ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTAN ADVOCADA A SANTA COLOMA. ESPALAGUER. MONTAN. RIBERA D'URGELLET. L'URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia de Montan de Tost, més anomenat Montan i en la grafia tradicional Montant, un nucli del municipi de la Ribera d'Urgellet, a l’Urgell sobirà, situat a 1.136 metres d'altitud, als vessants meridionals de Purredon, sobre el congost de Tresponts, en un camí que connecta la vall del Segre amb la vall de la Vansa.

Hi ha tres petits nuclis, el d'Espalaguer, Espalagueró i les Cases. 

Hi ha una església, Santa Coloma de Montan.

Patrimoni Gencar ens diu;  l'església de Santa Coloma de Montan de Tost es troba a l'Espalaguer, el nucli central dels tres que configuren el poble de Montan de Tost, situat al municipi de Ribera d'Urgellet.

 

Es tracta d'una església d'una sola nau amb capçalera plana i orientada a ponent. És coberta per tres trams de volta de llunetes separats per arcs faixons que es perllonguen en dues de pilastres afrontades als murs laterals del temple. La volta arrenca d'un fris motllurat de guix, propi de les esglésies dels segles XVII- XVIII.

 

L'altar major ocupa el primer tram de l'església i es troba sobreelevat en relació a la resta de la nau. Aquest està presidit per un gran retaule de guix amb una fornícula central flanquejada per dos parells de columnes que acull la talla de fusta de Santa Coloma. Als costats hi ha dues fornícules més petites amb imatges de sants.

 

Al tram d'accés de la nau es troba ocupat en tota la seva amplària per un cor de fusta en alt. Tot l'interior de l'església està arrebossat i policromat.

 

Originàriament, els paraments externs de l'església estaven arrebossats amb morter de calç que encara es visible en una part important de la superfície. L'aparell és a base de carreuons força irregulars, barrejats amb altres carreus més ben treballats i aprofitats d'alguna construcció anterior. Estan col·locats de forma irregular. Només a les cantonades de l'edifici hi ha carreus més ben treballats. S'accedeix al temple per la porta formada per dos d'arc de mig punt adovellats situada la façana de llevant. A la part alta de la façana s'obre un ull de bou. La façana és coronada per un campanar d'espadanya de tres ulls distribuïts en dos nivells i rematat per un petit teulat a doble vessant. La coberta del temple és de teula i a doble vessant.

Que Santa Coloma  intercedeix  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

IN MEMORIAM. LA FÀBRICA DE CIMENT ASLAND DE LA POBLA DE LILLET. AL TERME DE CASTELLAR DE N'HUG. EL BERGUEDÀ

 L’ Angel Ruiz Jounou es fa ressò d’una noticia que parla de la “consolidació de l’antiga fàbrica de ciment Asland de la Pobla de Lillet

https://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/22041/govern-comenca-consolidacio-antiga-fabrica-asland-aturar-ne-degradacio?fbclid=IwAR3XXzy7zt0Q-lYx8_sXw5zQehqlfjOa4WdCuwnJDUb5g5xUk6QVmtH0_DI

L'edifici industrial,  propietat ara de la Generalitat  de Catalunya , llegia que és obra de l'arquitecte Isidoro Pedraza de la Pascua, assessorat pel mestre d’obres  Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 - Asheville, Carolina del Nord, 1908)  ;   és de planta molt irregular, aprofita els desnivells del terreny i té un equilibrat sistema de proporcions entre totes les parts de l'edifici. Tot l'edifici està cobert amb volta de maó de pla, sistema en què Rafael Guastavino s'especialitzà. Amb la utilització de la rajola o maó per a les voltes, el ferro i el ciment, constitueix un excepcional exemple de l'arquitectura industrial a principis del segle XX, no abandonant en cap moment una estètica molt personal i una bona distribució dels volums i del joc de la corba (donada per les voltes i les finestres de mig punt) i la línia recta. La director d'obres s’atribueix a Lluis Homs Moncusí (Valls, 1868 - Barcelona, 1956) autor  en amb Eduard Ferrés i Puig  (Vilassar de Mar, 1872 - Barcelona, 1928), del xalet del Clot del Moro (1904), al costat de la Fàbrica de Ciment Asland .

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

IN MEMORIAM. DEL MONESTIR DE SANTA CECÍLIA D’ELINS A CAL MONESTIR. PALLEROLS DE CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÁ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia de Santa Cecília d'Elins , un antic monestir benedictí romànic situat en el terme municipal de Montferrer i Castellbò a la comarca de l’Urgell sobirà , que en l’actualitat  és una casa de pagès coneguda amb el nom de Cal Monestir.

El cenobi és documentat des del 881, a partir del segle X però,  entrà en una forta decadència.

El 1078 els comte d'Urgell Ermengol IV el va suprimir i ho va convertir en una comunitat de monges també benedictines que arribades des del monestir barceloní de Sant Pere de les Puel·les.

El 29 de desembre de 1080 el bisbe Bernat Guillem d'Urgell va consagrar l'església amb tres nous altars, dedicats a Santa Cecília, la Verge Maria i a la Santa Fe. A l'acte de consagració es van ratificar les donacions realitzades pels comtes d'Urgell que incloïen tota la vall d'Elins i algunes terres a comarques com la del Pallars, a Girona o en Agramunt.

 

El 1134, l'abat del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles va realitzar una reforma general del cenobi femení. A mitjan segle XII es va reformar l'església i se la va dotar de llibres i ornamentacions.

Durant el segle XIV va entrar en decadència i el monestir va ser anul·lat el 1383 al ser reduït a un priorat.

La comunitat es va traslladar a Castellbò, formant el 1436 una col·legiata que va heretar les terres i possessions de l'antic monestir.

 

L'any 1680 el monestir era arruïnat i, a partir d'un moment indeterminat fou utilitzat com a borda.

 Cap a la dècada de 1940 fou parcialment transformada en mas per la família que hi habita actualment

Les restes de l'església de l'antic monestir de Santa Cecília d'Elins han estat aprofitades per construir una casa de pagès amb les corresponents estructures agroramaderes. Malgrat tot, es fa perfectament visible dins de les construccions actuals l'antiga església, que tingué unes dimensions considerables i originàriament una planta basilical de tres naus encapçalades a ponent per tres absis semicirculars. Del cos de les naus només es conserven els murs perimetrals i el mur, amb tres arcs formers, que separava la nau central de la meridional, així com una part del brancal meridional de l'absis central i vestigis de la seva cobertura. Les cobertes originals han desaparegut totalment i, actualment, les cobertes dels àmbits de les naus laterals són més elevades que les de la nau central, circumstància que és inversa a la disposició original. La porta principal, en arc de mig punt, s'obre a la façana de llevant, on l'àmbit de la nau central és ressaltat amb dues pilastres. L'aparell és de carreus de pedra sorrenca d'un característic color vermellós, ben tallats i escairats i disposats en filades molt regulars

Us recomanem la lectura de ELS MONESTIRS COM A PART DE L’ESTRATÈGIA DELS COMTES D’URGELL EN EL CONTROL DEL TERRITORI. EL CAS DE SANTA CECÍLIA D’ELINS (881-1085)E de Climent Miró Tuset

Que, Santa Cecília, la Verge Maria i Santa Fe,  intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ESGLÉSIA DE SANT MAXIMÍ. SALLENT DE NARGÓ, EL COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vilá Juncá publicava fotografies de l'església coneguda popularment com a santuari de Sant Maximí d'Ais (Betània, s. I - Ais de Provença, segona meitat del s. I -  un personatge llegendari que, segons la tradició va acompanyar Maria Magdalena en el seu llegendari viatge a la Provença i va ésser el primer bisbe d'Ais. És venerat com a sant per l'Església catòlica. La figura, probablement, es basa en la del bisbe real Maximí de Trèveris -  ,  que es troba isolada al sud-oest del nucli de Sallent de Nargó (localment conegut com a Sellent) poble  del municipi de Coll de Nargó a l’Urgell sobirà, situat a 1.000 metres d'altitud, al vessant sud de la serra de Sant Joan, damunt la riba esquerra del riu de Sallent. El nom del poble podria haver-se originat en un salt d'aigua molt vertical i alt que hi ha en el proper pla de l'Estany.

