TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

diumenge, 29 de gener de 2023

SEMINARI DIOCESÀ DE LA SEU D’URGELL. L’URGELL SOBIRÀ. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA, LA VEGUERIA DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vilá Juncá, retratava un grup de cavalls i cavallers passant per davant del que havia estat Seminari Diocesà de la Seu d'Urgell, impulsat pel bisbe Josep Caixal i Estradé (El Vilosell, Garrigues, 9 de juliol 1803 - Roma, 26 d'agost 1879) i dissenyat per l’arquitecte Tomàs Samsó, del que ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs a l'email castellardiari@gmail.com .





Fins a l’arribada del germans de les Escoles Cristianes (1910), els nois de la ciutat acudien al Seminari, el seu ús com a centre d'educació, ple d'infants i de joves en època d'estudi, va decaure a mesura que les vocacions van minvar.


Les  noies estudiaven al que avui és el  Centre cultural les Monges



Patrimoni Gencat ens diu del Seminari; gran edifici d'estil neoromànic. La planta té forma de lletra E orientats els braços vers el sud. L'imponent edifici, avui desocupat gairebé del tot, té una biblioteca de 16 000 volums, entre els quals destaca un fons antic provinent del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, des convents suprimits el 1835 i del Palau Episcopal.


Actualment serveix com a residència d'estudiants.


El retratava a l’agost de 1985 l’Antonio Moras Navarro, fotògraf de Patrimoni, al que l’Urgell sobirà li deu un reconeixement explícit.




https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15759


La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html


Els evangelis  expliquen que  Ponç Pilat,  donava a triar als jueus entre Jesús i Barrabàs – i triaven aquest segon- ,  la tria que ens proposa l’inefable Salvador Illa Roca (La Roca del Vallés, Barcelona, 5 de mag de 1966) – el càrrec polític que acumula més morts en la seva àrea de competència  desprès del sàtrapa -,   és entre els casinos i els jocs o entre la vida i la salut dels que viuen a Catalunya,  ens temem el pitjor.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/12/crims-per-omissio.html

 

Sempre, sempre, sempre, trobem a faltar imatges i dades dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  val a dir que la  despoblació dels Pirineus  i la manca de sensibilitat d’alguns polítics – ho fa encara més difícil. De genolls si cal, us demano que ens feu arribar imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.  

dissabte, 28 de gener de 2023

PARRÒQUIA DEL CRIST REDEMPTOR. BARCELONA

 

La Montserrat Anguila Presas, publica fotografies dels edificis de la parròquia del Crist Redemptor, adscrita  a l'arxiprestat d'Horta-Guinardó ,  llegia que  consta essencialment de dos edificis: El primer, construït als anys 30, d'estil noucentista, de dimensions humils però molt decorat en el seu interior.


La construcció d'aquest primer temple es va dur a terme en el context de la urbanització del barri i va donar nom al Passatge del Redemptor. Les pintures murals es van començar a restaurar el 2016.

 

Posteriorment es va construir un segon edifici, molt més gran i d'estil racionalista caracteritzat per tenir una sola nau, amb materials a la vista i espais diàfans obra de l'estudi d'arquitectes catalans MBM, format pels arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 20 de desembre de 1925 - Barcelona, 30 de novembre de 2021),  David Mackay (Eastbourne, Sussex, 1933 - Barcelona, 12 de novembre de 2014),  Josep Maria Martorell i Codina (Barcelona, 1925 - 28 de novembre de 2017)




https://www.arquitecturacatalana.cat/es/obras/parroquia-de-crist-redemptor


https://www.youtube.com/watch?v=BEezkBx4oOI


https://coralmemorial.com/listing/parroquia-crist-redemptor-barcelona/


La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE MONTALEGRE. BARCELONA

 

El Vicent Miralles Tortes, publica fotografies de la mal dita – en llengua catalana – Santa Maria de Montalegre , al Carrer Valdonzella, 13-21 de Barcelona.







Llegia que el projecte de l'església va ser de l'arquitecte barceloní August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1845 -Barcelona, 6 de març de 1924) amb la col·laboració del mestre d'obres Domènec Balet i Nadal (   Barcelona - 1869. Defunció, Barcelona - 15.02.1915)  .


 És l'únic temple que va dissenyar l'arquitecte des del principi fins al final.


Els vitralls van ser realitzats l'any 1902 pel vitraller Antoni Rigalt i Blanch  (Barcelona, 11 de febrer de 1850[1] - Barcelona, 12 de desembre de 1914)  . Utilitzant velles vidrieres de l'antic temple la casa Hijo de Eudaldo R. Amigó y Cia. , va fer els quatre vitralls de la sagristia el 1911. L'orgue, inaugurat el 1927, és de Lope Alberdi i Recalde  (Gauteguiz de Arteaga, 1869 – Barcelona, 1948) , i la seva façana de fusta d' Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931)


En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República l'església patí desperfectes i s'utilitzà com a hospital, magatzem de queviures i de bobines de paper.


 La restauració posterior va ser d'Isidre Puig i Boada   (Barcelona, 20 d'abril de 1891 - Barcelona, 13 de juliol de 1987) , el baldaquí el va fer Jaume Busquets i Mollera  (Girona, 27 de juliol de 1903 - Girona, 21 de novembre de 1968) i l'aranya de ferro forjat Benjamí Sales ( ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement, i en el seu cas traspàs a l’email castellardiari@gmail.com ) .


 La nova inauguració va ser el 1940.


 El 1952, amb motiu dels 150 anys de la Casa de la Caritat i 50 de l'església, es va col·locar la imatge actual del presbiteri, de Jaume Busquets i Mollera.



L’ any 1965 la Diputació de Barcelona va lliurar l'edifici a l'Arquebisbat de Barcelona perquè se'n mantingués el culte, l’arquebisbe  Marcelo González Martín (Villanubla, Valladolid, 16 de gener de 1918 - Fuentes de Nava, Palència,25 d'agost de 2004)  confià l'església a l'Opus Dei, que en va prendre possessió el 29 de juny de 1967.

https://www.montalegre.org/es/la-iglesia/historia-de-montalegre/


La forma SANTA MARIA pretén minimitzar el paper de la Marededéu, i és alhora una mostra clara de masclisme.


Ho és també el mal costum – que ha esdevingut norma – de citar habitualment el nom i primer cognom,  evitant citar el cognom matern, i perpetuant un sistema que indueix en moltes ocasions a errors.


No hi ha res pitjor que donar per bo un costum que generalment és  de mal desarrelar, oi?.


Que la Marededéu de Montalegre o de l’Alegria intercedeixi davant l’Altíssim perquè Catalunya recuperi la seva llibertat.


La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

divendres, 27 de gener de 2023

ESGLÉSIA VELLA O DEL CEMENTIRI D’ISIL, ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. ALT ÀNEU. EL PALLARS SOBIRÀ

 


 

El Pepe Figueredo Aguilera, publica fotografies de l’església “ vella” de Sant Joan  Baptista d’Isil o de Gil al’Alt Àneu.


L’enciclopèdia del romànic ens diu que l’església de Sant Joan Baptista d’Isil és un edifici romànic resultat d’un procés constructiu dilatat i complex, on se succeeixen diversos programes d’obres, alguns segurament sense acabar, i on es juxtaposen múltiples reformes difícils de reconèixer perquè no ha estat objecte ni d’excavació ni d’examen arquitectònic aprofundit.

 

Es tracta d’una església amb tres naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars, dels quals el central és de dimensions més grans que els dos laterals. Les naus són cobertes per l’embigat d’una teulada de doble vessant i per voltes en el tram més pròxim a la capçalera, sustentades per murs d’arcs formers i per arcs torals que divideixen les naus en quatre tramades. A migdia del temple s’estén el cementiri, clos pel marge del riu i per una tanca baixa de pedra seca que s’uneix amb una paret que es lliura a l’angle oest de l’edificació, i en la qual s’obre un portal amb arc apuntat que constitueix l’accés al recinte.

 

El frontispici de migdia està dotat d’una càrrega monumental notable per la presència de diversos elements arquitectònics emfasitzats amb una rica i complexa ornamentació, que contrasta amb la simplicitat o absoluta nuesa de les altres façanes. El mur es compon, però, d’obres molt diferents, cronològicament i constructiva, a les quals s’afegeixen petites reformes de menor entitat. A un primer estadi correspon la part inferior del mur fins aproximadament mitjana alçada. Aquest pany presenta un aparell de petit carreu desbastat, disposat en filades no massa regulars, embegut en morter i amb el junt ressaltat per un especejat. Entre la portalada i la cantonera de l’oest està coronat per una filada de lloses planes. El sobremunta en tota la seva llargada un llenç format per petits carreus de talla i dimensions variables, amb una col·locació no gaire acurada. La façana és coronada per un fris d’arcuacions i, al capdamunt, per una cornisa.

 

El fris de coronament es troba interromput en tres punts, als angles est i oest de la façana, per sengles torrellons, dels quals només es conserva el voladís sostingut per mènsules i part de la paret de llosa de pissarra, escapçada pel vessant de la teulada. El tram del fris situat a plom del portal va ser tallat per encastar dos relleus que estan envoltats amb un rústec aparell de lloses. Per a la inclusió d’aquests elements van desmuntar-se algunes arcuacions i s’aprofitaren les mènsules, a més d’afegir un fragment d’arquivolta decorat amb flors de sis pètals inscrites en cercles.

 

Les obertures d’aquesta façana són totes intrusions al mur preexistent. El portal és una obra de la mateixa factura que el fris de coronament i s’encasta al llenç envoltat per un aparell de carreus regulars de bona talla, ben diferent a la resta de la fàbrica. La portalada és l’únic accés al temple i és formada per arcs de mig punt en degradació que tenen a l’exterior un guardapols de motllura decorada. Les columnes, de fust llis, graviten sobre bases de doble tors.

 

Entre el portal i la capçalera s’obren dues finestres geminades de dimensions diferents però de característiques idèntiques, amb doble esqueixada, arc i guardapols extern apuntat, que conserven a l’interior el mainell i la traceria de trifolis.





Els absis es troben muntats damunt d’un sòlid basament que a manera de tallamar protegeix l’edifici de l’embat directe i constant de la Noguera Pallaresa. Els paraments són decorats per lesenes i un fris d’arcuacions. L’absis major té tres finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt i les absidioles només en tenen una de central. La coberta de llosat de pissarra queda protegida per un trencaaigües engalzat al mur, on s’aprecia l’adovellat dels arcs presbiterals. La façana s’eleva llisa fins al ràfec de la teulada i en ella s’obren tres ulls de bou centrats damunt dels absis, dels quals els dos laterals es troben cegats i el del mig compta amb una traceria sexpartida. L’aparell de tota la capçalera és de petit carreu desbastat i embegut amb morter, similar al de la façana principal, però a diferència d’aquest, té nombrosos encasts de travessers de bastida. En alguns indrets conserva restes d’arrebossat, i a la part superior sota la volada de la teulada i al costat dels torrellons angulars hi ha parts modificades o sobreelevades per diferents refaccions.

 

El frontis de tramuntana és completament llis, sense obertures ni decoració, però no pas unitari d’execució. Just arran de la cantonera de llevant, allà on el mur de la capçalera gira per constituir la façana nord, aquest queda seccionat verticalment en tota la seva alçada i el continua un llenç d’aparell totalment diferent, de maçoneria amb pedres i lloses sense regularitat de filades. Al mig del pany de mur, en la seva part baixa, hi ha vestigis d’un gran esvoranc paredat que fou causat per una riuada. La cantonera d’aquesta façana amb la de ponent es formada per grans carreus de bona talla, que no es troben en cap de les altres arestes de l’edificació.

 

El parament del frontis lateral oest presenta una notable complexitat constructiva, i s’hi troben testimonis dels estadis més primitius del temple. A partir de l’eix de simetria vertical el llenç es divideix en dues meitats clarament diferenciades. La sud integra una primitiva façana de tipus basilical amb un cos central elevat i una nau de menor altura. Tant l’aresta lateral del cos superior com d’un dels costats inclinats del primitiu timpà són ben visibles, encastades en el paredat de la remunta del mur. La substitució de l’estructura original per una coberta única de doble vessant comportà una elevació de tot el bloc de l’edifici, i així el capcer primitiu del cos central es troba a un nivell inferior al del ràfec de la teulada actual. L’aparell de la façana basilical és similar al del sector baix del frontispici meridional, amb petit carreu embegut amb morter, però amb els junts resseguits per una incisió. El sobrealçat sud del cos primitiu és de peces de talla i dimensions variables sense gaire ordre de filades. Un tall de dalt a baix interromp la façana per la meitat i secciona una finestra allargassada situada a la part alta, de la qual només resta un brancal aparedat. El mur de la meitat nord que s’acorda al llenç meridional presenta tot ell una fàbrica uniforme fins a sota el voladís de la teulada actual. El paredat d’aquest sector, que estableix una absoluta continuïtat amb la façana nord, és de maçoneria de pedruscall amb lloses i és arrebossat. En la seva part alta i prop de l’antiga obertura seccionada, hi ha una finestra de doble esqueixada emmarcada per un carreuat de bona talla. A la part alta de les dues cantoneres se situen sengles torrellons, i corona la façana una espadanya d’un sol arc.

El cos de la nau és un volum prismàtic amb coberta de dos vessants i torrellons escapçats als quatre angles. L’interior és compost per tres naus, de les quals la central és de més amplada que les laterals. Els dos murs d’arcs formers de mig punt que divideixen l’espai presenten uns pilars de secció quadrada amb mitjacolumnes als costats, les quals són capçades per platabandes i suporten damunt seu els arcs torals. Les dues tirades d’arcs presenten notables diferències, la meridional és obrada amb petit carreu i té les mitjacolumnes del costat sud d’una alçada força menor que les de la banda de la nau major. La paret que s’aixeca per sobre dels arcs formers es troba perforada per una finestra en cadascun dels dos trams més occidentals. La tirada d’arcs septentrional presenta una fàbrica de maçoneria de pedres i lloses, excepte en el carreuat dels pilars, i les mitjacolumnes són d’igual alçada al costat de la nau central que a la banda lateral de tramuntana.

 



Els murs perimetrals de les naus nord i sud disposen de pilastres adossades, bastides amb carreu de bona talla, semblant a l’emprat en l’ornamentació del frontispici meridional. D’aquestes pilastres sorgeixen uns arcs torals de quart de cercle amb adovellat de lloses, que sostenen l’embigat de la coberta i eés lliuren als murs longitudinals per damunt del cap de les mitjacolumnes preexistents. Aquestes estan sobreelevades per una petita pilastra d’aparell similar al de les perimetrals, bastida a fi de donar suport als arcs torals que arriben a més alçària. A la nau de migdia són més altes que a la nord, per raó de la diferència original d’alçada entre les mitjacolumnes d’una i altra nau lateral. Una motllura esculturada que repeteix els mateixos elements que la de la façana principal recorre per l’interior el mur.sud a nivell de les impostes de les pilastres i és troba seccionada per l’obertura dels finestrals. Hi ha una motllura bisellada en determinats trams de la part alta dels murs longitudinals per la banda de la nau central, com també al parament perimetral de tramuntana prop de la capçalera.

 

Les mitjacolumnes de la nau central sostenen els arcs torals de mig punt sobre els quals decansa l’embigat de la teulada. Tan sols el tram proper a la capçalera és cobert per voltes de reble que són de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals. Els absis s’obren al mur perimetral de llevant amb doble arcada de mig punt en degradació a les absidioles i apuntada al presbiteri central. Damunt seu s’aixequen alts llenços de paret perforats pels ulls de bou disposats a l’eix de les naus.

 

No hi ha vestigis reconeguts d’estructures anteriors a la fàbrica romànica, la qual cosa vol dir que, o bé és va construir de nou, o bé les possibles construccions antigues foren destruïdes. A causa de la seva peculiar situació, el replantejament de l’edifici necessità una operació prèvia per tal d’ampliar el terreny disponible a la vora del riu amb una plataforma que s’endinsa al llit de la Noguera per constituir el sòcol de la capçalera. Cal remarcar que a la banda de tramuntana hi ha probables vestigis d’una llera, ara reblerta de terres, que descriu un vell curs de la Noguera més acostat al vessant occidental de la vall. Si aquest hagués estat coetani o posterior a la implantació del temple, durant un cert temps les aigües del riu haurien batut al basament de la façana nord i haurien estat desviades cap al pas situat als peus de la capçalera, de manera que l’edifici interrompria i reconduiria el curs fluvial, cosa que succeeix cada vegada que es produeixen grans avingudes. De tota manera, fos o no així, sembla que les solucions arquitectòniques desenvolupades per adequar l’església al seu singular emplaçament indiquen que els seus promotors havien d’obeir a unes poderoses raons en situar-la en aquest indret, aparentment poc apropiat i a mercè de les riuades, quasi enmig de les aigües torrencials de la Noguera.

 

Malgrat que l’església ha estat considerada una obra unitària, concretament del segle XII a partir de la decoració de la façana principal, l’examen de la fàbrica indica que és el resultat d’un complex i sovint contradictori procés d’edificació. El primer estadi del temple es caracteritza per una tipologia i una construcció pròpia del romànic del segle XI, encara que la seva datació és insegura ateses les persistències arquitectòniques fins entrat el segle següent a les valls altes del Pirineu occidental català. De la fase original tan sols es conserven restes al sector sud, i aquestes pertanyen a un edifici basilical amb la nau central elevada per damunt de les laterals, com és dedueix de l’antic frontis englobat a la façana ponentina i de la tirada d’arcs formers de la nau sud amb obertures a la part superior del mur. La coberta devia ésser de fusteria amb doble vessant a la nau central i d’un sol aiguavés a les laterals. Cal remarcar, per tant, que originàriament les mitjacolumnes dels pilars no devien generar arcs torals, que són un element posterior, sinó que tan sols eren un recurs monumentalitzador. En conseqüència, la discordança entre l’estructura de suport i la de la coberta sembla el resultat de l’aplicació mimètica d’una lògica arquitectònica formulada per desenvolupar voltes, en un territori on les solucions de coberta és formulaven amb fusteria.

 

Tanmateix, l’estructura d’altres sectors arcaics de l’edificació fa pensar que el projecte original no arribà mai a concloure’s i fou modificat en el transcurs de l’obra o després d’un període d’interrupció dels treballs. La continuació fou executada per un equip de constructors que seguia també les formulacions del romànic d’arrel llombarda, com ho mostra la decoració dels absis. Així, la capçalera, que s’associa directament amb la fàbrica de la primera fase, desenvolupa una nova estructura al cos de les naus amb coberta única de doble vessant de fusteria. A aquesta etapa ha de correspondre la remunta de la primitiva nau lateral sud, testimoniada tant al frontispici de migdia com a la meitat sud de la façana occidental.

 

La part del temple que comprèn la nau nord amb la seva tirada d’arcs formers, a més de quasi tota la façana septentrional i el sector corresponent del frontis de ponent, presenten un aparell ben diferenciat de la resta de la fàbrica i de molt menor qualitat. Com que aquest sector resta entre dos talls que seccionen el mur perimetral de dalt a baix, un arran de la capçalera a la façana nord i l’altre pel mig de la de ponent, cal considerar-lo refet després de l’afonament parcial de l’església antiga, com a resultat, segurament, de l’acció d’una forta riuada. Aquesta suposició sembla confirmada perquè l’àrea afectada correspon a la part septentrional del temple, exposada directament a l’embat de les aigües que en minaven els fonaments, mentre que la nau sud i la capçalera, constructivament més travada i per tant de major resistència, conserven les parts originals sense indicis de ruïna.

 

La reconstrucció del sector ensorrat seguí l’estructura de les parts que restaven en peu sense aportar innovacions significatives, encara que amb una execució més matussera, com s’observa sobretot a la tirada nord d’arcs formers. Tan sols s’elevaren les mitjacolumnes de la nau lateral per adaptar-les al sistema de coberta d’embigat de doble vessant adoptat amb el canvi de projecte. Aquest nou programa constructiu va comportar l’emfasització de la façana principal amb la faixa d’arcuacions i el portal ornamentat, situat molt possiblement en el mateix lloc on es trobava l’accés primitiu. Segons la tipologia dels elements incorporats és possible datar les obres entre els segles XII-XIII, però convé assenyalar que els repertoris iconogràfics desenvolupats per l’escultura són ben excepcionals en el context artístic d’aquest període. La seva relació només es troba en exemples pròxims, com el portal de l’església de Sant Lliser d’Alós d’Isil, i sembla la simbiosi elaborada per part d’un taller local entre les solucions de l’arquitectura ornamental romànica i un repertori formal propi, que només resulta conegut per aquestes manifestacions marginals.

 

Dins el mateix programa de reformes fou modificat en el sistema de coberta anterior, en bastir arcs torals a totes les naus. Per això s’afegiren pilastres als murs perimetrals nord i sud, s’aprofitaren les mitjacolumnes preexistents i a més es sobrealçaren les columnes embegudes als pilars en les naus laterals, sempre amb un carreuat petit i de bona talla, idèntic a l’emprat en l’ornamentació del frontispici. Segurament la disposició dels arcs torals va obeir a un projecte de cobrir les naus amb voltes. Tanmateix, aquestes solament han pervingut en el tram immediat a la capçalera i en els vestigis d’arrencada que es troben a les naus laterals. En conseqüència, resulta impossible determinar si cobriren tot el temple, i s’ensorraren més tard, o bé mai no arribaren a construir-se.

 

En resum, l’església romànica presenta una primera fase, sense precedents coneguts, que correspon a un edifici basilical, del qual la capçalera triabsidal varià la morfologia per transformar-lo en un cos únic amb coberta de fusteria de dos vessants, datable a cavall dels segles XI-XII. El seu emplaçament transversal al fons de la vall i l’ocupació de tota la riba fins interposar-se parcialment al curs del riu requerí solucions constructives expresses. Suposadament a causa d’una revinguda de la Noguera, la nau nord s’enfonsà i fou reedificada sense introduir modificacions a l’estructura precedent, que s’inclou plenament dins el tipus d’església de l’alt Pirineu de tres naus dividides per pilars i coberta de fusteria de doble vessant, amb exemples pròxims a les Valls d’Aran i Boí. Entre el segle XII i el XIII la façana principal fou monumentalitzada amb la inclusió d’elements ornamentals, i se substituí la coberta precedent per voltes, operació que sembla que no és conclogué.

 

Les reformes posteriors del temple, que foren de menor entitat i no arribaren a transformar l’estructura de l’edifici romànic, resulten poc conegudes. Les obertures foren modificades cap al segle XIV amb la incorporació de la sexpartició a l’ull de bou de la capçalera i dels finestrals al frontispici, on probablement n’ampliaren altres d’anteriors. També per aquest temps es devia bastir el mur exterior, on hi ha el portal d’accés al recinte. En un moment indeterminat, el fris d’arcuacions de la façana principal fou tallat just en el tram de damunt del portal per encastar dos relleus, que sens dubte procedien d’un altre context. Els torrellons bastits als quatre angles superiors han d’ésser força anteriors a l’inici del segle XVIII, en què un visitador disposà que fossin enderrocats a causa de l’estat ruïnós en el qual es trobaven, segons una notícia reportada per C. Rocafort. No resta cap vestigi de la comunicació interna entre la nau i les torretes, com tampoc de la forma de connexió amb la teulada. Dins del temple s’instal·laren un cor elevat al tram dels peus de la nau major i diversos retaules. Segons les fotografies dels primers decennis del nou-cents, el sòl era pavimentat amb grans lloses i un massís d’obra formava la mesa d’altar situada davant del retaule que cegava la conca absidal.

 

En el període 1936-39, com a conseqüència de l'alçament dels militars feixistes   encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el mobiliari litúrgic fou espoliat, a més de quedar molt malmesa la fàbrica per la forta revinguda de la Noguera a l’octubre del 1937. Des d’aleshores el temple restà en un estat d’abandó que accentuà el procés de ruïna, i malgrat algunes obres de consolidació executades el 1965, aquest es precipità per l’acció continuada de les aigües i les noves riuades.


Entre l’any 1982 i el 1986 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi efectuà treballs de restauració, segons un projecte de l’arquitectessa Neus Solé, que comportaren el reforçament dels fonaments, la refacció de les voltes i la renovació de l’embigat de coberta, com també el sanejament dels paraments interns i el desmantellament del cor


Quan al topònim Isil:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=22128


https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/retaule-de-santa-anna/bernat-despuig/064038-cjt



La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SUSQUEDA, ADVOCADA A SANT VICENÇ. LA SELVA.

 

El Josep M Canals Ferrarons, publica unes fotografies de Susqueda on apareix la que havia estat església parroquial advocada a Sant Vicenç.






Llegia; superades, més per força que per grat, les resistències dels habitants de la zona, Hidroelèctrica de Catalunya inicià la seva construcció el 1963, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona.


 Les obres es van acabar el 1967 i la central hidroelèctrica va entrar en servei el 1968.


 L'embassament sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós


L'Església de Sant Vicenç estava emplaçada en l'indret conegut popularment com el "Barri de Dalt o de l'Església".

 

Per tal de realitzar un estudi rigorós, estructurarem l'anàlisi de l'Església de Sant Vicenç en tres parts: en primer lloc, tenim l'edifici de l'església pròpiament. Com es pot veure en fotografies antigues l'església es manifestava, a la pràctica, en format de nau rectangular amb dues capelles laterals, una per banda respectivament, les quals estaven ubicades en el tram intermedi de la nau. Pel que fa als exteriors, la nau estava desproveïda de qualsevol aparell ornamental. Trencava lleument aquesta discreció o uniformitat compositiva, la façana senzilla composta per un portal d'arc rebaixat, seguit en l'estrat intermedi d'una fornícula que podria albergar al seu interior una hipotètica talla de Sant Vicenç al qual estava dedicat aquesta església. En el registre superior es trobava un ull de bou de petites dimensions i tancava la façana una coberta piramidal esgraonada.

 

En segon lloc, en els peus de l'església podíem observar el campanar de grans proporcions. Es tractava d'un campanar de torre de planta quadrada, amb quatre ulls per cara - les obertures de la planta baixa eren arcades de mig punt, mentre que les del pis superior eren rectangulars-, i teulada a quatre vessants.

 

Adossat a la part dreta de l'església i delimitat perimetralment per un mur de tancament que arrencava de la façana lateral de l'església hi havia el cementiri primigeni del poble de Susqueda, el qual era anunciat per sis grans xiprers.

 

Pel que fa a la resolució dels espais exteriors cal dir que en les tres construccions s'ha optat pel mateix procediment, és a dir a base de la conjugació de pedres fragmentades, còdols de riu manipulats a cops de martell i blocs rústics de pedra sense desbastar i treballar i tota aquesta barreja lligada amb morter de calç i sense cap mena de revestiment, a excepció de la façana de l'església.

 

Només en anys d'extrema sequera apareix, al bell mig, el teulat del cloquer, l'edifici més alt del nucli antic


https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-vicenc-de-susqueda


La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

dijous, 26 de gener de 2023

CASA PRATS - CASA TORRENS. SABADELL

 

Al número 32 del carrer d'en Font, hi ha un edifici conegut com la CASA PRATS - CASA TORRENS,  del que en diuen a Patrimoni Gencat; Habitatge unifamiliar modernista, format per planta baixa, pis i golfes.

 



Els materials utilitzats a la façana són la pedra al sòcol, la ceràmica de plaquetes imitant el maó vist per a la planta baixa i per a les llindes de les obertures, l'estuc al pis i golfes, maó vist a la cornisa i ceràmica de coronament. És apreciable el treball de forja de les baranes i del terrat, i els arrambadors ceràmics fets amb trencadís.

 

L’edifici s’aixecava a darreries del segle XIX per l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27675

 

La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.


https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS / LA GARROTXA SOBIRANA

Llegia;  El pont de Bolacell és una construcció del segle XIV, malgrat que les úniques notícies que se'n posseeixen es remunten a la setzena centúria; consta en un capbreu del mateix nom, transcrit a l'Arxiu Parroquial de Beget.


En un document de l'any 1574 en esmentar els límits de la pairalia del Bolacell secita textualment: "…ut affrontat ab Oriente cum Riparia de Bolosso, et partim cum quintanals mansi vestri a meridie cum dicto quintanali partim et partim cum torrente de Conelles ab occidente cum vico publico tendente a Bageto ad Salarsiam et a circio partim cum dicto vico, et partim cum ponte de Bolassello".

 

El pont va restar molt malmès després de les riuades de l'any 1979, que destruí quasi completament les baranes i el deixà intransitable per als vehicles.






Fotografia. Olga Sacrest i Roca ( Olot, la Garrotxa 16 dejuny de 1960 )

 

Quan a la descripció tècnica ens diu ; Pont de l'antic camí de bast que mena cap a Oix, en vint minuts de caminada s'arriba al pont del Bolacell. És una construcció medieval, bastida probablement en el decurs del segle XIV. Actualment el seu estat és lamentable,presenta quatre arcs, un de gros flanquejat per dos més petits a mà esquerra i un altre, igualment petit, a la dreta. És de pedra, presenta les baranes enrunades i està sobre la riera de Salarça, afluent de la riera de Beget per la dreta.La pedra utilitzada per la seva construcció és poc escairada.

 

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=C&page=124&pos=1238

 

 

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/85088

 

Quan al topònim. Bolassell :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=9710

 

La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.


https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html