IN MEMORIAN. CAN FOLGUERA. LA SANTA PERPÈTUA DE MOGODA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. EL VALLÈS ORIENTAL.

 

La Masia de Can Folguera va ser una de les finques agrícoles més rellevants i singulars de Santa Perpètua de Mogoda, la història de la qual explica de primera mà la transició d'aquest municipi d'un passat rural a un entorn urbà i industrial.

Construcció (1707): La masia va ser edificada originalment a principis del segle XVIII, concretament l'any 1707.

 Va néixer com una gran explotació agrícola que disposava de terres de conreu i mines d'aigua pròpies.

Propietat familiar: Va pertànyer a la família Folguera durant gairebé dos segles

La venda al Marquès de Comillas (1881): L'any 1881, Pere Folguera i Surroca, aclaparat pels deutes familiars heretats, va haver de vendre la masia, totes les seves terres de regadiu i dues mines d'aigua a Antonio López López, el conegut primer marquès de Comillas.

Època de masovers: Després de la venda, els propietaris rics ja no hi vivien fixament.

Anys 60 i operació urbanística: Durant la segona meitat del segle XX, el creixement demogràfic i industrial de Catalunya va transformar Santa Perpètua. Alfonso Güell i Martos (també de la nissaga del marquesat de Comillas) va promoure una gran operació urbanística per transformar els camps de regadiu de la masia en un barri de blocs de pisos per acollir els nous treballadors.

El mas va passar a ser gestionat i habitat per masovers fins a l'any 1972

Tancament (1972): L'avanç de les obres del nou barri va forçar el tancament definitiu de la masia i la marxa dels últims masovers.

Enderrocament (1979): Tot i el seu valor històric, l'Ajuntament de l'època, presidit per Pere Bufí i Pérez, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),  va decidir enderrocar l'edifici l'any 1979

Es deia a l’època de l’Ermessenda de Valrà, “dels amics em guardi Déu, que dels enemics ja ho faré jo”, i continua dissortadament sent vàlid, oi?:

ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA AL CIM DEL CALVARI DE SOT DE FERRER. LA PALÀNCIA SOBIRANA. CASTELLÓ.

 

M’agrada publicar alguna de les moltíssimes esglésies advocades a sant Antoni de Pàdua, i en aquesta ocasió escollia l’Ermita de Sant Antoni i el Calvari de Sot de Ferrer us sorprendran fins i tot abans d’arribar a aquest municipi de de la comarca de la Palància sobirana  a Castelló, el camí en ziga-zaga de color blanc que ascendeix per la muntanya és MOLT bonic!

Hi ha  constància de l’existència d’aquest petit temple a darreries  del segle XVII.

El Via Crucis o Calvari - la construcció es remunta al 1801-  serpenteja per la muntanya de Sant Antoni, i  és  la ruta obligada per gaudir d’una de les vistes més característiques de la comarca.

L’Antoni Ibañez Olivares, que comparteix amb mi al ensems el nom del sant i  la devoció,  li dedicava uns mots preciosos :

L’any 1946, Pius XII va proclamar Sant Antoni Doctor de l’Església amb el molt honorífic títol de Doctor Evangèlic. La carta de nomenament s’inicia amb aquestes bellíssimes paraules: “Exulta Lusitania felix… (és a dir, “alegra’t Portugal feliç”). Salta de joia, Pàdua venturosa, ja que vau engendrar per a la terra i per al cel un baró que ben bé es pot comparar amb un astre rutilant”.

https://www.guimera.blog/tribuna/exulta-lusitania-felix/

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL “ NOVA” D’ALFARRÀS, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE. EL SEGRIÀ.

 

Cercava dades de l’església parroquial  NOVA d’Alfarràs a la comarca de Segrià,  situada  al Carrer Alexandre Santallusia, 7,  d’Alfarràs.

L’edifici  s’aixecava a la decàda dels anys 60 del segle XX , construïda i pagada íntegrament pel poble d'Alfarràs, sense cap aportació de la dictadura nacional catòlica  i es va inaugurar oficialment l'any 1970.

Arquitecte: Enric Mias Navés ( 1933 + 24-8-2023 ), ens agradarà rebre una imatge fotogràfica a l’email castellardiari@gmail.com

M’irrita profundament la profusió de fotografies de persones “ presumptament corruptes, en el millor dels casos”, i l’absoluta manca d’imatges de persones creatives com  l’ Enric Mias i Navés

https://www.segre.com/ca/esqueles/230825/enric-mias-naves_204430.html

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=22210

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/12/himne-sant-pere-apostol-patro-dalfarras.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Que l'Apòstol sant Pere elevi la pregària dels alfarrasins, dels catalans, de totes les minories ètniques, religioses, culturals,.., Senyor, allibera el teu poble !!!!!!!!!

 

 

ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT. ALPICAT. LLEIDA

 

https://www.bisbatlleida.org/ca/content/apadrina-una-teula-campanya-captar-fons-la-parroquia-de-montserrat

https://franfrigo.wordpress.com/2015/08/16/parroquia-de-mare-de-deu-de-montserrat-alpicat-lleida-2/

La Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat es troba a la Partida Alpicat de Lleida i està estretament vinculada a Alpicat, amb qui comparteix unitat pastoral.

 Aquest temple modern va ser construït entre 1968 i 1973, substituint una antiga capella, i actualment manté els seus serveis religiosos actius a la zona.

Orígens (1968): L'església actual es va començar a construir al final dels anys 60 gràcies al llegat de la senyora Antonia Romeu.

Projecte i Arquitectura: Va ser dissenyada per l'arquitecte Joan Bassegoda Nonell i dirigida pel mestre d'obres Domènic Feliu Maymo.

 Destaca pel seu ús d'arcs el·líptics i voltes hiperbòliques, així com un cimbori i un campanar hexagonal.

Decoració: El temple compta amb obres d'art destacades, com mosaics de Santiago Padrós, relleus de Tomàs Bel i vidrieres de Joaquim Datsira.

Consagració: Va ser consagrada oficialment el 27 de maig de 1973.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Ho demanarem a montserrat@bisbatlleida.org

IN MEMORIAM. CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL TURÓ.MONTCADA I REIXAC.

 

https://montcadareixac.blogspot.com/2020/11/191x-capella-de-la-mare-de-deu-del-turo.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/10/goigs-la-mare-de-deu-de-montcada.html

https://montcadareixac.blogspot.com/2012/02/1908-lermita-del-turo.html

https://montcadapost.blogspot.com/2011/

https://www.montcada.cat/patrimoni/patrimoni-arqueologic/turo.html

 Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella.

 La resposta del senyor Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 21 de març de 1858 - Barcelona, 1 de setembre de 1931),[1] marquès de Sagnier ) fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial

El resultat està a la vista

Originàriament, el turó feia 300 metres d’alçada, en l’actualitat ha quedat reduït a uns 270 meres aproximadament. Com a conseqüència d’aquesta activitat han desaparegut unes coves naturals (fenòmens càrstics de relativa importància) i altres galeries subterrànies de funcionalitat i cronologia desconegudes (existeix informació oral que hi testifica la presència d’indústria lítica i altres materials de sílex treballats), l’ermita de la Mare de Déu de Montcada i les ruïnes del castell fortalesa de la família dels Montcada.

La primera referència documental del castell dalt del turó és del 1023, data en què apareix al Llibre dels Feus. La comtessa Ermessenda va fer donació al seu fill, Berenguer Ramon I, de la fortalesa de Montcada com a penyora de la pau i treva que li havia jurat. A inicis del segle XII, Berenguer Ramon de Montcada va donar la custòdia del castell a Ramon Mir. L’any 1136, el comte li va encomanar al senescal Guillem Ramon l’administració de diverses fortaleses, entre les quals estava la de Montcada. En aquell moment es va construir una capella dedicada a la Mare de Déu. Al llarg del segle XIV la possessió del castell va passar per diversos propietaris fins que el rei Joan el va incorporar al patrimoni reial el 1387. Tres anys més tard, el 1390, el rei va vendre el castell i el lloc de Montcada, amb el feu de Cervelló, als consellers de la ciutat de Barcelona per 131.000 florins (DALMAU 1969: 71). El 1713, la fortalesa va ser enderrocada per ordre del rei Felip V i molts dels carreus van servir per bastir masos i torres d’estiueig de Montcada (DURAN 1914: 86). Hi ha constància documental que al segle XIX es van aprofitar les restes de la fortificació per adequar una torre de telegrafia òptica (amb visió directa a la torre de Montjuïc, a Barcelona, i, en direcció nord, amb la torre de Bosquerons, a Montornès del Vallès) i una petita guarnició militar

Al costat del castell hi havia emplaçada la capella de la Marededéu , al dita Santa Maria per la nefanda influència  de l’Església herètica del REINO DE ESPAÑA, la capella estava  documentada des del 1134, i va romandre dempeus fins el 1808, quan va ser destruïda pels francesos.

La nova església, bastida el 1908 amb projecte d’ Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 21 de març de 1858 - Barcelona, 1 de setembre de 1931), I  marquès de Sagnier ) aleshores arquitecte diocesà, va quedar abandonada i enrunada a partir del 1928, quan es va traslladar la imatge de la marededéu a Montcada.

 Finalment, tots dos edificis van desaparèixer del capdamunt del turó l’any 1939 arran d’una esllavissada de terres provocada per les activitats extractives que patia l’interior de la muntanya

La dictadura, i la posterior " democraciola "  entronitzaven entre altres " advocacions profanes "   a  NUESTRA SEÑORA DE LA ESPECULACIÓN URBANISTICA

Que la Marededéu  elevi a l'Altíssim, la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional.  El jou del REINO DE ESPAÑA és insuportable.  

IN MEMORIAM. SUSQUEDA I LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A SANT VICENÇ

 

https://susqueda.cat/2725/

Hi ha anys en què la terra recorda. Quan la sequera s’allarga i les aigües retrocedeixen, el que semblava perdut reapareix lentament, com una confessió antiga. És aleshores quan, al fons del que avui és silenci i aigua, torna a emergir Sant Vicenç de Susqueda, espectral i obstinat, com si es negués a ser oblidat.

 

Allà on hi havia el Barri de Dalt, l’església es dibuixa de nou amb una presència fràgil però digna. La seva nau rectangular, nua d’ornaments, sembla parlar d’un temps en què la bellesa no necessitava excessos. Les pedres, irregulars i aspres, conserven encara la calor de les mans que les van col·locar, i en el seu encaix imperfecte s’hi endevina una mena d’honestedat profunda. Les dues capelles laterals, discretes, semblen retenir ecos de pregàries antigues, murmuris que no han acabat de desaparèixer.

 

La façana, senzilla i silenciosa, manté la seva forma com un rostre serè. El portal d’arc rebaixat, erosionat pel pas de generacions, sembla esperar encara el retorn d’uns fidels que ja no hi són. A la fornícula buida, la imatge absent de Sant Vicenç pesa més que qualsevol presència: és un buit ple de significat, una absència que observa. Damunt, l’ull de bou deixa passar una llum tènue, com si l’interior respirés amb dificultat després de tant de temps submergit.

 

El campanar, ferm als peus de l’església, s’alça com un testimoni que s’ha negat a cedir. Quan tot resta ocult, ell és el primer a trair el secret, el primer a emergir. Les seves obertures, algunes suaument arquejades, altres rectes i severes, semblen ulls que han vist massa i callen. Durant un instant, quan reapareix, es converteix en un far immòbil enmig d’un paisatge que ja no és el que era.

 

A la dreta, el cementiri roman tancat dins el seu mur de pedra, com si protegís no només els morts, sinó també la memòria d’un poble sencer. Els sis xiprers, alts i quiets, continuen marcant el lloc amb una solemnitat intacta. Fins i tot submergits, sembla que mantinguin la seva funció de guardians, arrelats entre dos mons.

 

Tot el conjunt, bastit amb pedres trencades, còdols i morter de calç, respira una veritat crua i sense artificis. No hi ha maquillatge en aquestes parets, només el rastre del temps i de la vida que hi va passar.

 

I quan l’aigua torna a pujar, lentament, Sant Vicenç desapareix de nou. No hi ha soroll, ni resistència. Només una retirada silenciosa, com si el poble acceptés el seu destí amb la mateixa serenor amb què, de tant en tant, decideix tornar.

Que sant Vicenç elevi a l’Altíssim la pregària dels susquedencs, catalans i de totes les minories ètniques, religioses, culturals del mon, Senyor; allibera el teu poble !!!!

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LA PAPERERA ESPAÑOLA. EL PRAT DE LLOBREGAT

 

Llegia que la torre que va allotjar l'escola va ser construïda originalment l'any 1877 pel promotor Josep Flaquer Fraisser com una finca privada.

Després de la instal·lació de la gran fàbrica de La Papelera Española al Prat (1917) i l'arribada massiva de personal obrer del País Basc, l'empresa va comprar la torre l'any 1927.

L'abril de 1930, l'administrador de l'empresa, Antonio Mercader Larrain, va demanar permís a l'Ajuntament per fer reformes internes a la torre i transformar-la en una escola, que es  va inaugurar oficialment l'1 de setembre de 1930 amb un gran acte institucional per donar servei exclusiu a les famílies de la fàbrica

El professor titular de l'escola durant la major part de la seva història va ser Jesús Ortí i Martí (1899-1974). La seva petjada pedagògica va ser tan important que la ciutat li va acabar dedicant un carrer molt proper al centre.

El centre funcionava com una escola d'empresa, un model molt comú a l'època (similar a l'Escola de la Seda del mateix municipi), on es feia la formació primària —posteriorment EGB—. Els alumnes formaven part del barri obrer de la zona nord (Urgoiti-Ponsich)

https://elpratdabans.blogspot.com/2016/09/antigua-escuela-primaria-de-la-papelera.html

Un poble sense memòria és un poble vençut

Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar.

Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres a l'email castellardiari@gmail.com . Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri. El teu gest pot fer-la viure per sempre.

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalanes