dissabte, 30 de juny del 2018

MONESTIR DE SANTA MARIA DE POBLET. VIMBODI-POBLET. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet de fons.


El cenobi està situat al sector de llevant del terme de Vimbodí-Poblet , prop del terme de l'Espluga de Francolí.

L'estructura del monestir es configura a partir de tres closos, envoltats per una muralla. El primer recinte (el més exterior) conté edificacions del segle XVI. En aquesta part del monestir hi havia magatzems, tallers, habitatges dels jornalers i altres dependències relatives a la vida econòmica de la comunitat. També es conserva en aquesta zona la capella gòtica de Sant Jordi, bastida el 1452, que consta d'una sola nau amb absis pentagonal i coberta amb volta estrellada. La Porta Daurada, fortificada, dóna pas al segon recinte, constituït per la plaça Major, al voltant de la qual es troben les restes de l'hospital de pobres construït el 1207, la capella romànica de Santa Caterina i la Bosseria. El tercer clos o nucli central és fortificat i conté l'església, el claustre i les dependències monàstiques pròpiament dites.

La muralla té un perímetre de 608 metres, una alçària d'11 metres i un gruix de 2 metres. Presenta merlets i un conjunt de torres de planta quadrada o poligonal, dues de les quals flanquegen la Porta Reial. Cal remarcar que la torre de Sant Esteve, a la part posterior del conjunt, es va construir damunt la capella romànica del mateix nom.

L'església és un edifici de planta basilical, de tres naus amb creuer i absis amb girola. La coberta és de volta apuntada a la nau central, reforçada per arcs torals que descansen sobre semicolumnes adossades als pilar, i de creueria a les laterals. El transsepte també presenta volta apuntada i en els arcs de comunicació amb la nau és on trobem les tombes reials. La capçalera és formada per un gran absis semicircular recorregut per una girola, coberta amb voltes de creueria, a la qual s'obren cinc absidioles semicirculars, iguals que les que s'obren als braços del transsepte.

Són elements remarcables a l'interior del temple el retaule renaixentista realitzat per Damià Forment (1480–1540, que es troba al presbiteri, i les tombes reials, situades a dreta i esquerra del creuer i sostingudes per dos arcs rebaixats. A la banda esquerra de la nau hi ha els sepulcres de Jaume I, de Pere el Cerimoniós i de les seves tres esposes, i de Ferran d'Antequera. A la banda dreta hi ha les d'Alfons el Cast, de Joan I i les seves dues esposes, i de Joan II i Joana Enríquez, pares de Ferran el Catòlic. En altres indrets de l'església hi ha les tombes d'Alfons el Magnànim i de Martí l'Humà, que completen el conjunt d'enterraments reials de Poblet.

El claustre major, situat al costat nord de l'església, fou iniciat d'acord amb les normes de l'arquitectura cistercenca, però mostra en conjunt un predomini de les formes plenament gòtiques. Del primer període constructiu resten l'ala meridional i el lavabo dels monjos. Al seu voltant es distribueixen les dependències més antigues del conjunt, bastides entre els segles XII i XIII: la sala capitular (a la galeria oriental), el refetor, la cuina i el calefactor (a la galeria septentrional), la biblioteca, antic scriptorium (a l'angle nord-est) i el dormitori, bastit damunt la biblioteca i la sala capitular.

A la plaça major de Poblet hi ha una creu de pedra sobre uns graons. El fust té a la base les armes abacials de Joan de Guimerà i la data de 1568. a la creu hi ha la imatge de Crist i la Verge.
Les primeres referències històriques de Poblet daten de mitjan segle XII, quan el comte Ramon Berenguer IV va fer donació de les terres a l'abat Sanç del monestir de Fontfreda per a l'establiment d'una comunitat cistercenca.

Al llarg de la segona meitat del segle XII es van anar fent les primeres edificacions del conjunt: l'església, el refetor, la infermeria i part del claustre. El 1185 ja hi havia un hospital per a pobres i tenia també una biblioteca important. El 1207, s'hi va bastir un nou hospital. La construcció de la sala capitular, la sagristia, les sales de monjos, el refetor de conversos, el dormitori i el celler van ser fets durant el segle XIII. En temps de l'abat Copons (1316-1348) va bastir-se l'atri d'accés, es va remodelar la nau nord de l'església i s'inicià la construcció del cimbori. El 1340 Pere III el Cerimoniós encarregà al mestre Aloi i a Pere Guines la realització d'uns sepulcres reials a Poblet, en els quals treballaren en societat, a partir del 1347, els mestres Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls. Les obres dels sepulcres avançaren molt lentament, i s'allargaren fins al 1377, en què el rei decidí convertir Poblet en panteó reial de la corona catalano-aragonesa. El rei Pere decidí també d'aixecar la muralla que protegeix el monestir, iniciada el 1369 davant el perill d'un atac de les tropes de Pere el Cruel de Castella. Vers la fi del segle XIV s'hi van iniciar les obres d'un palau per al rei Martí, que restà inacabat.

Del segle XV daten la remodelació del claustre de Sant Esteve i la construcció del claustre de novicis, així com la capella de Sant Jordi. A aquest mateix segle correspon també la realització de la Porta Daurada.

Ja entrat el segle XVI, entre 1527 i 1529, l'escultor Damià Forment va realitzar el retaule major. Posteriorment, el segle XVII es construí la façana barroca, i el XVIII la sagristia nova.

El monestir va tenir vida fins a l'exclaustració del 1835, data a partir de la qual s'anà deteriorant i sofrint greus desperfectes.
L'any 1849, la Comissió de Monuments Històrics i Artístics intentà deturar el procés de destrucció.

Posteriorment, el 1921 el conjunt va ser declarat monument històric nacional.

A partir del 1930 s'inicià la reconstrucció del monestir, impulsada en bona part pel mecenes Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941). Aquell mateix any va fundar-se el Patronat de Poblet. L'any 1935 es va muntar la creu de l'abat Guimerà, que Toda havia trobat en un antiquari de Paris, rere la capella de Santa Caterina. Durant la guerra es va amagar aquesta creu i un cop finida es va col·locar al seu lloc actual.


Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941) és un més del catalans que ‘ fan país’, i als que no se’ls reconeix la seva tasca

Des del 1940 la vida conventual va retornar al monestir, i en els darrers anys s'han fet obres que tracten de retornar al conjunt la seva antiga esplendor.

A més, per tal de preservar l'entorn de Poblet de probables atemptats urbanístics, estètics i ecològics, la Generalitat de Catalunya va aprovar el 1984 una llei de protecció de l'entorn, que abasta una extensió de 21 Ha de bosc.

Ah!, les més de 3000 fotografies en color, de mida 13 X 18 , de la col·lecció que ha fet el Josep Olivé Escarré, sembla que aniran a l’Arxiu General de Catalunya

IN MEMORIAM DE LA CASA DE VÍCTOR JOSEP ROSSELLÓ MARTÍ. ALMOSTER. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Casa de dues plantes, que destaca per tenir l'entrada principal definida per arc de mig punt adovellat. En la clau hi ha un escut on figura la data de 1576, sota de la inscripció "IHS". En el pis superior destaca una galeria definida per arcs sis arcs de mig punt, sobre la que es troba el terrat.



Va ser la casa pairal del batlle de Reus, Víctor Josep Rosselló Martí (Reus, 1808 - Bordeus, una data desconeguda posterior a 1885) fou un enòleg, terratinent i alcalde de Reus. Consta batejat a la prioral de Sant Pere de Reus el 14 de febrer de 1808, podria però , haver nascut a Almoster, que en aquell temps era terme reusenc. Cap al 1868 va fer construir una sederia (fàbrica de filats o teixits de seda), que no es va arribar a inaugurar a causa de la Revolució de Setembre del 1868, coneguda com La Gloriosa o Setembrina, i que significà el destronament de la reina Isabel II i l'inici del Sexenni democràtic. L'alcalde Rosselló va fugir de manera rocambolesca de Reus conduint un tren fins a Lleida. Es va establir a Bordeus i es va dedicar al negoci del vi. L’any 1870 va ser cridat a l'estat espanyol per la família, però va refusar tornar i va assegurar que no tornaria ni viu ni mort, cosa que va complir. La data de la mort és desconeguda existeix però, una carta de 1885 en la que se li anuncia la mort d'un net, això fa pensar que aquell any encara estava viu.

Sobre la porta d'entrada, a la dovella clau, hi ha un escut amb la inscripció "IHS/1576".

La qualitat d’enòleg de Víctor Josep Rosselló Martí, i el fet que la fama diu que obtenia una bona producció de les vinyes que posseïa, reforça la hipòtesis recollida a : http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm quan al topònim ; Almoster (Mosterio, 1164) Parece, en este caso, que la etimología del nombre apunta a una antigua producción del país: el vino. Según Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ), se trata de un topónimo de etimologia arábiga, "sin descartar del todo que se sumara un poco de raiz mozárabe (...). Lo más probable, me parece, es que proceda de mustâr 'mosto del vino', 'miel del lagar' " (OnoCat, II, p. 162). En todo caso, y de acuerdo con los datos documentales que aporta Ramon Amigó Anglès (Reus, Baix Camp, 1925 - Reus, 16 de setembre de 2011), hay que puntualizar que las grafias el Moster o Moster han sido históricamente predominantes; incluso a nivel oral es habitual la interpretación del topónimo como el Moster, al menos a escala local (Amigó, 1968, p. 67).

L’actual propietari convalescent d’un accident, trencava avellanes a l’entrada de la casa, i ens explica que el nucli antic, de carrers estrets, està quasi despoblat, i que el jovent viu en cases modernes a l’eixample del poble o en alguna de les urbanitzacions.

Ens diu que de menut havia sentit dir que Víctor Josep Rosselló Martí, quan anava o tornava de Reus, o feia sempre passant per terres de la seva propietat.

CAPELLA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL EN EL CAMI DEL SANTUARI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT. L’ESPLUGA DE FRANCOLI. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Reprodueixo de :
http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

Originàriament era una capelleta de base quadrada. L’any 1959 es trobava en un estat força ruïnós i sota el patrocini de Lluís Carulla Canals (l'Espluga de Francolí, 21 de febrer de 1904 - Barcelona, 3 de novembre de 1990) se’n construí una de nova, de forma cònica, a l’altra banda del camí.


Envoltada per un escó, ofereix una vista panoràmica de tot el municipi. L’interior de l’oratori és presidit per una imatge de Sant Miquel Arcàngel , tres vitralls de color i trenta-dos escuts dels pobles de la rodalia i de les comarques veïnes, encapçalats pel de l’Espluga i pel del monestir de Poblet. Davant s’hi construí una font dedicada a mossèn Ramon Muntanyola. Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email coneixercataunya@gmail.com

El que pot el més pot el menys, us sembla possible que l'arquitecte Lluís Bonet I Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993) fos també l’autor de la capella de l’Arcàngel Sant Miquel ?.


IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE L’ÀNGEL DE LA GUARDIA AL RECINTE DEL SANTUARI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan visitava el indret on hi ha l’ermita , o Santuari de la Santíssima Trinitat, al terme de l’ESpluga de Francolí, a la comarca de la Conca de Barberà, no podia accedir a la capella de l'Àngel de la Guardia, projectada per l'arquitecte Ramon Salas Ricomà (Tarragona, 1848-1926) els anys 1892-1894.



No ho trobava estrany, dissortadament l’església catòlica, d’uns anys ençà, viu un període de pèrdua constant, que ens fa témer per la seva continuïtat.

El retorn de bisbes anticatalans val a dir que com les garrotades de l’1 d’octubre de 2017, no ajuden gaire a recuperar la pràctica religiosa.

Algú en té fotografies del interior?.

dilluns, 18 de juny del 2018

El Manuel Navas Ortiz i la Pellofa de Valldeperes

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/05/la-misteriosa-pellofa-de-valldeperes.html
El Manel Navas Ortiz va ser membre de l’Arxiu de Cardona, i sentia passió pels Cardona.

Recordo l’alegria que va tenir en poder fer-se amb la pellofa de Valldeperes que veure-ho a la fotrografia


Als Països Catalans, plom o peça de metall que servia en les catedrals per a pagar els canonges les hores de cor.

Eren generalment de llautó i menys sovint de llauna, marcades d’una sola cara, per la primor del metall, amb lletres o símbols d’identificació i marques de valor (en sous i diners). El seu ús, conegut almenys des del segle XV, es generalitzà en alguns moments com a moneda local a conseqüència de la manca de diners i malles de les encunyacions oficials (a Vic el 1470 i poc després a Manresa; a Perpinyà al començament del segle XVII). A Mallorca són generalment de plom i tenen anvers i revers, fabricades amb motlles i metall fos

https://es.wikipedia.org/wiki/Pellofa
https://www.todocoleccion.net/monedas-locales/moneda-pellofa-girona-gerona-original-alj43~x56799767
https://www.milanuncios.com/monedas-de-coleccion/pellofa-3-r-olot-1937-262464154.htm
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-LA-SEU-PALLOFE-PELLOFA-2S-SOLS-VAR-2-BASE-PLATE-/400798922829
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-MEREAU-PALLOFE-PELLOFA-LA-SEU-CONTREMARQUE-S-/400986454164
https://www.todocoleccion.net/monedas-locales/lote-6-monedas-pellofa-girona-gerona-original-a6~x56571054
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-MEREAU-PALLOFE-PELLOFA-LA-SEU-/400986453786
https://www.ebay.es/itm/PELLOFA-DE-RIPOLL-CRU-2046-/122826692137
https://www.todocoleccion.net/monedas-medievales-cataluna-aragon/pellofa-olot-incusa-laton-catalogo-crusafont-1897-mbc-mc5~x49075900
http://www.museunacional.cat/en/pellofa
https://numismaticaborras.com/4977-pellofa-.html
https://www.sixbid.com/browse.html?auction=3227&page=4

A la imatge el Director del Museu Arxiu de Poblet i el Manuel Navas Ortiz.

N’hi havia per arreu a Catalunya.

divendres, 15 de juny del 2018

IN MEMORIAM. TORREBONICA I LES SEVES CAPELLES. TERRASSA.

Llegia a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/05/masia-de-can-viver-de-torrebonica-la.html

Al llarg del segle XVII s’hi afegí, també, una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que va ser beneïda l’any 1722.


La Capella va agafar molta popularitat, i a la santa Missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos, aquest fet va fer que la parròquia de Sant Julià se’n ressentís i el bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 - 1730) hagués de recordar, l’any 1726, a la família Sala que, si continuava aquest costum, solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de missa.
La façana de la capella hi havia un escut, on es veia esculpida una mà esquerra que aguantava un ramell de cinc maduixes; escut que quedà complementat amb el nom de SALA

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/iglesia-del-sanatorio-torrebonica?tmpl=%2Fsystem%2Fapp%2Ftemplates%2Fprint%2F&showPrintDialog=1

L’any 1930 es beneïa la nova capella dedicada aquesta vegada a la Mare de Déu de Montserrat


A Castellar del Vallès, el conflicte entre el rector de l’església de Sant Esteve – ja instal·lada a l’actual ubicació – i la capella de Sant Pere va acabar també al Bisbat.

No li han calgut ajuts externs a l’església catòlica per arribar fins aquest tristíssim present, oi?

dissabte, 9 de juny del 2018

IN MEMORIAM. SANT MIQUEL DE GONTERES. VILADECAVALLS/TERRASSA . VALLÈS OCCIDENTAL.

Havíem de trobar-nos a mig matí amb uns amics a Vacarisses, feia temps i em desviava fins a la urbanització dita de Sant Miquel de Gonteres, volia retratar l’església dedicada a l’Arcàngel, avui poca gent o potser ningú en aquesta urbanització que es va començar a formar als anys 60 del segle XX, sabria donar-me’n raó.


El fet que l’estació del ferrocarril Sant Miquel de Gonteres- Viladecavalls, estigui en els terrenys de la masia de Can Gonteres, va facilitar la construcció de cases i pisos com a segones residències.

A la dècada dels 80, la urbanització es va legalitzar, i s’hi van habilitar els serveis bàsics.
Viladecavalls tenia més esglésies, SANTA MARIA DE TOUDELL , I SANT MIQUELL DE TOUDELL, SANT MARTÍ DE SORBET, CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL, ..

El topònim ‘oficial’ és Gonteres, pel que fa al seu origen però, hom pensa que tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.


Del indret han desaparegut les ‘digitalis purpurea’ , com els catòlics practicants; ni Othar, el cavall d’Àtila aconseguia un nivell de destrucció tant ‘perfecte’ com el que s’assolia en els llarguíssims anys de la dictadura franquista, i la posterior ‘democraciola’ que presumeix amb la boca plena d’haver tancat a la presó als millors fills de Catalunya.


Que ningú tregui conclusions equivocades, Déu no ha marxat de Gonteres, ni d’enlloc, escolteu amb atenció el que diu aquella cançó tant nostrada.


dimarts, 5 de juny del 2018

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI ‘DESCENDENT’ D’AMER- LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava un edifici que identifico com la Capella del Sant Crist del cementiri d’Amer, a la comarca de la Selva.


No trobava cap dada del seu autor, ja us puc afirmar però, que no va ser l’ arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), que en un espai similar creava el magnífic fossar de Cardedeu.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol creava un fossar ‘ascendent’ en el que hi ha per alguns un cert plantejament teològic , ‘camí del cel’; ben al contrari el fossar d’Amer es plantejava en sentit ‘ descendent’, i vull pensar queno hi havia cap plantejament teològic.


Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades de l’autor

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=amer&page=3

diumenge, 3 de juny del 2018

SANTUARI DE LA MARE DE DEU DE LA LLET. EL FAR. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA, CATALUNYA

Seguíem fent etapes d’aquesta infinita Volta a Catalunya que començava fa més de cinc anys el Josep Olivé Escarré, ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de1926); al mati havíem vist el Far des de Sant Martí Sacalm, i a la tarda, invertíem el punt de vista, veiem Sant Martí Sacam des del Far, i al fons a la dreta les aigües fosques del pantà que a la dècada dels 60 del segle XX, s’enduia la vida d’aquest racó de món. Els pantans els faci un sàtrapa, o els faci un demòcrata, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, inunden les MILLORS TERRES, i foragiten la vida humana.
El Far pertany a la comarca natural del Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin a la Selva, i a la província de Girona.



Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.

Segons la llegenda, el Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s'aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.

Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.

L'any 1332 algun fidel o el rector de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a l'altar de la màrtir Santa Fe. Les indulgències eren molt apreciades, el Santuari podia oferir el guany de quatre-cents vuitanta dies d'indulgència per cada un dels actes i festes esmentades en la butlla.

La documentació del far dóna moltes notícies d'obres fetes a partir del 1601 com uns bancs el 1607, les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638. Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.

El segle XVII fou molt important tant per l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan del segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.

L'església patí diverses renovacions entre el 1580 i el1590.

El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari ja que es va iniciar l'estancament progressiu d'aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe de Vic, Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment ( Barcelona, 1670 — Vic, Osona, 1744 ) de què les parròquies de la vall d'Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.

Malgrat tot, els llibres de l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654. Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla.

Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.

La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que li fan costat.

Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral·lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.

Durant el segle XX es renovà la decoració de l'altar i l'antic cambril entorn el 1922.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats ep, general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es destruí bona part d l'antic altar i paraments de l'església, uns fidels però , salvaren la imatge de Santa Maria, en l’advocació de la Mare de Déu de la Llet, del segle XV. En aquesta s'hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.

L’any 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment, arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.

Patrimoni Gencat ens diu que El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d'una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d’altitud. Aquesta cinglera, és una de les més impressionants de Catalunya i delimita la subcomarca de Collsacabra de la regió de les Guilleries i de la vall d'Hostoles.


Per tal de realitzar un anàlisis rigorós i detallat sobre el Santuari, aquest l'estructurarem en cinc parts: en primer lloc, tenim l'edifici de l'església pròpiament. L'església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular d'uns divuit metres de fondària per uns quatre d'amplada, cosa que la fa desproporcionadament fonda. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, els quals no estan disposats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.


A uns tres quarts de la seva longitud, s'obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals. El de la banda esquerra, que corresponia a l'antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d'enfront, que es comunica per una porta amb l'hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l'arrencada de la volta de l'església en la seva part superior.

L'església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d'edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre.

L'església guarda l'orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant.


El rellotge de sol, ens convida a pregar a la Mare de Déu, totes les hores de la nostra vida

La façana de l'església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada, sobre seu en la qual per donació d'uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l'ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns pilonets acabats amb boles.

El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. Degut a això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un terradet a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps.

En tercer lloc tenim l'hostatgeria i els edificis annexos o adossats. També té una gran importància en la història del Far la casa o conjunt d'edificacions que envolten l'església i que han servit per allotjar els beneficiats i capellans custodis, la família dels ermitans i per atendre els hostes i pelegrins que durant segles han acudit al Far.

Dels cossos d'edificació que fan costat a l'església el de la banda dreta o de migdia fou construït el 1826, i el de la banda esquerra o de tramuntana es féu el 1860.

Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l'edificació actual de l'hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; i és que cada segle hi ha deixat la seva petjada i ha bastit una part del casal segons les necessitats o possibilitats del moment. L'hostatgeria actual que podem contemplar avui en dia s'ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l'església.

Exemptes a l'església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l'església. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d'arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, aquesta està presidida per una reproducció de la Mare de Déu ubicada en una petita obertura rectangular emmarcada amb llinda i muntants de pedra. Aquesta petita capella rep una gran afluència de devots els quals acompanyen les seves pregàries amb la crema de ciris i llantions.


Adossada a la capella trobem una petita estela commemorativa que els Amics del Far dediquen especialment a Mossèn Cinto Verdaguer.

Finalment cal fer aturada en l'emblema o símbol del Santuari com és la imatge de la Mare de Déu del Far. Es tracta d'una imatge d'alabastre de poc més d'un metre d'alçada, exactament 105 cm, que és una de les millors icones marianes que es conserven del final del període gòtic.

La relativa escassetat d'imatges d'aquest període no permet altra cosa que datar-la entre mitjan segle XV i el final del mateix segle.

Santa Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una abundant i espessa cabellera daurada. La Verge va vestida amb una túnica cenyida molt amunt amb una corretja o cinyell que es corda al mig del pit, amb un extrem que li davalla pel davant, per bé que el mantell l'oculta. Per la seva banda l'Infant està assegut a la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant, que està assegut, vestit totalment amb una túnica. És un infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la funció vital de mamar.


En l'actualitat el Santuari del Far rep una gran afluència de visitants en format de devots, curiosos, creients, turistes,.., que l'ha convertit en un emplaçament d'interès turístic. Per tal de donar cabuda i satisfer les necessitats d'aquesta gran afluència de públic, pels voltants s'han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries que van des de barbacoes, passant per lavabos i fins arribar a bancs i zones de pícnic.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels autors de les reformes, si mes no les dutes a terme al segle XX, quan es normalitzaven els permisos i/o llicències d’obres.

En la tornada ens topàvem amb una tempesta majúscula.

dissabte, 2 de juny del 2018

IN MEMORIAM DE COMAJOAN I SANT GIL. SANT LLORENÇ DOSMUNTS SUFRAGÀNIA DE SANT ANDREU DE PRUIT. RUPIT I PRUIT. OSONA. CATALUNYA

Fa mal de cor veure la masies orfes de vida com la de Comajoan a l’antic terme de Pruit, avui Rupit i Pruit, a la comarca d’Osona, amb la seva capella advocada a Sant Gil, en terreny de la sufragània de Sant Llorenç Dosmunts, de la parroquia de Sant Andreu de Pruit.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Patrimoni Gencat ens diu de la capella; edifici de planta rectangular coberta a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. No té absis. A la part esquerra s'hi ha adossat un cos annex coberta a una vessant. Un campanaret d'espadanya amb campana, corona la façana, que presenta un portal rectangular amb llinda datada i una finestra al damunt. A la part baixa de la façana, als angles, hi ha uns sòcols motllurats. És construïda amb pedra sense polir unida amb calç i en alguns sectors arrebossada, les cantoneres són de pedra picada i el campanar també.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Situada sota el cingle d'Aiats i a pocs metres del mas Comajoan. Pertany a l'antiga parròquia de Sant Andreu de Pruit.

A la llinda de la porta d'entrada hi ha la data 1756.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglucqjrxZYCw0UKnG_ZJCmWvn2k6h9pINqnBbEFw-Man7z_9pKZZ5CbN5cF-UZYBZtrO4dQco01XX3h6X9_oz0x9x_bY8jUO2H-c262U_Ob_yCN8DN4nJZYUkPH7yg3DC00WYUu505b_an/s1600/gil+comajoan+2.jpg

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=

https://www.yumpu.com/es/document/view/13426339/catalegs-masies-i-cases-rurals-ajuntament-de-rupit-i-pruit

Com em deia el propietari del Colomer, potser si que antigament vivia massa gent al camp, ara però, ens hem passat de voltes.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1297 ànimes, i es tancava l’exercici 2017 ‘ AÑO TRIUNFAL’ si ens hem de creure al govern del PP, amb 281 veins censats. Una pèrdua del 78,33, del tot inexplicable.

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE LA TORRE DE LES VILES AL TERME DE PRUIT A LA COMARC D’OSONA?.

Superàvem el diluvi universal que ens queia en el recorregut entre el Santuari del Far i Rupit, un xic més enllà no havia plogut gens i m’aturava a retratar aquesta torre – d’autor desconegut – que forma part del patrimoni de les Viles i per les característiques constructives es pot datar com un edifici del segle XIX o de principis del XX.


Patrimoni Gencat
ens diu; Torre de planta quadrada coberta a quatre vessants amb una torreta al centre, de secció quadrada i coberta a quatre vessants. Al centre de la façana, que mira vers la carretera d'Olot, s'eleva un capcer triangular, al davant del portal hi ha una balustrada a la qual s'accedeix mitjançant uns graons de pedra. Les obertures són de forma rectangular. Consta de planta baixa i dos pisos, els quals són marcats amb impostes de totxo. A la part posterior hi ha tres portals d'arc de mig punt. És construïda en lleves de pedra sense polir, totxo, ciment i els teulats són decorats amb fusta.

Els propietaris de les Viles conserven documentació des del segle XII; aquest conjunt de cases arribà a tenir nou masoveries. Els llinatges de les Viles unificades seguí sense interrupció d'hereu a hereu fins el 1860, moment en què la pubilla del mas va contraure matrimoni amb Marià Bojons de Sala i de Tortadès, a la mort del qual la viuda es casà amb Joan Fatjó i Borrell. Així es va perdre temporalment el cognom del llinatge fins que l'any 1949 en motiu del Centenari de Balmes, que va morir a la casa Bojons de Vic, el general Franco s'instal·là en aquesta casa i concedí el privilegi a la família de poder ostentar, en el seu cognom, el nom compost de Viles-Fatjó.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor de les Viles, això de que ‘desconegut’ sigui no tant sols el MILLOR, sinó l’ÚNIC en amplies zones de Catalunya, costa d’empassar, tant o més que a data d’avui no s’hagi localitat encara al M.Rajoy que sortia als papers del Barcenas, oi?.