SANT MATEU DEL PUI D’OLIVESA. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA
Aquesta església, que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, és la capella de cal Bringué. És situada en un turó que s’aixeca 100 m. per sobre del nivell del riu Valira al costat mateix de l’espadat.

L’església de Sant Mateu és una de les figuren documentades des de més antic. La seva existència és esmentada el 30 de juny de l’a. 985- 986 en donar el prevere Hels, pel salvament de la seva ànima, l’alou amb l’església de Sant Mateu a Sant Serni de Tavèrnoles.

Es tracta d’un dels edificis més petits de tot el Principat (fa 7,8 m. de llargària total exterior). Consta d’una petita nau (fa 4,6 m. de llarg per 4 m. d’amplada), rectangular i rematada vers llevant per un absis semicircular, proporcionat, (fa 2,5 m. de radi ext.) a les mides del conjunt de l’edifici.

L’aparell és uniforme i obrat amb blocs de llicorella escantonats, sense polir barrejats amb altres de mida més petita i mig ofegats en argamassa. Els mur són llisos, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.

Interiorment és molt pobre i rudimentària. És coberta amb un sostre de fusta, amb encavallades i damunt una teulada de llicorella.

Exteriorment la nau es tanca a llevant amb un mur i que sobresurt per damunt de la teulada i de les parets i on en la seva part superior es coronat per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Al costat de llevant s’obre l’absis semicircular cobert també amb llicorella, és completament llis i interiorment té volta de canó. Una observació ens fa arribar a la conclusió que l’absis és posterior a l’església i possiblement va substituir a l’arribada de les corrents llombardes a l’anterior quadrat. Al costat de migjorn hi ha una espitllera molt senzilla d’esqueixada simple, oberta a l’interior.

La porta d’entrada, força rudimentària, ha estat feta amb blocs de pedra amb dovelles de pedra calcària.

El s. XIX va ser assaltada i incendiada durant la nit. Al primer quart del s. XX la teulada fou arranjada i va fer-se una sobreelevació ben visible.

Una llegenda diu que l’emperador Carlemany va hostatjar-se en Cal Bringué, abans potser una casa forta o una torre fortificada, i va resar en la església de Sant Mateu.

En el camí de les llegendes, tema que m’encanta, hi ha que caminar amb peus de plom.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 28 agost 2012.

CONVERSA ARRAN DE PLATJA

Avui és un meravellós dia de primavera, quasi d’estiu, i he pensat anar a la platja a prendre el sol una estona, i si em decideixo em mullaré un xic. Però caldrà que el sol escalfi una mica més. M’he canviat i porto aquell banyador que diu la mare que m’escau tan bé. Clavo el meu para-sol a la sorra i estenc l’estora. Que n’és de formosa aquesta platja de Canet. El dia, com he dit, és molt agradable i cap al migdia s’està molt bé. Se sent la cridòria del nens que corren darrera la pilota o que enlairen estels. Prop meu cau un d’aquests discos voladors i la nena al recollir-lo m’esquitxa de sorra. Amb la mà em trec la sorra de damunt. Brilla el sol i amb la seva escalfor m’endormisco. Reviscolo i sento dues veus que parlen darrera meu. Una és més forta, té més edat, i l’altra és més jove. Per no cridar l’atenció resto immòbil.

La veu més fosca diu:

 Et recordes quan vam veure per primera vegada aquesta platja, Joan?
 Que n’era de bonica, ben bé com ara, Pere.
 No comparis, aleshores estava molt més neta, no hi havien restes de burilles, de llaunes, ni de papers, i no hi havia tanta gent.- Digué en Pere- Estàvem més espaiats.
 Te’n recordes de l’estel taronja i verd tan llampant? I quan s’enlairava amb aquella cua de paperets de diferents colors que hi vam posar?
 Sí, germà era preciós i els nostre ulls de nen, encara ens feia veure’l més bonic.- Recorda en Pere- Quan de temps ha passat!
 I els partits de pilota inacabables? Arribàvem sempre tard a casa.- Contesta la veu més jove.
 Cal recordar les raons que ens donava la mare! Arribàvem tard per anar a qualsevol missa i sempre ens estava posant cremes perquè portaven la pell quasi cremada. Ens queia a tires.
 Pobre mare, quins farts de patir.- La veu del Pere recordant la mare es fa tremolosa.- Malgrat tot diria que la raó de totes les mares és la de sofrir sempre pels fills.
 I els nervis que passava perquè si el pare arribava abans, aleshores ens perseguia amb la corretja, ja sabíem el puntual que era per menjar. Si no dinava a la seva hora li feia mal. I tot perquè havia de fer la partida de manilla al bar abans de anar a treballar. Veritat, Pere?
 Pobre home totes les nits a la barca pescant perquè els seus galifardeus fossin homes de profit. I puntuals.

Fa una mica de vent i una flaire d’aire marí omple els meus pulmons. Continuo sentint la conversa.

 Te’n recordes com jugàvem amb aquelles naus que construíem amb trossos de fusta, posant-les-hi pals i veles?- Li pregunta Joan.- Fins i tot fèiem amb un tros de llauna un timó perquè seguissin rectes i no es tombessin.
 Com me’n podria oblidar! L’Arabella del capità Blood que era el nom de la seva estimada i era la fillola del seu enemic, el tractant d’esclaus. I de la galera del Falcó del Mar, Sir Oliver i la seva dama Rosamunda i el germà en Lionel que el va trair. Quines aventures!
 Quins records voldràs dir! Records d’infantesa. I en Sandokan, i el Capità Nemo, que fugia del món cercant refugi a la mar i s’allunyava de la terra i dels homes, Pere.
 Com tu vas fer aquell maleït dia. Amb aquelles onades tan fortes, per què et vas deixar anar de la meva mà? Per què vas fer els possibles per desfer-te de la meva abraçada?
 Perquè eres més fort, perquè tu podies tirar endavant, si no el mar se’ns hagués emportat a tots dos. I jo era el somniador. I m’hauria enfonsat a la vida, amb el record de la teva mort. Tu eres el germà gran!
 Com creus que m’he sentit sempre. Malgrat la meva força que dius tu, el meu cor sempre ha estat marcat per la mancança del germà.
 Germà, mentre te’n recordis de mi serè present a la vida. Quan tu m’oblidis hauré desaparegut.- Sentencià en Joan.

Acabades aquestes paraules sento sobre la sorra de la platja unes breus pitjades, suaus com les d’un nen, que fugen cap el mar. I a continuació un sanglot. Em giro i veig un home que tapant-se la cara amb una tovallola se’n va cap a la sortida. És un vell rauc que tapant-se i tot se li escolten el sanglots i se li veuen les llàgrimes que li cauen dels ulls envermellits. El sol en aquest moment s’enfosqueix per a mi.

Miquel Pujol i Mur
Berga, 16 gener 2006

L´ANIVERSARI

Som al menjador i sala d’estar d’una casa de camp, és una habitació ben arreglada amb mobles bons, sofà amb una flassada a sobre per l’ús diari. Hi ha una llibreria amb llibres de diverses matèries, també algun de poesia; i a la tauleta de centre, hi ha diaris esportius. Quadres a les parets pintats per unes persones aficionades, però amb gust, hi ha un estil més jove i un altre de molt realista. Una gran llar de foc ocupa tot un pany de paret i en mig de la xemeneia, un escut amb una mitra i dos bàculs creuats que ens demostra que antigament era la residència d’un bisbe. Per una finestra es veu un prat verd i per la carretera un cotxe que marxa en direcció a la vila que es divisa al fons, i també dependències d’una granja, animals i einam del camp. Per una escala puja una dona sobre la cinquantena, ben plantada, forta, vestida amb robes de bona qualitat però aptes pel treball del camp si fos necessari, va conversant amb ella mateixa i murmura.

Ja s’haurà adonat en Martí, del dia que és avui, només faltaria que se n’hagués oblidat. Seria per matar-lo. És la tarda i no m’ha dit res. Serà capaç? Ai! Què és aquesta carta? Agafa un sobre de damunt de l’aparador i l’obre, treu un paper de dins i el comença a llegir amb veu alta.

Estimada Laura, no m’he oblidat del dia del nostre aniversari de noces, però com que sempre em retreus que des del servei militar no t’he escrit cap carta, aquest any te n’he volgut escriure una; no creguis, que no m’ha costat i molt, quasi no sabia com escriure. Laura, sempre des que et vaig conèixer has estat el meu amor, te’n recordes quan de joveneta ja et perseguia pel patí de l’escola. I et tibava les trenes? Sempre has estat en els meus pensaments i aquests trenta anys han passat amb molta feina per poder pujar els fills i que fessin els estudis; els millors que podien fer i que nosaltres podíem pagar; però tu sempre has estat present amb mi. Ara he anat a buscar un petit detallet; aquelles arracades que sé que tant t’agraden i que vull donar-te amb una abraçada i un petó molt fort.

El teu Martí.

Van desfilant davant de la Laura, els anys passats des d´aquell viatge a Roma on van portar el ram. La nit, passada dintre d´un tren que quasi no sabien on anava, per les presses, per culpa de l’avaria del vehicle que els portava a l estació, per raó de l’accident que van tenir amb aquell ase d’en Ton de cal Meravella, que no sabia portar la camioneta d’una tona i es va entravessar a la carretera. Tots aquest anys, i el seguit de una vida dedicada a tots el seus.

Però a continuació es sent que torna a parlar a mitja veu.

 Aquest meu home podria ser una mica més apassionat, està bé la carta, però ara que estem sols, també es podria recordar una mica, bé jo diria que molt, de la nostra passió. Caram! Només es recorda de la feina, tots el homes són iguals; treballar, treballar i treballar ! com si no hi hagués res més. No es recorda, en canvi jo no ho oblidaré mai; a l’entrar a la quadra del refús del matxo del meu pare. L’animal devia d’adonar-se de la nostra presència. Sort en vam tenir així ens vam poder vestir i sortir per l’altra porta. El pare no se’n va adonar ; però la mare em va parlar a la cuina de tot allò del que podia haver passat, que sempre seria una boja, a veure si aquest xicot només vol aprofitar-se de tu; si no té on caure mort, que nosaltres almenys tenim el mas, i que amb molta feina encara podíem viure.

Quina percepció que tenen les mares, jo a la Marta també una vegada li vaig haver de fer un sermó semblant; als nois no; que ja se espavilaran. Bé, ara pensem en el Martí, i en mi, a veure com el puc fer tornar a ser el home que era, que fa temps que l’enyoro; tantes promeses i després dels primers rampells ve la rutina i els fills i, d’allò es perd la major part. Haig de recobrar-lo, que es mira massa les jovenetes. Ara un sopar lleuger, que massa tip no va bé, una copeta de cava, poca que si no després…, mitja llum que no se’ns vegin les marques del temps, una musiqueta lleugera, no això del barrim-barram del joves d’ara, però abans un bany, massatge i perfum, aquell que em va comprar quan vam anar de viatge per a celebrar els vint-i-cinc anys; amb aquella flaire que no seria capaç de portar pel carrer, el meu home sembla que olori un havà d’aquells tan grossos, ara que per fi l’he fet deixar de fumar.