 

Patrimoni Gencat explia que es tracta d'una església d'una sola nau, de murs convergents, amb una capçalera trilobulada formada per un absis i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals, els absis són coberts amb voltes de quart d'esfera. A la capçalera hi ha tres finestres, una a cada absis. Dues d'elles són de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats. La de ponent és d'espitllera i rematada per un arc de mig punt monolític. La nau és coberta amb volta de canó. Als peus de l'església, al mur de migjorn, hi ha la porta amb arcs peraltats en degradació. La coberta és a doble vessant amb lloses. L'aparell és de carreus petits, més ben escairats a l'absis. L'edifici es caracteritza per la seva senzillesa i manca de decoració. La nau és molt curta en relació a les proporcions de l'edifici. Això fa pensar que ha pogut patir modificacions en aquest sentit. Es tracta d'una església romànica del segle XII. Al campanar de torre, escapçat, s'hi accedeix mitjançant una porta d'arc de mig punt situada al mur septentrional.

 

A l'interior es conserven dues piques de pedra. La pica baptismal és pràcticament ovalada. Està decorada amb incisions verticals. La pica beneitera, adossada a un mur, per fora és cúbica amb els costats arrodonits i presenta relleus de creus gregues, i a l'interior presenta una forma ondulada.

L'església, que havia estat la  parroquial de Sallent, s'esmenta amb el nom de Sant Andreu els anys 1279 i 1280 dins del deganat d'Urgell. En aquest moment ja es coneixia popularment com a Sant Maximí perquè custodiava la imatge d'aquest sant.

Al 1575 Sant Andreu apareix com església sufragània de Montanissell.  L'any 1758 Sant Andreu era encara cap eclesiàstic del seu terme, dins la parròquia de Montanissell.

L'any 1904 canvia la capitalitat del terme de Sallent que passà a l'església de Sant Salvador de Sallent.

Que Sant Maximí d'Ais , Maximí de Trèveris (Silly, prop de Poitiers, Gàl·lia, s. III — Poitiers, 12 de setembre de 346) , intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturin les morts de persones grans, malalts crònics, minusvàlids i persones amb pocs recursos econòmics.

 Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

LA NOUVELLE ÉGLISE DE SANT JAUME DE GRAELL. OLIANA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia de l’esglesiola de Sant Jaume de Graell [Etimològicament  del llatí gradĕllu, dim. de gradu, ‘graó’ (cf. Balari Oríg. 82).] al terme d’Oliana a la comarca de l’Urgell sobirà.

Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica;  edifici religiós d'una nau de planta rectangular coberta amb fusta. El parament és a base de pedres irregulars sense desbastar i unides amb fang. Als peus de la nau hi trobem un petit campanar d'espadanya.

Davant de la façana hi ha un porxo amb tres entrades d'arc de mig punt.

http://www.camidelpirineu.cat/descobreix/ermites/sant-jaume-de-graell

Edifici de construcció moderna, edificada molt prop de l’antiga i de la que encara en  queda alguna resta. Sant Jaume de Graell ens ofereix una vista excepcional que abasta des de Bassella fins la Serra de les Canals.

No consta la data de la fundació i construcció de la Capella original de Sant Jaume, de la que només queden runes, i que es trobava en un inici a considerable distància , també però, prop de la casa de Graell.

En la primera ubicació, a la capella de Sant Jaume Petit o menor s’hi celebrava la missa el primer de Maig i es donava una coca a cada persona, així com dues quarteres de blat pel rector d’Oliana i pels Canonges de la Seu com a administradors dels delmes de la vila. La primera referència d’aquesta capella la trobem al 1433.

 L’any 1975 els veïns de Graell i la parròquia van començar la construcció de la capella actual, més a prop d’Oliana. Cada any per Sant Jaume, el 25 de juliol s’hi celebra un aplec.

 Des de Sant Jaume es poden contemplar unes vistes magnífiques de l’horta i les serres que envolten Oliana.

Que l’apòstol sant Jaume, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

 

LES ESGLÉSIES DE L’APÒSTOL SANT ANDREU D’ARCAVELL I L’ERMITA DE SANTA LLÚCIA. LES VALLS DE VALIRA. ALT URGELL. LLEIDA

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia de l’església parroquial d’Arcavell, al terme de les Valls de Valira, a la comarca de l’Urgell sobirà.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15825

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici  d'una sola nau, en planta de creu llatina, articulada a partir del creuer, cobert amb una cúpula sobre petxines, amb quatre expansions longitudinals que configuren els braços de la creu. La capçalera és plana i orientada a llevant, de planta gairebé quadrangular i sobreelevada en relació a la resta de la nau. Els braços del transsepte, menys profunds que l'àmbit presbiterial, tenen planta rectangular i s'obren al creuer a través de sengles arcs de mig punt. Finalment, el braç llarg de la creu es troba dividit en dos trams coberts amb volta de creueria, separats per dos arcs faixons, solució de coberta que es repeteix a la resta dels braços de la planta.

 

El primer tram de la nau presenta un cor de fusta en alt, que és suportat per una estructura d'obra que s'obre a la nau en arc carpanell i que és coberta per una volta de creueria amb una clau de guix al centre que representa la Mare de Déu amb l'infant. Una altra clau d'aquestes mateixes característiques la trobem a la cúpula del creuer, on una clau de guix representa un escut episcopal. A sota del cor s'obre en arc de mig punt una petita capella al costat nord, on hi ha la pica baptismal, i la porta d'accés al campanar al costat sud.

 

Al segon tram de la nau s'obren dues capelles laterals poc profundes, una a cada costat, cobertes amb volta de creueria i obertes a la nau a través d'arcs de mig punt. La capella lateral de migdia ha estat reaprofitada per construir la porta d'accés al temple un cop que va ser tapiada la porta original.

 

L'interior del temple és ampli i lluminós, efecte aconseguit per nombroses obertures que s'obren a l'interior del temple. La separació dels murs i les cobertes està emmarcada per una motllura simple, i alguns murs han estat repicats amb motiu d'una reforma recent.

 

La porta original del temple es trobava centrada a la façana de ponent del temple, era adovellada i de perfil rectangular. Probablement les necessitats d'ampliar el carrer al trànsit rodat van motivar la seva supressió, de manera que va ser parcialment tapiada i reconvertida en finestra. La porta actual s'obre a ka capella lateral sud, i és en arc rebaixat. A banda, la façana de ponent presenta dues finestres rectangulars, aliniades verticalment amb l'antiga porta d'accés. La més baixa s'obre a l'alçada del cor, mentre que la més alta s'obre a l'espai que queda entre les voltes i la coberta, accessible des del campanar. Així mateix, hi ha una altra finestra rectangular que s'obre sobre la capella lateral sud, on es troba l'actual porta d'accés.

 

A la cantonada sud-oest del temple s'aixeca una torre de campanar adossada al temple, de secció quadrangular i d'aparença robusta. El pis superior, on es troben les campanes, és remarcat per una línia de lloses que sobresurt de la vertical de la façana; s'hi obren quatre finestres, una a cada vent, coronada en arc de mig punt. El campanar és coronat per una coberta de llosa piramidal, dividida horitzontalment per una aresta de trencament que forma dos plans, dels quals l'inferior, més obert, forma un ràfec.

 

Exteriorment, el temple presenta una coberta de llosa de doble vessant, i els paraments de pedra vista. D'aquests destaquen les cantonades, construïdes amb grans carreus, si bé originàriament i fins i no fa gaires anys, el temple havia estat arrebossat. En el procés de reforma que va suprimir els arrebossats exteriors del temple, es va perdre la data de possible construcció del temple que hi havia a la façana: 1671.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15826

Del segle XII,  i amb la mateixa advocació hi ha un edifici religiós en estat ruinós del qual només resta part de l'absis. Originàriament tenia una nau. L'absis és construït amb carreus disposats en filades de pedres i té finestra adovellada de doble esqueixada oberta al mig.

