ELS RENTADORS DEL ‘CALISSÓ’ . CASTELLAR DEL VALLÈS

Em voltaven diferent títols pel cap,  QUI POT EL MÉS, POT EL MENYS, o NO HI HA OBRES MENORS, ÚNICAMENT OBRES BEN FETES, i/O OBRES MAL FETES,...

En un context de constants retallades de la despesa pública, que NO la despesa POLÍTICA, i amb anuncis de noves i pitjor mesures d’aquesta indole, recordava el comentari , ‘que les obres de la Tolrà, es van fer amb els diners dels treballadors’; que n’han fet el PSOE & PP dels diners dels treballadors ?.  La Tolrà NO TENIA CAP OBLIGACIÓ LEGAL DE FER, i els GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA, és l’única OBLIGACIÓ QUE TENIEN.

A finals del segle XIX Sant Esteve de Castellar tenia uns 3.500 habitants però no tenia cap servei d’aquest tipus si exceptuem el  safareig del carrer de les Bassetes que estava situat a l’aire lliure.

Aquest safareig a l’aire lliure es trobava situat al capdavall del  carrer, sota la font del mateix nom, la qual té dues piques o  bassetes que al sobreeixir omplen aquest safareig que avui en dia  s’utilitza com a bassa de reg pels horts del voltant.

Davant la creixent població Emília Carles-Tolrà (Cabrils – Maresme - , 28 d'octubre de 1848 – Cabrils – Maresme - , 24 de febrer de 1915) féu construir unes  instal·lacions dignes i adequades.  Era ja aleshores Marquesa de Sant Esteve de Castellar , títol que li va concedir la reina regent Maria Cristina d'Àustria, per Reial Decret de 22 de juliol de 1896 i Reial Despatx de 28 de setembre de 1896.

El terreny escollit fou l’actual parcel·la del carrer Major, propietat d’Antoni Massabeu Tries, ‘Calissó’, que el va cedir desinteressadament a la població per a la  construcció dels safareigs.

L’arquitecte designat per a realitzar  l’obra fou Emili Sala Cortés, ( Barcelona,  22 de febrer de 1841 + La Garriga, 7 de juny de 1921) l’arquitecte habitual de la casa Tolrà.

Per les seves característiques, l’edifici  que s’aixecava l’any 1897 , era més propi d’una ciutat  que no pas d’un poble petit.

Algunes de les condicions prèvies a la realització de l’obre foren:

-Les rentadores serien de pedra de Tàrrega, amb pendents de  20 centímetres i una canal per recollir l’aigua bruta.

-Els quadrats de l’encavallada de la coberta serien de fusta de flandes. Hi hauria gelosies a les finestres de les façanes principal, lateral i la del darrera, i vidrieres per col·locar a totes elles a l’hivern.

-Les portes serien de fusta i ferro i es pintarien a l’oli amb tres capes. Les parets interiors es pintarien al tremp i al fresc o amb calç.

-Es col·locaria un marxapeu al portal d’entrada amb pedra de  Castellar.

L’espai que ocupaven els antics safareigs formava una rectangle de 8’60 metres  d’amplada per 15 metres de llargada.

Sobre la inscripció de la paraula “Lavaderos” una placa de marbre blanc diu: “Construido este edificio a expensas de la primera Marquesa de Castellar Doña Emilia Viuda de Tolrá,  e inaugurado el mes de junio de 1897,  el Ayuntamiento interpretando los sentimientos de gratitud del vecindario, acordó colocar esta conmemorativa lápida que perpetúa tan filantrópico acto”.

Es va escriure en llengua castellana perquè contràriament al que diu el Rei, a Catalunya des de 1714, això de parlar i escriure en català, ha esdevingut una activitat de ‘risc’.  

També aquí – i de forma molt visible – llueixen les ‘margarides’ de l’Emili Sala Cortés.