El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió , m’enviava imatges de l’església parroquial, advocada a Sant Vicenç del poble de Bóixols, que forma part del municipi d'Abella de la Conca,
comarca del Pallars jussà, de l’espoliada província de Lleida.
Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos n’escriuen a:
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1533002.xml
La primera notícia coneguda del lloc de Bóixols data de l’any 997, en la
donació feta pel comte Ermengol a favor de Santa Maria de la Seu de la vila de
Sallent, que, per ponent, afrontava amb el grau de Boxols. En un document del
1022 relatiu al castell de la Rua, s’esmenta el pont de Bóixols com a límit
d’aquell. Per una convinença signada entre el comte Ermengol II d’Urgell i el
bisbe d’Urgell, Ermengol, signada entre el 1024 i el 1035, el bisbe d’Urgell
rebia els castells d’Abella i de Bóixols, amb els seus termes. En els dos
testaments conservats de Guillem Guitard de Caboet, datats l’any 1109 i 1110,
figuren diverses deixes de béns que tenia a la vila, a més del seu castell.
La primera referència de l’església i la parròquia de Sant Vicenç és de
l’any 1076, en què apareix documentat l’apendicio Sancti Vicenti. La història
de Sant Vicenç de Bóixols ha estat molt determinada per la seva posició
geogràfica, que ha fet que passés, dins del mateix bisbat d’Urgell, d’una
demarcació a l’altra. L’any 1391, el capellà de Bóixols, que havia de pagar de
dècima 14 sous, era dins del deganat d’Urgellet, mentre que vers el 1526,
Bóixols formava part de l’oficialat d’Organyà. En la visita pastoral del 1758,
Sant Vicenç, com a sufragània de Sant Esteve d’Abella, formava part de
l’oficialat de Tremp, mentre que el 1904 fou segregada de la parròquia d’Abella
i unida a Organyà. L’any 1758, l’edifici de Sant Vicenç estava en bon estat,
tenia tres altars i una sagristia, però mancava de fonts baptismals.
És un edifici d’una sola nau,
coberta amb volta de canó, de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals,
també de perfil apuntat com l’arc presbiteral que obre l’absis semicircular i
que capça la nau per llevant. A aquesta nau s’han afegit sengles capelles
rectangulars, als costats nord i sud, que mig amaguen exteriorment el
semicilindre absidal, sobre el qual s’ha construït un petit campanar de torre,
d’un sol nivell d’obertures.
La porta actual s’obre a la façana oest, però al mur sud es conserven
vestigis d’un arc paredat, que sembla que correspon a l’obertura d’una porta,
que devia ser l’accés original al temple. Al centre de l’absis s’obre una
finestra de doble esqueixada, exteriorment formada per un cos rectangular fet
en pedra tosca, que emmarca l’obertura.
L’aparell és de carreu, de pedra calcària local, ben tallat en peces
quadrades, disposades en filades molt uniformes i regulars que, juntament amb
la configuració de l’espai interior, palesen les formes arquitectòniques del
segle XII avançat, o potser ja del segle següent.
Quan al topònim "Bóixols"
Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de
Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que fa referència a l'arbust o arbret
del "boix", molt abundant en aquestes altes terres. El final en
"-ols" deu ser un diminutiu, possiblement amb valor de col·lectiu.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric
de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT
