La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien vist en moltes ocasions quan arribaven al coll d’Adraén, un cartell que anunciava ; Banyeres. Impel•lits per la curiositat van decidir arribar-s’hi. Del pla del coll arrenca una pista de terra en força mal estat que ens portarà fins el coll de Creus i seguint-la un tros més avall arribàvem a uns plans on vam deixar aparcat el cotxe.
Proveïts amb les eines de caminar , van iniciar la ruta que al cap de una hora aproximadament els portava al poble de Banyeres. Abans d’arribar al coll , la Rosa va fotografiar una casa derruïda i en ser al poble totes les edificacions eren ruïnoses.
Un vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió que ens cridà l’atenció en arribar a les runes de les primeres cases del poble. El silenci imperava en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’alguna bestia que pasturava ..
Mes tard quan redactava aquesta crònica , la fotografia de l’església, al volum de Catalunya Romànica, em va fer adonar dels ràpids i terribles estralls, que el temps i l’abandó han fet en les edificacions.
La notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa.
La parròquia de Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de suposar que es tracta de la mateixa església.
El topònim de Banneres o Banneires és esmentat en dos documents del 986 i el 1092, com pertanyent al comtat d’Urgell.
L’església depenia eclesiàsticament de la parroquial de Sant Martí d’Adraén.
És un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda. L’absis és semicircular però els arbres, la vegetació i el runam, ens van impedir fer-ne cap foto.
De l’interior de la església, el que es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura de color blau. Moltes esglésies eren pintades de blau en el seu interior, en la creença que aquest color - representació del cel - li atorgaria protecció davant la presència del dimoni. Aquesta previsió va ser insuficient per salvar Banyeres i la seva església.
La porta d’arc de mig punt dovellat , s’obre a la façana de ponent on hi ha també un ull de bou, ambdós coses ens permeten suposar que es duguren a terme modificacions i reformes en el temple original. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu costat es veu el rodet de la campana.
L’aparell és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció tardana potser dins el segle XIII.
Colpits per la desolació, aclaparats per la contemplació de tanta ruïna i tristos davant l’abandó d’un altre trosset de Catalunya, iniciàvem el retorn; que llarga pot fer-se una hora quan estàs tristoi !!!!!
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada