dijous, 31 d’octubre del 2019

IN MEMORIAN DELS TEMPS EN ELS QUE EL GEL ES FABRICAVA AL HIVERN. MOIANÈS

Fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una sortida que el Joan Moliner i Manau, el darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta, qualificaria com de ‘coixos i prenyades’ , la poua de la Vinyota, Esplugues, el rentador de llana, dinar al restaurant Imperial, a la Carretera de Barcelona, 6, 08183 Castellterçol; abans de continuar , visita a l’estàtua del Canuto, i continuar fins a les poues de la Ginebreda, l’ermita de Sant Gaietà, i la darrera fotografia quan ja queia la tarda a Castellnou de la Plana.

Us posarem algunes imatges, i us farem ‘cinc cèntims’ d’aquesta activitat econòmica, que algú qualificava com “indústria del gel” , que el ‘progres tècnic’ faria desaparèixer en les primeres dècades del segle XX.




A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l’hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d’aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona.

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.

Joan Capdevila, en el seu article Les poues, una indústria desapareguda" ens diu : http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

Ens diu : La indústria del gel tenia al seu patró ; Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginebreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne en la que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Esmenta l’existència d’unes fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duien un pa rodó sota l’aixella. Es pregunta : Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs.

Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l’esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, esborrada parcialment pel temps i la desídia, en la que podia llegir-se en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

Amic lector, ens agradaria tenir accés a les fotografies que esmenta en Joan Capdevila, i a qualsevol altra en la que quedi reflectida aquesta activitat. Si ens podeu ajudar a aconseguir-les des d’ara gràcies.

He demanant en moltes ocasions imatges dels treballs que es duien a terme al Moianès, fins al dia d’avui, no he tingut resposta a l'email coneixercatalunya@gmail.com , no desespero.

En ocasió d’un viatge per la Catalunya ‘catalana’, trobava unes magnifiques imatges que us sorprendran :




Com diuen els Partits de l’Eix del Mal, hi ha almenys dos col·lectius significats a Catalunya, els que s’estimen aquesta nació i esmercen esforços per recuperar-ne la memòria històrica, i els que la veuen amb els ulls cobdiciosos , pensant únicament en el benefici immediat.

Si us agraden aquestes publicacions, segur, segur, segur, que esteu en el primer grup.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

EL PEDRÓ DEL BISBE. SENTERADA. EL PALLARS JUSSÀ.

La Guillermina Subirá Jordana publicava una fotografia del conegut com pedró del Bisbe, i m’explicava que el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, Justí Guitart i Vilardebò (Barcelona, 16 de desembre del 1875 — Barcelona, 30 de gener del 1940), visitava Senterada l’any 1928; en aquells anys el cens voltava les 600 ànimes – així es comptava a les persones en aquella època - .


El Venerable Justí Guitart i Vilardebò , va haver de patir el cop d'estat de Primo de Rivera i la dictadura conseqüent, en la que defensar enèrgicament la sobirania del Principat, atacada des del directori militar de Primo de Rivera i els seus seguidors, va haver, també, de combatre amb fermesa els atacs al català.


Quan es va produir la sedició dels miliars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà a la que TOTS ELLS havien jurat lleialtat, es va refugiar a Andorra l’any 1936, per traslladar-se posteriorment a Itàlia, i quan les tropes nacionals van consolidar el front d’Aragó es va traslladar a Saragossa, abans de tornar a prendre possessió de la seva diòcesis.

Va morir a Barcelona : http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1940/02/01/LVG19400201-001.pdf

De la seva activitat, més enllà de la visita pastoral a Senterada, podem destacar l’aferrissada defensa de la llengua i la cultura catalana, i el seu anhel de veure la independència de Catalunya.

Quan al topònim Senterada, el mestre Joan Coromines i Vigneaux[1][2] (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa que etimològicament deriva del llatí Sancta Grata (documentat l'any 995, ap. Abadal CC, iii, 441).

https://www.monestirs.cat/monst/pajus/pj11mari.htm

P/D

El Sr, FACE[VOX], m’agrada pensar que hi ha una – mala – persona al darrera d’aquestes decisions , em bloqueja i em diu ;

Potser heu utilitzat Facebook de manera que els nostres sistemes consideren inusual, fins i tot si no volíeu fer-ho. Podeu publicar-ho de nou en 7 dies

Per descomptat cap aclariment respecte a que consideren ‘inusual’ els seus sistemes.

Això, el bloqueig de FACE[VOX] no ens converteix en CATALANS EXCEPCIONALS, sembla que dissortadament tenen instruccions de torpedinar la nostra llengua.

Sou pregats de compartir aquests enllaços, tan com us sigui possible

Sembla que la llengua catalana els provoca icterícia, doncs ja cal que s’ho facin mirar, oi?.

Llàstima que no els puguem aplicar la LEY DE VAGOS Y MALEANTES, com va fer Justí Guitart i Vilardebò, amb Borís Mikhàilovitx Skóssirev-Mavrusov, (Vílnius, Lituània, aleshores part de l'imperi Rus; 12 de gener de 1896 - Boppard, Alemanya Occidental, 27 de febrer de 1989),[1] conegut també com a Borís I d'Andorra.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

CASA ROVIRALTA "EL FRARE BLANC". BARCELONA

http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2448&id.districte=05
Casa unifamiliar, resultat d'una profunda reforma duta a terme per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952) de la masia existent anomenada El Frare Blanc, nom que li ve dels antics ocupants i propietaris de l'ordre dels dominics.
De l'antiga masia conserva l'estructura i disposició dels volums amb lleugeres ampliacions com són la tribuna, la galeria sobre el jardí i l'esplèndida planta de les golfes, i més concretament la capella, com a peça original amb la seva decoració. La rica i complexa distribució i decoració dels espais interiors és poc apreciable exteriorment, on el protagonisme és assumit pel preciosisme artesanal amb què se solventen els elements constructius tradicionals. Llindes de portes i finestres, balustrades i pòrtics, coronaments i ràfecs, estan resolts amb l'ús de maons i altres materials ceràmics, contrastant amb els paraments llisos emblanquinats. La part de barana i tanca, situada prop del número 33 no és original.


De l'interior destaca, com ja s'ha dit, la complexa distribució espacial i la rica decoració.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/sarri---sant-gervasi-3/casa-roviralta---frare-blanc/casa-roviralta---frare-blanc---interior

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/sarri---sant-gervasi-3/casa-roviralta---frare-blanc

Teniu imatges de la capella?, en sabeu l’advocació? , esperem BONES NOTICIES a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Castellar del Vallès, al nucli de les Arenes, hi ha un edifici atribuït a Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952)


dijous, 17 d’octubre del 2019

gota xinesa, mal dita malaia o també "paciència catalana". La casa del carrer del Calvari, 15 a Sant Llorenç de Savall

Originalment era – i és dissortadament encara - un mètode de tortura que consisteix en immobilitzar la persona torturada, gitada de panxa en amunt, de manera que cada pocs segons li cau una gota d'aigua freda al front. La deixen així tot el temps que volen , lligada, sense donar-li ni a menjar ni a beure. La gota d'aigua no la deixa dormir. Té set, l'aigua li regalima pel front però no pot beure. El torturat es torna boig i acaba morint d'un atac al cor.

També però, és la imatge que millor representa la tenacitat, que és l’única eina que ens permet assolir els nostres objectius, en aquest segon sentit , de forma lenta – de vegades pensem que massa i tot – anem rentant la cara de la casa del carrer del Calvari, 15 de Sant Llorenç Savall, teulada, golfes, façana posterior , una habitació, l’entrada, el menjador,...




Pintura de Lorente. Autentificada.




Pintures de Junceda. Sense autentificar.

Pintures de Lorente. Autentificades.

L’artífex en molt bona part és el Juan Navazo Montero, que ha desenvolupat una passió per la casa, que costa d’entendre llevat de creure en la reencarnació.

És mentida que una imatge val més que 1000 paraules, cal entrar a la casa, sentir el seu caliu, l’escalf i la sensació de tranquil·litat/seguretat.

Li doldrà al Juan si decidiu quedar-vos-la, alhora però, li encantarà explicar-vos les tasques que s’hi ha dut a terme, i les que s’aniran fent en els propers dies, setmanes, mesos,... , truqueu-lo al 665227343

dilluns, 14 d’octubre del 2019

EL MONTMELÓ D’AHIR. VALLÈS ORIENTAL

El Crisant Palau‎, publica un parell d’imatges de Montmeló, que podem datar la primera com anterior a l’any 1928, i la segona com posterior a aquesta data.


La rectoria de Santa Maria de Montmeló, que es va inaugurar i beneí el 13 de maig de 1928, té trets d’influència clarament andalusí, això podria explicar-se perquè malgrat considerar l’edifici obra de José Sabadell Mercadé – del que trobàvem una llarga dedicació al Cos de Bombers de Barcelona - , llegia a la fitxa tècnica que els plànols els va dibuixar un tècnic de la fàbrica Cucurny, Ramon Casanelles i l’edifici el va construir el mestre d’obres Miquel Molins.

Sou pregats de fer-nos arribar el segon cognom, i qualsevol dada que us sembli d’interès tant del Ramon Casanelles, com del Miquel Molins, a l’email coneixercatalunya@gmail.com
https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/montmelo-iglesia-casa-rectoria-roisin~x122049447

Escrivia aquestes notes sota l’impacte de la sentència – que considero aberrant, dit sia en termes de justícia – dictada contra:

Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d'abril de 1969). 13 anys de presó.
Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971) 12 anys de presó
Jordi Turull i Negre (Parets del Vallès, 1966) 12 anys de presó
Dolors Bassa i Coll (Torroella de Montgrí, 1959) 12 anys de presó
Maria Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Baix Ebre, 29 de maig de 1955) 11 anys i 6 mesos de presó
Joaquim Forn i Chiariello (Barcelona, 1 d'abril de 1964) 10 anys i 6 mesos de presó
Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968) 10 anys i 6 mesos de presó
Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda, 22 d'abril de 1975) 9 anys de presó
Jordi Sànchez i Picanyol (Barcelona, 1964) 9 anys de presó