 

Al seu costat hi ha les restes de la caserna de carabiners, un edifici de planta rectangular i parets de tàpia també arruïnat.

Fotografià de l’any 2008. Autor :  RogerVinent Arnau (20 de desembre de 1975)

Prop d'Escàs, hi ha les runes de Santa Llúcia d’Arcavell.

https://urgellpatrimoni.wordpress.com/2011/05/15/santa-llucia-darcavell/

Quan al topònim Archavella no trobem desassenyada la hipòtesis de Consuelo V. Hernández Carrasco, doctora en Filologia Romànica y catedràtica de llengua  y Literatura Españolas. “Esbarzers vells”

https://digitum.um.es/digitum/bitstream/10201/21897/1/04%20El%20mozarabe%20catalanoaragones%20valenciano%20y%20murciano%20reflejados%20en%20la%20toponimia%20provincial.pdf

Per fitxar criteris, diem CAPELLA, quan forma part d’un temple més gran, quan l’edifici està dins d’un nucli urbà, o forma part d’un conjunt d’edificis. Diem ERMITA, quan l’edifici està aïllat del nucli de població.

Que l’apòstol sant Andreu, i santa Llúcia, intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

LES MASIES DE NARGÓ I LA CAPELLA DE SANT L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia de les Masies de Nargó, nucli de població del municipi de Coll de Nargó, a la comarca de l’Urgell sobirà.

Aquesta caseria és situada uns 3 km al SW del poble de Coll de Nargó, al vessant esquerre del barranc de les Masies, prop del congost del Codó, on acaba, per ponent, la fondalada de Valldarques.

La capella de l'Arcàngel Sant Miquel, restaurada, consta d'una nau capçada per un bell absis amb arcuacions i bandes llombardes.

La Maria Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Grau, la “ parella romànica” per excel·lència feien una visita d’aquesta esglesiola, i ens ho expliquen a :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/03/sant-miquel-de-les-masies-de-nargo-coll.html

Malgrat que Sanidad Mortuoria  de Madrid ha contabilizado un total de 18.596 (12.496 en hospitales, 4.940 en centros sociosanitarios, 1.130 en domicilios y 30 en otros lugares

I que segons les dades de les funeràries facilitades per Salut, 15.433 persones han mort  a Catalunya des de l’inici de la pandèmia

https://beteve.cat/soc.../coronavirus-barcelona-ultima-hora/

La vida no  s’atura.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

IN MEMORIAM, SANT VICENÇ DE CANTURRI. MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

L’Enric Sánchez-Cid és, entre moltes més coses,  un mestre per als que ens dediquem a documentar i publicar sobre el Patrimoni històric de Catalunya.

Bona part de les seves publicacions estan en format PDF, i això amb les actuals plataformes, NO FACILITA la seva difusió.

M’enviava en aquesta ocasió ” EL QUE QUEDA D’AQUELL POBLE” , on explica la seva excursió al nucli de CANTURRI, al terme de  Montferrer i Castellbò , a la comarca de l’Urgell sobirà,  mal dit Alt Urgell

A Adrall, m’he desviat per la carretera al Coll de Cantó fins a arribar al camí que mena a Canturri.

Casi totes les cases estan  abandonades i només he pogut trobar-hi la família de Casa Gravador, que l’han reformat molt correctament.

L’església de Sant Vicenç fa pena de veure-la per l’estat d’abandó en que es troba, de tal manera que és impossible entrar-hi per la quantitat d’herbes que taponen el petit patí que la precedeix, incloent el cementiri.

Hi havia un retaule de Sant Vicenç que un veí el portà a BCN per restaurar-lo i se’l va vendre.

L’única veïna es va dirigir a la Cúria pel perill d’abandó de l’església i contestaren que la farien enderrocar, doncs d’esglésies en tenien de sobres... El que falten són capellans...

És un  temple d’una sola nau, quadrada coberta amb volta de canó i amb un absis quadrat a llevant.

 A cada banda de la nau hi han dues capelles.

Cap tipus de decoració.

La porta d’entrada s’obre al mur de ponent que dóna al cementiri.

Una finestra en cada capella lateral amb els arcs fets de pedres petites i una altra en la part de l’epístola de l’absis. Els murs estan bastits amb pedres, sense ordre.

Patrimoni Gencat en deia ; església d'una sola nau, capçada al nord amb capçalera plana i coberta amb una volta de canó que sosté un llosat a doble vessant. Dues capelles laterals, de planta quadrangular i obertes a la nau per un arc de mig punt, aporten un aspecte cruciforme a la planta del temple. La porta d'accés en arc de mig punt és al mur meridional, descentrada en relació a la façana i coronada per un ull de bou circular. A l'interior hi ha un cor de fusta als peus i tres altars amb retaules barrocs de guix dels quals n'han desaparegut les pintures.

 A la capella lateral occidental hi ha una petita xemeneia construïda pels soldats durant el conflicte bèl·lic que s’iniciava  amb l’alçament armat dels militar feixistes encapçalts pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMORÀTIC de la II República,  que els guanyadors i l’església catòlica que els havia fet costat, batejaven com “ la guerra civil”, i fins  LA CRUZADA.

Quan al topònim Canturri, trobava ” la font de la muntanya “

LA NATURALEZA EN LA TOPONIMIA ESPAÑOLA, IV

Gonzalo MATEO SANZ ​(Valladolid, , 1953 )

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

Enric Sánchez-Cid 

L’EDIFICI QUE HAVIA ESTAT ESCOLA PÚBLICA DE SALDES ÉS DE L’ARQUITECTE EMILI PORTA GALOBART?. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

 

Havia demanat a l’Ajuntament ,  informació de  l’edifici que havia acollit l’escola Pública de Saldes a la comarca del Berguedà.

teniu dades de la història de l'escola ?.

Quan es va inaugurar?:

Qui en va ser l'autor ?.

Gràcies

Des del Consistori de Saldes em contestaven;  No. Ho sentim.

Els contestava ; Bon dia,

Alguna referència hi deu haver als llibres d’actes – si els conserveu -,  la posada en funcionament  d’aquest edifici devia ser un gran esdeveniment per Saldes.

Trobava una referència a l’Hemeroteca de la Vanguardia.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/06/05/pagina-9/33291890/pdf.html?search=Inauguraci%C3%B3n%20de%20la%20Escuela%20P%C3%BAblica%20de%20Saldes

Especulàvem amb el Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME  que l’autor podria  haver estat l’arquitecte Emili Porta Galobart, Berga 1901-1965.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/emili-porta-galobart

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/05/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/10/escola-de-navas-anterior-la-dictadura.html

https://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/4840/escola-baga-lamenta-baralla-entre-pares-demana-no-torni-passar

Reiterem aquí la petició a l’Ajuntament de Bagà:

teniu dades de la història de l'escola ?.

Quan es va inaugurar?:

L’autor va ser l’arquitecte Emili Porta Galobart, Berga 1901-1965.

Ah!, ens agradaria rebre una fotografia de l’arquitecte Emili Porta Galobart, Berga 1901-1965. A l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/escola-els-pins-cabrianes-sallent-bages-edificis-escolars-anteriors-a-la-dictadura-franquista/

Sou pregats d’ajudar-nos a posar llum sobre la memòria d’aquest insigne  - i oblidat - arquitecte Emili Porta Galobart, Berga 1901-1965.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

LA MASIA LA PARRA I LES SEVES CAPELLES, ADVOCADA UNA A LA MARE DE DÉU DE LA MEDALLA MIRACULOSA I L’ALTRA A SANT SEBASTIÀ, L’ESQUIROL. OSONA

Rebia la resposta des  del Centre deDocumentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), en relació a la publicació de :

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2020/11/la-masia-la-parra-i-les-seves-capelles.html

Quan a l’advocació de la capella annexa a la masia de la Parra, em diuen que era la de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, dita habitualment Mare de Déu Miraculosa.

I, com sospitava encertadament el Joan Dalmau Juscafresa, la capella de Sant Sebastià estava en l’edifici que retratava i que fa ara funcions de magatzem 

Sempre és aconsellable, abans del clàssic copiar/pegar, tant habitual al REINO DE ESPAÑA, i per efectes de la “inèrcia perniciosa” també a Catalunya, comprovar la correcció de les dades publicades, i en aquesta tasca, els arxius son essencials, i val a dir que en qüestions relacionades amb edificis i advocacions religioses catòliques, el Centre de Documentació de Cultura Populari Religiosa de Catalunya  ( Arxiu Gavín), té una gran solvència , reconeguda fins en l’àmbit Europeu. 

Traslladeu aquesta informació, contrastada i fefaent, a l’enciclopèdia Catalana, a Patrimoni Gencat, i als autors del Mapa de Patrimoni de l’Esquirol.

Catalunya us ho agrairà. 

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0059218.xml?fbclid=IwAR2JNwGGFOCR2EkSiczY-IvHgaJDw064GlEh-VtDKVEnunyc4tU2P0BWoco

El Joan Dalmau Juscafresa, autor del blog “Llocs de Catalunya”, i cercador infatigable del patrimoni històric de Catalunya,  em feia arribar imatges de la masia la Parra, que l’Enciclopèdia Catalana descriu com,  gran i severa, i explica que fou residència de donzells i cavallers als segles XII-XV, té una capella dedicada el 1850 a la Mare de Déu de Gràcia, i a la masoveria hi hagué des del 1598 fins al segle XVIII una capella de Sant Sebastià. És propietat d’Alfons Escrivà de Romaní i Mora, XVIII comte de Sàstago, setè marquès de Monistrol d'Anoia, baró de Beniparrell

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=91&consulta=MCU0KzA4MjU0MSU%3D&codi=22691&fbclid=IwAR1cy31eYiipZSs7rV7FDij9ea4ckS5rb6jYFyYp4VsE0kYp9j1azpq7gCE

Patrimoni Gencat ens diu ; Masia de planta rectangular coberta a quatre vessants. Consta de planta baixa i dos pisos. La façana es troba orientada a ponent i el portal es descentrat del cos de la casa. A la par dreta sobresurt al cos d'una capella a la qual s'accedeix des del mas. Al sector nord i a nivell de primer pis i segon sobresurten unes galeries sostingudes per pilars. Sota les galeries, a planta baixa, hi ha un gros portal d'arc rebaixat sostingut per pilars. És construïda amb pedra i arrebossada al damunt. L'estat de conservació és bastant dolent per bé que les estructures es mantinguin fermes; l'arrebossat està molt deteriorat.

 La Capella segons manifestaven – reproduïm un text, no som testimonis de primera mà -  els darrers habitants del mas, estava dedicada a la Verge de Loreto, segons la bibliografia però, és dedicada a la Mare de déu de Gràcia. La llinda del portal indica la data de construcció: 1850.

 Patrimoni Gencat la descriu com; edifici religiós de petites dimensions annexionada al mas al sector de ponent. El portal es troba orientat a migdia, com els porxos del mas. És rectangular i al damunt hi ha un petit òcul amb dovelles de pedra i una reixa. És coberta a una sola vessant i l'absis de planta semicircular es troba al sector de tramuntana. És construïda amb pedra i arrebossada. Els elements de ressalt són de pedra i l'estat de conservació és mitjà.

Les referències més antigues de la masia són del segle XII. Va ser residència de cavallers i

donzelles entre els segles XII i XV.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-parra

Segons consta a la documentació, al segle XVI el mas tenia una capella dedicada a Sant Sebastià, i la seva conservació anava a càrrec dels seus propietaris.

Va deixar de tenir culte abans de l'any 1878.

A pocs metres de la casa, encara es conserva l'estructura de l'antiga capella de Sant Sebastià de la Parra, apujada quan es va convertir en la cabana o caseta del pastor. És construïda amb pedra treballada rectangular lligada amb morter de calç.

Al segle XIX la masia va ser objecte d'obres de reforma i ampliació.

L'any 1850 es va construir la capella, que segons la bibliografia és dedicada a la Mare de Déu de Gràcia.

Patrimoni Gencat no fa esment de l’existència passada d’una capella advocada a Sant Sebastià, i mentre l’enciclopèdia Catalana la situa a la masoveria des del 1598 fins al segle XVIII,  el Mapa de Patrimoni insisteix en que  a pocs metres de la casa, encara es conserva l'estructura de l'antiga capella de Sant Sebastià de la Parra, apujada quan es va convertir en la cabana o caseta del pastor. És construïda amb pedra treballada rectangular lligada amb morter de calç.

El Joan Dalmau Juscafresa recollia imatges que remetrem al Centre deDocumentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)  amb l’esperança d’esbrinar on estava la Capella de San Sebastià de la Parra.

Capella de la Mare de Déu de Gràcia / Loreto

Aquest edifici havia aixoplugat la capella de Sant Sebastià. 

Que la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, la de Gràcia, la de Loreto i Sant Sebastià intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturin les mortsde persones grans, malalts crònics, minusvàlids i persones amb pocs recursoseconòmics.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

LES ESGLÉSIES DE CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia de l’església “ vella” de Cabó, advocada a Sant Sadurní,  que va ser un dels set bisbes missioners que en el segle II l’Església de Roma va enviar per evangelitzar les Gàl·lies.

Sadurní va fixar la seva residència a Tolosa en el 250, i va fundar allí una seu episcopal.

 En aquell temps, a la Gàl•lia hi havia poques comunitats cristianes, amb escàs nombre de fidels, mentre els temples pagans s’omplien de fidels que oferien sacrificis als ídols.

 Sadurní, que havia arribat de l’Àfrica o de l’Orient, havia reunit ja els primers fruits de la seva predicació, atraient a la fe en Crist un bon nombre de ciutadans.

El bisbe, per arribar a un petit oratori de la seva propietat, passava tots els matins davant el Capitoli, el principal temple pagà, dedicat a Júpiter Capitolí, on els sacerdots pagans oferien en sacrifici al déu pagà un toro per obtenir les gràcies que demanaven els fidels.

Sembla que la presència de Sadurní tornava muts els déus i d’això els sacerdots pagans van acusar el bisbe cristià, la irreverència del qual sembla que havia irritat la susceptibilitat de les divinitats paganes.

Un dia la multitud va envoltar amenaçadora Sadurní i li va imposar que sacrifiqués un toro sobre l´’altar de Júpiter. Davant del rebuig del bisbe de sacrificar l’animal, que poc després es convertiria en l’instrument inconscient del seu martiri, i sobretot pel que consideraven els pagans un ultratge a la divinitat, ja que Sadurní va dir que no tenia por als raigs de Júpiter, ja que era impotent perquè no existia, el van agafar enfurismats i el van lligar al coll del toro, al qual van picar perquè corregués escales avall del Capitoli arrossegant el bisbe.

Sadurní, amb el cos destrossat, va morir poc després, i el seu cos va quedar abandonat al carrer, d’on el van recollir dues pietoses dones i li van donar sepultura «en una fossa molt profunda», sobre la qual hi ha actualment l’església de Notre-Dame du Taur.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15486

El lloc de Cabó és esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell el 839.

L'any 1017, Cabó, també apareix com a nucli de població en documents procedents de la col·legiata d'Organyà. Des de mitjans de segle X la vall de Cabó estava sota el domini dels Caboet, senyors, també de la vall de Sant Joan.

Al segle XII el domini d'aquesta vall passà a mans de l'església d'Urgell.

L'any 1548 la vall fou incorporada a la corona de manera que esdevingué domini reial.

Tot i l'abundància de notícies documentals sobre la vall de Cabó, hi ha poques referències a l'església de Sant Serní.

Va ser l'església parroquial fins que es va construir als anys 50 del segle XX, durant la dictadura del general Franco,  un nou temple  al centre urbà, dedicada ara a  sant Isidre i sant Serní.

Que Sant Sadurní intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturin les mortsde persones grans, malalts crònics, minusvàlids i persones amb pocs recursoseconòmics.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.