Surt per una porta que dona al pis de dalt.

Miquel Pujol i Mur
Berga, 24 octubre 2005

SANT JUST I SANT PASTOR DE CERC. ALT URGELL

El municipi independent de Cerc, malgrat la seva major extensió 52,8 km.2, fou annexat l’a. 1970 al d’Alàs 4’85 km.2 Actualment el terme municipal porta el nom d’Alàs i Cerc. En forma part també una reguitzell de petites poblacions com Ortedó, la Bastida d’Hortons, el Ges, Banat, Vilanova de Banat, el despoblat de Lletó i diverses cases i masies. Les terres d'Alàs i Cerc s'estenen al peu de la serra de Cadí i els seus contraforts septentrionals; bona part del S del municipi és integrat al Parc Natural de Cadí-Moixeró.

La vil•la Cerco es documentada al 863. El topònim prové del llatí quercus ( en llatí vulgar cercu) amb el significat d’alzina, roure. També he trobat una altra explicació que dona com significat quer de penya gran. Totes dues veien el poble edificat damunt d’una gran roca i voltat d’alzinars pot ser vàlida. L’escut municipal recolza més l’opció de quercus, perquè presenta un grup de fulles d’alzina i roure.

Situada dalt del poble trobem l’església de Sant Just i Sant Pastor és esmentada per primera vegada en l’ACCU, redactada al s. X. L’església es esmentada l’a. 961 juntament amb les de Sant Andreu i Sant Jaume. Les deixes que rebé per testaments datats els anys 1037, 1063, 1083, 1086, 1094, 1097, o 1118 són de petits quantitats de monedes, tret el legta d’un bou i un camp de vinya.

També surt en la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els a. 1312- 1314. També en la visita pastoral de la diòcesi del 1515 i 1575, any en que s’ordenà la construcció d’una nova rectoria. Actualment depèn de la parròquia d’Alàs.

És una església de petites dimensions, consta d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, amb una sagristia i una capella annexes a la cara nord que s’afegiren posteriorment.

La nau es coberta en volta de canó i l’absis amb quart d’esfera. L’exterior de pedra vista amb carreus força regulars. La teulada és de llicorella.

La llum entra a l’interior per un ull de bou, situat damunt la portalada d’entrada asimètrica al frontal i dues finestres de doble esqueixada, situades una a la façana sud i l’altra a l’absis.

A la façana de ponent hi ha la porta d’entrada i un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici actual presenta tècniques de construcció del s. XII

Els Sants Just i Pastor –també coneguts com els Sants Xiquets, els Sants Nens o els Sants Infants– van ser uns màrtirs hispanoromans nascuts a l'actual Tielmes (Madrid) i executats l’a. 304 a Alcalà d'Henares per ordre del governador Dacià, durant la persecució de Dioclecià. Just i Pastor, que comptaven amb uns 13 i 9 anys respectivament, es van negar a abjurar del cristianisme i van ser fuetejats i decapitats.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

SANT PERE DE MIRAVÉ. EL SOLSONÈS

Quan aturàvem el vehicle davant l’església i el cementiri que es troba al costat dret, en una elevació del terreny que ha calgut assegurar - ens agradaria saber les raons d’aquest fet del tot inusual – entenia l’explicació del Joan Coromines Vigneaux , que n’afirma l’origen àrab del topònim. En la seva tesis – que compartim - els àrabs deixaven al seu darrere – en indrets com aquest- i amb la missió d’assegurar la retirada de les tropes, petits col•lectius de guerrers seleccionats, tant per la seva destresa militar, com per la seva fe.

Als Miravet, Miravé,.. ; etimologia de l’àrab ‘murabit’.

S’hi anaven contraposant a mesura que avançava la reconquesta els Miralles ; etimologia. forma plural de miralla, ‘talaia de guaita’ segons Balari.

La hipòtesis en aquest cas concret en la reforça Mossèn Joan Serra Vilaró, persona cabal i profundament honesta, quan deixava escrit que havia llegit en documents antics ’Guardia de Mirabene’ , d’aquí vindrà doncs l’actual Miravé - que potser s’hauria d’escriure Mirabé -.

És oportú recordar aquí l’episodi de la retirada de la seva obra ‘La civilització megalítica a Catalunya’ de l’entitat barcelonina autodenominada ‘Institut d’Estudis Catalans’, suposarà alhora, el seu reconeixement a nivell internacional, i la consideració de ‘provinciana, i encara de ‘capelleta’ per l’ Institut que arrossegarà per sempre més el record d’aquest acte mesquí, que ens envileix com a nació, com a persones, i fins com a ‘cultura’. Aquesta mena d’accions son més pròpies dels nostres veïns i botxins, però dissortadament per arreu hi ha de tot, oi ?.

De la descripció tècnica llegim : Església d'una nau i absis rodó. Parament és de grans carreus fent fileres regulars. Només es conserva d'època romànica l'absis i el mur sud-est amb la porta d'arc de mig punt adovellada i una finestra romànica a l'absis.

També d'aquesta època es conserva un gran carreu rectangular, en un angle de la sagristia, on hi ha esculpida una figura humana, en posició apaïsada, amb els braços aixecats aguantant una pedra.

L'afegit frontal data aproximadament de l'any 1700. Està coronat per un campanar d'espadanya de dos ulls.

Al cementiri on destaca el mausoleu aixecat a un Serra, està situat al costat dret de l' església, sense tenir però solució de continuïtat, ja que n’està separat per un passadís. Ens agradarà saber-ne la raó a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dels edificis del període àrab habitualment no se’n troben restes; actualment a Tombuctú- que viu ara la ‘ seva edat mitjana’ – els islamistes practiquen les mateixes conductes que els ‘nostres cristians’ de Miravé, i de tant i tant llocs dissortadament.

Com era allò?. L’home és la bèstia que ensopega més vegades en la mateixa pedra.

Senyor, perdona’ls que son saben el que fan !

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés.
Castellar del Vallès

SANT ESTEVE DE BIXESSARRI. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

Bixessarri és un població situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria.

El nom del poble té moltes variacions en la pronúncia: Bixissarri, Bixisarri, Bixessarri, Bixesarri, Bissisarri. El Comú de Sant Julià de Lòria va demanar a la Comissió de Toponímia d’Andorra l’opció Bissisarri, però els caps del poble van demanar conservar el poble amb el nom de Bixessarri com apareix en diverses obres de referència.

La població segons el cens de l’a. 2009 tenia 40 habitants. El poble partit per el riu i la carretera és molt bonic i les seves cases llueixen ben conservades i restaurades.

Pujant la carretera al marge dret en una petita placeta es troba l’església de Sant Esteve. Des de fora em va sorprendre saber, que tal com es veu en la part superior de la llinda, es datada en l’a. 1701 perquè té tota l’aparença d’una romànica més antiga.

L’edifici és de planta rectangular, sense absis i amb coberta a dues aigües. Té campanar de cadireta i porxo. La nau, amb una porta oberta a l’oest i quatre finestres possiblement posteriors està aixecada amb pedres de mida mitjana i petita. La coberta és de bigues de fusta vista.

La porta , emmarcada entre dues finestres presenta la llinda, els muntants, la faixa i les testeres decorades amb sanefes.

El campanar de paret d’un sol ull s’alça a dalt de la façana oest. En aquesta mateixa façana s’adossa un porxo amb coberta a dues aigües.

A l’interior la nau és emblanquinada, l’espai de l’absis, a un nivell superior és presidit per un retaule barroc del Sant. La nau amb un soler de pedres conserva part del mobiliari i el cor de fusta barroca del s. XVIII i XIX.

El retaule es va haver de restaurar i una vegada finalitzada la restauració és va d’adequar l’edifici de filtracions d’aigua, drenatge perimetral exterior i restauració de la coberta i finalment fer obres en l’interior per poder situar-lo novament en l’església. Va ser retirat de l’església l’a. 2003 i va tornar al seu emplaçament el juliol del 2010.

El retaule es compon d’un primer nivell format per una triple arcada separada per pilastres que sosté un entaulament del qual arrenca la cimera del segon nivell. A la taula central hi ha Sant Esteve, al costat esquerra Sant Miquel llancejant al dimoni i a la dreta Sant Andreu. Culmina l’obra un frontó amb la representació del calvari.

La qualitat pictòrica és molt elevada i surt de la tònica d’art barroc del Principat. La gama de colors no és gaire variada, els colors utilitzats són el vermell, el blau, el groc, l’ocre, el blanc i el negre. La relació de tons freds i càlids és força equilibrada.

El retaule s’atribueix segons l’equip de investigadors de la Universitat de Girona i de Rosa Maria Cases a l’artista barroc fins ara conegut com Jeroni d’Herèdia o també Mestre d’Ansalonga de gran difusió en les obres pictòriques de les Valls. Entre altres retaules els de Sant Miquel d’Ansalonga, Sant Pere d’Aixirivall i la pintura damunt de tela amb la representació de Sant Pere de l’església de Sant Jaume de Ransol.

El davant de l’altar tèxtil de Sant Esteve de Bixessarri, possiblement del s. XVIII s’ha substituït per un de similar. La roba original s’ha netejat i s’ha dipositat temporalment en les dependències del Patrimoni Cultural d’Andorra per motius de conservació.

Val la pena protegir la herència dels nostres avantpassats arribada a nosaltres a través dels segles.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 25 agost 2012.

IMATGES DE CANÒLICH. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

Aquesta ocasió vam tornar a pujar el coll de la Gallina fins a Canòlich. La carretera és regirada al màxim. Surt d’un viratge tancat per trobar-ne un altre igualment sobtat i amb un fort desnivell. En arribar a dalt vaig saber que el proper dissabte 25 el santuari de Canòlich és la final de l’octava etapa de la Volta a Espanya.

I vaig pensar en el sofriment dels corredors quan després de quasi 166 km. s’enfrontessin a la pujada. Penseu que al cotxe s’havia de posar la primera velocitat per superar algunes de les rampes.

L’església era oberta i vam aprofitar per fer fotografies del seu interior. Actualment és sufragània de la de Sant Julià de Loira on hi ha guardada la imatge original de la Verge.

He de fer constar que la senyoreta que atenia el lloc va ser força amable i ens va donar tot un seguit d’explicacions. Només pretenc en aquest breu relat acompanyar-lo amb les fotografies de l’interior de l’església que férem ja què anteriorment ja havíem publicat una més extensa crònica.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 agost 2012

LE MAGICIEN

Davant de la taquilla hi ha una cua d’unes vint o trenta persones, majoritàriament són pares o avis amb els seus respectius fills o néts. La parella que acaba d’arribar al recinte del circ se situa darrere de tots demana la tanda que els dóna una senyora gran que va acompanyada de la seva néta. Pels voltants hi ha canalla que a través de les escletxes de les lones, intenta veure els animals, que un circ de tanta categoria com aquest, recentment arribat a la població sempre porta. Se sent el so de les trompes dels elefants, el rugir dels felins i també el soroll i els xiscles de les diferents classes de simis i mones mentre volten i salten per les gàbies. També els lladrucs del gossos. Això fa que la mainada comenti sobre quants animals deu haver-hi.

En ser a la finestreta de la taquilla demanen dues cadires, ben a prop de la pista central, a l’empleada del circ, una dona de cabells vermellosos que porta un nas de pierrot i que mentre els escolta fa petits glops d’una ampolla de cervesa. Els dona el parell d’entrades que volen i els torna el canvi.

Bé, ja són a dintre, després de donar les entrades a l’acomodador que els ha acompanyat al seu lloc s’han tret els abrics i s’asseuen en les cadires, a primera línia de la pista central. La parella són una dona d’uns trenta anys, jove i bonica, i un home una mica més gran, molt normal d’aparença i vestir. Si els miréssim detalladament podríem dir que ella crida l’atenció per la forma i els colors del vestit, i també per la forma de bellugar-se. Ell és més mesurat, més sobri en el vestir i més apagat en els seus moviments.

S’han encès els llums i tota la màgia de l’espectacle de circ es desplega a la pista davant dels ulls meravellats del espectadors. Els pallassos “els clowns”, els equilibristes i, amb un gran crit per part dels petits, els diferents espectacles dels animals feréstecs. Els domadors fan una gran demostració del seu valor, mentre estan dins l’engabiat entre els rugits, les urpes amb fortes ungles, i la demostració de ullals i rugits dels felins. Després els cavalls i els gossos ensinistrats. Els trapezistes que des de dalt de les cúpules fan salts, cabrioles, es deixen anar i van d’un trapezi a l’altre, mentre la gent torça el cap i mira amunt per seguir les acrobàcies i els salts mortals.

El públic està fruint i els infants aplaudeixen sense cap recança cada un dels diferents números que es realitza. Passen personal del circ venent begudes, crispetes, núvols de sucre i demés llaminadures. Fa calor tant pels llums com per l’excitació i la quantitat de gent que omple les grades.

Tatxin! Tatxin! Sona l’orquestra anunciant el tan esperat, i al mateix temps l’espectacle més important, el que dona anomenada al circ. S’han apagat els llums i sona una música suau amb un lleuger so oriental i misteriós. De cop s’obren els llums, primer els grocs, a continuació els verds, els vermells i per últim els blaus, fent com una gradació de colors que enceguen els ulls del públic, i de cop s’encén un focus de llum blanca molt potent que il•lumina el centre de la pista i aleshores la gent veu un home alt i prim, vestit d’etiqueta i amb una capa negra llarga fins als peus.

I comença el tan esperat número final, l’apoteosi de l’espectacle dins la pista central. El mag fa mostra del seu art, fa pujar diferents espectadors a dalt de l’escenari, generalment mainada i alguns avis per fer demostració de la seva destresa i de la rapidesa de les seves mans. Moviments de mans, cartes, flors, cintes, trampes que ensenya, però que al mateix temps enganya, mentrestant els jocs de llums dels diferents colors de l’arc de Sant Martí il•luminen l’escenari. La multitud aplaudeix sense parar, completament encantada per l’habilitat, la suavitat dels gestos i els moviments de l’il•lusionista. Hem de dir que l’expressió de la cara és molt agradable i sap mostrar una gran simpatia, un somriure emmarca sempre la seva fesomia. Sap riure i sap contagiar el riure a tothom; més quan posa cara seria sap impressionar els assistents.

Torna a fer-se a la pista la més negre nit, tant els focus com els llums s’apaguen, encara més semblà que emetin una llum negre perquè l’escenari esdevingués encara més fosc, més opac. Per fi, el màxim de l’espectacle, la caixa de fer desaparèixer les persones. De sobte, torna a encendre’s el focus i il•lumina una estructura negra, alta i carregada de pedres refulgents que brillen i resplendeixen amb la forta il•luminació. El mag no hi és; no, quan els ulls s’acomoden a la llum se’l veu a un costat de la caixa, però la seva capa negre el cobreix i sembla que no hi sigui, fins que amb un moviment ràpid de mans i braços s’aixeca la capa i el carmesí del folre el fa aparèixer com per encanteri.

Mostra la caixa per dins, sense parlar, obrint les diferents portes i compartiments, tots folrats de seda blava i amb un gest demana a una persona del públic per poder continuar el número. Assenyala a la dona asseguda en una de les cadires davanteres, i amb un aire imperiós la convida per què acudeixi on és ell La dona s’aixeca i amb el seus moviments nerviosos s’acosta al mag. És la dona de la parella abans comentada, el marit la vol retenir però ella és més ràpida i se li esmuny sense que la pugui agafar.

El mag l’agafa de la mà i la introdueix dins la caixa, tanca totes les portes i després volta de cadenes tot l’aparell. Agafa una espasa, fa un gest com si tingués un ensurt amb les afilades fulles, i travessa, un cop darrere l’altre, la caixa amb les diverses espases. El marit està neguitós, no entén això de tantes armes clavades on és la seva dona. Se sent una explosió i una flama vermella brilla dalt del túmul i es tornen a apagar les llums i tot és altra vegada a les fosques, tot negre. Se sent un terrabastall, com si alguna cosa és trenqués i caigués fent-se miques.

Es fa la claredat al cap d’una estona i només hi ha restes trencades de la caixa enmig de l’escenari, no hi ha cap persona, ni la dona ni tampoc el mag. Tothom estâ esparverat, més que ningú l’home que no veu a la seva dona enlloc. El director del circ fa obrir els llums de les altres dues pistes i fent el carrusel final treuen el públic del circ, com si la funció hagués acabat. Poc després arriba la policia i els mossos d’esquadra que juntament amb personal del propi circ remouen a poc a poc les restes, entremig de les quals surt un sobre. El caporal l’agafa i en veure un nom li dóna a l’home:

 Esta dirigit a vostè. Crec que el seu nom és Xavier, no?

