Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i nebots,
Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres.
Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.
Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:
Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.
Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir carinyosament: “fuig”.
I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú.
Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.
Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.
Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.
El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel•lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.
Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col•laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també.
Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.
Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home altruista.
He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.
En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.
Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.
Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,
Júlia
Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel•lectuals i científics en aquest petit país.
Som i serem gent catalana
tant si és vol com si no és vol
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Miquel Pujol Mur
Berga, 20 juny 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada