ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA D'OSSERA

Assolíem la visió d’Ossera,  d’aturonat a 1 250 metres d’altitud,  a l'interfluvi de la vall d'Ossera i el torrent de la Collada, al vessant N del coll de Vernús, al massís de Port del Comte. Aquest antic poble està integrat avui al municipi de la Vansa i Fórnols.

 El topònim faria referència  per alguns al caràcter amagat i recondit de l’indret, altres defensen la seva procedència del llatí ‘hordeum’, ordi.

Li hauria agradat particularment d’acompanyar-nos en aquesta ocasió a l’Antonio Mora Vergés; ens havia explicat la seva relació professional i d’amistat amb els membres d’una família que en son originaris. 

Quantes petites històries – que formen la història recent d’aquest indrets – descansen hores d’ara en fossars llunyans, al Barcelonès, Vallès, Baix Llobregat,... ?. 

Del passat , que deixava la població quasi deshabitada als anys 50 del segle XX , en resta l’església parroquial dedicada a Sant Quirze i Santa Julita , de la que en té cura  - segons dades del Bisbat - Mossèn Ramon Anglerill Vilar ;  Nascut a Olvan [  El Berguedà Jussà ] , el 10 de gener de 1938, que rebé els ordres sagrats l’any 1962.

De l’edifici religiós, qualificat pel que fa a l’estil ‘d’obra popular’, poca cosa a dir : datat en els segles  XVII – XIX ,  amb contraforts laterals,  està literalment enganxat per la part posterior a un altre edifici, i  únicament la façana coronada per un campanar de dos ulls desiguals ens evoca la seva destinació.

No trobava els goigs d’aquest església i si els de Campllong cercant per internethttp://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=Quirze

El present d’Ossera en termes històrics, és foc nou.

En el record restarà per sempre que foren les dones d'Ossera,  de les darreres – sinó les darreres -  en abandonar la venda ambulant per l'Urgellet de productes com la trementina i l'oli d'avet.

 Més enllà de fer esment del castell d'Ossera, documentat el 1107 quan Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, l'infeudà a Galceran de Pinós, ens agradaria tenir amb nosaltres al company enyorat de l’Antonio Mora Vergés. Sens dubte així, sabríem una mica  de la oblidada  història d’aquest bell indret.

Com sempre, tant pel que fa als Goigs – si existeixen – com a completar la historia d’Ossera, us deixem el nostre e.mail coneixercataunya.com

SANT SALVADOR DE BIANYA. CAPITAL DE LA VALL DELS SENTITS

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien una crònica de San t Salvador de Bianya, considerat com un dels temples més bells de la comarca.

L'església de Sant Salvador de Bianya va ser consagrada l'any 1170 pel bisbe de Girona, Guillem de Monells.

Va formar part, durant molt de temps, de les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Refeta amb posterioritat a les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 on descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant Pere Espuig, Sant Salvador de Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. A l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre), a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.

Trobem en relació als efectes del sisme :

Valoració:

– Ha mort molta gent a diferents llocs de la vall, entorn de 150 persones
– Diverses esglésies destruïdes a tota la vall.
Intensitat: VIII-IX

L' actual església és d'una sola nau, amb volta de canó lleugerament apuntada. La capçalera es troba al costat de llevant, formada per un absis semicircular amb una finestra central de doble esqueixada. Són molt interessants les columnes, els capitells i l'arcuació que ornen la part exterior d'aquesta finestra, com també les mènsules que decoren la part superior de l'absis.
L'església té algunes construccions afegides.

El campanar, de torre, és bastit damunt la façana de ponent.

L'any 1911 s'inauguraren unes obres de restauració, essent d'aquell moment les columnes i capitells de la porta d'entrada i els de la part interior de la finestra de l'absis.

De l’interior ens expliquen que son especialment remarcables, la pica baptismal d'immersió, que presenta una decoració en alt relleu; una ziga-zaga, , un cadenat i una soga. I la beneitera de marbre, la decoració està molt erosionada, però son visibles en un registre superior uns cercles encadenats amb fulles al seu interior, i en un registre inferior hi havia caps humans i éssers monstruosos, actualment molt deteriorats.

Sant Salvador és la Capital de la ‘ Vall del Sentits ‘ ; el Centre d’Interpretació, està obert cada cap de setmana d’11 a 14hores i també els festius en el mateix horari. Podeu concertar visita fora d’aquests dies i hores i també us atendran.

Per posar-vos en contactar amb el Centre d’Interpretació podeu fer-ho a través dels telèfons 660.954.971 0 del 872.005.008. També podeu enviar-los un fax al 972.29.11.47 o al correu electrònic turisme@valldebianya.cat

SANT MARTÍ DE CORRÈA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

Ens aturàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant la porta del petit fossar de Sant Martí de Corrèa. Em cridava l’atenció una majòlica que incloïa la imatge de l’Alfons Gubern Campreciós, i un text distribuït en versets, que no puc arribar a llegir – ni en l’ampliació de la fotografia a la pantalla de l’ordinador - . Visc a Castellar del Vallès, i vaig conèixer personalment fa ja molts anys al genial pintor de Sabadell. Desconeixia però - fins aquest matí que fèiem la visita de Sant Martí - que tingués cap relació amb Correà.

L’església està tancada, i no trobem ningú per demanar-li informació. M’agradaria saber la relació de l’Alfons Gubern Campreciós amb Correà, sou pregats de fer-m’ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

No hi ha en relació al topònim cap informació, més enllà de la llatinització Currizano (any 839), i Correzano (any 974), que algunes fonts fan derivar de la llengua etrusca Curredius o Curretius.

Res en l’actual edifici ens fa evocar l'antiga parròquia de Correà, esmentada ja el 839 (Currizano) en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.

L'església de Sant Martí de Correà, va ser reedificada al segle XVIII, aprofitant els paraments religiosos, i àdhuc el material de la primitiva romànica, de la que sembla identificar-se algunes restes en el mur de tramuntana. Els ‘diners d’Amèrica’ van permetre aixecar de cap i de nou, esglésies de grans dimensions, en indrets on les necessitats religioses s’atenien perfectament des de les petites romàniques, aixecades en la majoria de casos per ‘la pietat popular’.

No podíem accedir a l’interior per admirat els dos retaules barrocs ; el major, dedicat a Sant Martí, del començament del segle XVIII, completament esculpit i amb columnes salomòniques, i el del Roser, del final del segle XVII; i els neoclàssics de la Mare de Déu dels Dolors, Sant Isidre i Sant Antoni. En aquesta església es conserva una imatge romànica mariana, procedent del santuari dels Torrents (la Mare de Déu dels Torrents), talla de fusta policromada del segle XII.

En la edició del 4 de febrer de 2009 , del Berguedà actual, l’ aleshores Rector, mossèn Josep Maria Arnesto, explicava que des de fa 20 anys el sostre de l’església va cedint i que tot el pes recau sobre la boveda, i que això comporta un elevat perill d’esfondrament.

Esperem – malgrat la fallida econòmica del país, provocada al ensems per la corrupció i l’estulticia – no haver de llegir que les previsions de mossèn Josep Maria Arnesto, s’han confirmat.

SANT JAUME DE FÓRNOLS DEL CADÍ, LA VANSA FÓRNOLS. MONTARGULL. L’URGELL SOBIRA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, decidiem desprès de la visita a Fórnols del Cadí, arribar-nos fins a Montargull, per fer el camí des d’aquell nucli fins a l’ermita de Sant Jaume.

En relació a l’antic poble de Fórnols del Cadí, a l’article de la Viquipèdia llegeixo que hi ha encara una població de 27 persones,i que el terme de 48,98 km², fou annexat l’any 1.973 al de la Vansa, i la població resultant rebé el nom de la Vansa i Fórnols.

Quan al topònim Fórnols, antigament Furnols (segle XII), hi ha un acord general en que prové del llatí Furnulos diminutiu de furnos "forns" ; no tant però en la raó d’aquesta denominació descriptiva; quan hi ha un procés d’absorció, l’entitat ‘absorbida’ desaparèixer literalment del mon, així com la seva història. A tall d’hipòtesis , que esperem ens confirmin algun dels lectors a l’email coneixercatalunya@gmail.com, pensem :

A) En una activitat minera duta a terme de forma no industrial.
B) En l’explotació del bosc per fer carbó de llenya
C) L’existència de coves en forma de forn [ la recollim perquè s’esmenta en alguns llocs]

Deixavem Fórnols per la carretera de Tuixén a Sorribes de la Vansa, per arribar a Montargull , i des d’aquest nucli de població; unes poques cases i un establiment de Turisme Rural, seguint una pista de terra que surt a la dreta arribàvem a l’ermita, pel camí les vaques ens miraven sorpreses, i fins el va semblar que algunes ens mostraven desafiants les banyes alçades

L’esglesiola de Sant Jaume de Fórnols, coneguda també com a Sant Marc, o la Mare de Déu de Sant Jaume , es troba isolada en uns camps de pastura.

Està situada en l’antic terme de Fórnols del Cadí i es pot identificar amb l’altaris Sancti Yachobi apostoli, cuius ecclesia constructa permanent in pago Corneliani, altar on es publica el testament sacramental de Pere Guillem a l’any 1072. No s’ha pogut trobar cap més notícia ni document.

Ës un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un plec que forma l’arc presbiteral. A primera vista impressiona per la seva grandària però al donar-li la volta descobreixes l’espai d’un segon habitatge enrunat.

La porta d’arc de mig punt, s’obre a la façana sud on també hi ha una finestra de doble esqueixada com la situada al centre de l’absis, malgrat que aquesta és paredada interiorment. A la façana de ponent s’obre una altra finestra de forma quadrada, més tardana. Aquest mur és coronat amb un senzill campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’església fou ampliada al costat nord i sobrealçada amb la construcció d’un edifici per habitatge actualment arruïnat i el seu interior cobert per les plantes, bardisses i gavarneres.

Els murs són aixecats amb un aparell de carreus en filades uniformes i regulars. El cos absidal fou construït amb un aparell de carreus ben tallats i polits que formen un senzill ràfec bisellat en la coberta. Malgrat les formes dels aparells són treballades en certa diferencia l’edifici pregona una gran unitat de concepció.

Les formes són pròpies de l’arquitectura del segle XII, moment en que s’ha de situar la seva construcció.

Antigament al voltant de l’església es feia una fira de resines i altres productes del país. Actualment en la línia ‘ de dessolar la terra’ s’ha situat aquí tot un parament elèctric. La imatge amb el fossar en primer terme ‘ fa mal’ .

Ens expliquen – malgrat tot – que s’hi celebra un aplec el dia de Sant Jaume.

Ens venen al cap les paraules del Poema de Mío Cid: «Dios, qué buen vasallo, si hubiese buen señor». Avui, i aquí, les més apropiades, malgrat estar escrites en la llengua germana de Castella.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

DE LA INSUBMISSIÓ FISCAL A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Llegir la notícia d’una presa de decisió, prou argumentada per part d’una parella d’empresaris restauradors de Siurana, Andreu Bartolome i Maria Casademunt, als que se’ls hi han unit els propietaris de Cerveses Ausesken; en la qualpagarandirectament els impostos a la Generalitat Catalana perquè ella els gestioni i no a l’estat espanyol,  arrel dels atacs continus d’Espanya contra Catalunya, vos puc assegurar que per a mi és d’admirar. Ells afirmen que:”Ens plantem per dignitat nacional”.

A la parella de restauradors del Priorat, ja li donen costat i suport quatre mil signatures, a través de la seva pàgina web “Diem prou!”, a la que no dubteu que hi entraré per a signar.

Alguna cosa es comença a moure i és que la gent ja va prou cremada entre polítics espanyolistes corruptes, federacions empresarials que ens volen treure la darrera gota de sang a la classe treballadora i a la mitja, conjuntament amb els seus amics els bancs i uns sindicats inoperants  i venuts al gran capital, que fan vergonya. Un dia comentant això la meva dona em deia, si en Marcelino Camacho i en Nicolás Redondo que mamaren infinits anys de presó lluitant en contra del franquisme i a favor d’uns vertaders sindicats que si defensaven la classe treballadora, aixequessin el cap, en repartirien prou de coltellades a la cúpula sindical actual, que han deixat la seva combativitat i lluita per a mantenir uns estatuts de vergonya. Ni més ni manco que nou mil targetes empren aquests sindicalistes de saló, que usen  els mateixos restaurants que la cúpula empresarial. Llavors quina por a la retallada de drets que estem patint? Cap!

La  insubmissió fiscal, una possible reacció legítima per a  combatre l’espoli fiscal amb els que en tenen aclaparats  tots els governs espanyols a certes comunitats autònomes? Idò si.

Jo fa estona sent que les Illes Balears, són tractades com a colònies perifèriques “d’allende los mares” i que el concepte d’imperi, tan sols ha canviat de forma i de segon quines maneres. Ara no ens envien els exercits. Ens roben directament.

Ara no tenim un Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya. Ara tenim un Rajoy submís a les ordres del braç executor dels financers europeus i americans, que porta el nom de  la Cancellera Frau Merkel.

Que vol dir espoli fiscal?  Doncs per a qui encara no ho sap, diré, que les illes Balears contribueix a l’estat espanyol amb el quinze per cent del PIB (Producte Interior Brut que ve a esser la riquesa que es genera a tot l’estat espanyol) i es troba a la cua de les comunitats autònomes en finançament autonòmic, ajudes de fons europeus, i inversions de l’estat.

El dèficit fiscal és la diferència entre els doblers  que aportam ( Illes Balears)  i els que ens retorna l’estat espanyol,  puja a la xifra de tres mil milions d’euros anuals, equivalent a TRES MIL EUROS ANUALS PER CIUTADÀ DE LES ILLES BALEARS. Em sembla que hi ha prou motius per sentir-se estafat i emprenyat! Vos podeu imaginar que podríem desenvolupar amb aquesta immensa quantitat de diners? Fa molta estona, que vaig sentir dir al carrer: “ si en tornessin tot el que ens roba  Madrid, podríem tenir els carrers de les Illes Balears, folrats d’or”. Cap més comentari.

Que representa el dèficit fiscal-espoli : Mancances en educació, sanitat, infraestructures, investigació  i tot un grapat de mancances de necessitats bàsiques pels ciutadans de les comunitats autònomes que més aporten i menys els retornen.  O sigui fer des de fa molts anys “el primo” que res té a veure amb la solidaritat entre regions de l’estat espanyol. I més si encara empren aquests doblers per  absurditats i els tuden, com exemple tres i quatre  aeroports sense utilitat i on no hi vola cap companyia aèria.

Espanya és un soci imposat i molt dolent, maneja els nostres doblers com els hi dóna la gana i no compleix amb el que legalment li pertocaria rebre a les comunitats autònomes que més li paguen. Tal volta a més de desobediència fiscal, poden provocar una desobediència civil. S’ho hauran guanyat!

Veieu, com malgrat sigui pel tema econòmic, jo en tinc molts d’altres , hi ha motiu suficient per a declarar-se independentista . A què queda molt clar!.

Acab amb la frase de Gandhi. “Quan hi ha una llei injusta, el correcte és desobeir” Amb aquesta praxi tragueren els colonialistes anglesos  de l’Índia.

Josep Bonnín

ESGLESIA BARROCA DE SANT SERNI DE CLARÀ. AVIÀ. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens aturàvem prop d’aquesta esglesiola edificada al segle XVII (1630). En època carolíngia, el lloc de Clarà estava situat dintre els límits del castell de Clarà, ja s’esmena l’any 907 en l’acta de consagració de l’església d’Avià i l’any 983 com a possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera notícia referent a l’església es de l’any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix, entre altres esglésies, la de Sant Sadurní de Clarà.

El topònim Clarà – aquí amb accent – és clarament descriptiu, i fa referència a una àrea diàfana, un lloc on no hi trobem ni arbredes, ni desnivells orogràfics. En algun lloc hem llegit ‘ valls esclarides’

L'antiga església romànica no es trobava al lloc que ara ocupa l'actual, hom la situa a l'altre costat de la carretera, més a prop del castell, al lloc ocupat per l'antic mas Palau on hi havia un cementiri i una petita església. Sense dades que ens permetin asseverar-ho, pensem que el canvi obeí raons demogràfiques.

De l’edifici de clara inspiració ‘ trentina’ , trobem a la pàgina de l’Ajuntament : Església barroca d'una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada. Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses. La façana s'obre a llevant i sobre ella s'aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta allindada té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha l’ inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní. En aquesta façana s'obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.

L'interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX amb el suport del Servei d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i per iniciativa de la gent d'Avià.

Al costat est de l'església hi ha el cementiri, petit i envoltat d'un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixen les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l'any 1931

L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil es va cremar l'altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte. Després va ser abandonada fins que l'any 1988 el poble d'Avià va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mossèn Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l'any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l'any 1995.

L’octubre de 1990, es recupera la festa de Sant Lluc i es fa una romeria des d’Avià fins l’església. Actualment cada tercer diumenge d’octubre s’hi celebra un aplec.

Suïcidar-se. Matar-se a si mateix

És la primera causa de mort per davant del tràfic, de l’activitat laboral – que mata molt en aquest país - , dels ‘crims de gènere’,    i/o de les malalties [C – cor,càncer,...];  pel que fa a la ‘prevenció’ , mal anomenada així, segons el meu criteri, els Organismes Públics destinen una munió ingent de recursos econòmics, que és curiosament inversament proporcional  al nombre de víctimes :

La primera despesa se l’endu el tràfic:  estris diversos – radars, vehicles,helicòpters,...- , cossos policials, tècnics ‘civils’,.... ; lògicament darrera de tot plegat hi ha òbviament ‘ altres interessos’ , augmentar la recaptació de l’estat i dels seus organismes col·laboradors, justificar la necessitat d’un contingent de persones armades al servei de les Administracions, controlar a la ciutadania, ...   

Força menys diners es destinen a la prevenció de riscos laborals; discursos, xerrades, ponències, estudis,  cossos d’inspecció,... d’això si, però mesures ‘efectives, reals i pràctiques ‘ ben poques. Al capdavall parlem d’obrers, oi ?.   

Els crims de ‘gènere’  s’enduen una bona picossada, en termes proporcionals ja que son els de menor importància quantitativa. En això la ‘tele’ mana.

Les malalties – totes –  tindran a curt termini - si fem cas de la previsió dels ‘ governs’ – únicament el suport econòmic que els malats es puguin pagar.  Com en la prevenció de riscos laborals, el col·lectiu dels obrers, assumirà els ‘necessaris sacrificis’.

L’entrada que reprodueixo del diccionari català –Valencia – Balear, és dura : matar-se a si mateix.  Malgrat hi han dades públiques, hom pensa que estan lluny de la realitat ja que no inclouen molts supòsits de ‘mort natural’ que legalment s’hi haurien d’incloure. Sense incloure les ‘morts assistides’, o l’eutanàsia que també mereixen ser estudiades.

Les raons – més enllà de la vanitat mèdica -  son sempre subjectives, i de tot incomprensibles sortosament per a la resta. No descarto ‘el fàstic vital’ provocat per l’excés de corrupció i d’estultícia de la ‘classe dirigent’ com a causa principal; i en aquesta línia la proposta de ‘pena perpetua revisable’, s’hauria d’aplicar amb urgència als ‘autors’ de l’actual situació de misèria en que es troba el país.   

En algunes cultures el suïcidi era una forma ‘natural’ – una més – de morir.

http://montedeoya.homestead.com/suicidio.html

http://www.diariosigloxxi.com/texto-diario/mostrar/12496/dejarse-morir

Avui parlar de ‘cultura’ és un sarcasme, oi ?. 

SANT ANTONI DE FENERS. SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Rebia una crònica del Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, on ens expliquen la seva estada per les terres dels barons de Pinós, senyors del lloc de Saldes, que sovint hi residiren, sobretot d'ençà del segle XIII. En aquesta època es destacava, dins del terme de Saldes, el llogaret de Feners, al qual els comtes de Cerdanya havien atorgat una carta de poblament que establia llibertats superiors a les habituals en aquesta època.

Cercant l’origen d’aquest topònim trobava : Feners, zona plana con fuen e muita yerba que bi ha enta par d’o norte d’o Tozal de Gratal, en o Prepirineo d’a Plana de Uesca. Defensem un origen llatí faenum, fenc en català, i faria referència a l’abundància d’aquesta planta herbàcia que es molt conreada per a l’obtenció de ferratge.

No es conserva documentació històrica dels orígens d’aquest vilatge fortificat; s’esmenta per primera vegada l’any 1289, quan els Barons de Pinós, Galceran i la seva muller Berenguera, van confirmar la carta de franqueses atorgades anteriorment pels comtes de Cerdanya als habitants del lloc de Feners, especificant en aquest document l’existència d’un vilatge fortificat. En aquest document es reitera l’exempció per obres i treballs a la fortalesa dels dominis senyorials dels Pinós i al propi lloc, no fent esment de noves construccions al lloc Per tant, sabem que al segle XIII pertanyia als senyors de Pinós, i anteriorment als comtes de Cerdanya.

L’any 1316 són documentades les obres de fortificació del lloc, en les que participaren els habitants de Feners a canvi de l’exempció d’impostos durant un període de sis anys, així com també veïns de Gresolet (Baronies, vol I, pàg. 395), fet pel cavaller Pere de Santa Eulàlia, procurador de la Baronia de Pinós.

El 1439, hi ha notícia del mas Ribelles de Feners.



L’estructura medieval arquitectònica del conjunt fou alterada al segle XVII i XVIII en adoptar la construcció a les necessitats de les noves masies, moment en que es construí l’església. Era aleshores sufragània de la parròquia de l’Espà, actualment depèn de Sant Martí de Saldes.



D’aquesta petita església d’una nau amb presbiteri quadrat, coberta amb volta de canó interna i teulada a doble vessant de teula àrab externa, que respon a la tipologia de capelles barroques de zona de muntanya, amb la porta al mur de ponent, d’arc rebaixat amb dovelles, i amb un òcul circular a la part superior, amb una finestra al costat de la porta i campanar d’espadanya d’una esqueixada que conserva la campana, ens expliquen que l’interior conserva pintures murals al presbiteri i al sostre, i conserva també un retaule neoclàssic d’estructura arquitectònica que acull la imatge del Sant patró.



El 13 de juny es celebra missa per Sant Antoni, patró, i en acabar es cantes els goigs coneguts com Els Pajaritos, ja que la lletra narra el miracle que el sant obrà als 8 anys en salvar camps i collites del pillatge dels ocells. Aquests goigs estan escrits en castellà. Si els trobeu sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES LAPIDES DE VALLSANTA. GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

Quan fas camí per la Vall del corb des del trencall que connecta la C-14 amb la carretera L-241, et topes amb la visió – avui quasi fantasmagòrica de Vallsanta - ; en el temps d’esplendor http://www.guimera.info/conjunthistoric/vallsanta/origens.htm els edificis arribàvem fins al mateix coster, la comunicació aleshores es feia possiblement per la vora del Corb.

A plogut molt d’aleshores ençà, i malgrat l’espectral aparença d’aquest runam històric, ens cal donar gràcies a l’acció decidida dels veïns de Guimerà per salvar aquestes restes.
http://www.valldelcorb.info/blogs/joanduch/?p=6

El premi a la perseverança arribava amb la participació de professionals de l’arqueologia que anàvem desvetllant els ‘tresors’ que amagava aquest cenobi.
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/9454?show=full

Tenia ocasió d’admirar algunes lapides a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, a la seu del Museu i l’Oficina de Turisme d’aquesta Vila medieval.

Guimerà és sempre una descoberta, fins i tot per als que tenim el goig de visitar-la sovint.
Veniu-hi el proper cap de setmana, perquè ajornar-ho més ?

http://www.guimera.info/museu/horaris.htm

SANT MARTÍ DE BIANYA O DE SOLAMAL. LA VALL DEL SENTITS

El Tomàs Irigaray Lopez la Carmen Toledo Cañadas ens envien una crònica de la seva visita a l’antic poble de Sant Martí de Bianya, dit antigament de Solamal.

Quan al topònim tenim : sola . del llatí solānu, ‘de la part del sol’. I l’arrel mal, que procedeix segons un sector de la doctrina de la llengua cèltica, i tindria el sentit de ‘ muntanya’, tindríem així ‘muntanya solana’, un significat descriptiu .

La parròquia de Sant Martí és esmentada ja el 977, any en què el comte Miró II de Besalú i bisbe de Girona la donà al monestir de Camprodon, , possessió que va ser-li confirmada el 1169.
Les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant Pere Espuig, Sant Salvador de Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. A l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre), a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.

Trobem en relació als efectes del sisme :

Valoració:

– Ha mort molta gent a diferents llocs de la vall, entorn de 150 persones
– Diverses esglésies destruïdes a tota la vall.
- Intensitat: VIII-IX

L' actual església és aixecada damunt una petita elevació del terreny; d'una sola nau, amb un absis semicircular a la capçalera que presenta un fris sostingut per mènsules decorades amb figures, algunes quelcom malmeses.

A la planta primitiva s'afegiren construccions en èpoques més tardanes, com la casa destinada al campaner, a la banda sud, i la sagristia, al nord. El frontispici, amb la porta d'entrada adovellada i amb un arc de mig punt, és a ponent. En aquesta part de l'edifici s'alça la torre del campanar, refeta diverses vegades, amb obertures a cada costat i una teulada de quatre vessants. Son interessants la pica baptismal d'immersió, en forma de copa, decorada a la part inferior amb una soga o bordo, i també la pica d'aigua beneita amb quatre caps femenins.

Des del 1582 és sufragània de Sant Pere Espuig.

L'HORA DE LA ISONA

Ahir a l’hora de sopar arribava.

Ens ha tingut ocupats i preocupats, al mateix nivell que ho feien el Pere, la Júlia, i l’Oriol – per parlar de nets -, o la Montserrat i la Núria - per parlar de filles/mares -.

Ha vingut en el millor moment i ens porta – com tots els que neixen – un pa sota el brac, està fet d’un pasta molt antiga que es diu ‘esperança’, i que cal anar renovant de forma periòdica.

S’escriurà – quan aprengui a fer-ho – el seu ‘particular llibre de la vida’, nosaltres vetllarem fins on ens sigui possible, perquè no li manqui el paper i el llapis, i/o els estris que tecnològicament siguin més escaients.

Donem gràcies a Déu per la seva arribada.

SANT JAUME DE LA MORA. GRANYANELLA. LA SEGARRA. LLEIDA

Tornàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l‘Antonio Mora Vergés, de Guimerà, de la Vall del Corb, de l ’Urgell ,i des de Tàrrega capital d’aquesta Comarca, agafàvem el trencall al Talladell que neix quasi a la Plaça , en el nostre camí passaven prop de Santa Maria del Pedregal, de l’església parroquial dedicada ara a Sant Pere d’Alcàntara (Alcántara, 1499 - Arenas de San Pedro, 18 d'octubre de 1562), i sense advocació coneguda en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339’ que l’esmenta com ‘Església de Talladell’, ens urgia arribar a La Mora abans que s’esmorteís totalment la minsa llum que superava el coixí de boira.

Creuàvem el pont damunt l’Ondarà, i ens aturàvem davant l’església de Sant Jaume, construïda – segons les cròniques - al segle XII sota els canons romànics. L’edifici s’aixeca a la dreta de la carretera a l'entrada del petit nucli d’habitacles, advertim que l'antic fossar elevat fins al nivell del carrer proper, s’ha convertit en plaça, això ha comportat haver de tapiar la porta romànica original, orientada a migdia i desfer alguna estructura que permetia accedir fins al campanar – encara son visibles els restes de les escales superiors -, el temple molt reformat és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb dues capelles laterals i capçada per un absis sobre alçat, que apareix parcialment tapat per una sagristà d'època moderna. La forma rectangular dels afegits, més enllà d’emprar un material de característiques semblants, ens confirma una addició posterior.

La porta d'accés és d'arc de mig punt amb grans dovelles i ornamentada amb una arquivolta. El campanar de cadireta de tres ulls – freqüent en moltes esglésies de la Segarra - , destaca per la seva desproporció.

Apareix esmentada en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339 ': http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/171990/250675
.....
Sant Pere de la Curullada
Santa Maria de Fonolleres
Santa Maria de Granyadell a
Sant Jaume de la Mora
Església de Talladell
Sant Jaume ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns malgrat l'obertura d'una nova porta, i per altres n’han desvirtuat la originalitat romànica.

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

El 17-07-2005 escrivia a : http://relatsencatala.cat/relat/ciutats-de-refugi-mora/128236

Novament lupa i atlas per cercar aquells llocs, no només del nostre país, o de l'anomenada Península Ibèrica, sinó com veureu en molts altres llocs del món. Poblacions anomenades Mora, o en algun cas Mora de ... o La Mora .... I perquè aquesta recerca ?. Es tracta de comprovar si com és recull en el Deuteronomi 4,41 i 19,1 , en algun moment trobem llocs on era possible trobar refugi als autor d'un homicidi [ tot i que ho matisa, el qui ha mort algú involuntàriament, sense estar-hi enemistat ]

I, perquè Mora ?, doncs perquè etimològicament se'n deriven tot un seguit de mots, sobretot en llengua castellana [ morada,morador,...] que clarament ens refereixen a aquest concepte , com a lloc on es viu, i d'alguna manera on és te protecció [ encara avui, diem que la nostra casa, és el nostre castell, oi ?]. I pel que fa a la presència d'aquestes poblacions en el cas de la Península Ibèrica en trobem a: Província de Toledo, Província de Tarragona, a la Baixa Ribagorça , a Barcelona [ prop del Matagalls ], prop de Tàrrega , a l'Empordà; també a l'actual Portugal. A la resta del món en llocs tant dispars com : SUECIA, NIGERIA, MINNESOTA, ARGENTINA.

La Mora , situada en un espai central de la Vall d’Ondara possiblement ‘terra de ningú’ en alguns moments de la reconquesta, podria haver desenvolupat aquesta funció?.

Mentre la llum s’escolava, ens arribaríem encara fins a la torre-moli de Saportella; en la nostra filosofia el moment de retratar un objecte és quan el tens davant. Millor lògicament amb bona llum, però no deixem de fer-ho quan hi ha boira, plou, neva o fa vent.

SANTA MARIA DE LLADURS. EL SOLSONÈS

Rebia un parell d’imatges del Josep Antoni Uriz que s’aturava al petit nucli de Lladurs per retratar el conjunt de l’església i la rectoria i el fossar que s’aixeca a l’altre costat del camí.

L’actual església parroquial de Santa Maria de Lladurs, també dita del Pla, és un edifici modern alçat l’any 1927 per indicació del bisbe Vidal i Barraquer que féu edificar el nou temple en el mateix indret on hi havia ja la capella de Santa Maria del Pla, de la que es conserva un tros de mur, dotant-la d’ una àmplia rectoria.

Hom pensa – atenen a la peculiar talla barroca de la Mare de Déu alletant el fill – que aquella esglesiola que va ser donada l’any 993 per l’abat de Tabèrnoles a Santa Maria de la Seu d’Urgell per l’ànima del comte Borrell i fills en un tracte típicament feudal, va ser modificada en el decurs dels segles XVIII i XVIII, exercint ‘ de facto’ funcions parroquials, malgrat tenir la condició de sufragània de Sant Martí del Castell de Lladurs. D’ençà de 1.928 assoli definitivament la categoria eclesiàstica de parròquia, mantenint l’advocació de Santa Maria, davant la de Sant Martí , Patró tradicional de Lladurs.

Les dimensions de Lladurs, 128,69 km2, amb només 197 habitants de dret, demanen per a tenir un mínim coneixement successives visites, de moment hem estat a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/01/el-moli-de-la-ginebrosa-semblanca.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/la-ginebrosa-de-lladurs-casa-i-moli-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/el-pont-de-la-ginebrosa-lladurs-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/11/laqueducte-de-lladurs-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/lagulla-del-pont-del-clop-lladurs-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/11/montpolt-lladurs-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-sadurni-de-la-llena-el-solsones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/santa-eulalia-de-timoneda-el-solsones.html

D’algunes se’n feia ressò la premsa digital del Solsonès, a qui agraïm la seva ‘ complicitat’ en aquesta dèria nostra :

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2567/santa/eulalia/timoneda
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2378/agulla/pont/clop/lladurs
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2194/pont/ginebrosa/lladurs

Seguiu el nostre consell, i arribeu-vos al Solsonès.

SANT MARTÍ DEL CLOT, O DE TORNADISSA. BIANYA. LA VALL DELS SENTITS

El Tomàs Irigaray Lopez la Carmen Toledo Cañadas ens envien una crònica de la seva visita a l’antic poble de Sant Martí del Clot, dit també de Tornadissa, que pertany avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa), el lloc és documentat l’any 1076. - L’enciclopèdia de ‘Barcelona’ diu : centrat per l'església parroquial de Sant Miquel, romànica, situada a 509 metres d’altitud, als vessants meridionals de la serra de Malforat, damunt la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d'Aulina. Pensem que hi ha una errada quan a l’advocació d’aquesta església.

El nom antic d'aquesta església parroquial és Sant Martí de Tornadissa, que ha compartit al llarg de la història amb el de Sant Martí del Clot. Se'n tenen notícies des del segle XIII i se sap que va quedar greument malmesa pels terratrèmols del segle XV. Conserva l'absis tapat però parcialment per la sagristia , la volta i el portal adovellat del segle XVII , al costat de migdia,on hi ha gravada una inscripció, en caràcters gòtics referent als terratrèmols de la comarca d'Olot ,i de la reconstrucció que calgué fer de l'edifici. Havia estat sufragània de la de Sant Salvador de Bianya.

La planta primitiva, del segle XII, va ésser modificada amb l'afegiment de les capelles laterals i la sagristia. L'església va ser també sobrealçada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central, d'arc de mig punt, actualment cegada.

L'any 1936 l'església va ser incendiada. Després de 1939, per tapar les pedres ennegrides, tot l'interior del temple va ser enlluït. La torre del campanar, rectangular, s'alça a l'extrem sud-oest de l'edifici. El temple manté la condició de parroquial.

Pel que fa al doble topònim; Clot - lloc baix voltat d'elevacions - faria referència a la ubicació física del indret ; als vessants meridionals de la serra de Malforat, a ponent de Capsec i a l'esquerra de la riera de Bianya. De Tornadissa, pensem que faria referència l’abundància de TORNASSES - Planta umbel•lífera de l'espècie Angelica silvestris- . Com sempre però, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cal tenir el sentits molts atents, justament per poder gaudir de les moltes belleses que es troben a la ‘Vall dels Sentits’

SANT DOMÈNEC DE BALAGUER. LA NOGUERA

Rebia unes meravelloses imatges del Convent de Sant Domènec de Balaguer, que m’enviaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez.

L’antic monestir es troba situat al costat del pont de Sant Miquel sobre el riu Segre, a l’inici del carrer Urgell, davant de l’església, en una petita plaça s’aixeca una bonica creu de terme poligonal d’estil gòtic ; feta amb pedra amb graons de planta hexagonal sobre els quals s’alça el fust o arbre coronat per un nus o llantera que sustenta una creu de pedra tallada. La creu està molt esculpida, amb una sèrie de figures humanes relacionades amb la vida de Jesús i és coronada per la imatge de Jesús a la creu.



El Convent de Sant Domènec, fou declarat monument historicoartístic l’any 1.966.

L’edifici va ésser començat l’any 1.323 quan el comte-rei Jaume II pogué obtenir la llicència del papa Joan XXII.

Després de la guerra del 1.413 el convent quedà fet un munt de runes. Amb l’auxili dels monarques foren restaurats el convent i l’església. Guerres successives , en major escala però, la Guerra de Successió en que van desaparèixer - només per ‘dessolar la terra ‘ dues capelles i l’antiga façana gòtica, que fou reemplaçada per una senzilla paret arrebossada, amb un portal del renaixement acabat en un frontó triangular amb un nínxol al mig. Deixaríem també a Sant Domènec un rastre de destrucció, l’anomenada Guerra de la Independència amb els francesos, la dels Set anys, i la Guerra Civil.

El segle XIX fou un període en la qual el monestir anà d’unes mans a unes altres fins que els franciscans l’ocuparen definitivament. Així fou casa de beneficència (1.849), casa de missions sota els jesuïtes (1.853), hospital (1.868) després de l’expulsió dels jesuïtes, caserna militar (1.872) i monestir franciscà des del 12 d’octubre de 1.881.



Dins el conjunt destaca l’església d’estil gòtic català, amb delicats detalls dels segles XV i XVI, com els finestrals flamígers, les nervadures, i el ben travat rosetó o clau, que tanca les arestes o dovelles de l’absis, que retratava el Josep Salvany Blanch l’any 1.913.



L’actual claustre, que acostumava a estar obert tot el dia, resta ara habitualment tancat per ‘problemes estructurals’ ; es recolza en arcs i columnes ogivals, damunt d’una base de pedra picada d’un metre d’alçària. Les columnes simples, molt allargades, sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat. Aquest claustre, format per quatre galeries, pot ésser qualificat de quadrat (30 x 31 metres), amb una amplada de galeries aproximada de més de 3 metres i mig. Fou construït en el segle XV i és bastant semblant al de Sant Francesc de Mallorca.



L’església només es troba oberta en les hores de culte, i això ens privava d’observar – com volíem - l’obert i bon tall de les tres finestres ogivals que donen claror al temple, obertes en les tres llunetes del mig, i el perfil delicat dels calats i les filigranes de la columna central que els sosté. La seva planta és d’una nau amb capelles laterals i l’absis de set cares, les tres del centre amb allargats finestrals.

Des de la capital de la Noguera, i de l’antic i honrat Comtat d’Urgell, mitjançant la intercessió de Sant Domènec, aixequem una vegada més la nostra pregaria; Senyor, allibera el teu poble !

SANT SERNI DEL CINT. L’ESPUNYOLA. EL BERGUÈDA JUSSÀ.

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens assentaven al mur de tancament de poca alçada que clou l'antic cementiri de l’església de Sant Sadurní - Serni - del Cint; intentarem fer la foto ‘clàssica ‘



des del pedró fins al campanar literalment enclastat a la paret de la que fou rectoria, observem en les lloses que formen el mur de tancament dos fragments d'unes peces pètries amb unes inscripcions incises. El nou fossar se’ns fa visible al fons, quan fem un tomb al voltant dels edificis.



La parroquià apareix esmentada al segle X, i mantingué aquesta categoria durant tota l’edat mitjana.

De la primitiva construcció romànica, es conserven alguns fragments en els murs de ponent, en part dels de tramuntana , i els de migdia.

El lloc fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i més tard en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

En els temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragànies les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la dels Sants Metges.

Al segle XVII es refà la rectoria, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual.



El topònim Cint, del llatí cĭnctu, ‘cenyit’. clarament descriptiu, fa referència al fort desnivell que cal superar per accedir als anomenats cingles del Cint. Ho comprovàvem quan ens calia ascendir-los, en el camí a Sant Quintí de Taravil, al Berguedà sobirà.

ESPORT, FUTBOL, I EL REAL MADRID

Pel que fa al primer mot us deixo un enllaç a l’entrada de l’enciclopèdia Catalana.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0229998

També pel que fa al futbol teniu un enllaç.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0229998

Us estalvio però la consulta de l’equip de la Capital del Regne d’Espanya.

La seva localització – al mateix lloc on es remenen les cireres – l’ha fet ‘sospitós habitual’ de rebre tota  mena de favors, i de permetre-li dur a terme excessos que traspassen en massa ocasions la fina línia de l’Ordenament Jurídic.  

http://www.youtube.com/watch?v=b9oHOsKk86U

http://www.elpais.com/videos/deportes/Pepe/pisa/Messi/elpviddep/20120119elpepudep_9/Ves/

He llegit comentaris xenòfobs ; Kepler Laveran Lima Ferreira, més conegut com Pepe ( Maceió , Brasil , febrer 26 de 1983 ), va néixer brasiler i es va  nacionalitzat portuguès, comparteix doncs la mateixa nacionalitat que José Mário dos Santos Mourinho Félix, GOIH ( Setúbal , 26 gen de 1963 ), actual entrenador del Real Madrid,  més conegut en el món de futbol  com José Mourinho.  Estic en total desacord, aquesta coincidència – del tot infortunada – pel que fa a Portugal i els portuguesos, no pot implicar cap deshonor; almenys des de la nostra concepció  de la realitat; sabem que una clara manifestació d’estultícia és l’afirmació : TODOS LOS .. SON ... 

He llegit comentaris zoològics – per anomenar-los d’alguna forma -  que forçant la semblança d’homes i primats, volen afirmar l’animalitat de  Kepler Laveran Lima Ferreira. No puc estar-hi més en desacord, i ho dic en defensa dels primats !

Superada la fase d’excitació, arriba la d’anàlisis i resolució; tot plegat és força senzill, tant l’un,    Kepler Laveran Lima Ferreira, més conegut com Pepe, com l’altre,  José Mário dos Santos Mourinho Félix, allò que tenen en comú és que som uns mals esportistes.

Ítem mes; el Real Madrid, s’ha d’allunyar del poder – polític, econòmic,esportiu,...- per tornar a fer allò pel  que fou creat el   6 de març de 1902 , jugar al futbol.

Que s’hauran de fer molts canvis, i una neteja a fons ?. Doncs que la facin !

L’esport ha d’estar, està de fet, per damunt d’aquestes misèries. 

TRÀNSIT

  Etim.: pres del llatí transĭtus, ‘pas d'un lloc a un altre’.

Fa molts anys que tinc consciència de la mutabilitat de la nostra ‘vida’. 

Penso que ens anem morint des del néixer.

No tinc tant clar però que succeeix desprès del que coneixem com mort. 

No descarto – no tinc elements per a fer-ho – la possibilitat que el Cel i l’Infern  - en la terminologia catòlica –  estiguin ambdós aquí, a la terra.

Esquemàticament per algunes creences aquest procés de transit és molt senzill :

Es produeix la mort i el subjecte té ocasió de rememorar tots i cadascuns dels moments de la seva existència. Veiem la pel·lícula, i entenem on hem errat.

Acte seguit es fa un  reset i en teoria ens oblidem de tot.

Quan toca, tornem a venir a la terra per gaudir i/o patir les conseqüències dels nostres actes.   

L’excepció s’explica  en forma de metàfora ; som com una gota d’aigua, i quan hem completat el nostre ‘camí’ tornem a la font que ens va crear.

De tot plegat, a favor i en contra, se’n troben manifestacions.

Trobem a Jn 9,1  la pregunta en relació al cec de naixement :

‘Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec; ell o els seus pares ?’

A Internet hi ha una llarga llista de ‘testimonis’:

Tots hem sentit en alguna ocasió la sensació ‘d’haver vist, i/o viscut el que estava succeint’; no podem però , menystenir la suggestió com a resposta.

En ocasions enlloc de llum, donem fum.

SANT MARTÍ DE CAMBRILS. ODÈN. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.



S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I'any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l'església parroquial de Sant Martí.



L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.



Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.