dimecres, 29 de novembre del 2017

PALOUET DE SEGARRA. UN INDRET AMB ENCANT. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA (II)

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, teníem previst aturar-nos a dinar a l’Hostal Palouet, al poble homònim del terme de Massoteres a la comarca de la Segarra.

De Palouet de Segarra llegia ; El poble es mantingué emmurallat fins als anys 30 del segle XX; les darreres restes de les muralles foren aterrades als anys 60.

Tant l’enciclopèdia catalana, https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0041233.xml com http://www.lasegarra.org/Palouet-168.html
insisteixen en que NO ÉS/ ERA un poble encastellat. Com si fos possible això en un plana, oi?.

A https://ca.wikipedia.org/wiki/Palouet recullen que una part de Can Cuadros, fou el castell del poble, i del qual se'n conserven diverses arcades i estances.

El castell de Palouet està documentat ja l'any 1116, quan en Pere Ponç féu testament abans de peregrinar al Sant Sepulcre i entre moltes altres possessions, deixà al seu fill Arnau el castell de Palouet.

L'any 1257 pertanyia a Galceran de Pinós i Cardona , (Baró de Pinós, Valmanya, Tàrrega, Gaià, Sant Jaume, l'Espà, Gósol, Saldes, Josa, Quer Foradat, Llor, Gisclareny, Alguaire, Albesa, Lillet, Talteüll, Fórnolls y Sa Guàrdia. ( 1233-1277), Baró de Crose.

De Can Cuadros trobava :

Les invitamos a disfrutar del encanto rural, y alojarse en una antigua fortificación del siglo XII. Situada en Palouet, un tranquilo pueblo de 15 habitantes rodeados de campos de cereal, huertos y bosques de robles y encinas. En nuestro pequeño establecimiento hemos recuperado la filosofía de las antiguas fondas y hostales, atendidos por los propietarios en un ambiente familiar. Este verano disfruten la piscina municipal, acceso gratuito!!


Recollíem imatges del nucli més antic, on el gats descansen plàcidament com recollia el Tomàs Irigaray LOpez.



No trobava – més enllà de la placa - cap referència a en Josep de Cal Balagué, ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Espero, sense gaire esperances, noticies de l’edifici de l’escola pública, avui local social, quan es va fer, qui en va ser l’autor ,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com


De l’església advocada a sant Jaume, on podíem accedir gràcies a la gentilesa de l’Hostal Palouet, us en farem un post específic.

Del fossar típic de la Segarra, amb els seus porxos en recollia imatges, també sense gaire esperances espero rebre’n noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu autor , que tractant-se d’un equipament municipal acostumava a ser l’arquitecte i/o mestre d’obres titular.


Reiterem constantment – amb l’esperança d’un retorn a la ‘normalitat’, que ja es fa esperar massa - que Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeint ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

dimarts, 28 de novembre del 2017

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE NÚMERO 9 DEL CARRER FRANCESC PI i MARGALL DE PALAFRUGELL?. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de la finca de numero 9 al carrer de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) II President de la I República Espanyola durant trenta-vuit dies. Estanislau Figueras i Moragas (Barcelona, 13 de novembre de 1819 - Madrid, 11 de novembre de 1882), el primer President d’aquella República efímera va ser-ho durant quatre mesos escassos.



De la finca crida l’atenció la botiga situada als baixos de la que expliquen a :
http://palatiofrugelli.blogspot.com.es/2014/04/3-p-ribas-3.html
que fou condicionada entre els mesos de juny i desembre de 1915 i s'inaugurà de cara al públic a primers de l'any següent


Pere Ribas i Cané, el seu propietari, era natural de La Bisbal i establí a Palafrugell una impremta el 1902, pocs anys abans que ho fes el seu paisà, Miquel Palé i Gispert. El taller estava situat al carrer de Sant Sebastià 29, on s'imprimia el setmanari Baix Empordà.

L’any 1916 a la casa del carrer de Pi i Margall, aleshores amb el número 3, on s'estableix la papereria, es concentren també la redacció, administració i impremta del setmanari. Allà s'hi estaria el periòdic fins als darrers dies del 1919

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la decoració modernista a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Reiterem constantment – amb l’esperança d’un retorn a la ‘normalitat’, que ja es fa esperar massa - que Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeint ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.

Antonio Mora Vergés

PALOUET DE SEGARRA. UN INDRET AMB ENCANT. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, teníem previst aturar-nos a dinar a l’Hostal Palouet, al poble homònim del terme de Massoteres a la comarca de la Segarra.


Quan al topònim recordava la meva visita l’any 2009 a l’església de Sant Julià, a l‘antic terme de Palou, integrat avui a la ciutat de Granollers, a la comarca del Vallès Oriental.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/sant-julia-dins-lantic-terme-de-palou.html

Curiosament en la repoblació d’aquesta comarca en la que participaven sens dubte persones de la Catalunya Vella, Palou serà més important que Granollers – matisem el significat ‘important’ en el context específic de la Segarra en l’actualitat - ; deia en aquella visita de l’any 2009 :

Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ], ens evoca clarament un altre paisatge, camps i camps de blat, que s’estenen per les terres planes del que en els segles futurs s’anomenarà Vallès Oriental, i quina capital s’anomena justament Granollers; per alguns derivat aquest topònim de l’abundància de granotes en aquest indret; certament en toponímia hi ha sempre més d’una opció possible i contràriament als qui defensen Granollers com ‘lloc de granotes’, tenim els qui sostenen que el sentit primigeni és “lloc de gra “
.

El topònim Palouet, porta el sufix ET, atesa la proximitat d’un Palou al terme de Torrefeta i Florejacs, http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/sant-ponc-de-palou-torrefeta-i.html

Hi ha força informació d’aquest poble, no sempre coincident, i fins en algun cas, contradictòria :

http://www.lasegarra.org/Palouet-168.html


Abans dit Palou de Torà, no és un poble encastellat, sinó un grupet de cases que formen un carreró i una plaça, on hi ha la casa senyorial (actualment l'hostal Palouet), amb una portalada de dovelles i la data del 1601.

L´església de Sant Jaume de Palou és d´origen romànic, té alguns murs medievals i un bonic campanar d´espadanya. Va ser reformada en època plateresca.

Palouet disposa d´un aeroport per a ultralleugers i d´un petit pantà o bassa que actualment és un indret de parada d´aus migratòries.

Topònim: En la part nuclear del nom s´admet una etimologia a partir del llatí PALATIOLUM i una evolució directa d´un diminutiu llatí. No ha de tractar-se precisament del palau luxós que la nostra imaginació col•lectiva ens duu a la ment, sinó d´un sinònim de mots tan usuals en la nostra toponímia com castell o, en cert sentit, roca. La versió diminutiva Palouet és força recent i per referència a Palou de Sanaüja o Palou de d´Alt (municipi de Torrefeta i Florejacs) que era anomenat Palou a seques. Font: Els topònims de la Segarra; Albert Turull.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0041233.xml


El poble de Palouet (34 h el 2005), dit també Palou de Torà o Palou de Massoteres, es troba a l’extrem de llevant del terme, al N de les costes de Palou, a 501 m d’altitud. No és un poble encastellat, sinó un petit grup de cases, no gaire compacte, que formen un carreró i una plaça, on hi ha una casa senyorial, amb una gran portalada de dovelles i la data del 1601, amb una espaiosa entrada i escalinata. El pou del mig del poble i els de darrere les cases mostren el sistema de proveïment d’aigua que han tingut fins als nostres dies els habitants del lloc. L’església de Sant Jaume de Palou, sufragània de Talteüll i de Massoteres, té alguns murs medievals, però fou reformada en època plateresca, i té un bonic campanar d’espadanya. La jurisdicció civil i eclesiàstica anà lligada a Talteüll. Aquest poble celebra la festa major el cap de setmana abans del 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume.

Al N de Massoteres hi ha el santuari o ermita de la Mare de Déu de Camp-real, documentat des del 1040, al voltant del qual hi ha un petit nucli, Camp-real, on es reuní l’ajuntament fins el 1929 i on també hi havia l’escola. Al lloc hi havia residit un batlle i un capellà. La imatge mariana, destruïda el 1936, fou reproduïda després de la guerra per Joan Robles Mateo (1899-1984), de Palau d’Anglesola. El dilluns de Pasqua, s’hi celebra un aplec.

Edifici de l'antiga escola de Palouet. Joaquim Vilchez Majoral.

El detall de l’escola és MOLT interessant, retratava a Palouet l’edifici que havia aixoplugat l’escola, i a Massoteres el que acull avui l’ajuntament. De tots ells en voldria rebre més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

https://ca.wikipedia.org/wiki/Palouet

Palouet és una localitat del municipi de Massoteres (la Segarra, Catalunya) de 25 habitants.

D'origen medieval, formava part de l'estructura defensiva de la Marca Hispànica. Té una església romànica dedicada a Sant Jaume, i una dotzena de cases de pedra. Les cases principals del poble són Cal Xuriguera, avui hostal, propietat de Jaume Alsina, un dels fundadors del Grup Alimentari Guissona; Cal Comorera, que avui és una casa rural de lloguer temporal, i Cal Teixidó, propietat del periodista i escriptor Albert Torras Corbella (Terrassa, Vallès Occidental, 1980), totes tres a la Plaça de Sant Jaume. Dins del nucli urbà destaca Can Cuadros, una part del qual fou el castell del poble, i del qual se'n conserven diverses arcades i estances. El castell de Palouet està documentat ja l'any 1116, quan en Pere Ponç féu testament abans de peregrinar al Sant Sepulcre i entre moltes altres possessions, deixà al seu fill Arnau el castell de Palouet. L'any 1257 pertanyia a Galceran de Pinós.

El poble es mantingué emmurallat fins als anys 30; les darreres restes de les muralles foren aterrades als anys 60. En l'actualitat manté un forn de pa comunal i uns safaretjos públics, a més de diverses premses de ví, tot i que des de 1900 no existeixen vinyes al seu voltant, fetes malbé per la fil·loxera.

La denominació del poble ha anat evolucionant amb el temps i del primer Palatiolium del segle XII, passa a Palaliolium, Palaol, Palou de Talteull, més recentment, Palau de Torà, Palou de Massoteres, Palohuet, fins a l'actual Palouet. La seva denominació prové del context fonètic llatí Palatium que es tradueix com a "palau". Sinònim de mots tan usuals com a castell o en cert sentit roca.

El primer senyor de la "Quadra", cuadre, cuadro, cuadros, fou en Pere Benet, originari de les terres d'Occitània. Va ser soldejat per reforçar la host del comte d'Urgell en l'ocupació de la conca del Sió i la croada contra Barbastre (1064). L'antic castell avui encara conserva el nom de Can Cuadros, en referència als antics senyors.

La festa més genuïna que s'hi fa és l'Arbre de Maig, el segon o tercer cap de setmana d'aquest mes, en celebració de l'equinocci de primavera. En la diada s'engalana un arbre amb coses de menjar rememorant les antigues maianes celtes. La Festa Major és per Sant Jaume.


També en destaca el seu cementiri amb les clàssiques porxades dels fossars segarrencs , elevat, als afores del poble, i un pantà, amb nombrosa fauna i flora autòctona.

Us deixo una reflexió toponímica ; Qalat, Qelat, Kalat , Kalaat o Kelat, son i eren les denominacions que els àrabs donaven a les seves fortificacions, i que trobem avui encara en força topònims : Calataiud, Calatrava,..., com succeïa amb الوادي, al-wādī, que formarà part del nom de molts rius, Guadalquivir, Guadiana,...

Reiterem constantment – amb l’esperança d’un retorn a la ‘normalitat’, que ja es fa esperar massa - que Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeint ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

diumenge, 19 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DE COL·LEGI I LA CAPELLA DEL SAGRAT COR DE CAMBRILS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL CAMP JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Feia molt de temps que cercava conèixer l’autor de l’edifici de l’escola i la capella del Sagrat Cor de Cambrils, de la que em facilitaven imatges des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/08/capella-del-sagrat-cor-de-jesus-del.html



El meu signe de zodíac és capricorn i em definia a mi mateix en una entrevista com ‘tossut’, li hagués escaigut millor potser com deia José María Escrivá Albás (Barbastre, província d'Osca, 9 de gener de 1902 - Roma, 1975), declarat Sant per l’església catòlica el 6 d'octubre de 2002 amb el nom de Josep Maria Escrivá de Balaguer, substituir-ho per la ‘ santa obstinació ‘.

Llegia ; http://www.revistacambrils.com/index.php?reportatge=true&c_noticia=4173
El 14 de desembre de 1880 l’arquebisbe de Tarragona Benet Vilamitjana i Vila (Sant Vicenç de Torelló, província de Barcelona, 1812 - Tarragona, 1888 ) posava la primera pedra de l’escola del Sagrat Cor, en una finca propietat de la família Vidal Gimbernat L’empresa estava promoguda per l’advocat i canonge cambrilenc Benet Vidal i Gimbernat (1827-1907), que també es va preocupar de trobar alguna congregació religiosa disposada a establir-se en aquest col·legi i 1895 donar ensenyament de franc als nens i les nenes del poble. La construcció de l’edifici va durar sis anys, amb el finançament d’algunes de les principals famílies del municipi, fins que, el gener de 1887, hi van començar les classes les religioses carmelites de Santa Joaquima de Vedruna. El mes de maig d’aquell mateix any, iniciaven també classes els religiosos Fills de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep. Les dues congregacions, dedicades a l’ensenyament de nenes i nens, respectivament, es van distribuir en les dues meitats de l’edifici, a banda i banda de l’església.
L’autor va ser el mestre de cases Francesc Ribot del que ens agradarà rebre més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercataluya@gmail.com


http://www.cambrils.cat/arxiu/fitxers/documents/documents-del-patrimoni-cultural/documents-de-el-document-del-mes/comunicat-del-cens-d2019alumnes-de-l2019escola-vedruna-1953

La presència dels religiosos Fills de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, s’acabava abruptament el diumenge 28 de juliol de 1895, a les quatre de la tarda, els religiosos de la Sagrada Família van visitar l’ermita de la Mare de Déu del Camí per acomiadar-se de la imatge i, ja de nit, es van dirigir a peu cap a Reus, acompanyats pels guardes rurals i quatre veïns del poble. En aquesta ciutat, el pare superior –Josep Manyanet– ja havia previst de construir un nou col·legi per traslladar-hi la comunitat cambrilenca. Clanxet va escriure aquesta conclusió: “Les sucedió a esta pobre gente lo de la fábula de la oveja y el lobo, que bebiendo éste en la parte superior del arroyo, decía que la oveja le enturbiaba el agua. Los de la Sagrada Familia habiendo hecho mucho bien durante los ocho años que permanecieron en Cambrils, fueron también víctimas del lobo de la envidia”.

No va ser fins al 1900 quan van arribar els Germans de les Escoles Cristianes de La Salle, després que les religioses carmelites de Santa Joaquima de Vedruna es traslladessin a l’edifici que ocupen actualment al carrer de les Creus obra de l’arquitecte RAMON SALAS I RICOMA (Tarragona, 1848-1926). Font : l’excel·lent treball del Dídac Gordillo Bel, L’EDIFICI DE LES ANTIGUES ESCOLES D’AMPOSTA EN RELACIÓ AMB ALTRES OBRES DE RAMON SALAS I RICOMA

Antonio Mora Vergés

------------------------------------------------------------------------------------------

Altressí,

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.

dissabte, 18 de novembre del 2017

JARDÍ MAR I MURTRA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant l’entrada al Jardí Botànic Mar i Murtra , fundat per l'industrial Alemany Karl Faust Schmidt (1874-1952) l'any 1921. Després de comprar les vinyes i terrenys pertinents, ajudat, entre d'altres, pel botànic català Pius Font i Quer (1888-1964), va començar la tasca d'aclimatar plantes exòtiques de tots els continents partint de la construcció de varis dipòsits d'aigua. Des de 1961 està sota patronat de l'Ajuntament de Blanes.

El Jardí té més de 200 mil plantes de 6 mil espècies d'arreu del món, incloent les 150 espècies en perill d'extinció i ja desaparegudes del seu hàbitat original. Forma part de la Comunitat Internacional de Jardins Botànics i alberga un important centre d'investigació científic. Des de 1995 és considerat com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). La part arquitectònica del Jardí fou planificada per Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 15 de maig de 1936 ) i Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960)

Patrimoni Gencat ens diu que el conjunt arquitectònic del Jardí de Mar i Murtra està composat, a més de les pèrgoles, els magatzems i els espais de treball, pels edificis de l'entrada del Jardí i pels templets o miradors que hi ha entre la cala de sa forcanera i la cala bona.

Pel que fa a la casa-pèrgola de l'entrada, destaquen els esgrafiats de tipologia clàssica i el balcó cantoner amb sostre específic i mènsules de ferro forjat.


També són interessants el pati d'entrada i la terrassa balconada de rajol, amb tocs de decoració barroca com les motllures i acabaments cargolats.

Pel que fa als miradors, destaca el dedicat a Linneu, situat sobre uns penya-segats, de tipologia clàssica. Consta d'un edifici circular de petites dimensions sostingut per un aterrassament artificial i té un seguit de vuit columnes gairebé dòriques cobertes amb una cúpula de rajol i obra.


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.


Antonio Mora Vergés

dijous, 16 de novembre del 2017

CAPELLA DE FIBRACOLOR DE TORDERA. EL TRÀNSIT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A L’ESGLÉSIA MISSIONERA EVANGÈLICA. EL MARESME SOBIRÀ. CATALUNYA

No sabia trobar cap dada relativa als tècnics que feien possible l’any 1952, la instal·lació de l’empresa de tints, aprestos i acabats tèxtils Fibracolor, a la dreta de la Tordera.

Sobta un xic que en aquells anys es poses en pràctica un muntatge amb la filosofia ‘paternalista’ de les colònies fabrils de darreries del segle XX i primeres dècades del segle XX, fet i fet però, la dictadura superava de poc els XX AÑOS TRIUNFALES.

Llegia que costat de la fàbrica es bastí un barri per a tècnics i treballadors amb cases unifamiliars voltades de jardins, amb serveis, camps d’esports i capella, de la que no consta l’advocació, i ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Fotografia de ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

Trobava una noticia, l’Església Missionera Evangèlica (IME) de Tordera, es farà càrrec de reformar la capella de Fibracolor, i que el cost d’aquestes obres, es cobrirà majoritàriament amb les donacions voluntàries dels integrants de l’IME de Tordera.

http://radiotordera.cat/radio/?p=38564

http://www.tordera.cat/document.php?id=5713&per_imprimir=1

Imagino que tot plegat, la cessió, la reforma ,..., es va recollir en algun acord i/o contracte del que ens agradarà tenir-ne noticia.

Voldria rebre fotografies, del interior i del exterior, de l’església a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Prop del mar, el trànsit dels edificis religiosos acostuma a fer-se des de l’església catòlica a alguna de les confessions ortodoxes.

http://relatsencatala.cat/relat/parroquia-de-la-icona-de-la-mare-de-deu-de-la-tendresa-patriarcat-de-serbia-girona/1060822

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3208

Quina raó tenia el Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la signatura de la CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES A LOS OBISPOS DE TODO EL MUNDO posava en marxa el mecanisme que inexorablement ha portat a la secularització i a la descreença una part substancial de la ciutadania.

Avui, aquella església que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA ASSUMPTA. PALAFOLLS. EL MARESME. CATALUNYA

Llegia que Miquel Garriga i Roca (Alella, 14 de gener de 1808 - Barcelona, 14 d'octubre de 1888) va ser l’autor del projecte tècnic de l’Església de l’assumpció de la Mare de Déu de Palafolls, o de les Ferreries, que es va construir en dues fases: els fonaments entre 1865-75 i la resta - on ja no va intervenir , i ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte que el va substituir - entre 1896-1908

La obra més famosa de Miquel Garriga i Roca , va ser la construcció del Gran Teatre del Liceu l'any 1845 sobre un antic convent trinitari que es va inaugurar l'abril de 1847.

Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica de l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu de Palafolls ; edifici de grans proporcions, és una obra recent -finals del segle XIX- i pretén seguir els canons més tradicionals de l'arquitectura religiosa no sense donar-li un cert aire historicista -campanar, porta principal...-.


Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre del 1858 - Barcelona, 15 de maig del 1939), molt vinculat a Palafolls hi feu els goigs


L’església de les Ferreries era sufragània de Sant Genís de Palafolls, on no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista. Al cens de 1857 constaven 1.033 veïns, això ens permet especular amb una població en edat escolar no inferior a les 334 ànimes.

Ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Sant Genís de Palafolls, les Ferreries,....


dimecres, 8 de novembre del 2017

QUE ENS PODEU EXPLICAR D’AQUEST EDIFICI SINGULAR AL NUCLI DE FONTSCALDES?. VALLS. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava una casa ‘singular’ al nucli de Fontscaldes, terme de Valls, a la comarca del camp sobirà de Tarragona, de la que no en trobava cap dada.


Deixarem un prec a la pàgina https://www.facebook.com/restaurantcervello/ , on havíem dinàvem esplèndidament el dia de la nostra visita. De ben segur que a ells els serà més senzill, preguntar quan es va aixecar l’edifici, qui en va ser el promotor i qui el mestre d’obres i/o arquitecte. Per descomptat agrairem qualsevol dada que la resta de mortals ens pugueu fer arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al Conèixer Catalunya les nostres matèries d’interès es centren bàsicament en qüestions del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya , i no acostumen a fer referència als fets ‘quotidians’ de la nostra existència com a nació.

Les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-se fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

diumenge, 5 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE FONTSCALDES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA . VALLS. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Llegia a : http://www.iev.cat/arxiu/vives-plafons-expo.pdf que l’arquitecte Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954), va ser autor dels projectes per les escoles de Picamoixons, Fontscaldes, Figuerola del Camp, Cabra del Camp, les del barri marítim de Torredembarra, i del grup Escolar Rafael de Campalans, dedicat a la memòria de Rafael de Campalans Puig (Barcelona, 21 d'octubre de 1887 — Torredembarra, Tarragonès, 9 de setembre de 1933), l’escola es coneix avui com Mare de Déu de la Candela.

De les que s’acabarien duent a terme ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven a Fontscaldes que el local que acull avui el Bar Casal Social, era l’antiga escola pública, abans i durant un llarg període de la dictadura franquista. Algú pot confirmar que l’autor d’aquest edifici va ser Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)arquitecte municipal de Valls entre els anys 1915 i 1953?.


Retratava una casa a Fontscaldes, situada a la mateixa carretera, al costat oposat del local Social, de la que no se’n diu res a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Valls


Demanaré l’ajuda de : http://blocs.tinet.cat/lt/blog/patrimoni-de-valls

Al matí en la visita que fèiem a Figuerola del Camp, ens explicaven que els baixos del local del Sindicat Agrícola de Sant Jaume aixoplugaven l’escola pública. No es fa cap referències a l’autor d’aquest edifici – potser el més emblemàtic de Figuerola del Camp – que s’aixecava l’any 1921 ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


A Cabra del Camp ens confirmaven que a l’edifici que acull avui l’ajuntament, hi havia també les escoles de nens i de nenes, lògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no hi ha cap dada d’aquest edifici a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_l%27Alt_Camp#Cabra_del_Camp
Us reitero la pregunta ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.
Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

dissabte, 4 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE GARIDELLS. EL TARRAGONÈS. CATALUNYA

L'antic castell feudal dels Garidells s'eleva al sector més alt de la població. Únicament es conserven alguns fragments de panys de paret, restes de torres rectangulars, arcs, finestres i algunes espitlleres, ja que se n'han utilitzat pedres per construir cases noves, i principalment per refer el Castell de Tamarit.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/castell-de-tamarit-o-de-charles-deering.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/castell-de-garidells-la-pedrera-dels.html

L’edifici mostra diverses fases constructives a partir del segle XII, i de l'estructura en romanen diversos llenços de murs, arcs, finestrals i espitlleres.


De la construcció original es conserva la planta sencera amb una alçada màxima de les parets d'entre 7 i 8 metres damunt de l'enderroc. D'aquesta se'n desprèn que l'edifici s'estructura entorn d'una nau central resolta arquitectònicament amb arcs apuntats. Part d'aquestes dependències del castell estarien destinades a finalitats agrícoles, com ho indica la presència de cups excavats en el substrat, i possiblement també de cellers, als que s'accediria per una escala de pedra encara conservades.

Unes fotografies de l'any 1955 publicades a l'obra Els Castells Catalans (Català, Brassó, 1973), en què el castell es trobava pràcticament sencer, permet conèixer com era la fisonomia externa de l'edificació. Es tracta d'una fortificació sense perímetre emmurallat ni fossar, amb una gran torre de defensa quadrada amb espitlleres a diferents alçades pertanyents a cronologies diferents, com ho indiquen les diferències en la seva morfologia. Amb posterioritat a la seva construcció, la torre ha sofert diferents modificacions com són l'obertura d'una finestra geminada, típica del gòtic tardà i del renaixement i la construcció d'una nova planta a la part superior, reforma evidenciada per l'absència en aquesta paret dels forats de les bastides, clarament visibles en la resta de panys de paret de la torre. L'accés al castell s'efectuava per una portalada adovellada d'arc de mig punt que tenia a la part superior un matacà. Genèricament la tècnica constructiva emprada és amb pedres heteromètriques lligades amb morter de calç i arena, emprant-se els carreus a les cantonades, especialment les de les torres. La morfologia de l'edifici i l'absència d'elements defensius com el fossar i la muralla permet inferir que, enlloc d'un castell pròpiament dit es tractaria d'una casa forta. Ens agradarà rebre les imatges de l'any 1955 publicades a l'obra Els Castells Catalans (Català, Brassó, 1973), a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En l'actualitat la major part de les dependències es troben enrunades i en molt mal estat de conservació.

No el trobava a relació de Castells catalans de : http://www.castellscatalans.cat/castells.html

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

CASTELL DELS BALDRICH O DE ROURELL. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA.CATALUNYA

Retratava la façana d’aquest casal fortificat del que patrimoni Gencar ens diu que l'origen d'aquesta construcció es difícil de precisar, tot i que l'Inventari de l'Arxiu Històric del COAC de Tarragona el situa dintre del segle XVII.


Contràriament ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE AMIGOS DE LOS CASTILLOS afirma :
http://www.castillosdeespana.es/es/content/rourell-castillo-de

Documentado el lugar en 1150 en la familia Aguiló, que lo cede antes de final de siglo a los Templarios, en el siglo XV pasa a la mitra de Tarragona y después por diversos propietarios hasta que en 1703 es comprado por los marqueses de Vallgornera.

El seu nom li ve del segle XVIII, quan Salvador de Baldric de Zaragoza (1669-1754), va comprar la senyoria del Rourell (1703).
Posteriorment, la seva família va heretar el títol de marquesos de Vallgornera. Popularment, el casal és conegut amb el nom de "El Castell". https://es.wikipedia.org/wiki/Baldrich

Edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble. És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps.

L'element més remarcable de la façana és la porta central d'accés, d'arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. A la clau i als salmers hi ha tres escuts. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l'edifici hi ha carreus de pedra regulars.

Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula.

Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades.
Va ser bastant modificat al segle XVIII.

L’edifici acull o acollia celebracions privades : https://www.bodas.net/castillos/forti-del-rourell--e78176

M’explicaven que l’escola pública anterior a la dictadura franquista estava al lloc on avui hi ha el local social, ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneircatalunya@gmail.com


Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

MIRAMAR. FIGUEROLA DEL CAMP. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré a la carretera que permet accedir des del Coll de Lilla a Miramar, un nucli agregat del municipi de Figuerola del Camp, situat a 660 metres d'altura al vessant oriental de la Serra de Miramar, al límit de les comarques de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà.


El poble va originar-se a l'entorn d'un castell actualment desaparegut. L'estructura original de les cases, i de l'església, era la de construccions de caràcter fortificat, d'esquena a l'exterior, amb els murs disposats com una muralla.

Miramar, juntament amb Figuerola, pertanyia al castell de Prenafeta durant els segles XII i XIII.

A finals del segle XIII, el 1271, Berenguer de Puigverd donà el conjunt a Poblet. Miramar apareix documentat al llarg del segle XIV com a depenent de Poblet.

El 1367 Pere el Cerimoniós l'incorporà a la corona, i el 1414 Ferran d'Antequera el va vendre a Poblet.

El lloc de Miramar havia arribat a tenir 162 habitants el 1867, i des del 1857 tenia alcaldia pedània, al llarg però del segle XX s'ha produït un procés constant de despoblament ha convertit el poble en un nucli gairebé deshabitat, excepció feta de l'estiu, ja que algunes cases s'han adaptat com a segona residència. Hi ha un refugi de muntanya, i és un centre d'atracció excursionista.

No queda rastre del castell, que va ser el centre de l'origen del poble. La roca que suporta l'esglesiola de Sant Mateu fa una represa a l'altra banda del cementiri abandonat, únics vestigis del castell, encara que tots els edificis del poble constituïen la defensa amb les seves esquenes a l'exterior, els murs fent de muralla i els portals oberts dins el poblat.





El sostre demogràfic de Figuerola del Camp s’assolia al cesn de 1887 amb 855 ànimes, el sòl amb 203 habitants coincidia amb el primer cens desprès de la mort ‘ oficial’ del dictador l’any 1981, es tancava l’exercici 2016 amb 341habitants.

No em sabien donar resposta a la pregunta de si Miramar va tenir escola, i en relació a Figuerola del Camp, m’expliquen que compartia edifici amb el Sindicat Agrícola de Sant Jaume, al carrer del Solar, 17. M’agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest magnífic edifici, que lògicament no s’aixecava amb ‘nocturnitat i alevosia’, oi?: . També si és possible, de l’existència d’una escola – potser de caire parroquial ? – al nucli de Miramar.


Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.