Trobem esmentada per primer l’església de Sant Climent, l’any 922, com un dels límits, en l’acta de consagració de Sant Joan de Montdarn.
Fou dedicada fins al segle XVI a sant Nicolau.
Al segle XVIII, mantenia el seu caràcter parroquial i tenia com a sufragània l’Església de Sant Pere de l’Esgleiola.
A l’edifici d'origen romànic, d'una nau i absis semicircular, se li afegia el segle XVII una rectoria; al segle XVIII s’ampliava amb dues capelles laterals, una sagristia i es refia ex novo la rectoria, encara al segle XIX cal anotar que s’aixecava el campanar que veiem adossat a la façana.
Els diners d’Amèrica que semblaven - i potser ho van ser - una benedicció, van facilitar el trànsit del romànic, al barroc i fins al neogòtic, també s’ampliaven i els millorava el ferm dels camins carreters, que permetrien – com per arreu – una sortida sense retorn de la major part dels que aquí vivien.
El lloc de l’Espunyola és esmentat ja el 992, i el castell d’aquest nom (que perdura en part al mas del Castell, prop del torrent de l'Espunyola, afluent a la riera de Clarà) és citat el 950, data en què l'abadessa Adelaida Bonafilla de Sant Joan de Ripoll (dit després de les Abadesses), filla del comte de Barcelona Sunyer I, en féu una donació al seu monestir.
Senyorejà el castell una família de cavallers cognomenada Espunyola, que convertiren la fortalesa en un gran casal residencial a partir del segle XIII. Ocupa una petita elevació (l'edifici aprofita el desnivell del terreny) i el conjunt es troba dins un recinte murallat, en gran part caigut; es conserven el casal residencial (refet al segle XVI), format per una gran nau rectangular, i dues grans torres quadrades, que han perdut el coronament emmerletat.
L'església del mas del Castell – dedicada a Sant Serni - , d'origen romànic, és totalment arruïnada (s'esfondrà vers el 1915) i en les roques pròximes hi ha excavades sepultures antropomorfes (segle X) i també de lloses o cistes de parets verticals (segle XI).
Relativament prop de Sant Climent – en el mateix costat de la carretera – s’aixeca alterosa l’església de Sant Serni de Clarà.
El topònim en la tesis que defensa entre altres Joan Coromines , és un diminutiu del llatí spongia, que descriuria una caracreristica dominant al terme; “roca de molts alvèols o pedra tosca porosa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada