LA CASA MODERNISTA DE NÚMERO 71 DEL CARRER MAJOR DE TORRELLES DE LLOBREGAT.

Em temia que Torrelles de Llobregat no tingues aprovat un Mapa i/o Catàlegs del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, bàsicament perquè el cens d’habitants era de 682 l’any 1900, i no va superar el miler fins l’any 1980, i quan s’acabava l’any 2012 - amb la que està caient – el nombre de residents de ‘ dret’ assoleix la xifra de 5.740.

Pregaré al Magnífic Ajuntament que em faciliti les dades del promotor, i el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecaven la casa de número 71 del carrer Major.

De la que s’esmenta ; Casa de planta rectangular, planta baixa i un pis. La planta baixa presenta, a nivell de façana, dues portes i dues finestres alternades. El primer pis un balcó amb dues sortides i una petita finestreta circular. Elements decoratius són composats per rajoles. Coronat per una barana balustrada i un petit sostre decoratiu a doble vessant. A un dels costats de l'edifici un dels cossos destaca més en alçada i presenta una estructura diferent encara que tot pertany a la mateixa època.

Insistiré – cordialment - al Consistori, en el suggeriment de catalogar amb una periodicitat setmanal un immoble ; aquest petit compromis permetria tenir-ne 52 en un any, i en pocs anys s’aconseguiria assolir el repte de tenir un Mapa i/o Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , recordeu sempre que CATALUNYA, NOMÉS ens té a nosaltres

SANT MARTÍ DE TORRELLES DE LLOBREGAT

Quan recollia imatges de Sant Martí de Torrelles, li veia semblances amb l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar,- coneguda com la Catedral del Vallès – entre d’altres em cridaven poderosament l’atenció les ‘margarides’ que adornen la façana damunt del finestral i sota la creu que la presideix.

L'església s'inspira en els models del gòtic francès: una nau central més elevada, i sostinguda per pinacles i arcbotants, dóna pas a un transsepte de la mateixa alçada, al qual s'obre l'absis, poligonal, amb contraforts exteriors. Àdhuc reprèn models nòrdics d'arquitectura, en el fet que la nau és il•luminada directament per finestres laterals, calades amb traceries d'inspiració gòtica. La façana és de pedra, i també el campanar, emplaçat entre el transsepte i l'absis. Aquest, juntament amb la part alta dels murs de la nau i del transsepte són de són de maons, mentre que la part inferior d'aquests murs és de paredat comú amb reble.

Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1923

De l’anterior església, llegim que tenia un campanar romànic, amb arcuacions llombardes (i així sembla mostrar-ho la fotografia antiga ) . A la fi del segle XIX, l'església estava manifestament en un estat deplorable, la feligresia superava escassament les 600 ànimes, això atesa la quasi obligada assistència als oficis religiosos ens fa pensar que començava a fer-se petita.

En una imatge sense data – en tot cas anterior a l’any 1900 - es recull la col•locació de la primera pedra. Em pregunto, si es va enderrocar l’església ‘vella’, on es duien a terme els Oficis religiosos .

Sou pregats d’enviar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CRIST DE LA MANSUETUD

No te cap importància el nom del poble ( sobretot ara que el problema esta solucionat ), es troba però dins del Forat Negre, en aquell espai indefinit de la Catalunya interior en que només de forma accidental, es possible trobar barcelonins o espècies similars ( mutacions o repliques del més elemental Homo Faber ).

No te tampoc, ni en tenia aleshores , cap importància la filiació política de l'alcalde del poble, ( militava en un Partit dels anomenats "Espanyolistes" ; tot i això la corrupció com sabem molt be, està força més estesa dins la classe política ; els Espanyolistes juguen en la Lliga Gran, mentre que altres ho fan en lligues menors, i àdhuc alguns juguen directament la Champions League ) .

De fet la major part dels veïns per un altre motiu, havien tingut en alguna ocasió la clau de l'església , això els convertia en sospitosos a tots, i es que d'ençà que els preveres havien de gestionar fins a quatre parròquies, cada cop - forçats per la necessitat - delegaven més en els veïns dels pobles.

Tampoc te la més mínima importància, el procediment pel qual el Prevere va arribar a saber la implicació de la casa de subhastes SOTHEBY'S de Londres, en tot aquest afer, i de com en conèixer que estaven davant d'un delicte contra el patrimoni es van avenir a un tracte ben peculiar.

Fins aquí no comencem a parlar del Crist de la mansuetud, d'una imatge de fusta, d'una alçaria aproximada de 2 metres, que presidia l'església romànica d'aquell poble del Forat Negre ( el sentiment popular, es manifesta en aquests poblets, en el sentit de que si tenen una església romànica, es perquè el poble sempre ha tingut recursos molt escassos, i no va ser possible engrandir , l'església i passar del romànic, al gòtic o al barroc en el seu moment ), li venia la denominació de la mansuetud de la mirada que de ben segur tenia Jesús en el moment de ser crucificat i quant s'adreça a Déu dient " Pare, perdona'ls , que no saben el que fan ", l'artista havia aconseguit treure de la fusta aquesta acceptació de la màxima injustícia, i l' havia alhora reflexat en la cara de Jesús. ( Un prec adreçat a tu amic lector, si en alguna ocasió has pogut gaudir de la contemplació d'aquesta figura, agrairem que ens facis saber on es troba, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La imatge possiblement tenia una antiguitat superior als XII segles, i de ben segur que havia vist marxar els àrabs que en el període dels segles VIII a XII van conviure amb nosaltres, des de sempre havia presidit l’església on va acabar tenint la companya de Sant Miquel arcàngel i Sant Antoni de Padua, dues de les advocacions més esteses a Catalunya.
Recentment havia esdevingut la imatge confortadora de les persones que patien mobbing a la feina, i que començaven a ser una multitud si atenem al creixent interès, que el tema rebia dels mitjans de comunicació.

El fet es que un dia quan algú va obrir l'església la imatge no hi era, i tampoc ningú, va recordar en els dies anteriors, que anessin pel poble camions o furgonetes d'una certa capacitat; calia pensar en que la complicitat amb els que s'havien endut la imatge era força extensa, tot i que en aquelles dates del mes de novembre els habitants del poble es reduïen a una dotzena escassa, i encara alguns d'ells notòriament delicats de salut.

El Prevere coneixia el seu ramat, malgrat haver-lo d’atendre sempre amb preses i no va voler molestar a ningú; ben aviat va tenir coneixement de que la imatge del Crist de la mansuetud es trobava a Londres, i juntament a un parell de veïns es van presentar a la casa de subhastes.

Ningú sabia com s'ho farien per recuperar la imatge perquè no tenien gaires diners, el Prevere duia una petita bossa de cuir que tampoc semblava que pogués ser la solució.

SOTHEBY'S estava en disposició de negociar, entenien que es trobaven en una situació delicada, però tenia documents en els que s'acreditava que havien pagat 658.357 euros per aquella imatge, i tenien també una documentació que venia a acreditar ,que també es pot enganyar als anglesos, fins i tot amb falsificacions més que evidents com aquella !.

La proposta de la casa de subhastes va ser la de que si els donaven el que s'havien gastat es podien endur la imatge; el Prevere va dir-los que pagarien el preu en plata del Crist, i SOTHEBY'S ho va acceptar , el Prevere va tenir interès en que el tracte es recollís en un paper de compromís, desprès va demanar que posessin una romana, en la que d'un costat penjava ( fins tocar a terra ) la imatge del Crist i de l'altra hi havia un plat al que s'havia de pujar amb una escala; semblava del tot impossible que el Prevere pogués reunir tal quantitat de plata !.

El Prevere va començar a posar monedes de plata que treia de la petita bossa de cuir, 1, 2, 3,....10, 15, 21, 25, ... el plat continuava a la mateixa alçada i la imatge estirada a terra , 26, 27, 28, 29 tot semblava igual, el plat en alt i la imatge a terra, però en deixar caure la moneda que feia el número 30, la balança es va equilibrar, els de SOTHEBY'S, van voler tornar a repetir-ho i de nou va succeir el mateix a la moneda 30 la balança quedava equilibrada; la firma de subhastes va fer un darrer intent de negociar un preu més alt, però el Prevere va insistir en que un pacte era un pacte, i que malgrat que evidentment no ho eren, ara els calia comportar-se com uns senyors.

La tornada amb taxi fins a Lutton , i desprès en l'avio de EasyJet fins a Barcelona, va ser memorable, i el viatge amb la furgoneta fins al Forat Negre, amb un drap vermell lligat al cap del bon Jesús, com si fos un bandoler, tampoc es per no explicar- ho, i finalment quan ja tornava a presidir l'església, la inevitable pregunta al Prevere; com sabia que en arribar a les 30 monedes s'equilibraria ?, i la resposta senzilla, per als qui de menuts havien seguit la història sagrada, i també per als qui seguien la missa de forma habitual, 30 monedes era el preu que havia rebut Judes, i aquest mateix preu el recull Mateu a 27,3.

Malgrat que només el recull aquest evangelista, tothom sabia fa no gaire temps, que 30 monedes de plata es el preu de la vida de Jesús !.

Si teniu curiositat per conèixer més dades de la història us caldrà visitar el Forat Negre.

No tingueu por de trobar-vos cap dels nostres polítics en campanya, al Forat Negre, no hi ha línies de Metro, per no tenir, ni transport regular tenen en la majoria de poblets .

Intentar-ho serà doblement beneficiós, primer per a vosaltres i àdhuc també per Catalunya.

ANTONIO MORA VERGÉS

SANTA MARIA DE CARDEDEU

Visitava Cardedeu un dilluns, dia de Mercat, això em permetia accedir a l’interior de Santa Maria, on més pel fred que per la pietat religiosa, s’arraulien un bon nombre de persones.

El primitiu temple de romànic, es troba ja citat en documents de l'any 1022; d'una antiguitat semblant és la Capella de Sant Corneli i Sant Cebrià, situada darrera l'església parroquial, de la que la separen escassament 10 metres.

L’edifici actual de l'església es va començar a edificar els anys 1581-1582. Hi ha testimonis documentals de diverses reformes i ampliacions els anys 1604, 1609, 1625, 1657, 1727, 1734, 1737. Pere Comas i Duran esmenta que l'església fou acabada l'any 1698.

Després de la III Guerra Carlina , es va restaurar, puix havia estat cremada.

El mateix va ocórrer després del genocidi contra Catalunya del 1936-1939.

Del primitiu temple romànic, tant sols en resten dos arcs de pedra i un finestral tapiat. Martí i Cardoner creuen que també ho són els baixos del campanar.

Totes les capelles són modernes, han estat reconstruïdes després de l'última guerra.

Es conservava un absis romànic que desaparegué amb la reconstrucció de l'any 1886.

A l'interior de l'església hi ha pedres gravades amb dates dels segles XVI i XVII. La portalada té una inscripció que diu "Any 1780".

Planta d'una sola nau amb vuit capelles laterals, la nau està sostinguda per uns grans contraforts que en l'interior separant les capelles. L'edifici, llevat del campanar i de la portada, és de paredat.

La façana està arrebossada. La portada, situada a la façana oest és una porta quadrada, flanquejada per dues pilastres que a la part inferior presenten unes bases i a la superior presenten unes cariàtides en forma de cos de dona, la joventut i la vellesa, que sostenen un arquitrau, amb el fris decorat amb figures d'àngels i l'escut de la vila i la cornisa amb dents de serra. Aquest primer cos està rematat amb un frontó partit per dos columnes-florons coronats amb boles. Aquest cos està sostingut per dos estípits coronats per uns caps. Al mig hi ha un requadre en relleu que representa l'assumpció de la Mare de Déu. Aquest segon cos està coronat per un frontó partit, més petit que el del primer cos, amb una cara en relleu damunt la qual hi ha un floró amb bola. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill. Al coronament de la teulada, a dues vessants, hi ha un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes.

Està datada "Año 1780", tot i que a la parròquia no es conserva cap document que dati la seva construcció. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill, i en el coronament de la teulada, que és a dues vessants, un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes.

L'absis és quadrat per l'exterior, l'absis-presbiteri és circular, i està decorat amb pintures modernes.

El campanar , de granit, és de finals del segle XVI. Es tracta d'una torre quadrada de 27 metres d'alçària, amb merlets i gàrgoles en el terradet. Les campanes que hi són col•locades responen als noms de “Teresa”, fosa l'any 1742 (feta a Olot), i “Maria Assumpta”, “Pilar” i “Laieta”, beneïdes l'any 1947. Des de la Festa Major de 1880 funciona el rellotge instal•lat en el terradet.

La sagristia fou construïda l'any 1630. La volta és de mig canó. La pila baptismal és del segle XVI. L'orfebreria existent és del segle XIX o moderna. La que hi havia abans va ser robada el 21 de febrer de 1815.

L’ any 1868, el cementiri, adossat fins aleshores als murs de l'església, fou traslladat al nou cementiri on ara hi ha la plaça Joan Alsina i l'any 1921 al seu actual emplaçament.

Hom pensa que la data 1780, s’ha de relacionar amb el comerç de Catalunya amb les colònies americanes, que comportarà un guanys extraordinaris – els diners d’Amèrica- a casa nostra. En aquells anys es feren, referen, repararen i/o modificaren un bon nombre de Capelles, Ermites, Esglésies, i edificis religiosos de tota mena.

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE BESTRACÀ. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS

El Tomàs irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas en feien arribar fotografies de la bellíssima església, dedicada a Sant Andreu, que hom troba ubicada prop del coll de Bestracà, a la falda de la muntanya del mateix nom i al costat de l'antic camí d'Oix a Beget.

És una construcció del segle XII, tot i que es tenen documentacions molt més antigues.

Les primeres notícies documentals conegudes del temple de Sant Andreu corresponen a l'any 977. Es cita a "Sancti Andree et Juliani et loco bestracano et ventano" en el llegat testamentari que feu el comte de Besalú, Miró, en favor del monestir de Sant Llorenç de Bagà. Pel 983, Sal•la, bisbe d'Urgell, consagrà l'església de Sant Llorenç prop de Bagà. En aquell moment el comte de Besalú, Oliba Cabreta, cedeix al predit monestir diversos béns, entre els quals se citen Sant Andreu i Sant Julià de Bestracà, Bestracanell i la vil•la Adano. A les "Rationes Decimarum Hispaniae" s'anomena "ecclesia de Bestrecano", l'any 1279 i "ecclesia de Bestrerrano" pel 1280. En els nomenclàtors de la diòcesi corresponents al segle XIV hi figura com "ecclesia parrochialis sancti andree de Bestrachano". El temple va ser parròquia fins l'any 1608, moment en què va passar a dependre de Sant Miquel de Pera; consta una visita però, d’un delegat del bisbe Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 - Roma, 1484), en la que deixa constància que : "en aquesta església no hi ha reservat el cos de Crist, ni hi ha fonts baptismals, ni olis sagrats, administrant-los des de l'església de Sant Miquel de Pera."

Al museu diocesà de Girona es conserven les lipsanoteques que van trobar-se a l'altar major del temple quan es portà a terme la restauració de l'any 1964.

És un temple d'una sola nau de volta apuntada, amb una cornisa a l'interior que corre pels murs.

L'absis semicircular és a llevant i presenta finestra central, cornisa i fris sostingut per mènsules. Aquestes, com les que sostenen el fris de la paret de migdia, estan acuradament esculpides, representant testes humanes, nombrosos animals mitològics, elements geomètrics i semiesferes.

La porta d'ingrés,és d'arc de mig punt amb llinda i un timpà on hi ha una creu en relleu. Els batents conserven molts dels antics ferros forjats i el forrellat, d'època posterior a la romànica, representa el cap d'un drac.

A l'interior es conserven tres mènsules de pedra sense ornamentació que servien per aguantar un antic cor.
Es conserva també una pica baptismal romànica.

El campanar està ubicat damunt el frontispici, és d'espadanya amb dos ulls truncats a la part superior i no disposa de campanes.

Trobava en relació al topònim, d’etimologia desconeguda; probablement pre-romana, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

COL•LEGI DE NENES I CASA CONSISTORIAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS

En venia al cap la pregunta, i les nenes on son ?, amb la música de ‘Què se n'ha fet d'aquelles flors ?’, l’evolució del cens m’ho explica :

L’any 1920 1.935 veïns.
L’any 1940 quan es produeix l’epidèmia de tifus 2.906
L’any 1960 5.750 marxa l’escola de l’edifici.
L’any 2012 28.084 veïns censats un creixement del 1.451,37%

L’edifici, tal i com el coneixem avui dia, es va realitzar en dues fases, sota la direcció de Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938) : la primera planta es construí l’any 1923, per ubicar l’escola de nenes -ús que mantindria fins l’any 1962-; la segona planta, destinada a casa consistorial, es començà a aixecar l’any 1925.

Pel que fa l’exterior, l’any 1980 s’enderrocà la part del darrere, on hi havia el pati de les antigues escoles, i s’afegí un cos de característiques arquitectòniques molt diferents a la del conjunt de l’edifici. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal Jordi Romero Sabí.

Reproduïm de la descripció tècnica ; La casa, amb quatre façanes, s'estructura entorn d'un pati central quadrat, cobert amb una claraboia (que s'assenyala exteriorment per uns merlets). A la façana que dóna a la plaça de la Vila hi ha la portalada formada per tres arcs ogivals de maó (el central dels quals és més alt i d'ull més ample), separats per columnes de fust poligonal. Al primer pis corre una balconada a la que s'obren diversos portals amb llindes de pedra, a l'intradós de les quals es dibuixen arcs conopials. L'angle SW s'eleva un pis més, a manera de torreta, de teulada piramidal sobre un ràfec de fusta com el que cobreix les diverses façanes de l'edifici. L'escala que puja a la planta noble és de pedra, com la socolada de l'edifici. Els mosaics de paviment de l'interior són de l'època.

DE SANT BLAI I SANT LLÀTZER A NOSTRA SENYORA DELS ÀNGELS I SANTA CLARA DE MANRESA

Abans fer-se ‘oficialment’ el camí ral de Manresa a Barcelona, passant pel Pont de Vilomara, l’espai que acull avui la barriada de Santa Clara i la Culla era un lloc solitari; on enmig del bosc, en un paratge frondós es trobava ja al segle XIII una capella dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer que va fer construir un tal Guillem de Condomina, rector del proper santuari de Viladordis ". Aquesta capella era atesa per dos capellans que vivien de les almoines i llegats que els cristià feien en els seus testaments.

L'actual nau gòtica del convent, acollia un llatzeret (edifici fora de poblat destinat a fer-hi quarantena les persones procedents de llocs infestats de malaltia contagiosa); si bé és cert que no hi ha documentació suficient sobre això, ho faria versemblant l’estructura de l’edifici, el fet d'estar darrere, precisament d'una capella dels patrons dels malalts de la lepra, Sant Blai i Sant Llàtzer, i la ubicació de l'edifici: a afores de la ciutat, on habitualment se situaven els hospitals i/o establiments d'aquest tipus.

L'any 1326 era construït el convent de Santa Clara i habitat per les "germanes menors" o Clarisses . Formaven la comunitat l'abadessa i cinc monges, sota l'obediència del ministre general de l'Orde dels Frares menors. El 1346 el nombre de religioses era de setze, però la comunitat va disminuir considerablement al començament del segle XV. A principis del segle XVI integraven el capítol al voltant de mitja dotzena de monges: el 1564 van quedar reduïdes a dues.

Els consellers de la ciutat van tractar llavors d'obtenir ajuda del Monestir de Monges Dominiques de Nostra Senyora dels Àngels de Barcelona per repoblar el de Manresa, no arribant-se a cap acord. Van intentar, sense millor resultat altres ajuts dins de l'Ordre de Sant Francesc, també però sense èxit.

L'última monja clarissa, Sor Jerónima Parés- o Peres-, va morir el 13 de gener de 1599. Els regidors de Manresa van dirigir llavors la seva mirada cap a la ordre carmelitana, però tampoc les filles de Santa Teresa van arribar a ocupar el deshabitat Monestir.

Els manresans no es resignaven al fet que el monestir continués mort i sense monges perquè havia acompanyat la vida de la ciutat des de feia tres-cents anys. Per això, van cridar novament a les portes del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona, situat a la plaça del mateix nom en un lloc cèntric de la ciutat Comtal.

El 27 de febrer de 1602 es va signar un acord sobre la fundació i dotació del monestir. El bisbe de Vic el va erigir de nou el 17 de març del mateix any. Les monges dominiques es comprometien a viure allà en perpètua pobresa, castedat i obediència, sota la jurisdicció episcopal. A partir de llavors, podrien valer-se dels béns del monestir, Església i tots els mobles i immobles que pertanyien a les clarisses.

El còdex Canyelles diu: "El 20 juliol 1602, partien d'aquesta ciutat de Manresa cap a Barcelona, en nom i part de la ciutat de Manresa, quatre ciutadans honrats i dos eclesiàstics per acompanyar les cinc religioses del monestir de Nostra Senyora dels Àngels de la ciutat de Barcelona al monestir de Santa Clara de la ciutat de Manresa. Abans de sortir de la ciutat de Barcelona, les monges es van acomiadar de les religioses dels diferents monestirs de la ciutat, vessant llàgrimes al comiat. Abans d'arribar a la ciutat de Manresa, van anar al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Tenint notícies la ciutat de Manresa de l'arribada de les monges a Montserrat, van partir prop de setanta persones per acompanyar-les ".

El 26 juliol van entrar a la ciutat. L'endemà van anar a la Catedral de la Seu de Manresa. Després d'un ofici solemne, les autoritats i el poble van acompanyar les monges al monestir en processó, a ella se sumaven totes les confraries amb els seus respectius estendards i lluminàries, el clergat amb les seves capes i bordons, els consellers de la ciutat portaven el pal • li i els clergues el Santíssim Sagrament de la Catedral per deixar-lo al monestir. Instal•lades les monges dominiques, el monestir pren el nom de Convent de La nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara. Es van fer diverses obres de restauració i remodelació per acollir les noves monges que sol•licitaven formar part d'aquesta comunitat per consagrar-se a Déu en l'Ordre de predicadors com monges contemplatives.

L'església antiga de Sant Blai i Sant Llàtzer va ser objecte d'importants millores, es va engrandir el presbiteri de l'altar major, on a més es va posar un altar a La nostra Senyora dels Àngels, i a Sant Domingo, que van cremar els francesos l'any 1811, el dia en què entraven a Manresa.

A començament del segle XX es feren importants construccions dins del recinte del convent, i fou quan s'edificà l'ala modernista , que acull avui un centre de dia de salut mental; el projecte el va dur a terme l'arquitecte Alexandre Soler i March.

CENTRE D’INTERPRETACIÓ DE LA COLÒNIA GÜELL

Sobta llegir l’explicació; ‘ La cooperativa era una societat dirigida per una junta que s'encarregava de comprar i vendre els productes, repartint els beneficis entre tots els socis a finals d'any. L'edifici era de l'empresa però el seu funcionament depenia dels treballadors’.

Les ‘colònies’ es planejaven sota un criteri piramidal, al capdamunt hi havia ‘l’amo’ , i/o l’empresa, i al capdavall els obrers que alçaven el cap per admirar, i àdhuc ‘adorar’ al seu creador/benefactor.

És obra conjunta de Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871- Barcelona, 30 de novembre de 1952) , i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), i fins possiblement del fill d’aquest darrer Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952).

De la descripció tècnica reproduïm : Edifici que es mou entre la tendència historicista i el modernisme industrial, de planta rectangular amb un petit pati interior. Té dues plantes i unes golfes simulades. Els materials són els tradicionals del modernisme, maó arrebossat i vist, teula àrab, combinen bé amb els balcons del primer pis i l'ampla sanefa sota el ràfec que li donen un aire neomedieval. A la planta baixa, a la part que fa magatzem hi té algunes finestres tapiades. Tota la planta noble fa les funcions de local social. Cal destacar el ritme de balcons i finestres del primer pis, en harmonia amb les portes i finestres dels baixos.

En els anys vuitanta feia les funcions de magatzem i comerç d'alimentació i el primer pis de local social.

Restaurat el 2003, actualment l'Edifici de la Cooperativa és la seu del Centre d'Interpretació i Acollida de la Colònia Güell.

Està al mateix carrer que la Capella de la Mare de Déu del Carme, de la que se’n desconeix l’autoria, pensem però per la possible data en que s’aixecava, al voltant de 1920 en que fos obra de Francesc Berenguer i Bellvehí.

CAPELLA DE SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ DE CARDEDEU

Em sorprenia trobar darrera l’església de Santa Maria, una Capella d’ època preromànica, que només des de 1992 presideix el que avui és una plaça, fins aquella data estava envoltada d’altres edificacions.

L’església és ‘una empresa amb història’, i no és gaire freqüent trobar dues esglésies quasi juntes, com s’acostumava en el primer feixisme amb el bars, i posteriorment amb els bancs, fins que ja dins d’aquesta ‘Democraciola’ que cau a trossos, uns i altres, i una bona part de la comunitat se’n anaven en orris.

S’acostumava per la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana, a aixecar un nou temple aprofitant els materials de l’anterior – formula general – o a integrar-lo en la nova església normalment com a Santíssim ( Cas de Moja al Penedès sobirà)

Les prospeccions arqueològiques – confirma’n l’ anteriorment dit - sostenen que en aquest indret existia ja un temple més primitiu, que en un primer moment seria una planta quadrada d'influència copta, que es pot datar entre els segles IV-V.

Des del segle XII existia una confraria que tenia Seu a la capella; la primera donació de terres per els beneficiats de la confraria és de 1138. La missió de la confraria era pregar a Deu per l'ànima de les persones que els hi fessin donatius amb béns, diners o espècies.

Des del 1409 va dependre del monestir de monges de Montalegre.

Fins a les darreries del segle XVIII totes les vicissituds de la capella van estar lligades a l'evolució de la confraria.

Consta que a començament del XIX s'hi feien els consells municipals, l'any 1870 va ser desamortitzada i va passar a ser propietat municipal.

A començaments de segle XX es desmantellà i va servir de presó preventiva o local.
El culte es va recuperar posteriorment fins el 1920, quan va ser abandonada per les monges.

L'any 1950 va ser novament restaurada per uns estiuejants, i va tornar al culte el 16-9-1954.

Des del 1971 hi assaja l'Agrupació Coral Cardedeuenca, que la va restaurar i arranjar.

Actualment la capella és un espai dedicat a exposicions d'art contemporani i altres de temàtica local.

Trobava uns Goigs dels Sants titulars que es veneren també a la Parròquia de Tavertet :
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkOs3rcNWIxlW-HDjAYGRRK1XyPw3y5RD4sRWc9YPilr_KPA43wzHZ1tYVf7XkqFG9VrHTTNPT9AmJQKJxcciN9xlTU2xkxIDjf-MXtC-uVaYNdjG63jwzky-CSTo4fetJhhHNKgHm22Y/s1600-h/CorneliCebri%C3%83

I confirmava que n’havien tingut de propis:
http://argus.biblioteques.gencat.cat/iii/encore/record/C%7CRb1347184%7CSCebri%C3%A0%2C+Sant+--+Goigs%7CP0%2C3%7COrightresult%7CX3?lang=cat&suite=pearl

Cardedeu és un indret ple d’interès, que heu de posar a la vostra agenda com lloc d’obligada visita.

LES CASES ‘ANDALUSÍ’ DE LA COLÒNIA GÜELL

Hi ha respecte als arquitectes que van treballar a la Colònia Güell, i conseqüentment potser també en les cases dels obrers un cert consens :

http://www.upc.edu/web/tallergaudi/nova/fitxers_noticies/52.pdf
http://www.coloniamodernista.cat/historia.html
https://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/3852
http://www.slideshare.net/macdudua/la-colnia-gell

Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914)

Joan Rubió i Bellver ( Reus , 24 d'abril de 1871 – Barcelona , 30 de novembre de 1952 )

Francesc Berenguer i Bellvehí, fill del primer, es farà càrrec de es obres inconcluses a la mort del seu pare. (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952).

Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949). Va col•laborar en la transformació de Can Solé de la Torre Salbana.

El consens és molt ampli, en relació als dos primers, i força menys en el dos darrers.

Dels Mestres d’Obres que hi treballaren en tenim menys dades, i encara no gaire precises, els trobava esmentats com :

Andreu Espinal o Espinalt

Agustí Arimany o Alimany

Del segon cognom i de les dades del lloc i data de naixement i defunció res de res. Recordem sempre que vivim en una nació esclava, i que una de les formes d’anorreament més eficaces es la de destruir la nostra història.

Em plantejava qui havia estat l’autor de les cases ‘andalusí’ del carrer Reixac, i descartava - sense cap altra dada objectiva que l’excés de feina - als dos primers de la llista d’arquitectes.

A Francesc Berenguer i Bellvehí , autor dels edificis de la Rectoria (1917) i el centre parroquial Sant Lluís (1915-1917), per la seva trajectoria.

A Josep Maria Jujol i Gibert, perquè malgrat treballar en aquella època en la coneguda ‘ Torre de la Creu’ a Sant Joan Despí, les cases de la Colònia son extremadament senzilles.

Em quedaven doncs únicament els mestres d’obres, i aqui no tinc amic lector, cap element – ni per especular -, per aquesta raó, i per ajudar-nos en la tasca de recuperar la memòria històrica, sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com en la nostra recerca.

Recordeu sempre que Catalunya, NOMÉS en té a nosaltres

LA CASA DEL MESTRE DE LA COLONIA GÜELL

Comparteixo la tesis que estem davant de l’obra conjunta de Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914) i del seu fill, Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952). Malgrat les dificultats per retratar-la - actualment està aïllada per una doble tanca de filferro- els trets bàsics perfectament identificables son ,imaginació, audàcia i estimació.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de tendència historicista que s'observa en el torrelló circular disposat a la cantonada, exemple que es podria qualificar de torre medieval per la utilització de merlets i altres elements. La base sobre la qual se sosté està formada per cilindres tallats, disposats en ritme ascendent. El torrelló està coronat per un pinacle cònic recobert de ceràmica vidriada i acabat amb una creu de ferro forjat. Hi apareix també la data de construcció en mosaic (1911).

Hom pensa – quan supera la visió de la doble tanca de filferro – en aquest edifici com la residencia d’una fada i/o un mag, que transformaven mitjançant l’educació als nens de la colònia amb ‘persones’ en el sentit de subjecte polític i jurídic sobirà, com dissortadament no es podrà recollir per escrit fins el 23.01.2013 per part del Parlament de Catalunya.
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/01/23/20/58/033ae0d1-338c-45d0-badf-dfdfbe4b0ede.pdf

L'edifici, que retratava l’any 1919 el Josep Salvany Blanch, està unit al de l'escola mitjançant un pont decorat amb elements curvilinis disposat en forma escalonada.

https://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/3852
http://www.slideshare.net/macdudua/la-colnia-gell
Us deixo un parell d’enllaços on trobareu més informació d’aquesta casa, i àdhuc de la tota la Colònia Güell.

CASA D’ANTONI CLAVELL i BOT A CARDEDEU

Que el dilluns tanca l’oficina d’Informació de Cardedeu, ho comprovava en les meves carns fredes, ho feia també amb la celebració del mercat setmanal, i pensava que una i altra cosa son força contradictòries.

La plaça de Santa Maria de Cardedeu, i els carrers del voltant, eren un mostrari alhora , de la multiplicat d’ofertes per escollir, i d’una ciutadania que en qüestió de pocs mesos, ha passat de viure a sobreviure, i davant l’estultícia manifesta de les elits politiques, es veu abocada a la misèria. La crisis és el tema únic de conversa, també a Cardedeu.

Advertia la part alta de la casa de número 9, i la retratava de la millor forma possible, sabria dies desprès que Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot, veí de Barcelona, i comptant amb els permisos municipals preceptius, enderrocava els edificis assenyalats l’any 1908 com números 3 i 4 de la Plaça Major per construir una casa nova.

Sembla que en aquesta operació es va millorar la composició de la Plaça.

El preu pagat pel terreny va ser aleshores de 0,5 pessetes el pam. Gens econòmic si tenim en compte que el canvi amb el $ era de 7/1; a les darreries de la Dictadura Franquista estava 81/1, i a darreries del segle XX, dins d’aquesta Democraciola que se’ns desfà entre les mans a 150/1.

La descripció tècnica ens diu : Casa entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, de composició simètrica. Les obertures del segon pis formen una composició amb el capcer en forma de pinyó. La coberta és en forma de terrassa amb barana de reixat. Pels seus elements formals aquest edifici pertany a l'estil modernista, concretament a la primera etapa modernista d'en Raspall.

L'any 1933 es van fer reformes a la façana de l'edifici, modificant-ne les obertures, més tard es modificà també la planta baixa; el conjunt de l'edifici malgrat això, encara conserva l'esperit modernista de la època.

LES CASES INDOCUMENTADES DE LA COLÒNIA GÜELL

La visita a la Colònia Güell em portava a l’atzucac - dissortadament habitual, però inadmissible i del tot condemnable - de la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic a Catalunya , l’excusa que s’acostuma – i que ja fa pudor - son els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939, i la ubicació física d’aquest patrimoni dins l’anomena’t ‘ Cercle Boig ‘ . Està clar que hi ha un interès del Reino de España en posar pals a les rodes davant qualsevol acció – que ni de forma remota – pugui representar un benefici per a Catalunya; està clar que el feixisme va executar un pla d’eliminació física sense parangó fins aquell moment a Europa – només els feixistes alemanys ho superarien anys a venir - ; està clar que s’ha fet –intencionadament – una pèssima tasca en aquest àmbit tècnic,... admès tot això, cal reconèixer que en matèria cultural érem, som i serem sempre una ‘cultura de peatge’, i hem de ser MOLT crítics davant qualsevol tasca duta a terme sota dominació espanyola d’ençà de 1714 en aquesta matèria.

Sabem que el projecte de la colònia es va encarregar al despatx de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926)
Sabem que se li adjudica a l’Antoni Gaudí i Cornet la Cripta inacabada

Sabem que els edificis notables – amb l’excepció de la dita casa del Secretari – s’adjudiquen indistinta, mancomunada o solidàriament a diversos arquitectes de l’equip .

Per trobar una explicació podem imaginar-nos que l a dita Casa del Secretari i els edificis dels obrers varen ser aixecats per ‘extraterrestres’ en una sola nit, de forma que al anar a dormir hi havia solars, i al mati següent es trobaven els edificis fets i les claus posades a la porta.

Aquí teniu una mostra del bon treball dels ‘extraterrestres’.

Una explicació més plausible és el desinterès públic en fer les coses ben fetes, i la manca de qualsevol acció ( parlar amb els treballadors i/o veïns més ancians, amb els directius, amb els diferents professionals que col•laboraven en el dia a dia, metge, capellà, monges, funcionaris municipals de Santa Coloma de Cervelló,... ).

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/01/la-misteriosa-casa-del-secretari-de-la.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/01/capella-del-convent-de-les-monges.html

Felicitem - de forma retroactiva – als autors material d’aquesta desinformació, i també als Gobiernos del Reino de España, i a totes i cadascuna de les persones que des del Gobierno Civil, han executat de forma eficaç aquestes politiques de ‘dessolar la terra’.

Per descomptat, sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qualsevol dada que porti un bri de llum, Catalunya NOMÉS en té a nosaltres.

CASA FRANCESCA ARQUER MORATÓ A CARDEDEU

Tenia especial interès en trobar i retratar aquesta casa, i val a dir que el fet que visites la població en dilluns – dia de mercat – no m’ho va posar fàcil.

Construïda a principis de segle XX i encara que no consta la data exacta, hom suposa que Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937), exercia ja d’arquitecte municipal de Cardedeu. (1908)

L’any 1926, el mateix arquitecte va dur a terme una reforma de la façana.

Reprodueixo de la descripció : Casa entre mitgeres en cantonada, amb façanes estucades que acaben amb un coronament de perfil sinuós i trencat. La façana principal incorpora dos medallons que enllacen amb l’emmarca’t dels balcons del segon pis. El balcó del primer pis ocupa la quasi totalitat de la façana i està revestit de peces ceràmiques. L’element més singular és un esgrafiat geomètric amb la inscripció FA i Any 1926, que fa referència al nom de la promotora de la casa, Francesca Arquer, i l’any en què es va finalitzar la reforma.

La façana posterior té una tanca arrebossada i una interessant porta d’entrada.

La planta baixa va ser totalment modificada a la dècada dels anys setanta, amb la transformació de les finestres originals, perdent-se part de l'originalitat de l’obra.

En l’actualitat a la planta baixa hi ha una joieria, negoci que lliga de forma harmoniosa amb l’edifici , i àdhuc amb el centre ‘vital’ de Cardedeu.

LA ‘TRINITAT’ DE LA COLÒNIA GÜELL

La casa – com totes – és única, la trobareu però sota els noms de :

CASA DEL METGE - CAN MERCADER – CAL ESPINAL

Com altres edificis molt representatius , Cripta, Escola-Casa del Mestre, està situada en un lloc elevat en relació a la resta de la Colònia, en aquest cas a la cantonada dels carrers Monturiol i Malvehí, al capdamunt d'un carrer amb forta pujada.

Trobava com explicació dels noms :

La denominació popular de ‘la casa del metge’ és errònia. Era justament la que està en un plànol inferior, i potser d’aquí la confusió. En tot cas és curiós que a l’ Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918 ), li preocupes la salut i la vida dels seus obrers a començament del segle XX, i que justament a començament dels segle XXI des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, i del PP es faci ara bandera de la desatenció socio- sanitària de la població, oi ?.

Era la casa de l'administrador de la fàbrica. Actualment és una casa privada.

Era la residència d'un directiu de la fàbrica.

Llegia :

L'arquitecte, Joan Rubió i Bellver ( Reus 24 d'abril de 1871 – Barcelona 30 de novembre de 1952 ) , va voler que aquest edifici fos especial. Destaca de la resta pel seu mirador en forma de torreta medieval, pel joc de sanefes de la façana i per les gelosies de maó. L'arquitecte aconseguí un ritme geomètric combinant les línies horitzontals de les franges de divisió de les façanes amb les formes romboidals de les finestres i de les sanefes. L'originalitat de l'edifici queda també reflectida en la planta, que està dissenyada basant-se en quadrats superposats. Sens dubte es tracta d'una de les joies de la colònia.

Tot estar signat per Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866[1]- Barcelona, 8 de febrer de 1914) , la influència de Gaudí és palesa, amb influència del gòtic (un dels estils pel qual Gaudí sentia predilecció) visible en el balconet torratxa del xamfrà, en les finestres (simples i geminades) del primer pis i en la gran finestra decorada de la planta baixa. Si bé tot aquest historicisme s'ha resolt mitjançant el maó i les línies rectes. La façana, de conglomerat de pedra està dividida en franges horitzontals de maó i coronada amb una espectacular sanefa que repeteix el motiu ornamental de la torre i personalitza la barana del terrat.

Construïda combinant paredat comú i maó vist, materials dominants a tota la Colònia, en aquesta casa, una de les més singulars del conjunt, la imaginació modernista assoleix un alt nivell expressiu. Destaquen especialment la tribuna cantonera cilíndrica, situada just damunt la porta i la glorieta a peu de carrer, una gelosia que dissimula l'entrada de servei. Les figures filigranades aconseguides amb el treball del maó fan d'aquesta casa una de les més destacades de la Colònia.

Construïda al mateix temps que la resta de la Colònia Güell. Hi ha una dada fiable de la data de la seva culminació en els forjats de l'entrada (1900).

En qüestió de documentar el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, com a conseqüència de la subjugació [posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força ] a que estem sotmesos des de 1714, patim els efectes d’una mala política de ‘dessolar la terra’. L’oblit de la Capella del Convent de les Monges Carmelites de Sant Josep , - una congregació religiosa femenina, institut de perfecció de dret pontifici fundat el 1900 a Horta (Catalunya)- que foren expulsades cap als anys 1920, i substituïdes per Germanes Carmelites Missioneres, una escissió de l’Ordre de les Carmelites Descalces Terciàries. Pel que fa a la Colònia Güell n’és una bona mostra.
http://www.santacolomadecervello.cat/municipi/pdf/historia/passejada_amb_ulls_dona.pdf

Com en altres edificis la col•laboració fraterna entre Joan Rubió i Bellver, i Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, ambdós fills de Reus, s’ha d’admetre com un fet lògic.

Els trets ‘bàsics’ d’aquesta casa son, tradició i innovació.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ DE CASTELLET.BAGES

La població rondava el miler d’ànimes quan es posava l’any 1879 la primera pedra, el nombre d’habitants s’havia més que duplicat d’ençà de la posta en marxa de la línia de ferrocarril Terrassa - Manresa; l’any 1881 es va beneir el nou temple, tot i que l’any 1884 es treballava encara en els fonaments, i l’any 1927 es deixa constància de que ‘faltaven encara moltes obres per acabar l’església’. Sant Vicenç creixia, i creixia, i l’Ajuntament intentava – sense sortir-se’n - atendre totes les urgències, el clavegueram, el pont sobre el Llobregat,... la manca d’un finançament adequat per part del Gobierno del Reino de España, ha estat una constant al llarg de la història. Esperem que els ‘vents democràtics’ ens portin canvis.

El projecte de l’església parroquial de Sant Vicenç de Castellet es deu a Josep Torres i Argullol - al que li dedica una entrada l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ LA GRAN- , serà finalment però Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) qui acabarà l’obra.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical, amb una nau central i capelles laterals comunicades entre si, i absis orientat a tramuntana.

A la façana principal és on s’aprecien més les modificacions introduïdes:

La porta central està formada per un arc ogival apuntat i suportat sobre dues columnes laterals, conservant la primera fesomia; la part alta va ser modificada i remata l'edifici en una teulada a doble vessant amb una finestra apuntada al centre i tres a cada banda més estretes.

A cada costat de la façana s'havia d'erigir una torre-campanar, però tan sols es va construir la del costat esquerre, amb tres pisos amb una finestra a cada cara i a cada pis i rematat el segon amb arcs cecs llombards. El rellotge que hom veu a la banda del campanar que dona a ponent, va ser donat per Maria Ginferrer l'any 1920.
Les façanes laterals exteriors estan decorades amb finestres ogivals cegues; tres a cada banda, tantes com capelles interiors. Entre el sostre de les capelles laterals i el de la nau principal hi ha el mur de la nau en el que s'obren finestres circulars que proporcionen llum natural a l'interior.

La construcció és de pedra en els paraments i maó a les finestres i arcs cecs laterals. La nau interior es coberta amb volta de creueria i teulada a doble vessant de teula a l'exterior.

Actualment la façana es troba arrebossada i pintada. És un edifici eclèctic, amb predomini del neogòtic (arcs ogivals, voltes de creueria), imitant l'estil gòtic, tot i que també té alguns elements del romànic, com els arcs llombards de la torre campanar.

Documentaven una torre campanar annexa a la casa Ginferrer, que hom pensa pertanyia a la primitiva església romànica, advocada a Sant Vicenç. Ens agradarà rebre noticia d’aquest fet a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’església local va ser sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, fins que pels volts del 1870 recupera les funcions de parròquia; actualment té com a sufragànies les esglésies de Sant Pere de Vallhonesta, i Sant Jaume de Vallhonesta. Pertany a la diòcesi de Vic.

CASA AMADEO BORRÀS FONT A CARDEDEU

Hi havia malgrat l’intens fred, molta activitat als carrer de Cardedeu el dilluns 14.01.2013, quan quasi orfe d’informació ( L’oficina que s’encarrega d’atendre aquesta tasca, tanca els dilluns ) , voltava per la població on es du a terme el ‘mercat’ aquest dia de la setmana.

Em cridava l’atenció la torre octogonal que ‘presideix’ a manera d’un temple aquesta casa, que s’aixecava sota la direcció tècnica de Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 per encàrrec d’Amadeo Borràs Font, un industrial procedent de Mataró, que el 21 de gener de 1921, posava en marxa la fàbrica Borràs, la segona industria tèxtil que s’instal•lava a Cardedeu, i que es va construir llavors en un descampat a la banda de llevant del nucli de Cardedeu. Actualment part de l’edifici de fàbrica és de titularitat pública i, un cop finalitzades les reformes, serà la seu de la Policia Local i de l‘Ambulatori.

Casa alineada a dos carrers amb planta baixa i golfes acabades amb torre octogonal. La façana és simètrica amb capcer triangular truncat, seguint un estil barroc. El materials són: sòcol de pedra irregular i revestiments exteriors de pedra de color rosa i ceràmica verd-groc travessant les finestres. La tanca del jardí es feta en obra i reixat. Els elements decoratius són representatius del noucentisme el qual pertany l'última etapa de Raspall.

No estava prohibit en aquella època que l’Arquitecte Municipal, desenvolupes la seva activitat professional en la mateixa població dins l’àmbit privat.

La corrupció – com a forma de gestionar la ‘res pública – es generalitzarà per influència de feixisme italià; des de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), passant per la llarga Dictadura de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), fins a l’actual ‘Democraciola’.

Ara sembla impossible d’entendre com amb menys mitjans, es fessin en aquells anys, tantes i tant perfectes obres.

CAN SOLÉ DE LA TORRE SALBANA ?.

M’ho pregunto perquè s’acostumen a anomenar el Soler, cases situades en elevacions del terreny – solanes -, i certament no és aquest el cas de la que fou Casa de l’Amo, de la Colònia Güell. Tampoc – retratava la casa des de la façana, i la part posterior – hi ha restes de l’existència d’una torre que pugui ser l’origen del nom.

De la descripció reprodueixo : Masia tradicional amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l'altra 1700 i podria ser d'una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: "Antoni Solé". Aquest nom es va mantenir quan n’era el propietari el senyor Güell, li deien aleshores Can Soler de la Torre. L'any 1688, Antoni Solé protagonitzava, al costat de Rafael Julià, un enfrontament amb les tropes del virrei, duc de Villahermosa durant la revolta dels gorretes. Traït per un mosso de la casa, el seu cap fou penjat en un angle de la Casa de la Diputació de Barcelona. La casa i les terres foren enderrocades i salades.

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l'heretat de la masia.

La casa fou reformada per l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, tot i que alguns autors l'atribueixen a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949)

De la Torre Salbana / Salvana, trobava : Casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI.

Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval,amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

Ens interessos d’una i altra casa, devien ser contraposats en aquell episodi d’abús sistemàtic de les tropes castellanes que donarà lloc a la guerra de Secessió.

La dita Torre Salbana – molt malmesa i descurada - és un més dels testimonis de la desídia vers el patrimoni històric , del Gobierno del Reino de España.

CASA PARROQUIAL DE LA COLÒNIA GÜELL

Hi ha unes quantes ‘cases singulars’, de les que n’ anirem donant raó, hi ha sempre algun tret – que hom percep quan les contempla - que els dona caràcter; d’aquí podem afirmar que la pau, i l’acolliment, son els més perceptibles.

La casa es l’obra pòstuma de Francesc Berenguer i Mestres ((Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914 ), i estava destinada a ser l’habitatge del capellà de la Colònia.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular, de planta i pis amb teulada de teula a quatre aigües. Presenta una clara tendència historicista palesa en la porta i finestres de la planta baixa, amb arc de mig punt remarcat amb maó vist i imitant la formació de les dovelles, i en la filera de finestres d'arc que hi ha a la planta superior a la manera de les golfes o graners de les cases senyorials medievals de la comarca. La façana està tota ella recoberta de lloses irregulars de pedra. El maó vist remarca les cantonades, el sòcol, les obertures de la planta baixa i personalitza la filera d'arquets del primer pis recobrint totalment aquella zona com una franja ampla. Un treball de maó imitant les bigues de fusta d'èpoques anteriors sosté un ample ràfec. El fet de ser aquesta una casa exempta oberta a la vista en totes direccions fa que els materials i motius ornamentals siguin idèntics en els quatre murs.

Us recomano molt la lectura del text que us deixo en el següent enllaç :

L’any 1890, Eusebi Güell i Bacigalupi. Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918), va iniciar la construcció de la fàbrica de teixits de cotó als terrenys del seu mas de Santa Coloma de Cervelló.

Va encarregar a l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms,25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926); el projecte urbanístic de la colònia, l’arquitecte no hi dedicà gaire temps; el pes de la feina va recaure en el seu col•laborador, Francesc Berenguer i Mestres.

L’any 1908 s’iniciava la construcció de l’església sota la direcció – ara si - de l’Antoni Gaudí, les obres en van aturar l’any 1914 per la crisi de la I Guerra Mundial, que afectà la família Güell. Ha restat una obra inacabada, Malgrat axó, i sota l’advocació del Sagrat Cor, ha vingut donant des d’aleshores servei religiós a la Colònia.

LA TORRE LLIGÉ DE CARDEDEU

No em sorprenia que la seu de l’Ajuntament fos una de les cases modernistes, que s’han conservat malgrat el creixement demogràfic; dels 1.553 habitants de l’any 1900, als 17.427 del cens del 2012; l’ Exposició Internacional de Barcelona (1929) i l’onada immigratòria de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), comportarà un augment que podem qualificar com ‘lleuger’ , davant les xifres estratosfèriques que s’assoliran en la Dictadura de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).

Una d'aquestes torres d'estiueig que es salvaven del tsunami provocat alhora pel creixement demogràfic i la implementació d’un urbanisme centrat en el màxim benefici econòmic, és la Torre Lligé, , seu de l'Ajuntament des del 1953.

La descripció tècnica ens diu : l’edifici està alineat a tres carrers, i format per planta baixa i dos pisos, la coberta és composta a quatre vessants, a la planta baixa de la façana principal sobresurt un cos de coberta plana coronat per una balustrada, formant un porxo tancat per arcs. La façana principal és de composició simètrica. Els elements formals i decoratius són historicistes. De la coberta es sobresurt una torre mirador. Interiorment ha estat modificat per a dependències municipals, però cal destacar la Sala de les Columnes, antic menjador de la casa i actual sala de plens, on a més, s'hi celebren els casaments civils. La part de darrer de l'edifici correspon al jardí.

És un dels edificis més emblemàtics i característics de Cardedeu; la torre original era la residència de la família del diputat de corts per la Lliga Regionalista Joan Lligé i Pagès, estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt Vidal [ un més dels ‘grans oblidats ‘ per l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’ , mal dita LA GRAN ]

No trobava cap imatge – accessible - de l’edifici de l’anterior Ajuntament ubicat a la plaça de l'Església de Santa Maria. Us deixo un enllaç , amb el prec de fer-nos arribar la imatge si la teniu, i/o aconseguiu extreu-la del PDF, a l’email coneixercatalunya@gmail.com per descomptat, com sempre, podeu fer també els vostres comentaris, addiccions i/o esmenes.

Curiosament no s’esmenta aquesta casa en el PDF ‘Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental’ Cardedeu.
http://www.turismevalles.net/admin/uploads/docs/cardedeu.pdf

Ja ho recull la saviesa del poble : el sabater és el més mal calçat.

Reiterem aquí la nostra pregunta : Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg i/o Mapa del seu Patrimoni Històric i Artístic ?.

LA CASA VIADER DE CARDEDEU

Les proporcions d’aquesta edificació que s’aixecava les primeres dècades del segle XX, (1917-1922 ), topa amb les mides dels vials públics d’un Cardedeu que tenia en aquells dies un veïnat que rondava les 1800 ànimes. Aquest fet, tant com la manca d’un equip fotogràfic adequat, i el talent per aconseguir les millors imatges, expliquen que pugueu contemplar únicament alguns ‘trossets’ d’aquesta magnifica casa de la que la descripció Técnica ens diu :

Edifici d'habitatge, resultat d'una reforma de tres edificis existents. Està compost de planta baixa i dos pisos. Tipologia típica en el casc antic doncs crea un pati a la façana limitat per edificacions. Es troba una gran barreja d'elements i formes. Les façanes estan esgrafiades. El conjunt de l'edifici, façanes i adaptació de l'interior correspon al tercer període estilístic de MANEL JOAQUIM RASPALL I MALLOL (1877-1937) en una línia acadèmica i potser amb un gust més afrancesat, d'un academicisme menys fèrtil que en altres obres seves.

La filosofia dels de Conèixer Catalunya pel que fa a la fotografia és senzilla : el millor moment per retratar un objecte és quan el tens davant de l’objectiu. Això implica que malgrat la llum – pobra o excessiva -, les inclemències del temps – fred, vent, pluja,.. - , i/o les concentracions de persones – anàvem a Cardedeu un dia de Mercat - , cal fer els retrats, i assumir que en algunes ocasions queden bé o fins molt bé, i en altres no tant, oi ?.

Un dels edificis que es van integrar era la Casa Anglada, una de les cases que sobresurten al plànol de 1777 juntament amb la Torre Lledó i la mansió dels Bell-lloch.

L'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) pel municipi, posaran, més enllà del lleu creixement demogràfic, les condicions perquè la vila esdevingui lloc d’estiueig, a partir sobretot del període posterior a la mal dita III Guerra Carlina, que fou una ‘autèntica Guerra Civil’.

Des de les darreries del segle XIX, i en les primeres dècades del segle XX, tenen lloc al casc antic, reformes i noves construccions que donaran lloc a una nova fisonomia de la població, mitjançant el desenvolupament de noves vies urbanes; son d’aquella època; , la creació de la Plaça Sant Joan, l'obertura del carrer Sant Antoni, el carrer Ferran, ...

Més que la casa - que ho és extremadament - la peripècia vital del seu promotor Marc Viader Bas (Cardedeu 1879 - 21 de juliol de 1954), és extraordinària :

Va començar com empleat a la Granja Comas del carrer Xuclà de Barcelona.

El 1910 va aconseguir regentar aquest negoci , començava així una pròspera activitat comercial, en la que destaca l’any 1925 la seva participació en la fundació de la S.A Letona de la que en va arribar a ser l’accionista majoritari.

Se’l reconeix com ‘l’inventor’ del Cacaolat, malgrat el producte va ser patentat pel seu fill Joan Viader Roger el desembre de 1931, esdevenint el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món.

L’ATENEU FAMILIAR DE SANT VICENÇ DELS HORTS

Em sembla del tot increïble l’afirmació de la fitxa tècnica d‘aquest edifici quan diu; autor : DESCONEGUT.

Sant Vicenç dels Horts – i en general tots els pobles, viles i ciutats de la comarca del Llobregat jussà – estava dins l’anomena’t ‘CERCLE BOIG’ en el període del genocidi contra Catalunya 1936-1939, i això ja justifica l’absència de qualsevol dada documental. Està clar que la repressió feixista va ser terrible, tampoc però es va matar a tothom, i segur que hi ha encara persones que tenien parents que eren membres d’aquella societat, i/o fins van treballar en les obres. El cens de veïns voltava les 2.000 ànimes.

Aturava el vehicle – amb el motor en marxa – per fer una fotografia de la part visible de la façana d’aquest edifici conegut com l’Ateneu Familiar de Sant Vicenç dels Horts.

La descripció tècnica diu : Edifici entre mitgeres de planta i pis, conformat per dues naus cobertes a dues aigües amb pendent paral•lel al carrer.

Façana de cada cos simètrica, amb coronament esglaonat seguint el pendent de la coberta.

El cos situat a sud, amb menor amplada i d’una única planta d’alçada, disposa de façana a carrer amb tres finestres. El cos situat a nord disposa d’una única portalada central i una finestra a la planta primera.

Un respirall circular emfasitza el coronament central, amb línies ondulades.

La façana a nord resta sense acabar amb l’estructura de parets de maó vist.
Pel que fa a la història, i reforçant la tesis que exposava al començament :

L’any 1923, una escissió d’una part del socis de la Vicentina van decidir fundar l’Ateneu Familiar. No se n’ha conservat l’expedient d’obres ni a l’AMSVH ni a l’arxiu de l’entitat. La data de fundació de l’Ateneu és del 13 de març de l’any 1924.

El 15 de gener de l’any 1925, l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde Marcelino Martínez Járez, acordà acceptar la invitació del president de l’entitat per participar en els actes de la inauguració del seu local el dia 22 de gener a les 12 hores.

Als anys trenta, a més de ser la seu de l’Ateneu, va acollir dues entitats més: l’Agrupació Socialista del municipi i la Societat Obrera de Fàbriques de Ciments i Derivats.

L’any 1925, segons declara el seu president J. Mestres, el local disposava d’un aforament per a 250 persones: 50 per a nens, 100 per als socis i 100 més per als no socis.

Tenim poques dades sobre l’evolució d’aquest edifici, algunes anecdòtiques, com l’incendi del dia 8 abril de l’any 1942, que va provocar desperfectes als aparells de Cinema.

L’any 1948, l’entitat decidí ampliar el seu espai projectant una pista de ball a l’aire lliure en terrenys propietat de Climent Tuset Campmany; a l’AMSVH s’ha conservat la llicència d’obres que va sol•licitar el seu president, Sebastián Ferrés Costa, i també la petició d’ampliació de la mateixa amb quatre metres, que es va realitzar l’any 1951, essent president de l’entitat Vicenç Campmany. Aquesta pista va ser enderrocada l’any 2000 per ampliar la plaça de l’Ateneu.

Des de l’any 1989, l’Ajuntament gestiona l’edifici.

L’any 1991, l’arquitecte municipal Josep M. Riera va projectar la reforma i condicionament de l’edifici, que va dur a terme Ávila Capel Construcciones.

L’any 1997 es va reformar la sala-teatre

CAL FONT DE SANT VICENÇ DELS HORTS

Retratava aquest edifici de darreries del segle XIX, reformat l'any 1920, data que consta en un dels medallons. No sabia trobar cap dada ni del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte. Sou pregats de fer-nos arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunay@gmail.com

Malgrat les modificacions efectuades a la planta baixa, avui amb locals comercials, conserva en gran mesura la gràcia del modernisme popular, que es fa sentir sobretot a la cornisa sinuosa, resseguida per sota la motllura amb un esgrafiat vermell. Altres detalls ornamentals els trobem als trencaaigües i a la solució donada a les cantonades.

La descripció tècnica ens explica : Habitatge de planta baixa i pis amb obertures adintellades. Portes i finestres consten de trencaaigües, gelosies, i decoració en baix relleu a base de garlandes de motius florals. Hi ha mènsules, modillons i balustrades de balustres ceràmics, en color ocre i verd. El coronament és format per la cornisa ondulant, de ceràmica vidriada, sanefa de relleu pla amb dibuix repetitiu, garlandes i medallons amb la data "1920" i les inicials de la família.

No em sorprenia la manca d’un Mapa i/o Catàleg del Patrimoni Històric i/o Artístic, de Sant Vicenç dels Horts, confio però, que més aviat que tard, les ‘noves Autoritats democràtiques ‘ es posin a la feina.