El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’enviava fotografies de l’església de Santa Eulàlia de
Timoneda, al terme de Lladurs, a la
comarca del Solsonès.
Ramon Planes i Albets – ens agradarà tenir noticia del lloc i data de
naixement a l’email castellardiari@gmail.com
– i el Jordi Camps i Sòria (Barcelona, 1959), n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1312301.xml
L’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda és situada a la part
alta del municipi de Lladurs, al sector de tramuntana del terme municipal,
entre la riera de Canalda i el torrent de Riard, i al vessant esquerre de la
ribera Salada i on conflueixen les anteriors.
La parròquia de Timoneda és una de les que consten a l’acta de consagració
de l’església de la Seu d’Urgell (“Timoneta”).
Els documents del segle XI precisen que santa Eulàlia ja tenia aleshores
l’advocació titular d’aquesta església. Ens n’assabenta, per exemple, una
donació de 1091 a Santa Maria de Solsona d’una heretat situada a Timoneda, en
la qual és citada la “parrochia Sancte Eulalie”. Una altra donació d’uns anys
després (1095) a la mateixa canònica, assenyala que els alous donats són a
Timoneda, “in comitatum Urgelli in apenditio Sancte Eulalie”
L’any 1131, Guadall Eimeric donà i definí al bisbe d’Urgell l’establiment
que posseïa damunt l’església de Timoneda. Aquell mateix any el bisbe d’Urgell,
al seu torn, féu donació a Santa Maria de Solsona de l’església parroquial de
Timoneda, conjuntament amb les altres esglésies del mateix lloc, les quals,
segons que consta, el bisbe havia recuperat de les mans de laics, entre els
quals esmenta, en concret, Guadall Eimeric (“quas ego abstraxi de potestate
laicorum, videlicet, Guadallo Eimerici eiusque propinquorum”).
Tal vegada la possessió de les esglésies de Timoneda per part de la
canònica de Solsona fou discutida o efímera els anys immediats, ja que el 1135
Guadall Eimeric, segons que consta documentalment, donà a Santa Maria de
Solsona totes les esglésies de Timoneda (“omnes ecclesias de Timoneda”).
Posteriorment, des de mitjan segle XII, consta repetidament que la canònica de
Santa Maria de Solsona posseïa l’església parroquial de Timoneda: butlla
d’Eugeni III (1151), consagració de l’església de Solsona de 1163, butlla
d’Alexandre III (1180) i butlla de Climent III (1188).
També figura a la relació d’esglésies pertanyents a la mateixa canònica,
redactada al final del segle XIII.
Fins l’any 1624 aquesta parròquia no fou traspassada d’una manera
definitiva del bisbat d’Urgell al de Solsona, creat el 1593.
Els documents dels segles X-XII esmenten com a existents dins el seu terme
les esglésies de Santa Margarida i Santa Maria, avui conegudes com SantaMargarida del Soler i Santa Magdalena del Vila
L’actual edifici és el resultat de nombroses reformes posteriors al període
romànic, que han fet desaparèixer gairebé tota la seva fesomia originària.
L’església consta d’una única nau rectangular amb diversos cossos afegits,
i és orientada a llevant. Al mur de migjorn hi ha la porta d’accés a l’edifici,
adovellada i datada l’any 1623, amb cinc graons per a pujar-hi des de
l’exterior i dues obertures simètriques a la seva part superior, tot d’època
moderna. També al mateix mur, fou afegit un cos quadrangular, situat entre la
porta i l’extrem de llevant de l’edifici, amb funció de capella. I, entre
aquest cos i l’extrem de llevant esmentat, fou oberta una finestra quadrada.
Al mur de tramuntana, també postís, fou adossada una peça per servir de
sagristia, amb una segona planta damunt seu a la qual s’accedia des de
l’exterior per una porta datada l’any 1687. Al costat de la sagristia, enfront
de la capella del mur de migjorn, n’hi ha una altra que comunica amb el
campanar des de l’interior de l’església.
La coberta era de dos vessants, segons que permet de veure l’acabament del
mur que tanca el presbiteri; però avui només en té un.
La part més interessant de l’edifici és el campanar, tot i que ha sofert
també algunes reformes. Es tracta d’una torre quadrada amb coberta a quatre
vessants i amb tres nivells d’obertures. Al primer, corresponent a l’altura de
la coberta de l’edifici, hi ha quatre finestrals estrets i allargassats, d’una
esqueixada, tapiats parcialment o totalment, llevat del del costat de ponent.
En el segon nivell, la torre s’estreny, i ha estat utilitzada pedra tosca. Els
finestrals de les cares de ponent i tramuntana foren tapiats. El altres dos són
geminats, amb dos arcs de mig punt oberts en sengles blocs rectangulars de
pedra que carreguen a l’eix vertical de la finestra en un capitell trapezial,
decorat amb formes geomètriques en la part externa i interna (motllures
horitzontals esglaonades el del finestral de llevant i un nínxol llis d’arc de
mig punt el de migjorn) i una columna cilíndrica llisa, que descansa en una base
en forma de prisma truncat de quatre costats, amb incisions a banda i banda de
les arestes, i una motllura circular llisa al punt de contacte amb la columna.
A l’interior, a cadascun dels extrems superiors dels quatre angles d’aquest
segon nivell hi ha una petxina d’una sola peça.
El tercer nivell del campanar, clarament posterior, consta de quatre
obertures adovellades i de mig punt, amb dues campanes (l’una al finestral de
llevant i l’altra al de migdia).
L’aparell constructiu de l’edifici és de diferents tipus, segons les
èpoques. A les parts romàniques és format per pedres desbastades a cops de
maceta i afilerades. A la part inferior del mur de tramuntana, n’hi ha dues de
contigües, que tenen esculpides unes creus de traça alhora esquemàtica i arcaica.
A l’interior de l’edifici, la volta és de canó amb les parets enguixades;
la de tramuntana és molt rebotida cap a la nau.
Hi fou afegit un cor al mur de ponent, sota el qual una porta comunica amb
la casa rectoral, unida a l’església
Ens agradarà rebre imatges del interior a castellardiari@gmail.com
Als afores de l’església hom pot veure un bloc de pedra, bastant mutilat,
que presenta motius treballats d’una manera molt senzilla i rudimentària, a
base d’incisions que palesen inseguretat en el traç i una manca de sentit de la
composició, ja que els motius són ordenats irregularment.
Hi ha un intent d’emmarcar-los, però, a la faixa delimitada per dues
incisions. Mal centrada, apareix una creu de braços desiguals, amb unes
prolongacions en angle recte als braços superior i horitzontals, que recorden
en part una creu potençada, i que en deixen oberts tots els extrems. A la
dreta, inscrit en un cercle, hi ha un motiu d’estructura radial, que es pot
entendre com una flor de vuit pètals de forma triangular.
Els dos motius que veiem poden posar-nos en relació amb peces de caràcter
funerari, sobretot sarcòfags. Al mateix Solsonès hi ha peces anàlogues, com el
sarcòfag de Linya-1 (Castellar de la Ribera)(*), o el de Cuiner (Pinós de
Solsonès)(*), aquest amb el motiu radial tractat de la mateixa manera. També de
braços desiguals són les creus dels sarcòfags de Claret-3 (Llanera de
Solsonès)(*) i d’Ardèvol (Pinós)(*), bé que en el primer cas és marcada només
amb dues incisions creuades i en el segon és excisa en un marc rectangular
rebaixat.
Com en altres casos, cal veure en aquestes representacions un sentit
funerari, com és el cas del fragment utilitzat a Sant Pere de Tàpies dins una
línia prou sovintejada al Solsonès(*), que en el cas que ens ocupa, i respecte
al motiu floral, pot al·ludir més clarament a l’eternitat i al pas a la nova
vida, d’acord amb el simbolisme del número 8(*).
Finalment, és molt difícil datar la peça, tenint en compte la limitació
dels recursos tècnics, fet que es produeix en èpoques diverses en àmbits
apartats dels corrents més avançats. Potser per la seva sovintejada aparició en
sarcòfags del Solsonès, pugui ésser datat entre els segles XII i XIII
L’havíem visitat l’any 2011:
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/santa-eulalia-de-timoneda-el-solsones.html
Escrivia en aquella ocasió , en un context rural esperava – sóc un ingenu –
veure almenys una oca; s’explica de la Santa que mentre era a casa seva, tenia
cura de les oques que s'hi criaven; per aquest motiu, al claustre de la
Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els
anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.
El topònim clarament descriptiu, em retornava de la meva petita decepció, i
en el camí fins a Santa Eulalia trepitjàvem una munió de plantes de farigola,
coneguda també com a timó. Així, Timoneda, ‘lloc on hi ha gran quantitat de
plantes de timó’.
Ens agradaria rebre els Goigs d’aquesta església a castellardiari@gmail.com
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la
publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada