TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

divendres, 9 d’abril de 2021

LA CASA CAMÓS. TORTOSA. VEGUERIA DE LES TERRES DE L’EBRE

 

Pau Monguió Segura (Tarragona, 10 de juliol de 1865 – Barcelona, 21 de gener de 1956) va ser l’autor l’any 1903 de la Casa Camos , al xamfrà         de la Rambla.de Catalunya 19 - 21 amb el carrer  València , a Tortosa,  capital de la Vegueria de les Terres de l’Ebres,  si algun dia assolim la democràcia.




https://www.tortosaturisme.cat/es/lugar/casa-camos/

Patrimoni Gencat ens diu ;

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=13566


Habitatge unifamiliar que fa cantonada entre la Rambla de Catalunya nº19-21 i el carrer València nº2. Consta de planta baixa, on hi ha ubicats comerços, un pis principal d'habitatge i golfes. El pis s'obre a una ampla terrassa on els dos murs posteriors que no miren directament al carrer. Al carrer s'obre mitjançant balcons d'una sola porta amb barana de ferro. Les golfes presenten un remat en forma de barana de rajola fent calats. En el xamfrà que forma les dues façanes, en el qual a la planta baixa es troba la porta principal d'accés als pisos, presenta un clos en forma de frontó triangular.

 

El parament del mur és de pedra vista fins a arribar a un metre aproximadament i la resta arrebossat, que en els emmarcaments simula carreus. En les línies de diferenciació de pisos, bandes de rajoles vidriades formant dibuixos geomètrics.


http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/tortosa/casa-camos

La Casa Camós, amb el ric programa de materials i de tècniques de construcció i ornamentació emprades, ja anticipa el que serà dos anys més tard l'exuberància de la Casa Pallarès i de l'Escorxador Municipal. Només en aquest edifici i en l'Escorxador, Monguió utilitza la delicada cresteria de ceràmica esmaltada que ressegeuix l'acabament en gablet de la construcció, al frontispici central, alternada amb florons, i que Gaudí va utilitzar al Capricho de Comillas el 1883. La personalitat de la seva façana ve donada per l'estructura en xamfrà, rematada amb un coronament a dues aigües que emmarca tres finestrals verticals amb fals arc, pels emmarcaments de les obertures i pel colorisme i la geometria dels frisos. Aquests combinen totxo i manises, típics del mudejarisme de Monguió, que abandonarà al cap de poc. Sota la barana de pedra del coronament i, separades d'aquesta per un ràfec, es troben les petites finestres geminades de les golfes, amb l'arc rebaixat a sardinell.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.


 


 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.

CAPELLA DE SANT ANTONI DE COBORRIU DE LA LLOSA. LLES. LA CERDANYA JUSSANA. ELS PIRINEUS QUE MALDEN PEL SEU RECONEIXEMENT COM A VEGUERIA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió publica una fotografia, Sant Antoni , entre Viliella i Coborriu de la Llosa. Lles. La Cerdanya jussana, que malda per esdevenir Vegueria dels Pirineus.




Patrimoni Gencat ens diu que la capella presenta tres parets i planta quadrada amb obertura frontal en direcció sud-oest. En l'actualitat l'accés a l'interior de la capella està barrat per una reixa de fusta amb porta; aquesta és també de fusta i presenta la meitat de barrots i la part inferior dues creus tallades. La coberta és de teula a doble vessant i l'interior està arrebossat amb calç. Al centre i adossat a la paret nord hi ha un petit altar sobre el qual s'hi obre una fornícula per a la imatge del sant. Actualment la fornícula està buida. El pedestal de l'altar està decorat amb pintures que representen un crismó. Motius vegetals i florals envolten la fornícula coronada per una creu també pintada.


Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.

 


Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.


ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ANSOVELL. CAVA. L’URGELL SOBIRÀ. ELS PIRINEUS QUE MALDEN PEL SEU RECONEIXEMENT COM A VEGUERIA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

  

En aquesta ocasió publicava una fotografia de l’Església “ nova” d’Ansovell, advocada a Sant Martí de Tours, al terme de Cava, a la comarca de l’Urgell sobirà, a  les terres que haurien de ser Vegueria dels Pirineus.




Patrimoni Gencat no facilita gaire informació ; edifici religiós d'una nau coberta amb voltes de llunetes i capella lateral.


Construcció rústega de pedres unides amb fang.


Porta adovellada al frontis.

 

Torre campanar de base quadrada, accés exterior que s'obre en el segon pis.






Jordi Contijoch Boada   .Vista interior de l'església.


L’enciclopèdia dóna informació de l’església vella:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0617303.xml  

 

A. Moras . Antonio Moras Navarro, llicenciat en història medieval, fotògraf de patrimoni, la retratava l’any 1983 “Visió lateral de l'església”. Ens calen més dades de l’Antonio Moras Navarro, que ens expliquen traspassava fa uns anys, sense rebre el reconeixement a la seva tasca.

 


Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.

 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.

dijous, 8 d’abril de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’APÒSTOL SANT JAUME. RANSOL. PARRÒQUIA DE CANILLO. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de Sant Jaume de Ransol és una petita església d'origen preromànic, situada al nucli de Ransol, de la parròquia de Canillo.

 



L'església va ser ampliada l'any 1827 i se li va instal·lar el retaule.


Té un campanar d'espadanya,  i atesa l’advocació hom pensa que formaria part d'una de les branques del camí de Sant Jaume.

 

La campana dedicada a Sant Jaume, segon la inscripció: S Jacobus Ora Pro Nobis 1832, és a dir anys després de l'ampliació.


 A causa de la construcció de la nova carretera i de la plaça del poble, es va haver de canviar de lloc, a uns 40 metres a ponent d'on era i va ser desmuntada l'any 1962 i muntada el 1963, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973).

 

La imatge de Sant Jaume que hi ha ara a l'altar data de l’any  1945.

 

Llegia , al seu costat sembla que hi havia una tela amb la figura de Sant Jaume, possiblement de molt valor, per la seva antiguitat, avui en un lloc desconegut.  [? ]

http://ca.vdc.ad/ca-es/llistatdesglesies/santjaumederansol.aspx


El quadre amb la imatge de Sant Pere no té res a veure amb l’església de Ransol; prové de la de Sant Pere del Tarter, i es va portar  en el moment de la restauració d’aquella església.


 El quadre de Sant Pere, una obra atribuïda al pintor de Sort del segle XVII Jeroni d’Heredia, conegut com a Mestre d’Ansalonga, actualment té una nova ubicació, un cop convenientment restaurat després d’haver patit “les condicions meteorològiques extremes” que hi ha a l’església de Sant Jaume de Ransol.


La pintura, es troba des d’ara a les parets de l’església de Sant Serni de Canillo ja que a la de Ransol “quasi no es pot veure perquè només s’obre un cop l’any per la festivitat de Sant Jaume”.


La decisió del canvi, segons va explicar Mireia Tarrés Ficapal , tècnica de conservació  i restauració del departament de Patrimoni Cultural, va sorgir del mateix Comú canillenc i del rector de la parròquia, Ramon Rossell Serra.

 

Jeroni d’Heredia va ser un dels pintors més importants del segle XVII a Catalunya i, més concretament, del bisbat d’Urgell.


En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militar feixistes encapçalats pel  general Franco conra l govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, les seves obres al REINO DE ESPAÑA  van ser destruïdes l’any 1936 i només es conserven els treballs que hi ha a Andorra i dos retaules a la vila rossellonesa d’Argelers.


[?] A Catalunya, tots els desastres  i mancances troben explicació, en les conseqüències de l’alçament del militars a les ordres del general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRATIC de la II República.

A Puigcerdà, i àdhuc a la Cerdanya, El Cojo de Málaga , l’Antonio Martín Escudero (Belvís de Monroy, Càceres, 17 de gener de 1895 - Bellver de Cerdanya, Puigcerdà, 27 d'abril de 1937), és el “ perfecte culpable”.


En el cas de Sant Jaume de Ransol,  ens preguntem, hi havia realment una tela amb la figura de Sant Jaume, possiblement de molt valor, per la seva antiguitat, o en realitat parlem del quadre de Sant Pere, una obra atribuïda al pintor de Sort del segle XVII Jeroni d’Heredia, conegut com a Mestre d’Ansalonga?.


https://www.flickr.com/photos/angela_llop/8624820507


Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com


El mot Parròquia té un doble significat a Andorra, és alhora una divisió administrativa, i una   circumscripció eclesiàstica urbana o rural en què la cura d'ànimes és confiada a un rector o a un vicari.


A Catalunya, la parroquialitat venia donada pel fet que es duguessin els llibres parroquials, i es paguessin dur a terme    TOTES les cerimònies, batejos, comunions, confirmacions, casaments, enterraments,.., està clar – ahir, avui i sempre – que hi havia “ parròquies”  bones, regulars i dolentes per als preveres que les havien de servir. 

ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE PRADA REDÓ, CONEGUDA ARA COM SANT PERE DEL TARTER. PARRÒQUIA DE CANILLO. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de Sant Pere del Tarter , una església situada en un trencall de la carretera general 3, entre les poblacions de Ransol i Soldeu, en la zona d'urbanitzacions del Tarter (parròquia de Canillo, principat d'Andorra).




Aquest espai correspon a un antic poble, constituït per cases disperses conegut com a Prada Redó i l'església queda arran de l'antic camí ral que anava de Canillo a Soldeu.


Va ser construïda al segle XVI.


Es conserva l'autorització per a la seva construcció atorgada pel bisbe d'Urgell, Joan d'Espés o Despés (Saragossa, ? — la Seu d'Urgell, 24 d'octubre de 1530),  el 22 de març de 1527.


En l'edifici hi ha gravada la data 1545 que probablement correspon a l'acabament de les obres.


Va ser restaurada l'any 1966.


La descripció ens diu;  església de planta rectangular amb un absis quadrat que no s'aprecia des de l'exterior. La coberta és de dos vessants, de fusta i llosa de pissarra, sobre entramat de fusta, excepte a l'absis, cobert per una volta de canó.


Els murs estan construïts amb pedres irregulars d'origen local, de les quals només estan lleugerament treballades les dels angles. Les façanes laterals i posterior tenen el parament a la vista, mentre que la façana principal es conserva l'arrebossat de calç. Aquesta està orientada al nord-oest, de cara a l'antic camí, en ella s'obre l'única porta d'accés a l'edifici, situada en posició central i flanquejada per dues finestres. Totes tres obertures estan rematades per un arc rebaixat i emmarcades per un arrebossat lliscat de major qualitat que la resta. Una tercera finestra, quadrangular,  s'obre a l'alçada del cor. Per sobre de la façana sobresurt el campanar que és d'espadanya senzilla amb arc de mig punt.


La visitaven la “ parella romànica” :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/01/sant-pere-del-tarter-canillo-andorra.html


El mot Parròquia té un doble significat a Andorra, és alhora una divisió administrativa, i una   circumscripció eclesiàstica urbana o rural en què la cura d'ànimes és confiada a un rector o a un vicari.


A Catalunya, la parroquialitat venia donada pel fet que es duguessin els llibres parroquials, i es paguessin dur a terme    TOTES les cerimònies, batejos, comunions, confirmacions, casaments, enterraments,.., està clar – ahir, avui i sempre – que hi havia “ parròquies”  bones, regulars i dolentes per als preveres que les havien de servir.  

LA RESTAURADA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ERMENGOL AL PONT DE BAR. L’URGELL SOBIRÀ. VEGUERIA DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de l'església de Sant Ermengol del Pont de Bar, de la que trobava noticia, que no imatges de la seva restauració :

https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2013/11/02/sant_ermengol_del_pont_bar_43276_1129.html

https://forum.ad/inauguracio-diumenge-vinent-de-les-obres-de-restauracio-de-la-capella-de-sant-ermengol-a-pont-de-bar/


Patrimoni Gencat la descriu com; església d'una sola nau, entre mitgeres, capçada a sud-est per un absis semicircular amb volta de quart d'esfera, i coberta amb una encavallada de fusta que sosté una teulada de doble vessant reconstruïda amb material modern: maons recoberts a l'exterior per teula industrial.

 


La nau és molt curta, talment com si hagués estat escapçada en algun moment indeterminat, impressió que queda reforçada pel fet que la línia de façana no és perpendicular a l'eix de simetria de la nau, sinó que queda esbiaixat prop de 45º en relació a aquest.

 

L'interior de la petita església està revestit de guix i pintat. En algun punt on s'ha desprès part d'aquest revestiment s'entreveu un aparell de carreuons més o menys desbastats i col·locats ordenadament, però és difícil de determinar. Hi ha un cor de fusta en alt als peus.

 

L'accés a l'interior de l'església es troba a la façana nord. Es tracta d'una senzilla façana amb una porta en arc rebaixat, centrada a la mateixa, i un ull de bou circular en alt. Corona el conjunt un campanar d'espadanya d'un sol ull. Tot aquest mur es troba arrebossat i emblanquinat.

 

En el seu estat actual és ben poc allò que podem apuntar sobre els orígens i la història constructiva de l'església de Sant Ermengol del Pont de Bar vell. No obstant, les irregularitats que presenta en planta, junt amb els indicis que aporta l'existència d'un absis semicircular, totalment desproporcionat en relació a les dimensions de la nau, així com la presència d'uns paraments de carreuons més o menys regulars, ens fa pensar en la possibilitat que l'església hagués tingut anteriorment unes majors dimensions. El fet d'estar dedicada a Sant Ermengol i l'indret on es troba ubicada, tan paradigmàtic en relació a la vida del sant, fa pensar que podria tractar-se d'una construcció romànica.


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Hi ha per part d’alguns dels que viuen en aquestes terres, el desig de gestionar DIRECTAMENT els seus assumptes, com ja maldava la II República que va intentar portar a la pràctica el vell ideal d’apropar l’administració als ciutadans, i es creaven les vegueries, que havien de substituir les províncies.  L’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, ho va fer aturar.


A la dictadura qualsevol acció que pagues semblar, democràtica estava mal vista.


La democraciola heretava aquest “tret”, i més enllà de les paraules, en qüestió de descentralització, justícia i democràcia, com es deia ja a l’època de l’Ermessenda de Valrà “el més calent és a l'aigüera”


Ens trobàvem alguna pàgina en la que NOMÉS s’admeten els comentaris polítics d’un color “determinat”.  Dissortadament la història de Catalunya només es pot explicar des de l’abús permanent d’aquells que s’identifiquen amb aquell color. 


El resultat, ben visible arreu de Catalunya i particularment als Pirineus, es tradueix en desatenció, sanitària, social, pèssimes xarxes de comunicacions, ..., aquesta situació s’ha d’agrair tant als Partits de l’Eix del Mal, com als Partits que no es treuen Catalunya de la boca.  


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT

ESGLÉSIA D’UR, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. LA CERDANYÀ SOBIRANA. LA CATALUNYA SEGRESTADA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de Sant Martí d’Ur, de la que n’escriuen a; https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0723201.xml

Rosa Maria Asensi i Estruch / Maria-Lluïsa Ramos i Martínez / Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992 )/ Llibert Claver i Salvat / Joan Cruanyes i Ràfols / Enric Romea i Rosas / Enric Ventosa i Serra


La parròquia d’Hur és esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu, escriptura datada el 819, però que en realitat fou redactada a la darreria del segle X. A banda d’aquesta menció, el lloc d’Ur apareix documentat en nombroses escriptures dels segles X i XI. En aquest sentit se sap que el testament del comte Sunifred II de Cerdanya de l’any 965 conté el llegat d’un alou in villa Uri. Poc després, els anys 986-987, els executors testamentaris del prevere Duran lliuraren al cenobi de Sant Joan de les Abadesses un alou situat a Ur que va ser confirmat a l’esmentat monestir per una butlla del papa Sergi IV, atorgada l’any 1011.


 








Una altra notícia força interessant, directament relacionada amb l’església, data de l’any 1048 i es refereix al testament del sacerdot Miró. Segons l’acta testamentària, aquest llegà cinc mancusos per a l’obra de l’església de Sancto Martino de Ur.

 

Ja al segle XII, l’ecclesiam de Ur fou confirmada entre les propietats de la canònica de Santa Maria de Serrabona, segons explicita l’acta de consagració d’aquest monestir rossellonès, datada el 25 d’octubre de 1151 tot i que la donació a l’esmentada canònica ja arrelava de l’any 1119. Pocs anys després, el 1174, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens ratificà a la canònica de Serrabona i al seu prior Bernat la donació que s’havia fet de l’església de Sant Martí d’Ur.


A la darreria del segle XIII, la parròquia d’Ur contribuí a satisfer la dècima recol·lectada a la diòcesi d’Urgell entre els anys 1279 i 1280.

 

Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1314, l’ecclesia Sancti Martini de Ur fou objecte de visita per part dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, i el 1391 el capellà d’Hur figura en la relació de la dècima que aquell any es recollí a la diòcesi urgellenca.


Santa Martí, és una església d’una sola nau de planta rectangular, amb una capçalera trevolada a llevant. L’edifici fou profundament modificat al segle XVIII, moment en què, entre d’altres obres, es construí un campanar de torre i s’afegiren capelles laterals; tanmateix, conserva una molt bella capçalera romànica.


