QUE EN SABEU DE LA DITA CASA DE CAN MORERA O CAN MARMET DE LLERONA ?.

Em trobava una més que minsa informació, i per descompta’t – encara formem part del Reino de España – ni un mot de l’arquitecte i/lo metre d’obres. M’agradaria pensar que l’edifici ha estat objecte d’algun treball monogràfic , com és costum en aquesta població ‘peculiar’ [ em parlen de Federació de pobles ] de les Franqueses del Vallès, situat a la part jussana, d’aquesta comarca dividida – de forma única a Catalunya - entre Occidental i Oriental.

A l'arxiu parroquial es conserva diversa documentació on es fa referència a la casa des del segle XIII.

En el fogatge de 1553 apareix Àngela Morera vídua.

En la meva visita no advertia ja la data 1881 dalt del portal d'accés al barri , emmarcat en una estructura de maó vermell , que decoració feta amb ceràmica es situava al damunt, i coronant el portal hi ha encara les restes mutilades d’una escultura de pedra, que representava possiblement alguna figura mitològica.

De la descripció reprodueixo : La façana principal està orientada a ponent. Al seu davant es forma un barri tancat per mitjà d'un conjunt d'edificis complementaris. La casa està formada per tres crugies i tres pisos d'alçada, la façana actual és fruit d'una reforma de finals del segle XIX, el cos de la casa és més antic.

Ambdós cantonades sobresurten torres de secció quadrada coronades per merlets de perfil sinuós i decorades amb maó a la zona superior.

A la dreta de la façana hi ha adossada una altra torre més gran, amb merlets escalonats fets de maó, i una galeria d'arcades de punt rodó. L'edifici cobert a dues vessants té un capcer de perfil sinuós.

A la part de darrera de la casa - on m’abstenia d’apropar-me en veure un vehicle aparcat prop d’un munt d’objectes - hi ha finestres neogòtiques, fetes de maó, d'arc conopial, Aquesta zona també està reformada. Hi ha elements que segueixen el llenguatge del primer modernisme.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercataunya@gamail.com

Recordeu totes les hores de la vostra vida que Catalunya NOMÉS us té a vosaltres.

TREBALLS EN BENEFICI DE LA COMUNITAT

Estic preocupat per la reiteració en les demandes de la Fiscalia perquè entrin en Centres Penitenciaris persones que davant d’un petit delicte es conformaven amb penes de pocs mesos, a les que se’ls suspenia el compliment per ser inferiors a dos anys, amb el compromís de no delinquir durant un període de DOS ANYS. 

El més sagnant que conec és el d’una mare de família que va tenir una baralla – condemna i suspensió -, i l’any següent, va donar positiu en un control de tràfic.

Els advocats demanen als jutges que en una situació de calamitat social extrema, i amb una població reclusa que era l’any 2011 de 10513 persones a Catalunya, que apliquin la pena de TREBALLS EN BENEFICI DE LA COMUNITAT, que fan falta moltes mans per anar a recollir aliments sobrers als grans magatzems, i preparar les bosses de menjar per les famílies que l’estan passant magre a casa nostra.

Per descomptat els lladres de coll blanc – banquers, politics,... – que continuïn amb el seu regim d’excepció. No volem qüestionar en cap moment el dogma de la Constitución Española , quina Festivitat tindrà lloc el proper dia 6 del 12.

SANT PERE DE ROMEGUERA.CANET DE MAR

Rebia un e.mail en que em diuen : 

Tothom que vulgui veure les restes de l'antiga ermita abans de tornar a ser tapades, pot venir el diumenge 2.12.2012 de les 10 a les 13.00 hores al jaciment. Sou pregats d’anar-hi fer-nos arribar-hi i fer-nos arribar una selecció d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquest diumenge tenim altres obligacions inajornables.

Del topònim trobava : ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f. 

|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.);

Pel que fa a dades històriques : Canet sorgí com a barri marítim de Sant Iscle. I comprenia un lloc dit “la Vall de Canet i Romagosa” on hi havia una església de Sant Feliu, que més tard va passar a ser de Sant Pere. 

L’església de Sant Pere de Romeguera, un dels primers edificis que formarien el nucli de Canet, encara dins de Sant Iscle. Durant els atacs dels pirates, els habitants del barri de Canet es refugiaven a Sant Iscle a causa de la seva posició més resguardada. Hom pensava que havia perdut les seves funcions religioses a partir de 1461, gràcies però, al treball arqueològic dut a terme pel Centre d'Estudis Canetencs, s’ha determinat que l’edifici va restar dempeus fins el segle XVII. A partir d’aquell moment hi ha alteracions de l’estructura per enderrocs intencionats.

Fins a les acaballes del segle XVI, els límits territorials del municipi de Sant Iscle incloïen l’actual terme de Canet de Mar. En un document de l’any 1386 apareix el nostre poble amb el nom de Sant Aciscli de Vaile Alta de Canet. 

Durant l’època medieval Sant Iscle estava sota protecció del senyor del Castell de Montpalau (al terme municipal de Pineda), i després formà part del vescomtat de Cabrera. Però sobretot a l’Edat Moderna i a partir del segle XVI, s’inicià un fort desenvolupament, que va portar molts pobles a decidir la seva independència. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones).

La desaparició de la pirateria contribuí a l’expansió de pobles costaners. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal.

CASA MERCÈ PLA MASGRAU DE LA GARRIGA

Emili Sala Cortés – autor de la casa Batlló que reformarà Gaudi – aixecava l’any 1886 aquesta casa per encàrrec de Mercè Pla Masgrau; sou pregats de fer-nos cinc cèntims d’€ de la peripècia vital d’aquesta senyora a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1914 , la nova propietària Dolors Veguer de Feliu, encarregava un projecte de reforma al mateix arquitecte Emili Sala Cortés; s'afegí galeria i frontó orientat al sud. Ampliació de l'edifici fins la mitgera nord i porta d'entrada i barana de balcons.

La descripció tècnica ens diu : Vivenda unifamiliar aïllada amb paret mitgera al nord. Consta de planta soterrani, planta baixa i golfa. Obertures encerclades, llinda amb arc de frontó i encerclat rectangular. Coberta a dues vessants. Hi ha detalls modernistes a l'arrambadís ceràmic de la galeria d'entrada. Les pilastres que emmarquen el capcer estan adornades amb relleus vegetals. El balcó i el plafó ceràmic queden encerclats per una sanefa de relleus vegetals. Com element característic cal destacar un mural ceràmic al•legòric a la Verge de Montserrat, rodejat per dos pilastres que a la vegada emmarquen el balcó de la planta pis.

Identificava les clàssiques margarides de l’Emili Sala Cortes, i no podia evitar retratar el rètol que anuncia que la casa està per llogar.

El vent que baixa de l’altiplà de Castella, arrossega fins aquest racó de món, la misèria i tots els seus efectes.

Recordava una estrofa del Virolai :

Mística Font de l’aigua de la vida,

rageu del Cel al cor de mon país;

dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Per la intercessió de Maria, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble.

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE CEURÓ A CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

Rebia una fotografia del Tomàs Irigaray Lopez ,  dir, magnifica, per referir-se a l’obra d’aquest fotògraf, és un pleonasme que no ens cansem de reiterar.

Església encastellada d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col·locades en fileres irregulars però uniformes. L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. La finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m. 

Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.

El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CASTELL-LLEBRE AL TERME DE PERAMOLA A L’URGELL SOBIRÀ.

Rebia unes fotografies del Tomàs Irigaray Lopez , dir, magnifica, per referir-se a l’obra d’aquest fotògraf, és un pleonasme que no ens cansem de reiterar.

El lloc de Castell-llebre és esmentat l'any 942 com a Kastro Veteri en la donació de les possessions d'aquest castell que feren el comte Borrell i la seva muller Engelrada. El capellà de Castro Veteri figura en la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280, dins del deganat d'Urgell.

L'any 1575, en el llibre de visites, documenta els problemes que hi havia a les teulades. També curiosament , es recull el mal estat de les cobertes de Sant Miquel de Peramola Vell , que en aquell moment encara era l’església parroquial, al segle XVIII la nova església de Sant Miquel, situada al centre del poble, passà a ser la parròquia i Sant Miquel de Peramola Vell, quedà com a capella del cementiri.

L'any 1904 Santa Maria de Castell-llebre , perdrà la categoria de parroquial , i romandrà com a santuari annex a la parroquial de Sant Miquel de Peramola. Actualment s'hi continua celebrant un aplec el tercer diumenge després de Pasqua.

L'estructura de l'església posa de manifest l'estreta relació d'aquesta amb els edificis del voltant, alguns dels quals han desaparegut i s'adapta a l'orografia rocallosa del terreny. Es tracta d'una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals. Es capçada per un absis semicircular, més estret que la nau que connecta amb aquesta mitjançant un arc apuntat. L'absis té dues finestres de dobles esqueixada. La porta principal, situada a la façana sud, és formada per un senzill arc adovellat, sobre el qual hi ha dues carteles que podrien pertànyer a un porxo inexistent. Hi ha dues portes més, totes dues a la façana de ponent. El campanar és una torre de planta quadrada, situat damunt la roca, amb dos pisos que tenen finestres geminades. L'aparell és de petits carreus de mides irregulars disposats en filades no massa regulars. Les cantonades del campanar són formades per carreus més grans. L'església de Castell-llebre presenta dues etapes constructives ben clares. La primera correspon a finals del segle XI o inicis del segle XII. D'aquest moment es conserva el mur de ponent, el campanar, una part de mur sud i l'absis. La resta es pot situar a partir del segle XIII.

ESGLÉSIA DE SANTA COLOMA DE MARATA

En la recerca d’aquest nom de lloc , em sorprenia llegir :

..... topònims d’origen islàmic (és a dir, d’etimologia aràbiga o berber) que s’hi constaten. A penes una dotzena han estat detectats i reconeguts indubtablement com a tals en la toponímia actual: Gallifa, Rifà, Marata, Rama, Jafre i algun altre més.

TOPONÍMIA D’ORIGEN ISLÀMIC A LA CATALUNYA VELLA
Santiago PÉREZ
a8034059@xtec.cat

No trobava lloc on confrontar-ho ja que les Franqueses no disposa de Mapa de Patrimoni i/o Catàleg de Monuments accessible des de la xarxa.

Pel que fa a la història, l'església apareix per primer cop documentada al cartulari de Sant Cugat a partir del 1002, apareixent també l'any 1089 en el "Liber Antiquitatum" del Bisbat de Barcelona.

L'església parroquial, pertany al primer romànic rural, de darreries del segle XI. S'aprecia una nau única amb volta de canó en dos plans desiguals, més baix l'anterior al presbiteri, i en arcs de mig punt a cada tram. L'absis és rodó, cobert amb volta de mitja taronja i l'altar és de pedra.

Més tard el temple s'amplià obrint-se-li quatre capelles laterals dels segles XVI i XVII, dues a cada costat, cobertes amb volta d'aresta que es recolza sobre pillastres. La part exterior és fonamentalment de pedra picada.

L'absis presenta tres bandes d'arqueria llombarda i un finestral esqueixat d'arc de mig punt. Al la façana hi ha un arc senzill, de carreu, de mig punt amb una oberturaen forma de creu grega, a la part superior. A la part del campanar, la façana està coronada per una torre, que degué ser espadanya. Té dos vuits per a les campanes, d'arc de mig punt, a més d'un altre a la dreta.

Reproduïm de : http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

MARATA (LES FRANQUESES DEL VALLÈS), SANTA COLOMA

En els inicis de la guerra civil del 1936, aquest temple parroquial va ser greument profanat; els altars i imatges van ser cremats a l’exterior. L’església va ser habilitada per a habitatges.

El campanar no va patir danys, però es van destruir les campanes. Una part de l’arxiu parroquial es va salvar i l’altra es perdé en la destrucció.

L’informe de Marata parla de molta destrucció en esclatar la guerra civil. Molts dels seus objectes desaparegueren; per exemple el retaule neoclàssic de Sant Jacint, amb plafons pintats (pàg. 71).

La casa rectoral va ser incendiada. Acabada la guerra, Mn. Josep M. García Galnares va començar la reconstrucció, que va ser continuada pels rectors successius. Així, el dia 31 de desembre de 1951, Mn. Amadeu Bassols va procurar la solemne consagració de dues campanes; i Mn. Josep Cardús, amb l‘ajut de la Diputació de Barcelona i l’assessorament de l’arquitecte Camil Pallàs, inaugurava la reparació i restauració de la façana principal, el dia 31 de desembre de 1959. La restauració interior de l’absis romànic s’acabava el dia de la Nativitat del Senyor de l’any 1960. L’altar major, de pedra, i un altre de lateral van ser inaugurats el dia 26 de març de 1961, diumenge de Rams, col•locant-se el dia de Pasqua de Pentecostes, 21 de maig de 1961, l’enrajolat del presbiteri. Mossèn Cardús, rector actual (any 2008), ha tingut molta cura de les restauracions i excavacions que s’han fet, trobant-se sitges molt antigues a la nau central.

Sou pregats de fer-nos saber altres teories sobre l’origen i significat del topònim, així com a completar i/o esmenar les dades exposades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LA SALA. LLOBERA. SOLSONÈS.

En el seu periple per terres del Solsonès, la  M. Rosa Planell Grau i el Miquel Mur, arribaven al municipi de Llobera i després de visitar el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous van seguir la pista alquitranada per anar trobar l’església de Sant Salvador. Sobtadament  els cridava  l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia al costa d’una casa de camp , visible des de la carretera. Va aturar el cotxe i a peu  es dirigien cap al mas.

El camí era fresat per múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien com un domàs dibuixat de les marques dels seus peus. En arribar davant de la porta van veure que la construcció – més enllà del gràcil campanar -  no tenia actualment cap ús religiós ; les bardisses obstruïen el pas., i des de  la  porta  que es trobava oberta, però ajustada, i van accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.

Sant Pere de la Sala, anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de Comajuncosa des del segle XI fins al començament del XIX.

Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de l’hort i s’utilitza com a pallissa.

Dades consultades: De totes les esglésies del municipi de Llobera aquesta es creu és la més antiga. Surt esmenada en un document del 21 d’abril de l’any 1002 quan Sanç de Llobera i la seva muller Quinedelde estableixen un mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.

Al 1060, el seu fill, Mir i sa muller Estefania venen a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al terme del Castell de Llobera, situats a Comajuncosa, així com la mateixa església, el cementiri i ornaments que hi pertanyien.

Pels capbreus dels segles XIV i XVI sabem que Sant Pere de Comajuncosa és una sufragània de la parròquia de Sant Pere de Llobera

L'any 1694, segons consta en una llinda que hi ha a la porta d'accés a l'església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est en funció de sagristia.

L'any 1897 arran de la nova distribució de les parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de sufragània.

La nau és de planta rectangular sense absis. Està orientada a l'est. A l'interior hi ha una volta de canó lleugerament apuntada, que correspon a la part primitiva, i una continuació d'aquesta posterior feta amb material més bast de tàpia. Està enguixada.

La coberta és de dos vessants. Al frontis hi ha un campanar d'espadanya amb dues obertures. La porta és al mur de sud-est.

La cara est sembla feta de nou, ja que els carreus estan relligats amb ciment.

L'any 1694 , segons consta en una llinda que hi ha a la porta d'accés a l'església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est amb funció de sagristia.

L’edifici està pràcticament cobert d'arrels i vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que empitjora encara més el seu estat.

El què sembla ser l’antic cementiri és ple de bardisses i plantes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CASA DEL CARRER DE LA RESCLOSA, NÚMERO 14, A CERVELLÓ

Noucentisme ; és tot el que trobava d’aquesta casa, com havia deixat escrit en relació a la torre dita del Peixeters o Peixaters ; cap referència al seu promotor, ni a l’arquitecte i/o mestre d’obres responsable, ni tampoc cap referència a la data en que es va edificar.

Costa de creure que des de l’Ajuntament de l’època no s’adonessin que s’aixecava aquest magnífic edifici, i encara més que ho fessin amb nocturnitat i alevosia.

Afegia - amb tot crític - que en allò que fa referència al patrimoni històric, la seva conservació, i la correcta documentació, Cervelló es perfectament homologable - per desgràcia – a la major part de Municipis de la mal dita comarca del Baix Llobregat.

Els Ajuntaments – amb independència- del regim polític en que es desenvolupi la seva activitat; Dictadura, ‘Democràciola’,  República Federal, República Sobirana,... tenen entre les seves obligacions, la de vetllar, i DOCUMENTAR el Patrimoni Històric. Algunes Corporacions Locals, al•legant ‘actuacions progressistes ‘ han dut a terme politiques – QUE NO TENIEN OBLIGACIÓ DE FER – i han deixat de banda aquelles a que PER LLEI havien d`atendre. Per acabar-ho d’adobar han esmerçat recursos econòmics obtinguts a crèdit, cosa que els ha comportat un endeutament que s’arrossegarà en alguns casos per dècades.
http://www.cervello.cat/Actualitat/Noticies/tabid/81/TabIdOrigen/55/Id/611/Default.aspx

La informació tècnica de l’edifici diu : Casa de planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes, a més té una torre i un terrat a la part superior, amb balustres a la part posterior. La torre, coberta a quatre vessants i coronada per una bola, presenta a la part superior una petita galeria. A la casa s'hi accedeix per una entrada amb porxo que sosté el balcó del primer pis. De la façana principal (única part que és BCIL) destaca la part central que s'allarga, sobresortint per sobre la coberta de la casa, presentant una coberta diferenciada a dues vessants. Aquesta part de la façana està coronada, a cada banda, per una bola. La coberta de la resta de la façana és a una vessant.

Sou pregats de completar i/o rectificar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE CAN PITARRA A CERVELLÓ

Retratava les restes de la casa que fou fins a mitjans de segle XIX, l'antiga rectoria de la parròquia de Santa Maria de Cervelló.

La venda de la finca, es va fer el 2 d'octubre de l'any 1880, davant el notari de Sant Feliu de Llobregat Joan Manuel Fors d'Oliver, signava com a venedor el senyor rector, mossèn Pere Llopart, amb la deguda autorització de les autoritats eclesiàstiques del bisbat de Barcelona, i també del nunci apostòlic, per la quantitat de sis mil pessetes, les quals varen servir per a alçar una nova rectoria en un lloc més a prop dels fidels de Cervelló.

Can Pitarra rep aquest nom perquè pertangué al famós comediògraf, dramaturg i poeta romàntic Frederic Soler i Hubert (1839-1895), Serafí Pitarrade pseudònim, que més enllà de conservar-la, l’ amplià notablement, com a residència d’estiu, i lloc de trobades amb els seus amics, Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, 21 d'abril de 1824 – 25 de febrer de 1874), i Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931), entre molts altres.

En alguna de les obres de "Pitarra" es veu reflectit el redós del mas: La Creu de la Masia, La pubilla de Can Pi, .... us deixo un enllaços, i alhora us recomano tenir mocadors a ma per plorar de gust.

http://www.endrets.cat/text/527/s-ha-dit-moltes-vegades-i-recentment-en-ple-any-1966.html
http://www.endrets.cat/text/526/fou-un-temps-que-aquesta-terra.html
http://www.endrets.cat/text/525/la-creu-de-terme-fragments.html
http://domingomula.blogspot.com.es/2010/02/la-pubilleta.html

No trobava cap explicació per l’extrema desolació en que es troba la propietat, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), que visitava la casa l’any 1966, subscriuria a ulls clucs aquesta descripció : Complex de construccions d'èpoques diferents situat vora el camí que mena a Can Sala de Baix. La façana és orientada a nord-est. La part més antiga té un portal rodó adovellat, just a l'angle on hi estan adossades dues construccions més modernes. En la primera construcció hi ha un portal d'arc rebaixat i damunt un balcó amb un cérvol dintre d'una circumferència a la llinda. En el cos següent s'obre una porta amb una finestra a banda i banda; les tres obertures son d'arc de mig punt i estan emmarcades per columnes i capitells. A sobre de la porta hi ha la figura d'un lleó i al primer pis hi ha dues portes d'arc rebaixat, amb columnes i capitells, que donen a un balcó. Al costat esquerre hi ha una torratxa amb ceràmica vidriada. El conjunt és tancat amb un reixat amb basament d'obra.

SANTA MARIA DE BESALÚ. LA GARROTXA. GIRONA

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, visitaven la Vila comtal de Besalú, i en rebia com a testimoni una imatge, que curiosament coincidia en la seva perspectiva amb la que feia l’any 1912 el Josep Salvany Blanch, en aquests 100 anys la torre ha desaparegut; llegia que durant el genocidi contra Catalunya l’any 1938 va caure, i amb la pedra es va refer l’església de Sant Vicenç i el pont romànic. Els contraforts continuen exercint la seva funció preventiva del desastre.

Situada dins del recinte de l'antic castell comtal, Santa Maria de Besalú, és esmentada per primera vegada l'any 1055, en què fou consagrada com a església del castell, en temps del comte Guillem II. Cap al 1171, desaparegut ja el comtat de Besalú (1111), esdevingué l'església de la canònica agustiniana, instal•lada al recinte del castell, dependent del monestir de Sant Ruf d'Avinyó. Aquesta canònica fou el resultat de la reforma, iniciada pel comte Bernat II cap el 1075, de l'antiga canònica aquisgranesa establerta primer -l'any 977- al temple de Sant Genís i Sant Miquel (seu de l'efímer bisbat de Besalú, obra del comte Bernat Tallaferro, entre 1017 i 1020) i potser posteriorment al de Santa maria de Bell-lloc o de Capellada o Vella, fora del recinte murat del castell, ambdós temples desapareguts actualment.

El 1592 la canònica agustiniana s'extingí i esdevingué simple col•legiata; al 1744 consta que estava en mal estat i amb posterioritat patí despreniments que obligaren als canonges a traslladar-se a la propera església de Sant Vicenç, l’any 1835, la desamortització dels béns de l'església – veritable genocidi cultural perpetrat pel Regne d’España - , les restes de la canònica passaren a mans privades.

De la fitxa tècnica reproduïm ; De tot el conjunt de Santa Maria de Besalú, només queda part de la capçalera de l'església. Era un temple de tres naus, dividides per pilars de base quadrangular amb columnes adossades (4 pilars per banda), amb creuer i tres absis, el central molt més profund que els laterals. El sector que precedeix l'absis central és cobert amb volta de canó com també ho és el braç que resta del creuer, en sentit perpendicular a la nau. Exteriorment, els absis són decorats amb arcuacions cegues sobre lesenes -que aquí esdevenen semicolumnes- alternant amb mènsules a l'absis central. Aquest tractament dels absis, unit a l'aparell dels murs -grans blocs regulars de pedra picada-, la perfecció dels dovellats, de les cornises i de les columnes, i el cisellat dels capitells i les impostes, situen aquesta obra cap a finals del segle XII.

ERMITA DE SANT MUÇ DE RUBÍ ‘ LA VALL DEL RIU VERMELL’

Feia força temps que m’havia arribats fins la petita vall a uns tres km de la població on s’aixeca l’esglesiola, que estava en obres, i segons m’expliquen continua en el mateix estat.

La ermita es una construcció d'una sola nau coberta amb voltes de tipus gòtic i un absis final on hi ha l'altar cobert per una cúpula. En els laterals existeixen unes sales auxiliars a les quals s'accedeix des de la nau.

No podia accedir a l’interior i confiava a l’Olympus FE-100 la responsabilitat de recollir una imatge.

De la fitxa tècnica reproduïm : L'accés es produeix mitjançant un porxo exterior que prolonga la nau central, al que s'arriba pujant uns graons (PLA, s.d.). A la porta es troba inscrita la data de 1759 dins d'una cartela i a l'espadanya la de 1771. El presbiteri te altar en forma de templet de planta quadrada al centre on el dia que es feien festes o aplecs abans es col•locava la imatge de plata del Sant (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983) que el 1819 va oferir una vídua (RUFÉ, 1990) i que actualment es troba al tresor parroquial. Avui aquesta imatge ha estat substituïda per una altra talla de guix. Davant de la porta d'accés hi una un porxo que segurament va construir-se amb la intenció d'ampliar la capacitat de l'espai religiós els dies de gran concurrència. (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983). A la cúpula i les petxines que estan a sobra de l'altar es troba l'element més interessant del conjunt. Es tracta d'unes pintures de caire popular però de bona mà que representen diferents escenes de la vida i martiri del sant i que es troben molt deteriorades.

La dada més antiga de Sant Muç a la península ibèrica consisteix en una inscripció visigoda (segle V) apareguda a Carmona on indica que el 13 de maig és la festa de Sant Muç de Constantinoble, màrtir. Al segle X es troba el nom a Catalunya i al segle XI es venerava a Cànoves (JORBA, 1986). No existeix cap notícia veritablement antiga de l'ermita, ni tan sols una llegenda o tradició altmedieval. La primera referència a l'ermita es troba en un llegat de l'any 1307. Els aplecs ja eren molt concorreguts l'any 1739, segons es desprèn de l'ordre municipal que autoritzava "tothom puga vendre pa, vi, vianda en lo aplech de Sant Mus" (SERRA ROSELLÓ, 1961). L'ermita de Sant Muç també havia estat propietat de la família Ramoneda fins que mitjan segle XIX la van donar al bisbat de Barcelona. El segle XIX l'ermita esdevingué molt concorreguda i molts visitants s'hostatjaven a la masia. Dormien a la pallissa i compraven el menjar i al dia següent continuaven el camí (RUFÉ, 1984a; 1997a). Cap el 1980 es troba al subsòl de l'estatge dels ex-vots, una pedra litogràfica per imprimir estampes de l'altar de Sant Muç que es conserva al Museu de Rubí (RUFÉ, 1984a; 1997a). La gran popularitat de Sant Muç va fer que se li dediquessin molts ex-vots per part dels fidels, la major part dels quals van ser destruïts quan la Guerra Civil de 1936 (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983).

Desistia d’afegir les imatges de l’exterior.

L’ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PAU DE SEGÚRIES. EL RIPOLLÈS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, em feien arribar unes magnifiques fotografies d’un altre dels meravellosos ‘racons del Ripollès’; l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries, esmentada des del 920, que es troba a uns 950 metres d'altitud, enlairada i solitària, a la riba esquerra del Ter, al peu de l antic camí ral d'Olot a Camprodon. No resta cap testimoni de la primitiva església ni de la reedificada al principi del segle XII (a la qual s'afegiren els altars de Sant Isidre i de la confraria del Roser el 1634 i el 1646), que fou demolida el 1688. Al seu solar fou edificada l'església actual, acabada i beneïda el 1693, d'una ampla nau amb capelles laterals, del tipus barroc rural; té un esvelt campanar, compost per un alt sòcol i pis per a les campanes, el fossar, i una notable casa rectoral, que sembla una gran masia. Al costat hi ha l'antiga casa del campaner, ara casa de colònies d'estiu, les restes d'un antic casal parroquial i una notable roureda, on s'ha instal•lat un càmping.

De la descripció reproduïm ;

De planta rectangular amb tres naus, una central gran i dues laterals més petites que s´obren a la central mitjançant arcades. La nau central és coberta amb volta de canó. Pels falsos nervis d´arcs i les falses claus de volta, hom pensa que es tracta d´una falsa volta feta amb maons, i que la coberta real sigui amb cabirons de fusta coberts amb teula àrab. La separació entre les arcades de les naus laterals (quasi capelles) està formada per pilastres rematades amb una senzilla motllura, i des de cada pilastra surten els arcs de la volta. A la part de l´atri hi ha un cor tot construït en fusta. L´orientació de l´església és la de l´originària romànica, amb la porta d'accés cara al sud. El campanar, que s´aixeca sobre la porta, és molt pesat i massís.

Adossada al seu costat, hi ha l'antiga rectoria, reconvertida en casa de colònies, amb diversos annexos al seu voltant. És un edifici de tres plantes a dues vessants i llindes de pedra.

No trobaven a ningú a l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries que els pogués donar raó de l'Esquellerida , un instrument musical que es remunta l’edat mitjana, i que és una roda de fusta amb quatre eixos, que suporten dotze campanes petites, de dimensions i sons diferents. La roda té un suport de fusta fixat a la paret, on és agafat mitjançant un eix de ferro, acabat externament en forma helicoïdal, que li permet de girar lliurement, tot estirant una corda lligada a l'extrem de l'eix.

La funció d'aquests instruments musicals era la de sonar en diferents moments dels oficis religiosos, com ara el Glòria i la consagració, en senyal de joia. Oposat a aquest instrument, hi ha la matraca, de l'àrab maṭraqah ‘martell’, que servia per a denotar tristor; el seu so era de fusta.

Si bé l'origen de l'Esquellerida es remunta a l'edat mitjana, els que resten en l'actualitat corresponen generalment a l'època barroca.

Sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE GAJU DE RUBÍ. ‘LA VALL DEL RIU VERMELL’. VALLES JUSSÀ

Davant per davant s’aixequen la Torre Gaju i la Torre Riba – construïdes ambdós al mateix temps, segons la fitxa tècnica – hem de suposar-ne també una autoria comú la dels manobres Francesc Rovira i Màrius Marcel [ presumptes malfactors , si hem de creure els comentaris que amb un pretext ‘sentit històric’ es recullen a l’entrada de la Torre Riba ]. L’Ajuntament n’adjudica l’autoria a Eduard Cortina del que no trobava cap altra informació.

Tampoc dissortadament del nom propi i el segon cognom del ‘vinyataire arruïnat per la crisi de la fil•loxera, en Gaju, que la va fer edificar, desprès de la seva tornada d’Amèrica on va emigrar per fer fortuna'.

En morir el Sr. Gaju, que la va fer construir, els hereus la van vendre al senyor Marbà.

La descripció ens diu : Edifici exempt de planta rectangular desenvolupat en planta soterrani, planta baixa, planta pis i una torre mirador quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidrada, coincidint amb la ubicació de la caixa d'escala en planta. El senzill esquema distributiu té un corredor central amb habitacions a ambdues bandes, amb les sales principals orientades cap al jardí situat al est. La composició de la façana es vertebrada per les pilastres (tres a les façanes laterals i quatre a les principals). Les pilastres cantoneres, ricament decorades, es desdoblen al basament i presenten uns relleus antropomòrfics al cos de l'edifici. La coronació de l'edifici consta d'un acroteri, emmarcat per la cornisa i les grans mènsules que la sustenten, i la torre mirador. Les obertures presenten els brancals i el dintell escapçats a 45º, eliminant l'aresta i pronunciant l'angle recte, i disposen de diverses ornamentacions de baix relleu a modus de guardapols; totes disposen de balcó amb balustrada.

Sou pregats de fer-nos arribar les dades del Promotor Gaju, i alhora de modificar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els fils que envolten l’edifici formen part de la ‘ mise en scène’ pròpia de les Companyes de Servei Públic, per fer patent l’estimació de España, vers Catalunya.

EL PONT DE PEDRET. CERCS. EL BERGUEDÀ

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, em fa arribar, de la seva visita a les terres berguedanes, concretament al terme municipal de Cercs, unes magnifiques fotografies del Pont de Pedret.

La informació històrica ens diu que l'alou de Pedret està documentat des de l'any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

L'any 1168 es va identificar amb l'actual església de Sant Quirze, a precs de Bertran d'Avià; aquesta família Avià, aleshores residents a Berga, foren destacats protectors del lloc; l'any 1286 Ramon d'Avià deixà en el seu testament 6 diners per l'obra del pont de Pedret. ("et operi pontis de Pedreto. VI. denarios"). Gràcies a aquesta notícia s'ha pogut datar el pont.

Pel que fa a la descripció tècnica, llegim : Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l'esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. S'eleva considerablement per sobre d'un estret obert sobre una plataforma rocosa on s'engorja el riu. Té una barana i un paviment de pedra. En un paisatge clàssic de bora riu, en despoblat, condicionat per la carretera que hi duu, refeta i asfaltada, i pel traçat de la via del carrilet, avui desaparegut.

L’ORATORI I/O CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE CAL ‘QUEIXALISTA’ AL ‘PETIT RIPOLL’ A LA COMARCA DEL VALLÈS JUSSÀ

Rebia imatges de la Capella de ‘Cal Queixalista’ a Ripollet.

N’havia tingut coneixement en ocasió de publicar un breu sobre aquesta mansió de caire senyorial, testimoni excepcional, d’un passat recent en que s’associava al nom del poble, la pau, la tranquil•litats, el descans i l’ordre.

Ens cal confirmar ‘la paternitat de l’edifici’ que s’atribueix l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935.

Ens agradaria conèixer el nom propi, i el segon cognom – que els tenia – del seu promotor, del que únicament en diu la fitxa tècnica que apareix al Mapa de Patrimoni Cultural, del que se’n responsabilitza la Diputació Provincial : Torre d'estiueig construïda pels vols dels anys vint per al Sr. Vila, dentista de Barcelona. Agrairem la col•laboració del Col•legi de Metges de Barcelona, tota vegada que aquesta especialització d’estomatologia, era en aquella època molt excepcional. Una consulta al Registre de la Propietat, també ens resoldria l’enigma.

Sembla per les imatges que en la Capella tenia un ‘lloc especial’ la imatge de Sant Antoni de Pàdua, pensem – però ens agradarà confirmar-ho – que efectivament aquesta era l’advocació d’aquest lloc de pregaria.

Sou ‘especialment pregats’ de completar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com, no us podem garantir dissortadament que ens ajudarà en la lluita contra la desprotecció de les classes més febles; que farà retornar al catàleg de medecines cobertes per la Seguretat Social, totes les que s’han tret des del GOBIERNO DEL PP, que crida contra l’€ per recepta – que només s’aplica als medicaments que finança ‘parcialment’ la S. Social - ,... aquesta mena d’accions desinteressades – de fet en interès de tothom – marquen la diferencia subtil entre els essers humans i la resta de plantígrads.

MARE DE DÉU DE LES NEUS D’ESPINAVELL. MOLLÓ. EL RIPOLLÈS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, m’enviaven unes precioses imatges d’un dels darrers ‘racons del Ripollès’, Espinavell, i la seva església de la Mare de Déu de les Neus, sufragània de la de Molló, que s’aixecava a darreries del segle XVII, en un estil molt rústic i popular, si bé l'interior va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. Em sobtava el to crític a la fitxa de patrimoni : de tot això no queda res degut a una restauració feta per l'arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle. Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció.

No s’aprecien – més enllà dels fils davant de l’església, clàssica demostració de l’amor a Catalunya, present per arreu – substancials diferencies entre la imatge actual, i la que tenia l’indret en el anys anteriors al genocidi contra Catalunya, que es troba CEC.

De la descripció reproduïm : Església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.

Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut.

La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.
En relació al nom de lloc – escrit en alguns documents amb B, i en altres amb V - hi ha opinions diverses : espina com a ‘ carena d’una serra’, o com ‘Planta espinosa’, i pel que fa a l’adjectiu, atenen a les dades demogràfiques :

ANY HABITANTS

1717 380
1787 875
1857 1094

Que relacionen clarament aquest creixement demogràfic - que no reeixirà - amb la crisis política que donarà lloc a la revolució Francesa i els efectes que va comportar; entenem que la forma originaria era Espinabell.

Trobava una deliciosa caricatura de darreries del segle XVIII que explica gràficament, com un camperol francès, ‘suportava literalment’ a un clergue i un noble.

Els topònims catalans en -ell - sovint es troben designant indrets, menys importants, a la vora d’un altre nom en -et < -ETUM: vora Lloret de Mar hi ha Llorell (...), no lluny d’Espinalbet, en l’Alt Berguedà hi ha el llogaret pirinenc Espinabell/ (< Espinalbell SPIN-ALB-ETULUM); hi ha Pinet i Pinell, Cardet i Cardell, Pedret i Pedrell, Hortet i Hortells (...); i, en variant femenina, Canyelles vora Canyet, Prunelles no lluny de Prunet, Cassanelles junt amb Cassanet, Perella junt amb Pereda; MARTYRETUM ‘cementiri’ i Martorell, etc. Es tracta, doncs, del fet toponímic freqüent, del diminutiu aplicat a un indret comparable però menys important (Caldetes, Cassanedill, Castanyadell, Barceloneta,.. Trobava uns goigs de la Mare de Déu de les Neus de Sabadell, sou pregats fer fer-nos arribar – si existeixen – els d’aquesta advocació del Ripollès a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/06/goigs-la-mare-de-deu-de-les-neus.html

https://www.mollo.cat/capellaneus?fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTAAAR0CZXT6eEpC4Y9B-gv5-NbovGYgyrnrSWkHwW-y7wUutPe0Tzl-i6fLxHQ_aem_AYEO9ZI_Q-gf0eFAlkX6x-Bh6yCMACuOc-Rsp3fheKuQ5RHcETuEcCMG5plknoD9V7_OuJM6CHXOcXvtPlzsLJC-

Que la Marededéu  i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels ripollesos   , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país

CAL RECADER A CASTELLTERÇOL

M’aturava a retratar aquest magnífic edifici del Carrer Bellver, 6-8 de Castellterçol a la comarca del Moianès.

El ‘Cal’ implica coneixement, confiança i proximitat, això en feia pensar que trobaria alguna dada de la peripècia vital de la casa, RES DE RES, la fitxa tècnica ens diu que es tracta d’una casa la procedència de la qual cal vincular-la amb l’activitat tèxtil; els Recader treballaven en aquest sector ?. S’exercia a l’edifici alguna activitat relacionada amb el tèxtil ?.

Continuava llegint : La façana principal de l’edifici dóna a la plaça Pompeu Fabra.
L’altra part final de l’edifici connecta amb un jardí.

L’edifici té tres pisos: la planta baixa disposa d’un distribuïdor que permet l’accés a les escales, dues habitacions a l’esquerra de l’entrada i una altra a la part dreta, connectada amb una sala amb volta que dóna al jardí posterior.
També hi ha un magatzem exterior i un petit pati pavimentat amb un pou. Al jardí també hi ha un contenidor per a l’aigua de la pluja.

El primer pis està format per tres grans habitacions, dividides més tard en petites unitats. El segon pis és una bonica habitació amb els bancs de les finestra i el terra de pedra. Sembla que també el tercer pis tenia l’estructura original amb tres grans habitacions.

La façana principal va ser reconstruïda com l’original probablement després de tenir una entrada pels cotxes.

L’edifici és la seu de l’ Escola de Música, batejada en honor del compositor de la "difícil senzillesa", JOAQUIN SERRA, i al ensems és un Centre D’art.

El mal costum d’estalviar-se el segon cognom fa que amb el pas dels anys es perdi la memòria d’aquells a qui es pretenia honorar, en aquest cas a Joaquim Serra i Corominas (Peralada, Alt Empordà, 4 de març de 1907 - Barcelona, 17 de novembre de 1957).

Al segle XXI, amb els avenços tècnics, i la preparació acadèmica - en general de la població a Catalunya -, sobta aquesta gasiveria informativa pel que fa a documentar el Patrimoni Històric, en més d’una ocasió he pensat que obeeix a una clara voluntat de ‘dessolar la terra’.

CAN MASACHS , SEU DE L’AJUNTAMENT DE RIPOLLET AL VALLÈS JUSSÀ.

La casa es construïa a la segona dècada del segle XX, per l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), per encàrrec de Miquel Masachs Brant, que en gaudiria fins l’any 1932.

Es fa referència a l’Aleix Masachs Mimó, en ocasió de les riuades de 1962.

La crisis del sector del cartró va propiciar l’abandonament de l’edifici a darreries de 1979 – aleshores ja vivíem en ‘Democraciola’ i semblava que el ‘Café para todos’ duraria eternament - . Durant 12 anys, a plena vista de tothom, la casa va patir un terrible espoli, l’Ajuntament acabaria adquirint-la i n’ha fet la seva seu. A Ripollet en assabentar-se’n la pregunta era evident; calia permetre tanta i tanta destrucció ?.

La descripció tècnica ens diu : casa familiar convertida en oficines municipals, de planta quadrangular, amb una combinació de diferents espais i nivells que proporciona al conjunt un espai dinàmic d'entrants i sortints. Els murs aixecats de maó arrebossat i coberta inclinada de dos vents de teula àrab i carener perpendicular a les tres façanes. Sota el ràfec de la teulada es troben fileres imbricades de caps de teula àrab en forma de volada de coberta. Coberta amagada darrera de frontons en forma de pinyó, de perfil de motllura amb trams corbats i rectes, les cadenes i el carener coronades per gerros i una esfera. La façana de l'entrada encarada al nord es troba precedida per un pòrtic semicircular amb escala d'accés lateral i balustrada, i sostingut per columnes que aguanten un seguit de permòdols dessota un teuladet. S'obre amb tres portals d'arc de mig punt. La façana principal dóna a l'oest i s'obren una línia de cinc finestres arrodonides al pis amb un balcó a mà esquerra. Una galeria d'estructura ondulant continua adossada a un cos de planta i soterrani a la façana sud, sobre amb una porxada d'arcs de mig punt.

No era certament la primera vegada que les fortes pluges afectaven al municipi, al llibre ‘Ripollet, cent anys d'història gràfica’ , de Ramón Martos i Joan Mimó, hi ha constància que el riu s'ha desbordat almenys en 10 ocasions d’ençà del 23 de setembre de 1874, lògicament pel fet d’ocupar terrenys inundables – malgrat tenir-ne coneixement – la que va comportar major pèrdues va ser la de l’any 1962. El nombre de víctimes va ser 9 ripolletencs morts, i 3 desapareguts i no trobats.

LES CASES D’EN MAGÍ BAQUÉS COT DE LA PLAÇA 11 DE SETEMBRE DE RIPOLLET AL VALLÈS JUSSÀ.

Rebia unes imatges del Mario Felip Ruiz, on apareixen – primer en blanc i negre , i desprès en color – les cases que l’any 1910, Magí Baqués Cot encarregava aixecar, a Josep Maria Dausá Roviralta, son les cases assenyalades amb els números 12 i 14 de la Plaza dita avui de l’11 de setembre , abans Plaça Buxó i anteriorment Plaça Sant Joan, i del antic mercat municipal.

No trobava enlloc cap referència d’aquest arquitecte ?. mestre d’obres ?. constructor ?. sou pregats de fer-nos arribar més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La casa de número 12, ha estat dividida en dos habitacles.

De la descripicó tècnica reproduïm : Casa adossada de planta rectangular, construïda amb maó arrebossat. Compta amb planta baixa i primer pis, i es cobreix amb una teulada plana. La façana simètrica presenta dues entrades als extrems flanquejant dues finestres arrodonides, protegides per unes reixes decoratives, i amb petites decoracions de ceràmica verda als costats. S'entra per la porta a l'esquerra. Al primer pis, es localitzen dos balcons d'escàs voladís que es situen sobre les portes al primer pis. S'obren també quatre finestres cegues finalitzades a la part superior amb formes arrodonides i un tram central sobre elevat. La part superior de l'edifici es remata amb un frontis de sis merlots separats de baranes de ferro.

A la casa de número 14 hi vivia de lloguer un metge de cognom Espinasa, que marxava als anys 60 a l’Argentina. Ens agradaria saber el nom propi i el segon cognom d’aquest facultatiu.

De la descripció que se’n fa a la pàgina ‘pobles de Catalunya’, reproduïm : La casa presenta una decoració original i imaginativa dins un Modernisme sense concessions historicistes, d'influència secessionista. El disseny de la façana juga amb els perfils rectes i curvilinis i és al coronament on s'expressa amb més llibertat compositiva. Detalls de ceràmica i de forja contribueixen a donar-li vivacitat al conjunt.

Els Ajuntament tenen vers el Patrimoni Històric una sèrie d'0bligacions legals; una de elles és la de documentar-ne amb el màxim nombre de detalls la seva peripècia vital.