novembre del mateix any amb el número 485.

El peix és el senyal parlant tradicional al•lusiu al nom del poble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LA CONGREGACIÓ DE LES GERMANES CARMELITES DE LA CARITAT – VEDRUNA A BELLPUIG. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Cercava dades de la presència de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna a Bellpuig, i a la pàgina : http://vedrunabellpuig.blogspot.com.es/2014/04/160e-aniversari-de-la-nostra-escola.html

Trobava ; la nostra història comença pels voltants del 1845 quan Jaume Ripoll Vilamajor ,(Preixana, Urgell, 1775 — Santa Eugènia de Berga, Osona, 1843 ) canonge de Vic i fill de Bellpuig, preocupat per elevar el nivell d'instrucció i cultura religiosa del poble i proporcionar educació i instrucció a les nenes, es planteja la possibilitat de portar un grup de germanes perquè duguessin a terme aquesta tasca, compartint així aquest projecte amb mossén Josep Miró i Vilamajor, cosí germà de Jaume Ripoll i. Vilamajor, , també canonge de Vic.

Jaume Ripoll deixa tots els seus béns per fer possible aquesta fundació: la casa del carrer Sant Roc, cinc parcel•les de terra de conreu en diferents indrets i una quantitat en metàl•lic pel manteniment de les germanes i l'ensenyament gratuït de nenes pobres.

En morir Jaume Ripoll, el seu cosí Mn. Miró va parlar amb Joaquima de Vedruna de la proposta del seu cosí, qui delegà en la germana Veneranda Font doncs la seva salut ja era molt precària.

Parlaren després amb el rector de Bellpuig, MN. Baltasar Alzamora qui es comprometé a pagar 70 lliures cada any mentre visqués i mil lliures en el moment de la seva mort.

Després de parlar amb l'alcalde de la vila qui acollí molt positivament la seva proposta , el dia 19 de març del 1854, comptant amb la col•laboració i entusiasme de tot el poble, s'inicià l'activitat escolar de les Germanes Carmelites de la Caritat al poble de Bellpuig.

Les primeres germanes que formaren part d'aquesta comunitat foren: Eugènia Molist de 27 anys, com a professora, la mestra germana Maria Saborit de 23 anys i l'ajudant germana Assumpta Pol de 26 anys.

Així doncs, L'escola Vedruna de Bellpuig, de titularitat pública en els seus orígens, va ser possible gràcies a la confluència de quatre coordenades:

l'existència del llegat econòmic d'un eclesiàstic

la cooperació parroquial

la voluntat de l'Ajuntament i

el tarannà pràctic de la congregació de germanes Vedruna

Celebrem doncs el 160 è aniversari de la nostra escola, agraint el caràcter emprenedor de Joaquima de Vedruna i de tots aquells que han fet possible els inicis i la continuïtat de la nostra escola.

Podeu ampliar dades a : Acompliment de voluntats del canonge Ripoll i Vilamajor, vist a través de l’epistolari , per Ramon Miró i Baldrich

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU DE MIRA. BELLPUIG. L’URGELL JUSSÀ . LLEIDA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, aprofitàvem la convocatòria de la reunió anual de l’associació guimera.info per arribar-nos fins a Bellpuig, volíem retratar l'església parroquial , advocada a Sant Nicolau de Mira ; l’ accés a l'església que va ser pràcticament derruïda en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es fa a través d'una escalinata barroca del 1792. Els 'diners d'Amèrica' permetien fer aquesta mena d'obres.

Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De l’edifici del temple ens diu patrimoni Gencat que és un edifici de nau única amb capelles laterals a banda i banda. La coberta es disposada amb volts de creueria composta . Altar pla amb presbiteri lleugerament més elevat i al seu lateral esquerra s'hi localitza la sagristia fruit d'una ampliació del segle XVIII. També d'aquesta cronologia és la veïna capella dels Dolors, dedicada a la patrona del poble, decorada amb frescos de Jaume Minguell i Miret (Tàrrega, 1922 - 1991). . Al seu interior hi la taula de Sant Jeroni, dels segles XV-XVI i realitzada amb pintura al tremp. També hi ha la Taula de Sant Agustí, gòtico-renaixentista. Els arcs torals i formers són de mig punt i els contraforts resten dissimulats per les capelles laterals esdevenint divisions internes en comptes d'ésser estructures exterioritzades. L'altra capella, de volta clàssica, està dedicada al Sant Crist de Bormio.

Al interior de l'església es pot contemplar el sepulcre funerari de Ramon Folch III de Cardona-Anglesola, una peça feta en marbre a Itàlia d'estil renaixentista.

Fotografia de Josep Giribet

Pica baptismal de pedra que consta de la pica, el peu, un peduncle i el sòcol.

La pica és gallonada i està rematada per un fris decorat amb relleus de caps de querubins. La pica s'assenta sobre una columna de perfil balustrat que està sobre un voluminós sòcol. Aquestes dues parts no són de la mateixa època sinó que es van unir posteriorment.

A la rectoria, en un armari, es conserva la Taula de la Verge de la Palma, del segle XVI, realitzada en pintura al tremps sobre taula.

La portalada d'ingrés a l'església té tots els seus elements disposats seguint els esquemes clàssics dels arcs de triomf on hi destaquen dues grans columnes que sostenen un entaulament al mig del qual s'hi situa un frontó amb una fornícula en el seu interior. A l'interior d'aquesta fornícula s'hi pot observar la presencia d'una figura de pedra de la Mare de Déu amb el nen Jesús. Més amunt hi ha un petit rosetó. A la part posterior de l'església s'alça un alt campanar de sis cares amb una finestra d'arc apuntat a cada cara per les campanes.

Retratava el que sembla un rellotge de sol, que em feia recordar els de Sant Esteve de Pelagalls, a la comarca de la Segarra.

La primitiva església de la població de Bellpuig estava situada al clos de la vila pels volts del segle XIII. Aquesta primera església es corresponia amb l'estil romànic i probablement estaria situada on avui en dia hi trobem l'inici de l'escalinata d'accés a l'església parroquial actual. Les obres de reforma de l'església se situen entre els anys 1571 i 1591.Ens agradarà rebre'n almenys un dibuix a l'email coneixercatalunya@gmail.com ,castellardiari@gmail.com 

 

La Pilar Pijuan Bonjoch, em feia arribar una imatge de Sant Antoni de Pàdua, que s'anomena a Bellpuig, Sant Antoni de la Sitja. 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/09/festivitat-de-sant-antoni-de-la-sitja.html

Us deixo uns enllaços que us permetran ampliar dades :

http://www.raco.cat/index.php/Urtx/article/viewFile/169197/267072

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/signes-dels-temps/esglesia-de-sant-nicolau-de-bellpuig/video/5167353/

http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/bellpuig/sant-crist-vingut-de-bormio/

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsPregonerUrgell/article/viewFile/217046/293484

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/29720

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/09/mausoleu-de-ramon-folc-iii-de-cardona.html

Trobàvem tancada l’església parroquial de Bellpuig advocada a Sant Nicolau de Mira . A dia d’avui és més difícil trobar una església oberta fora dels horaris de culte, que un polític honest.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El terratrèmol que sacsejava l'estiu de l'any 2023 l’Atles,   és dissortadament una inesperada “ col·laboració “  per al genocida Muḥammad as-Sādis ibn al-Ḥasa  (Rabat, Marroc, 21 d'agost de 1963) de desfer-se de tants amazics com sigui possible, i  que no ho amagava amb  l’actuació clarament negligent  retardant l’ajuda internacional.

Malgrat que clarament Muḥammad as-Sādis ibn al-Ḥasan, no te la “ baraca “ ,  que  se li atribuïa al seu pare Hassan II ,  desprès del terratrèmol que va tenir lloc a l'Atles,   fa bona l’afirmació de l’Ermessenda de Valrà, “ les VI parts mai foren bones “

https://www.vanitatis.elconfidencial.com/casas-reales/2022-08-24/mohamed-vi-dando-tumbos-calles-paris_3480149/

Que Sant Nicolau de Mira    i  SantAntoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.