Ell agafa la carta l’obre i comença a llegir-la.

Apreciat Xavier,
No t’estranyi el que avui ha passat, saps tan bé com jo, que em trobava presonera dins la nostra relació. Prou tard he comprés les nostres diferències de caràcter, ets una gran persona, més jo sóc més aventurera, més inquieta i em trobava sense realitzar-me.

L’altra dia en sortir de la feina vaig entrar a prendre un tallat abans de continuar fins a casa, i vés per on em vaig trobar amb l’Stefano el gran mag, l’Esteve per entendre’ns, i la seva mirada i el tacte casual de les seves mans fredes, però que em van transmetre una forta escalfor per tot el meu cos, em va captivar. I quan vaig oir la seva veu que amb suau accent francès em va dir: “ma petite chou”, què no sé que vol dir, em vaig encendre. Sóc la seva esclava, he decidit marxar amb ell, vull trencar amb tot i començar una nova vida.

No crec que tampoc et faci gaire mal, més que res perquè l’altra dia vaig veure aquell somrís als teus llavis, que feia temps que no veia. Sí, però era quan parlaves amb l’Anna, sí, la teva excompanya de col•legi, la separada del tercer.

Amb ella reprendràs millor que amb mi la teva vida,

Marta

El Xavier torna la carta al caporal, abaixa el cap pesarós, més no triga a canviar el caire del seu rostre, recordant les últimes paraules de la missiva.
 Farà suara la denúncia- li pregunta el caporal.
 Primer buscaré un advocat i demà segurament vindrem a la caserna.

Quan puja el carrer en direcció a casa seva, sent una veu infantil que diu:
 Àvia, aquest senyor no era el què...?
 Calla nena- diu l’àvia tibant-la de la mà.

La màgia de la vida,

la il•lusió de l’amor.

La màgia de l’amor,

la il•lusió de la vida.

La màgia de viure,

la il•lusió d’estimar.

La vida és màgia,

l’amor és il•lusió.

La màgia és l’amor

i la il•lusió és la vida

La màgia és vida

I la il•lusió és l’amor.

Miquel Pujol Mur
Berga, 3 febrer 2007

EL TUB PORTA DOCUMENTS

El jove remena en el calaix de la taula del despatx. El seu pare l’ha telefonat per dir-li que busqui certs documents i els hi porti a la universitat. Però malgrat seguir les indicacions no aconsegueix trobar el sobre indicat. Finalment pren el telèfon i li truca per demanar-li de nou les instruccions.

La recepcionista li respon que el seu pare, el professor Matas, és en una reunió i no pot entrar a preguntar res. Insisteix més la senyoreta contesta sempre que no hi pot fer res perquè una reunió del claustre de professors no es pot interrompre mai. Cansat deixa l’encàrrec que quan sortí el telefoni per continuar la recerca.

Penja l’aparell i posa en ordre tots el documents que ha tret dels calaixos intentant quedin on eren abans. Empeny una carpeta i sona un soroll estrany. Enfonsa la mà trobant un objecte metàl•lic que encuriosit treu i diposita damunt la taula. Un tub ennegrit pel pas dels anys i amb una tapa daurada que el tanca. Un porta llicència de soldat.

L’obra i dintre troba una sèrie de documents. El posa plans damunt el tauler i comença a llegir-los. Quina sorpresa de tot això no en sabia res.

Unes terres a Sud-americà que pertanyen en part al pare i una fotografia molt vella amb una noia que segons el revers és diu Eliana. Sospita que el pare de jove no era tan seriós i sever com ara. I si li pregunto a la mare, li donaria raó o s’horroritzaria al saber-ho. Millor callar i en tot cas primer preguntar-li al pare.

Assentat a la taula mira els calaixos i se n’adona que la dreta també podia ser l’altre costat segons s’ho miri. Obre el calaix i just enmig troba el sobre que li havia demanat el pare. Pren la carta i tanca el calaix, després enrotlla els documents i cuidadosament els recull en el tub per posar-lo on era abans.

Aleshores fa el pensament de portar el sobre al pare i callar el referent al tub ja què podria ser una bomba explosiva que malmetés l’harmonia de la casa.

En aquestes entra la seva mare i veient el tub comprometedor damunt la taula diu:
 Ves per on el teu pare encara guarda els documents de la meva cosina Eliana. Potser encara hi ha la fotografia que el hi vaig fer. Érem tan joves. Va ser en el nostre viatge de noces. No te’n recordes la tieta Eli.

El jove és dona un cop a la front. La tieta Eli, però, si no ho sembla. Tan prima a la foto i tan grassa com és ara.

ABANS DE TENIR QUALSEVOL MAL PENSAMENT D'ALGUNA PERSONA MÉS VAL ASSEGURAR-SE'N SI SÓN UNA REALITAT O UNA QUIMERA.

Text: Miquel Pujol Mur.
Berga, 21 agost 2011.

SANT JULIÀ DE CEURÓ. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins l’encastellada església de Sant Julià del Ceuró; és un edifici d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes, la finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat.

El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col•locades en fileres irregulars però uniformes.

L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.

A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila, on seria destruït en els dies foscos del genocidi contra Catalunya de 1936-39 . La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l'ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m.

Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.

El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe.

M’aturaria per recollir una imatge del petit fossar; és un veritable lloc de repòs i pau, i això malgrat la trivialització de la mort, la societat actual sembla imposar-nos.

Text i recull dades: Antonio Mora Vergès.
Castellar del Vallès.

PARC I FONTS DEL LLEDÓ. BERGA.

Aprofitant el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu” vam assistir dissabte a la tarda a la ruta guiada de Poesia.

Vam trobar-nos en la plaça on hi ha la font amb els seus tres brocs rajant i convidant-nos a refrescar-nos a causa de la xafogor que encara feia a les 6 de la tarda.

Guiats per la mà mestra del Toni Gol vam iniciar el recorregut per els diferents indrets del parc. En cada una de les parades en Toni ens donava una explicació de la creació del parc. També s’afegiren a explicar-nos records de joventut persones que coneixen el parc com una part de la seva infància i joventut. El Toni en cada un dels llocs ens recitava poesies de diferents autors amb la seva bona dicció i modulació de paraula que fa entenedores la poesia més complicada.

Vam conèixer els diferents racons com: l’estany actualment sec, el tauler de escacs i la zona infantil. Un dels punts de parada dignes d’especial menció va ser l’auditori o amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per aprox. 1000 persones on en ocasions s’ofereixen diferents espectacles. Una bona tarda per l’esperit i les idees.

Ara una breu explicació extreta del mateix panell d’informació de l’entrada del parc.

A les set portes d’entrada a la ciutat de Berga cal afegir-n’hi una altra oberta en aquest punt, el portal de Lledó, mitjançant el qual s’accedia a les feixes dels Pedregals.

El 26 i 27 de març de 1873, els infants carlins don Alfons de Borbó i donya Blanca varen coordinar l’atac a la capital berguedana des de les feixes altes dels Pedregals, i posteriorment es traslladaren a Fumanya des on iniciaren el bombardeig al castell de Sant Ferran. A llarg d’aquesta Tercera Guerra, les partides carlines varen utilitzar diverses vegades aquesta portalada per accedir i atacar la vila a través del callissot del Lledó.

Actualment hi trobem el parc més gran de la ciutat, té una extensió d’unes tres hectàrees. Les diferents espècies d’arbres i plantes són com un jardí botànic de la flora berguedana.

Compta en jardins a diferents nivells, l’auditori, fonts i places, un estany... S’inaugurà l’a. 1983 i en el seu disseny es potencia la permanència i la recuperació d’aquells elements que des de sempre l’havien caracteritzat: la font, els pilars d’entrada amb el xiprers i els pollancres.

L’obra és el resultat del treball de diferents arquitectes: el projecte inicial és de Cèsar Frago i els responsables de portar-lo a terme foren Josep M. Claret i Agustí Costa.

Malgrat aquestes explicació és una còpia de la trobada a l’entrada del Parc a tots gent del poble i foranes ens costa a vegades llegir el diferents panells.

Un Parc força agradable de visitar malgrat les deposicions del gossos no recollides, llaunes o vidres, i certes pintades que no són mostra de cap mena de cultura.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 agost 2012.

POBLES ANDALUSINS.

Apunts de Vacances

Pobles de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra lluent.

Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaigava un instant la sensació de calor.

Els “llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la xerradeta” al caure la tarda a la porta de casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna.

El campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa.

Les esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va permetre la seva construcció.

Malgrat tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar.

La plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.

Travessar la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà. La cervesa, la clara o altre beguda refrescant i a més el petit detall del “tapeo”(molts vegades quatre olives mal comptades) alegren la intolerància solar.

A la tarda en plena canícula ni borden els gossos aplacats com els humans per la calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. En despertar la vesprada torna a moure’s els carrers i places de la població.

Pobles on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.

Gotes del viure andalusí, com l’aigua de la font que alegra l’ambient.
Sol de justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.
Cau la vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 26 agost 2012.

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Petita crònica de la visita al Mirador del Roc de la Lluna en un dia pletòric de sol. El mirador va ser construït per ICONA en la Serra de Catllaràs.

Les muntanyes de Catllaràs són encara poc freqüentades, malgrat el dia de la nostra sortida, deu n’hi do els cotxes que hi vam trobar. Boscos de pins negres i avets omplen el seus indrets, com també prats i senders. Caminar pel seu entorn ens sedueix per l’encant de les coses belles i tranqui-les.

Després de deixar enrere el Santuari de Falgars i el Xalet del Catllaràs continuarem per la mateixa pista de terra i rocs fins el collet Fred (1458 m.). A la nostra dreta prenem la desviació, entre arbres de verd clar o fosc segons el sol acarona les fulles, que ens porta en breus minuts fins la part baixa del Mirador. Hi ha una zona de picnic bastant oblidada potser la causa és la font què és seca.

Des d’aquest punt s’aixeca una escala feta en la mateixa terra i amb baranes, llàstima que quan es van construir no es treballés encara amb fusta tractada. Les branques de fusta presenten zones corcades i l’escorça salta en tires.

Poc després érem dalt del mirador artificial (1494 m.) i la visió del Prepirineu i Pirineu s’obria en ampla panoràmica davant nostre. Girant 360º s’albiraven els cims de Taga, Montgrony, Puigmal, Puigllançada, tosa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca, Gallina Pelada, etc. Rere nostre el Joc de Pilota i la Moreneta eren llocs amb nom propi.

Un lloc de grat recordar i una taula d’orientació de ceràmica en bon estat, cosa molt d’agrair.

No m’ha estat possible trobar dades de construcció ni el perquè del nom. S’hi ha algú que pugui pal•liar aquest manca de dades li agrairem per fer-ne esment.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 agost 2012.

XALET DEL CATLLARÀS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Petjades gaudinianes

Aquest cop seguint el nostre afany particular de conèixer nous indrets en acostàvem al Xalet de Catllaràs.

Aquesta construcció ha estat recentment reconeguda com pertanyent al genial arquitecte Gaudí i actualment encara no hi ha cap document que demostri la seva autoria. La seva primera referència la trobem en l’informe publicat de l’arquitecte A. Viladevall que en una conversa amb Domènech Sugranyes Grau (col•laborador de Gaudí a la Sagrada Família) en que li confirma que Gaudi li havia explicat la seva autoria. Actualment és acceptada inclòs per especialistes com l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, titular de la Càtedra Gaudí de Barcelona.

Des de Falgars seguint uns 6 km. de pista de terra i pedres no recomanable per vehicles baixos vam arribar davant del xalet tancat i rodejat per una natura exuberant. Ha destacar els clàssics forma de l’edifici basat en els arcs catenaris propis d’en Gaudí. La primera impressió no és dolenta més quan t’apropes et donés compte que per ser una obra d’en Gaudí és desconeguda per la majoria de la gent. Ser llunyana a Barcelona i enmig del bosc fa que no sigui prou apreciada aquesta joia gaudiniana.

Les necessitats d’energia per la producció de ciment a la nova fàbrica de Clot del Moro que estava construint la Societat Asland d’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell) va ser l’origen de la construcció d’aquesta xalet que va encarregar a Gaudí l’a. 1901.

El motiu va ser per donar habitatge a tècnics i treballadors de les propers mines de carbó que abastien els forns de la fàbrica de ciment. La categoria social imperava també en l’ocupació de les tres plantes.

L’edifici ha sofert múltiples canvis estructurals i d’utilització en el transcurs dels anys. Ha perdut lla escala exterior que feia d’element de comunicació entre les tres plantes, la teulada ha passat de ser de pissarra a una imitació de cartró pedra de color negre.

L’a. 1932 l’Empresa Asland va cedir el Xalet a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.

En el meu humil recull de dades he trobat tanta mena d’informació sobre les diferents reformes que considero impossible fer una relació detallada en aquesta crònica.

Malgrat tot és una llàstima que no hagi cap cartell que identifiqui l’autoria de l’obra fins ser a la porta de la construcció. Segurament els cotxes que han passat mentre fèiem la nostra visita, algun d’estranger, hagués almenys fet una petita ullada.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.

MADRONA DEL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem pel terme de Pinell del Solsonès, 92 quilometres d’extensió i 214 habitants de dret.

Cercàvem la visió del conjunt format per les runes del castell de Madrona i l'església de Sant Pere.

Al setial queden restes confoses – i difoses - de la que fou l'antiga rectoria, aixecada sobre els vells murs de l’antic castell.

L'església és d'una nau coberta amb volta de canó, absis rodó i construïda directament sobre la roca , és esmentada en l'acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell del 839. De l'església d'aquesta època no en queda res, l'edifici actual és del segle XII. Té un arc presbiteral i un arc toral de mig punt. Actualment la teulada ha desaparegut, a l'igual que la volta i el mur de migdia de l'església. L'absis i la nau fins a l'arc toral estan orientats a l'est i la resta està orientada al sud-est. La porta es troba al frontis, descentrada degut a la presència d'una voluminosa punta de roca que avança per davant del frontis amagant-lo en part; és d'arc de mig punt adovellat, més baixa a l'exterior que a l'interior. Més amunt de la porta hi ha una finestra geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a la cara interior; la columna que té al centre no té base, és un prisma quadrangular amb els angles a bisell i el capitell té forma trapezoïdal decorat amb dos bossells. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada adovellada i un altre més baixa d'una esqueixada i amb sortides rectangulars. El mur exterior de l'absis està decorat amb un fris d'arquets cecs en series de dos entre lesenes que tenen forma de semicolumnes, les quals arrenquen d'un alt podi. A l'absis hi ha dues pedres esculpides, segurament provinents d'altre edifici, on es representa una tija ondulada amb fulles de palmeta emmarcada a dalt a baix per un fris de dents de serra. Damunt del mur de tramuntana, i seguint la direcció del carener de la teulada, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls. A l'interior encara son visibles les restes de la cripta que, segons Puig i Cadafalch, estava coberta amb volta d'aresta. Degut a l'existència de la cripta el presbiteri queda elevat.

Al museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semicapitells que provenen d'aquesta cripta; en un hi ha decoració vegetal i té la inscripció "URIM", en l'altre es representen dos centaures enfrontats i en el tercer es pot veure la inscripció "MIRUS ME FECIT" i un home barbat, dempeus, amb els braços doblegats i alçats i amb un barret del que surten unes tiges que ell agafa amb les mans. Al presbiteri de la nau central hi ha les restes de pintures murals, molt degradades, on es poden veure algunes figures molt borroses i restes de la decoració en bandes, tot en tons vermellosos i grocs. Segurament són del segle XIV-XV. El parament és de carreus ben tallats i units en fileres regulars.

L' església de Madrona pertanyia a la Canònica de Solsona, per donació feta a la mateixa pel comte d'Urgell, Armengol de Mollerussa i la seva dona Maria.

El castell de la baronia de Madrona era annex a l'església.

Al segle XVIII - amb els diners d’Amèrica - es va construir una església nova, molt propera a aquesta però més espaiosa.

No teníem oportunitat de visitar-la però us deixem un enllaç on trobareu imatges i una excel•lent explicació: http://pedresvistes.wordpress.com/2012/02/24/el-secret-dels-boscos-de-pinell-lesglesia-de-sant-pere-de-madrona/

En indrets com aquest, la sensació que ‘cal repensar el país ‘ és aclaparadora.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 8 agost 2012