SANTA MARIA DE CASTELLÀS. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ.

 

La Maria Lluïsa Cases i Loscos, escriu de Santa Maria de Castellàs (les Valls d’Aguilar)

 https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601cy.xml

El lloc de Castellàs, segons el Spill… del vescomtat de Castellbò, pertanyia al vescomtat i formava la batllia de Castellàs, dins del quarter de Castellbò, que incloïa els llocs de Castellàs, Biscarbó i Malveí. Al segle XIII hi ha documentat el canonge d’Urgell, Berenguer (t d 1211), fill de Pere III, vescomte de Vilamur, com a senyor de Castellàs.

 

L’església de Santa Maria de Castellàs apareix en la relació d’esglésies del bisbat d’Urgell visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314. En la relació del 1312 l’església no fou visitada però sí que el seu capellà fou cridat a donar la informació pertinent. En el llibre de la dècima del 1391, el capellà de Castellàs pagava la quantitat de 8 sous.

 

L’any 1575 l’església de Santa Maria tenia com a sufragània les esglésies d’Espaén, Trejuvell i Biscarbó, a les quals l’any 1758 s’hi havien afegit, Ausas i Anyús. Actualment l’església depèn de la parròquia de Noves de Segre, i es mostra com un edifici renovat al segle XVII, de planta rectangular, amb façana a ponent, on hi ha un portal adovellat i un campanar d’espadanya.

Patrimoni Gencat en diu; Església d'una sola nau i de planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons. En el mur meridional s'obre, a través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia. Als peus hi ha un cor de fusta en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici. A la façana occidental ha quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant. Els paraments són de carreus irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30390

La retratava la Maria Rosa Planell Grau, en una de les sortides de la “ parella romànica”

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/01/santa-maria-de-castellas-valls-daguilar.html

Poseu l’Urgell sobirà, i la Vegueria “ in pectore “ dels Pirineus, a la llista de llocs d’obligada visita.

 Em costava un gran esforç fer aquesta  més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.

M’explicava el Juan Navazo Montero que havia vist una senyora enguixada com jo. Està clar que  la lluna ha estat propicia a les caigudes, tant clar però, com que la manca de manteniment de les voreres – endèmica – hi té una evident relació “causal”, oi?

L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès: 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html

Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html

Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”

CASTELLÀS DEL CANTÓ. NOVES DE SEGRE. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió pública una fotografia de Castellàs, poble del municipi de les Valls d’Aguilar , l’Urgell sobirà, drenat pel riu de Castellàs; antic municipi del Pallars Sobirà, annexat el 1972 al de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell).

L’antic terme municipal pertanyia a la conca del Segre, del qual és afluent el riu de Castellàs ; neix dins el terme de Baén, sota Sant Sebastià de Buseu, i, després de rebre per l’esquerra els rius de Solans i de Guils, desguassa aigua avall d’Espaén, al riu de la Guàrdia.

El territori, de composició carbonífera i molt trencat, arriba al nord fins al coll del Cantó. Hi predominen els erms i la vegetació arbustiva amb alguns claps de pins al sector NE.

 El poble situat a 1301 metres  d’altitud, és a l’esquerra del riu de Castellàs; l’església parroquial , romànica,   és dedicada a Santa Maria, en depenen les de Biscarbó, Espaén i Trejuvell.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30390 

  En el mateix poble es conserva la casa senyorial de Servós , on hi ha la capella de Sant Joan Evangelista.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=36741

 

Pertangué al vescomtat de Castellbò.

 Dins l’antic terme hi ha, a més, els pobles de Junyent i Biscarbó i les antigues quadres i caseries de Mesons i de la Torre.

El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Castellàs a la comarca del Pallars Sobirà.

 En perdre la independència municipal, l’any 1972, fou annexat a Noves de Segre, fet pel qual hom l’incorporà (1988) a l’ Urgell Sobirà,  en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

CA L’ARTUSA. TIANA. EL MARESME

 

El Josep Toffoli, publica una fotografia de ca  l'Artusa , a la pàgina Tiana, Recuperant laHistòria

Edifici projectat el 1906 per l’arquitecte Ramon M. Riudor i Capella (Barcelona, 26 de juliol de 1867 – Tiana, 20 d'abril de 1938)  que va ser propietat de Montserrat Coma, esposa del constructor Pere Artusa

El Mapa de Patrimoni, ens diu ; casa de planta baixa, pis i golfes que destaca per la seva decoració, que es podria considerar modernista, especialment per l'ús de la línia sinuosa defuig de tota angulositat i de la línia recta. Així doncs és interessant la forma ondulada que adopta cadascuna de les quatre façanes en el seu coronament i els guardapols que al damunt de les obertures també segueixen la mateixa tònica general.

Cal fer notar la tribuna que presideix la façana a la part central i que dóna relleu a les línies corbes del conjunt.

Les petites obertures de ventilació de les golfes estan decorades exteriorment amb motius vegetals que les envolten. L'habitatge de Ca l'Artusa , un exemple d'arquitectura modernista , és un edifici residencial de planta baixa, pis i golfes. L'element més destacat del seu modernisme és la utilització de les línies sinuoses tan en el coronament de l'edifici com en el de les seves obertures. A la planta baixa dues finestres flanquegen la porta d'entrada.

Al pis superior l'estructura es repeteix,  en aquest cas però,  l'entrada ha estat substituïda per una tribuna. A les golfes les petites obertures, romboïdals a les bandes i rectangular la del mig, es troben emmarcades per decoració escultòrica de tipus floral. L'esquema de la façana principal es repeteix també als laterals encara que potser una mica més senzill.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ARAVELL ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de l’edifici que havia acollit l’escola pública d’Aravell, nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò, a l'Alt Urgell.

 El poble es troba en un pla a 738 metres d'altitud, lleugerament ondulat i conreat a la rida dreta del riu d'Aravell.

Havia estat municipi independent, el 1857 se li van incorporar els municipis de Bellestar i Montferrer, passant-se a denominar Aravell i Ballestá.

El municipi de Montferrer i Castellbò és el resultat de l’annexió a l’antic terme d’Aravell d’altres tres antics termes municipals. El 1970 hom annexà a Aravell l’antic municipi de Castellbò. La nova entitat municipal, amb capital a Montferrer de Segre, fou anomenada oficialment Montferrer i Castellbò. A aquesta nova entitat foren annexats, el 1972, els municipis de Pallerols del Cantó i Guils del Cantó.

Anem recuperant la memòria històrica en aquest àmbit de l’educació, ens cal però l’ajuda de tothom, la generació que veure i viure aquell esforç gegantí que va permetre dotar d’escoles bona part dels petits nuclis tant de l’Urgell sobirà, com de la resta de Catalunya, per raó d’edat està desapareixent.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI PARROQUIAL DE PERAFITA. EL LLUÇANÈS. OSONA

Tinc molts i bons records de Perafita i de la comarca natural del Lluçanès, en la que exercia de sherpa la Irene Tironi Laporta, q.e.p.d

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/capella-de-santa-margarida-de.html

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/12/santa-margarida-de-vilaltellai-el.html

 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/mare-de-deu-del-remei-de-la-roca.html

 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/07/capella-de-la-immaculada-concepcio-de.html

 

Llegia a :

 

http://perafita.eu/construccions-religioses/

 

A Perafita existeixen varies capelles. La de Santa Margarita de Vilaltella, del segle XIII, tot i que per la part inferior dels murs pot ser considerada perfectament de finals del segle XI o principis del XII. El Santuari del Remei, edifici de planta rectangular bastit al segle XVIII, objecte de una gran devoció local. Sant Antoni Abat, adossada al mas Heures. Altres son la Capella de la Puríssima del Castell, la Immaculada Concepció de Busquets i la Capella de Sant Crist del Fossar (Cementiri).

 

El Joan Dalmau Juscafresa, m’enviava un enllaç :

 

https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-7

La capella del Sant Crist de Fossar, és un edifici de planta rectangular amb teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals i construït amb murs de maçoneria de pedra irregular amb cantonades diferenciades de carreus de majors dimensions. El portal d'accés, situat a la façana sud, està emmarcat amb brancals i llinda de pedra treballada, preparat per arrebossar. Sobre el portal s'obre un òcul emmarcat amb maó. En el seu interior hi ha, des de que es va restaurar l'edifici, una pintura mural sobre el tema de l'Ascensió, obra del pintor Josep Maria Bragulat, del que ens agradarà tenir-ne noticia  a l’email castellardiari@gmail.com

Em costava un gran esforç fer aquesta  més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.

L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès: 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html

Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html

Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”

CAPELLA DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA DEL CASTELL DE PERAFITA. EL LLUÇANÈS. OSONA

 

Tinc molts i bons records de Perafita i de la comarca natural del Lluçanès, en la que exercia de sherpa la Irene Tironi Laporta, q.e.p.d

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/capella-de-santa-margarida-de.html

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/12/santa-margarida-de-vilaltellai-el.html

 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/mare-de-deu-del-remei-de-la-roca.html

 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/07/capella-de-la-immaculada-concepcio-de.html

 

 

Llegia a :

 

http://perafita.eu/construccions-religioses/

 

A Perafita existeixen varies capelles. La de Santa Margarita de Vilaltella, del segle XIII, tot i que per la part inferior dels murs pot ser considerada perfectament de finals del segle XI o principis del XII. El Santuari del Remei, edifici de planta rectangular bastit al segle XVIII, objecte de una gran devoció local. Sant Antoni Abat, adossada al mas Heures. Altres son la Capella de la Puríssima del Castell, la Immaculada Concepció de Busquets i la Capella de Sant Crist del Fossar (Cementiri).

 

 

 

El Joan Dalmau Juscafresa, m’enviava un enllaç :

 

https://cat.elpais.com/cat/2018/01/12/catalunya/1515777911_768987.html

 

El Mapa de Patrimoni en diu a :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-purissima-del-castell

La capella de la Puríssima Concepció de Maria,  del Castell de Perafita,  es troba adossada a l'extrem nord del Castell, dins el recinte tancat.

 La capella està construïda amb murs de maçoneria de pedra irregular. La part de la dreta de la capella presenta una secció octogonal i la part de l'esquerra és de forma rectangular. La façana principal, orientada al nord-est, presenta un portal central coronat amb un arcada de mig punt emmarcada amb maó i revestiment de guardapols de pedra. Aquesta arcada es troba sustentada per dues columnes de pedra que flanquegen el portal, i presenten capitells amb motius vegetals esculpits. A la part central de l'arcada, tapiada, hi ha el dibuix en vermell d'una creu grega. Sobre el portal s'obre una finestra coronada amb arc de mig punt, resseguida amb guardapols, sustentada amb dues columnes de pedra amb capitell de decoració vegetal. Corona la façana un campanar d'espadanya d'un sol ull construït amb maó que conserva una campana.

A la part esquerra de la capella, a la secció rectangular, s'hi obre un òcul emmarcat amb maó

Costa d’empassar el gripau de l’autoria per part del “ desconegut”,  ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com

Em costava un gran esforç fer aquesta  més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.

L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès: 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html

Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html

Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT. CASTELLDANS. LES GARRIGUES

 

Havien fet una breu aturada a Castelldans  - en la documentació antiga Castro Assinos (Segle  XI), contracció de castell d’àsens ‘castell d’ases’, potser al·ludint a la producció d’aquests animals domèstics- el Josep Olivé Escarré (  Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de mig de 2019) i l’Antonio Mora Vergés, en la que retratàvem l’església parroquial, advocada a Santa Maria, i l’edifici de les escoles de quina autoria desesperava ja de rebrent noticies :

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/05/esglesia-de-santa-maria-castelldans-les.html

El 9-07-2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de  l’húmer , el dit petit de la mà dreta i alguna costella, i prèvia intervenció de la Policia Local, em traslladaven a l’ Hospital Taulí de Sabadell, on un cop fetes les radiografies, practicades les cures mínimes, i enguixat el braç fins al colze, em posaven un cabestrell, i m’enviaven a casa.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME m’enviava una fotografia de l’ermita de la Marededéu de  Montserrat, l’edifici s’aixecava “ a jova” pels veïns, segons el projecte del fuster Francesc Triquell “ el ganxo”, i la direcció del paleta Josep Corretjé ( d’ambdós artesans ens agradarà tenir noticia  a l’email castellardiari@gmail.com  del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs )

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLINY9NEcZs0UamiNtjaYWZFiwREkHRGQ3txyxaF8iYjvIb_Pi5JqtHF3XVFLIZHlVBWEmDw7RL6w_lOIb3L1vaax5uQKuATv_EwZ1re9tEBnMKxFtG7rRz92SukdjBxxmrsz1Q2aFk6FN/s1600/montserrat+castelldans+6.jpg

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/05/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat.html

Patrimoni Gencat diu de l’ermita, edifici d'una sola nau rectangular coberta a dues aigües. Exteriorment en destaquen els grans contraforts a les partes laterals. La pedra s'ha deixat vista i són grans pedres irregulars sense escairar a excepció dels llocs destacats (muntants, angles...). Les parets laterals, fetes de pedra més tosca, estan arrebossades parcialment.

 

La façana als peus de l'església, acabada en punxa, està rematada per un senzill i petit campanar flanquejat per dues punxes als angles. Destaquen els tres arcs de l'entrada; el central, més ample, s'hi especifica la data de la construcció, i damunt seu hi ha una petita rosassa.

 

L'interior està cobert amb coberta volta de canó. Tot ell està enguixat i pintat, mostrant una pavimentació de mosaic. Al fons de la nau hi ha un petit altar dedicat a la Verge de Montserrat, i a la part esquera, una petita sagristia el volum de la qual és visible des de l'exterior.

La campana està feta amb monedes de la II   república – únic miratge de llibertat que s’ha viscut en aquesta terra -  i morters de coure, donacions dels habitants del poble.

Tenim, quan superem les conseqüències de la caiguda, molta feina a fer, des de agrair-ho a la Marededéu de l’Ajuda de Balenyà – com era bon costum del Josep Olivé Escarré – fins a repetir la nostra visita a les Garrigues.

Com bé diu el Virolai, Catalunya és el nostre Paradís, oi?

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILANOVA DE L’AGUDA, ADVOCADA A SANTA MARIA . LA NOGUERA

  Retratàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés,  la façana de l’Església parroquial de Vilanova de l’Aguda, advocada a Santa Maria.

Patrimoni Genat ens diu que és un edifici d'una nau, amb volta de mig canó i quatre capelles laterals.

El Jordi Contijoch Boada, en retratava el interior l’any 2009, d’aleshores ençà, Vilanova de l’Aguda a perdut 35 veïns, un 14,89%

 La façana, a l'est, és l'únic element visible a l'exterior; consta d'una porta adintellada amb l'anagrama de Maria i damunt d'ell un escut heràldic amb una inscripció il·legible i data de 1679.

Sobre l'escut hi ha una fornícula buida, i al damunt, un òcul circular. El campanar és d'espadanya amb dos arcs.

Atès que per aquelles dates Josep de Ponts i Guimerà (1625 - 1690), baró de Montclar, que tenia poders concedits pel seu germà Pere, vengué la baronia a Josep de Montserrat i Vives,  primer marquès de Tamarit, farem seguir la fotografia al  Pere Francesc Puigderrajols Jarque, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, per aclarir quines armes llueixen apart de les dels Ribelles.

Benvolgut Antonio,

 

      En aquest escut que hi ha a la façana de Santa Maria de Vilanova de l’Aguda hi veig els següents quatre llinatges. Amb alguna reserva, atès que seria molt interessant poder llegir la inscripció que hi ha al voltant, raó per la qual seria molt important poder aconseguir una imatge en què es veiés a la perfecció. Jo no puc llegir què hi diu.

 

És un escut quadrilong amb punta d’arc conopial. Quarterat: 1r armes dels Rocabertí; 2n les dels Sarriera; 3r llinatge Pau, però amb el paó contornat, contrari a la seva posició; 4t serien les armes dels Cabrera, però hi manca la bordura de peces. Timbrat amb un coronell o corona oberta.

 

     Pel que respecte a les armes dels Ribelles, certament a la fotografia que m’envia, hi ha un escut amb un lleó, que concordaria amb el que adjunta de la pàgina Armoria. De tota manera, ja veu que els Ribelles o altres branques dels Ribelles, usaren altres armes. Li envio la referència d'un article que vaig trobar a Internet:  El castell de Ribelles, una ruïna monumental, XAVIER SANTESMASSES.

 

Segur que coneix l’article. Crec que si fos possible accedir al panteó (ja veig que el castell està en fase de ruïna insalvable) segur que hi deu haver làpides sepulcrals. Sortiríem de tot dubte.

 

Una atenta i cordial salutació,

Pere F. Puigderrajols i Jarque

Santa Maria es troba fora del nucli de població primitiu; substitueix a l'antiga Església de Sant Andreu, dita també del Roser, de la qual només resta l'alt campanar quadrat.

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/07/in-memoriam-de-lesglesia-parroquial-de.html

Ens quedava pendent força feina, localitzar l’edifici que aixoplugava l’escola,  retratar les capelles d’algunes masies, .....

Esperem a l’email castellardiari@gmail.com , malgrat la minsa població de Vilanova de l’Aguda, trobar col·laboració, i per descomptat agrairíem infinitament la tramesa d’un plànol o mapa

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LES NEUS. LLUMENERES. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de la capella advocada a la Marededéu de les Neus, del poble de Llumeneres, a la parròquia de Sant Julia de Lòria, al Principat d’Andorra.

Llumeneres  s’esmenta ja a principis del segle XI,  en ocasió de l’estada del bisbe Sant Ermengol d'Urgell (Aiguatèbia, segona meitat del segle x - El Pont de Bar Vell, 1035) , qui va anar-hi per a descansar

Llegia que està construïda a la manera tradicional del país, amb parets de pedra lligades amb fang i revocades de morter de calç, i un teulat de llosa i fusta a dues vessants. Al seu interior es pot observar una sèrie de quadres que emmarquen textos litúrgics llatins tallats en fusta, mostres de la decoració de les caixes de núvia de l'època i una pala amb goigs enclotats (gravats en talla dolça, extraordinaris) de la Mare de Déu de les Neus i de San. Pere, un conjunt de remarcable valor dins el gènere i per la seva raresa en l'actual mancança d'aquest patrimoni cultural. També cal destacar l'original confessionari que consisteix en una arca de fusta (altra vegada la construcció setcentista popular) amb una gelosia en fusta adossada en un costat.

 

La família propietària de la capella conserva la documentació original amb el segell en sec del bisbe Francisco Fernàndez de Xàtiva i Contreras (Casas-Ibáñez, Castella-la Manxa, 1704 — (probable) la Seu d'Urgell, 1771) segons el qual es concedeix la llicència l'any 1769.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.