Sant Julià de Freixens a Vallcebre. El Berguedà Sobirà

Rebia una crònica del Tomàs Irigary Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens expliquen en aquesta ocasió la visita a Sant Julià de Vallcebre, dita també de Freixens [ hom pensa que el topònim evoca l’abundància de freixes en aquell indret ]. No és aquest un arbre ‘ molt catòlic’, ja que entre altres, de la seva fusta es feien les varetes màgiques dels druides.

Joan Coromines Vigneaux en relació al topònim Vallcebre defensa la tesis d’un mot compost; de Balç, o sigui cingle, timba; i cebre- del llatí vulgar, separ, separat; Balcebre vingué, doncs, de Balteum separem, que vol dir balç separat, distint. Entre els segles IX i XIII es manté la grafia Ballcebre, i serà a partir del segle XIV que s’anomena Vall . Avui seguint el mal costum castellà ‘ Hacella y no enmendalla’, s’ha consolidat Vallcebre.

La tradició oral popular explica el origen del poble, a partir de trenta-tres famílies – número de fortes connotacions religioses, Jesús serà crucificat quan tenia aquesta edat - que van habitar les primeres cases anomenades Capmasos, passant de pares a hereus i cedint una petita parcel•la de terra als fills Cabalers per a construir-hi una barraca (no es permetia que es cobrissin amb teula). En l’actualitat encara es conserven vestigis d’aquells temps, ja que encara existeix una societat, anomenada Societat de Capmasats i Barracaires, a les quals pertanyen les cases més antigues del poble sense fer distincions entre elles, i que s’encarrega de gestionar els emprius[*] del municipi.
[*]Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural

L’existència de l’església de Sant Julià de Vallcebre, ara anomenada de Fréixens, es constata documentalment a principis del segle XI, quan l’any 1019 els comtes d’Urgell concediren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles la possessió del monestir de Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord; aquest darrer tenia una important quantitat de terres al Berguedà, a la parròquia de Fréixens, aleshores Vallcebre, terres que per aquella donació passaren a integrar-se al domini del monestir de l’Alt Urgell.

En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “... cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre... “

L’any 1197 Estefania Isarna, en el teu testament, fa llegats pecuniaris a Santa Maria i a Sant Julià de Vallcebre. En concret, deixa a Santa Maria i als seus clergues dos sous, i dos argenços a Sant Julià. Deixa al seu fill Ramon els béns que té els el límits de la parròquia de Santa Maria de Vallcebre, també anomenada Vallcebre Sobirà. El testament d’Estefania va ser signat per Ramon, clergue de l’església de Sant Julià.

L’existència de les dues parròquies, la de Sant Maria i la de Sant Julià, es manté separada durant els segles XIII i XIV. Així es confirma en la visita al deganat de Berga de l’any 1312, en la qual apareix l’església de Sant Julià com a parròquia. En el segle XV Sant Julià deixa de ser parròquia i queda unit, com a sufragània, a Santa Maria de Vallcebre.

Sant Julià de Freixens, és una construcció romànica del segle XI, encara que bastant desfigurada per les reconstruccions i diversos afegitons dels segles XVII i XVIII. És un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó i acabada en un ample absis semicircular. La part superior del mur extern de l'absis és cobert amb una motllura i una sèrie de petites mènsules, i al capdamunt hi ha, com a coberta, un quart d'esfera. La part de davant i el campanar, que és de torre, són d'obra molt més moderna. Al seu entorn trobem el fossar.