MAREDEDEU DE CANÒLIC. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

Publicava una fotografia de Santa Maria de Canòlic, imatge que està avui  a l’Església parroquial de  Sant Julià de Lòria).

Els que ja tenim una edat, recordem que el maig era el “ mes de Maria”. Ahir 27.05.2021 visitàvem el Santuari de Joncadella, l’església de la Colònia  Valls, advocada al Sagrat Cor, on es custodia de la imatge de la Mare de Déu de Coaner, l’església advocada  la Mare de Deu del Roser de la Colònia Palà de Torruella, i acabàvem el nostre periple al Santuari del Miracle.

El Jordi Vigué i Viñas , el  Francesc Rodríguez i Rossa  i la  Pilar Burgués i Montserrat, n’escriuen de la imatge de Santa Maria de Canòlic a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0652301.xml

atge de la Mare de Déu, patrona de la parròquia, procedent del santuari de Canòlic. Es tracta d’una talla de fusta policromada, que fa 72 cm d’alt.

 

Igual com en la Mare de Déu de Meritxell, sobre la de Canòlic hi ha una llegenda, i la tradició situa la seva trobada l’any 1223, data que mai no ha pogut ésser demostrada.

 

Sembla que aquesta imatge no ha estat restaurada i, segons consta en l’arxiu del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra, la seva policromia és l’original.

 

La imatge és un típic exemplar rural, de factura austera, línies esquemàtiques, completament hieràtica i sense que l’escultor s’hi hagués esmerçat gaire. Com en molts d’altres exemplars, en aquest treball hom ha centrat l’atenció sobretot en la figura de la Mare, més que no pas en la del Fill. Hom no s’ha volgut arriscar en detalls que poguessin dotar la imatge de moviment, ni en els plecs dels vestits, ni en l’expressió de la cara, ni en la distribució mateixa dels seus elements principals. Del conjunt en resulta un tot estàtic. Es troba ben conservada.

 

Aquesta talla, del tipus estilitzat, presenta una frontalitat asimètrica, amb el Fill desplaçat vers el genoll esquerre de la Mare, la qual cosa sol donar-se en exemplars de vers el darrer terç del segle XII. El setial és un tron senzill, molt semblant a un tamboret o a una banqueta. Als laterals presenta una decoració pictòrica que copia el que devien ésser els muntants del tron; consisteix en unes línies rectes en groc i en negre, rematades per un cercle que vol imitar uns poms. El respatller és recte; té un escambell en desnivell.

 

Mare i Fill porten corona. La de la Mare, sobre el vel, és fistonejada, amb una alternança de formes trilobades i d’altres d’un sol lòbul. És molt treballada i presenta una decoració en relleu, que vol imitar perfectament el treball de l’orfebreria, tot simulant al detall incrustacions de pedreria en or. La corona del Fill és de merlets arrodonits, molt poc pronunciats i, igual com la de la Mare, és decorada de manera que recorda el treball d’orfebreria.

 

Maria porta el cap cobert amb un petit vel a manera d’elm, que li tapa els cabells i es recull darrere el clatell. Porta una túnica senzilla, de color blau verd, amb escot rodó, obert pel mig, decorada amb motius geomètrics (petits rombes) i sense cenyir la cintura. Damunt la túnica sense cobrir-la del tot, porta un petit mantell posat de manera que li baixa recte per l’espatlla esquerra i li passa per sota del braç dret, tot formant una ampla volada per acabar després sota el Fill. Al cap porta un vel curt que li cau damunt les espatlles i no li deixa veure els cabells. Recolza la mà esquerra sobre el braç del Nen, tot donant una sensació més gran de protecció i d’actitud maternal envers el Fill. Amb la mà dreta fa un gest d’oferiment; sense posar el palmell cap enlaire, la té una mica tancada, talment com si agafés algun ceptre o objecte semblant, actualment mutilat, bé que en resta encara un lleuger vestigi. Segons A. i J. Puigoriol devia agafar o sostenir una tija, la qual cosa li devia conferir una certa semblança amb la Mare de Déu d’Andorra, de la catedral de la Seu d’Urgell. Va calçada amb unes sabates bastant amples, acabades en una punta poc acusada. Aquestes li surten de la túnica, tot formant un plec en forma d’arc, la qual cosa, segons l’Antoni Noguera Massa ( Olot, 26-ABRIL-1921 + 9-Març-2016 ), correspon a una datació tardana.

 

El Nen va vestit amb una llarga túnica que li cau fins als peus, que deixa sortir descalços, tot fent un plec en forma d’arc i sense presentar un acabament recte, com en la majoria dels casos. Duu un mantell vermell, posat a la manera d’una toga romana, i així li baixa per l’espatlla esquerra i li passa per sota el braç dret.

 

Amb la mà dreta segurament beneïa, però actualment es troba mutilada. Amb l’esquerra agafa el libre que recolza damunt el genoll.

 

Si ens fixem en la manera de dur el mantell, la datació de la talla ens porta al segle XIII, però, segons A. Noguera, aquesta tipologia també apareix al segle XII, i el fet que aquest no sigui folgat, sinó bastant arrapat a la figura, així ens ho fa pensar. D’altra banda, la manera com la Mare agafa el Fill i la posició asimètrica d’aquest situen la imatge al darrer terç del segle XII.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.