L'ANY DE LA POR

S’anuncien mesures ‘horribles’ que pel que sabem fins avui, seran només d’aplicació a Catalunya, i als que viuen en aquest ‘Principat’ amb independència del seu lloc de naixement i de la seva filiació política.

La reducció dels seus emoluments als funcionaris,  lluny del de racionalitzar res, implicarà possiblement un retorn al racionament de tant trist record. L’existència d’un funcionariat ‘independent’ és l’única garantia democràtica  que li resta al país.

L’€ de les receptes – que espero no s’apliqui per allò de la igualtat Constitucional dels Espanyols davant la llei - , és un despropòsit total.  Recordo un mal acudit, en que una alumna d’un col·legi de la part alta de Barcelona, explica en una redacció sobre la pobresa : ‘el papa és pobre, el xofer del papa és pobre, el jardiner de casa és pobre, la cuinera és pobre, les criades son pobres, la mama és pobre i jo sóc pobre’

 Ens cal recordar que la distància entre 0 o 1 és infinita ?. Els pobres son els que no tenen res; aquells que tenen alguna cosa, entre 0,01% i 100%, no son pobres, son ‘persones que pateixen necessitats i/o mancances’ en  aquest col·lectiu que compren quasi el 75% de la població, s’hi troben els que pateixen una disminució que va des del 0,99% fins al 99%; proposar una única mesura per a tothom va més enllà de la discriminació, tant que no m’atreveixo a posar-hi nom.  

Els responsables politics – tret d’algunes  excepcions anecdòtiques –  Blanco , Camps,  ,  se’n van de rositas, als grans beneficiats de tota aquesta misèria se’ls absol col·lectivament de les seves culpes; només les rentes del treball hauran de suportar el càstig.

Els ‘diners retinguts indegudament ‘ per l’estat espanyol ,  s’han de reclamar davant dels tribunals internacionals; aquelles ‘retallades’ que impliquin risc per la vida, s’han de denunciar davant els tribunals internacionals.

La proposta d’una ‘renda bàsica’ relacionada amb la prestació d’algun servei públic i/o privat, i per l’obligació de seguir estudis per millorar les capacitats dels aturats és l’única mesura assenyada que he sentit en els darrers anys. Si cal fer  una ‘Marató’  per finançar-la, fem-la !

Les persones necessiten més estar ‘ ocupades ‘, que preocupades.

A qui correspongui. 

MONESTIR DE SANT SEBASTIÀ DE SULL . SALDES. ALT BERGUEDÀ

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit a fer una volta , decidits a trobar les seves restes del Monestir de Sant Sebastià de Sull; només teníem aquesta informació :

SANT SEBASTIÀ DE SULL
IPA núm. 3589. CCAA 5863.
Medieval, Romànic IX Saldes
Saldes. Vall del riu Saldes. Sant Sebastià de Sull.

Agafàvem el trencall de la carretera de Saldes i abans d’arribar a aquesta població hem pres la cruïlla que porta per una pista de terra fins a Gresolet.

A les vistes del riu, on baixa la cristallina aigua entremig del gel enganxat a les pedres de la llera del riu, hi ha el pont que porta a Cal Ferrer i a Gresolet i uns metres abans s’inicia una altra pista que seguint el marge dret del riu de Saldes ens porta a veure primer les restes del Molí de Baix, Una construcció gran de pedra que havia de ser el molí al costat mateix del riu i unes construccions que ens fa pensar en un gran mas.

Tot els voltants la terra és gebrada, som a l’obaga del riu i el fang és també dur com si fos de pedra. Aproximadament a 2/4 de dotze , el calor i la claror, comencen a imposar-se.

Continuem per la pista i potser un quilòmetre després trobem les restes de l’església i monestir de Sant Sebastià de Sull. En algun lloc el trobem com ‘del Sull’, el topònim faria referència al caràcter feréstec, allunyat de la gent, del indret

Trobem del lloc : església de Sant Sebastià de Sull, a l'esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Lluria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l'any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte de Cerdanya Oliba Cabreta..

Segons les cròniques antigues un prevere, dit Daniel, que havia estat rector de la parròquia de Saldes i havia patrocinat i construït la seva església, consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad I l’any 857, es retirà potser sentint-se vell, i/o per “revelació divina” segons ens diu un document, a l’aiguabarreig dels rius Saldes i Gresolet establint-se amb una dona anomenada Honesta i altres servents.

En aquest lloc posaren en cultiu un ampli espai de vint jornals de terra i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. Possiblement fundessin un monestir amb comunitat de ambdós sexes.

Cap al segle XV s'esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l'esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s'hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX.

L'església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d'aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes.

S’han excavat un total aprox. de 115 sepultures de diferents formats fossa simple, fossa doble amb cobertes de grans lloses. Altres són caixes o cistes amb parets de pedra de riera, sobreposades.

L’ hivern no és el temps més propici per voltar per les restes de l’antic monestir que ha sofert tot tipus de vandalisme, i l’abandó sistemàtic durant anys; marxem però, amb el desig de tornar-hi, per passejar per les restes de les pedres esfondrades que formaven les altives parets .

Fotografia. Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

EL CANÓ DE LA MOLA DE LORD. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

Sobta desprès de resseguir el camí guanyat a la pedra, en el que la Creu adornada amb números romans, et va donant raó del teu progrés vers l’anomenada ‘Tebaida catalana’, trobar-se al final del viacrucis , quan s’ha creuat la portella de ferro – posada per evitar la fugida del bestiar - un canó assentat damunt la roca.



En parlarem més d’aquesta Mola, i del molt i bonic, que allà s’hi troba, i àdhuc el que des d’aquest excepcional mirador s’albira; la serra de Busa i la de Bastets , projectades sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall, són només algunes d’aquestes imatges.

Aquest breu, us donarà raó de la presència d’aquest tub de ferro, que lluny de ser un símbol de protecció i/on de defensa, és un trist record del pas per aquestes terres del Coronel de les tropes Lliberals, Antonio Niubó, de trista fama fins en les terres de l’ Urgell, i més concretament a la Vila de Guimerà. És curiós que aquest militar , al que molts qualifiquen d’assassí, no hagi merescut l’ interès de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, ni se’n faci esment a la Viquipèdia.

Segons les cròniques l’any l 1835 els carlins van establir un hospital militar dalt la Mola de Lord. Les tropes liberals els van encerclar, i davant la dificultat d’accedir a l’escarpat planell de la Mola, els van sotmetre a un intens foc de canons que va causar moltes baixes entre les files carlines; un mes però, es va poder aguantar el setge, que finalment va cloure fent-se escàpols els pocs supervivents carlistes; el Santuari pocs dies després de ser ocupat pel Coronel Niubó i les seves forces fou incendiat i destruït fins als fonaments.

Alguns joves de Sant Llorenç de Morunys, van trobar aquesta peça de ferro a la fondalada que separava ambdós exercits; el canó que retrocedia desprès de fer foc, possiblement els va caure als lliberals perquè no el devien tenir ben travat; els va semblar als joves piteus , que l’havien de pujar fins dalt la Mola, qui sap si com a mostra de la voluntat de ser dels catalans, o de testimoni de les moltes barbaritats, que en nom de la ‘ Sagrada Unidad’, han practicat, practiquen i ens temem que seguiran practica’n [ recordeu els comentaris de G.Peces Barba], els nostres mals veïns. Certament aconseguirien el seu objectiu, però dissortadament en el decurs d’aquesta tasca, un dels participants va patir un atac de cor, amb fatals conseqüències.

Així m’ho explicaven. Agrairé com sempre qualsevol aclariment, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ELS BASTONERS DE NOSTRA SENYORA DEL PATROCINI DE CARDONA.

Em cridava l’atenció la peculiar vestimenta dels petits balladors, amb clares referències eclesiàstiques, el barret que ens evoca una mitra amb el símbol de Maria al davant, i unes petites flors als costats , el petit capell amb cintes de dolors damunt l’americana vermella, la camisa blanca cenyida amb faja, la medalla de la Verge, les faldilles blaves a joc amb el barret, els enagos , les mitges i les sabates. Sense trobar-ne cap referència precisa, aquest vestit – amb algunes variacions inevitables – és el mateix que lluïen els primers bastoners l’any 1704.

Trobem en relació al ball de bastons de Solsona : data de 1680, de quan van venir nens del poble de Sanaüja - que pertanyia al bisbe d'Urgell ; al segle XVII, el castell fou convertit en palau episcopal - a ballar bastons i al 1702, està documentat que els mateixos bastoners de Sanaüja van ensenyar als solsonins. L'estranya funció que adopten els dansaires d'aquest ball és la de patges i acompanyants de la imatge de la Mare de Déu en els recorreguts processionals.

No tenim constància de la continuïtat a Sanaüja d’aquesta tradició, tampoc de l’existència d’una pràctica semblant a les terres de l’Urgell sobirà, o al Principat d’Andorra, seu i domini del Bisbat.

L’ historiador cardoní Andreu Galera i la musicòloga manresana Glòria Ballús, autors ambdós d d’un estudi històric d’aquesta manifestació cultural, en feien la presentació solemne en el llibre-programa de la Festa Major del 2010 :
http://www.regio7.cat/bages/2010/09/06/cinc-lliures-deu-sous-daten-ball-bastons/101267.html

Es desvetllen fets si més no curiosos, com l'obsessió pel número 8. Són vuit nens, que ballen vuit balls diferents i que reciten vuit versets també diferents. Sabem d’aquest número que se’l considera símbol de l'infinit i de l'eternitat, també el 8 és una representació de les energies terrestres i celestes que circulen sense parar de dalt a baix, i de baix a dalt, i es regeneren.

El patrimoni immaterial de Catalunya és d’una riquesa i varietat extraordinàries; s’han de valorar molt positivament iniciatives com la de l’Ajuntament de Cardona, que explica perfectament el seu Alcalde : "darrere aquest model tan insòlit de programa de festa major s'amaga un esforç per investigar les nostres arrels, donar-les a conèixer i fer-les de tots. Això cohesiona i ens fa hereus del nostre patrimoni, perquè si no coneixem el patrimoni, no el valorem, i si no el valorem, no el podrem estimar".

Ens ha costat trobar imatges per il•lustrar aquesta breu nota. Deixem constància de la nostra gratitud als seus autors.

SANT SERNI DE TERRERS. CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, agafàvem el trencall el trencall que surt a mà dreta – en el sentit de la marxa - de Berga a Sant Llorenç de Morunys, per la carretera que uneix ambdós poblacions, i que ens menys de mig quilòmetre per una pista de terra en deixarà just sota les runes de l’esglésiola que va estar dedicada a Sant Serni, al costat de la masia de Terrers.
Ens rep el gos de la casa que ens farà companyia en la nostra tasca de recollir imatges; tindrem ocasió de saludar també a la senyora de la casa, que ens explica que fa més de seixanta anys que hi viu, i que del seu record ja estava malmès el petit edifici religiós.



L'església és documentada des del segle IX, això fa pensar en una primera edificació preromànica ; reformada posteriorment en estil romànic, la trobem esmentada com a parròquia el segle XI.




Al segle XVIII fou modificada: s'anul•là l'absis i s'obrí, al mur de migjorn, una capella de planta rectangular.

Al segle XVIII era sufragània de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l'Aiguadora , que pertany actualment al municipi de Castellar del Riu. .
En aquest edifici era venerada una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, de factura molt rústega (43 cm d'alçada), possiblement de finals del segle XIII. Actualment la imatge de Nostra Senyora de Terrers està guardada en una casa particular.

Al Inventari de Patrimoni de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem :

ESGLÉSIA DE SANT SERNI DE TERRERS
Altres noms ; de la Torre o de Torrers
Adreça. Ctra. Berga-St. Llorenç de Morunys, km 17 a la dreta
Terrers. Capolat (Berguedà)
Estil Romànic
Època segle XII

MASIA DE TERRERS
Adreça ; Passada la Mina en direcció a l'Aiguadora, pista Terrers-la Mina. Capolat (Berguedà)
Estil : Obra popular
Època segle XVII

Ens agradaria incorporar una imatge fotogràfica de la Mare de Déu de Terrers, i de tenir-los els seus goigs. Això, i qualsevol informació addicional en relació a Sant Serni de Terrers, ens ho podeu enviar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLESIA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS. VALL DE LORD. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

No ens sobtava a la a Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, l’absència no ja de boscos, sinó fins i tot d’arbres, quan arribàvem a la capital de la Vall de Lord;: ha passat molta aigua per sota dels ponts d’ençà que els àrabs anomenessin aquest indret com al-marum, o al-mac(c)rún, ‘lloc boscos’ en el primer cas, o ‘lloc ple de boscos’, en el segon. La nostra és una espècie més que depredadora destructiva, i en el cas particular de Sant Llorenç de Morunys, als abusos derivats de la derrota militar de 1.714, que va suposar la captivitat ‘manu militari’ de Catalunya, cal afegir-hi l’adhesió fins a les darreres conseqüències a la causa Carlina.



En aquesta ocasió volíem fer una visita detallada a la seva església parroquial, dedicada a Sant Llorenç; l’edifici d'estil inicialment romànic, ha patit al llarg dels segles les conseqüències derivades de la seva ubicació física – malgrat la pertinença ‘ formal’ dels espanyols a la religió catòlica, se’ls considera herètics, tota vegada que el seu és un Déu que practica l’exclusió, admet únicament la llengua castellana, i justifica tota mena d’excessos contra aquells que enraonen altres llengües; a la seva gloria van ser exterminats la major part dels pobles nadius de la que es coneix avui com Amèrica llatina - ; malgrat les accions vandàliques que ha patit, encara conserva una sèrie d'obres molt interessants, com un fragment de la pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, l'altar major barroc construït per l'escultor Joan Francesc Morató i la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls, obra de Josep Pujol i els seus fills.





De la que fou església de l’antic monestir , al segle XI , en resta avui, un edifici majestuós, amb tres naus separades per pilars i tres absis. Està coberta amb volta de canó a la nau central i amb voltes d’aresta les laterals. L’absis del sud es va enderrocar amb la finalitat d’aixecar la capella de la Mare de Déu dels Colls.





Com a fotògrafs disposem d’un equip modest, que no ens permetria recollir – com cal – la magnificència de Sant Llorenç de Morunys. Per aquesta raó us deixem aquests enllaços :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/el-monestir-de-sant-llorenc-de-la-vall.html
http://www.monestirs.cat/monst/solso/so14moru.htm

LA HERÀLDICA TRADICIONAL, I LES ‘FANTASIES HERÀLDIQUES’.

Això de la heràldica comença al segle XII, i fa servir bàsicament – malgrat que és un recurs limitat – els anomenats ‘escuts parlants’, es a dir traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat.

Hi ha blasons que conjuguen alhora l’encert i la bellesa, com el de Montserrat.



Altres, com el dels MECA / CLASQUERI , passarà de l’àmbit familiar a l’àmbit públic, ja que esdevindrà escut municipal.



Un gos i una campana, no semblaven les imatges més ‘idònies’ per traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat, i en el seu moment és va plantejar una ‘actualització’. Entravem – sense tenir-ne consciència - al món de Walt Disney, i des de ‘ la Terra de la Fantasia’ , ens arribava l’actual escut.



Més enllà de les ‘explicacions tècniques’ – que us en donaran, i moltes - deixàvem les armes dels MECA / CLASQUERI i assumiem les de D. Josep Tolrà i Avellà. Això si, ara surt un castell.



D’allò de Tolosa, a quin record dedicàvem una Ronda viaria, res de res.

De la memòria – llarga, si m’ho permeteu dir – de Sant Esteve de Castellar, res de res.

Això si, de barres en trobem moltes al ‘ escut nou’, i també un parell de creus. Els dissenyadors de ‘fantasies heràldiques’ es devien quedar ben descansats.

Dels altres Castellar, l’agregat d’aquest nom que es troba prop de la C-25 entre Rajadell i Aguilar de Segarra, no té escut d’armes, tampoc la població de Castellar del Riu, i si els de Castellar de la Ribera, com podeu veure en aquest enllaç :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escut_de_Castellar_de_la_Ribera.svg

L’escut de la Nou de Berguedà – extremadament bonic, val a dir-ho – em semblava fins al moment el ‘súmmum’ pel que fa al nivell de fantasia heràldica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_la_Nou_de_Bergued%C3%A0

En això – com en quasi tot- , tot son punts de vista.

A CATALUNYA CREIXEN ELS NANS. LA COLÒNIA GRAUGÉS

Voltàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés , l’Estany Gran de Graugés; d’aquest indret potser la característica més ‘especial’, és justament que hom no espera trobar-se’l.

El berguedà actual és en gran mesura el resultat de l’acció decidida de persones com els germans Antoni (1852-) i Agustí (1854-1909) Rosal i Sala. Nascuts a Mataró, eren fills i nebots dels germans Rosal i Cortina de Berga que van fundar la fàbrica del Riu (colònia Rosal).
L'afany emprenedor que caracteritzava als catalans- si més no fins a les darreries del segle XIX- va portar a Agustí Rosal a construir la Colònia Agrícola de Graugés, que destacà pel altíssim nivell tecnològic emprat.

Es va fundar entre els anys 1887 i 1889 en unes terres i masos que havien comprat a Graugés. Es van construir pisos pels treballadors (carrer Vell, del Mig i Nou), una via fèrria que comunicava tot el complex, una explotació lletera, magatzems de farratges, molí de gra, forn i diferents serveis pels habitants. Es va fer un sistema per recollir els fems dels estables en un dipòsit subterrani per després utilitzar com adob. Els cultius eren rotatius i es va fer un sistema de regadiu dels camps construint els llacs artificials que actuaven com a dipòsits, als que pujaven aigua del Llobregat i de la riera d'Avià i de Font Caldes amb un sistema de canalització sense precedents a la comarca.

La modèlica colònia agrícola de Graugés, transcendí fronteres, fins al punt que meresqué la personal felicitació del mateix papa Lleó XIII, autor de l’encíclica De Rerum Novarum, que el prohom berguedà prengué tothora com a model social.

En relació al topònim, defenso la seva evolució de GRAU m.
(arcaic i dialectal, del gènere femení) Escaló, esglaó (Conca de Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Segarra); «Ara puja les graus». Ne dejen seure ne tenir còuens ne senalles dins la pescateria ne en los graus d'aquella, doc. a. 1350 (arx. mun. de Barc.). Anaren a les graus del palau major del senyor rey, e aquí lo dit vaguer jurà, doc. a. 1443 (Ardits, i, 444). Foren-hi baix fetes alcunes graus de cristayl per on pujaua hom al tabernacle, Hist. Troy. 234. Sie posat e alçat lo pacient sobre una cella en un grau d'escala, Cauliach Coll., ll. v, pt. 2a, c. 4. Pujant per unes graus que eran al devant de la presó, Canyelles Descr. 325. En la cambra al cap de la grau (=de l'escala), doc. any 1574 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

Avui quan a la descripció de l’indret trobem : Els estanys de Graugés són un sistema de basses d’origen artificial creades a finals del segle XIX i principis del segle XX (entre 1900 i 1909), mitjançant la construcció de terraplens i connectades per sèquies i bombes d’aigua. Aquestes masses d’aigua foren pensades per a l’abastament de la colònia industrial fundada per Agustí Rosal Sala.

Malgrat el seu origen antròpic, aquests estanys i basses han esdevingut una de les principals zones humides de l’alta conca del Llobregat. Actualment encara s’utilitza l’aigua per a l’abastament i la zona, a més, és un punt conegut de lleure i educació ambiental a la comarca del Berguedà.

Quan trepitges ‘ el territori’ - com diuen els de Barcelona – , assumeixes aviat que dissortadament a Catalunya creixen ens nans, i justament al Berguedà aquesta sensació és fortíssima.

SANT FELIU DE BOADA. PALAU-SATOR. L’EMPORDÀ JUSSÀ

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen – bona brevis – les seves impressions sobre l’església parroquial de Sant Feliu de Boada, topònim sobre el que la doctrina no s’ha posat d’acord; uns el farien derivar del castellar bòveda, altres en defensen un origen descriptiu com ‘lloc amb multitud de bous’ , i fins tenim els qui li atorguen un origen àrab abu-l-quatila, del nom propi de persona; el lloc pertany avui al municipi de Palau-Sator (Sa Tor o de la Torre), i està a la comarca dita del Baix Empordà, nosaltres pensem que la forma catalana més correcta és jussà, i que l’ús – molt estès a Catalunya – de les formes alt i baix, cal explicar-lo des de la prohibició de la llengua catalana desprès del genocidi de 1.714, i d’una clara ‘síndrome d’Estocolm col•lectiva’, provocada per aquests quasi 300 anys de captiveri.

La batllia de Palau-sator de 1632 estava formada pels mateixos nuclis que s'integren a l'actual municipi: Palau-sator, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Pantaleu i Sant Julià de Boada.

Sant Feliu de Boada, situat al nucli del mateix nom, està documentat des de l'any 994, consta al segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1017); possessió confirmada el 1097 (butlles de Benet VIII i d'Urbà II) i que continuava al segle següent (1174).

Els honors d'aquesta parròquia i de la de Palau-sator foren venuts el 1225 per Arnau de Fontclara a l'abat d'Amer.

L'edifici actual és d'estil gòtic tardà (segle XVI), conserva restes de fortificació, té una sola nau, amb capelles laterals al mur nord i absis poligonal



Ens expliquen – no podem accedir a l’interior – que la volta és de creueria, les claus de volta són esculpides, i son visibles encara alguns restes de l'absis romànic de l'edifici anterior.




La porta d'accés és allindada, amb timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les restes de decoració esculpida de les impostes.



Al centre de la façana hi ha un òcul atrompetat. El conjunt és rematat per un campanar de paret de quatre obertures.

Un dels efectes – desitjats evidentment des del govern del Regne d’Espanya que els va propiciar – de la concentració de parròquies i/o de municipis , és la pèrdua de la seva memòria històrica. I ja sabem allò de; qui perd la història, per la identitat, oi ?.

CASA PAIRAL DELS FRANCH. VILADENY. NAVÈS. EL SOLSONÈS

Em cridava l’atenció la ruïna evident del que fou la Casa Pairal dels Franch de Viladeny, als qui reconeixia i atorgava la dignitat de Cavaller, el rei Ferran II.

Casualment en el llibre-programa de la Festa Major de Cardona de l’any 2.010, és dedica a aquesta nissaga una llarga crònica.

Quan fèiem l’article sobre aquest indret – que pertany avui al terme de Navès - i la seva església de Sant Miquel, assolíem el compromís d’ampliar-vos en algun moment del futur, la informació que us aportàvem :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/10/l-oblidat-sant-miquel-de-viladeny-naves.html

En relació al topònim afegim :

Quan al sufix – deny- trobava al diccionari Alcover – Moll :

De la salut … en la qual nostre Senyors Deus deny a vos e a ella conservar longament

Etimològicament del llatí DIGNATI

Podem substituir aquest deny per faci la gràcia, i això donaria al topònim un significat que podria ser VILA AGRACIADA .

Pel que fa al titular de l’escut que llueix a la façana :

Els Franch: família de pagesos benestants oriünda del lloc de Vilandeny (Navès, Solsonès), molt proper a Cardona, fins que l’any 1679 obtenien de Carles II el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona en la persona de Francesc Franch i Soler, el fill primogènit i hereu de Joan Ramon Franch (†1652) i Emerència Soler.

Poc temps desprès, Francesc traslladava la seva residència fins a Cardona i el casal que el seu pare havia comprat l’any 1650 en el carrer de la Fira (número 2), a tocar del Firal, en la que havia de ser la casa pairal dels Franch per espai de tres-cents anys. Aleshores, ja havia enviudat de la seva primera muller, Anna de Gibert i d’Aguilar, la germana del donzell Miquel de Gibert, amb la qual havia estat pare d’una única filla, Maria Anna Franch i de Gibert. Per això mateix, s’esposa en segones noces amb Anna Maria Boix i Bordons (†1740), la filla de d’Antoni Boix i Maria Bordons, i germana del notari Antoni Boix i Bordons, segons capítols del 26 de setembre de 1682, amb la qual fou pare d’altres nou fills encapçalats per Antoni Franch i Boix, el seu primogènit i hereu, que estudià fins a doctorar-se en drets.

Vers el 1700, la família restava encapçalada per Francesc i el seu hereu Antoni, que l’any 1704, enllaçava amb Francesca, la filla del senyor Melcior de Rovira i Reguer, donzell, baró de Sant Climenç i Miravé, amb residència a la ciutat de Solsona.

SANT MIQUEL D’AVELLANACORBA, DE SACORBA, O DE LA TORRE. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA SOBIRANA

Rebia una crònica del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, en aquesta ocasió les seves passes els duien fins Sant Miquel de la Torre, un antic poble i parròquia situat als vessants meridionals del Talló, sota l'església parroquial de Sant Andreu de Porreres. Actualment Sant Miquel és el temple més ben conservat de la zona i el que s'utilitza per a les reduïdes funcions de culte.

Surt esmentada en un document de l'any 998, on es parla de la donació de les dècimes de la parròquia a l'abat del monestir de Besalú.

Hom pensa que aquesta església, fou refeta a finals del segle XII o la primeria del XIII.

El nom antic de l’indret i d'aquesta església és Sant Miquel d'Avellanacorba o de Sacorba , que s'ha mantingut fins ben entrat el segle XX.

Dèiem en relació a  l’article salat - propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1.714 –  que es conserva únicament  en la llengua viva, a les Illes Balears, i en alguns indrets de la província de Girona. És freqüent però en la toponímia, fins en indrets propers a la Ciutat de Barcelona [ SantJust Desvern, Sant Joan Despí, Sant Llorenç Savall,  Sant Martí Sarroca, Vilalba Sasserra, SantPere Sacama, Sant Esteve Sesrovires,....], la intel·ligència no és un atribut de la gent roí.

Les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant PereEspuig, Sant Salvador de Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. Fa especial esment de  l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre),  on a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.

Trobem   en relació als efectes del sisme :

Valoració:

– Ha mort molta gent a diferents llocs de la vall, entorn de 150 persones

– Diverses esglésies destruïdes a tota la vall.

Intensitat: VIII-IX

Quan fou reconstruïda  exercí de forma temporal funcions parroquials, consta però, que al segle XVII era sufragània de la parròquia de la Vall del Bac.

Actualment veiem  un edifici de planta rectangular, sense diferenciació pel que fa a l'absis o capçalera. D’aquestes edificacions en les que únicament el campanar i/o alguna creu a la teulada ens fan pensa en un edifici religiós, em diem ‘trentines', ja que fou en aquest Concili, on s’establi la major importància de la funció que s’havia de dur a terme en els edificis, en detriment  de la ‘forma’ exterior.  

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/67468

En algun moment s'afegí una sagristia, de la qual es va prescindir l’any 1989.

 La porta d'entrada, amb un arc de mig punt, és al costat de migdia, on hi ha també dues finestres d'arc de mig punt i de doble esqueixada.

El mur de ponent, que té una finestra llarga i estreta al centre, és acabat per una espadanya de dos ulls. 

https://www.bisbatgirona.cat/pujades/files/Sant%20Miquel%20de%20la%20Torre%20goigs.pdf

La Vall de Bianya , la Garrotxa, Girona,  Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic, de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

Senyor, teva és la venjança.

DINAR NADALENC EN FAMÍLIA.

Avui els pares sembla que han de  parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita  i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous. S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran. Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per les festes nadalenques.

-El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.
-La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.
-Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!
-Sí, però, el meu pare que també és vidu i viu en una residència. Pobre home!
-Bé, no en parlem més, els convidem un dia i prou.

Així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge!

I per fi arriba el dia de Nadal el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és el dia de Nadal i no hi ha persones dolentes.

-Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.
-Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- -Noi, cada dia estàs més gran.

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-nos-els després de dinar.
-I la Míriam- Pregunta l’avi.
-Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines.

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

-Però Joan, com has convidat avui al teu pare.
-No hi havíem quedat de convidar-lo ?
-Si però no avui. Avui ve la meva mare.
-No fotis. Quina batalleta, si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.
-Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra.

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ja suposava és la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria.

-Oh, que gran que estàs.
-Sí, iaia- ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquesta dia de Nadal tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.
-Hi ha l'avi;el pare del Joan també.
-No, que em dieu. El teu sogre !
-L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.
-Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i ...- contesta la iaia Maria.

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

-Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament.

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet ;per creuar el carrer.

SANT PERE DE MONTCALB. GUIXERS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens aturàvem al costat d’un rètol on deia : Sant Pere e Montcalb, el topònim clarament descriptiu, fa referència a l’absència de vegetació.

Sembla que fou aixecada entre els segles X-XI, moment en que exercí funcions parroquials; apareix esmentada, Montcalb, en el l1istat de parròquies del bisbat d'Urgell contingudes en L’acta de consagració de D’església de Santa Maria d’Urgell.

Des de el 1040 es constata la dependència del Monestir de Sant Llorenç de Morunys.

No apareix esmentada ja en la Relació de parròquies visitades pel vicari arquepiscopal de Tarragona a la diòcesi d’Urgell els anys 1312-1313; s’esmenta però Sant Esteve de Sisquer. Això fa pensar que en aquella data Sant Pere de Montcalb, era ja una sufragània, mantenint però funcions quasi parroquials, car mantenia el fossar.



Devia ser esfereïdor l’espectacle dels trasllats dels cadàvers, tant d’aquest fossar avui ple d’herbes, com del de Sant Climent de Castellfort.

Actualment Sant Pere de Montcalb depèn de la parròquia de Sisquer, municipi del qual formava part al segle XIX. La gravíssima mancança de sacerdots, que adquireix connotacions tràgiques en aquestes terres interiors, fa que aquestes consideracions ‘eclesials’, parroquial, sufragània,... no tinguin avui gaire sentit.

La informació continguda en el POUM de l’Ajuntament de Guixers, entenem que és errònia – la fotografia correspon a Sant Pere del Vancell - , i lluny del que s’afirma l’edifici llueix esplèndid, tant exterior com interiorment.





No dubtem del seu origen romànic, però l’actual església, com la propera de Sant Esteve de Sisquer, foren arranjades, i/o refetes a cavall dels segles XVIII i XIX. El creixement demogràfic en aquell període ens ho confirma :

1.717 280 habitants
1.787 425 “
1.857 905 “
1.877 827 “
1.887 568 “

No ens cansarem de dir que un dels efectes – desitjats evidentment des del govern del Regne d’Espanya que els va propiciar – de la concentració de parròquies i/o de municipis , és la pèrdua de la seva memòria històrica. I ja sabem allò de; qui perd la història, per la identitat, oi ?.

Tampoc de reiterar davant l’evidència dels números; el terme de Guixers té 66 quilometres quadrats, i únicament hi viuen ‘administrativament’ 148 persones; als ‘Cavallers de la Taula Rodona del Rei Artur’, que incidir més en el despoblament salvatge de la Catalunya interior, lluny de solucionar els problemes econòmics d’aquest país – derivats bàsicament de la corrupció i de l’estultícia - farà, a curt termini que s’agreugin de forma exponencial.

Queda dit.

L’ESTRELLA MÉS BRILLANT

Quan miro el firmament... és tan immens! Però aquesta nit, el veig distint... com mai no l’havia sabut veure! És l’esclat de l’estel que resplendeix com un metall preciós: L’ESTRELLA DE NADAL, que il•lumina l’espai amb nitidesa i em fa albirar imatges del passat que flueixen del cor, giravoltant entre els records més ben guardats.

Puc entreveure aquella nena que va venir al món, anys enllà, que no posseïa gairebé res però era feliç. Encara que l’hivern fos cru, s’embolcallava amb la seva bufanda, la que li havien dut els Reis de l’Orient, i no sentia el fred ni la necessitat de gaudir de cap altra cosa.

Puc recordar la narració de com era la seva escola rural, la poesia que va recitar al senyor Bisbe i aquella anècdota de la visita del Rei Alfons XIII; quan ella va tenir el goig de ser obsequiada amb vint-i-cinc pessetes, per ser una alumna exemplar. Potser una de les poques experiències agradables de la seva infantesa!

Puc imaginar la seva tristesa, al quedar òrfena de mare quan encara era tan menuda i la necessitava més que mai. També tinc gravades a la memòria totes les trifulgues relatades sobre la Guerra Civil: les invasions dels soldats a la casa de pagès on vivia, els robatoris, la inseguretat, la por... Però res d’això la va fer defallir!

Puc entendre l’alegria que duia gravada al rostre, encara que tot el seu món només donés voltes a la feina, la família i l’afany d’ajudar als altres. I aquell desig que no va arribar a portar a terme: Ser monja d’un hospital, ja que el corriol de la seva vida la va guiar per uns altres viaranys.

Avui, la nit és tan màgica... Tots els astres dansen al voltant de l’ ESTRELLA més refulgent: la que va guiar als pastors i als Reis Mags cap al Portal de Betlem, la que ara té el poder de fer-me percebre una presència que em fa sentir tot això expressat i molt més; em fa reviure tot l’amor que he compartit amb les persones que més he estimat i que estimo, encara que ja no estiguin entre nosaltres. Amb la seva llum, fa ressorgir l’esplendorosa claror d’un nou Nadal que em dóna força, que m’esperona a continuar endavant i a caminar pels senders afinats per unes empremtes que mai no es podran esborrar!

Roser Vila Pujol
Nit de Nadal, 24 de desembre de 2011

SANT VICENÇ DE PLANOLES. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió la nostra destinació era el poble de Planoles, topònim clarament descriptiu; diminutiu curiosament de de Planès, que està avui integrat dins del Municipi.

Volíem recollir imatges de l'església parroquial dedicada a Sant Vicenç de Planoles, de l’edifici esmentat l’any 1.114, no en queda gaire cosa.



Inicialment era una esglesiola d'una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l'interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l'església romànica.

A la torre campanar hi ha hi ha una placa amb la data de 1.869, o així ens ho sembla. Aleshores en aquestes valls l’extracció de ferro portava molts diners.



La torre campanar de planta quadrada, que qualifica d’esvelta , ‘ l’enciclopèdia de Barcelona’ , complia més la funció de conferir seguretat i fortalesa per la seva estructura robusta i compacta, que la de representar – com els campanars romànics - l’eix ascensional que s’adreça a Déu.



Una restauració moderna va posar en relleu l'estructura i rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l'antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau.



Em cridava l’atenció – malgrat no estar inclòs en el catàleg d’arbres i arbredes de Catalunya - un grèvol que creix a l’ombra de l’església.



L’advocació de Sant Vicenç Màrtir, molt estesa al País València, és inusual en aquestes terres , repoblades majoritàriament per persones procedents dels Comtats Francs.



Retratava una rosa metàl•lica en un dels recipients per posar plantes i/o flors. Em feia evocar Pardines.

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.

Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.

L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.



Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

L’ORGUE DE L’ESGLÉSIA BARROCA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

L’església romànica de Sant Esteve de Castellar s’aixecava en algun moment dels segles X i XI en el lloc conegut com Puig Castellar. Entre els segles XII i XIII hi ha constància d’algunes ampliacions i modificacions. El campanar, la darrera obra important és del segle XVI.

L’any 1.772, es dessacralitzava el temple i s’atorgava el permís per utilitzar el material en la construcció d’una nova església parroquial, a l’altre costat del riu, a la zona més habitada. L’edifici s’aixecava damunt de la ermita romànica de Sant Iscle i Santa Victoria.

El nou temple, d’estil barroc, del que tenim una única imatge, obra de Lluis Mateu, que vindria a Castellar justament per prendre part com artesà qualificat, en la construcció de l’actual església d’estil neogòtic.

Devia ser de migrades proporcions, tota vegada que el nou temple es construí al seu damunt, i no s’enderrocà fins que va estar completament acabat.

L’orgue d’aquella església barroca serà desmuntat, i traslladat fins a l’església de la Santa Creu de Cabrils, on en recollíem unes imatges.

L’any 1.892 es consagrava la nova església parroquial, - que es la que actualment podem veure – i se la dotava d’un nou i magnífic orgue, que desapareixia juntament amb els moble i alguns paraments religiosos, en els primers dies de la Guerra Civil.

Demanava al Monestir de Montserrat una fotografia de l’orgue que Emilia Carles Tolrà, donava al Monestir, i que era segons les cròniques idèntic al de Sant Esteve de Castellar.

A reserva de completar aquesta breu crònica, sou pegats com sempre de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya.gmail.com

SANT ESTEVE DE TUIXÉN. L’ URGELL SOBIRÀ

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien una breu crònica de la seva estada al poble de Tuixén. El lloc es troba aturonat en un penyal especialment estratègic, a 1 206 metres d'altitud, just a la confluència de les valls dels rius de Josa i de la Mola, a l'interfluvi. Al punt més alt de la població, visible des de molt lluny, es dreça l'església parroquial de Sant Esteve.



El lloc de Tuixén (Tuxen) és documentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Coromines inclou el topònim en les llistes de noms d'origen preromà. La vila de Tuixén és mencionada diverses vegades en la documentació del segle X. Borrell II de Barcelona-Urgell la llegà a Santa Maria de la Seu, en el seu testament del 993. El 1007 el comte Ermengol I, pel seu testament, restituí a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, que li havia lliurat el seu pare i que ell havia retingut injustament. La donació fou confirmada posteriorment per Ermengol II (1028) i Ermengol IV (1092). Fins a la fi de l'Antic Règim fou de la senyoria del capítol de la catedral d'Urgell.

L'edifici, que data del segle XI, és d'una nau coberta amb volta de canó i capelles laterals. La porta s'obre a la façana oest en arc de mig punt.



El campanar, situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un llamp que va caure a principis del segle XX.



Conserva, del primitiu estil, el parament d'alguns murs i una part de la volta de canó.

A l'interior de l'església es conserva una marededéu policroma que data de finals del segle XII. La imatge respon a la representació de la theotokos; és una marededéu en majestat que segueix el model bizantí, és a dir, que es presenta, tant ella com l'Infant, en total frontalitat i simetria. Ens expliquen que presenta a l'esquena una obertura per a guardar relíquies.



El 2007 s'inicià la fase de restauració de la imatge de la Verge, juntament amb un retaule de Sant Sebastià que data de 1577. Com a conseqüència, es rehabilità el teulat i l'interior de l'església, bastant malmesos pel pas del temps. Les obres acabaren a principis de l'any següent.