El cas d’un nin àrab de nom Soufian Bouyinza Dobbou, de Marroc, que va tenir una malformació degenerativa de naixement, és una síndrome molt estrany que deforma les extremitats inferiors, ajuntant els dits dels peus i que se li dupliquen i rejuntant els dits de les mans impedint els moviments correctes.
El pares varen accedir a diversos processos d’operacions quirúrgiques que resultaren fallits, fins que a un moment se’ls hi va proposar una sola possibilitat que era la d’amputar les cames. Conte la mare, que el nin, que en aquells moments feia tercer d’ESO, ho sabia i que un dia mentre estava jugant, li va dir a la mare que passaria per l’operació. La mare conte que abans de l’operació el nin botava al sofà de casa seva i deia que volia volar, la mare pensava que no ho assoliria mai.
Va passar per l’operació i posteriorment a través d’un treball universitari sobre la integració de persones incapacitades, li varen donar tot el suport necessari. I un conjunt de mestres, directors d’escola, auxiliar d’educació especial, començaren a treballar amb ell que ja portava unes cames ortopèdiques. La valentia d’una decisió així i a aquella edat, em portà a admirar el temple del nin. No vull deixar d’anomenar a l’equip de metges i cirurgia.
Qui contava tot el que va ocórrer era la mare, que se la veia molt sencera, malgrat en alguns moments s’emocionava. No hi havia per menys. En el documental es mostrava totes les activitats que Soufian estava fent: natació, basquet en cadira de rodes, estudis ben igual que els seus amics i amigues sense aquestes mancances; tot amb el suport d’aquells professionals que els vessava humanitat.
Vull transcriure les paraules de l’auxiliar d’educació especial Ruth Polo, que va dir i em vaig sentir totalment identificat, ja que en part reflectia el que nosaltres intentem fer a la nostra consulta: “Donar-li les eines que necessita, perquè a mi no em necessiti”. Lliçó clara de no crear dependències que no ajuden gens ans el contrari.
La directora de l’escola, i també transcric unes paraules seves: “Som nosaltres els qui els hi posem els límits” i “assumeix totes les dificultats i les supera”.
Respecte a la relació que s’ha establert amb Leo Messi, un amic del nin, Ferran Vila, digué: “Hi ha una connexió entre en Messi i ell, que només l’entén ell” i afegia l’educadora: “El Messi lluita la pilota fins al final, i ell ( en Soufian) lluita la seva pilota fins al final” I podria afegir que tal volta Messi ha arribat a esser un jugador genial, el millor del món ara mateix, perquè no ha oblidat els seus orígens, i a més se li nota la seva capacitat per a compartir, un cor d’or i una humilitat que li vessa, de la qual moltes altres persones amb menys vàlua que ell, n’haurien d’aprendre.
Contemplar aquestes situacions de superació i el suport de molts professionals, amb el suport de la Universitat, em dignifica com a ésser humà, em torna a mostrar que existeixen moltes persones que no es troben allunyades de la seva vertadera essència, ans el contrari. Són éssers equilibrats que comparteixen amb els altres ( no competeixen) tot el que poden i saben. Aquesta és per mi la vertadera solidaritat que s’hauria de practicar els tres-cents seixanta i cinc dies de l’any , en totes les relacions que tinguem: parella, familiar, amistat i professional que seran les que realment crearan un món molt més harmònic, compassiu i solidari del que és ara, per a les properes generacions.
Tal a vegades not que em repeteix, però vist el que ocorre , em sembla més que necessari anar fent aquest recordatori, perquè la solidaritat no s’acabi passades les festes nadalenques.
Som molt més forts dels que ens pensem, tan sols ens manca creure-ho i anar assolint petits objectius fins arribar al més gran. La vida realment és una cursa compartida, de consecucions assolides amb altres éssers humans. Cada cop que un ésser humà assoleix un objectiu jo també en sóc beneficiat, ja que tots naveguem dins del mateix vaixell.
M’acomiad deixant l’enllaç, vos asssgur que val la pena mirar-lo.
Josep Bonnín
(*) http://www.tv3.cat/videos/3879030/Soufian-el-nen-que-volia-volar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada