dilluns, 31 de maig de 2021

BASÍLICA SANTUARI DE MERITXELL. PRINCIPAT D’ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de la Basílica Santuari de Meritxell; recordem que el Papa Francesc li li va atorgar  el  títol de Basílica Menor el 2014, fet que va  convertir al Santuari en l'únic lloc de culte amb aquesta distinció al Principat d’Andorra.






El santuari de Meritxell va patir un incendi el 8 de setembre del 1972. No només van quedar destruïts la talla i altres objectes de valor a l'interior, sinó que el foc va arrasar pràcticament tot el santuari. Ja no queda gairebé res del temple original. Tanmateix, podem meravellar-nos en canvi amb una de les obres més interessants del prestigiós arquitecte Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 5 de desembre de 1939).


 El resultat és, en paraules del propi autor, una “recreació del romànic”, l'estil que formava part dels orígens d'aquesta església i que va deixar una gran empremta al Principat.

 

El santuari antic es va rehabilitar completament per donar lloc a la sala d'exposicions Meritxell Memòria, on s'exposa de forma permanent tota la història del culte a Meritxell, la nostra patrona.

 


Tanmateix, l'obra final té un estil molt personal. Hi destaquen el claustre obert, amb les seves característiques arcades al descobert, i la sala dels miracles. L'ús de la llicorella connecta la nova Basílica amb la natura i amb la tradició andorrana.


D'altra banda, Ricard Bofill Leví va incloure en el disseny una nota de contrast amb un color blanc lluminós, que simbolitza la neu pròpia d'aquest indret durant l'hivern. Aquesta combinació de colors recorda molt l'arquitectura pròpia del Renaixement italià.

 

Cal destacar que Ricard Bofill  Leví es va inspirar en el romànic català per construir tant el campanar de grans dimensions i torre de planta com el claustre adossat cobert amb creueria.

 

Una altra de les peculiaritats d'aquest santuari és que presenta grans obertures que permeten el pas d'una gran quantitat de llum natural a l'interior i una font d'aigua ubicada al centre del claustre. Totes dues característiques formen part dels detalls d'art islàmic a la construcció.

 

Així mateix, malgrat l'esplendor exterior, l'interior és totalment auster, sense cap tipus d'ornament o decoració més enllà del vitrall de l'església, on descobrim el significat del nom Meritxell.


Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), a l'Onomasticon Cataloniae deriva Meritxell de l'ètim merig, apòcope de "mig dia".Aquest mot era usat pels pastors per a referir-se a les pastures que es trobaven en la vessant solana de la muntanya. El Santuari vell de Meritxell es troba en una vessant amb aquesta orientació sud.


Seguint aquesta línia, altres hipòtesis diuen que prové del llatí meridien, és a dir "sol de migdia" o "petit migdia".


Una tercera hipòtesi la deriva del protobasc (llengua que al Baix Imperi Romà i fins a l'alta edat mitjana es parlava a Andorra com arreu dels Pirineus), com a fusió dels molts Mari i Etxea, i vindria a significar "casa de Mari" (Mari és la deessa principal de la religió basca precristiana). o Maria i Etxea, és a dir, "casa de Maria"

 

https://visitandorra.com/ca/cultura/basilica-santuari-de-meritxell/


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

diumenge, 30 de maig de 2021

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA VELLA DE SANTA COLOMA D’HORTONS. ALÀS I CERCS. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS .

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de la que havia estat església parroquial de la Bastida d’Hortons, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ in pectore “ dels Pirineus.






Patrimoni Gencat, malgrat tractar-se de un  BCIL, des de l’any 2004, no si escarrassava gaire ; edifici religiós situat al fossar del poble. Consta d'una nau rectangular coberta amb fusta. Porta a la façana sud.

La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, en fa esment “ obiter dicta “ a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601k.xml

 

Una de les primeres mencions de l’església de Santa Coloma data del 941, com a límit d’unes propietats territorials venudes pels esposos Miró i Matilde al bisbe Radulf d’Urgell situades al terme de l’antiga vila de Nocolo pel preu de cent sous; l’escriptura especifica que una de les afrontacions de les susdites propietats llindava amb “Sancta Columba cuius baselika fundata est in villare Ortones”. A part aquesta notícia, la parròquia de Sancta Columba és mencionada en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell.

 

Són freqüents al llarg del segle XI les referències documentals al voltant de l’església i el terme de Santa Coloma; una de les primeres data del 1007, per la qual se sap que l’abat Ennegó, Oliba de Montpolt i Odó de Sanaüja, en qualitat d’almoiners d’Undiscle i els seus fills, feren donació a Santa Maria de la Seu d’un alou situat al terme de “Sancta Columba que est in Ortones”. Anys més tard, una escriptura de donació atorgada per un tal Garí el 1034, informa de la cessió que féu a la seva muller Riquilda de diversos béns immobles situats al terme d’aquesta parròquia, consistents en una peça de terra, una altra de vinya, una casa i un hort.

 

Posteriorment diverses escriptures atorgades per particulars al llarg del segle XI informen de donacions i venda d’alous en el terme de l’església de Santa Coloma a favor de Santa Maria de la Seu i la seva canònica (1045, 1050, 1065). En el darrer terç d’aquesta centúria, un interessant document datat al gener del 1077 indica que el comte Ermengol IV d’Urgell, de voluntat pròpia, féu donació a la catedral de la Seu i a la seva canònica de les franqueses i les batllies que els seus antecessors tenien en diverses viles i llocs del comtat d’Urgell, entre els quals es fa menció de Santa Columba de Ortons. Una última referència és la que proporciona la publicació sacramental del testament d’una dona anomenada Geberga l’any 1094, per la qual se sap que llegà a la canònica de Santa Maria un alou que tenia dins el terme de la parròquia de Santa Coloma, en el lloc de Guimesó, topònim corresponent a una masia habitada almenys fins el 1860.

 

Durant l’edat mitjana, i encara en època posterior, la vila de la Bastida d’Hortons figura dins els vastos dominis del vescomtat de Castellbò, els titulars del qual en posseïen la jurisdicció civil i criminal; a més, segons indica el Spill…, en l’organització territorial del vescomtat, la Bastida d’Hortons es trobava dins el quarter de Castellciutat i el batlle d’aquesta darrera població tenia allí el seu lloctinent. D’altra banda es té constància que en la col·lecta de la dècima de la diòcesi d’Urgell efectuada el 1391, el capellà encarregat de la parròquia satisféu en concepte d’aquest impost la quantitat de setze sous.


Actualment, situada al fossar,  està qualificada com “ capella” .


A. Moras, Antonio Moras Navarro, al que li deu reconeixement  la comarca i àdhuc Catalunya, retratava l’any   1986 “ Vista frontal de l'entrada”.




De les esglésies de la Bastida d’Hortons, i de la manca de dades, n’havíem dit alguna cosa a:


http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/01/santa-coloma-de-la-bastida-dhortons.html


http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/11/les-esglesies-de-la-bastida-dhortons.html       

        

Quan al topònim tindria el significat de “ poble nou dels hortets “.

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

divendres, 28 de maig de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DE MEDINA DE VILAMUR. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de  de l’església parroquial de  Vilamur , advocada a Santa Maria , o Mare de Déu de Medina, al terme de Soriguera, a la comarca del Pallars sobirà.







Els que ja tenim una edat, recordem que el maig era el “ mes de Maria”. Ahir 27.05.2021 visitàvem el Santuari de Joncadella, l’església de la Colònia  Valls, advocada al Sagrat Cor, on es custodia de la imatge de la Mare de Déu de Coaner, l’església advocada  la Mare de Deu del Roser de la Colònia Palà de Torruella, i acabàvem el nostre periple al Santuari del Miracle. 


El Joan-Albert Adell i Gisbert i la  Maria-Lluïsa Cases i Loscos, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1529501.xml


Edifici d’una sola nau, amb una estructura molt complexa, fruit d’importants processos de reforma —que no podem precisar amb exactitud, en el seu estat actual—, però dels quals es veuen prou vestigis per a poder-ne valorar la importància.

 

L’interior presenta actualment una estructura barroca, amb la nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, amb llunetes, capçada a llevant per un absis semicircular i amb capelles obertes en els murs laterals. Per sobre de la volta, en l’espai ocupat per les golfes, és perfectament visible que l’estructura barroca està encaixonada dins l’edifici preexistent, del qual es pot veure clarament l’arrencada d’una volta de canó, de perfil semicircular, realitzada amb carreus molt ben tallats i polits. L’element més extraordinari que és visible en aquest espai de les golfes són uns arcs diafragma, de perfil acusadament apuntat, que conserven encara els permòdols de fusta tallada que suportaven l’embigat de la coberta, a dues vessants.

 

Resulta, doncs, força clar que l’estructura original conformava una església d’una nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular, que probablement es correspongui en part a l’absis actual, molt refet. Per l’estat actual del sector de llevant, sembla que la capçalera original disposava d’una mena de transsepte, del qual l’element més visible és al costat sud, on el mur s’ha ensulsiat, i ha posat en evidència un tram cobert amb volta de canó, i on es conserven dues finestres, una de doble esqueixada i l’altra d’esqueixada simple. Aquest sector, com la volta, és construït amb un aparell de carreus de gres vermell, ben tallat i disposat, mentre que la resta és construït amb un aparell de carreu ben escairat i disposat molt uniformement.

 

Aquest primer edifici, que sembla correspondre a una obra del segle XII, fou reformat del tot possiblement al segle XIV, amb la reconstrucció de la nau i la substitució de la volta per la coberta d’embigat sobre arcs diafragmes; també s’obrí la porta conservada en la façana sud, resolta en arc apuntat i emfasitzada per arquivoltes, seguint un esquema de porta ornamentada, plenament definit al segle XII, i executat en llenguatge formal gòtic.

 

Aquests elements permeten de copsar la importància dels diferents processos constructius que incideixen en la forma actual de l’església de Vilamur. Són necessaris treballs de consolidació i exploració que permetin la conservació i la coneixença de les seves estructures


https://www.monestirs.cat/monst/pasob/ps12vila.htm


Patrimoni Gencat afegeix:

Actualment, amb l'advocació de la Mare de Déu de Medina, depèn de la parròquia de Rialb.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25609


http://calaix.gencat.cat/handle/10687/95927


Va ser noticia l’any  2017 , “Reobren l’església de Vilamur 17 anys després”

 



http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1218173-reobren-l-esglesia-de-vilamur-17-anys-despres.html


Ens agradaria rebre imatges a l’email castellariari@gmail.com de l’edifici que aixoplugava les escoles públiques. 


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

MAREDEDEU DE CANÒLIC. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


Publicava una fotografia de Santa Maria de Canòlic, imatge que està avui  a l’Església parroquial de  Sant Julià de Lòria).



Els que ja tenim una edat, recordem que el maig era el “ mes de Maria”. Ahir 27.05.2021 visitàvem el Santuari de Joncadella, l’església de la Colònia  Valls, advocada al Sagrat Cor, on es custodia de la imatge de la Mare de Déu de Coaner, l’església advocada  la Mare de Deu del Roser de la Colònia Palà de Torruella, i acabàvem el nostre periple al Santuari del Miracle.


El Jordi Vigué i Viñas , el  Francesc Rodríguez i Rossa  i la  Pilar Burgués i Montserrat, n’escriuen de la imatge de Santa Maria de Canòlic a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0652301.xml


atge de la Mare de Déu, patrona de la parròquia, procedent del santuari de Canòlic. Es tracta d’una talla de fusta policromada, que fa 72 cm d’alt.

 

Igual com en la Mare de Déu de Meritxell, sobre la de Canòlic hi ha una llegenda, i la tradició situa la seva trobada l’any 1223, data que mai no ha pogut ésser demostrada.

 

Sembla que aquesta imatge no ha estat restaurada i, segons consta en l’arxiu del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra, la seva policromia és l’original.

 

La imatge és un típic exemplar rural, de factura austera, línies esquemàtiques, completament hieràtica i sense que l’escultor s’hi hagués esmerçat gaire. Com en molts d’altres exemplars, en aquest treball hom ha centrat l’atenció sobretot en la figura de la Mare, més que no pas en la del Fill. Hom no s’ha volgut arriscar en detalls que poguessin dotar la imatge de moviment, ni en els plecs dels vestits, ni en l’expressió de la cara, ni en la distribució mateixa dels seus elements principals. Del conjunt en resulta un tot estàtic. Es troba ben conservada.

 

Aquesta talla, del tipus estilitzat, presenta una frontalitat asimètrica, amb el Fill desplaçat vers el genoll esquerre de la Mare, la qual cosa sol donar-se en exemplars de vers el darrer terç del segle XII. El setial és un tron senzill, molt semblant a un tamboret o a una banqueta. Als laterals presenta una decoració pictòrica que copia el que devien ésser els muntants del tron; consisteix en unes línies rectes en groc i en negre, rematades per un cercle que vol imitar uns poms. El respatller és recte; té un escambell en desnivell.

 

Mare i Fill porten corona. La de la Mare, sobre el vel, és fistonejada, amb una alternança de formes trilobades i d’altres d’un sol lòbul. És molt treballada i presenta una decoració en relleu, que vol imitar perfectament el treball de l’orfebreria, tot simulant al detall incrustacions de pedreria en or. La corona del Fill és de merlets arrodonits, molt poc pronunciats i, igual com la de la Mare, és decorada de manera que recorda el treball d’orfebreria.

 

Maria porta el cap cobert amb un petit vel a manera d’elm, que li tapa els cabells i es recull darrere el clatell. Porta una túnica senzilla, de color blau verd, amb escot rodó, obert pel mig, decorada amb motius geomètrics (petits rombes) i sense cenyir la cintura. Damunt la túnica sense cobrir-la del tot, porta un petit mantell posat de manera que li baixa recte per l’espatlla esquerra i li passa per sota del braç dret, tot formant una ampla volada per acabar després sota el Fill. Al cap porta un vel curt que li cau damunt les espatlles i no li deixa veure els cabells. Recolza la mà esquerra sobre el braç del Nen, tot donant una sensació més gran de protecció i d’actitud maternal envers el Fill. Amb la mà dreta fa un gest d’oferiment; sense posar el palmell cap enlaire, la té una mica tancada, talment com si agafés algun ceptre o objecte semblant, actualment mutilat, bé que en resta encara un lleuger vestigi. Segons A. i J. Puigoriol devia agafar o sostenir una tija, la qual cosa li devia conferir una certa semblança amb la Mare de Déu d’Andorra, de la catedral de la Seu d’Urgell. Va calçada amb unes sabates bastant amples, acabades en una punta poc acusada. Aquestes li surten de la túnica, tot formant un plec en forma d’arc, la qual cosa, segons l’Antoni Noguera Massa ( Olot, 26-ABRIL-1921 + 9-Març-2016 ), correspon a una datació tardana.

 

El Nen va vestit amb una llarga túnica que li cau fins als peus, que deixa sortir descalços, tot fent un plec en forma d’arc i sense presentar un acabament recte, com en la majoria dels casos. Duu un mantell vermell, posat a la manera d’una toga romana, i així li baixa per l’espatlla esquerra i li passa per sota el braç dret.

 

Amb la mà dreta segurament beneïa, però actualment es troba mutilada. Amb l’esquerra agafa el libre que recolza damunt el genoll.

 

Si ens fixem en la manera de dur el mantell, la datació de la talla ens porta al segle XIII, però, segons A. Noguera, aquesta tipologia també apareix al segle XII, i el fet que aquest no sigui folgat, sinó bastant arrapat a la figura, així ens ho fa pensar. D’altra banda, la manera com la Mare agafa el Fill i la posició asimètrica d’aquest situen la imatge al darrer terç del segle XII.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


dimecres, 26 de maig de 2021

CAPELLA DE SANT VICENÇ DEL MAS DE DALT DE CANTURRI. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies  de la capella del mas de Dalt de Canturri, advocada  a Sant Vicenç, i em precisava , està en molt mal estat , filtracions , manca de  manteniment , ..., 








Patrimoni Gencat ens diu que és un temple d'una sola nau amb capçalera plana orientada a nord i coberta amb volta de canó. Presenta un àmbit presbiteral profund i sobrealçat en relació a la resta de la nau, a la qual s'obre a través d'un arc de mig punt, amb un desnivell que se salva amb una escala de tres graons. L'església presenta dues capelles laterals, obertes a la nau a través d'arcs de mig punt que, junt amb la capçalera, donen a la planta la forma de creu.

 

L'església presenta un cor de fust en alt als peus de la nau. Hi ha tres altars amb tres retaules barrocs de guix i fusta amb columnes salomòniques i decoració vegetal, han perdut, però, els llenços que contenien les imatges.

 A la capella lateral situada a l'oest hi trobem una llar de foc construïda pels soldats durant la contesa bèl·lica que s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.


 L'església serví com a refugi de les tropes republicanes.

 

La porta d'accés a l'església es troba a la façana meridional, és d'arc de mig punt i es troba descentrada cap a l'oest.




Al damunt hi ha un ull de bou que si està centrat en la façana. El conjunt té dues finestres de doble esqueixada al mur meridional de cadascuna de les capelles laterals. El parament exterior de la nau és a base de carreuons toscament desbastats i de disposició totalment irregular. Hi ha restes d'arrebossat de calç sobre el mur meridional.

 

La coberta del temple és de llosa a doble vessant. Recentment, part d'aquesta coberta ha cedit.

      

 


A. Moras , Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca i àdhuc Catalunya el màxim reconeixement, retratava l’any        1983, Visió d'una façana.


L'església de Sant Vicenç de Canturri recorda per la seva tipologia a l'església relativament pròxima de Santa Creu de Castellbò que data del segle XVIII.


No es coneixen notícies concretes sobre la història de l'església de Sant Vicenç de Canturri, es sap que era sufragània de la parroquial de Sant Marc dePallerols del Cantó i  que actualment està “tècnicament”  supeditada a l'església parroquial de Sant Serni de Noves de Segre. En el lamentable estat en que es troba  la celebracions religioses NO SON POSSIBLES, cal considerar-la com una ruïna.


La Maria Lluïsa Cases i Loscos en diu a: https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601co.xml


El mas de Canturri, dividit des del segle XIX en el mas de Dalt, al qual pertany l’església  de Sant Vicenç, i el mas de Baix, situat a l’esquerra del riu de Pallerols, pertanyia a l’antic municipi de Pallerols del Cantó, annexat l’any 1972 al nou de Montferrer-Castellbò.


El lloc de Canturri figura entre les donacions fetes a l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins, en la seva acta de consagració del 1080.


En el Spill del vescomtat de Castellbò del 1519,  Canturri de la vall de Santa Cecília,  consta com a mas habitat per dos germans.


La jurisdicció civil era del prior de Santa Maria de Castellbò, com a successor del monestir de Santa Cecília d’Elins, mentre que el mer i mixt imperi era del vescomte.


La jurisdicció criminal, que havia estat causa de litigi entre ambdues senyories, fou concedida, per arbitri del bisbe Pere de Cardona (1472-1515), al prior de Castellbò.


La capella particular de Sant Vicenç de Canturri és sufragània de la parroquial de Pallerols del Cantó.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DE LES AGULLES, MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA

 


Trobava una imatge amb un peu informatiu del santuari de  Mare de Déu de les Agulles


Jordi Vigué i Viñas ,  Jordi Fernández i Cuadrench ,  Joan-Albert Adell i Gisbert i  Teresa González i Verdaguer, escriuen del santuari de  Mare de Déu de les Agulles (Montagut de Fluvià)

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0427301.xml


L’església del santuari de la Mare de Déu de les Agulles o Mare de Déu de les Aguges es troba en un petit replà que domina la vall de Riu, a la capçalera d’aquesta vall, afluent per l’esquerra a la de Sant Aniol, i al peu dels vessants sud-occidentals del puig de Bassegoda, dins l’antic terme de Riu, a 940 metres d’altitud.


Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-150, de Girona a Ripoll. Poc abans del quilòmetre 43, entre Sant Jaume de Llierca i Castellfollit de la Roca, a mà dreta, hi ha el trencall de Montagut, localitat després de la qual cal dirigir-se a Sadernes. Passat aquest poble, hom troba el pont d’en Valentí. Sense travessar-lo, cal seguir la pista costeruda de mà dreta que passa sota Sant Feliu de Riu i continua en direcció al puig de Bassegoda. Al cap de poca estona hom troba la casa de la Plana i, més endavant, a mà esquerra, el camí que va a Can Gustí, que no s’ha d’agafar. Pujant la muntanya, hom ha de seguir amunt, fent diverses ziga-zagues. Poc abans d’arribar al Coll de Riu hi ha un corriol que porta al santuari


Les notícies existents sobre el santuari de la Mare de Déu de les Agulles, construït al segle XII, són d’origen popular o tradicional. Així, Francesc Montsalvatge i Fossas (Olot, 28 d'agost de 1853 - Girona, 30 de juny del 1917), Josep Murlà Girlat ( 1950 )  , Narcís Puigdevall Diumé(Camallera, 1928) i Raimon Sala,  coincideixen a fixar l’origen del seu nom en el costum de les dones de la zona de canviar les agulles dels seus vestits per les del vestit de la Mare de Déu, ja que hi havia la creença que portaven bona sort. També segons la tradició, l’antiga imatge de la Mare de Déu del Mont es venerà, en un primer moment, al santuari de les Agulles.


 

El fet que en època moderna, el santuari de la Mare de Déu de les Agulles passés a dependre de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes és l’única informació històricament verificable sobre aquest santuari


L’església de la Mare de Déu de les Agulles és un edifici d’una nau, coberta amb una volta de canó seguit, de perfil apuntat, que arrenca d’una motllura que recorre els murs de la nau, llevat del tram de ponent, i de l’absis, i que ressegueix l’extradós de les finestres. la nau és capçada, a llevant, per un absis semicircular, que s’obre directament a aquella. Cal assenyalar que els murs de la nau presenten una deformació en el tram immediat a l’absis, que l’estrenyen en la unió amb aquell.


La porta, molt senzilla, en arc de mig punt, s’obre a la façana de migjorn, mentre a la façana de ponent s’obre una segona porta, amb llinda, que té tot l’aspecte d’una reforma posterior. Sobre aquesta porta hi ha una senzilla espitllera, i el conjunt de la façana és coronat per un campanaret d’espadanya, esvelt i descentrat de l’eix de la façana.

 

A la façana de migjorn, entre la porta i l’angle de llevant, hi ha dues finestres de doble esqueixada, del mateix tipus que la que s’obre al centre de l’absis.

 

A les façanes de tramuntana i de migjorn es conserva el ràfec original, format per una motllura xamfranada, que és interromput prop de la façana de ponent, ocupant uns 2/3 de la seva longitud, aproximadament la mateixa longitud que ocupa la motllura interior de la qual arrenca la volta.

 

El ràfec absidal és format per una motllura del mateix tipus que les de les façanes laterals. Aquestes depassen, en dues filades, els ràfecs, fins al ràfec de la coberta actual, que fou restaurada entre els anys 1981 i 1982 per l’Associació Amics de l’Alta Garrotxa.

 

La incompleció dels ràfecs exteriors i de les motllures interiors sembla indicar que la part de ponent de l’església respon a una reforma i allargament de la nau original, però aquesta impressió no és plenament confirmada per l’estructura de l’aparell, que no presenta una discontinuïtat acusada. Els paraments són de carreus irregulars, senzillament escairats, però sense perfilar ni polir, alternant filades estretes amb altres més amples, distribuïdes irregularment, però amb tendència a l’horitzontalitat i la uniformitat, que no és plenament assolida.

 

Al punt de la suposada ampliació, el parament no presenta una brusca interrupció, sinó que les filades continuen sense alteracions substancials. Només la façana de ponent presenta un aspecte diferent, amb els carreus travats amb morter de calç, amb una imatge més d’arrebossat. Aquesta continuïtat de l’aparell permet de suposar que l’església no fou ampliada, sinó que, per raons que desconeixem, durant el curs de l’obra es produí el canvi en el projecte de l’edifici; s’eliminaren les motllures internes i els ràfecs exteriors, i es féu també un sobrealçament del nivell de la coberta, per sobre del nivell inicialment previst, atès que les filades que depassen el ràfec s’integren perfectament en el parament. En canvi la porta de ponent i el petit campanar d’espadanya responen, efectivament, a les reformes tardanes de l’edifici.

 

Per la seva estructura, l’església de la Mare de Déu de les Agulles, s’avé a les formes característiques de l’arquitectura del segle XII, ja avançat. En canvi, l’aparell no es correspon directament amb la concepció arquitectònica, sinó que és una pervivència de les tecnologies del segle XI, les quals avançat el segle XII, retornaren al medi rural.




 Fotografia Jordi Contijoch Boada


Després de la consolidació i neteja duta a terme pels Amics de l’Alta Garrotxa, el seu estat pot ésser considerat correcte.


A la porta de l’església hi ha un interessant forrellat de ferro forjat, amb l’extrem ornamentat. Normalment aquest extrem no presenta cap tipus de decoració, la qual sí que trobem a la part de reforçament de la porta. Contràriament a això, aquí l’esforç decoratiu es concentra en l’agafador que desenvolupa, encara que de manera molt esquemàtica, la figura d’un cap de tipus zoomòrfic. Evidentment, el seu esquematisme no permet de poder identificar de quin tipus d’animal es tracta.



Aquest cap presenta una secció de tipus rectangular, lleugerament eixamplada en la part anterior, on es dibuixa el morro de l’animal. El morro presenta els orificis dels narius amb un trepatge molt profund; enmig d’aquests hi ha un cert rebaixament de la peça de ferro en forma romboïdal, la qual dóna al conjunt un cert joc de clar-obscur que accentua el seu volum. Sota el morro hi ha la boca, que està lleugerament entreoberta i de la qual no surt la llengua, ni s’hi veu la dentadura.

 

Si fem un tall longitudinal de la peça, veiem com aquesta té forma de S; és en la inflexió d’aquesta S on han estat col·locats els ulls de l’animal. Aquests ulls han estat tractats de la mateixa manera que els forats del nas. Al seu redós ha estat remarcada una aurèola que els fa més expressius.

 

Les orelles, molt encarcarades, que presenten un esquema romboïdal lleugerament còncau per la part interior, s’insereixen a la peça mitjançant un sistema de soldadura de tractament força barroer.

 

És difícil pensar que es tracti d’un animal de tipus rèptil. Les representacions d’aquests, en la miniatura i la pintura, com també en l’escultura, no presenten aquest tipus d’orelles. Ens ajuda a confirmar-ho el treball de la ferramenta de Santa Cecília de Molló(*), on el forrellat de la porta sí que té cap de serp.

 

Si hom observa els possibles paral·lels en el camp de la pintura i l’escultura, pot dir que aquest cap s’acosta més al tipus de representació d’un animal de la família dels èquids.

 

D’entrada podem donar una datació del segle XII per a aquesta peça, bé que aquests tipus de motius poden tenir una llarga pervivència en el temps


Tot i que Antoni Noguera Massa ( Girona, 26-ABRIL-1921 + 09-Març-2016)   i Jaume Marquès Casanovas (Sant Martí Vell, Madremanya, Gironès, 24 de juliol de 1906 - Girona, 11 de setembre de 1992) la suposen procedent de Sant Grau d’Entreperes, el Museu d’Art de Girona conserva, exposada i inventariada amb el núm. 35, una imatge de la Mare de Déu amb el Fill a la falda, que consta provinent del santuari de les Agulles. Ingressà al Museu d’Art el 7 d’abril de 1979, data de la seva constitució, formant part del conjunt de peces pertanyents al Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 13.




Aquesta imatge és una talla de fusta policromada que fa 66,5 cm d’alt per 27 cm d’ample i 26 cm de fons, amb la figura del Fill, que fa 26 cm d’alt.

 


Maria ha estat representada asseguda damunt un setial, molt simple, similar a un fragment de paret, a la qual sembla arrambar-se, mig ajupida. Descansa els peus damunt una peanya molt baixa, a manera de coixí, que té forma apiramidada. la seva cara és grossa, ovalada i plena, amb les galtes molsudes, els ulls grossos, les celles fines i ben pintades, el nas gros però curt i la boca ben proporcionada. Les seves orelles són tapades per una cabellera ben pentinada, els extrems de la qual deriven en unes ondes que li emmarquen el front, i en tapen una part important de la zona superior. Els cabells es recullen darrere, sobre l’esquena, i van tapats amb un vel curt, originàriament potser de color blanc, però actualment amb el color molt alterat pel pas dels anys. Aquest vel, que té la vora ribetejada per unes línies fines i paral·leles de color verd, vermell i negre, forma unes ondulacions a la part de sobre el front, i al centre pren capriciosament una forma de V invertida. El vel cau per darrere i tapa les espatlles fins a mitja esquena. la Mare porta una túnica de color vermell, amb el coll rodó, guarnit amb una banda, delimitada a cada costat per dues línies, una de verda i una altra de vermella, amb el fons blanc damunt el qual hi ha un fris seguit de semicercles de color verd; al seu interior ha estat dibuixat un punt. la túnica és guarnida amb uns losanges de color negre, igual que la decoració que tenen a l’interior, i a la part inferior forma una ondulació de manera que deixa visibles els peus, amples i punxeguts, que van calçats. Damunt la túnica hi ha un mantell, o casaca, de color blau-verd, el qual s’obre considerablement en forma de V a l’indret del pit, reposa damunt la falda i en deixa caure els extrems fins a mitja cama. Al costat d’aquest mantell hi ha un conjunt de plecs de bon dibuix i bastant planxats que doten la imatge d’un cert moviment. Aquesta casaca té un parell d’obertures una a cada banda, les quals deixen sortir uns braços molt esquemàtics i de treball rudimentari, possiblement postissos i afegits tardanament, que deixen veure els extrems de les mànigues molt cenyides, i unes mans llargues. la dreta originàriament devia sostenir algun objecte, potser un ceptre o un brot florit, mentre que l’esquerra sembla fer l’acció de sostenir l’Infant, cosa que no fa en realitat, actualment.

 

El Fill seu damunt el centre de la falda i la seva figura és bastant rudimentària. Tal com és habitual, porta el cap descobert, amb uns cabells molt ben pentinats, recollits darrere el clatell, els quals tapen una bona part del front. Els trets de la seva cara són esquemàtics i elementals. Porta una túnica originàriament potser vermella, la qual li deixa al descobert els peus, que pengen, nus. El peu dret ha desaparegut totalment i l’esquerre té una important mutilació. Damunt la túnica hi ha un mantell, l’extrem inferior del qual, derivat en plecs, cau en diagonal davant les cames. Amb un treball molt matusser la mà esquerra sosté un llibre que reposa damunt el genoll, mentre amb la dreta beneeix.

 

Pel que fa a l’esquema general de la imatge, direm que aquesta segueix els cànons habituals dels exemplars d’època romànica. Així, hom pot observar aquí una acusada frontalitat i un estatisme, tot i que Maria sembla insinuar un somriure i els plecs laterals intenten un tímid moviment. L’escultor s’ha entretingut sobretot en el treball de la figura de Maria i ha deixat força de banda la del Fill, bastant rudimentària i amb negligència de detalls. la imatge presenta alguns convencionalismes, com la mateixa actitud, la manera com seu o s’ arrepenja en el setial, la forma davantera de la casaca, sobretot a l’indret de les cames, etc. El grup és regit per un eix de simetria força notable i segueix la idea bàsica de Maria, que serveix de setial al Fill, el qual, seguint el costum habitual, amb la mà esquerra sosté el llibre i amb la dreta beneeix. A desgrat de l’esquema majestàtic, Maria té un aire de dona casolana, amb unes formes i uns trets plenament escaients als d’una dona del país. Hom ha regit el treball per un sentit de la funcionalitat, amb estalvi de detalls en general i concentrant la major part de l’esforç a la meitat davantera de la imatge, tot deixant la part posterior gairebé sense treballar. El conjunt, però, dóna un exemplar acurat, unitari i harmònic. Restaurada fa pocs anys, té un aire popular i pot ésser adscrita al conjunt de peces més pròpies d’un artesà que no pas d’un artista pròpiament dit.

 

L’Antoni Noguera i Massa classifica aquesta imatge entre el conjunt d’exemplars que ell anomena de tipus garrotxí, del qual aquest constitueix un dels principals exponents. Un grup que es caracteritza per una similitud de mides (entre 65 i 70 cm d’alt) i de proporcions (la seva alçada és quatre vegades la seva amplada, més o menys), amb el vel que a manera de toca cobreix el cap i cau fins a mitja esquena, la sobretúnica fins a mitja cama, amb obertures als costats, a manera de dalmàtica, la manera com acaba la túnica damunt els peus, formant unes ondulacions, a fi de deixar-los visibles, etc. En aquest grup hi ha també la marededéu dels Balbs, desapareguda, i la que conserva el Museu d’Art de Girona, inventariada amb el núm. 36, bé que aquesta presenta algunes variants.

 

Aquesta imatge, que a desgrat d’algunes mutilacions, es troba força ben conservada, respon perfectament al concepte de la Sedes Sapientiae, tema que ja apareix al segle V i que en època romànica, sobretot influïdes per l’art bizantí, proliferaren en gran manera per la geografia catalana. Els conceptes de Maria com a Tron de la Saviesa, de Maria en majestat i de Maria com emperadriu, pel seu to de solemnitat i pels vestits generalment bastant ornamentats, se solen combinar en aquestes imatges. la nostra marededéu no n’és pas una excepció.

 

Per tot el que hem dit i pels paral·lelismes que li hem assignat, cal situar aquesta imatge vers el final del segle


Quan tingueu ocasió de visitar la Garrotxa, se us farà del tot entenedor, el “ Cant  Espiritual” del Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911)