dimecres, 31 de març de 2021

EL CASAL DE CABECES. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA

 

El Joaquim Torrent Sargatal, publica una fotografia amb aquest peu informatiu ;  La masia de Cabesses, a la Vall d'Hortmoier, l'any 1989.




Al Pla d’Ordenació Urbanística de Montagut i Oix, diuen ;  Casal fortificat, a la vall d ‘Hortmoier, situat a poca distància de l’església advocada a l’arcàngel Sant Miquel.

http://www.ddgi.cat/municipis/Montagut/poum/AI2%2005%20cat%C3%A0leg%20de%20b%C3%A9ns%20protegits/117%20AI2%2005%20v2%20cat%C3%A0leg%20de%20b%C3%A9ns%20protegits.pdf


De sant Miquel dèiem:

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/02/sant-miquel-arcangel-dhortmoier.html


Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

IN MEMORIAM. EL PONT DEL PONT DE BAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i que sense cap mena de dubte es mereix un doctorat “ sudoris causa “, o “ gaudium causa “,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

 

En aquesta ocasió , recuperava una fotografia del pont medieval  que donà nom al poble de PONT DEL PONT DE BAR, a la comarca de l’Urgell sobirà, i que en el seu moment  era el penúltim que quedava sobre el Segre, al Comtat de la Cerdanya.

 


Creu la tradició que Sant Armengol, Bisbe d'Urgell, l'any 1035, visionant les obres de dit pont, caigué al riu i morí ofegat.

 

L'antic pont fou tirat al terra pels francesos l'any 1794 en fugir cap a la Cerdanya.


El pont desaparegué  en una riuada el mes de novembre de 1982 .


https://ca.wikipedia.org/wiki/Aiguats_de_la_conca_del_Segre_de_1982

https://www.ccma.cat/324/una-esllavissada-que-va-esborrar-el-poble-del-pont-de-bar/noticia/1963212/


Tenia dos arcs ,  i sobre un dels dos hi havia un altrae arc petit.




Fotografia de Joan Tous i Casals  ( Barcelona, 24 de maig de 1912 + 15 de març de 2003 )


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella  norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

IN MEMORIAM. SANT SERNI DE TAVÈRNOLES ABANS DE LA SEVA “ TRANSFORMACIÓ”. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i que sense cap mena de dubte es mereix un doctorat “ sudoris causa “, o “ gaudium causa “,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió , recuperava una fotografía de l’Abadia benedictina de Sant Serni de Tavèrnoles situada al municipi de les Valls de Valira, l’Urgell sobirà, a uns 300 metres  al Nord  del cap de municipi, a la dreta de la Valira, a tres quilòmetres de la Seu d’Urgell, camí d’Andorra, anterior a la “ transformacio” entre els anys 1971-1974,   en el  més pur estil Walt Disney,  duta a terme per l’arquitecte    Francisco Pons-Sorolla y Arnau (Madrid en 17 de febrero de 1917-5 de marzo de 2011),  la “reconstrucció” va considerar qu  el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 metres les terres del voltant del temple.








A Catalunya en tenim força testimonis d’aquesta “dèria” de reinventar el romànic des de les administracions públiques.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html


Us deixem un parell d’enllaços :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/01/sant-sernisadurni-de-tavernoles-les.html

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0611401.xml?fbclid=IwAR0SYLWLFxWNXTQfhmvEeIonwUBhmrlBKcT54fvIhPKTkKRcooqU8jGaCF0


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


dimarts, 30 de març de 2021

ENGOLASTERS. ESGLÉSIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. PARRÒQUIA DE LES ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA.

 

Fotos antigues d'Andorra. Andorra antiga, publica una postal datada als anys 60 del segle XX de l’església d’Engolasters , un petit nucli a l'esquerra de la Valira d'Orient format per unes quantes bordes.




Forma part de la parròquia andorrana d'Escaldes-Engordany en un replà a 1.504 metres  d'altitud i està presidit per l'església  advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, “ Princep dels Esperits  Celestials”.


Llegia que el temple de Sant Miquel d'Engolasters és d'origen romànic, ja que a diferència del Preromànic, el seu absis és semicircular i el campanar és quadrangular.


És de la primera meitat del segle XII, per tant del Període del romànic ple.

 

La nau és rectangular i relativament petita amb un absis situat a l'est també força petit. Els murs fets amb pedra tosca i morter de calç són gruixuts. L'absis és més baix que la nau i està decorat per l'exterior amb un fris de tretze arcuacions llombardes actualment força erosionades fetes amb pedra tosca. També s'hi obren dues finestres petites de doble espitllera; una centrada i l'altra orientada al sud, totes dues cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària.

 

La porta d'accés es troba a la façana sud amb muntants de pedra calcària com les dovelles que la coronen en un arc de mig punt. Davant la porta hi ha un porxo, d'època molt posterior.

 

El sostre és de fusta, amb lloses de llicorella al damunt, i cobreix la nau.

 

La coberta interior de l'absis és de vola de quart d'esfera.


El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta del temple. Fa 17,5 m d'alçada, té la base quadrada i està coronada per una coberta enllosada que té la forma de piràmide de quatre vessants. Consta de tres pisos amb finestres geminades altes i estretes a cada cara. Un bloc monolític de pedra divideix aquestes finestres geminades a manera de columna. La separació és corona amb una capitell monolitic de pedra. Damunt de l'arc del darrer pis de finestrals hi ha, en tres de les façanes, uns elements que la historiografia nomena com a caps humans esculpits, tot i que és difícil reconèixer-ho.


L'absis està decorat amb reproduccions exactes de les pintures murals romàniques originals actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. A la part central destaca la figura de Crist en majestat envoltat per una anella mística multicolor. Va vestit amb una túnica rosada sobre la que cau un mantell blau amb el voraviu decorat. Envoltant a Crist trobem els símbols dels evangelistes (Tetramorf) però amb la particularitat que l'àngel de Mateu ha estat substituït per l'arcàngel Sant Miquel a qui és dedicada l'església. La figura del drac, representació del diable i molt malmesa, està abatut al peu d'aquest sant. Els evangelistes menors, Marc i Mateu, estan representats per els seus símbols dins de clipis que són portats per àngels. Sota aquesta composició hi ha part del col·legi apostòlic. Són sis apòstols, dels quals és possible identificar, a dada banda de la finestra central de l'absis, a Sant Pere que porta les claus , i a Sant Pau amb la característica alopècia. A l'entrada de l'absis, recobrint la superfície de l’intradós de l'arc triomfal, hi ha representacions de diferents sants sense nom que representen la comunitat de cristians.


 La tradició diu que Engolasters, etimològicament voldria dir que «engoleix els astres»


https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_d%27Engolasters


La parella “ romànica “  l’havien visitat, i ens deixaven la seva crònica:

http://tribunaberguedana.blogspot.com/2012/10/sant-miquel-dengolasters-escaldes.html


Jordi Fernàndez i Terrón , Francesc Rodríguez i Rossa , Marta Planas i de la Maza , i el  Jordi Vigué i Vinas, amplien aquesta informació a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0647801.xml


Catalunya i Andorra, tenen i mantenen – encara – un important Patrimoni Històric,  que constitueix, i ho farà més en el futur, un dels seus millors atractius, dissortadament però, no comparteixen aquesta percepció, els que remenen les cireres, aquí i allà.


Oferíem la publicació – gratuïta – a les publicacions de TOTS ELS COLORS POLITICS, i malgrat la feble resposta, ho continuem fent.


Cuideu-vos molt, els que assumien el deure i l’obligació fer-ho, NO SON BONA GENT,


SANT JOAN DE CASELLES. PARRÒQUIA DE CANILLO. PRINCIPAT D’ANDORRA

Rebia unes magnifiques fotografies del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, de Sant Joan de Caselles, situada a la parròquia de Canillo, a Andorra, amb merescuda fama de ser un dels edificis més coneguts del romànic andorrà.




Hom creu que l’església es va construir a finals del segle XII o principis del XIII. Com la resta d'edificis romànics de la vall té una sola nau, de planta rectangular i acabada en un absis semicircular, que es va construir posteriorment. En la part central de l'absis s'obre una petita finestra de mig punt i doble esqueixada, que sorprèn per les reduïdes dimensions si es compara amb el tambor absidal. La magnifica torre de campanar es creu que va ser construïda exempta, separada del temple, però que posteriorment es va unir mitjançant un petit passadís. Això està argumentat per la diferència de materials i fàbrica utilitzats en tots tres elements. Reiterem aquí la nostra tesis pel que fa als usos de guàrdia i bada que exercien normalment aquestes infraestructures, que integrava posteriorment l’església com a campanars.


La torre té planta quadrada i quatre pisos d'alçada. L'inferior té els murs més gruixuts per tal de suportar la volta de canó amb que està cobert. La resta de pisos estan dividits per terres i sostres de fusta. En el segon pis s'obren tres finestres de mig punt en els murs est, oest i nord. La mateixa distribució es repeteix en el tercer pis, si bé en aquest cas ens trobem amb finestres geminades. Per últim en la quarta planta trobem tres finestres geminades en els murs est, oest i nord, mentre que en el mur sud trobem una finestra similar a les de la segona planta. Les finestres de les dues darreres plantes estan emmarcades per un fris d'arcs cecs i lesenes cantoneres, seguint l'estil llombard. La torre està coronada amb una coberta piramidal a quatre aigües. La nostra hipòtesis vindria a confirmar-se pel fet que la torre tenia un accés des de l'exterior en forma de porta d'arc de mig punt, ara cegada. Actualment l'accés és realitza a través d'una petita porta en la part nord de la nau, prop del presbiteri. Hi ha constància que en els segles XV i i XVI es van construir dos porxos, adossats als murs nord i oest.



Als peus del porxo oest es va descobrir una necròpolis formada per una trentena de tombes. Estaven excavades en la roca i orientades a llevant, amb alguna que altra inclinació. Estan datades a finals del segle XI o principis del XII. Per evitar la seva destrucció i degut a que alguns habitants de la zona no estaven d'acord amb la vista de les tombes, es va decidir tornar-les a cobrir de terra. La visita coincidia amb uns treballs que duia a terme Patrimoni Cultural del govern andorrà (tranquils, res a veure amb el Servei homònim de la Diputación Provincial de Barcelona ) ens expliquen que s’està fent una intervenció amb la voluntat de conservar i millorar aquest bé immoble, però també per protegir els béns que hi alberga com el retaule renaixentista dedicat a Sant Joan (1520-1550), atribuït al Mestre de Canillo, o el Crist en majestat romànic, elaborat en estuc combinat amb pintura mural, que pateixen les humitats. Hi ha una llarga llista de treballs que venen a confirmar les ‘ bones pràctiques’ pel que fa al manteniment i la restauració a les terres d’Andorra : Entre els anys 1934 i 1935, l'arquitecte Cèsar Martinell, en nom dels Amics de l'Art Vell, va restaurar la coberta de l'absis, el campanar i el porxo de la façana principal. Entre els anys 1962 i 1963 es va restaurar el retaule del segle XVI, l'interior de la nau i el Crist d'estuc. Des d'aleshores el Departament de Patrimoni Cultural hi ha realitzat diverses intervencions destinades a la seva conservació. En una ocasió futura, esperem tenir ocasió de visitar l’interior de l’esglesia. Reflexió del cronista ; atesa la situació catastròfica de les finances públiques, tant al Principat de Catalunya, com al Regne d’Espanya, malgrat que m’alegra la recepció d’aquestes cròniques des de l’estranger – Andorra és l’únic país del món on la llengua catalana és oficial - , em preocupa la possibilitat de que els meus amics decideixin establir-s’hi de forma permanent. Aquestes en paraules de l’Espriu, son terres de gent culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Fotos antigues d'Andorra. Andorra antiga, publica una fotografia amb aquest peu informatiu ; el camí de Canillo a Soldeu, als anys 30 a l’esquerra de la foto la imponent Sant Joan de Caselles.




Església Romànica de finals del segle XII amb el seu espectacular campanar de torre. A causa de la seva bellesa i conservació és considerada com un dels exemples més populars de l'arquitectura romànica religiosa del nostre País.


Xavier Llovera i Massana ,  Jordi Guillamet i Anton , Antoni Pladevall i Font ,  Jordi Vigué i Vinas ,  Francesc Rodríguez i Rossa , i la  Marta Planas i de la Maza, s’esplaien amb aquest edifici històric a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0644601.xml


Catalunya i Andorra, tenen i mantenen – encara – un important Patrimoni Històric,  que constitueix, i ho farà més en el futur, un dels seus millors atractius, dissortadament però, no comparteixen aquesta percepció, els que remenen les cireres, aquí i allà.


Oferíem la publicació – gratuïta – a les publicacions de TOTS ELS COLORS POLITICS, i malgrat la feble resposta, ho continuem fent. 



dilluns, 29 de març de 2021

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE BÓIXOLS. ABELLÀ DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ESPOLIADA”.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió , m’enviava imatges de l’església parroquial, advocada a Sant Vicenç   del poble de Bóixols, que  forma part del municipi d'Abella de la Conca, comarca del Pallars jussà, de l’espoliada província de Lleida.

 





Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos n’escriuen a:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1533002.xml


La primera notícia coneguda del lloc de Bóixols data de l’any 997, en la donació feta pel comte Ermengol a favor de Santa Maria de la Seu de la vila de Sallent, que, per ponent, afrontava amb el grau de Boxols. En un document del 1022 relatiu al castell de la Rua, s’esmenta el pont de Bóixols com a límit d’aquell. Per una convinença signada entre el comte Ermengol II d’Urgell i el bisbe d’Urgell, Ermengol, signada entre el 1024 i el 1035, el bisbe d’Urgell rebia els castells d’Abella i de Bóixols, amb els seus termes. En els dos testaments conservats de Guillem Guitard de Caboet, datats l’any 1109 i 1110, figuren diverses deixes de béns que tenia a la vila, a més del seu castell.

 

La primera referència de l’església i la parròquia de Sant Vicenç és de l’any 1076, en què apareix documentat l’apendicio Sancti Vicenti. La història de Sant Vicenç de Bóixols ha estat molt determinada per la seva posició geogràfica, que ha fet que passés, dins del mateix bisbat d’Urgell, d’una demarcació a l’altra. L’any 1391, el capellà de Bóixols, que havia de pagar de dècima 14 sous, era dins del deganat d’Urgellet, mentre que vers el 1526, Bóixols formava part de l’oficialat d’Organyà. En la visita pastoral del 1758, Sant Vicenç, com a sufragània de Sant Esteve d’Abella, formava part de l’oficialat de Tremp, mentre que el 1904 fou segregada de la parròquia d’Abella i unida a Organyà. L’any 1758, l’edifici de Sant Vicenç estava en bon estat, tenia tres altars i una sagristia, però mancava de fonts baptismals.


 És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també de perfil apuntat com l’arc presbiteral que obre l’absis semicircular i que capça la nau per llevant. A aquesta nau s’han afegit sengles capelles rectangulars, als costats nord i sud, que mig amaguen exteriorment el semicilindre absidal, sobre el qual s’ha construït un petit campanar de torre, d’un sol nivell d’obertures.

 

La porta actual s’obre a la façana oest, però al mur sud es conserven vestigis d’un arc paredat, que sembla que correspon a l’obertura d’una porta, que devia ser l’accés original al temple. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, exteriorment formada per un cos rectangular fet en pedra tosca, que emmarca l’obertura.

 

L’aparell és de carreu, de pedra calcària local, ben tallat en peces quadrades, disposades en filades molt uniformes i regulars que, juntament amb la configuració de l’espai interior, palesen les formes arquitectòniques del segle XII avançat, o potser ja del segle següent.


Quan al topònim "Bóixols"  Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que fa referència a l'arbust o arbret del "boix", molt abundant en aquestes altes terres. El final en "-ols" deu ser un diminutiu, possiblement amb valor de col·lectiu.




Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

diumenge, 28 de març de 2021

TORÀ DE TOST. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.




En aquesta ocasió m’enviava una fotografia del  nucli de Torà de Tost, poble del municipi de la Ribera d'Urgellet, a l’Urgell sobirà.


Llegia que el poble, actualment amb una població de 19 habitants, es troba aigua amunt del riu de Tost a 1.014 metres d'altitud,  situat al vessant septentrional de la serra de Tost.


L'església  parroquial està advocada  a la Mare de Déu de l'Esperança.


http://indretsescbergueda.blogspot.com/2017/03/mare-de-deu-de-lesperanca-tora-de-tost.html




Els cal la celestial col·laboració de la seva patrona als veïns de Torà,  a dia d’avui , la Vall de Tost està amenaçada pel projecte d'un abocador i d'una guixera per part d'una multinacional,  i  únicament amb l'oposició veïnal , malgrat han creat  una plataforma per evitar que continuïn endavant aquests projectes, sense la intervenció de l’Altíssim la cosa “ no pinta bé”

http://salvem-tost.blogspot.com/2009/02/labocador-de-tora-de-tost.html

http://territori.scot.cat/cat/notices/2011/10/pedrera_de_la_vall_de_tost_ribera_d_rsquo_urgellet_3008.php


Afegiu-vos a la lluita dels veïns de Torà de Tost, no defensen únicament el seu dret legítim a viure com a persones, defensen  també el vostre, l’aigua sempre va al mar, i la contaminació més aviat que tard afectarà també a les terres baixes.


Quan al topònim, malgrat l’accent, defensem la seva procedència de l’abundor en aquestes terres de la  planta verinosa, fins i tot letal, de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum.




L'acònit blau, tora blava, matallops blau, escanyallops, herba tora, herba verinosa, o realgar/rialgar(Aconitum napellus).


Cuideu-vos molt, els que assumien que ens havien de protegir de tot mal, NO SON BONA GENT


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;  recordeu SEMPRE  que  Catalunya NOMÉS EN TÉ a nosaltres.

dissabte, 27 de març de 2021

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’INSTITUT TÈCNICA EULÀLIA. BARCELONA

 La Mercedes Palau-Ribes, publica una fotografia amb aquest peu informatiu;




La casa de Alexandre Pons i Serra en el Paseo de la Reina Elisenda, tal como era en su origen. Alexandre Pons cedió gratuitamente parte de su finca para la construcción del puente sobre la avenida J.V. Foix (antiguo torrente). Foto cedida por sus descendientes.


L'Institut Tècnic Eulàlia es va fundar el 1925 al barri de Sarrià de Barcelona en un casal d'estil neogòtic. Va començar com a escola l'octubre de l'any 1925 al carrer Vilana 3.


El curs 1931-1932 es va instal·lar a l'actual edifici del passeig de la Reina Elisenda 20-22.


Durant el franquisme, també fou conegut com a "Estudios San Marcos" perquè se li revocà la llicència per a ensenyament secundari.

 

Fou dirigit inicialment per Bartomeu Oliver i Orell. Quan el 1938 s'exilià a Veneçuela, la direcció tècnica passà a Josep Campmany i Cunillé. Quan es jubilà, l'any 1971, la direcció es dividí entre Mercè Campmany i Núria Bonet.

 

S'ha caracteritzat per l'alt nivell del seu professorat, el catalanisme (fou un dels nuclis del Grup Torras i Bages), la laïcitat combinada amb una formació religiosa comprensiva, i l'ensenyament mixt.

 

Entre les activitats tradicionals destacaven la festa de Santa Eulàlia (patrona de l'Institut), el dia del llibre, la festa de Nadal i final de curs, els concursos literaris i de dibuix, les comunions al Monestir de Pedralbes, i els viatges d'estudi per Catalunya i Espanya (iniciats el 1957).


L’any 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi.


El 1995 fou adquirida per la Fundació Collserola i unida amb l'Escola Frederic Mistral per formar el centre concertat Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia.




Fotografia Pere Lopez. Institut Tècnic Eulàlia, a Barcelona. Originalment, casa Pons Arola d'Enric Sagnier.


Cuideu-vos molt, ens que assumien l’obligació i el deure de fer-ho, NO SON BONA GENT.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. CAN BARÓ. LA BARCELONA QUE ES VA SALVAR DEL TSUNAMI DE L’ESPECULACIÓ URBANISTICA.

 

La Rosa Cequiel publica fotografies de l’edifici de  planta basilical amb el coronament curvilini, consta de planta baixa, dos pisos i golfes, conegut com Can Baró  des de  finals del segle XVIII, quan el propietari del mas, Josep Pascual de Pascali i Santpere( +  1808) , va rebre el títol de Baró de Sant Lluís, que no va tenir sucessió.

https://es.wikipedia.org/wiki/Baron%C3%ADa_de_San_Luis

La façana és força interessant amb obertures distribuïdes simètricament, amb tres balcons que fan d'ampit al primer nivell i tres finestres al segon pis. Totes aquestes obertures tenen els brancals i llindes rectes (menys la del balcó central que disposa d'un arc escarser), fetes de blocs de pedra ben escairada que sobresurten lleugerament del revestiment de la façana. Probablement, les finestres de les golfes hagin estat tapiades i en el seu lloc s'hi ha instal·lat un rellotge de sol que presideix la façana.




Els terrenys del mas de Can Baró eren molt extensos i les contínues segregacions (i alguna expropiació), juntament amb un projecte d'urbanització dels terrenys (1858-1919), han contribuït a fer que avui dia, sens presenti enmig d'altres construccions en un emplaçament presidint la plaça que duu el seu nom.

 

Una de les segregacions més significatives va ser l'expropiació parcial dels terrenys a favor de la Societat General d'Aigües de Barcelona provinent de Dosrius, en els terrenys que ara ocupa l'actual Parc de les Aigües.

 

Hi ha notícies que afirmen que el mas va acollir, el 1909, a gent que fugia dels aldarulls provocats durant la Setmana Tràgica, i que en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República espanyola serví com a hospital.



Després es convertí en col·legi dels jesuïtes.


Avui dia acull l'Escola Artur Martorell Bisbal (Barcelona, 17 d'abril de 1894 [1]- 4 d'abril de 1967)




La data de 1674 que hi ha inscrita a la llinda de pedra de la porta d'entrada es creu que és la data de la reforma d'una construcció més antiga.


Cuideu-vos molt, ens que assumien l’obligació i el deure de fer-ho, NO SON BONA GENT.

divendres, 26 de març de 2021

LA TORRE O CASTELL DE VILAFRESER. VILADEMULS. EL PLA DE L’ESTANY

 

L’Olga Sacrest Roca publica fotografies de la  Torre de Vilafreser  del segle XIII,  estructura de 18 metres  alçada, al municipi de Vilademuls a la comarca del Pla de l’Estany. 26 març 2021




Torre de planta quadrangular i coberta de teula a dues vessants. Les seves dimensions són de 5 x 5’5 metres de costat i 18 d'alçària. El gruix del mur a peu pla és de 120 centímetres . Per l'estructura interior i la distribució de les obertures sembla que havia de tenir una planta baixa, tres pisos i la terrassa. A la planta baixa s'hi accediria des del pis principal per una porta orientada a llevant, acabada en un arc de mig punt format per 9 dovelles i oberta a 6 metres  del sòl exterior. Actualment s'entra per una porta a peu pla, acabada per un arc rebaixat i segurament oberta en un moment posterior. La planta baixa actualment està coberta amb una volta rebaixada, si bé originalment tenia coberta de fusta, de la que encara es poden veure els punts on es recolzava.

 

Al cim de la torre i damunt de la porta primitiva hi ha dues cartel·les que potser pertanyien a un matacà. A la façana nord hi ha alguna espitllera, a ponent una mena de porta i a migjorn diverses finestres, potser obertes posteriorment, al nivell d'un segon o tercer pis. A llevant, a més de les dues portes, hi ha també alguna espitllera i alguna petita obertura.

 

La coberta fou reconstruïda en època contemporània, substituint uns merlets grossos amb mantellets per finestres grans. També contemporàniament foren refets alguns murs com ara l'orientat a ponent. Els carreus dels panys de paret que no s'han refet són més aviat grossos (25 centímetres  d'alt per 40 centímetres  de llarg), ben escairats i col·locats a trencajunt.

 

Les seves característiques fan pensar que era una torre senyorial construïda en l'època tardana del romànic, cap al segle XIII

Segons Josep Maria Marquès i Planagumà (Cruïlles, Baix Empordà, 8 d'octubre de 1939 - Girona, Gironès, 8 de novembre de 2007) probablement hauria estat la residència i el solar de la família Vilafreser. Aquesta llinatge s'hauria extingit al segle XV.

No en trobava imatges a :

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/6106/rec/82


Si a la página de l’Ajuntament:

http://www.vilademuls.cat/el-municipi/vilafreser/