dissabte, 28 de desembre del 2019

LA MAL DITA TORRE DE GUAITA I BADA DEL MAS DEL BISBE. CAMBRILS. EL CAMPS JUSSÀ DE TARRAGONA.

Fèiem un tomb per camp jussà de Tarragona, i explicava als meus companys de viatge, que a Cambrils, a Tarragona, a Catalunya,.., no sempre s’havien lligat els gossos amb llonganisses, i que fins en algunes èpoques, els quissos circulaven lliurement sense cap corda ni corretja que els oprimís el coll.

Retratava al Pere Albert Carreño i al Juan Navao Monero, davant la Torre de defensa del segle XVI, construïda per a vigilar i defensar la costa dels pirates barbarescos, de vegades anomenats també, corsaris otomans.


Patrimoni Gencat ens diu ; Torre de planta quasi quadrada amb matacans senzills i dobles. Obra de paredat, amb reforços de carreus als angles. Davant la porta hi ha un pou, cegat. Medeix uns 5'75 metres de costat i uns 18 metres d'alçada.
A l'angle est es podia observar una làpida romana posteriorment trasllada Museu de Reus.

A la dècada dels 60 el segle XX – en els millors ‘AÑOS TRIUNFALES DE LA DICTADURA' - va esllavissar-se l'angle sud, i diferents entitats culturals van intentar – i sortosament ho aconseguien - evitar el seu definitiu aterrament.



Fotografies . Pere Català i Roca . 1962

Va ser restaurada al 1987 per part de l'Ajuntament de Cambrils, està clar que la denominació ‘torre del mas del Bisbe’ feia referència a un temps força llunyà, oi?.

A Cambrils vaig néixer l’únic Bisbe de l’Església catòlica, que quan li van donar a triar entre Franco o els seus fidels – que és tant com dir a Déu – es va singularitzar, això que certament li comportaria morir en terres llunyanes, li atorgava pels segles dels segles, seure al costat de Déu, i l’etern record de les successives, encara que cada cop més minses, lleves de catòlics.


Des dels peus de la torre li demanava al Venerable, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que portes la meva pregaria davant la Altíssim, i que alhora intercedís perquè es pugues fer realitat, Senyor; allibera el teu poble !

dissabte, 21 de desembre del 2019

CASTELL I ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE L'ARBUL. TREMP. PALLARS JUSSÀ, LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del santuari de la Mare de Déu d'Arbul, i de la torre del Castell. Tremp . Pallars Jussà, Lleida.


Patrimoni Gencat
ens diu que el Castell i l'Església de la Mare de Déu de l'Arbul es troben situats sobre el cingle de l'Arbul, a la Serra de Montllobar. Molt probablement, originàriament formaven un conjunt, essent l'actual església la capella castellera de la pròpia fortificació. Al sud de tot el conjunt es troba situat un jaciment que conté restes d'una sèrie d'habitacions.

El castell, que es troba en estat de ruïna, presenta sols l'estructura de la torre que és de planta allargada i oblonga. La paret més ben conservada és aquella meridional on es diferencia una espitllera. Interiorment, la finestra espitllera és acabada amb un arc de mig punt. El paredat combina carreus rectangulars i regulars amb morter de calç; a la base es nota la diferència de carreus, que presenten una forma més gran.

L'església, situada a 100 metres al sud del castell de l'Arbul, consta d'una sola nau amb volta de canó i absis semicircular. Les façanes no presenten ornamentació, excepte a l'absis, on apareix un fris continu d'arcuacions cegues sota el ràfec, típica decoració llombarda. També es diferencia una finestra de doble esqueixada paredada. En la façana occidental s'ubica la porta d'accés en forma d'arc de mig punt adovellat. A sobre, un ull de bou de factura més tardana i una espadanya de dos ulls que culmina la façana. A les façanes nord i sud s'identifiquen dues obertures més, dues portes paredades.


L'aparell és de carreu més o menys regular distribuït en filades.

Interiorment es poden diferenciar dos arcs torals que sustenten la volta i destaca, sobretot, la decoració barroca, de caire popular, que s'ha conservat en bastant bon estat. Tot l'absis és cobert per decoració pictòrica caracteritzada per la utilització d'uns colors molt vius i plans.


https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/05/goigs-la-mare-de-deu-darbul-eroles.html

divendres, 20 de desembre del 2019

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANTA MARIA DEL CAMÍ. ARGENÇOLA. L’ANOIA

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, que exercia com a xofer i fotògraf, i que té molt avançada la formació per assolir el grau de sherpa per les terres de Catalunya, el Juan Navazo Montero, que ens havia ‘descobert’ la Plaça Major de Sant Pere dels Arquells- descobriment que li valdrà, i molt en la seva avaluació per assolir el nivell de sherpa - , i l’Antonio Mora Vergés, sherpa ‘oficial’, al petit nucli de Santa Maria del Camí, per retratar l'església romànica , situada al costat de la carretera N.2 – en el seu traçat antic - en el tram que des de la Panadella mena fins a Jorba. Uns metres més avall, s’alça des de 1919 una NOVA església d’estil neoromànic de la que esperem rebre’n informació del promotor i de l’autor des del Bisbat de Vic.


Patrimoni Gencat ens diu ; temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i absis semicircular, units per un arc presbiteral visible des de l'exterior. Té dues capelles a manera de creuer obertes en el gruix del mur. En l'absis hi destaca una finestra circular, molt singular, amb decoració esculpida de motius geomètrics que forment un relleu en ziga-zaga a tot el vol. L'accés, al mur de tramuntana, es realitza per una portalada d'arcs de mig punt en degradació. A la dovella central hi ha l'escut de Santa Cecília de Montserrat. Un campanar d'espadanya modern s'alça al mur de ponent, on hi ha una edificació adossada al mur.


El monestir de Santa Maria del Camí fou un priorat benedictí des del 1228 quan va ser cedit a l'abadia de Santa Cecília de Montserrat que hi va edificar l'església.

Al 1539 va passar amb tots els seus bens al monestir de Montserrat ja que no hi havia prior ni comunitat des de feia anys.

Al 1840 s'uní al terme de Veciana, anteriorment junt amb Castellnou del Camí era una antiga quadra. Actualment forma part del terme d’Anglesola.
Va ser sufragània de Sant Martí dels Albarells fins al 1868 que es convertí en parròquia.

El culte s'hi mantingué fins el 1919, data en que va ser substituïda per una església aixecada al seu costat, de la que esperem rebre informació del promotor i de l’autor des del Bisbat de Vic.


Al 1945 es renovà la decoració interior – ens agradarà rebren imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) amb pintures de Miquel Llacuna i Alemany (Igualada, 13 de desembre de 1915 – 6 de setembre de 1967), Francesc Vidal i Gomà (Barcelona, 1894 - Barcelona, 1970), es cita també com a pintor A. Moncunill i Torres del que no en trobava cap referencia, sou pregats de fer-nos-en arribar informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

N'haviem publicat un post l'any 2010 : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/03/les-santa-maries-del-cami-ral-darago.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L'ASSUMPCIÓ DE L'ARANYÓ. ELS PLANS DE SIÓ, LA SEGARRA. LLEIDA

El Pere Albert Carreño tenia un especial interès en visitar l’Aranyo, el poblet on va néixer Manuel de Pedrolo i Molina, 1 d’abril de 1918.

Feia un dia rúfol, hi havia com toca en aquesta època boira, es respirava humitat.

Retratava en primer lloc la que va estar església parroquial, advocada a l’Assumpció de la Mare de Déu, a la que no podíem accedir: a l’Aranyó com a tota mostra de vida, trobàvem uns quants gats que intentaven evitar la mullena. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Patrimoni Gencat en diu; església situada a les afores del nucli de l'Aranyó, de nau central i una sola nau lateral al costat dret de la construcció, amb coberta a dues aigües i realitzat amb paredat i arrebossat, amb absis recte.

La façana presenta la porta d’accés graonada, amb arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols, per sobre de la qual es pot observar una petita obertura rectangular, culminant amb un campanar d'espadanya de dos ulls.

També cal destacar la presència de contraforts al llarg de l'edifici, posteriors a la construcció original.

El Castell d’Aranyó, és molt difícil de retratar donada l’angostura del petit nucli.


A l’entrada del poble, hi ha un estàtua en memòria del Manuel de Pedrolo i Molina (l'Aranyó, Segarra, 1 d’abril de 1918 — Barcelona, 26 de juny de 1990 )



Em feia adonar el Pere Albert Carreñó que l’estàtua té el peus descalços, als segarrencs els agrada tocar de peus a terra, oi?.

Prop de l’Aranyó, avui invisible per la boira, hi ha el nucli de Montcortès, on son encara visibles les restes de la casa Companys, on havia passat molts estius el President màrtir.

REFLEXIONS DAVANT LA INDOCUMENTADA ESGLÉSIA ‘NOVA’ DE SANTA MARIA DEL CAMÍ. ARGENÇOLA. L’ANOIA.

Les dades relatives a la NOVA església de Santa Maria del Camí, evidencien clarament el menyspreu vers la Catalunya interior, tant de les mal dites Autoritats Civils, com les Religioses ; Edifici de planta rectangular amb absis semicircular a la capçalera i dues absidioles a manera de creuer.


Fotografies. Pere Albert Carreño

Té una sola nau, coberta per una volta de canó. Es d'estil neoromànic i té la particularitat d'estar orientada a l'inrevés (capçalera a ponent).
Al 1919, fou bastida l'actual església nova d'estil neoclàssic,

Èpoques. Segles: XX inici .

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=6101

Està clar que a l’any 1919 el disseny possiblement el va dur a terme algun mestre d’obres i/o arquitecte, oi?. Qui en pot saber les dades, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...?

Per quin motiu s’aixecava una església NOVA en un nucli de població tant petit ?. Qui va ser el promotor del nou temple?. Qui en pot saber les dades, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...?

Qui va ser l'autor de les pintures murals?. Ens calen les seves dades, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...?

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

En demanarem dades a la Parròquia de Sant Llorenç de Sant Llorenç d’Argençola, i al Bisbat de Vic: parroquiesdeponent@hotmail.com

L’expressió el ‘cul del món’ es fa servir massa sovint per designar les terres de la Catalunya interior, no us sembla que en forces aspectes els que viuen com una ‘merda’ - si ens creiem el que ensenya la televisió – son els que viuen a la megalòpolis, oi ?.

dilluns, 16 de desembre del 2019

SANT MARTÍ DE SOLDUGA, O DEL JUAN AMADOR. EL PALLARS SOBIRÀ

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies d’un edifici que identifica com l’església de Sant Martí – NOVA- de Solduga, i una vista general del indret.



Patrimoni Gencat fa esment de les restes de l'església advocada a Sant Marti al nucli quasi deshabitat de Solduga , i ens explica que era un edifici d'una nau capçada amb un absis de mig cercle de planta irregular degut a la peculiaritat del terreny on està bastida. La coberta de la nau era amb bigues i l'absis està cobert amb volta de pedra i lloses a l'exterior. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada.
Llegia però que la gent de Solduga va aixecar durant el segle XVIII una altra església en honor de Sant Martí , que el Juan Amador , el mosso de la Rosalia, originari de Tegucigalpa està restaurant pedra a pedra.

http://www.engarrista.com/node/613

http://coscollet.blogspot.com/2014/02/ruta-els-pobles-perduts-ii-solduga-el.html

http://www.patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=257

http://janonomar.blogspot.com/2016/03/urbex-solduga-esplugues-el-pueblo.html

Per descomptat, ens agradarà rebre més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , tant de la Rosalia, i del Juan Amador, com de l’edifici restaurat que el Raul Pastó Ceballos, identifica com l’església de Sant Martí – NOVA- de Solduga

Quan al topònim, hi ha diferents hipòtesis :

http://revistas.iea.es/index.php/ARG/article/viewFile/1985/1979 . Puede proceder de una forma derivada de Solidus, en Soliduca posiblemente.

La que li atorgaria el sentir de ‘solana’

O encara al diccionari català valencià balear ; Etimològicament de l'ibèric Salduba,.

Sembla que des de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, s’han donat ordres a les biblioteques per complicar la consulta d’algunes obres enciclopèdiques com l’Onomasticon Cataloniae obra que va dirigir l’eminent filòleg, , Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), atesa la deriva anticatalana, diria que ho trobo quasi lògic.

Fora possible trobar aquesta obra en algun altre lloc ?

dissabte, 7 de desembre del 2019

SANT QUIRC DE DURRO. LA VALL DE BOÍ. LA RIBAGORÇA CATALANA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de Sant Quirc de Durro, ermita situada a uns 1.500 metres d'altitud, en el Camí de Durro a Sant Quirc, al costat dels Prats de es Santquircs, a la Vall de Boí, a la Ribagorça catalana.

Patrimoni Gencat
en diu que és un petit temple isolat de nau única amb capçalera d'absis semicircular i coberta amb volta de canó apuntada sobremuntada per unes golfes i teulada a dues vessants.


L'edifici és el resultat de dues fases constructives. A la primera pertanyen el cos de la nau el cos de la nau i l'absis i a la segona les golfes i el teulat. No es pot establir una cronologia exacta de l'edifici, l'obra romànica però, es podria datar al segle XII i la segona fase seria dels segles XVII i inici del XVIII. Aquestes dues etapes es veuen clarament en l'aparell constructiu, el d'època romànica es de carreus ben treballats i disposats en filades regulars mentre que l'ampliació és feta amb pedres poc treballades i disposades irregularment. De la mateixa època de l'ampliació és l'espadanya de dues obertures.

L'entrada a la capella és un petit portal amb un arc de punt rodó adovellat que està situat a la façana sud. L'interior de la capella presenta un ambient de clara filiació barroca que genera una forta contradicció amb l'embolcall on els referents romànics són dominants.

La coberta és de volta de canó seguida i les parets estan recobertes d'arrebossat emblanquinat. Als peus de la nau hi ha un cor entresolat amb estructura i barana de fusta. Tots aquests elements interiors sembla que són producte de les reformes que daten dels segles XVII i XVIII. La unió del presbiteri amb la nau es realitza per dos arcs en degradació que s'obren a l'absis semicircular.

https://www.vallboi.cat/ca/esglesia-romanica/sant-quirc-de-durro

Damunt de la boca de l'absis la paret testera s'aixeca lleugerament i en ella s'obre un petit òcul. A part de la claror natural que penetra de fora, l'esglesiola disposa d'un sistema complementari d'enllumenat que es composa de dos pisos de braços amb uns plats als extrems on s'hi encasten les candeles, i es poden fer pujar i baixar mitjançant unes corrioles. Aquest sistema d'il·luminació el trobem altres temples de la Vall. L'enllosat de la nau el formen grans pedres de dimensions variables i no massa regulars.

Cal fer especial menció al frontal d'altar romànic que procedent d'aquesta esglesiola es conserva al Museu d'Art de Catalunya, obra datada als inicis del segle XII que representa diversos episodis del martiri dels sants titulars de la capella. A la capella en podem veure una reproducció.

https://www.vallboi.cat/ca/esglesia-romanica/sant-quirc-de-durro

A la capçalera hi ha un retaule barroc on hi ha pintats sant Pau amb l'espasa, a la banda de l'evangeli, i sant Pere amb les claus, a la banda de l'epístola. Al centre sobre una peanya hi ha la imatge gòtica d'alabastre policromat de santa Julita amb el petit sant Quirze a coll.

El 1997 es procedí a una restauració integral de la volumetria de la nau, en clau romànica, en funció de les recerques arqueològiques.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=11595

Que la Vall de Boí té merescuda fama per les seves esglésies és noticia sabuda, tant, tant, tant, com que comarques com el Moianès – entre altres – curulles d’art romànic son a dia d’avui quasi desconegudes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/10/miseria-romanica-al-terme-de-santa.html

Sortosament, a Catalunya , des de la iniciativa privada s’esmercen recursos per recuperar aquest patrimoni col·lectiu.
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/12/sant-miquel-dolo-is-not-dream-santa.html

Catalunya – encara – és un destí cultural per descobrir.

https://www.vallboi.cat/ca/esglesia-romanica/sant-quirc-de-durro

dimarts, 3 de desembre del 2019

IN MEMORIAM. CAPELLA DE SANT JULIÀ DEL CONGOST. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA. PATRIMONI DESAPAREGUT DE CATALUNYA.

Sobre l'Oller, al puig de Sant Julià, resten els vestigis d'una antiga capella dedicada a aquest sant i documentada des del 1007.


Aquesta església es trobava ubicada dins l'antic terme del Castell de Esteve, i més tard de Centelles, on apareix classificada com a capella rural.

La seva existència es troba documentada en el testament d'Odesind al segle XI, el qual manà donar a la casa de Sant Julià una peça de terra prop del riu Congost a la carretera.

El culte segurament no perdurà gaire en el temps ja que a inicis del XVIII el rector de Valldeneu, en la consueta que va redactar parla de l'església de Sant Julià considerada per la gent com l'antiga església parroquial, tot i que ell no n'està convençut.

El 1719 l'edifici era un munt de runes i on encara s'hi podia veure algun enterrament. La possible ubicació de la capella i del mas es situa tradicionalment en el Pla de Sant Julià.

Fotografia. Anna Maria Gómez Bach

Us deixo un enllaç a l’excel·lent treball del Joan Portet Pujol, LA CAPELLA DE SANT JULIÀ DEL CONGOST.
file:///C:/Users/Antoni/Downloads/38549-Text%20de%20l'article-38517-1-10-20060510.pdf

En matèria de destrucció del patrimoni històric , dissortadament el REINO DE ESPAÑA excel·leix en la seva pràctica.

Que ho fa que això NOMÉS succeir en activitats negatives?.

IN MEMORIAM. EL PONSICH DE SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA. PATRIMONI DESAPAREGUT DE CATALUNYA.

El Crisant Palau, publica unes fotografies de l ‘Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya), amb aquest peu de foto

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3411/rec/4

1925 - El Ponsich - Les úniques referències que he trobat són. "Parròquia de Aigufreda" "A sota el ferrocarril"

El Joan Miró Farrerons , li dona la resposta; el Ponsic, mas del terme municipal de Sant Martí de Centelles f, s'enderrocà als anys 80 , per facilitar el traçat de la autovia C 17.

Per descomptat, si en teniu/trobeu dades i/o altres imatges, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3427/rec/1
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3416/rec/2
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3411/rec/4

De la masia homònima - també desapareguda - al terme de Sant Quirze, al Vallès Occidental, ja en fèiem en el seu moment una evocació:
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/04/in-memoriam-de-can-ponsich-sant.html
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2680/rec/3
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5407/rec/5

En matèria de destrucció del patrimoni històric , dissortadament el REINO DE ESPAÑA excel·leix en la seva pràctica.

Que ho fa que això NOMÉS succeir en activitats negatives?.

dilluns, 2 de desembre del 2019

ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA D'OLÓ. EL MOIANÈS.

Pujàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins l’antiga església parroquial de Santa Maria d’Oló que apareix esmentada l’any 999, data en què es féu una deixa per a la seva dedicació; el 1077 se'n documenta una altra, així com també el 1093.

Situada dintre de l'antic terme del castell d'Oló, la seva història està vinculada a la del castell.

Com a parròquia apareix esmentada el 1093.

Fins el 1332 que durà el domini de la família Oló sobre aquesta parròquia, i fou en aquesta data que el castell fou venut a Ot de Montcada.

L’any 1364 el Monestir de l'Estany l'adquirí, i en va dependre fins que s'extingí la vida regular del monestir, cosa que succeí el 1592, data en què es crearen les Cinc Dignitats Reials - 5 canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuen com a co-senyors o co-barons, l'església de Santa Maria d’Oló, en dependrà fins a l’any 1775 en que es produeix l'extinció de la comunitat , des d’aleshores l'església passa a ser parròquia ordinària del Bisbat de Vic

L'edifici actual construït cap el 1646, sembla no conservar cap resta romànica.

Patrimoni Gencat ens diu que l’estructura de l’església actual està formada per tres naus. La nau central és de forma rectangular i 20 metres d’allargada per 8 metres d’amplada. A dreta i esquerra de la nau central, hi ha dues naus laterals, de 12 metres d’allargada per 4 metres d’amplada. L’absis és rectangular, i Sa nta Maria llueix un campanar esvelt en forma de torre. La porta d'accés està coronada per un arc de mig punt, a sobre del qual hi ha un frontó partit, amb un escut al centre i dos florons. Flanquejant la porta trobem en relleu una pilastra a cada cantó. En la portalada hi ha gravada la data de 1646. Un ull de bou s'obre en la part superior de la façana, En l'absis hi podem veure les restes d'una finestreta tapiada. L'aparell és obrat amb carreus irregulars de calcaria i gres, sense ser disposats en filades.


L'interior de l'església és fosc. A l'entrada hi ha un cor i l'església és coberta amb volta d'aresta falsificada.

L'església parroquial de Santa Maria d'Oló conserva dos retaules barrocs. El retaule major, dedicat a la Mare de Déu Assumpta, és obra de l'escultor manresà Pau Sunyer.


La seva construcció fou contractada l'any 1663 i es va acabar l'any 1673. De planta poligonal, amida 8,40 metres d'alçada per 6,30 metres d'amplada. Cal remarcar-ne el bon tall de les escenes bíbliques i marianes representades en els diversos plafons. El retaule fou restaurat l'any 1991.

En la nau lateral dreta es conserva un petit retaule de Sant Isidre.

Especial esment a la imatge del Crist de la pregunta, que amb el cap alçat, i els ulls oberts, formula el seu, "Elohí, elohí, lemà sabactani?" Que traduït vol dir: "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?"



Ens expliquen que únicament es fa culte el dia de Sant Sebastià, 20 de gener a l'Església Catòlica Romana, 18 de desembre a l'Església Ortodoxa

diumenge, 1 de desembre del 2019

ANCIENNE EGLISE DE SANT ANDREU DE BISCARRI. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos, amb el que constituíem una ‘joint venture’ per donar a conèixer el patrimoni històric de Catalunya , em feia arribar fotografies de l’antiga Església parroquial de Sant Andreu de Biscarri , al terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà, l’edifici religiós que sens dubte ha estat objecte de reconstruccions i reformes, es localitza al costat del clos del cementiri en l'espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual.




En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, el poble vell quedà pràcticament del tot destruït, pel fet que es trobava just al límit de les defenses de l'exèrcit republicà, en un front que quedà estabilitzat, amb sovintejats bombardeigs des del bàndol franquista, durant gairebé un any.

Les ruïnes del poble vell són encara visibles, a redós de l'església romànica de Sant Andreu.

El poble de Biscarri ja havia sofert un procés d'abandonament progressiu al llarg del primer terç del segle XX, de manera que l’any 1936 ja no hi vivia pràcticament ningú.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica força modificada d'una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular.

Manté l'accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l'exterior destaca l'absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L'antic campanar d'espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.

Quan al topònim Biscarri , Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa la seva procedència de la llengua dels ibers, així bisc tindria el significat de llom, carena o cresta (de muntanya), i el sufix arri el de població, com trabereu en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre...

Biscarri , topònim descriptiu – com sol succeir arreu - voldria dir “el poble de la carena”

Així doncs, Biscarri seria el poble de la carena.

El Miquel Pujol Mur i la Maria Rosa Planell Grau, amb qui he tingut el goig de caminar , retrataven i documentaven aquesta antiga església, i la ‘nova’ que entrava en funcionament el 12 d’abril de 1957 :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-de-biscarri-isona-i-conca.html
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-nou-de-biscarri-isona-i.html

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la ‘nova església de Sant Andreu de Biscarri’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans, el patrimoni històric i la seva correcta documentació, son un imperatiu ètic. Ens temem però, que al mateix nivell que ho son per als anticatalans, la seva destrucció i/o anorreament.

divendres, 29 de novembre del 2019

LA PETJADA DEL DIABLE A LA COMARCA DE LA SELVA. GIRONA.CATALUNYA

El Pere Julià Subirana‎ publica una fotografia de la roca coneguda com ‘ la petjada del diable’, llegia que a Sant Miquel de Solterra o Sant Miquel de les Formigues, una muntanya de 1.202 metres d’alçada que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d'Osor a la comarca de Selva, van coincidir un diable i Sant Antoni Abat.


De tant en tant, jugaven a cartes damunt una pedra.

El Sant, a cada jugada, feia 31, mentre que el dimoni només en feia 30. Fins que el diable, cansat de perdre, llançà una carta amb fúria i quedà clavada a la pedra. Ho va fer amb tanta força que esquerdà la roca, al mateix temps que donava un bot i la seva petja hi quedà marcada.
Per això se l’anomena «La petjada del Diable».

https://lesguillerieskm0.cat/santhilari/la-petjada-del-dimoni/

http://www.xtec.cat/crp-santacolomaf/llegend/index.htm

P/D

Ningú ens ha pogut explicar que feia en aquestes terres Sant Antoni Abad (Alt Egipte, 251 ? - 356), del diable ens explicaven que va entrar en política.

divendres, 22 de novembre del 2019

ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU. EL MUJAL. NAVÀS. EL BAGES

El Pere Albert Carreño, retratava la façana del nucli del Mujal, al terme de Navàs, a la comarca del Bages, advocada a la Santa Creu.
Una forma moderna d’irreverència és aparcar vehicles davant dels edificis religiosos.


Patrimoni gencat en fa aquest descripció ; Església d'una sola nau amb la façana principal orientada a ponent.

La porta d'arc de mig punt i amb arquivoltes en degradació és a la façana de ponent.

Fotografia del interior Jordi Contijoch Boada

L'església fou ampliada a mitjans segle XIXè amb l'ampliació de la nau i la construcció del campanar a ponent.

La primera església del Mujal era segurament d'origen Romànic, malgrat les restes no ho permetin confirmar-ho.

El campanar és una construcció de l'any 1854.

El lloc del Mujal que etimològicament sembla venir d'una forma llatina *mŏdiale, derivada de mŏdius, ‘muig, mesura de grans’, és esmentat en la documentació medieval, lligant-lo amb Sant Cugat del Recó i amb el Castell de Castelladral. "Muial" apareix sovint als segle XI i XII.

L'any 1358 el Mujal figura com a quadra. El Mujalt, juntament amb altres llocs d'aquestes contrades passà al domini de la ciutat de Manresa. Així al llibre "D'Inventaris" figura que l'any 1370 "la ciutat ha venuda la jurisdicció de Santa Creu de Mujalt i de Sant Genís de Macadella a Ramon de Peguera, pel preu de 500 lliures barcelonines, les quals s'empraran per les obrers dels murs".

L'any 1632, "Muial" pertanyia a la Baronia de Balsareny.

El Juan Navazo Montero, gaudia com un nen menut, agafant-se a la maneta que permetia aixecar l’aigua d’un pou.


Un cop més s’acompleix allò que es recull a Mateu, 18,1-5.10

RECORD D’UNA BREU VISITA A LA CAPITAL DEL BAGES I DE LA CATALUNYA CENTRAL.

El Pere Albert Carreño, fotografiava emmarcant-la dins d’un dels ulls del mal dit Pont Vell, l’església col·legiata de Santa Maria, coneguda també per Santa Maria de l'Alba i popularment - bé que impròpiament - per la Seu, és sense cap mena de dubte el monument més representatiu de la ciutat de Manresa, i un dels edificis cabdals de l'art gòtic català.


L'església es dreça en el planell superior del Puigcardener, dominant la ciutat, al lloc d'una d'anterior, esmentada el segle X, i substituïda el segle XII per un temple romànic.


L'església, d'estil gòtic català, és d'una nau amb absis poligonal, amb capelles laterals i girola, coberta amb volta de creueria sobre 18 pilastres de secció vuitavada. La nau, d'una alçada excepcional a Catalunya, és apuntalada a l'exterior per 18 arcbotants i il·luminada per una trentena de grans finestrals amb vidrieres policromes historiades. Aquests dos elements l'acosten a la tipologia del gòtic europeu. Les dimensions del temple són 68 metres de llargada, 33 metres d'amplària i uns 30 metres d’alçària. L'amplada de la nau (18'5 metres ) fa que sigui, després de la seu de Girona, una de les naus gòtiques més amples d'Europa. El campanar de torre, de planta quadrada, té una alçada de 50'5 metres. Era rematat per una balustrada substituïda per una barana neogòtica, obra d' Alexandre Manuel Tomàs Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873 - ibídem, 28 de març de 1949), al que es pot qualificar de seny ordenador de Manresa.

Des del punt de vista arquitectònic, l'església té un gran interès per la solució intermèdia, de síntesi, que adopta entre l'estructura de temple d'una nau i l'estructura de tres naus, en la qual les capelles laterals -gràcies als grans arcs que les comuniquen- fan l'efecte visual d'unes col·laterals. És per això que calgué construir els arcbotants, ja que calia descarregar el sector que a la part baixa estava foradat amb grans arcs per tal de produir aquest efecte de tres naus. Amb tot, alguns autors creuen més propi parlar de contraforts profunds a dos nivells, que no pròpiament d'arcbotants.

Quedava pendent la visita; Manresa necessita més d’un dia, i avui tocava – que també s’ho val i molt – la Cova de Sant Ignasi, on teníem el goig de coincidir amb un fidels de procedència asiàtica que celebraven l’Eucaristia dins la Cova.


Podem fer nostre el salm 23:1-3 BCI

dijous, 21 de novembre del 2019

EL PESSEBRE DE LA CASA DEL CARRER DEL CALVARI, 15. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS SOBIRÀ

S’acosta el Nadal, a l’entrada de la casa, llueix una ponsètia, coneguda comunament com a flor de Nadal, i dins, al menjador, damunt d’una tauleta tenim un pessebre.


De l’origen del pessebre, i del costum de fer-ne a Catalunya, se’n ha escrit molt.
https://www.ccma.cat/324/el-pessebre-una-tradicio-que-va-arribar-ditalia-el-segle-xviii/noticia/2828637/

Fa uns quants Nadals que costa entrar en allò que es deia l’esperit del Nadal, veure com s’enduen amics, veïns, i persones a les que tothom qualifica com de ‘bones persones’ ho posa difícil.

I constatar alhora que hi ha delinqüents econòmics que volten lliurement pel carrer, ho fa encara més difícil, oi?.

Si teniu fe, deixeu al Senyor que sigui ELL qui executi la venjança.

dissabte, 16 de novembre del 2019

Ho sabíeu que a Sant Feliu de Codines tenen un rellotge/campanar civil?.

Ens aturàvem a Sant Feliu de Codines perquè el Pere Albert Carreño, pogués retratar una torre campanar de ‘caire civil’; aquest és un fet molt infreqüent per arreu, i s’explica en aquesta població per l’oposició entre els veïns del barri de la Sagrera – al costat de l’església- situat a un costat del torrent del Tura, i el barri dit de la Venderia, situat al costat oposat ; el topònim fa referència – aleshores i ara – a ser aquest un lloc de molt de pas, on hi ha tota mena d’ofertes comercials.

Durant segles, el contacte entre aquests dos barris és féu a través d'un pont ubicat prop de la font del follet.

La rivalitat entre els dos barris, va comportar la construcció d’un segon campanar a la Venderia, perquè els seus veïns – no tenint-se per pitjors que els de la Sagrera - volien tenir "rellotge de quarts y hores... amb sas campanas".


La torre entre mitgeres fou erigida l’any 1796. Té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i a l’altre costat del carrer, una a Sant Antoni Abad, just damunt de la pastisseria d’aquest nom, en la que dissortadament no tenien ‘codinets’ quan els ho vàrem demanar. Malgrat l’existència de les capelles, , el carrer s’anomena Tomàs Borrell, en memòria del Dr. Tomàs Borrell, metge de poble - ara en dirien de familia - que visitava a cavall (del qual moltes vegades ni baixava) i que visitava pels pobles del Vallès Oriental, i a Sant Feliu de Codines hi té dedicat aquest carrer. https://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/sic/sic101/sic70.htm

La torre, situada entre els dos cossos principals de la casa, forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori.

Ah!, me’n oblidava, havíem postular l’any 2012 a l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines al premi ‘ destralers de Catalunya’, justament per aquesta imatge, la dels fils dels mal dit serveis públics que desmereixen l’edifici i el carrer.

Imagino, li preguntaré a l’alcalde, Pere Pladevall i Vallcorba (Sant Feliu de Codines, 1964), que els han donat el primer premi, oi?.

dilluns, 11 de novembre del 2019

SANTA MARIA DE LLIMIANA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església parroquial Llimiana advocada a la Mare de Déu, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; situada en un penyal sobre el riu Noguera Pallaresa, al centre de la població de Llimiana, trobem la imponent església de Santa Maria.


Es tracta d'una construcció de planta basilical de tres naus, amb forma trapezoïdal divergent vers la capçalera formada per tres absis semicirculars. Les naus són cobertes amb voltes de canó reforçades per quatre arcs torals que descansen sobre pilars semicirculars adossats a pilars rectangulars. Les naus es comuniquen per mitjà d'arcs formers de mig punt. El mur de tramuntana va ser molt transformat amb l'afegit de diverses capelles, una de gòtica, i la sagristia. Als peus del temple s'hi va construir un cor que ocupa el primer tram de les naus. Al mur de migdia es conserven dues portes de l'obra original una de les quals comunica amb el campanar.

L'accés principal actual es troba al centre de la façana de ponent. A l'exterior, conserva a la façana sud un tram d'arcuacions llombardes i la decoració de dues arcuacions, amb mènsules treballades, entre lesenes en els tres absis. Aquests absis tenen la peculiaritat de presentar dos nivells de finestres de doble esqueixada. Aquest doble pis d'obertures es troba tant a l'absis principal, que en té tres, com a les absidioles, que només en tenen una de central. S'ignora la funció d'aquesta duplicitat d'obertures tot i que s'ha apuntat la possibilitat que s'hagués projectat una cripta que mai es va arribar a construir.

El campanar de torre de planta quadrada s'alça adossat al costat de migdia, prop de la capçalera, presenta obertures d'arc de mig punt i sembla escapçat, o bé, inacabat.


A la dècima papal de l'any 1280 s'inclou el capellà de Liminyana, dins del deganat de Tremp.

L'església de Santa Maria fou visitada l'any 1314 pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies parroquials de l'ardiaconat de Tremp.

El vicari perpetu de l'església de Santa Maria figura en el llibre de la dècima del 1391, amb la quantitat de 90 sous.

Vers l'any 1526 hi havia a l'església de Santa Maria 7 beneficis.

En la visita pastoral del 1758, el visitador féu constar que la coberta i la volta de l'església eren en mal estat; tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Sadurní, del lloc de Sant Sadurní i de Sant Cristòfol, del poble de Sant Cristòfol, que l'any 1904 li fou segregada.

Actualment Santa Maria de Llimiana depèn de l'església de Santa Maria de Valldeflors, la parroquial de Tremp.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.

dissabte, 9 de novembre del 2019

CASTELL I ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies fetes l’any 2016 de les restes del Castell d’Orcau i de l’esglesiola de la Marededéu de la Pietat, que havíem publicat l’any 2014 :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/01/castell-i-esglesia-de-la-marededeu-de.html?
m=1&fbclid=IwAR0P0cRlQY00hpxjZpvPFyB3g9IKwS7bAJVegTBGlQ_L5KhklctSCaNUF2o


com deia l’avia de la meva esposa, que contestava indefectiblement quan li preguntàvem com anava, “ DE CADA VEZ PIOR”, això dissortadament es pot aplicar a bona part del patrimoni català, i a la Catalunya que qualificava Espriu, con pobra, trista, bruta i dissortada pàtria

Per als catalans conèixer el nostre país és un imperatiu ètic.

Ah!, demà NI UN VOT ENRERE

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL/MENNA. CLAVEROL. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l’església parroquial de Claverol, al Pallars jussà, advocada a Sant Cristofol/Menna, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; edifici situat en un extrem del poble. Església d'una nau, amb campaner de torre quadrada. El presbiteri està alçat, però no és semicircular. Hi ha dues capelles a cada costat de la nau, obertes per un arc de mig punt. Una tribuna als peus, amb barana de fusta a la que s'accedeix per una escala situada a l'angle sud-est. Coberta de volta de canó reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre pilastra amb cornisa. Una capella al mur sud coberta de volta d'aresta i una altra enfront d'ella a l'altre mur. Teulada a doble vessant de teules; la coberta del campanar a quatre vessants de pissarra. Porta d'arc de mig punt adovellada, a sobre fornícula amb Sant amb dues mènsules que sostenen un arc apuntat per fora i rodó a l'intradós.


La datació s'ha fet per estil: les esglésies romàniques dels Pirineus i prepirinenc són de carreu petit, amb el presbiteri alçat i amb poques obertures. Segurament després fou reformada, ja que veiem elements propis del gòtic com són la capella coberta per volta d'aresta, la fornícula i una finestra amb arcs apuntats i la inscripció en una pedra de la façana: 17/ [separat per un buit d'una obertura] 46.

Ens agradarà rebre imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental, que celebra la festivitat del seu patró, el dia 11 de novembre, coiuncidint amb Sant Marti de Tours.

Per als catalans conèixer el nostre país és un imperatiu ètic.

Ah!, demà NI UN VOT ENRERE

IN MEMORIAM D’HERBA-SAVINA I DE LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església de l’Arcàngel Sant Miquel d’Herba-savina, al Pallas jussà.
L’Enciclopèdia Catalana adjudica l’advocació de l’Església a Santa Maria. https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0032440.xml




D’aquest indret oblidat n’escrivia uns mots – deliciosos com tot els seus - Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949)
http://patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=97

Gustau Erill i Pinyot, que fa una feina excel·lent en la tasca de digulgar el Patrimoni històric de Catalunya, publica a la wikipedia en relació a Herba-savina : https://ca.wikipedia.org/wiki/Herba-savina

En relació a l’enrunada església de Sant Miquel Arcàngel, Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) en la seva obra , Inventari d'esglésies, 8, diu ; Sant Miquel d'Herba-savina és l'església del poble d'Herba-savina, del terme municipal de Conca de Dalt, al Pallars Jussà, a l'antic terme d'Hortoneda de la Conca.

Està situada a la part central-occidental del poble; és un dels tres edificis que encara romanen dempeus, tot i que, en aquest cas, és quasi del tot coberta d'heura, cosa que pot provocar el seu ensulsiament quan les arrels de l'heura penetrin a les seves parets.

És un petit edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó i un absis de capçalera quadrada a llevant que s'obre directament sobre la nau. La porta és a ponent, i al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada. El conjunt pertany a una obra rústica d'un moment sense poder concretar de l'Edat Moderna.

Sant Miquel d'Herba-savina, actualment en desús pel seu abandonament, fou l’església parroquial d’aquest nucli de població, com a sufragània de la parròquia de Santa Maria de Pessonada.


Per als catalans conèixer el nostre país és un imperatiu ètic.

Ah!, demà NI UN VOT ENRERE

dijous, 7 de novembre del 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN EVANGELISTA DE BERANUI. LA TORRE DE CAPDELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’Església parroquial de Beranui, al terme de la Torre de Capdella, advocada a Sant Joan Evangelista, de la que Patrimoni Gencat en dóna una minsa informació, fent bona la premissa de que tot és menys important a mesura que s’allunya de la megalòpolis barcelonina; edifici de planta rectangular, d'una nau amb capelles i sagristia als laterals. Coberta amb voltes de creueria i un teulat aixecat de teula àrab sobreposat a dues vessants. La façana principal té una porta amb arc de mig punt i rosetó per il·luminar el cor. A la dreta s'aixeca un campanar, vuitavat a la part superior, amb quatre obertures i reformat amb una coberta de llosses de pissarra.


A l'interior es conserva un pica baptismal de tradició romànica. El lloc de Beranui figura vers el 1380 dins la Baronia de Bellera, passant posteriorment a la família Serraller

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/95738?locale-attribute=es