EL SANTÍSSIM NOM DE JESÚS DE LES ERES DE GUARDIOLANS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven a la casa de les Eres de Guardiolans dedicada avui al turisme rural. A la seva pàgina web http://www.leseres.com/ trobem :

Aquesta gran masia de 400 metres quadrats cada planta, segueix la tipologia de les grans cases de pagès de muntanya, amb nombrosos edificis annexes , així com amb capella pròpia.

Gràcies als nombrosos pergamins conservats a través de moltes generacions reconstruïm la seva història des del segle XI fins avui.

Tot i que hi ha indicis probables del seu origen romà, el que es pot assegurar és que al segle XI ja existia les Eres de Guardiolans, tal com consta en documents de l'època. Depenia llavors de la baronia de la Portella i dels senyors del proper Castell de Roset, a l'antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.

Sense ser una gran casa de pagès a l'estil de les cases feudals medievals, al llarg d'aquesta època, va anar creixent en extensió de terra i en grandària de l'edificació en si, únicament gràcies al treball agrícola, ramader i forestal dels seus amos, fins a esdevenir una masia important.

Coincidint amb una època de puixança econòmica en el sector agrícola, en els segles XVII-XVIII, es va restaurar tot l'edifici i annexos, tenint ja llavors més o menys la mateixa estructura que podem observar avui.

En aquesta mateixa època es va reformar la capella familiar, d'època barroca (1637), advocada al Santíssim Nom de Jesús, construint un destacat altar barroc amb pintures del mestre Viladomat que va romandre intacte fins a la Guerra Civil (1936-1939), durant la qual es va destruir per complet, així com les seves extraordinàries campanes d'aliatge de platí, a les quals s'atribuïen poders miraculosos.

La família, amb el cognom Heres, que encara al segle XIV ostentaven, es va ajuntar al XVI amb els Comelles i al XIX amb els Anglerill, els actuals propietaris.

Des de temps antics, han vingut a les Eres persones sensibles a la bellesa i pau de l'entorn i ens han deixat constància del seu llegat. Escriptors, pintors, artistes, alguns amb noms il • lustres.

Avui volem continuar oferint aquest lloc a qualsevol persona que necessiti uns dies de parèntesi en l'atrafegat ritme de vida actual.

El topònim derivat clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple.

Erròniament s’identifica en algunes ocasions com Santa Magdalena de Guardiolans o Gardilans, que es localitza escassament a un quilòmetre de la casa de les Eres de Guardiolans en un estat força precari .

LA DITA FONT BAIXA DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI. LA CONCA DE BARBERÀ

Veníem de visitar la Fassina Balanyà, i ens esperaven a la Cova de Walt Disney; no tocava aturar-nos ni un segon per admirar l’anomenada font Baixa de l’Espluga. Per descomptat això m’obligava a desobeir les instruccions, però considerava – i considero – que anar a l’Espluga i no aturar-se per veure aquesta font – no per a beure en aquesta font, ja que el rètol és clar , aigua sense garanties sanitàries – és per dir-ho de forma educada una estupidesa monumental.

Lluís Altisent i Altisent, 'Agustí’ quan professà com a monjo el 1948 (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004 ) Assenyala que la font ja existia l’any 1151, i que estava enllaçada amb la Font Major.

La façana fou reconstruïda el 1852, moment en que es passà de les 11 canelles existents, a les 17 actuals, que hom diu corresponent una per cada lletra del nom de la vila.

La feina es féu a jova; || 3. Treball col•lectiu i gratuït que es fa per contribuir a les obres del comú, a una obra benèfica, etc. (Solsona, Balaguer, Ll., Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà); cast.hacendera, prestación personal. «Els més rics donaven diners i els pobres anaven a jova, i així van aixecar l'església».

La pedra fou extreta d'un obelisc situat a la muralla de l'antic camí de Poblet a Vimbodí que havia estat bastit el 1736 i dedicat als màrtirs d'Alzira sant Bernat, Santa Maria i Santa Gràcia.

El projecte originari de construcció de la font no es completà. Ens agradaria tenir noticia de les veritables raons, ja que en la segona meitat del segle XIX, els diners corrien per l’Espluga amb més força que l’aigua del riu Francolí.

L'any 1954 el consistori acordà acabar les obres de la font: remataren la barbacana amb l'escut de la vila, posaren noves canelles de bronze i col•locaren boles de pedra a cada una de les pilastres.

L’alegria dura poc a la casa dels pobres, i les canelles de bronze foren robades el 1956, essent substituïdes per les actuals de ferro colat.

No volem pensar que la descurança pel que fa al control sanitari de l’aigua de la font sigui una revenja.

SANT JAUME SESOLIVERES DE PIERA.

Entrava al petit nucli de Sant Jaume de Sesoliveres situat arran de la carretera que va de Piera a Sant Sadurní. Em portava fins allí, el meu desig de veure i retratar la seva església parroquial; l’edifici està absolutament fagocitat per les cases veïnes, fins a l’extrem que per accedir al temple s’ha habilitat un petit espai en forma d'U, envoltat per un banc de pedra, avui utilitzat com a jardí, inaccessible el dia de la meva visita perquè està tancat amb una porta de ferro.

Res a veure a l’església homònima situada al costat de la carretera que des de Igualada mena fins a Santa Coloma de Queralt.

Es troba documentada des de l'any 1063, formant part de l'antic terme del castell de Piera; i més endavant l'any 1184, en una carta de dotació a l'església de Piera, es diu que l'església de "Sant Jaime de Olivaris "era sufragaria de la de Santa Maria de Piera.

Al segle XVI (1569) s'hi feren reformes i es construeix el cor i la sagristia, i s'hi posa el retaule del Roser.

Al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - es feren de nou modificacions i reformes.

A començaments del segle XX s'inaugurà el campanar.

Intueixo – més que veig – que l’església de Sant Jaume, fou inicialment de petites dimensions, de planta rectangular amb un absis, que aconsegueixo retratar parcialment des d’un carrer lateral, i que il•lustrarà la brevíssima menció que d’aquest llogaret fa l’Enciclopèdia.

La porta és d'arc de mig punt i es troba al fons d'un porxo amb volta.

M’expliquen que el temple manté un bon estat de conservació, amb les parets interiors recobertes per una capa de calç i pintades. També que el conjunt modernament ha estat reformat.

El topònim amb l’article salat propi del català anterior al genocidi de 1714, descriu un paisatge que la realitat d’avui nega; vinyes i pinars, enlloc d’oliveres.

Aquí com a Santa Maria de Monistrol d’Anoia - dins dels límits del Penedès sobirà, en terme de Sant Sadurní d’Anoia, quin Ajuntament es postula a la menció ‘ Destralers de Catalunya’ per l’estat en que es troba l’ indret - , o a la propera Fortesa, i a Sant Nicolau de Freixe, que pertanyen ambdós al terme de Piera; es fa molt perceptible – quasi física- la sensació de precarietat.

BAUZÁ I LA UNITAT POPULAR EN DEFENSA DE LA NOSTRA LLENGUA

Començ l’article, agraint de cor la política lingüística que volen imposar, aquesta ala ultradretana i espanyolista que governa les Illes Balears: José Ramon Bauzá , Rafel Bosch i Carlos Delgado, exponents màxims d’uns polítics que volen espanyolitzar la nostra terra i crear una confrontació social.

Gràcies, perquè mai s’havia produït un moviment unitari i no polític ( que Bauzá i els seus si volen polititzar) en favor de la nostra llengua – catalana- i la nostra dignitat de poble.

L’espanyolisme i sobretot el gonellisme incentivant el sentiment anticatalà, és una argúcia emprada per un tipus de dreta, per dos motius: El primer crear un conflicte, on no n’hi havia, i una confrontació social. I el segon intentar guanyar els vots i el vist i plau dels gonellistes, ara mateix, relativament representats per “Circulo Balear” que diuen xerrar la “Llengo Bálèa” i que són quatre gats i un moix, que a la manifestació del passat 15 de març que amb el lema de “Si a la llengua” és feu a Ciutat de Mallorca , arreplegaren poc menys de dues dotzenes de “militants”, mentre que qui clamaven ( jo hi era) per un respecte, i que es deixi d’atacar a la nostra llengua – catalana, amb tots els modismes que vulguem, aquesta és la seva riquesa- foren més de cinquanta mil al carrer de totes les afinitats polítiques.

A Josemon, Bosch, i Carlos Delgado, el tir els ha sortit per la culata, intentant rompre un consens en referència a la normalització lingüística de més de trenta anys per part de totes les forces polítiques, la seva inclosa.

Han rebut una resposta per part d’intel·lectuals, cantants, actors; comunitat educativa ( UIB i Instituts), partits polítics, quantitat de Col·lectius que s’han anat creant i gent del carrer que si estimem la nostra llengua i no estem disposats a fer ni una passa enrere amb la seva utilització a tots els nivells; incloent administratiu, jurídic, sanitari, etc.

S’han hagut d’enviar i segur que tenen la gargamella escarritxada, la campanya “Enllaçats pel català” – repeteix, mai havia vist tantes persones portant el llaç quadribarrat, ni a tants de balcons de cases i per fer els dos rals justs, han fet un ridícul espantós, amb les ordres de retirar els llaços dels instituts, els quals se’ls hi han rebotat no tan sols tornant-los penjar, si no que al Mossèn Alcover, que els hi havien llevat el llaç gran, n’han penjat tres-cents més petits.

I per afegitó, dins les seves files, s’han començat a escoltar veus discordant amb la política lingüística, per part d’un vicepresident i batlle de Manacor Antoni Pastor, manifestant públicament en una entrevista l’espanyolitat de Bauzá i Carlos Delgado. I que llegint unes manifestacions a Vilaweb de 20 de març passat, parlà que la política lingüística de Bauzá crearà divisió social inclusiu dins del PP i que les al·legacions ( tretze mil) en contra la llei de funció publica i normalització lingüística, no han estat escoltades i es continua amb la línia bàsica. Paraules d’Antoni Pastor, batlle de Manacor del PP: “El giro hacia el españolismo del Partido Popular es total”. Per Sant Jordi portava el llaç quadribarrat a la solapa.

En Delgado, ha manifestat respecte a Pastor: “"Váyase del partido y deje ya de incordiar...” Sembla que no l’estima gaire l’ala dura.

Que estan pixant fora de test, és més que evident i basta veure unes declaracions que aparegueren al Dbalears del passat 17 d’abril, on el titular, ja canta per si mateix ( a cloïssa podrida):”El PP diu que cal recuperar l’amor al català sense imposicions polítiques” Per llogar cadiretes! Afirmant que el moviment que ha sortit de la societat civil mallorquina en favor de la llengua “estan impulsades per grups polítics” i a més el Conseller d’educació Rafel Bosch, amnèsic total i una barra que no és de dir, proclama que el Govern: “ No ha realitzat cap política en contra el català”. Li record: tancament TV Mallorca, deixar de subvencionar la premsa no diària en llengua catalana, l’espanyolització d’IB3, el canvi de requisit a mèrit del català a la llei de funció publica i normalització lingüística. En volen més?

Respecte al tema d’especulació urbanística, intentant destruir la seva terra, que és la nostra, amb el macro-hotel a Sa Ràpita- amb el suport del Consell Insultar i l’ajuntament de Campos ambdós PP; no en vull ni escriure, sols dir: “Qui estima Mallorca, no la destrueix!”

Josep Bonnín

CELLER DELS RICS DE BARBERÀ DE LA CONCA

És del tot impossible passar pel seu costat, sense deturar-se per admirar-ne l’obra, i fer-ne com nosaltres si més no una fotografia.

Està situat a migdia de la població i a peu de carretera.

Va ser construït entre 1920 i 1921 per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (amb l'excepció del dipòsit d'aigua, que va ser construït el 1929), per encàrrec de la secció de viticultura del Sindicat Agrícola de Barberà, format pels grans propietaris (a Barberà hi havia ja un altre celler des del 1902, propietat dels pagesos), amb l'ajut econòmic del Banc de Valls. A partir de la Llei de cooperatives aprovada per la Generalitat el desembre de 1936, les dues entitats es fusionaren.

Col•laboraren en el projecte l'enòleg Isidre Campllonch i l'enginyer ecòleg Imbert.

El constructor fou Ramon Baixeres, de Barcelona.

El projecte d'aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es converteixen en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers.

Aquestes invariants es concreten en:

a) la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó.
b) la situació de les finestres baixes per a la ventilació de les naus (per facilitar la sortida de l'àcid carbònic).
c) els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades.
d) la composició i textures de les façanes.

Pel que fa a la tipologia, el procés de producció del vi s'organitza en tres àrees:
1) el moll de descàrrega.
2) la nau d'elaboració
3) les naus de tines o cups, tipologia que, amb les variants d'organització longitudinal o transversal i d'adaptació a la topografia del terreny s'anirà repetint en tots els altres cellers.

Aquest edifici, i en conjunt els cellers d'aquesta època, representen la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya a final del segle XIX i inici del XX, moviment que, malauradament, va quedar interromput per la Guerra Civil.

Haurem de tornar més vegades, aquestes son terres curulles de testimonis tant de la nostra història, com del gust català per les coses ben fetes.

Caldrà fer-ho amb rapidesa perquè oblidat del regne d’Espanya – com tota la nació catalana - , aquest patrimoni corre un perill cert de desaparèixer.

EDIFICI MODERNISTA DE L’ESCOLA INDUSTRIAL

M’apressava a retratar aquest magnífic edifici aixecat per Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), entre el 1907 i el 1910, i que estava destinat a ser escola d'ensenyament professional.

Està format per dues grans naus i una torre lateral que conté l'escala. Una de les naus està col•locada de forma paral•lela al carrer i consta de baixos i dos pisos.

L'altra nau és perpendicular a la primera, té el tester al carrer i és només de planta baixa. La torre de l'escala és de planta circular, està coronada per una coberta de pavelló d'escames ceràmiques i les seves obertures superiors tenen forma d'arc parabòlic. Les façanes són modernistes i tenen un sòcol de pedra i a la resta del parament s'hi combina l'obra vista i l'estucat. La cornisa i els ampits de les finestres estan decorats amb ceràmica de color verd. La nau principal té la coberta a dues vessants, l'altre té la coberta de dent de serra.

Aquest edifici – vinculat a la dissort de la Caixa de Sabadell - va ser per a molts saballencs, el marc perfecte per les activitats intel•lectuals i socials, d’una ciutat en desenvolupament.

FASSINA BALANYÀ DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. CONCA DE BARBERA

Catalunya és la terra dels ‘herois anònims’; persones que s’aixequen cada dia per fer ‘anar el país’; de la majoria l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ no en dirà mai res. Per això demanava el nom del darrer propietari de la Destil•leria dita ara ‘ Fassina Balanya’ ; d’aquest - per a mi curiós- nom trobava al Diccionari de l’Instituí d’estudis Catalans :

FESSINA f.

Fàbrica antiga o alambí on es destil•la esperit i es fan begudes alcohòliques (Ll., Urgell, Lluçanès, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. alambique, destileria.
Fon.: fəsínə (or.); fasínɛ (occ.).
Etim.: probablement del llatí offĭcīna, ‘fàbrica’.

Del propietari en trobava dades als llocs dels que els ‘mortals’ no ens podem escapolir; Hisenda i les Notes Necrològiques de la Vanguardia :

Dels comptes d’explotació de la Destil•leria de Josep Arbós Civit, se’n conserven als arxius corresponents als exercicis 1945-1952 a la Delegació d’Hisenda de Tarragona.

A la Vanguardia del dia 13 de març de 1976 apareix la necrològica de Josep Arbós Civit, que lliurava l’ànima al Senyor a la població de Vallirana a l’edat de 80, les seves despulles varen rebre terra en aquell indret del Baix Llobregat.

A l’església Parroquial de l’Espluga de Francolí es varen celebrar els seus funerals.

A la Fassina Balanyà de l'Espluga de Francolí ens explicaven que produïa aiguardent a partir de la brisa del raïm, és a dir una massa formada per la pell, els pinyols i les rapes del raïm - era, per tant, el residu del raïm- un cop se n'havia extret el most.

El procés era el següent : A la brisa se li afegia aigua i començava un procés que manualment es controlava per evitar l'ebullició; s'obtenia així l'alcohol per un procés de destil•lació.

Un cop duta a terme la destil•lació , la brisa es premsava i se n'obtenien altres derivats per a la indústria farmacèutica (àcid tartàric).

A la part exterior de la fassina es deixava assecar la brisa premsada i en acabat s'utilitzava com a combustible per a la caldera que feia funcionar la màquina de vapor de la mateixa fàbrica.

La Fassina Balanyà - hores d’ara – ,per la seva situació en una de les zones més importants de producció de vins i alcohols de Catalunya, és l’exemple palès d’una activitat, que havia tingut un gran abast a tot el territori, Bages, Vallès, Penedès, Camp de Tarragona,.... i que té avui només un caràcter quasi residual.

El tancament del negoci per part de Josep Arbós Civit, i la fortuna que va fer possible el manteniment de l’edifici, davant la dificultat de trobar-li un ús alternatiu posterior, ha permès que quaranta anys més tard, la Fassina Balanyà es mantinguí pràcticament igual al darrer dia de la seva activitat.

Acabava d’escriure aquest text, a la taula de casa, la tarda del dia que sortíem del Balneari de Rocallaura; i decidia incloure’l, juntament amb la resta dels escrits i/o viscuts en aquests dies, sota l’epígraf ‘ Escrits del Balneari’; que son fins al moment :

L’URGELL
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/balneari-de-rocallaura-el-somni-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/nostra-senyora-del-tallat-sant-llorenc.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/visitava-el-recinte-privat-on-flueix.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/el-corral-romanic-de-sant-andreu-i-sant.html

LA CONCA DE BARBERÀ
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/sant-josep-sabater-de-montblanc.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/pont-medieval-de-montblanc.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/la-cova-de-walt-disney-de-lespluga-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/santuari-de-la-comunitat-mercedaria-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/castell-de-solivella-dit-tambe-de-la.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/mas-la-sabatera-de-prenafeta-la-conca.html

Uns i altres – i els que aniran sortint properament - seran tramesos amb prec de publicació als mitjans de la premsa comarcal corresponent.

TORRE DEL CASTELL DE CRUILLES. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid , en la que ens explica la seva estada per les terres del Empordà jussà, i la visita a Cruïlles - topònim que hom pensa fa referència a que era aquest un lloc on s’encreuaven els camins - ; adjunta la fotografia de la torre romànica, de planta circular , del que fou castell termenal, que presenta una forma o secció amb marcada tendència troncocònica ja que el seu diàmetre es redueix a mesura que guanya altura. Té una alçada d’uns 25 metres.

La torre (segles XI-XII) es troba actualment aïllada al punt més alt del poble, al bell mig de la plaça.

Cruïlles és el solar del llinatge feudal d’aquest cognom al qual pertangué el seu castell; el primer personatge documentat amb aquest apel•latiu és Humbert de Cruïlles (any 1136); és, però, molt possible que el primer antecessor conegut sigui Gilabert, qui feu testamentl’any 1035 (el patronímic Gilabert serà molt corrent entre les diferents branques posteriors eixides de la línia troncal del llinatge).

Vers el 1249 Gilabert (IV) de Cruïlles es casà amb Guillema de Peratallada, hereva del seu germà Ponç de Peratallada, d’aquesta manera s’adjuntaren els dominis dels casals Cruïlles i Peratallada que arribaren a posseir territoris des del mar al cim de les Gaverres. Els Cruïlles-Peratallada tingueren la seva residència habitual al castell de Peratallada. El llinatge donà al país personatges molt notables; guerrers, almiralls, homes d’església, diplomàtics,... .

Cruïlles esdevingué vila reial el 1442 i obtingué el privilegi de "carrer de Barcelona"; al segle XVII era cap d’una batllia reial.

Acompanya un mapa aixecat a mà, per facilitar la localització d’aquest encisador indret.

MAS LA SABATERA DE PRENAFETA. LA CONCA DE BARBERÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés camí de Prenafeta, el topònim clarament descriptiu deriva del llatí pinna facta ‘ penya trencada’. Originàriament, el poble es trobava en una estreta vall, al vessant mateix del tossal, coronat pel castell de Prenafeta, actualment conegut amb el nom de torre del Moro.

Hom discuteix l'autenticitat dels documents que donen la data de 1060 com la de la conquesta cristiana d'aquest castell; de fet, reprès pels musulmans al començament del segle XII, no fou reconquerit definitivament fins a mitjan segle per Ramon Berenguer IV. Esdevingué cap de la baronia de Prenafeta, que comprenia Figuerola del Camp, Miramar, Mas de N'Amill, Puigdespí i Montornès.

Pere de Prenafeta, senyor d'aquesta baronia, donà Prenafeta al monestir de Poblet.

A la fi del segle XVIII el poble es traslladà a l'actual emplaçament (a 2 km), al voltant de l'església de Sant Salvador.

Al segle XIX fou agregat al municipi de l'Illa, que el 1878 es va agregar a Montblanc, del qual és una pedania en l'actualitat.

Ens aturàvem un cop superada la casa anomenada ‘Mas la Sabatera’ que per l'estructura i disposició dels cossos, respon més als estàndards clàssics de la masia catalana, que no a la tipologia típica dels masos de la comarca.

La Sabatera, és un dels pocs exemples de cases rurals aïllades del nucli urbà a la comarca de la Conca de Barberà,i alhora és la mostra palesa de la intensa activitat vitícola de la comarca durant el darrer quart del segle XIX.

La torre, probablement de principis del segle XX, és d'estil modernista, amb merlets i finestres geminades d'inspiració medieval, construïts en obra vista.

El coronat és fet de rajola vidriada.

FREIXE D’ANOIA. PIERA

Venia de Fortesa, i un cop superada la petita població de Sant Jaume Sesoliveres, estava atent a les indicacions que apareixen a l’esquerra en el sentit de la marxa, cercava Freixe, indret que apareix documentat l'any 995 en una carta de repoblament del vescomte de Barcelona Guitard, en la qual es cedien unes terres, amb el compromís de conrear-les i d'aixecar una torre defensiva. Entrava per un camí de terra i deixava el vehicle aparcat a l’envistes del petit turó on s’aixeca l’església de Sant Nicolau; mentre pujava pèl estret corriol delimitat per uns filferros rovellats, se’m feia evident que la capella va ésser edificada a partir d'una de les torres de la minúscula fortalesa قلعة existent l’any 1084 ; que malgrat ser-ne independent , estava dins del terme del castell de Fontanet.

Les restes del castell corresponen a una torre circular d’uns 5,4 metres de diàmetre extern que avui assoleix uns 6,5 metres d’alçada. Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment. Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca, apareixen també nombrosos tascons i peces de ceràmica. Hom suposa que la torre data del segle XI.

Quan al topònim fa referència a l’arbre d’aquest nom, que devia ser molt abundós a les vores de l’Anoia, el freixe és un gran consumidor d'aigua, solsamènt pot prosperar si té humitat suficient doncs els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant es necessari que disposin d'humitat superficial al sol. La manca de cabal de l’Anoia esdevé avui factor crític per la seva regeneració.

Al segle XII el castell va ser donat a Santa Maria de Solsona.

Durant tot el segle XIII es van produir diversos litigis entre els castlans de Freixe i el paborde de Solsona, que van acabar el 1283 quan Ponç de Vilaró, paborde de Solsona, va comprar a Simó de Freixe els drets sobre la fortalesa.

Al 1260 l'església de Sant Nicolau apareix com a sufragània de Piera, i ho serà entre els segles XV i XVI; fins a la creació de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, més propera.

El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.

El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.

El segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà

La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior, ter dintre de l'arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut.

La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega.

El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle.

Actualment és propietat de la família Capell, que l'any 1967 van dur a terme la restauració del castell i l'església, deixant-la apte per al culte.

Sota la denominació Masia Freixe, d’ençà de 1987, Mas Capell va començar a elaborar els seus propis vins i caves, mitjançant la pràctica d’una agricultura totalment ecològica, que ha estat certificada des dels Organismes Oficials de control des de 1996.

NOSTRA SENYORA DEL TALLAT A SANT LLORENÇ DE ROCALLAURA

Oficiava Mossèn Joan Costa Pregonas, a l’església parroquial de Rocallaura , dedicada a Sant Llorenç Màrtir i aixopluc per qüestions de seguretat de la imatge de Nostra Senyora del Tallat.

Quan acabava la funció litúrgica la germana de Família Llum i Vida, Maria Magdalena traslladava al rector el meu interès per retratar dalt del seu cambril la imatge.

Trobava un seguit de pintures que evoquen clarament l’abast de la devoció que suscita, i que va més enllà de l’Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà i les Garrigues, comarques que envolten amorosament aquest indret.

M’aturava per reiterar davant Maria, la meva pregaria; Senyora, intercediu per nosaltres davant del vostre Fill, perquè assolim finalment la llibertat com a poble !

De la Capella del Sant Crist, em colpia la visió del Crucificat, que podria haver lluït en un relat ad hoc; adquiria també el llibre ‘ Coronació Pontifícia de la Mare de Déu del Tallat’, d’Eugeni Ferrer i Cabrer.

Des de la troballa feta pel pastor del Senyor del Castell de Lloraç , fins al dia d’avui ha passat molta aigua per la fondalada del Maldanell.

http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/rocallaura/

M’enduia la pau que m’havien transmès en el decurs de la celebració litúrgica.

MONTFALCÓ MURALLAT, O DEL DUC, INICIALMENT MONTFALCÓ D’OLUJA. LA SEGARRA. LLEIDA.CATALUNYA

Tot just començava a guanyar alçada el sol quan ens aturàvem el Tomàs Irigaray López, i l’Antonio Mora Vergés per retratar des de la carretera el turó on s’alçava el Castell de Montfalcó; origen de la vila d’aquest nom, integrada avui dins al terme de les Oluges a la comarca de la Segarra.

Llegim que fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya. Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles. Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà. El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell. De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. Al 1172 serà propietat de Ramon de Cervera. L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera. Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo" Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX.

Montfalcó , aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós, forma un recinte clos i murat, i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa ; conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases.

La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat. El portal d'accès a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església; en un plano inferior s’aixeca avui un petit fossar.

Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn.

Els habitatges situats al voltant de la plaça - on destaca una casa que sense dades que ens permetin corroborar-ho, podem imaginar que fou la del castlà, i eventualment la dels Cardona - tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.

Montfalcó necessita, i demana més d’una visita.

L’ESCANYAPOBRES

La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre accedir a l’educació i a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col•locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.

Per cert, ja que he esmentat Bolívia,, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.

Des de els darrers processos electorals, moltes coses han canviat. Els qui governen des de Madrid, que també van obtenir un importat grapat de vots a Catalunya, van explicar superficialment el seu programa electoral. Però ara s’està veient que sí que hi havia definit un programa concret: era ocult i consistia a controlar els dèficits de les administracions retallant sous i prestacions a les classes mitjanes i baixes, però sense tocar ni un pèl als poderosos. (amb el govern de la Generalitat de Catalunya fent de cap-gros en aquest ball de gegants).

Posaré un exemple sobre el cas de l’assistència sanitària pública als “sense papers”, segons allò que preveuen les darreres decisions del Consell de Ministres del passat divendres, dia 20 d’abril de 2012. Sembla -sense conèixer totalment l’abast de la mesura- que sota l’excusa d’evitar l’anomenat “turisme sanitari” el que es pretén, amb algunes excepcions, és excloure del sistema de salut públic aquells estrangers que com a única documentació puguin exhibir –repeteixo- el certificat d’empadronament. Aquesta mesura sembla socialment perversa, econòmicament poc rellevant o fins i tot perniciosa, i, des d’una perspectiva moral, profundament anticristiana.

És socialment perversa perquè és insolidària en recaure en un dels sectors més indefensos i necessitats de la població (recordem el cas de la Josefa que he explicat al principi), que, com algú ha dit molt bé, obligarà moltes persones a triar entre el menjar o les medecines. És econòmicament poc rellevant perquè en el millor dels casos arribarà a representar un estalvi d’uns cinc-cents milions d’euros per a l’Estat, quan, per exemple, el deute dels clubs de futbol només amb Hisenda s’acosta als vuit-cents milions, que, avui per avui, semblen incobrables. I pot arribar a ser molt perniciós perquè la nostra societat de consum, com en totes i des de sempre, el creixement s’ha basat en l’explotació de la mà d’obra barata o fins i tot en l’esclavisme. Què seria de la nostra economia dita “de mercat” o capitalista si els “sense papers” es morissin per manca d’assistència sanitària? Quantes activitats no es veurien paralitzades o greument afectades? Qui faria les pitjors feines?. I, finalment, per als cristians, es tracta d’una decisió contraria a l’Evangeli, al missatge de Jesús basat en la fraternitat amb els desvalguts (estalviaré als lectors les cites bíbliques), i que sembla més aviat maquinada per una mena de dimoni obsessionat per la dèria de les retallades socials, sense que ni tan sol s’hagi vist per enlloc l’acció justiciera del nostre bon patró Sant Jordi, el de la rosa i el llibre, ocupat, com deu ser, a defensar donzelles. És que tots els governants seran sempre uns escanyapobres inconfessos?

Antoni Ibáñez-Olivares

PRIMERA ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE PUIGMAL A PUIGBÒ . GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la visita al terme de Gombrèn, on trobaven al lloc dit ara Puigbò, les restes de la primitiva església dedicada a Sant Martí, està adossada al mur del castell en runes; hi ha constància documental de la seva existència des de l’any 1140 amb el nom de Sant Martí de Puigmal, topònim que canvia – per raons no explicitades enlloc - pèl de Puigbò al segle XIII.

Segons el diccionari Alcover Moll – mal - podia ser un nom provinent d’arrel romana amb el significat de pedra o muntanya, que de forma totalment descriptiva podem traduir per puig de la muntanya.

Les escasses restes de l’església deixen entreveure que tenia una capcelera de tres absis en trèvol i possiblement sense cúpula, similar a Sant Pere de Mongrony. Per la estructura de l’aparell i les proporcions de l’absis conservat hom pensa en una construcció del segle XI.

Quan vaig començar a buscar dades de tot el conjunt de la fortificació, de l’església antiga, de les dependències del castell i del possible poble vaig trobar la descripció del retaule de Sant Martí. Aquest retaule actualment al Museu Episcopal de Vic és una pintura al tremp sobre fusta d’alba i de pi de 97x123x6 cm. Realitzat pels Tallers de Vic en el primer quart del segle XII. No us en farem una explicació detallada ja què hi ha molts elements a considerar, però si teniu ocasió val la pena visitar el Museu Episcopal de Vic. A la franja horitzontal del retaule hi ha una inscripció en llatí, que traduïda per M. Gros diu: “Per haver estat generós amb el pobre a la terra, ara Martí viu al cel”

Aprofitant-nos de les tècniques modernes us incloem una fotografia del retaule perquè el valoreu, particularment m’encanta veure’l. El Museu té una col•lecció molt completa dedicada al Romànic.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia; Rosa Planell Grau.

SANT JOSEP ‘ SABATER’ DE MONTBLANC

Em cridava l’atenció entre l’aldarull de vianants i curiosos en ocasió de les festes de Sant Jordi a Montblanc, la botiga de venda de sabates situada al Carrer Major, cantonera amb el carrer de Sant Josep, on endevinava els trets d’un edifici religiós.

A la llinda figura la data del 1650.

Té planta rectangular i una façana senzilla, amb un òcul i un portal de llinda recta. Advertia malgrat la penombra de l’interior el sostre en bòveda ; volta (de construcció), obra de fàbrica de forma còncava que cobreix un espai situat entre dos murs o entre alguns pilars.

Se l’esmenta – de forma marginal – en el següent enllaç : http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/viewFile/15587/102905

Agrairé qualsevol informació addicional a l’email coneixercatalunya@gmail.com

I LES PEDRES ON SON ?. SANTA MARIA DE VALLSANTA

Tenia ocasió de veure un petit vídeo en el que l’equip de SOTA TERRA de TV3 fa – segons pròpies paraules seves – una reconstrucció virtual. Us deixo l’enllaç :
http://www.tv3.cat/videos/3923430

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de llegir i escriure força en relació al petit cenobi de la Vall del Corb, prop de Guimerà.

L’any 2007, com ens recordava en un article el Joan Corbella i Duch, s’acomplien 100 anys de la carretera que des de Guimerà porta fins a Santa Coloma de Queralt , una i altra població pertanyen aleshores a la dita Baixa Segarra.

El traçat entre el trencall de la carretera Montblanch - Tàrrega [ aleshores amb h, i actualment sense ], i Guimerà no deu ser gaire més antic, i originàriament deuria passar prop de la riba del riu Corb, perquè en l’actual traçat s’adverteix el rebaixos fets per evitar justament la definitiva destrucció de Vallsanta.

Aquest Monestir no va tenir mai - com el seu homònim de Vallbona - una població al seu redós, i segons les cròniques històriques la seva existència bàsicament entre els anys 1235 i 1589 té més ombres que llums.

Sabem del Monestir del Pedregal al Talladell que les seves pedres van acabar majoritàriament a les muralles de Tàrrega, del Castell d’Arbeca s’explica que per eterna vergonya dels veïns i àdhuc de Catalunya [ a Espanya això ja li va anar bé] fou destinat a fer les llambordes que s’empraven en les primeres carreteres. De Vallsanta no se’n explica gaire res del destí de les seves pedres – sabem justament que la part que avui es conserva anava destinada a la construcció, i els veïns de Guimerà, posant en risc la seva vida i/o integritat física, van evitar-ho ].

La meva tesis respecte d’aquest Monestir, no va en la línia de l’equip de TV3, i respecte de la seva ‘reconstrucció virtual’, molt en la línia de Walter Elias Disney, dir que vindria a confirmar la deriva pel•liculera del programa Sota Terra. Cosa que val a dir lamento molt sincerament.

PONT MEDIEVAL DE MONTBLANC

M’aturava per retratar-lo des de la carretera superats escassament uns metres el restaurant Moli d’en Mallol; no s’escapen els montblanquins de la simplesa reduccionista nou/vell.

Desconeixem doncs a qui s’ha d’agrair la construcció i/o reconstrucció d’aquesta magnifica infraestructura del segle XII, que permetia superar el Francolí, i accedir a Montblanc [ aleshores Montblanch ] des del camí ral.

Hom tenint en compte la carta de poblament de febrer del 1163, per la qual s’ordenava a Pere Berenguer de Vilafranca, que traslladés el veïnat al tossal de Santa Bàrbara i que la nova vila portés el nom de Muntblanc. Fos aquest vilafranquí qui en decidís la reconstrucció.

Llegim que hi havia sengles arcs a cadascun dels extrems del pont, que van perdurar fins al segle XIX, quan van ser derruïts perquè dificultaven el pas dels carruatges.

Té quatre ulls d'arc rebaixat, els dos centrals de majors dimensions que els dos exteriors i contraforts, un dels quals ornat amb relleus escultòrics del segle XVII que, segons Josep M. Porta podrien ser rebutjos de la portalada de Santa Maria, i/o atès que l’esmenta’t edifici religiós no va conclòs segons el projecte inicial, part dels materials que hi anaven destinats foren col•locats al pont en una reparació del segle XVIII.

LA MIRADA D’UN INFANT

El petit espectador de la Plaça Major de Castellar del Vallès, no estava assentat en aquell indret quan entre els anys 1931-1934 es dugué a terme – per així dir-ho - la construcció d’aquest espai urbà que ens sembla avui de migrades proporcions, però que mereixia aleshores amb tota justícia el títol ‘Plaça Major’.

Expliquen les cròniques que el material procedia de la pedrera de cal Comas, situada al Puig de la Creu , propera al nucli del poble. D’aquesta pedrera que s'obrí l'any 1852 , procedia també una bona part de la matèria prima que es va emprar per aixecar l’església neogòtica, que anys a venir hom qualificaria com ‘ la Catedral del Vallès’.

Trobem una xifra que entenem referida únicament a la Plaça Major, el cost total de la pedra ascendí a 13.334 pessetes de les dels anys trenta del segle XX.

El primer feixisme anorrearà completament l’economia, i la posterior ‘democraciola’ nascuda l’any 1978, no sabrà corregir aquesta deriva que ens portarà a la misèria més absoluta en les primeres dècades del segle XXI.

D’aquesta darrera etapa, en que la corrupció i l’estultisme al ensems , portaven el país a la ruïna, el petit espectador n’ha estat espectador de privilegi.

L’ESCUT DEL BISBE JOSEP TORRAS I BAGES A L’ESGLESIA NOVA DE SANT VALENTI DE CABANYES

Em preguntava la raó – més enllà del fet obvi que el Prelat havia nascut a Cabanyes – de que lluïs a la façana el seu escut d’armes. La seva diòcesis va ser sempre la de Vic , i era per tant un xic paradoxal que en un temple de la Tarraconense es posessin a la façana d’una església parroquial les seves ‘armes’.

Trobava la resposta – sempre n’hi ha per a quasi tot - en l’excel•lent treball de l’ ANNA CASTELLANO I TRESSERRA , i del JOAN SALVADÓ I MONTURIOL ‘LA DOCUMENTACIÓ HISTORICA SOBRE L'ESGLÉSIA DE SANT VALENTI DE LES CABANYES’
http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/viewFile/59355/91872

La nova església parroquia1, per iniciativa del bisbe de Vic, Torras i Bages, es va erigir al costat del mas Goma, on ell havia nascut. No trobava cap referència a la cessió dels terrenys, però certament la considero com més que probable, i agrairé noticies al respecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1886 es duien a terme els oficis religiosos a l’església romànica de Sant Valentí, que era aleshores seu de la parròquia de Cabanyes; l’alta taxa d’assistència al culte, i la constatació que l’edifici era incapaç de contenir la meitat de la feligresia, va fer plantejar per primer cop que calia una ampliació.

La parròquia estava formada aleshores per 82 cases reunides a la població , i 14 de separades, amb un total de 500 animes, de les quals dues terceres parts acudien a l’església.

L'any 1891 la parròquia havia augmentat a 94 cases. Al mateix temps que la població creixia, s'havia anat produint un evident deteriorament de l’edifici; s'havia ensorrat el sostre de la capella del Santíssim, que posteriorment es repara, i es feia necessari un retoc general.
Aquest seguit de circumstancies va comportar que es decidís la construcció d'una nova església parroquial, que com dèiem suara per iniciativa del bisbe de Vic, Torras i Bages, es va erigir al costat del mas Goma, on ell havia nascut.

La nova parròquia va ser inaugurada I'any 1912. Des d'aquell moment l’antic temple fou abandonat i desafectat del culte.

La guerra civil del 1936-1 939 va ocasionar-hi un seguit de desperfectes, i des d'aquell moment va passar a servir d'estable.

L'any 1970 es va començar una campanya de neteja que va culminar amb el descobriment, I'any 1973, d’unes interessants pintures murals.

Com a Sant Miquel de Terradelles, no fora desassenyat recuperar pel culte - ni que fos en algun període de l’any – de l’església romànica. Dit queda.

Ah!, a manca de dades contrastables – la fusió, absorció, eliminació, de parròquies i municipis provocades per les successives crisis econòmiques de l’estat espanyol, ho complica tot – acostumo a considerar una assistència mínima del 50% de la població als cultes religiosos fins a la segona meitat del segle XX, així si l’edifici religiós té una cabuda estimada de 75 persones, el nombre de veïns/feligresos superava les 150. Acostuma a ser força exacte.

LA PASSIO DE SANT PERE DE L’AMETLLA DE SEGARRA

Ens aturàvem el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés davant la descurada església de Sant Pere de l'Ametlla de Segarra, avui l’indret pertany administrativament a Montoliu de Segarra, i els amics de la wikipedia – que en això son molt formalistes - esmentem únicament el terme municipal alhora de fer la ‘llista de monuments’, els suggerim conservar en tot cas el nom de lloc i afegir-hi el de terme municipal, comarca, provincià ,... ; en aquest cas concret l’Ametlla de Segarra, del Municipi de Montoliu de Segarra, de la Comarca de la Segarra, de la Província de Lleida ,...

Apareix per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, amb el nom d'"Amenla".

Al segle XIII apareix en una deixa testamentària.

Al 1427 Sant Pere va patir els efectes dels terratrèmols, conservant-se però part de l'estructura romànica. D'aquella ‘reconstrucció’ del segle XV datarien bona part de les modificacions introduïdes a l'edifici. L'Ametlla va mantenir-se dins la jurisdicció del bisbat de Vic fins el 1957, any en què es vinculà a la diòcesi de Solsona.

De l’església situada dins del nucli urbà, trobem : està adossada a l´antiga rectoria pel mur de ponent, oberta a una plaça i envoltada per l´antic cementiri del poble.

L´edifici se´ns presenta d´una nau amb volta de canó apuntada, capçada per un absis sobrealçat semicircular, a llevant i una torre campanar que sobresurt de la façana principal. La coberta exterior de l´edifici és a doble vessant, l´absis és de quart d'esfera apuntada, i a quatre vessants, la torre campanar.

La façana principal, situada al mur de ponent, s´obre la porta d´accés, estructurada a partir d´un arc de mig punt adovellat amb arquivolta sostinguda per columnes i capitells refets modernament, igualment com passa en el guardapols bisellat, disposat damunt seu. Per sobre de la porta d´accés, hi ha un ócul. A l´angle d´aquesta façana principal, s'aixeca el campanar de torre, d´estructura quadrada, amb quatre ulls, estructurats amb arc de mig punt, disposats sota un rellotge, i corona, un pinacle. Finalment, capçada a llevant es situa l´absis, coronat per un fris de mènsules que alternen relleus en forma de bola i franges horitzontals, que sustenten una cornisa motllurada, protegida per un ràfec de teula. Dos filades més avall del mateix, hi ha una linea de forarts de bastida disposats regularment a mode decoratiu. Destaquem, també l'obertura de l´absis d´una finestra d´arc de mig punt monolític que presenta una arquivolta amb impostes i columnetes cisellades a la pedra.

De l’interior de l’edifici – on no podíem accedir -, llegim ; un arc presbiterial comunica l´absis amb la nau i també disposa de dos petites capelles, abertes ambdós murs laterals, tant a llevant com a ponent. En aquest mateix mur de ponent hi ha una porta per la qual s´accedeix a la sagristia, així com també disposa d´una escala que puja al cor, des d´on s’accedeix a la torre campanar de l´edifici. L´obra presenta un aparell de carreu segarrenc o carreuó irregular de pedra del país, disposat amb filades. Adossada a aquesta església trobem l´antiga rectoria del poble, que es comunica interiorment amb la sagristia de l´església mitjançant una porta oberta al mur de llevant, actualment reconvertida en habitatge particular, de planta rectangular, estructurat en planta baixa i primer pis, i corona la façana principal, una cornisa decorada amb sanefa disposada a cantells de maó. A un costat de la façana principal es disposa la porta d´accés d´arc de mig punt adovellat. Al primer pis de l´edifici, destaquem l´estructura d´una antiga finestra, allargada modernament i transformada en balcó. Aquesta presenta una decoració en relleu ondulat sobre la llinda monolítica i brancals bisellats. Aquesta rectoria presenta un parament paredat de pedra del país i també, carreus de pedra picada disposats a la porta d´accés, així com, a part de l´estructura del balcó del primer pis.

Farem una petita sèrie – us convidem a tots a sumar-vos-hi - sobre els atemptats estètics que pateix el patrimoni històric i artístic de Catalunya per part de les companyes dites de ‘Serveis públics – totes de capital espanyol - . A destacar que malgrat el baix nivell de la ‘democraciola’ que patim la vigència d’aquestes implicacions implica – si més no – la complicitat de la Generalitat de Barcelona i la dels Ajuntaments – el pedani en molts casos i el municipal sempre- , de les Diputacions, Consells Comarcals, i altres entitats administratives ja ni en parlem.

SANTA CECILIA DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Fent camí vers l’ermita de Santa Perpetua, m `aturava retratar l’església de Santa Cecilia de Voltregà, l’edifici actual té poc a veure amb aquella església que fou – segons les cròniques - renovada i consagrada pels volts del 1095. Hi subsisteix encara – més en els materials, que en l’estructura - una part de l'edifici aixecat a la fi del segle XI.

L’edifici inicialment d'una nau amb tres absis i cúpula o cimbori, patí la transformació barroca que ara se’ns fa visible,a causa de les reformes efectuades cap a la fi del segle XVII, i en el curs del segle XVIII, quan el terme constava de 26 masies, i la població creixeria fins a les 300 persones a començament del segle XIX; aleshores calgué modificar completament l’edifici, especialment els absis i la nau; s'hi obriren capelles, s'arrebossà totalment, i adquirí la forma ‘habitual’ d’aquella època.

El terme de Santa Cecília és documentat des del 997, i la seva parròquia és anomenada al segle XI Santa Cecília de Moixons (de mocones), i cap al 1150 Santa Cecília de Galligants, noms d'antigues vil•les o grans propietats rurals, la darrera encara subsistent; però va prevaler el nom de Voltregà, és a dir, del castell que dominava sobre el terme.

Són pocs els trets característics del passat de Santa Cecília de Voltregà, petit terme governat sempre pels batlles del terme del castell, o baronia de Voltregà, el qual, després d'uns temps inicials de freqüents canvis de senyor, es va convertir definitivament, a partir del 1379, en una baronia de la mitra de Vic. Entre aquest any i el 1812 tots els batlles i administradors del terme foren designats pels bisbes de Vic.

El principi de la seva autonomia municipal data del 1782, quan la parròquia de Santa Cecília obtingué del rei i dels bisbes de Vic el privilegi de tenir un batlle propi, independent del batlle general de la baronia, que residia a la vila de Sant Hipòlit.

Em donava la sensació que el terme de 9 km 2 , està desproveït de locals i/o comerços on es poden adquirir els ben més bàsics, pa, queviures, bar,... sou pregats de confirmar-m’ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com , això és dissortadament freqüent en molts indrets del ‘forat negre’, però certament no pensava trobar-ho al Voltreganès.

SANTUARI DEL TALLAT. CATALUNYA

Veníem de Rocallaura l’Encarna, el Lluis i l’Antonio, havíem tingut una xerrada molt cordial amb el Joan al carrer del dipòsit de l’aigua, però el nostre desig de retratar la imatge de Nostra Senyora del Tallat, es veia frustrat una vegada més; superàvem la ventada, i remuntàvem els camps plens de verdor per arribar-nos fins al mirador del Tallat, a 787 metres d’altitud, on s’aixequen les restes del santuari d’estil gòtic que data de segle XIII.

D’aquest recinte rectangular, tancat amb una porta d’accés de mig punt adovellat, trobem la següent informació :

Des del 1081 hi ha documentat un petit castell, o millor una torre de defensa, del Tallat, i poc després el lloc és esmentat com un eremitori.

L'any 1354 hi fou fundada l'església amb el nom de Santa Maria del Puig del Tallat.

El 1372 encara es parla d'una capella eremitana i l'any 1475 se situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu vora la font de la Mare de Déu, situada prop del santuari i coberta amb una volta de mig punt. Fou en temps del rei Joan II, que faculta el sagristà del Tallat “per a poder postular, per tots els seus regnes”, a l'objecte de reedificar un magnífic edifici, inaugurat després pels Reis Catòlics.

Fou el mateix Ferran el Catòlic, des de Valladolid, qui va disposar, el 1509, que es fessin càrrec del santuari del Tallat els monjos del monestir de Poblet, amb el títol de priorat. Aquesta dependència del Tallat va durar fins al 1822, quan, a causa de la inseguretat dels temps, els monjos de Poblet acorden abandonar el Tallat i el dia 8 de març del mateix any la imatge de la Mare de Déu , - que segons la tradició - havia estat portada a Solivella per evitar-ne la seva profanació i/o el seu robatori, va retornar miraculosament al seu Santuari del Tallat; aleshores va ser traslladada fins l’església parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura, on sembla trobar-se a casa, i on és venerada actualment. No He pogut – fins al moment- aconseguir una imatge de la Mare de Déu del Tallat, i una noticia de premsa em feia entendre els recels de les Germanes de l’associació Família Llum i Vida de Rocallaura.

L'any 1835 i següents foren subhastats tant els terrenys com el mateix santuari, començant així la destrucció i el desmembrament.

Les restes conservades i la documentació disponible permeten reconstruir a grans trets la seva fesomia. L'edifici, que ja era pràcticament acabat el 1509, formava un conjunt compacte, tancat, de planta rectangular. Les dependències s'organitzaven a partir d'un pati, que tenia una galeria porticada al costat N, i al qual s'obria l'església, reedificada en 1804-05. Així el Tallat presenta en la seva concepció un nou plantejament arquitectònic, més pròxim al renaixement, tot i que la seva ornamentació escultòrica i elements com el porxo de la galeria són encara magnífics exponents del darrer gòtic. Aquests elements ornamentals, testimoni de la passada sumptuositat, foren arrencats i posats a la venda al principi del segle XX. El santuari fou un grandiós edifici gòtic florit, com encara avui ho indiquen les seves importants ruïnes i les restes de portes, finestres, la galeria gòtica que ara es troben al castell de Santa Florentina de Canet de Mar, al Museu del Cau Ferrat de Sitges i a altres llocs (la creu del Miracle, bell exemplar gòtic que féu alçar com a ex-vot el capità Miró de Granyanella, és al Mas de Misericòrdia de Reus.

El 1954 la imatge fou coronada canònicament per un breu de Pius XII.

El 1970 es constitueix l’associació d’Amics del Tallat, que han recuperat la propietat del santuari, obert nous accessos i rehabilitat l'antiga cisterna i dependències.

El 1975 se celebrà el primer aplec del Tallat (el penúltim diumenge d'agost) després de 150 anys d'abandonament, una imatge de la Mare de Déu, fou alçada novament al mateix lloc.

Un gran nombre de pobles i viles de les rodalies ¡, i les comarques veïnes, la Conca de Barberà, la Segarra, i àdhuc de les Garrigues hi realitzen anualment processons i romeries.

De Le Rosey (Marhles), a la vall del Loira, a França, a Llinars del Vallès Oriental.

De la vida de Marcel•lí Josep Benet Champagnat Chirat, en trobareu força dades en aquest enllaç que us deixo :

http://www.maristes.cat/bonav/3-Pastoral/Maristes.htm

Del Seminari de Llinars, que exerceix avui com a casa de Colònies, en sabem poca cosa :

El recordat - sobretot a la ciutat de Sabadell - Felip Gallifa Maqueda, que va nèixer a Barcelona l’any 1950, on serà alumne dels Maristes La Immaculada de Barcelona, ingressava al Seminari Marista de Llinars del Vallès a l’edat de 12 anys, i emetia els vots religiosos l’any 1968.

El germà Emili Turú Rofes, actual Superior General del Maristes - va néixer el 24 de gener de 1955 a Barcelona (Catalunya, Espanya). Va viure tota la seva infància a Marçà, Tarragona. Va iniciar la seva vida marista a Llinars del Vallès el 1968.

En voldríem saber més coses :

Quan i sota la direcció tècnica de quin arquitecte es va aixecar l’edifici ?.

Fins quina any exerceix la seva funció de Seminari ?.

No podíem obtenir aquestes dades del Mapa de Patrimoni de Llinars del Vallès, perquè fins al moment de redactar aquest breu no tenim constància de la seva existència; no podíem accedir on line al POUM, que donades les dimensions de Llinars suposem que existeix.

Els Germans Maristes, i altres ordres religioses, masculines i femenines, han tingut per Catalunya una importància cabdal; pensem que tota la seva història ha estat recollida curosament, però ens sobta l’absència d’informació en els mitjans digital.

En la mesura de les nostres possibilitats, i l’ajuda de les diferents Congregacions, intentarem fer-vos conèixer aquest boci fonamental de la nostra història.

BALNEARI DE ROCALLAURA. EL SOMNI DE RAMON TARRUELL LLOBET.

M’aturava per retratar el ‘nou balneari de Rocallaura’ ;

l’havia vist en un estat molt degradat en alguna de les meves visites per aquestes terres al límit de la comarca de l’ Urgell.

L’aixecava – parcialment - Francesc de Paula Nebot i Torrens [ Barcelona, 1883 — Barcelona, 1965 ]. Noucentista [*] estricte, alguns dels seus treballa foren :

El cinema Coliseum (1922-23) —la seva obra més representativa—, la façana de la Companyia Telefònica (1927) i un gran nombre d'edificis d'habitatges de l'eixample barceloní: Muntaner 393 (1917), rambla de Catalunya 50 (1920), passeig de Gràcia 77 (1923), Balmes 360-366 (1934-36) i Balmes 368 (1947), entre altres, que mostren el seu bon ofici i la seva versatilitat, segons el moment polític i cultural.

Fou catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1912), vocal tècnic del Consell d'Investigacions Pedagògiques de la diputació provincial (1913), director de l'Escola d'Arquitectura barcelonina (1923-36 i 1940-53), tinent d'alcalde d'obres públiques de l'ajuntament de Barcelona —projecte de la plaça de Catalunya (1924-26)— i president del Gabinet Tècnic de la Junta d'Obres de la Universitat (1952).

[*] El Noucentisme va ser una reacció contra els ideals que havia promogut el modernisme, el moviment artístic que havia predominat a final del segle XIX i que preconitzava el principi de ‘l’art per l’art’. Els noucentistes defensaven un tipus d’arquitectura que no fos tan sols estètica, sinó que també tingués una funció social.

D’aquell projecte de construcció d'un hotel balneari de gran categoria que es va veure truncat a l'inici de les obres; avui s’ha reconstruït un cos d’aquell projecte , que incloïa un hotel de 5 cossos amb composició simètrica a base de 3 torres amb coberta inclinada a 4 aigües de ceràmica vidriada.

El somni que començava l’any 1909, quan l'Aigua de Rocallaura va ser declarada d'utilitat pública; avui ofereix un total de 82 habitacions, incloent 9 suites júnior i 6 suites.
Us en recomano la visita, i en deixo l’enllaç : http://www.balnearioderocallaura.com/es/balneario.html

Quan al topònim recollia dues versions que s’expliquen per la contrada :

L’església dedicada a Sant Llorenç [Laurentis ] està aixecada en un pla rocós, al capdamunt de la riera del Maldanell; la capçalera comença just al trencall del Santuari del Tallat. Fora més una sinopsis , que una versió abreujada, ROCADESANTLLORENC

S’explica que un pagès estava llaurant els petits plans pedregosos al començament de la riera de Maldanell ; tot d’una es va desprendre una gran roca i va caure damunt dels bous matant-los a l’acte. El pagès amb els palmells oberts al cel, va exclamar : Senyor, jo sempre he fet allò que calia, he intentat donar compliment a tots els teus manaments; que faré ara si m’he quedat sense els bous que m’ajudaven ?.

Es fama que Déu li va contestar : digues-li a la roca que llauri.

Així ho va fer, i ple de convicció va cridar : ROCA LLAURA ! ; des d’aleshores i fins el darrers dels seus dies, va comptar amb l’ajuda de la roca.

Com sempre agrairé les vostres aportacions al coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DE VALLFERMOSA. EL PENEDÈS SOBIRÀ

S’explica en clau de llunyania dels llocs més poblats, el trasllat de la parròquia de Vilobí del Penedès, des del seu original enclavament, on està situat avui el fossar del Municipi. Això ha suposat en la pràctica que la dita ‘Capella del Cementiri’, sigui un temple de dimensions colossals, molt interessant en termes arquitectònics, malgrat les successives ampliacions i reformes.

Vallformosa (Sancte Marie de Valle fermosa) fou des del segle X una quadra del terme de Sant Martí Sarroca ; a finals del segle XII trobem esmentat Vilobí a la documentació. Des del segle XIIè Vilobí, Vallformosa, Sant Martí Sarroca,.. passen a dependre de la Pia Almoina de Barcelona; els canonges de la catedral de Barcelona seran els senyors d’aquestes terres fins a la desaparició del feudalisme al segle XIX.

Sens dubte en origen l'església de Vallformosa fou d'estil romànic, i es degué enderrocar al segle XVI, que és quan es comença a construir l'actual, enllestida al segle XVII. És molt possible que la decoració d'estucs interior sigui també del segle XVII. La finestra esbiaixada de l'absis du la data del 1652 que es pot considerar com a bona. Amb tota seguretat, al segle XVIII s'optà per dotar l'església amb un porta de més gran categoria, iniciant la construcció del frontó que emmarca la porta de la façana principal, i que du la data del 1778.

L’any 1842 el territori de Vallformosa fou agregat a Vilobí i des de 1846 Vilobí inicià el seu camí com a municipi independent, si bé la parròquia es seguí anomenant Santa Maria de Vallformosa , ara de Vilobí.

Al segle XIX es feren algunes reformes interiors, per exemple la d'adequació d'una de les capelles laterals al culte de la Puríssima Concepció, cosa que va fer que es cobrís de forma plana, i es pintés i decorés amb tons pastels.

L’any 1888 està documentada una ampliació i remodelació del cementiri.

Durant el segle XX també s'han efectuat algunes transformacions, però en aquest cas exteriors, així en una fotografia conservada de l'església a principis del segle XX, s'observa que el cementiri no ocupa l'espai actual, sinó que es limita a ser un afegit al cantó de migdia de l'església, quedant de lliure accés la façana i la porta principal. La porta d'accés al cementiri és la mateixa que l'actual d'entrada al recinte. Cal pensar que en un moment posterior es produí una modernització i ampliació del cementiri que s’estengué cap a la zona de la façana principal, i al tancar-se englobà tota l'església.

L’ església va ser la parroquial del terme de Vilobí fins el 1933.