La vall de Gresolet, que formava part del territori feudal de la baronia de Pinòs i Mataplana, va ser cedida en vassallatge als senyors de Josa, els quals la traspassaren al segle XII al senyors de Faia, que tenien el seu castell al costat del riu Bastareny, més avall de l'ermita del Puig.
Degut al despoblament originat per la destrucció del poble, abundaren els litigis per l'ús de les pastures i l'aprofitament forestal de la vall entre els habitants de Saldes i els senyors de la vall.
El santuari, centre de devoció local, existia ja el 1258, any en què consta que hi havia una comunitat de donats, però ja el 1320 en tenia cura un capellà custodi, que ho era també del castell de Saldes.
L’any 1337 Pere Galceran de Pinós en reconstruí la casa i l'església, que fou assolada pels terratrèmols del segle XV (consta com a arruïnat el 1499).
Fou reedificat una altra vegada i s'anà modificant i ampliant, el 1660 hi fou creada una confraria i germandat de sacerdots, el 1709 constava de nau central i dues capelles laterals.
El bosc de Gresolet, on en el passat havien existit óssos i que es conservava en molt bon estat als inicis del segle XX, va ser objecte d'un dur plet quan les explotacions mineres establertes a l'Alt Berguedà van posar els seus ulls en ell per satisfer les seves necessitats de fusta per a les galeries de les mines. Aquest plet per l'aprofitament forestal, que va originar un intens debat públic a partir del qual es va arribar a proposar la creació d'un parc natural en aquestes contrades precursor de l'actual, es va perllongar durant més de vint anys.
Malgrat trobar-se allunyat de llocs poblats, en el període 1936-1939, l’estultícia en forma d’incendi i destrucció del Retaule Major, van arribar fins aquesta fondalada, anomenada justament Bresolet per la seva forma. Més ampla per dalt ; el Pedraforca és un dels límits d’aquest vas gegantí, que conformen la Serra Pedregosa, les Costes del Roset i el torrent que baixa del Coll de la Bauma.
Després de la guerra civil, el feixisme donà via lliure a l'explotació de la fusta del bosc, amb la qual cosa van desaparèixer la major part dels millors exemplars d'arbres existents. S’aconseguia així quasi totalment l’objectiu del Regim, destruir Catalunya.
Sortosament resten alguns racons on es conserva el bosc original, mentre que la regeneració natural, el control de l'explotació i la protecció dels darrers anys – des de l’adveniment de la democràciola - han permès una certa recuperació.
El santuari restà a cura d'uns ermitans fins el 1959, i la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Saldes.
Actualment prop de l’edifici hi ha una zona de picnic i s’ofereix servei d’hostatgeria; justament cal pujar fins al primer pis, per accedir a l’interior de l’església des del cor.
Ens expliquen que la celebració litúrgica, amb retorn de la imatge,com l’ aplec del 8 de setembre, diada de les ‘Mares de Déu Trobades' , i d’aquest santuari, té cada cop menys participació.
Queden lluny els dies en que el Santuari com lloc de culte religiós , era punt de confluència dels habitants d'un ampli entorn, des de Bagà fins a Josa i des de Gósol fins a Vallcebre.
