TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

diumenge, 7 de juny del 2026

IN MEMORIAM. SUSQUEDA I LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A SANT VICENÇ

 






Hi ha anys en què la terra recorda. Quan la sequera s’allarga i les aigües retrocedeixen, el que semblava perdut reapareix lentament, com una confessió antiga. És aleshores quan, al fons del que avui és silenci i aigua, torna a emergir Sant Vicenç de Susqueda, espectral i obstinat, com si es negués a ser oblidat.

 



Allà on hi havia el Barri de Dalt, l’església es dibuixa de nou amb una presència fràgil però digna. La seva nau rectangular, nua d’ornaments, sembla parlar d’un temps en què la bellesa no necessitava excessos. Les pedres, irregulars i aspres, conserven encara la calor de les mans que les van col·locar, i en el seu encaix imperfecte s’hi endevina una mena d’honestedat profunda. Les dues capelles laterals, discretes, semblen retenir ecos de pregàries antigues, murmuris que no han acabat de desaparèixer.

 

La façana, senzilla i silenciosa, manté la seva forma com un rostre serè. El portal d’arc rebaixat, erosionat pel pas de generacions, sembla esperar encara el retorn d’uns fidels que ja no hi són. A la fornícula buida, la imatge absent de Sant Vicenç pesa més que qualsevol presència: és un buit ple de significat, una absència que observa. Damunt, l’ull de bou deixa passar una llum tènue, com si l’interior respirés amb dificultat després de tant de temps submergit.

 

El campanar, ferm als peus de l’església, s’alça com un testimoni que s’ha negat a cedir. Quan tot resta ocult, ell és el primer a trair el secret, el primer a emergir. Les seves obertures, algunes suaument arquejades, altres rectes i severes, semblen ulls que han vist massa i callen. Durant un instant, quan reapareix, es converteix en un far immòbil enmig d’un paisatge que ja no és el que era.

 

A la dreta, el cementiri roman tancat dins el seu mur de pedra, com si protegís no només els morts, sinó també la memòria d’un poble sencer. Els sis xiprers, alts i quiets, continuen marcant el lloc amb una solemnitat intacta. Fins i tot submergits, sembla que mantinguin la seva funció de guardians, arrelats entre dos mons.

 

Tot el conjunt, bastit amb pedres trencades, còdols i morter de calç, respira una veritat crua i sense artificis. No hi ha maquillatge en aquestes parets, només el rastre del temps i de la vida que hi va passar.

 

I quan l’aigua torna a pujar, lentament, Sant Vicenç desapareix de nou. No hi ha soroll, ni resistència. Només una retirada silenciosa, com si el poble acceptés el seu destí amb la mateixa serenor amb què, de tant en tant, decideix tornar.


Que sant Vicenç elevi a l’Altíssim la pregària dels susquedencs, catalans i de totes les minories ètniques, religioses, culturals del mon, Senyor; allibera el teu poble !!!!


dissabte, 6 de juny del 2026

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LA PAPERERA ESPAÑOLA. EL PRAT DE LLOBREGAT

 

Llegia que la torre que va allotjar l'escola va ser construïda originalment l'any 1877 pel promotor Josep Flaquer Fraisser com una finca privada.

Després de la instal·lació de la gran fàbrica de La Papelera Española al Prat (1917) i l'arribada massiva de personal obrer del País Basc, l'empresa va comprar la torre l'any 1927.

L'abril de 1930, l'administrador de l'empresa, Antonio Mercader Larrain, va demanar permís a l'Ajuntament per fer reformes internes a la torre i transformar-la en una escola, que es  va inaugurar oficialment l'1 de setembre de 1930 amb un gran acte institucional per donar servei exclusiu a les famílies de la fàbrica


El professor titular de l'escola durant la major part de la seva història va ser Jesús Ortí i Martí (1899-1974). La seva petjada pedagògica va ser tan important que la ciutat li va acabar dedicant un carrer molt proper al centre.


El centre funcionava com una escola d'empresa, un model molt comú a l'època (similar a l'Escola de la Seda del mateix municipi), on es feia la formació primària —posteriorment EGB—. Els alumnes formaven part del barri obrer de la zona nord (Urgoiti-Ponsich)

https://elpratdabans.blogspot.com/2016/09/antigua-escuela-primaria-de-la-papelera.html

Un poble sense memòria és un poble vençut
Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar.
Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres a l'email castellardiari@gmail.com . Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri. El teu gest pot fer-la viure per sempre.

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalanes

ESGLÉSIA DE COLOMERS, ADVOCADA A L’ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA I SANT LLENÇ. L’EMPORDANET

 

El Concili d’Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge «Mare de Déu» (Theotokos)

Allà on el feixisme ha deixat petjada més enllà de les “ denominacions “ , la Marededéu, els sants, santes i àdhuc els àngels, han estat “ associats”  amb activitats repressives

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/08/goigs-la-mare-de-deu-de-lassumpcio.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/12/goigs-sant-lliens-llenc-o-lleonci-patro.html

http://www.colomersdeter.cat/colomers/apoptradicio/llenc.htm

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=colomers&page=1&pos=4



https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/7005

Edifici d'una sola nou amb capelles laterals, absisi semicircular i torre als peus. Té coberta de teula a dues vessants. L'aspecte actual reflecteix les intervencions experimentades al llarg del temps, a partir d'una estructura original romànica.

A l'interior, la nau es cobreix amb volta apuntada, i al llarg dels seus murs, s'obren les capelles amb arcs de mig punt recolzats sobre les pilastres. El presbiteri queda separat de la nau per un arc triomfal doble, que en els seus dos trams es troba resseguit per arcs cecs sostinguts per columnes amb capitells decorats (alguns reconstruïts).



A la banda dreta de l'arc triomfal, hi ha la imatge barroca de la Mare de Déu en pedra calcària, que abans estava a la façana.



A l'exterior, s'observen dues etapes constructives. La part inferior correspon, amb moltes modificacions, a l'obra romànica. Mentre que la part superior, amb espitlleres, és el resultat de les obres de fortificació dels segles XVI-XVII. A la façana s'obre la porta d'accès d'estil barroc: rectangular i coronada per un frontó trencat. Al damunt de la porta hi ha una finestra romànica d'arc de mig punt, que la restauració dels anys setanta va posar al descobert tot i que va significar la destrucció de la fornícula barroca que ocupava l'espai del timpà. La imatge de la Mare de Déu que hi havia a la fornícula es troba actualment a l'interior. A la banda dreta hi ha la torre, de base quadrada i cos vuitavat amb obertures de mig punt i coronament de barana de balustres



Que la Marededéu, sant Lliens (Llenç o Lleonci) , elevin a l’Altíssim la pregària  dels colomersencs i de tot els catalans, perquè les previsions de l’Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) s’acompleixin i Catalunya recuperi la seva llibertat. 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

CA LA PRUNA.PALS. L’EMPORDANET

 

Llegia; gran casa de pedra situat a la banda meridional de Pals, entre els carrers de Paul Companyó i de la Creu. Construït damunt la base rocosa i, per tant, adaptat al desnivell del terreny, té la planta irregular i la façana principal orientada a migdia. Consta de planta baixa i dos pisos i té coberta de teula. Als extrems SO i SE hi ha dues torres, ambdues de base quadrada i carreus regulars als angles. La façana principal presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, obertures en general allindades i una galeria superior al segon pis amb pilars de granit que sostenen un entaulament de fusta. La finestra central és d'arc lobulat i té decoració escultòrica. Les dues façanes SO i NO laterals formen un angle obtús i conserven com a elements més remarcables interessants finestres gòtiques de dimensions reduïdes i dues garites cilíndriques als angles, de base decreixent. Hi ha dues façanes orientades a l'est, la més remarcable de les quals és la SE, que presenta tres contraforts i diverses obertures de tipologia diferent i que en conjunt responen a modificacions realitzades. L'edifici té coberta de teula.

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=pals&page=2&pos=17


Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Joan Maria de Ribot i de Balle (Girona, 24 de febrer de 1919 - Girona, 21 de setembre de 2014)  en feia la restauració a la dècada dels 70 del segle XX


L'edifici va ser adquirit per tres veïns de Pals (els senyors Antoni Vila Casas, Francesc Jover Sala  i Xavier Millet Tusell) i donada al municipi com a Casa de Cultura.

https://www.pals.cat/ca/actualitat/nota-de-condol-per-la-mort-d-antoni-vila-casas-empresari-i-mecenes-cultural-estretament-vinculat-a-pals/

Ca la Pruna ha passat a ser propietat de l'Ajuntament de Pals, que va restaurar-la i condicionar-la per a Casa de Cultura i Museu d'Arqueologia Submarina. També és la seu de dues entitats: la Comunitat de Regants i l'Associació per a la Defensa Vegetal de l'Arròs.

Us imagineu una Catalunya lliure i sobirana ?. 

dimarts, 2 de juny del 2026

IN MEMORIAM. CAPELLA VOTIVA DE SANT SEBASTIÀ. GARRIGUELLA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

Llegia que la capella  votiva de Sant Sebastià fou fundada entre els anys 1347 i 1349, i té el seu origen en una gran pesta de tifus i còlera que assolà la regió, com quedà documentat en el cartulari de Vilabertran.



Aquestes capelles es fundaren com hospitals, fora de les muralles per una qüestió de prevenció en les possibles infeccions.

Fou reedifica i engrandida l'any 1588

No trobava cap explicació relativa a quan i perquè es deixava ensulsiar:

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=garriguella&page=1&pos=7

Que sant Sebastià elevi a l’Altíssim la pregària el poble català per assolir la seva llibertat nacional :

Senyor de la història i del temps,

Tu que governes el curs dels pobles i coneixes els designis que s’amaguen en el pas dels segles,

mirem cap a Tu amb esperança i humil confiança.

Si és en la Teva voluntat que les paraules i les previsions dels savis esdevinguin realitat,

fes que allò que Alexandre Deulofeu va entreveure amb ulls de raó i intuïció

arribi a acomplir-se amb justícia i pau.

Beneeix la terra de Catalunya,

les seves llengües, les seves pedres antigues i la memòria viva del seu poble.

Que no es perdi la seva ànima,

ni es trenqui la cadena invisible que uneix generacions.

Dóna fortalesa als qui treballen pel bé comú,

llum als qui governen,

i prudència als qui decideixen el futur dels pobles.

Allunya la discòrdia estèril,

i fes créixer un esperit de veritat, dignitat i respecte.

Si ha d’arribar el temps de la llibertat,

que sigui net de rancúnia i ric en reconciliació;

que sigui fruit de maduresa i no de ruptura,

i que porti pau duradora entre germans.

Que Catalunya pugui ser, en el seu moment,

plenament ella mateixa,

sense deixar de ser pont entre pobles

i casa oberta dins la comunitat de les nacions.

I si els temps encara no són complerts,

ensenya’ns a esperar amb serenor,

a treballar amb constància

i a confiar sense desesperar.

Amén.

dissabte, 30 de maig del 2026

TENIU IMATGES DE LA CAPELLA-ORATORI DEL CRESPI, ADVOCADA AL COR DE MARIA?. ORISTÀ. EL LLUÇANÈS

 

Llegia, a l'interior de la masia  del Crespi, hi ha, o hi havia , una capella-oratori dedicada al Cor de Maria.  


Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

El Crespí es troba situada al sud-oest de la masia de Rocaguinarda i al nord-est de la Traveria (de Sant Feliu Sasserra), propera al mas Miquelet a l'oest de la riera Gavarresa. Es tracta d'una masia de planta rectangular formada per planta baixa, un pis i golfes amb teulada de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior. Està construïda amb murs de maçoneria de pedra i morter i consta d'un volum principal i una ampliació d'un cos al sud-est.


La façana principal, orientada al sud-oest, està centrada per un portal d'arc de mig punt adovellat.

 Flanquegen el portal dues finestres, la de l'esquerra apaïsada emmarcada amb monòlits de pedra treballada, actualment tapiada. A l'extrem dret s'hi obre un portal d'arc de mig punt amb coronament de maó pla. Al primer pis hi ha tres finestres emmarcades amb brancals i llinda de pedra bisellada, la central que es troba sobre el portal, reconvertida en balcó. A l'extrem esquerre s'hi obre una finestra de nova construcció i a l'extrem dret una finestra emmarcada amb maó. A les golfes s'hi obren tres finestres de menors dimensions emmarcades amb ampit i monòlits de pedra. A l'extrem dret hi ha una finestra emmarcada amb maó. Davant la façana principal hi ha una antiga pallissa reconvertida en habitatge.

La façana sud-est presenta una cantonada diferenciada integrada al mur fruit d'una ampliació. A la planta baixa hi ha dues finestres emmarcades amb pedra. Al primer pis s'hi obre una finestra central reconvertida en finestra balconera, emmarcada amb pedra bisellada. La flanquegen dues obertures de nova construcció, la de l'esquerra coronada amb arc rebaixat. A les golfes hi ha dues obertures, la de la dreta amb ampit, brancals i llinda de pedra i la de l'esquerra coronada amb arc rebaixat. Davant d'aquesta façana hi ha les restes d'antigues estructures agropecuàries construïdes amb pedra com el femer.

La façana nord-est està formada pels nivells de primer pis i golfes a causa del desnivell del terreny. A nivell de primer pis hi ha un portal emmarcat amb brancals i llinda de pedra treballada i un obertura emmarcada amb maó a l'esquerra. A les golfes s'hi obren dues finestres emmarcades amb ampit, brancals i llinda de pedra, la de la dreta bisellada i la de l'esquerra treballada.

A la part dreta de la façana hi ha dues tines de vi que sobresurten perpendicularment de la façana cobertes amb teulada d'una vessant. Una de les tines té la paret exterior arrodonida i l'altra en forma rectangular.

La façana nord-oest hi ha una estructura d'obra de moderna construcció adossada a la planta baixa que correspon al garatge. A la resta de la façana s'hi obren dues finestres: una al primer pis emmarcada amb brancals i llinda de pedra treballada, i una finestra a les golfes, de menors dimensions emmarcada amb ampit i monòlits de pedra treballada. Uns metres davant la façana, a l'altre costat del camí hi ha un pou circular de pedra.

En el món rural català previ a l’hegemonia del capitalisme, la religiositat no era un afegit, sinó una estructura íntima de la vida quotidiana. Les masies, els camins i els camps estaven travessats per una geografia sagrada feta d’oratoris, capelles i creus de terme que no només marcaven el territori, sinó també el temps i el sentit de la comunitat.

Aquells espais menuts eren llocs de protecció simbòlica, de memòria compartida i d’una espiritualitat arrelada a la terra i als cicles naturals.

l’eclosió del capitalisme, comportaria  la progressiva transformació del món rural,  i aquella  trama sagrada es va anar esfilagarsant.

L’abandonament de moltes capelles i oratoris no és només un fenomen material, sinó també un símptoma d’una ruptura més profunda: la pèrdua d’un llenguatge simbòlic col·lectiu que donava coherència a la vida rural. Avui, aquestes petites construccions sovint resten en silenci, erosionades pel temps, convertides en vestigis d’una manera d’habitar el món que entenia el sagrat com una presència quotidiana i no com una excepció.

En la llengua catalana, les paraules església, capella, ermita, son homònimes, s’acostuma de designar capella l’edifici religiós situat dins d’un nucli habitat, o formant part d’una propietat, i ermita a  l’edifici religiós situat en un indret allunyat de nuclis urbans.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària del poble català, Senyor, allibera el  teu poble, del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

dimecres, 27 de maig del 2026

ESGLÉSIA DE LA TORRE D’ORISTÀ, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA, PER L’ESGLÉSIA HERÈTICA DEL REINO DE ESPAÑA. EL LLUÇANÈS

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/07/goigs-la-mare-de-deu-de-la-torre-la.html

Edifici religiós de notables dimensions amb planta rectangular i teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.




Portada rectangular de pedra treballada amb un arc de mig punt i timpà, situada a la façana principal. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt que conté un timpà, solució que repeteix la de la porta.

A nivell de teulada hi ha un fris d'arcs de mig punt cecs, a la manera de les esglésies romàniques.

Adossat a la paret dreta i a la part posterior de l'església, hi ha la torre-campanar de base quadrada, arrebossat i amb cantoneres de pedra picada, cobert a quatre vessants.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/23268

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.  Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.

Que la Marededéu   elevi  a l’Altíssim la pregaria dels oristanencs,  borrassanencs ,  cardosencs , castellfollitencs ,   trempolins,  pallaresos , garrotxins, urgellencs,  pontarrins, garriguencs , empordanesos,    linyolencs ,  Noguerencs ,  Prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites , libanesos, iranians,  sud americans, pagesos, ramaders, pescadors, usuaris de Rodalies de Catalunya , victimes de  la manca de cribratge per part de la sanitat andalusa, victimes de la E.L.A  ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern