IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT PERE DE L’ARCA. LA JONQUERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de  l’Empordà  sobirà i les comarques confrontades, i atèsa la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

En aquesta  ocasió publica fotografies  de l'antiga església   del Coll del Pla de l'Arca, advocada a l’Apòstol Sant Pere, al terme de  la Jonquera, a la comarca de l’Empordà sobirà, de la que  Joan Badia i Homs / Benjamí Bofarull i Gallofré / Enric Carreras i Vigorós / Miquel-Dídac Pinero i Costa , expliquen que al  seu voltant hi ha un conjunt de restes disperses de construccions que pertanyen al poblat medieval. En un punt més apartat, vers el sud, ha estat identificada molt recentment l’arca o el sepulcre megalític que ha donat nom al lloc. Els camins per arribar-hi són els mateixos que els indicats per a l’església de Sant Pere del Pla de l’Arca.

 

Fins avui no s’han donat a conèixer notícies històriques referents a aquesta església. Tot fa suposar que fou la parròquia o sufragània al servei del poblat medieval situat al seu entorn i també escampat per l’ampli paratge del pla de l’Arca. Quan ja no era dedicat al culte, el temple fou notablement modificat per convertir-lo en mas, en una data indeterminada. Tanmateix, pels elements de construcció que corresponen a aquest casalot, cal suposar que la transformació es produí als segles XVI o XVII, si no abans. És molt possible, doncs, que l’església restés abandonada en època força més reculada, la qual cosa, juntament amb la poca importància demogràfica del lloc, podrien explicar en part la manca de dades documentals conegudes

Les restes, ja molt poc visibles, de diverses construccions del poblat medieval són molt amagades per les garrigues i també per les terres i pels mateixos enderrocs. Segons les èpoques i els canvis de vegetació poden arribar a esdevenir pràcticament imperceptibles, mentre que en altres avinenteses hom pot identificar clarament la planta d’amplis sectors d’algunes de les antigues edificacions. Arreu del conjunt, la construcció és a base de pedres simplement lligades amb fang. El gruix de les parets sol ésser de 60 a 70 centímetres. Aquests murs es mantenen en alçàries irregulars i sempre molt minses. Com a màxim arriben a atènyer els 80 centímetres , mentre que en alguns punts amb prou feines sobresurten del nivell actual del terreny. Són fets amb blocs de granit sense treballar o només trencats, de mides mitjana i petita, que hom ha procurat de col·locar ben ajustats. Hi ha fragments d’aparell on aquestes pedres tendeixen a sedimentar-se horitzontalment, però molt sovint es disposen inclinades en un sol sentit i en diferents punts formen rengles d’opus spicatum ben marcat.

 

Hi ha tres edificis o conjunts de casalots ben identificats. De cap de les construccions no es pot esbrinar la planta completa. Es veuen, però, trams considerables dels murs perimetrals i també importants testimonis dels compartiments interiors. Les plantes eren complexes i irregulars, ja que s’adaptaven als desnivells naturals del terreny, i s’aprofitaven els afloraments de roca per assentar-hi les parets. Les estances interiors participen igualment d’aquestes irregularitats. En general són nombroses i de petites dimensions, però també hi ha sectors on en veiem de més grans, allargades. Són compartiments trapezials, fins i tot n’hi ha algun de poligonal. Els angles rectes hi són rars. Hi ha també estrets passadissos o entrades.

 

A migdia de l’església es troba una àmplia esplanada circuïda per una tanca de paret seca que potser és de l’època del mas afegit al temple. És possible que també assenyali els límits de la sagrera per aquesta banda. A l’altre costat, a uns 40 metres  de l’església, hi ha els vestigis d’una de les construccions o un conjunt edificat visible en un espai d’uns 25 × 15 metres, que tenia nombroses estances. Més al sud-oest, a l’altre costat del camí que arriba des de migjorn, hi ha altres restes, menys visibles, amb murs d’una llargada considerable.

 

Una altra edificació, gairebé a tocar de l’església (a uns 4 metres  vers el nord-oest, només presenta restes visibles de dues grans estances.

 

Uns 14 metres  a llevant del temple hi ha un altre edifici que s’endevina de planta complexa i que s’estructura entre grossos roquissers. Les restes visibles ocupen un espai d’uns 18 × 12 metres.

 

Els fragments de terrissa grisa que s’escampen per l’indret acaben de demostrar que es tracta de les restes d’un poblat d’origen alt-medieval.

 

Uns 200 metres al sud-est de l’església i el poblat, al cim d’un planell més alt que és acinglerat per un dels costats, hi ha vestigis de murs de la mateixa factura que els de les construccions descrites. Insinuen una estructura allargada, en un front murat d’uns 40 metres que protegia l’estreta llenca més o menys planera del penyal. Per l’emplaçament i les característiques ha de tractar-se de les restes d’una obra de defensa i guaita.

 

A la rodalia del Pla de l’Arca hom ha començat a identificar altres vestigis de poblament medieval, restes de masos o casals dispersos i aïllats, i també agrupaments o petits nuclis d’habitacles, com el situat vora l’església. Com a lloc arqueològic tota la contrada del Pla de l’Arca té un elevat interès.

 

Que l’Apòstol Sant Pere, que es va considerar indigne de morir com Jesús de Natzaret,  intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.