divendres, 31 de gener del 2014

EL COLUMBARI ROMÀ DE VILA-RODONA AL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA.

El Marcel Morató Tort retratava el columbari de Vila-rodona al camp sobirà, l’edifici constitueix la resta romana més important que es conserva en aquesta població.

El columbari s’ha de relacionar amb el ritus religiós funerari de la incineració, practicat pels romans, i no amb els colomars ( llocs on s’aixopluguen coloms ).

S’ha establer una datació aproximada al segle I, a través de la seva estructura formal, i pels fragments de ceràmica sigil•lata trobats als voltants.

L'any 1976 el columbari va ser adquirit pel municipi; es va iniciar aleshores el procés d'intervenció i es va presentar el 3 de novembre de 1984, un projecte de restauració, a càrrec de l'arquitecte municipal J. Ferrer Bosch.

Aquesta restauració consolidà les estructures existents i intentà recuperar les parts restants de manera que s'oferís la imatge més semblant possible a l'original romana. Seguint aquest criteri, s'eliminaren les modificacions d'èpoques posteriors d'escàs interès arquitectònic, una reconstrucció medieval i una porta més recent, practicada al mur est. En canvi el mur sud, també medieval, es respectà. També es construí un mur que envolta el conjunt.

La descripció tècnica ens diu , panteó familiar inserit en el marc d'una vil•la, que va ser bastit en el segle I. Està format per un edifici de planta rectangular, de 10,10 x 5,90 metres amb absis semicircular no manifestat a l'exterior, i consta d'una cel•la damunt del podium. La cella es va construir amb parament exterior d'opus vittatum i interior de maçoneria irregular idèntica a la del podium. Està decorada amb pilastres dòriques. La coberta consistiria en una volta, avui ensorrada, damunt la qual se suposa una teulada a dues vessants de tegulae i imbrices.


L'interior devia posseir el terra a l'altura de la cornisa exterior del podium, pujant-hi per unes escales. A tots dos costats, oberts a les parets longitudinals hi ha uns nínxols destinats a les urnes funeràries (6 nínxols a cada banda).

A l'exterior, les cares est i oest presenten característiques i dimensions similars: damunt d'una base de morter i pedres hi ha un estilobat decorat amb 7 arcuacions. Tanca el conjunt un repeu sobre el qual recolzen 4 columnes amb capitells, damunt dels quals hi ha una cornisa. La resta dels murs són d'època medieval, i la porta oberta al mur és d'època moderna. La façana nord és la millor conservada, excepció feta de la petita porta que es va obrir a l'absis. Apareixen sobre la base quatre arcuacions amb columnes. La cara sud és medieval ja que la original es va ensorrar.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE TIANA. EL MARESME

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’edifici que s’aixecava l’any 1890, com a seu del Consistori Municipal de Tiana. Em comentava el Josep Maria Toffoli Carbonell que té la Vila un Catàleg de Patrimoni, i ens aclaria que les obres començaven essent alcalde Pere Cruspinera Bernadàs, i que en va ser responsable el mestre d’obres Isidre Reventós i amiguet (Barcelona , 1849 + Juliol 1911).


La descripció tècnica ens diu ; edifici format per dos cossos laterals de planta baixa i pis, i un cos central més elevat sobre el que recau la major part de l'ornamentació. Aquest cos tendeix a marcar la verticalitat de l'edifici, contrastant amb els cossos laterals, Cal destacar el pòrtic inferior suportat per dos pilars, la balconada que ocupa tot el segon pis del cos central, les motllures geomètriques que decoren les finestres, les balustrades de les finestres dels cossos laterals, la cornisa suportada per mènsules que s'allarguen i recorren gran part de la façana, arribant a esdevenir veritables elements decoratius, i les antefixes que decoren la mateixa cornis. Les cobertes del terrat són transitables.

Josep Maria Toffoli Carbonell, afegeix que com era ‘costum a l’època’ l’edifici aixoplugava també les escoles de nens i nenes.

Us deixo un enllaç al bloc del Josep Maria Toffoli Carbonell,
http://lamallerengatiana.blogspot.com.es/search?q=CASA+CONSISTORIAL
en el que trobareu més informació.

Les flors que llueixen damunt de les finestres em recorden a ‘l’arquitecte de les margarides

SANT ESTEVE DE VALLORIOLA. SAGÀS. BERGUEDÀ

Visitàvem la Maria Rosa Planell Grauel , i el Miquel Pujol Mur, el lloc i l’església de Sant Esteve de Valloriola, (també anomenada Valldeoriola) que envoltada de masies s’alça damunt un petit turó que domina les cases i els camps del seu entorn.


Segons el diccionari Alcover-Moll, la probable arrel etimològica del nom deriva del llatí Aurĕŏla, diminutiu . de aurĕa, ‘daurada’. Això fa pensar en la possible presencia d’or en l’aqüífer que conforma la vall.

Una segona tesis la relaciona amb la presencia abundosa de l’ ocell de la família dels oriòlids, espècie Oriolus galbula, de cos de color groc brillant fora la coa i part de les ales, que són negres com els peus i el bec; la femella és verda per damunt i grisenca per sota; fa el niu penjat als arbres, de manera que el vent el gronxa; en Castellà, oropéndola

L'església de Sant Esteve de Valloriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al segle XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.

L'església de Sant Esteve de Valldoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent.

La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral•lel a la façana principal.

Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici.

Fotografia: Maria Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LA ROMÀNICA RODONA QUE VA PERTANYER A L’ORDE DEL SANT SEPULCRE DE JERSULAMEN. OLÈRDOLA. PENEDES SOBIRÀ.

La primera notícia del temple és de l'any 1058, en què Seniol Guillem féu testament i deixà a l'església edificada en honor al Sant Sepulcre del Senyor, prop de la Tallada, una sèrie de vinyes, tones i cases.

La primera referència de l'existència d'un priorat de l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, a la Tallada, filial de Santa Anna de Barcelona, es de 1175, any en què era prior Pere de Llavaneres. Es coneix un plet entre l'orde del Sant Sepulcre i Bernat de la Tallada l'any 1180, en el qual s'obligà a aquest últim a restituir els béns al Sant Sepulcre que acostumava a posseir gràcies a la deixa testamentària de Seniol Guillem.

La capella i la finca foren venudes el 1287 al monestir de Sant Cugat del Vallès, però més tard van tornar a ser propietat dels monjos dels Sant Sepulcre.

Bernat de Vilafranca, mitjançant el testament que féu el 1294, donà a conèixer un altar dedicat a sant Salvador, dins la capella, i li llegà 10 diners.

Al segle XV esdevingué una simple capella que fou modificada interiorment al segle XVII, i mal restaurada en temps moderns.


la casa va pertànyer a Francesc de Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889) , alcalde Barcelona en quatre ocasions, al llarg de la seva vida, i diputat a les Corts espanyoles els anys 1875 i 1877.

Rius i Taulet va impulsar molts projectes urbanístics de la Barcelona moderna, i el projecte del que va ser l'exposició universal de Barcelona l'any 1888,

Se li va atorgar el Marquesat d'Olèrdola, el 31 de desembre de 1889 durant la minoria d'edat del Rei Alfons XIII , sent Regent del Regne, la seva mare Maria Cristina d'Habsburg Lorena.

La casa del Sepulcre és on es va retirar quan va caure malalt per passar els seus últims dies.

Trobava una confusió entre l’escut de la vila d’Olèrdola,


Olèrdola.


i les de Francesc de Paula Rius i Taulet

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA FUNERÀRIA DELS CARDONA AL MONESTIR DE POBLET. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Les noticies deien que tindríem un dia clar però molt ventós a la comarca de la Conca de Barbera, malgrat això, sortíem de Castellar del Vallès a les 9,00, el Manuel Navàs Ortiz ( membre de l’arxiu de Cardona ), i l’Antonio Mora Vergés, amb destí al Monestir de Poblet.

Volíem veure i retratar , les tombes del llinatge dels Aragó-Cardona, que en ocasió de la restauració del cenobi, foren traslladades, de la seva original ubicació , sota els arcs del Panteó Reial, a la capella anomenada de les relíquies, o del Santíssim.


Josep Salvany i Blanch (1866-1929 ) retratava l’any 1917 (Centre Excursionista de Catalunya), l’interior de l’església del Monestir de Poblet on son visibles – únicament – les tombes dels Cardona.


De l’anterior situació , sota les tombes Reials , en podeu veure una imatge a :
http://www.monestirs.cat/monst/conca/co22poblC.htm


Josep Maria Co i de Triola ( 1884-1965 ) , retratava abans de 1925, les tombes dels Cardona a la capella del Santíssim del monestir de Santa Maria de Poblet (Centre Excursionista de Catalunya), no se’n fa curiosament esment a :
http://www.poblet.cat/pfw_files/cma/PDF_fitxers/Poblet__apunts_d_art.pdf


Teníem la fortuna de coincidir amb el P. Jesús M. Oliver i Salas , (Barcelona, 31 d'octubre de 1948 ) director del Museu de Poblet – tancat en aquesta ocasió - , amb qui tenia ocasió de departir el Manuel Navàs Ortiz, i que ens permetia accedir a la Capella que no està inclosa dins l’itinerari de la visita.




Mentre retratava els sentia enraonar de Pedro Antonio de Aragón Folch de Cardona, que a la mort del seu nebot Joaquim Agustí, VIII duc de Cardona, es va autodenominar duc de Cardona i de Sogorb, en considerar que era el successor masculí més directe en la línia successòria,i que ostentava també els títols de marquès de Pallars, comte de Prades i d'Empúries, i cavaller d'Alcántara des 1627, i sota quin patrocini s’havien construït aquests panteons.


La força del vent s’havia incrementat quan sortíem prop de les 13,00 de la visita del Monestir; personalment considerava acomplertes amb escreix les meves particulars expectatives per aquesta sortida

CASA JOAN MAGRIÑÀ SANROMÀ. VILANOVA I LA GELTRU. EL GARRAF.

Em cridava l’atenció l’edifici de números 114-116 , de la Rambla Principal, dedicat avui – si més no parcialment- a la hostaleria.

Llegia que l'any 1923, i per a destinar-la com a domicili de Joan Magriñà i Sanromà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 de desembre 1903 – Vilanova i la Geltrú , 11 de setembre 1995), es va sol•licitar a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú , un permís d'obres per a la construcció de l'edifici, segons el projecte realitzat per l'arquitecte Josep María Miró Guibernau ( Vilanova i la Geltrú, 1889-1966)

Joan Magriñà i Sanromà, prestigiós ballarí i coreògraf català, molt vinculat al Gran Teatre del Liceu, del que en fou primer ballarí i coreògraf, des de 1937 fins a l’any 1977, quasi no va viure mai en aquesta casa, sinó que quan venia a Vilanova i la Geltrú, residia a la Masia Nova – on va lliurar l’animà al Senyor - residència del seu germà Isidre Magriñà i Sanromà, metge de professió.


Edifici de planta baixa i un pis, amb pati posterior. La complexitat de la construcció es reflecteix exteriorment en el coronament de l'edifici, que presenta elements a diferents nivells d'alçada i en l'organització de la façana en un doble pla, un format per un cos lateral que segueix la línia del carrer, coronat amb una cúpula d'escames de ceràmica, i l'altre més allunyat, on es troba la porta d'accés. El conjunt mostra un caràcter unitari que ve donat, fonamentalment, pel balcó que recorre els dos cossos, pel fet que totes les obertures, malgrat la diversitat de dimensions, tenen la mateixa forma i per la utilització dels elements decoratius (maó, ferro i ceràmica).
Us deixo un enllaç amb més dades :

http://www.hemerotecadigital.info/pdfs/DIV/2011/DIV110930014.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TOWN HALL DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Quan llegia que a darreries del segle XV s'unifiquen jurídicament l'Espluga Jussana i l'Espluga Sobirana, tenia un record per al cleptofeixista que reivindicava els termes ALT / BAIX – traducció del castellà ALTO/BAJO - , com a ‘catalanes de toda la vida’ , i s’oposava a la denominació sobirà/jussà per considerar-la ‘ una invención ‘. No l’havia contestat aleshores, sobretot per evitar atorgar-li ‘notorietat ‘, i ho faig aquí.


Retratava la façana de l’edifici de la Casa de la vila del que llegia : l'actual edifici fou bastit o va partir una molt important remodelació l'any 1563, tal com testimonia l'escut de la façana.

L'any 1590 Miquel Domingo, propietari del mas Nillet, va autoritzar la universitat espluguina a extreure els carreus i les pedres de la portalada de la fortificació per fer la façana de la Casa de la Vila.

L’any 1891 es documenten obres al segon pis i la instal•lació del rellotge (previst inicialment al campanar de l'església nova).

Per descomptat ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici original, i/o de la seva reforma; en matèria de documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic, l’Espluga de Francolí és una mostra més de la perversa influència en aquest àmbit del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL del REINO DE ESPAÑA.

El fortíssim vent feia desaconsellable transitar pels carrers del casc antic, i les restes del Castell quedaven sense retratar, ho farem – si en tenim ocasió – en una ocasió futura.

dimecres, 29 de gener del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SEBASTIÀ DE BASTIDA DE BELLERA. SARROCA. PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) , en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50), inclou un article sobre Bastida de Bellera, on explica que el poble és dalt d'un turó, amb lliure ventilació i clima propens a inflamacions i cadarns bronquials. Tenia 10 cases d'un sol pis, 8 d'elles al voltant d'una placeta, amb l’església parroquial de Sant Sebastià, i 2 més a 10 passes de distància. El terreny del poble és en part muntanyós i en part pla; és escabrós i de mala qualitat. Hi ha boscos d'alzines i roures que es feien servir per a llenya, i una petita horta regada pel riu de Sarroca a través d'una sèquia. Esmenta el barranc de Sant Genís, però en diu que les aigües són tan profundes, que no es poden aprofitar, i fa un esment del pont, sense dir-ne el nom. S'hi produïa blat, ordi, patates, llegums, fruites, panses i cànem. De bestiar, vaques, ovelles i cavalls. Hi havia cacera, sobretot de llebres, perdius i conills. La població era de 6 veïns (caps de família) i 25 ànimes (habitants).

El 1845 hi consten 25 habitants, que havien passat a ser 6 el 1970 i cap al 1994, any en què va passar a ser un poble abandonat.

La descripció tècnica correspon a una data molt anterior a la de la fotografia del Francesc Arrachea :


Església amb torre campanar i cementiri davant de la façana. Consta, a nivell de planta, de tres naus separades pers arcs torals i coberta de volta de canó. Els arcs torals arrenquen d'unes mènsules en forma de voluta situades al nivell de la cornisa sobre els arcs de separació de les naus laterals. Aquestes estan cobertes també per volta de canó. Tribuna als peus. El campanar és una torre quadrada de dos cossos separats per cornisa de pedra i amb finestres d'arc de mig punt. La façana té un porta d'arc de mig punt adovellada i a sobre un petit rosetó. Sobre l'altar, hi ha una creu datada del 1984.

El topònim Bastida fa referència a un lloc elevat des del que es practicaven tasques de guàrdia i bada, respecte de Bellera, malgrat la representació d’un animal – que més que be ens sembla cabra salvatge - , pensem que no té cap relació amb l’activitat cinegètica, de pastura i/o de ramaderia, per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


 Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges d’aquesta esglesiola que paradoxalment assolia la seva ruïna quan el REINO DE ESPAÑA es rendia a l’encís del ‘totxo’ i la cultura del ‘pelotazo’ .



Certament  la fotografia datada el 14-VII-1973,  ens confirma  que  la ‘capacitat destructiva’ , és una de les ‘virtuts’ de la marca ESPAÑA;  en aquesta ocasió a la que fou   església parroquial  advocada  a Sant Sebastià  al poble de la Bastida de Bellera.

A qui correspongui felicitats per aquesta ‘ gran feina’. 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de la que va ser Església parroquial de la Bastida de Bellera, advocada a Sant Sebastià, li escau el patronatge d’aquest indret al màrtir que moria víctima de les fletxes dels romans, com ho ha fet aquesta església crivellada per l’abandó i l’estultícia infinita de les elit polítiques del REINO DE ESPAÑA



Per intermediació de Sant Sebastià, aixecava una vegada més, la pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT FELIU DE GUIXOLS

Manuel Almeda Esteva (1848-1938), és l’autor de la Capella neogòtica del Cementiri de Sant Feliu de Guixols, que fou beneïda l'01.10.1883, essent Bisbe de Girona, Tomàs Sivilla i Gener (Calella, 18 d'octubre de 1817 - Girona, 8 de gener de 1906)


No en trobava enlloc l’advocació, que presumeixo – com s’acostuma – sigui la del Sant Crist, per confirmar-ho ho demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que em contestaven afirmativamente, i alhora en feien arribar una imatge datada el 10-X-1982 de l’interior d’aquesta Capella del Sant Crist del Cementiri de Sant Feliu de Guixols, a la comarca de l’Empordà jussà


Em feien arribar via e.mail un text en el que m’expliquen que en ocasió de demanar permís per retratar a l’interior del Cementiri des el consistori governat per CiU els deien :

En resposta a les qüestions del vostre interès detallem la següent informació :

1.- El permís s’ha de demanar via instància a l’ajuntament amb suficient antelació per tal de poder donar via a la vostra sol•licitud.

2.- En resposta a aquesta, es farà lliurament d’un decret d’autorització per a la realitzar de l’activitat fotogràfica.

3.- Malgrat ser un lloc obert als visitants, hi ha unes normes per tal de realitzar activitats no pròpies o fora d’actes de culte, hi ha una normativa i legislació que s’ha de donar compliment. Es detallen en el propi decret : En cas de publicació de les imatges, no podrà sortir cap nom de les tombes, ES LLIURARÀ CÒPIA DE LES FOTOGRAFIES DESTINAT A L’ARXIU MUNICIPAL, ES CEDIRÀ ELS SEUS DRETS D’IMATGE I REPRODUCCIÓ ....., es donarà compta a l’ajuntament cada vegada que es faci ús del material, que el desplegament del material no sigui motiu de ferir la sensibilitat del ciutadà....... Entre d’altres.

4.- Pel que fa a l’horari d’accés, s’haurà de convenir amb l’ajuntament i el concessionari del servei.

6.- Per a assumptes generals, podeu accedir a la web guixols.cat.

Unitat de Gestió del Cementiri municipal - Àrea de Cultura de Sant Feliu de Guíxols.

Les Autoritats Civils – sobretot les que presumeixen de ser democràtiques – s’han d’abstenir d’imposar restriccions a la llibertat, sota premisses religioses, i/o morals.

El propi Consistori considera ‘Bens a Protegir’ els panteons i/o hipogeus del Cementiri Municipal.
http://www.guixols.cat/poum/poum/CATALEGS/Cataleg%20Bens%20Marc_Volum1.pdf

El Parlament de Catalunya – per tal d’evitar situacions com aquesta, que ens deixen al nivell de la marca ‘ESPAÑA’ - , ha de regular l’accés de la ciutadania als bens de Patrimoni Històric i Cultural de Catalunya

dimarts, 28 de gener del 2014

ESGLÉSIA NEOCLÀSSICA DE SANT MIQUEL DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI.

El projecte constructiu fou obra de l'arquitecte Ignasi Jordà i Arnalich ( 1819-1883).

L'església fou consagrada l'any 1871, essent arquebisbe Tarragona, Francesc Fleix Solans (1864-1875)

La capella del Santíssim es bastí entre 1879 i 1882.

La descripció tècnica ens diu ; temple neoclàssic construït entre 1860 i 1888 aprofitant les pedres del castell que, en aquella època, es trobava enrunat. Té planta de creu llatina, amb dues naus laterals, i cimbori sobre el creuer. La façana principal està dividida en dos nivells separats per una imposta, i coronada amb un timpà triangular. la portalada és rectangular, flanquejada per dues pilastres que suporten un entaulament recte.


Dels dos campanars previstos només se'n alçà un l’any 1888, té planta poligonal mixtilínia, i fou projectat per l'arquitecte Mateu Mateu. Ens agradarà rebre informació sobre aquest tècnic a l’email coneixercatalunya@gmail.com , malgrat aquesta mancança vers el projecte original el cost de l’obra fou de gairebé 1 milió de pessetes.

No trobava per enlloc cap dada de l’empresa contractista.

ESGLÉSIA GÒTICA DE SANT MIQUEL DE L’ESPLUGA DE FRANCOLI.

L'església fou bastida als segles XIII-XIV, en el mateix indret d'una església romànica esmentada el 1182. Sant Miquel és una obra de començaments del gòtic, amb notables influències cistercenques tant a l'estructura com en els elements decoratius, escassos i austers: en aquest sentit, cal notar la proximitat geogràfica dels monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.


La descripció tècnica ens diu; edifici és d'una nau de tres trams i absis poligonal amb capelles radials. Al costat N del segon tram hi ha una capella lateral. L'empenta de les voltes ogivals, que cobreixen tot l'edifici, és contrarestada a l'exterior per contraforts que, al sector de l'absis, són inclosos a l'interior, en llur part inferior, per formar les capelles radials.


La façana W és molt massissa i no té cap altra obertura que la portalada principal, d'arc lleugerament apuntat, amb complexos feixos de motllures que formen els brancals i les arquivoltes. Al cim s'alça un robust campanar de base quadrangular i finestres a la part superior, element de construcció potser posterior a la resta de l'edifici. A la façana S, que dóna a la plaça del costat de l'església, s'obre una altra porta, adovellada, entre contraforts, en els quals recolza un arc molt rebaixat que forma una mena de petit porxo, de realització segurament més tardana. Destaca la capella lateral del presbiteri. Aquest és l'únic espai interior que acull un ric treball decoratiu. Els elements en forma de crochet, recorden aquells de les capelles del mur de l'evangeli de l'església de Sant Miquel de Montblanc. Aquí però, les mènsules no són figurades. L'altar major de l'església, d'estructura senzilla, està acompanyat d'una imatge de Sant Miquel del segle XVIII - XIX, policromada i una verge d'estil propi del romànic. El púlpit de pedra està format per cinc tancaments a manera de barana cega. Aquesta es divideix en dues llancetes apuntades i dos quadrats amb una estilització floral de quatre pètals. Aquest tancament d'inspiració gòtica es sustenta sobre un estructura pentagonal superposada a la paret, cada una de les parts de la qual en disminució, finalitzen en una mitja esfera.

Al segle XIX, l'església gòtica resultava petita, l’Espluga de Francolí havia passat dels 2.132 veïns de l’any 1787, als 3.471 de 1857, un creixement del 162,80 % i se'n va construir una de més gran – curiosament al davant mateix - que fou consagrada el 1871.

Llegia que a Sant Miquel es continuen duen a terme cerimònies religioses; no tenia ocasió d’accedir al seu interior.


diumenge, 26 de gener del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILA-SACRA, ADVOCADA AL PROTOMÀRTIR SANT ESTEVE . L'EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Vila-sacra està estretament lligada al Monestir de Sant Pere de Rodes l'any 974 en una butlla del papa Benet VI , es confirmen les propietats del monestir a "Villae Saccari".

En un document de l'any 1169 el lloc ja és mencionat com a "Vila-sacra".

L'any 1240, l'abat de Sant Pere de Rodes comprà a Gilabert de Cruïlles el castell i el lloc de Vila-sacra amb les seves jurisdiccions.

L'abat Berenguer de Riumors obtingué, l'any 1308 per sentència arbitral, el reconeixement del dret absolut que li competia, com a abat de Sant Pere de Rodes, la jurisdicció civil de Vila-sacra.

Patrimoni Gencat ens diu que l'església de Sant Esteve de Vila-sacra es troba situat al centre del poble, al costat de l'antic castell. És un edifici de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i capçalera quadrada. Als murs laterals hi ha sis arcades cegues de mig punt, sobre pilars amb impostes motllurades; al presbiteri, les arcades cegues són dobles i s'ajunten en una mènsula. A la paret del fons de l'absis s'obre una llarga espitllera de doble esqueixada i, per sobre d'aquesta, una petita rosassa que consta de dos cercles adovellats en gradació i, al seu interior, un calat a base de lòbuls. Conserva uns vestigis del temple anterior a la part inferior dels murs de ponent i tramuntana, que serviren de basament a la nova construcció. La part que correspon a la capçalera es troba dins un jardí de propietat particular. La façana d'accés, lateral i orientada a migdia té una portalada formada per quatre arcs de mig punt de gradació decreixent que emmarca una llinda i un timpà llisos. El guardapols continua als extrems per les impostes dels arcs, unides al seu torn, per una motllura que recorre la part superior de la llinda. Les arquivoltes conserven restes de pintures amb motius florals datades del 1700. El temple conserva un parament a la part alta que correspon a una fortificació, amb espitlleres i un matacà. El campanar, situat a l'angle sud-oest, és un element de base quadrada i cos octogonal, té obertures d'arc de mig punt, va ser afegit durant els segles XVII i XVIII.



La trobàvem tancada en la visita que fèiem amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) 



Corresponen també a un moment molt posterior a l'època medieval el cor i una capella lateral del costat de migdia.

L’església catòlica, vinculada històricament amb el feixisme, pateix – també a Catalunya, on es manté l’obediència a Roma - l’abandó massiu per part de la ciutadania.

No esperem res de la IGLESIA CATOLICA REFORMADA DE ESPAÑA, lleial al PP abans que a Crist, i comencem a desesperar de l’Església catòlica a Catalunya, dels seus bisbes, i fins del mateix Sant pare,  Francesc,  que havia donat esperança a les classes més humils.

Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien,  tenim dissortadament entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “,     alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!! 

Que el protomàrtir Sant Esteve    í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»


SANTA MARIA DE GERRI DE LA SAL AL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Rosa Ventura Curtrina em feia arribar una imatge de l’església parroquial de Santa Maria de Gerri de Sal, a la comarca del Pallars sobirà, a Catalunya, la darrera colònia del REINO DE ESPAÑA.


L’església fou consagrada el 25 de setembre de 1149, per l'arquebisbe de Tarragona Bernat Tort ( +1163, Londres), i el bisbe d'Urgell, Bernat Sanç (1141-1162) en presència dels comtes de Pallars i els bisbes de Barcelona, Guillem de Torroja (1171-1174); Vic, Pere de Redorta ; Girona, Berenguer de Llers 1145-1158; Lleida, Guillem Pere de Ravidats; i Saragossa, Bernat Ximenes (1137-1152).

El monestir fou fundat el 807 sota el patronatge de Sant Vicenç, al segle X passà sota l'advocació de Santa Maria.
Absorbí diversos monestirs i esglésies del veïnatge com Sant Pere de les Maleses, això va comportar importants n friccions amb els bisbes d'Urgell, Sant Ot restituí l'any 1122 a Gerri tretze esglésies que l'hi havien estat usurpades.
Gaudí de la protecció dels comtes del Pallars, que l'afiliaren al potent monestir de Sant Víctor de Marsella beneficiant-se així en gran manera al cenobi.

A finals del segle XII l'actitud dels comtes canvià, recelosos del poder del monestir, hostilitat que no cessà fins el 1371 quan Gerri sol•licità l'ajut del bisbe d'Urgell i del rei Jaume I i Pere IV.

Aquestes lluites empobriren el monestir despoblant alhora els seus dominis, la mateixa vila de Gerri, dedicada a l'explotació de la font salada que produïa rendes importants per al monestir.

L'any 1631 entrà a formar part de la Congregació Claustral Tarragonina, originant-se una certa recuperació fins a la guerra de Successió, que el tornà a assumir en una profunda crisi, contant per aquestes dates amb un abat i cinc monjos quant en els segles XI i XII havia arribat a tenir cinquanta monjos.

L’any 1835 – quan el REINO DE ESPAÑA, sumit en una de les seves ‘crisis de corrupció episòdica’ desamortitza els bens de l’església catòlica- el cenobi passà a ser l'església parroquial de Gerri de Sal.

En la tesis de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905– Pineda de Mar, 2 de gener de 1997 )el topònim té un significat (obert, exposat ) d’origen iber, que trobem encara en el mot basc ‘agirre’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE SANT ANDREU DEL CEMENTIRI DE SANT LLORENÇ DE LA MUGA. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.CATALUNYA

Marià Baig Aleu ( Figueres 1955 ), defensa que la Capella fou consagrada el dia 4 de juliol de l'any 1605, el cementiri fou traslladat prop de la capella l'any 1831, en aplicació del primer ‘pelotazó urbanístic’, sota el pretext del greu perill que les ‘exhalacions cadavèriques’ podien comportar a la població, la mesura l’acordava el Rei Carlos III, que entre altres ‘virtuts’ tenia la de l’anticatalanisme radical.


És una esglesiola d'una sola nau, davant la façana hi ha una galilea amb arcades de mig punt i teulada a doble vessant, i campanar de cadireta d'una sola arcada, presenta coberta de volta de canó a la nau i de quart de cercle al presbiteri, amb un absis semicircular.



La porta principal, d'un sol arc de mig punt presenta una llegenda incisa a la clau: SANT ANDREU i una data del segle XVII, ara mig esborrada (probablement 1605, l'any de la consagració).

Advertia il•lusió a la població local, tant pel que fa a la celebració de la consulta democràtica sobre la relació amb el REINO DE ESPAÑA, com en el seu resultat.

Les actituds del PP no van en aquesta línia, i per intercessió de Sant Andreu, aixecava a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor, allibera el teu poble !!!!!

dissabte, 25 de gener del 2014

CAPELLES DE LA CASA BENÈFICA DEL MASNOU. EL MARESME

El Josep Sansalvador Castellet , reconegut arqueòleg, i arxiver a l’Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes, em deia que tenia imatges de les Capelles de la Casa Benèfica del Masnou, de Germanes Carmelites de Sant Josep, al Carrer Buenos Aires, s/n, baixos, a la que recentment dedicava un article :
http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-benefica-del-masnou-maresme-catalunya/1047532

la data de les fotografies és en tot els casos l’1-XI-2000

En un primer grup de tres imatges la Capella de la Transfiguració del Senyor.




I, una quarta amb l’espai on hi havia la Capella de la Marededéu del Carme.


Agraeixo infinitament al Josep Sansalvador Castellet, la cessió d’aquestes imatges, i més encara que això hagi estat ocasió de fer un treball conjunt.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a arxiugavin@maristes.cat

dijous, 23 de gener del 2014

LA PALMA TEYANENSE. TEIÀ, EL MARESME

Costa de retratar aquest edifici dividit en dues parts, una destinada a teatre i l'altra a café-bar.

El primer resta format per un cos rectangular que, exteriorment, no té gaire interès arquitectònic, excepte en la seva façana coronada per un capcer esglaonat amb formes arrodonides i motllures. A la part central de la façana hi ha una tribuna flanquejada per finestres tripartides i esglaonades, que es repeteixen en la part inferior. Resulta interessant l'esgrafiat decoratiu del capcer, que diu "la Palma-Teyanense" i la data de construcció (1911).



El café-bar es troba en un edifici més baix, situat a la dreta de l'anterior, i presenta en la seva façana una sèrie de cinc arcades de mig punt força altes.

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o de l’arquitecte autor del projecte, i tampoc de l’autoria dels esgrafiats.

L’Helena Riba Cortacans farà gestions per esbrinar-ho

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA QUASI CENTENÀRIA TORRE NOVA DE TEIÀ. EL MARESME

Francesc de Paula Nebot i Torrens (Barcelona, 1883 - 1965), és l’autor del projecte de l’edifici de números 139-141, del Passeig de la Riera, amb vistes al Castell Godó, i al Castell Vallin, obra dels anys 1920-25.

Advertia un ‘símbol’ a la façana que em fa pensar que sigui avui de titularitat pública; s’adverteixen de forma molt visible testimonis per comprovar si les esquerdes van a més.


La descripció técnica ens diu ; edifici de planta quadrada, pràcticament en forma de bloc cúbic, cobert per una teulada de quatre vessants. Està format per una planta baixa, un primer pis o planta noble i les golfes. Tots els elements utilitzats són purament neoclàssics: cornisa amb mènsules, balustrades a les finestres i balcons, angles arrodonits amb motllures, cornises al damunt de les finestres i una planta baixa amb finestres d'arc de mig punt, com si es tractés d'arcades. El pis inferior és decorat per un aplacament estriat, mentre que al pis noble i les golfes els murs són arrebossats. Garatge Situat dins el recinte de la finca. Presenta la façana dividida en tres part, un cos central més elevat i cobert per una teulada a dues vessants reflectida amb una sola vessant. El desnivell existent entre aquest cos central i els laterals queda tapat per un triangle decoratiu coronat amb un motiu ornamental. Per la part posterior de l'edifici, el lateral esquerre desapareix degut a les limitacions del terreny, de manera que interiorment presenta una porta escairada.

La composició i els elements ornamentals són de referència clàssica, en la línia estètica del Noucentisme.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’HIPOGUEU DE BONAVENTURA FONTANILLS ROSÉS AL CEMENTIRI DEL MASNOU. EL MARESME.

Bonaventura Fontanills i Rosés disposava d'una gran fortuna, en part per l'herència de la seva germana.

No es va casar ni tenia altres familiars.

Va sufragar moltes obres del municipi del Masnou, com la Casa Benèfica , o la mateixa Capella del cementiri.

Va encarregar el projecte del seu hipogeu a Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940); la cripta de volta catalana està subjectada per columnes primes, i destinada a contenir un únic fèretre, ja que va sol•licitar a l'Ajuntament – i aquest va accedir-hi - a tancar-lo a perpetuïtat una vegada hi fos enterrat.


L'exterior és delimitat per una tanca de ferro forjat decorada amb motius florals. En primer terme, hi ha la llosa sepulcral amb una creu en relleu i, tot seguit, l'element central, la figura de Sant Bonaventura enaltida per un basament de línies suaus i decorat amb motius fitmòrfics, on es pot llegir la data d'execució i el nom del propietari.

Sant Bonaventura, obra de Pere Carbonell i Huguet (Sarrià, 1850 – Barcelona, 1927) és representat amb una ploma en una mà i a l'altra un llibre i amb la maqueta d'una catedral, ja que fou donant de la Seu d'Albano, de la qual va ser bisbe.

D'aquesta manera es fa un paral•lelisme amb la figura de Bonaventura Fontanills Rosés com a donant de la Capella del cementiri.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE TEIÀ. EL MARESME

La retratava des de fora del recinte; els horaris de visita ‘només el diumenges’ no em permetien accedir a l’interior.


Em confirmaven des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que la Capella està advocada al Sant Crist, demano des d’aquí a qualsevol teianenc de bona voluntat, que vulgui fer-nos arribar imatges de l’interior de la Capella, i fins si és possible alguna dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici.

L’absència d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ens confirma el triomf de les ‘ males politiques ‘ del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, en aquesta comarca.

Em recordava a l’església del Cementiri de Blanes.

Ens agradarà saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte a l’emailconeixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT ENRIC DE LA MASIA FARRENY A LA PLANA RODONA. OLÈRDOLA. PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

La retratava amb moltes dificultats, i comprovava que llevat d’un error , la masia Farreny no està inclosa dins dels Mapes de patrimoni cultural de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA al terme d’Olèrdola.


Al catàleg de masies es diu ; edificació principal de dos cossos de planta baixa i pis, adossats a una capella que es situa en mig. De la que no s’esmenta l’advocació i la seva situació en relació al culte.

La antiga masia es de mamposteria i tapia arrebossades i pintades.

Data aproximada de 1850 i reformes posteriors.

Té unes naus adossades al costat i a la part posterior de recent execució, per l’ús relacionat amb la indústria vitivinícola. En concret el procés de fermentació i magatzematge del vi.

El titular dominical és la raó social J.B. BERGER, SA ‘En el año 1984 se realiza la compra de la finca denominada Masia Farreny (Olèrdola) para ampliar las instalaciones de elaboración y poder ofrecer una mayor calidad de los vinos blancos, rosados y tintos y Cava’.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) que ens ajudi una vegada més; la resposta em deia : ‘la Capella està dedicada a Sant Enric i pertany a l'agregat de la Plana Rodona, municipi d'Olèrdola’.

Ens agradarà saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte a l’emailconeixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT DE CA LA GODÓ. TIANA. EL MARESME

Em cridava l’atenció la Capella de la casa cantonera als carrers d’Edith Llaurador , i Doctor Fàbregas de Tiana, enfront de la Casa i Capella de la Immaculada, de les Franciscanes del Sagrat Cor.


Demanava informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), i em contestaven, ‘ és la Capella de la Casa Godó, dedicada a la Marededéu de Montserrat, l'any 1984 encara estava amb culte’ ; sembla que aquest edifici, capella i casa, estant afectats d'enderrocament per la remodelació de la carretera.

De l’edifici conegut com Ca la Godó llegia ; es tracta d'una casa amb planta baixa i pis a la part frontal -al darrere són dos pisos-. Està coberta per un terrat transitable a totes dues bandes. L'edifici té un pati frontal.

Destaca pels elements neoclàssics que s'empra a la seva composició, especialment les balustrades que dominen tot el conjunt damunt la cornisa, al terrat; a totes les obertures i la balconada central, així com al cos lateral en forma de porxo tancat -on s'utilitza l'arc carpanell-. Es pot apreciar, igualment, la mateixa influència als trenca aigües situats damunt les finestres, uns d'ells rectes i d'altres amb dos vessants. Cal fer notar que la balconada central, típica de Tiana, està suportada per dos primes columnetes de ferro colat que donen un cert aire eclèctic a l'edifici.

No sabia trobar-ne les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte, val a dir que el fet que Tiana, no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ajuda poc.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Maria Toffoli Carbonell , historiador i ànima de la pàgina d facebook ' Tiana, recuperant la història' , que és el model per a moltes altres que pretenen també recuperar la memòria històrica, en deixa un comentari en relació a la casa; es va construir l'any 1886. El seu primer propietari va ser Jaume Amat i Peligrí que era mestre d'obres. LA casa es doncs del mestre d'obres Jaume Amat Pelegrí, i el constructor el paleta tianenc Pere Artusa i Fàbregas natural de Tiana.

Clotilde Godó i Peligrí, nascuda el 15 de maig de 1885 a Igualada + Tiana, Maresme el 28 de març de 1988 ), era parent de Jaume Amat i Peligrí , i la casa a la que havia anat molt sovint de petita li va comprar el seu pare Joan Godó i Llucià (Igualada, 20 de febrer de 1851 - 3 de juny de 1935), l'any 1906.
https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2017/01/revista-igualada-54-24.pdf

No es coneix si la capella es va construir l'any 1886 o si es posterior, si que tinc constància de la seva existència l'any 1917.


En la foto adjunta la casa de Jaume Amat, avui de la Godó a l'any 1897, quan tenia la seva entrada per el camí a la conreria i avui la té pel carrer del Dr. Fàbregas.



dimecres, 22 de gener del 2014

THE MYSTERIOUS ‘HOUSES GODÓ’ OF TEIÀ. EL MARESME

Retratava alguna de les cases dites ‘ Godó ’ al Passeig de la Riera i al carrer que es dedicava al Comte de Godó, no trobava cap dada ni del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, i com Teià no compta amb un Catàleg de Patrimoni en línia, cal atribuir-les al cèlebre ‘ desconegut’ que aixecava la major part dels edificis de Catalunya.

Tampoc es fa esment de l’autor de la decoració que està realitzada fonamentalment a base d'esgrafiats policroms; apareixen realitzats en verd, rosa, lila i groc, formant motius florals i garlandes.

Al Maresme es donava un altíssim nivell de compliment de les instruccions per documentar el PATRIMONIO HISTÓRICO DE CATALUÑA, que s’enviava des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL.

Teià tenia un cens de 1.208 ànimes a l’any 1900.

A darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) era de 1.528 veïns.

Superat el conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, i com a conseqüència de la anihilació duta a terme per les tropes de Franco, l’any 1940 era de 1.426 ‘cristianos’.

A darreries del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) es superaven els 2.000 habitants.

La ‘Democraciola’ que ens portarà uns nivells d’estultícia i corrupció de les elits politiques, mai vistos, i provocarà un tsunami de la construcció , farà que es tanqui l’any 2013 amb un cens de 6.144 persones.


Es creïble que ningú recordi qui va ser el promotor d’aquestes cases a la segona dècada del segle XX ?


Algú s’empassa que es fessin amb ‘nocturnitat i alevosia – i per tant sense coneixement de l’Ajuntament ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i vull pensar que també a ajuntament@teia.cat

Das Schloss Wallin / טירת Wallin / El castell Wallin. TEIÀ. EL MARESME.

La casa en el període bèl•lic 1936-39 que es generava com a conseqüència de la sedició militar del feixisme contra el GOBIERNO DE LA II REPUBLICA ESPAÑOLA , acollia als nens i nenes de la població els assegurava una correcta nutrició.

http://www.esquerra.cat/documents/en/en59-memoria.pdf

http://descargas.grancanaria.com/jardincanario/revista_botanica_macaronesica_N28.pdf


Els Walin, jueus alemanys, desprès de la victòria electoral de Hitler l’any 1933, havien concentrat tota la fabricació de les màquines de cosir Wertheim a Barcelona.


http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2011/12/maquinas-de-coser-wertheim-14-12.html

La descripció tècnica ens diu ; Edifici de planta quadrangular i estructura pràcticament cúbica, coberta amb una teulada a quatre vessants i una torre llanterna al centre, amb coberta piramidal de ceràmica vidriada. Als quatre angles de les façanes hi ha sengles garites ornamentals, tot plegat fruit de la reforma que es degué efectuar cap a la fi del segle XIX o inicis del XX i de la que no trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

No tenia ocasió de veure, atesa la intensíssima vegetació, la capella barroca dedicada a sant Jaume. Ho demanaré – una vegada més - al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

EL CASTELL GODÓ DE TEIÀ. EL MARESME

Llegia que Ramon Godó Lallana (Bilbao, 11 de maig de 1864 — Barcelona, 20 de setembre de 1931) primer comte de Godó, va ser el promotor de la construcció del ‘ Castell Godó de Teià’ , obra de l’arquitecte Josep Majó Ribas ( Barcelona, 1867 - Barcelona, 1950 ), Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca 5 de febrer de 1891 - Barcelona 4 de maig de 1981) va ser l’encarregat de dissenyar el jardí.

La casa havia estat propietat de Sebastià de Dalmau i Oller ,Marquès de Dalmau i de Montanaro i Tinent Mariscal de Cavalleria de l'Exèrcit Imperial Austríac.


La descripció tècnica ens diu ; edifici de grans proporcions i planta quadrada que s'aixeca en forma de cub, amb una torre lateral que trenca l'eix de simetria. Consta de planta baixa i tres pisos. El coronament de la part superior és a base de merlets sota dels quals hi ha la cornisa. Els elements constructius són un tant eclèctics: arcs i motllures gòtiques amb elements vegetals, vitralls i decoracions modernistes. A l'últim pis destaca una galeria de finestres separades per petites pilastres i mènsules, que envolta tot l'edifici. El conjunt està envoltat d'una gran zona enjardinada i de bosc que s'inclouen dintre del recinte de l'edifici.

Al costat hi ha una capella de caire historicista d ela que no consta l’Advocació. Ho demanava a l’Ajuntament de Teià, i ho daré també al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

EL PANTEÓ IGNACIO COLLELL ROCA DEL CEMENTIRI DEL MASNOU. EL MARESME

Entrava puntualment a les 15,00 del dimarts 21 de gener de 2014, tenia per endavant tres hores, i una munió d’obres d’art per admirar amb deteniment i fruïció.

Advertia que NOMÉS es fa servir la denominació panteó ‘monument funerari destinat a l'enterrament de diverses persones’, i enlloc la d’hipogeu ‘construcció funerària subterrània’; aniré fent servir una o altra, atenen a la tipologia de l’enterrament.


Retratava un panteó situat al costat dret de la porta del Cementiri del Masnou, que acull les restes mortals del mestre d’obres IGNACIO COLLELL ROCA, autor de l’edifici del Collegi de les Escoles Pies del carrer de Jaume I, 3.


A la part superior veia dos elements que criden l’atenció :

1. Les ‘eines’ que utilitzava en la seva activitat professional.

2. Les ‘flors’ que a manera de garlanda embelleixen la construcció, que malgrat el rovell, identifiquem com a margarides.

No hi ha cap dada de l’autor d’aquest panteó – que no s’esmenta - al Mapa de Patrimoni Cultural del Masnou, dut a terme per la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA.

Ens agradarà tenir noticia de l’activitat d’aquest masnoví il•lustre, així com del lloc i data de naixement i traspàs, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les ‘flors’ em recordaven al mestre d’obres i desprès arquitecte Emili Sala Cortés, conegut com ‘l’arquitecte de les margarides’.