El Joan va passejant tranquil·lament per un passeig de la bonica capital de província admirant les flors que ornen els carrers. La ciutat de les flors. Però avui el matí a començat gèlid i el riu Onyar baixa ple per les darreres pluges. Al tombar la cantonada veu vindre al seu antic company de col·legi i amic de tota la vida, el Josep.
Observa que ve com distret, capcot i tentineja com si anés un xic begut. A l’acostar-se es dona compte que no és a causa de l’alcohol el seu desori sinó que deu haver una altra causa perquè els seus vagaregen sense ordre ni concert. El seu rostre té les parpelles vermelles com si hagués plorat durant molt temps i també les ulleres enfosquides senyalen el mal moment que passa. El té proper, només un dos m. els separen i s’adona que ni l’ha vist i que tampoc sap esbrinar qui és. Contínuament ensopega un peu amb l’altre i fa esses una vegada rere l’altra.
Sent llàstima i com sempre s’aturen a fer la xerradeta no el pot deixar passar i apropant-se l’agafa amistosament per les espatlles.
¾ Hola Josep, que et passa avui et veig una mica com si haguessis passat una mala nit. Pot ser vas sortir de “farra” amb el Pere i el Vicens. Aquests sempre igual i sort tenen que els acompanyen les seves dones i els condueixen el cotxe en tornar. Va anar també la teva dona la Raquel.
¾ Calla’t no m’anomenis aquest maleït nom. Saps què?- I sense donar temps a escolar la contestació barboteja les paraules- M’ha fotut banyes!!!
¾ Però que dius!! Alguna li deus haver fet per què fes això. Tan enamorats que us veia!!. Vatua a l’olla!!
¾ Jo no he fet res. Tu ja ho saps, jo de casa al treball i del treball a casa.
¾ A veure, calmat. No t’havies donat compte?
¾ Ostres, ho havia d’haver notat! Últimament, quan arribava a casa no hi era. Però pensava que era a visitar la Conxita, la sogra.
¾ Bé, segurament serà cosa que en parleu i bosqueu la solució. Potser va ser un rampell o una mala interpretació a alguna contesta teva que la va molestar i va caure en el parany d’un ocellot d’aquests que esperen com voltors un moment de debilitat. Ja ho saps. L’Adelina m’ha perdonat alguna relliscada meva i som feliços. Ai! Jo a l’Adelina l’hauria de posar en un altar. També penso que podria fer-ho també ella, però prefereixo tancar els ulls. Dintre de tot som humans i la carn ja ho saps. La joventut ara, la majoria, quan es casen ja ho han provat tot. Va Josep enraona amb la Raquel i perdona-la. Va Josep passa full al llibre i endavant. Un dia per ella altra per tu. No em diràs que no has patinat mai.
¾ Calla, calla!!!- Crida aïrat el Josep- A més de cornut he de pagar el beure. La meva dona, aquesta Raquel, que tant lloes està en estat i vol tenir la criatura. Jo l’he dit, si vols tenir la criatura ves-te’n a casa la teva mare i saps que m’ha contestat la molt golfa. Que marxi jo que a ella la casa li agrada força i s’hi troba molt bé.
¾ Manoi i tu que hi dius.
¾ Que no marxaré de casa i així estem. Vivim com en una cova, sense mirar-nos, ella menja a la cuina i en fot el plat a la taula i quan he dinat marxo a voltar pel carrer. Estic desfet. Ara quan neixi la criatura l’examinaré amb lupa. Vull saber qui és el xitxarel·lo que m’ha posat “l’embolao”
¾ Va parla amb ella i feu les paus. Una criatura sempre alegra la casa. Segurament, dintre de poc, tu mateix apaivagaràs les penes i oblidant tornareu a viure bé.
¾ Si, ja ho dius tu que no t’hi trobes o tens les goles molt grosses per tragar-ho tot. I la teva dona els ulls clucs per no veure res.
Es donen mitja abraçada i es separen lentament. Una recança queda entre els dos.
El Josep es diu: Aquesta olor.
El Joan pensa: si sabes tot el que sé.
EN CERTES COSES MÉS VAL NO FIAR-SE TAMPOC DELS AMICS.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada