La legislació no obligava en les primeres dècades del segle XX a presentar els plànols a l’Ajuntament – que com entitat política, tenia una importància mínima - ; tampoc se’n feien tants, i amb el detall dels actuals, i sovint els mestres d’obres presentaven un esborrany de com seria l’edifici – sense presentar posteriorment, cap plànol de feina - .El que si que feien EN TOT ELS CASOS era un contracte, en el que el promotor s’obligava a pagar, i el mestre d’obres i/o arquitecte, a dur a terme la obra en un període determinat, i amb un cost concret. Deixeu-me posar negre sobre blanc, que No tots els contractes AMB TOTS ELS ARQUITECTES DE CATALUNYA es van cremar duran els dies foscos del genocidi contra Catalunya, ni se’ls van endur les tropes feixistes a Salamanca.
Ítem més el cens de l’any 1910 ens diu que hi havia un nombre de 1888 veïns, alguns devien treballar en aquella obra, i van tenir parella, fills, nets, i per descomptat amics i coneguts. Tampoc el feixisme va eliminar COMPLETAMENT a tots els vicentins /vicentines. Sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com i l’AMSVH la identitat del mestre d’obres i/o arquitecte de la casa Comamala.
Es feien obres de restauració i reforma els anys 1989-1991, sota la Direcció tècnica de Salvador Lujan i Daniel Brustenga. Sou pregats de fer-nos saber el segon cognom d’ambdós.
La descripció tècnica explica : Edifici en testera, originàriament d’habitatges, de planta baixa i una planta més. Destaca l’afegit de la terrassa de la planta primera, amb el porxo inferior mirant al pati lateral.
Conjunt de façanes tractades amb decoració neoclàssica. Composició a base de sòcol, finestres de proporció vertical amb llindes decorades, cornisa a nivell de balcons i terrasses, balconeres i coronament amb cornisa i barana de terrat amb pilastres i elements ornamentals.
Façana a carrer amb dues finestres a cada planta, i gran balconada a nivell de planta primera. Façana a pati amb tres obertures per nivell.
Decoració de cornises i cantoneres amb garlandes.
A la part posterior s’aixeca una torre-miranda d’una planta més, amb dues finestres lligades a cada façana i coberta a quatre aigües en pavelló.
Del pati lateral en destaca, per la seva centralitat i aparença, el pou, també d’estil neoclàssic, i la tanca a carrer. El pou és format per basament cilíndric sobre dos graons de planta circular, vuit columnes amb capitells decorats i coberta de forma esfèrica, acabada superficialment amb trencadís ceràmic.
Pel que fa a la història de la casa, s’explica que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX, als afores del nucli urbà, en la zona projectada com a eixample en aquella època.
Avui dia constitueix una de les zones més importants del centre urbà, amb el carrer de Mossèn Jacint Verdaguer. Va ser a proposta de Domingo Comamala i Sala, antic propietari i promotor de l’edifici, que es va donar aquest nom al carrer.
Comamala va participar en la política vicentina exercint d’alcalde interí l’any 1918 i posteriorment ocupà diferents càrrecs, com el de primer tinent d’alcaldia i president de la Comissió de Foment durant el bienni 1918-1920. L’any 1930 va ser novament elegit com a alcalde fins a l’any 1932. En 1935 tornà a formar part del consistori encarregant-se de la comissió d’Hisenda.
Domingo Comamala i Sala,(1863-1935) natural de Girona, va ser un dels molts industrials barcelonins que fugiren de la ciutat cercant un clima social més estable i una mà d’obra més barata per continuar amb la seva producció industrial. Amb aquestes premisses, l’any 1909 s’instal•la a Sant Vicenç dels Horts, començant amb un petit taller al carrer de Barcelona. Uns anys després va edificar una nau industrial dedicada a la fabricació tèxtil i, annexada a aquesta, una planta d’oficines i magatzem. A l’AMSVH es conserva la instància de sol•licitud d’obres, de l’any 1911, però no els plànols. El nom comercial de l’empresa era Fábrica de Géneros de Punto: Punto Inglés Domingo Comamala.
A partir de l’any 1918, l’edifici prengué la fesomia actual en afegir a la planta destinada a magatzem un altre pis que passaria a ser l’habitatge de la família.
L’edifici es va projectar amb una clara intenció d’ostentació pròpia del tarannà de la burgesia catalana de l’època, una mostra exterior de la seva riquesa.
La construcció en dues fases va fer que l’edifici tingués dues façanes.
Una paral•lela al carrer, que no dóna accés a l’habitatge, però sí que conté elements propis de les façanes principals, com ara la datació i les inicials del propietari: a banda i banda d’un respirall decoratiu trobem dues inscripcions, una amb les inicials DC i una altra amb la data de 1918, any en què s’amplià l’edifici amb la segona planta destinada a habitatge familiar.
La façana on hi ha l’accés queda oculta pel jardí, que forma part del conjunt de la casa, al qual s’accedeix a través d’una reixa de ferro amb decoració floral, entre pilars. D’aquesta façana sobresurt el porxo de quatre columnes que sustenten una gran terrassa amb balustrada, que pertanyia a l’habitatge.
En fotografies antigues es pot veure un motiu ornamental, avui desaparegut, que representava el relleu d’un rostre humà de perfil.
Del jardí cal destacar el pou, protegit per una cúpula decorada amb trencadís de ceràmica vidriada de color blanc i blau, que se sustenta sobre un conjunt de columnes similars a les del porxo.
L’activitat constructiva de Comamala no va acabar en l’edificació de la fàbrica i la seva casa, sinó que, probablement amb la intenció de crear una petita colònia industrial, en anys posteriors va fer construir altres cases.
Als jardins de la seva propietat va encarregar, l’any 1922, un conjunt de quatre habitatges, hom creu que per a la seva família o col•laboradors més directes. El projecte és signat per Josep Masdeu i Puigdemasa; en aquests habitatges encara es percep una sensibilitat modernista.
L’any 1923 va demanar permís per edificar un conjunt de cases al carrer de la Indústria, i el conjunt edificat en els números 100-106 del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer es va fer en dos projectes, un de l’any 1924, amb dues cases, i un altre del 1925, amb les altres dues.
El conjunt d’aquestes edificacions, amb la torre Comamala, constitueix un enclau modernista de l’eixample vicentí, que encara conserva el seu encant original.
L’any 1948, la filla de Domingo Comamala, Mercedes Comamala i Torras, va vendre la propietat a Jacinta Rosal Font, veïna de Barcelona.
Posteriorment, el conjunt de la fàbrica i la torre va quedar abandonat i va patir un procés de deteriorament. A causa d’un moviment reivindicatiu de la població, l’Ajuntament va decidir adquirir la torre. El 27 de novembre de l’any 1987, l’empresa RUVE, SA, va cedir a l’Ajuntament la Torre Comamala i una porció de terreny de 720 m2.
L’any 1989, el Servei de Cooperació Local de la Diputació de Barcelona va realitzar un projecte de reforma, redactat pels arquitectes Salvador Lujan i Daniel Brustenga, per destinar-la a equipament municipal. L’any 1991 van finalitzar les obres, realitzades per l’empresa constructora J. Garcia Martos S.A, i el març del mateix any es va inaugurar l’edifici.
Va acollir serveis municipals de l’Ajuntament fins a l’any 2003.
Actualment és la seu del Departament de Cultura i Educació.
Els pobles i viles del voltant de Barcelona, han patit el brutals creixements demogràfics associats als règims dictatorials; primer la Dictadura del General Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), i des de 1939 la Dictadura del General Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).
Una bona part del patrimoni històric i cultural, desapareixia en el tsunami d’especulació que generava aquest moviment migratori; queden coses, i caldria propiciar que des de la política es duguessin a terme accions per donar-les a conèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada