EL SANT JORDI DE LES NOIES
El Vicens, el marit, ha baixat a Manresa amb una carrega de plantes medicinals que li ha demanat la Teresa per mitjà d’una carta escrita per la Júlia. A més ha romàs uns dies fent companyia a les dues dones, aprofitant-se que al mas no és necessària la seva presència, només amb l’avi i els dos fills poden fer la feina.
Han estat uns dies dolços, tant per la mare com per la filla. La Teresa per la companyia del seu home, la Júlia perquè ha conegut el seu pare sense els maldecaps del treball de la terra. “Com canvia el pare”- pensa.
Però la realitat ha tornat a la seva vida, el Vicens ha retornat al mas, a la muntanya, i les dues dones van cada matí a vendre al mercadet. L’altra novetat és que la Júlia va a col•legi. Per mitjà de la Paulina, la Concepció, una amiga mestra, li dóna classes, a les tardes, amb un grup d’alumnes endarrerides d’estudis. La professora i, així mateix la Teresa estan molt orgulloses dels progressos de la noia. Sembla que la nova ensenyança, tan diferent de la monotonia del sistema repetitiu de la religiosa del poble, ha estat una llum que ha il•luminat el cervell de la Júlia, malgrat que sempre ha estat una xiqueta espavilada.
Continuen vivint amb la Paulina. Els ha deixat una habitació a la casa i un petit magatzem al pati. Al mateix temps està molt contenta de poder gaudir de la seva conversa i de tenir unes persones al seu costat.
Més, vet aquí, que la felicitat mai és llarga a la casa dels pobres. La Teresa observa la seva filla com distreta, sembla com si la feminitat recentment iniciada la fes esquerpa i una mica distant.
La Concepció, la mestra, per mitjans de la Paulina, sense dir res a la Júlia, ha citat la Teresa al col•legi. Ha donat una excusa a la filla i s’ha escapat a parlar amb la professora. Aquesta la rep amb un somriure i la fa asseure amb una cadira a la sala de visites.
Miri, Teresa, l’he fet vindra per dir-li que la Júlia fa uns dies que no avança, es distreu i es estrany que una alumna tan intel•ligent no tregui més profit dels estudis. Què li passa?
Passar-li diu! Ai, no crec que li passa res d’especial. El mateix que totes les noies a la seva edat, passar de ser una cria a ser una dona. Ara precisament el meu home ha passat uns dies amb nosaltres i tot ha anat força bé.
Amiga Teresa, obri els ulls, no els tingui closos, no sigui que algun bordegàs vagi darrere la seva filla. Encara és molt jove...
La Teresa surt de l’entrevista amb els ulls oberts, esparverada i murmura:
Vatu a l’olla, ara que tot va sobre rodes, aquestes.
Torna a la parada i guaita vigilant les mirades de la noia. Aquest matí no veu cap cosa anormal. A la tarda ho comenta amb la Paulina, aprofitant-se de l’absència de la Júlia a l’assistir a classe, i aquesta s’ofereix per cuidar-se del que fa la noia. Li agrada la mossa, és joveneta, és maca i riallera, no voldria que es perdés, ni que hagués de tornar al poble, com ha insinuat la mare.
Aquesta tarda la Júlia triga més de l’habitual a regressar de col•legi i immediatament es recull a l’habitació, mentre la mare ajuda la Paulina en el sopar i a posar la taula.
La Teresa crida a taula a la Júlia i, quan surt de l’habitació és dóna compte com ha canviat la seva filla. En pocs dies aquella cria prima i llargaruda ha arrodonit el seu cos, s’ha omplert una mica per tot arreu i la seva cara té una mirada més viva, menys de nena. En sortir de la cambra porta desfetes les clàssiques trenes i els cabells emmarquen el seu front, caient ondulats fins a les espatlles. Uns ulls nets i tendres, però un xic maliciosos, brillen en la seva fesomia. Els llavis vermells i molsuts acaben de desterrar el record de la petita Júlia.
La seva cara morena mostra encara els senyals que fa uns moments estava una mica vermellosa.
La Teresa ha sumat tots aquests detalls i, mentre sopen, no pot dominar-se i deixar anar:
Manoi, sembla que has arribat tard, què t’ha passat?
Res, mare, la mestra que ens ha fet quedar per recollir uns mapes i després ens ha explicat la llegenda de sant Jordi i...
Nena, que te’n empatolles, si he vist la teva professora quan tornava a casa de comprar - és una mentida, però amb les mentides a vegades es treuen les veritats- Quin sant Jordi o dimoni és aquest?
La mossa ajup el cap i se li torna a envermellir la cara.
Mare, que a tu també t’agrada estar amb el pare- Ara la seva cara es posa vermella com un tomàquet.
Malhaja criatura, què vols dir amb això? - crida la mare.
Calma, Teresa, no et posis així i deixa parlar la mossa - intervé la Paulina.
Caram, sí encara hauré de callar, jo, que tan m’he cuidat d’aquesta sapastre.
Mare, si no ha estat res, un petó petit..
La Teresa enretira la cadira, es posa dreta i mira la seva filla com si una bestiola increïble, un drac, fos davant dels seus ulls. La Paulina s’aixeca així mateix i li posa una mà a l’espatlla.
Va, dona, un petó no té cap importància. Assenta’t i parlem.
Sí, sí, comença amb un petó i s’acaba com la Quima del costat. Què no tens recordes, filla?
Però, mare, si deies que tot li ha anat bé.
Anar bé, anar bé. Sí, si anar bé vol dir casar-se amb un home vell que vol un fill!
Però, mare, si només ha estat un petó i...
Només faltaria. Anem-hi, explicat i no et deixis res al pap. Qui és?
El Jordi, el cambrer de la taberna del mercat.
Aquell, si té quinze anys més que tu. Quasi pot ser el teu pare. Continua...
La Paulina empal•lideix en l’escoltar el nom.
Ja ho sé. Però quan passa davant de la parada em fa unes mirades tan dolces i molts cops em diu coses tan boniques. Avui, en sortir de classe l’he trobat, m’ha parlat i m’ha dit tantes, tantes floretes que, seguidament, quan ha acostat la seva cara i m’ha fet un suau petó no m’he pogut enretirar. Però he sortit corrent, mare. M’he posat molt neguitosa i he plorat de frissança i de no sé què...
La Paulina se la mira i diu.
Pobre criatura, tan tendra, i que a les primeries de l’amor vagis a conèixer aquest home. Aquest no és un sant Jordi, malgrat se’n digui, aquest filla meva, com si ho fossis de filla meva, és en realitat el drac. Verd, llefiscós i mala persona. Aquest Jordi-drac amb les seves parauletes ensucrades amb la seva amabilitat, amb les seves caigudes d’ulls ha atrapat entre les seves garres moltes noies innocents i la seva llança no n’ha perdonat cap. En fi, és el pare del nen de la Quima i d’altres que no sabem. Ha passat alguna cosa més?
No, ho juro, només un fugisser petó.
Bé, ja hi parlaré jo i tu ni t’acostis. No seria just que després dels sacrificis del teu pare i meu per un caprici d’un home i la teva innocència anés tot muntanya avall - recomana més que mana la Teresa-. Fuig d’aquesta boca sensual i d’aquests llavis si no vols cremar amb les seves flames.
Jo parlaré amb la seva dona i crec que el mantindrà fermat. Maleït Jordi-drac. La llegenda diu que del cos del drac mort va néixer un roser, d’aquest Jordi només poden créixer bardisses- acaba la Paulina.
Miquel Pujol Mur
Berga, 24 d’abril de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada