L’ermita de Cambrils , advocada a Santa Magdalena, pertany de sempre a la
parròquia i demarcació de Vallfogona del Ripollès.
El seu origen, com el de tantes
ermites , és un enigma.
La seva situació, aïllada de tot
centre de poblament, ha de respondre a una continuïtat de vells cultes o a la
fundació capriciosa d’algun ignorat devot.
La manca de vella documentació parroquial a Vallfogona i a Vidrà fa que la
seva existència es pugui documentar només a partir de l’any 1546.
Als arxius parroquials hi ha referències del seu culte els segles XVI i
XVII, consistents en llegats, misses i alguna processó, però el seu allunyament
fa que sigui pràcticament ignorada per les visites pastorals.
L’edifici actual fou construït en dues etapes que no van pas més enllà del
segle XIII; posteriorment li fou afegit un atri amb una gran porta.
Per bé que fa anys que no s’hi celebra, la capella està oberta al culte.
L’edifici actual és compost d’una petita nau rectangular, amb un atri
afegit a ponent. Tot i que s’ha dit que era romànica, ni el seu aparell ni les
seves característiques corresponen a un edifici d’aquest estil. En tot cas,
potser es tracta d’una obra rural, construïda molt avançat el segle XIII, sense
que tingui cap característica que permeti d’adscriure-la a una filiació
concreta
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-magdalena-de-cambrils-vallfogona-de-ripolles
https://algunsgoigs.blogspot.com/2018/04/goigs-santa-magdalena-vallfogona-de.html
https://relatsencatala.cat/relat/santa-magdalena-de-cambrils-vallfogona-de-ripolles/1069961
En llegua catalana, diem ermita, a l’edifici religiós
situat en un indret allunyat d’un nucli urbà,
i capella al que es troba en un indret poblat, o que forma part d’un
edifici religiós.
https://www.guimera.blog/tribuna/maria-de-magdala-la-magdalena/
La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :
Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.
No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.
Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més encalçat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.
Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.
Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.
Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .
La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.
Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.
Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.
Que Santa Maria de Magdala, la Magdalena i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels ,noguerencs , aranesos , andorrans , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís, , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
