Hi ha una geografia invisible que travessa la història: la dels llocs on
l’ànima podia reposar. Oratoris humils, capelles amagades, ermites solitàries o
esglésies obertes al silenci. Espais pensats no tant per fugir del món, sinó
per tornar-hi amb una mica més de pau. Eren refugis per als ferits —no només
del cos, sinó sobretot de l’esperit.
Encara avui, per a molts agredits, aquests llocs continuen essent
necessaris. Quan el món colpeja, el silenci protegeix. Quan el soroll desborda,
la penombra recull. Hi ha una saviesa antiga en aquestes arquitectures: no
imposen, acullen; no exigeixen, escolten.
Però alguna cosa ha canviat en la manera com entenem la protecció.
L’agressor —o potser la societat que el produeix— ja no busca el recolliment,
sinó el control. No construeix espais de reconciliació, sinó cambres de
seguretat, habitacions del pànic, murs cada cop més gruixuts. On abans hi havia
portes obertes a la transcendència, ara hi ha sistemes de tancament.
És una mutació significativa: hem passat de protegir la vulnerabilitat a
blindar la por. I potser això revela una veritat incòmoda: que hem oblidat com
sanar, i només sabem com defensar-nos.
Potser el repte no és escollir entre refugi i seguretat, sinó recordar que
la pau no neix de l’aïllament, sinó de la reconciliació. Que cap cambra del
pànic pot substituir la serenitat d’un espai on un pot, simplement, ser.
I potser, en el fons, encara necessitem aquells llocs antics no perquè el
món hagi deixat de fer mal, sinó perquè nosaltres hem deixat de saber com fer
les paus amb ell.
Llegia de Puig Refagut, al terme d’Olost, a la comarca del Lluçanes; la
façana oest hi destaca l'entrada a la petita capella dedicada a la mare de déu
de la Concepció i una obertura de forma circular.
.jfif)
https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-refagut
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/23164
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2024/03/el-puig-refagut-que-retratava-lisidre.html
Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com , i per descomptat, imatges d'aquesta capella, ho demanaré també al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya( Arxiu Gavín )
Com bé deia el Venerable Antonio Gaudí Cornet, «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».
L'associació - forçada - amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans - els que van a l'escola- als que al REINO anomenaven MONAGUILLOS.
El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
.jfif)
.JPG)
