Al Jordi Vila Juncá sovint li surt el poeta que porta dins, i alhora que
magnifiques fotografies, publica peus informatius, molt interessants, com
succeïa quan retratava el poble de Pal, a la parròquia de la Maçana (Andorra), a 1 551 metres
d’altitud , escalonat de cara el migdia,
a la vora del riu de Pal (que neix a l’alt de la Capa i forma a Erts, juntament
amb el riu d’Arinsal, el riu d’Erts), dominat per l’església parroquial de Sant
Climent, romànica (segle XI), amb un campanar de planta rectangular decorat amb
finestres geminades.
Una preciosa model , posa davant del poble de Pal.
El Jordi Vigué i Vinas . l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) ,
el Xavier Llovera i Massana , el Jordi Guillamet i Anton , el Joan-Albert Adell
i Gisbert , la Marta Planas i de la Maza
, i la Pilar Burgués i Montserrat, escriuen
de l’església de Sant Climent de Pal , a la parròquia de la Maçana, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0649201.xml
Sant Climent de Pal conserva una part important dels murs romànics de
migjorn i de ponent, en els quals hi ha una gran part dels paraments originals
(les dues finestres de la paret de migjorn, tapiades possiblement al segle
XVIII, han estat reobertes, i una altra, oberta aquesta època, ha estat tapada,
tot i que és visible a l’interior), mentre que al de tramuntana fou oberta una
capella lateral, capella que, a causa de la configuració del terreny, fou
tallada a la penya, en gran part; de fet l’altar també ho fou. Posteriorment la
construcció fou ampliada novament per aquesta banda de tramuntana.
L’espai lliure d’aquesta ampliació, entre l’altar lateral i els peus de la
nau, vist que queda a un nivell més alt que aquesta, és ocupat per un
desembaràs amb accés des del cor que hi ha als peus de la nau, tot i que
originalment l’accés a aquesta habitació fou des de l’exterior, per la part de
ponent.
L’absis romànic ha desaparegut; al seu lloc hi ha un absis quadrat
segurament del final del segle XVII o del principi del XVIII, època en què hom
féu un retaule, avui situat en aquest lloc (1709).
S’accedeix a l’església a través d’un porxo que hi ha davant la paret de
migjorn. L’accés a aquest es fa per sota una arcada amb arc de mig punt
decorada amb un fris de dents de serra, actualment restaurada. Mitjançant
alguns graons hom arriba a la porta de l’església, també amb arc de mig punt.
Dues finestres, suara esmentades, de doble esqueixada i arc de mig punt donen
llum a l’interior.
La porta original era més alta que l’actual, puix que així ho confirma un
arc visible des de l’interior, situat sobre l’entrada. En certa època l’entrada
fou situada als peus de la nau, però actualment torna a ésser al lloc original.
La coberta és com en la majoria de capelles d’Andorra a dos vessants amb un
enllatat de fusta sobre bigues del mateix material i lloses a l’exterior.
Interiorment una volta de canó cobreix el temple. Hom ignora si originàriament
aquesta fou la solució adoptada, tot i que sembla segur que, quan fou
construïda la volta actual, les parets laterals de la nau foren sobrealçades
per suportar la coberta exterior, i que l’altar lateral tenia una coberta
independent i llum directa de l’exterior; l’existència d’una finestra en aquest
indret així sembla confirmar-ho.
Prop de l’absis s’obre, a la paret de tramuntana, una porta estreta, amb un
arc de mig punt que permet d’accedir al campanar.
El campanar és, sens dubte, la part més característica de l’obra romànica.
De planta quadrada, té tres pisos de finestres, els dos primers amb geminades i
el tercer també amb geminades però dobles, les úniques d’Andorra. Les del segon
pis són les més altes. Els mainells són una senzilla pedra dreta que en suporta
una altra, més o menys trapezoïdal, que serveix de suport dels arcs. A la
primera planta la decoració és absent. A la segona hi ha el característic cos
refós, acabat en la seva part superior amb quatre arquets cecs, fets amb tosca,
com els arcs, cosa que crea a cada costat, vora les cantonades, una
pseudo-lesena.
A la tercera planta, entre les dues finestres geminades hi ha un petit
muret o pilar que forma una lesena i dos cossos refosos acabats amb tres
arquets cadascun. En aquesta planta també hi ha, completant la decoració, els
arcs de les finestres remarcats amb un sobrearc una mica més sortit. Sota el
primer pis de finestres geminades hi ha, a la paret de migjorn, una finestra
mig tapiada, actualment només visible des de sota el llosat de la nau,
senzilla, amb un arc de mig punt a l’exterior i llinda de fusta des del centre
del mur cap a l’interior. Per la seva situació sembla que en l’obra original
devia anar situada just sobre el llosat de la nau.
La coberta de lloses comença immediatament damunt el darrer pis de
finestres, i el sistema utilitzat és el mateix que en altres campanars
andorrans, ja descrit en parlar de Sant Joan de Caselles.
L’aparell és força irregular; les pedres han estat, però, triades i formen
unes filades més o menys ben fetes, tant a la nau com al campanar. L’argamassa
és un morter de calç. Per reforçar les parets del campanar, sota cada pis de
finestres a la part inferior han estat col·locades unes bigues de fusta, que
formen un quadrat que lliga tot el conjunt.
Les característiques tipològiques i constructives de l’església de Sant
Climent de Pal són molt similars a les de la major part d’esglésies andorranes
i, com elles, cal situar-ne la cronologia a cavall dels segles XI i XII.
Cal destacar la peculiaritat del segon pis del campanar amb la presència de
les dobles finestres geminades. Aquest detall no té paral·lelismes en els
campanars de torre de petites dimensions, on les finestres solen ésser úniques,
i sembla una imitació en miniatura d’una solució més pròpia dels grans
campanars de torre del segle XI, com els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Salvador
de Breda, o la seu de Girona.
Amb tot, el campanar de Sant Climent de Pal presenta una tecnologia, en els
seus murs i detalls ornamentals, molt més perfeccionada que la que hi ha en
altres campanars andorrans, com el de Sant Miquel d’Engolasters, o Santa
Coloma, i, en canvi, s’acosta a les formes de Sant Julià de Lòria o Santa Eulàlia
d’Encamp, on els motius llombards són resolts amb notable seguretat i
perfecció. Això permet de suposar que aquests campanars corresponen al final
del segle XI, més propers dels seus models estilístics que encara són
interpretats amb correcció
La parella romànica, la Rosa i el Miquel,
ens expliquen la seva visita:
https://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/05/sant-climent-de-pal-la-massana-andorra.html
A l’església de Sant Climent de Pal és venerada la imatge de la Mare de Déu
del Remei, advocació que rep també l’església juntament amb les de Santa Coloma
i Sant Julià i que és una de les més esteses a tot el Pirineu. La marededéu fa
54 cm d’alçada, és de fusta policromada i es troba en molt bon estat de
conservació, ja que ha estat restaurada i hom pot apreciar la seva policromia
original.
La talla és de tipus estilitzat i presenta una total frontalitat, tot i que
és asimètrica, a causa del desplaçament lateral del Nen cap al genoll esquerre
de la Mare. Aquesta és una característica de les imatges del darrer terç del
segle XII, bé que en aquesta talla cal tenir en compte d’altres elements que en
retarden la datació.
La Mare és asseguda en un tamboret, amb motllures horitzontals a la part
superior dels laterals. No té escambell, la qual cosa vol dir que no es tracta
d’un tron, i els seus peus reposen directament damunt el sòcol del conjunt.
Mare i Fill porten corona. La de la Mare és bastant deteriorada; li resta únicament
una peça original, i encara incompleta, que sembla haver tingut una forma
trilobada, com veiem en la corona del Fill. Aquesta és coronada per unes peces
trilobades en relleu, les quals imiten un cert treball d’orfebreria, totes
completes i en un estat de conservació excel·lent.
La cara de la Mare és plena i arrodonida. Igual com ocorre en la imatge de
Canòlic, hom diria que l’artista, per a la realització de l’obra, s’ha inspirat
en les imatges camperoles pirinenques. Això fa pensar en l’evolució ja clara
cap a una més gran humanització i realisme i, per tant, en un apropament al
període gòtic.
Va vestida amb una túnica de color vermell, d’escot rodó i cenyida a la
cintura amb un cinyell decorat. És molt llarga i li cau tot formant uns plecs
sobre les sabates i arrossegant-se per terra. Per sobre duu un mantell amb una
sanefa decorada, que li cobreix l’espatlla i l’avantbraç esquerre i li passa
per la part exterior del braç dret, envoltant-lo, tot fent una volada, per
acabar passant per la falda i perdent-se sota el Fill. Cal observar també que
els plecs del mantell han deixat d’ésser lineals i tenen una volada més
natural. Els de la part superior són horitzontals entre els genolls, però, a
poc a poc, es fan més folgats i, cap a la part inferior, prenen ja forma de V.
Tant la manera de dur el mantell que acabem de descriure, com aquests plecs, són
ja característiques del segle XIII i, per tant, elements importants a tenir
presents a l’hora d’establir-ne la datació.
Al cap porta un vel de color blanc que no li deixa veure els cabells.
Amb la mà esquerra agafa el Fill per sota, de manera que aquest seu sobre
la mà de la Mare.
La posició del Nen sobre l’avantbraç de la Mare i els peus damunt el
genoll, és una postura incòmoda que adopten les imatges tardanes del segle
XIII. Aquí probablement estem en l’estadi immediatament anterior i, per tant, a
la primera part del segle.
La mà dreta pren verticalitat i s’enlaira cap amunt, tot retenint la bola
del món. Ara bé, segons l’opinió de Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de
Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006) i
V. Allegre, que coincideix amb la descripció d’A. i J. Puigoriol, es tractaria
d’una poma simbòlica. A. Noguera considera aquest atribut vegetal com una
derivació de la bola del món que simbolitzaria la causa de la perdició del
gènere humà i situaria aquest tipus d’imatges al final del segle XIII o al
començament del XIV.
El seus peus van calçats amb unes sabates negres, que li surten de la
túnica fent un plec en forma d’arc.
La cara del Fill és de faccions grosses i arrodonida com la de la Mare.
Mare i Fill s’assemblen molt. El Fill porta una túnica de color vermell bastant
arrapada al cos i molt llarga, que li cau fins als seus peus, nus, tot formant
un plec en forma d’arc. A sobre porta un mantell.
La mà dreta ha estat modelada de manera molt esquemàtica i els dits gairebé
no han estat dissenyats. Sembla trobar-se en actitud de beneir. La mà esquerra,
molt més grossa que la dreta, aguanta el llibre tancat, que agafa per la part
inferior.
Una visió general d’aquest conjunt escultòric el fa relacionar— segons les
opinions de M. Durliat, V. Allegre i A. i J. Puigoriol—, amb les marededéus de
la regió de Comenge, al Pirineu Central.
Pel que fa a la datació, els diversos elements comentats al llarg de la
descripció la fan situar cap a la primera meitat del segle XIII. Ara bé, si hom
pren com a certa la hipòtesi que l’atribut sigui una poma, caldria retardar-ne
encara més la datació. Marcel Durliat (Anjoutey,
Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre
del 2006 i V. Allegre la situen simplement al segle XIII, mentre que A. i J.
Puigoriol matisen més i la daten cap a les acaballes d’aquest segle
He de confessar que m’irrita aquest costum – mal costum- de citar únicament
la inicial del nom i el primer cognom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada