diumenge, 26 de setembre de 2021

TENIU DADES DE L’AUTOR DE LA CASA DE LA COMA AL CARRER DEL PALAU, 27 DE MOIÀ?.

 

Anava a la XX trobada Country de Moià, que una vegada més va ser un èxit, i saludava amics de Barcelona, als que interpel·lava per la seva presència, en dies de Festa Major de la seva ciutat, i em deien que a banda de que els agrada els country, i Moià,  volien marxar de l’espiral d’actes incívics, promoguts per brètols, vàndals, filonazis, feixistes. cleptofeixistes, talibans i altres delinqüents comuns.


  Aprofitava per fer un tomb per la Vila, i retratava – una vegada més -  la casa de carrer del Palau, 27, coneguda com Casa de la Coma.




S’explica, tant a Patrimoni Gencat, com al Mapa de Patrimoni – que reprodueix fil per randa el text de Patrimoni Gencat, que la casa fou construïda  - de forma misteriosa, no hi dades del mestre d’obres i/l de l’arquitecte  - durant el quinquenni 1920-25,  en va ser els promotors  els propietaris del mas de la Coma del mateix municipi, que combinaven l'estada al mas amb l'estada al poble.


La descriuen com , casa de tres plantes, de façana molt estreta, l'interès de la qual radica en els boinders o tribunes dels dos pisos superiors que divideixen l'edifici en dues parts.

 

 

Aquestes tribunes es repeteixen als darreres de la casa, en nombre de tres, per tal de salvar el desnivell del terreny.

 


Fotografia de    Roser Serra i Coma, 1991.  Vista posterior de l'edifici


La tribuna acaba en un petit teulat que sobresurt de l'edifici, i que combina teules verdes amb vermelles. A la planta baixa hi ha dues entrades: la que dona accés a la vivenda i la que servia per a guardar la tartana.


La Roser Serra i Coma – de la que ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement, a l'email castellardiari@gmail.com  - , ha dut a terme una excel·lent tasca en l’àmbit del Patrimoni a la comarca del Moianès :

http://calaix.gencat.cat/browse?rpp=20&offset=140&etal=-1&sort_by=-1&type=author&value=Serra+i+Coma%2C+Roser&order=ASC


Havíem incorporat – a manera de clàusula d’ estil – una reflexió ; furtar la informació relativa als arquitectes i/o artesans que participaven en una obra, qualificada – o que s’hauria de qualificar -  com Bé cultural, és una més de les formes de “ dessolar la terra” que s’enginyaven  els enemics de Catalunya.


Algú ho havia de dir, oi?


Ens agradarà tenir noticia a l’emal coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com de l’autor de la casa

ROMANIUS. FIGOLS. FIGOLS I ALINYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ ETERNAMENT IN PECTORE “ DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Junca publica una fotografía de       ROMANIUS . Llogaret agregat al municipi de Fígols (Alt Urgell).




El topònim evoluciona     etimològicament  segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)  (Misc. Fabra 125), del llatí rīvu Mannīci, ‘riu de Manic’ (nom personal germànic).


No consta que tingues església ni escola.


Sou pregats de completar aquesta informació a l’email castellardiari@gmail.com

divendres, 24 de setembre de 2021

QUE EN SABEU DE LA CASA DE NÚMERO 25 DEL CARRER DE SANT HONORAT DE SABADELL?.

 

Baixava a Sabadell per qüestions de salut, i aprofitava per retratava la façana de la casa de número 25 del carrer de Sant Honorat, de la que no sabia trobar cap informació. Agrairé infinitament a qui pugui donar-me’n raó que ho faci a l’email castellardiari@gmail.com




En el camí de tornada, m’aprovisionava a Cafès Pont, i m’aturava a retratar la casa de número 47-49 del Passeig de la Plaça Major, amb la façana renovada, i a la que havíem dedicat un post :



http://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/03/edifici-del-passeig-de-la-placa-major.html


Havíem incorporat – a manera de clàusula d’ estil – una reflexió ; furtar la informació relativa als arquitectes i/o artesans que participaven en una obra, qualificada – o que s’hauria de qualificar -  com Bé cultural, és una més de les formes de “ dessolar la terra” que s’enginyaven  els enemics de Catalunya.


Algú ho havia de dir, oi?

dijous, 23 de setembre de 2021

SANT BERNABE D’ARES. CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” - FINS QUAN SENYOR ? – DELS PIRINEUS

 

La Pilar Capdevila Verges, cerca els orígens del cognom que compartim, i m’explica  que una part de la família era originaria de la vila d’Ares, al terme de Cabó, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria – eternament “ in pectore   - dels Pirineus.


L’altra procedia de Solanelles, amb aquest nom hi ha un poble a la comarca de l’Anoia, i en la mateixa comarca de l’Urgell sobirà hi ha Solanell :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/04/esglesia-parroquial-de-sant-julia-de.html


La Maria Lluïsa Cases i Loscos, escriu de Sant Bernabé d’Ares (Cabó), a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601ae.xml

Sant Bernabé d’Ares (Cabó); la vila d’Ares és esmentada en documents dels anys 1068, 1080, 1090 i 1162 —el castell ja ho era l’any 1027, com a límit pel nord d’un alou de la vila de l’Ametlla—, formant part de la vall de Cabó, domini de la família Caboet i, després del 1185, per l’enllaç matrimonial entre aquesta casa i la de Castellbò, del vescomtat de Castellbò, que gaudia de la jurisdicció criminal i alta, mentre que la jurisdicció civil i baixa era exercida pel capítol d’Organyà. Així, en cas de pena pecuniària, la vescomtessa en rebia una meitat i el capítol l’altra. Al segle IX el monestir de Sant Climent de Codinet hi tenia diverses possessions.

 

De la seva església, dedicada a sant Bernabé, no n’hem trobat cap referència.


Tanmateix és documentada l’església de Sant Cristòfol d’Ares, esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Organyà del 1090, com a bé concedit pel senyor de Cabó a aquesta església en la seva anterior consagració l’any 1057.


En documents del 1068 i 1080, les terres motiu de donació i venda, situades a la vila d’Ares, eren “in apendicio de Sancto Chrisptofori…”. Es tractaria de la mateixa església que degué canviar d’advocació, possiblement en ser reedificada, ja que l’actual edifici no presenta restes de construcció medieval.

 

Retrataven l’edifici de l’església de Sant Bernabé, actualment abandonada, el      Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) l’any 1974, i l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d., l’any 1987.

 


 https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0029486.xml

https://arxiugavin.wordpress.com/



http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15496


 Llegia que Sant Bernabé  d’Ares, era sufragània de la  església parroquial de Cabó, advocada a SantSerni,  i ara   - malgrat l’abandó - depèn de la parròquia de Coll de Nargó.


Si algú té informació dels Verges d’Ares, sou pregats de fer-nos-la saber a l’email castellardiari@gmail.com, i a la Pilar Capdevila Verges


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques.

dimecres, 22 de setembre de 2021

MAS EL SOLÀ. BATET DE LA SERRA. OLOT. LA GARROTXA

 


El trobava al Catàleg de masies:

https://poum.olot.cat/PDF/Vol08/08F-MA.pdf


També a :

https://www.portalgironi.cat/index.php/masos-pairalies/masos-lagarrotxa/masos-garrotxa-olot/881-masos-batet/1475-masos-olot-batet-sola?fbclid=IwAR1_4-qGMjpEN7D0743CzGoX7NV_WTF21aGVgHVJElj8gsfsHCa6UPEZqKg


És la masia originària de la famí­lia Solà (posteriorment Solà-Morales) fins el segle XVIII en que traslladaren la seva residència al casal del passeig de Blay.


L’Anna Maso Colldecarrera,m  deixa un comentari ;  l’any 1342, la pubilla, Dolça de Solà, es va casar amb Guillem de Colldecarrera, fadristern de Colldecarrera. Els descendents, van portar el cognom de la mare.


L'estructura actual de la casa difereix de la dels seus orí­gens.


 A la llinda de la porta hi consta la data de 1605 que correspon a la reconstrucció feta per Joan i Bartomeu de Solà, sobre la qual s'hi han dut a terme, sobretot al llarg del segle XVIII, diverses reformes i ampliacions.


El més antic que es conserva és la cuina i és molt interessant la pallissa, anterior a les reformes, amb un magnífic arc d'estil gòtic.


Enganxada a la casa s'hi va construir la capella. Ens agradarà tenir noticia de l’advocació que té o tenia a l’email castellardiari@gmal.com, coneixercatalunya@gmail.com .  El nivell de desinformació pel que fa al patrimoni relacionat amb el culte catòlic,  deixeu-me fer la “ gràcia”, clama al Cel, oi?.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_Sol%C3%A0_(Olot)


En demanaré informació al Centre de Documentació de Cultura Popular iReligiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin)


Furtar informació relativa al Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, és una forma més de “ dessolar la terra”, i retrata perfectament als que ho practiquen.


 Posteriorment es va tancar el pati i quedà integrada amb la resta de l'edifici.


Té un esplèndid retaule del 1712 i són molt curioses les portes que tenen  gravada en un dels seus batents la figura de Sant Pere amb les claus i en l'altra, la de Sant Pau.

 

L'extens arxiu familiar conté un document important que es remunta a l'any 1083. es tracta d'un document notarial estès pel notari d'Olot Ramon Des Coll (1361-1414) que fa referència d'un document de l'any 23 del regnat de Felip I de França (1060-1108) segons la datació franca de l'època.

 

Informació extreta de:

"Els Pobles Gironins - Vol. VI- La Comarca de la Garrotxa (I)" de Maruja Arnau i Guerola ( Xativa, la Costera, València ( 21.12.1923 + Girona, 9.9. 2009 )

http://www.elpuntavui.cat/article/79636-maruja-arnau-i-guerola.html


De forma esglaonada, tenim un país amb unes infraestructures de comunicació molt magres, que hem d’agrair al REINO DE ESPAÑA, veniu a Olot, a la Garrotxa.

diumenge, 19 de setembre de 2021

PONT DEL GRAU O DE SANT ANTONI. SANT LLORENÇ DE LA MUGA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 El Fèlix González publica una fotografia del pont de Sant Antoni, anomenat també "pont del Grau" , que es troba a 2,5 km de Sant Llorenç, aigües amunt de la Muga, en direcció a Albanyà.




El nom primitiu , era pont del Grau, l’existència però, de  l'ermita de Sant Antoni Abat, emplaçada a la vora del cap del pont, va fer  que popularment se’l conegui com pont de Sant Antoni.


El pont, aixecat aprofitant una penya calcària, té dos arcs de mig punt de molt diferent amplada. Per alçar el pilar central, de forma romboidal, es va aprofitar una penya calcària que hi ha dins del riu, la situació descentrada d'aquesta és la causa del desplaçament lateral del pont. Presenta aparell de pedres ben escairades en els arcs i base del pilar, mentre que a la resta, materials poc treballats.


De forma ordenada – no tots el mateix dia, recordeu que vivim en un país amb unes magres estructures per comunicació per voluntat del REINO DE ESPAÑA - , veniu a l’Empordà. 



dissabte, 18 de setembre de 2021

IMATGE DE LA MAREDEDÉU DE CASTELLET. EL BAGES

 

Llegia a :  http://bisbatsolsona.cat/wp-content/uploads/2017/05/21-de-maig-de-2017.pdf


És la patrona de Sant Vicenç de Castellet, a la comarca del Bages



https://www.facebook.com/photo/?fbid=4315587525202261&set=pcb.4648074135215532


La llegenda explica que, en reconstruir el castell després de les lluites amb els musulmans, els treballadors que retiraven la runa d'una de les torres laterals van veure una gran lluentor en una de les parets laterals. Es van afanyar creient que trobarien un gran tresor. De sobte es presentà una gran tempesta que els obligà a aturar la feina; però, un cop restablerta la calma i en tornar a la feina, van trobar una gran llosa que tapava la boca d'una cisterna de la qual sortia una llum i es desprenia una olor suau. Aleshores descobriren, recolzada a la paret, la imatge de la Mare de Déu.


Van avisar de la troballa al senyor de Castellet, que va interpretar que la Mare de Déu volia ser venerada en aquell lloc. Per això, sobre la cisterna va fer erigir una capella.


El seu santuari, ens diu la història, es va fer al segle XII amb les pedres de l'antic castell de Castellet i probablement sobre les restes d'una antiga ermita pre-romànica.


 Durant els segles, les poblacions del voltant han invocat la Mare de Déu en sequeres i còleres, i li han fet romiatges fins al dia d'avui, quan se celebra el seu aplec al voltant del 8 de setembre.


Han estat diverses les imatges venerades sota el títol de Ntra. Sra. de Castellet: la romànica, que es conserva a la masia de les Vives, la que fou destruïda l'any 1936 i l'actual, obra de Josep Maria Camps i Arnau (Sarrià, Barcelona, 29 d'octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968), beneïda l’any  1950.



https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/Home/arquitectes---arquitectos/josep-maria-camps-i-arnau


https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vives


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=17142


https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Barcelona


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/08/sant-vicenc-de-castellet-la-porta-de.html?fbclid=IwAR2GyV1CJkqprOElcGOwF2oSYKyc3JpfoxgOEf_n-hQ-L0-0UGcJU45520Y


Ens agradarà rebre imatges de la imatge destruida l’any 1936 , i de la que es conserva a la Masia de les Vives, a l’email  castellardiari@gmail.com, coneixercatalunya@gmail.com , demanarem ajuda – sempre ho fem – al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)



L’Enric Sànchez-cid, em comenta “  La foto és del llibre d'en Joaquim de Camps i Arboix (Girona, 24 de gener de 1894 - Barcelona, 27 de gener de 1975), i Francesc Català-Roca (Valls, Alt Camp, 19 de març de 1922 - Barcelona, 5 de març de 1998) :"Les Cases Pairals Catalanes" Ed. Destino 1969.


https://www.iberlibro.com/buscar-libro/titulo/cases-pairals-catalanes/autor/joaquim-camps-arboix-francesc-catala/


L’acció criminal dels militars feixistes endegada el 18.07.1936   - amb l ’aquiescència de l’Església Catòlica  -  provocava una reacció destructiva en l’àmbit patrimonial del tot impossible de recuperar.


Moltes masies tenien en els seus oratoris i capelles imatges de la Marededéu, que s’acabaven coneixen amb el nom de la casa que les acollia. La destrucció, o la sostracció – tant o més freqüent que la primera opció ,  aquest des de sempre ha estat un país de lladres, oi? -   provocava que en els  nostres dies tinguem un bon nombre d’imatges marianes sense identificar :


Província de Barcelona

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Barcelona


Província de Tarragona

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Tarragona


Província de Lleida

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Lleida


Província de Girona

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona


Fem una crida “ urbi et orbe” per identificar les imatges marianes “desconegudes” ; recordo en una visita al Bisbat de Terrassa, una bellíssima imatge exposada de la que no en sabien donar-me’n raó.


Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com


dijous, 16 de setembre de 2021

ASIL JOAN SURÍS LLORENS. SANT FELIU DE GUIXOLS. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

 

Joan Surís Llorens va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1800 i emigrà de jove a l’Havana, on aconseguí fer-se ric i va morir el 1855.


 En el seu testament va deixar una important suma de diners en benefici de les famílies més pobres de la seva vila natal.


La junta que administrava el llegat de Joan Surís va decidir l’any 1893 la construcció d’un asil per a ancians pobres i infants desemparats.




La primera pedra del nou edifici, projectat per l’arquitecte General Guitart Lostaló (Gràcia, 1859 – Barcelona, 1926, es va posar el 3 d’agost de 1904.




http://arxiumunicipal.guixols.cat/attachments/arxiu_guixols_enigmes_ganxons_guia.pdf

https://guixolsdescobreix.com/sabies-que/197-la-residencia-suris-es-va-construir-sobretot-per-als-infants-orfes-o-desemparats.html

https://www.socsantfeliudeguixols.com/leixample/


Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ;  Edifici civil. Després d'algunes modificacions ens trobem amb una construcció de planta i pis, format per una distribució completament ordenada i simètrica on actua d'eix l'entrada amb un gran finestral.


D'aquest nucli central parteixen dues construccions laterals iguals formades per tres finestres verticals amb dues obertures cadascun, units al primer pis amb la planta baixa per maó vist, accentuant l'ascensionalitat , per trancar la monotonia de l'horitzontalitat.


L'estructura acaba en una teulada de teules vermelles que va seguida per una tímida balconada.


Completant el conjunt arquitectònic encara queden dos cossos més lateralment, afegits respectant l'ordenació de l'edifici.


No fa esment de la capella/ oratori, com és mal costum. Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) , i a fundaciosuris@fgsuris.cat




La resposta del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) em confirmava que l’advocació de la  Capella, era la de la  Marededéu dels Desemparats, recordem  que la residència inicialment  va ser gestionada  per  Germanes dels Vells Desemparats


dimecres, 15 de setembre de 2021

QUE EN SABEU DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLESIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS?.

 

Llegia a ;

 

http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_82/AST_82_633.pdf

 

A Sant Feliu de Guíxols cremaren l’església de Sant Joan Baptista, situada a la placeta del seu nom, i la capella i part del col·legi Sant Josep dels Germans de la Doctrina Cristiana, que feia xamfrà amb els carrers de Ferran Romaguera i de la Penitència.

 

A la pàgina de la parròquia  diuen ;

https://www.facebook.com/155577201498309/photos/a.207576866298342/739450949777595/



https://guixolsdescobreix.com/sabies-que/273-a-sant-feliu,-a-principi-del-segle-xx,-es-cremaven-esgl%C3%A9sies.html?fbclid=IwAR1ig3-KNI-Nyq_p01483Hj9Ib9NcNTtUUqW9p5jQBnzjojvt1bHoYTvWAE


L'església de Sant Joan de Vilartagues substitueix l'església de Sant Joan que va ser cremada l'any 1909.


foto publicada a la web de l'ajuntament de Sant Feliu de Guíxols on es veu la façana d'un garatge i diu que abans hi havia l'església de Sant Joan.




http://www.bisbatgirona.cat/ca/parroquies/c/1415-sant-feliu-de-guixols-sant-joan-baptista-vila.html


No se’n fa esment de la “nova església de Sant Baptista” – tampoc de l’antiga – a la pàgina del Col·legi d’Arquitectes :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Sant+Feliu+de+Guixols&page=20

 

L’edifici  de la “ nova església de Sant Joan Baptista “  està situat al carrer Lleida, 84 de 17220. Sant Feliu de Guíxols. Tel 972 32 12 15







http://www.bisbatgirona.cat/ca/parroquies/c/1415-sant-feliu-de-guixols-sant-joan-baptista-vila.html

 

Forma part d’un grup  d’edificis dels que no en sabia trobar cap dada. 


Sou pregats de fer-nos arribar dades de la seva construcció, dels seus promotors i del seu autor a l’email castellardiari@gmail.com  

dimecres, 8 de setembre de 2021

IN MEMORIAM. EDIFICI DEL BANC CENTRAL. RIPOLL. EL RIPOLLÈS

 

El Miquel Esteve Espelt, publica una fotografia de l’edifici que havia aixoplugat les oficines del Banc Central en una època en que les entitats de crèdit, Bancs i Caixes d’Estalvi, maldaven per atendre a la ciutadania.



L’arquitecte Josep Riera de Reguer (Sant Julià de Vilatorta, Osona, 4 Juliol 1903 + Barcelona, 19 Octubre 1994) , fou l’autor de l’edifici del Banco Central,      a Plaça de Sant Eudald, 8; xamfrà amb  el carrer  Vell, de Ripoll, construït durant els anys 1941-1943.

Patrimoni Gencat ens diu que té com a característica principal una acurada disposició dels elements arquitectònics que componen la façana de la Plaça Sant Eudald.


Té planta baixa, tres pisos i golfes, amb combinació d'obertures regulars amb d'altres d'arc de mig punt, totes amb emmarcament de pedra amb esplandits. El parament, a la planta baixa, imita un carreuat de pedra mentre que tota la resta és arrebossat i pintat de blanc trencat.


A la façana destaquen una escultura de Sant Eudald, patró de Ripoll, a la fornícula que hi ha a la tribuna del primer pis, i el vol de la coberta amb tres nivells -amb ràfec sostinguts per permòdols de fusta- que al pinyó central presenta un rellotge mecànic decorat amb un guardapols i flanquejat per dues finestres amb arc de mig punt.


La façana del carrer Vell és més austera i només reprodueix els emmarcaments a les obertures vistos a la façana de Sant Eudald.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=42161


 

El Banc Central va ser creat en 1919 a partir de la unió de vuit bancs petits.


Posteriorment va continuar comprant bancs -entre ells el Banc Espanyol de el Riu de la Plata (1947) i el Banc de Tortosa (1951) - fins a convertir-se en el primer banc privat d'Espanya en els anys 80.


En els anys 1980 el banc va realitzar un procés d'expansió fora d'Espanya, principalment a Llatinoamèrica, amb l'adquisició de diferents bancs i la compra de la majoria de les accions en d'altres, com el cas de l' Banc d'Asunción al Paraguai (1981), el Banc Popular Argentí (1966, expropiat pel govern de Héctor José Cámpora i restituït als seus propietaris després del cop militar de 1976), el Banc de Talca a Xile (1982) i el Banc Panamericano a Uruguai (1982)-


A més va obrir sucursals en altres països, com per exemple Panamà (1981) i Perú (1984).

 

Al començament dels anys 1980 es va parlar d'una possible fusió amb el Banc Urquijo que no va arribar a concretar-se, i l’any 1988 va fracassar una possible fusió amb Banesto .


Finalment, el BC es va fusionar amb el Banc Hispano Americano el 1991 per formar el Banc Central Hispano Americano , conegut comercialment com Central Hispano (BCH). En aquest moment el seu president era Alfonso Escámez López (Águilas, Múrcia, 1 de gener de 1916 - Madrid, 16 de maig de 2010 ).

 

Posteriorment, el BCH es va fusionar amb el Banc Santander per crear el Banc Santander Central Hispano , BSCH, que avui en dia ha recuperat el nom de Banc de Santander .


A la Plaça hi ha altres edificis que havien aixoplugats entitats de Crèdit :


Edifici Banesto, (1950) obra de l’arquitecte  Eusebi Bona i Puig (Begur, Baix Empordà, 1890 - Barcelona, 12 d'octubre de 1972). Plaça Sant  Eudald, 5


L'Edifici Caixa de Pensions. Plaça de Sant Eudald, 1 - c/ Mercaders, 2 - c/ dels Tallaferro

No consta l’autor, la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares, confiava sempre els seus edificis als millors arquitectes, ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aqyuest edifici a l’email castellardiari@gmail.com


Tot el que té relació amb les entitats de crèdit al REINO DE ESPAÑA està sota sospita de corrupció.


Les cúpules dirigents estan maleïdes davant de Déu. 


dilluns, 6 de setembre de 2021

EL CASTELL DE CLAVEROL. EL PALLARS JUSSÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ – FINS QUAN SENYOR ? – DELS PIRINEUS.

  

El Josè Vergés i la Asunción Huayta López, feien un tomb pel Pallars jussà,i retrataven entre altres elements patrimonials d’interès les restes del Castell de Claverol




El Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955) , i el  Pere Benito i Monclús ( 1967 ),  escriuen del Castell de Claverol:  

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1542201.xml


L’únic vestigi avui visible del castell és una torre de planta circular, amb una alçada d’uns 7 metres ; segurament en un moment inicial era una mica més alta.


 L’edifici té un diàmetre interior de 140 centímetres  i un gruix de les parets també de 140 centímetres . A uns 4 metres del terra hi ha un relleix, a tot el volt, amb una amplada d’uns 20 centimetres o de poc més (no hi ha, per tant, cap cúpula en aquest pis principal). En aquest mateix nivell, s’obre, cap al sud, una porta.


En l’actualitat li manquen totes les pedres del muntant oriental i les dovelles de l’arc de mig punt que devia cobrir aquesta obertura que permetia l’accés al pis principal de l’edifici.

 

Els carreus són lleugerament treballats, de mida mitjana (12 centímetres  d’alt per 25 centímetres de llarg), ben arrenglerats, units amb un morter de calç de color grisós, força dur. A la part superior, els carreus potser són una mica més grans (20 centímetres  per 40 centímetres ) i escairats.

 

En principi, per les seves característiques, podem pensar que és una torre del segle XI, potser d’un moment tardà. Cal suposar que aquest edifici devia ésser acompanyat d’alguna altra construcció, que completava el castell


El castell de Claverol és esmentat per primera vegada l’any 973 en la donació que el comte Ramon III de Pallars féu al monestir de Sant Pere de les Maleses del poble de Sossís, dins del castell de Claverol, amb tot el seu terme i els delmes i les primícies.

 

L’any 1072 Ramon V de Pallars Jussà convingué donar en feu el castell de Claverol al seu cosí Artau I de Pallars Sobirà amb la condició que l’encomanés al castlà Pere Ramon i que no canviés aquest ni els seus descendents, excepte en el cas que morissin o perdessin llurs forisfacturas.


En dues ocasions, una vers 1079, Artau I definí el castell de Claverol a Ramon V.


Finalment, el 20 de juliol de 1094 Ramon V cedí el domini alodial del castell a Artau II en una donació que, dies més tard, el 9 d’agost, prengué la forma de permuta. D’aquesta manera, el comte de Pallars Jussà adquirí el domini eminent d’aquest bastió de la conca de Tremp.

 

En concordança amb la trajectòria dels feus veïns, als segles XII i XIII els Toralla, feudataris dels comtes de Pallars, tendiren a patrimonialitzar la castlania i la jurisdicció de Claverol.


L’any 1328 Ferrer Alamany de Toralla, senyor de Claverol, es trobava enfrontat amb l’abat Ramon de Gerri perquè els homes de Claverol s’havien endut garbes de blat d’una terra que, segons aquest darrer, era del terme de Sant Martí de Canals i pertanyia al monestir.

 

Al començament del segle XVII el lloc figura com un domini del varvassor Lluís de Toralla i l’any 1831 pertanyia als Motes, que al segle XVIII havien tingut el títol de barons de Claverol.




Aneu al Pallars jussà.