La porta d’entrada, amb la data del 1737, és situada a la façana sud, entre la torre campanar i un important contrafort. En aquesta paret s’observa un arc de pedra encastat, i es palesen operacions de reforma, sobretot pel que fa al campanar, i en la sobreelevació de la nau.

 

La torre campanar és de secció quadrada i té quatre nivells per sobre de la planta baixa; a la part superior hi ha dues obertures amb arc de mig punt, i en les restants façanes, una sola obertura; és coronada amb una coberta de pedra a quatre aigües. Els angles són fets amb carreus ben tallats, i la resta, amb un parament bast. Segons la inscripció que hi ha en una de les llindes, la reforma d’aquesta banda de l’edifici data del 1780. La capçalera és situada a la façana est i és composta per tres absidioles que formen una capçalera trevolada, amb les façanes ornamentades amb arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes a l’absis central, i en sèries de tres als absis laterals; també té finestres cegues sota els arcs. El mur és coronat, sota la coberta, per una cornisa amb un fris de dent de serra. La part central de l’absis té tres finestres d’espitllera amb dovelles formant un arc de mig punt, i les absidioles laterals presenten una finestra cadascuna, amb tots els arcs extradossats per una filada de lloses planes.

 

Dos dels absis que formen la capçalera trevolada, amb una perfecta decoració de tipus llombard.


L’absis s’uneix a un mur coronat amb pedra que recull la coberta fins a l’alçada de la torre, on es produeix un canvi de nivell i s’acusa la sobreelevació de la nau, abans esmentada. La façana oest té una finestra central.


A l’interior, totalment modificat, s’observen les capelles laterals afegides al segle XVIII, una dedicada a la Passió i l’altra a la Mare de Déu del Roser; també té, de la mateixa època, un cor de fusta a la paret posterior de la nau i diversos altars barrocs. Els paraments interiors estan totalment enguixats, la volta és de canó i la coberta és de pissarra a dues aigües.

 

El triple absis i les finestres cegues d’estil llombard són les característiques més notables que diferencien aquesta església d’altres de cerdanes construïdes al segle XI. De fet, com ja s’ha esmentat, d’època romànica tan sols conserva la capçalera trevolada i el primer tram de la nau, ja que la resta és fruit d’una reconstrucció del segle XVIII. Els darrers anys s’han anat enderrocant diverses construccions annexes a la capçalera per tal de deixar-la ben visible


A l’església parroquial d’Ur es conserva una pica baptismal romànica que durant molt de temps no es pogué estudiar bé perquè era col·locada al fons de l’església, en un angle que deixava veure només una part de les seves figures. Des de fa uns quants anys es pot llegir íntegrament, bé que no tots els relleus són fàcilment desxifrables.


La pica és monolítica i esculpida sobre pedra granítica del país. Fa 111 cm de diàmetre i 83 d’alçada. Un forat, a la part inferior, permet l’evacuació de l’aigua baptismal. Les figuracions conten, sembla, la història del pecat original i de la Redempció. Per començar es pot llegir sense dificultat l’escena de la temptació dels nostres primers pares representada de manera molt esquemàtica. Una serp que s’ondula parla a l’orella d’un cap barbut que, per aquest motiu, representa Adam i no Eva, i no concorda amb la narració bíblica del Gènesi on la dona apareix com a intermediària de la temptació. En canvi, a Beuda, a 5 km al nord de Besalú, a la pica baptismal de l’església (vegeu-ne l’estudi, vol. IV, pàgs. 226-227, d’aquesta col·lecció), és la serp qui parla a Eva i també a la pica de Palau de Cerdanya (vegeu-ne l’estudi, en aquest volum). L’escena de la Temptació és habitualment figurada sobre les piques baptismals. Si el cap barbut representa Adam, hom ha de pensar que el cap que es troba a sota d’aquest és el d’Eva. La boca badada i els ulls ben oberts semblen denotar sorpresa. Al front, Eva sembla que porta dues banyes corbades vers l’interior que fan pensar en els atributs d’un marrà. P. Ponsich (1967, pàg. 14) opina que les banyes serien el símbol del dimoni que domina l’home, però també podria ser una manera desencertada de representar l’ondulació dels cabells.

 

La figura que segueix a l’esquerra sembla un cap d’animal amb dues banyes corbades vers l’interior. Podria simbolitzar l’anyell pasqual, és a dir, Crist immolat pels pecats dels homes, i és per aquest motiu que seria figurat ajagut i només el cap per indicar que és mort. En el cas que la nostra lectura sigui exacta, l’escultor hauria volgut expressar simbòlicament que el baptisme és una lluita entre Crist —l’anyell pasqual— i Satanàs.

 

Tres detalls de la pica d’Ur: una estranya figura amb tiges formant volutes, els caps d’Adam i Eva amb la serp que parla a l’orella d’Adam, i una interpretació molt esquemàtica d’un peu de vinya.


Llegint sempre de dreta a esquerra, a l’escena que ve a continuació es pot veure una mena d’arbre amb branques molt estilitzat i amb dues arrels. Potser representa un peu de vinya amb les seves sarments, símbol de la unió de Crist amb els fidels. Hom pensa en la paraula de Jesús a l’evangeli de sant Joan: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments” (Joan, 15: 5). L’anyell, gràcies a la seva immolació, dóna la vida als cristians; la vinya, és a dir, Crist, que regenera les sarments. Ens hem deixat guiar per aquesta explicació per a l’escena de la pica de Palau, on un personatge que fuig de la serp es dirigeix vers un arbre que suposo que ha de ser la vinya —Crist—.


Als registres 4 i 5 els símbols són molt difícils d’interpretar. En el primer registre, dos objectes que semblen uns fruits són units per una mena de ranura. El segon registre presenta els dos objectes units per una protuberància. Hom ha volgut llegir en el darrer exemple l’acte de la generació i una figura de la multiplicació dels humans (Ponsich, 1967, pàg. 15).

 

Als registres 6 i 7 hi ha esculpits dos motius arboriformes. El núm. 6 és dels més curiosos, ja que sobre una tija principal hi ha empeltades a la part superior unes volutes corbades les unes a l’inrevés de les altres. Però a la part inferior, les branques són horitzontals i simètriques a costat i costat de la tija central. Potser es tracta d’una palmera, no gaire ben encertada per l’escultor. Hom sap que les palmes figuren per exemple a les piques romàniques de Thugny i Wasigny, del bisbat de Lieja, a Bèlgica. La setena figura representa dos fruits posats l’un al costat de l’altre col·locats per sobre de dos motius en forma d’espiral, un dels quals sembla una serp ondulant. Potser en aquests dos registres tenim una figuració molt esquemàtica dels dos arbres del paradís, l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal. La palmera, l’arbre de la vida, feia parella en la nostra pica amb l’arbre que hem identificat més amunt amb un peu de vinya que simbolitza Crist.

 

Al registre núm. 8, hom desxifra prou clarament un infant en posició fetal en el si de la mare. Aquest símbol podria expressar la idea que el baptisme és un nou naixement, recordat al diàleg de Jesús amb Nicodem sobre la renaixença: “Com pot néixer un home, quan ja és vell? És que pot entrar una altra vegada al ventre de la mare, i llavors néixer?” Jesús li respongué: “T’ho ben asseguro: qui no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar al Regne del cel… No t’estranyis si t’he dit: heu de renéixer de dalt.” (Joan 3: 4-7).

 

Resta ara desxifrar els darrers motius escultòrics. És difícil de dir què representen exactament les tres nervadures verticals corbades vers l’esquerra. Les llengües de foc de la Pentecosta, simbolitzant la renaixença de l’Esperit? Si la nostra interpretació és exacta, seria coherent amb el tema de la renaixença del registre anterior.

 

A l’últim registre, les línies horitzontals podrien simbolitzar un corrent d’aigua. Al centre hi ha col·locada simètricament una combinació complicada de volutes a banda i banda d’un arc vertical. Potser s’hi podria llegir una representació arboriforme bastant maldestra: una palmera vora l’aigua? L’escultor sembla materialitzar les paraules de la sagrada Escriptura: “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors (…) Serà com un arbre arrelat vora l’aigua” (Ps 1: 1-3) i “Els justos creixeran com les palmeres” (Ps 91: 13).

 


La pica baptismal d’Ur és anterior a l’església del segle XI. Aquest monument que per tants aspectes resta enigmàtic seria una relíquia de l’església pre-romànica. L’escultor, en fer la pica, va fixar un art popular, les arrels del qual són immergides potser en la llunyania de la prehistòria

 

La havien visitat “ la parella romànica

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/09/sant-marti-dur-alta-cerdanya.html


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT