Sant Miquel de Terradellas, Sant Pere de Serraïma, Sant Jordi de Lloberes ,... i, ho sorpresa !, de Sant Miquel de Serra-sanç.
Ramon Camprubí , en relació al’indret recull un fet històric força desconegut: "el dia 4 d’agost de l’any del naixement del Senyor 897, el comte Guifré el Pelós, defensant el castell florit de Santpedor va caure ferit de mort i va ser traslladat a les seves propietats que tenia a Serra de Sancio, actualment Serra-sanç, a Sallent. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost de l’any 897 va morir. Va ser enterrat, per decisió pròpia, al monestir de Ripoll."
L'antiga quadra de Serra-sanç (Serra d'en Sanç), s'estén en un altiplà (410 metres ), al nord del cap del municipi, Sallent, a l'esquerra del Llobregat, entre aquest i el seu afluent el riu de Cornet. Tingué el seu origen en una propietat donada al monestir de Ripoll, coneguda documentalment des del 951. Situada aleshores en el territori feudal de Balsareny, la jurisdicció criminal corresponia al baró d'aquest castell, mentre que el monjo cambrer de Ripoll n'exercia la purament civil.
L'església documentada ja des del 915, la trobem esmentada com a parròquia el 1154; sembla però que exercia aquesta funció des del 1025, i la mantindria fins el 1878 en que va unir-se a la de Sallent.
El temple actual és una construcció romànica, del segle XII, que presenta una planta de nau rectangular única amb volta de canó, ampliada vers llevant amb l'adossament d'un absis semicircular, decoració en dent de serra i finestra de doble esqueixada. Sobre el mur de ponent, on s'obre el portal actualment - L'antic és tapat al mur de migdia - , es dreça un ample i esvelt campanar d'espadanya, amb dues obertures.
Vers tramuntana d'aquesta església, en un planell ocupat mig per boscos mig per conreus, es troben les restes de l'antic mas de Serra-sanç.
A darreries del segle XIX, quan l’indret va ser integrat dins del terme de Sallent, va fer-se un rebuidat dels murs per encabir-hi l'altar i es va construir un cor elevat.
L'any 1936 va patir la profanació, abandó i degradació fins a la seva última restauració, feta pel FAES a primers dels anys 1970.
Esteu d’acord amb allò del començament ?. Qui té un amic, té un tresor !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada