TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

diumenge, 27 de setembre de 2020

CAPELLA DEL SAGRAT COR. MAS LA RIERA. SENTFORES.VIC

 Havia anat publicant algunes de les capelles  de les masies  dels voltants de Vic, tinc coll avall, que SEMPRE n’hi haurà alguna que per així dir-ho se’m escaparà,  les masies son propietat privada, i tinc clar QUE NO TENEN cap obligació  de facilitar l’accés al seu interior als que com jo tenim el desig de documentar el patrimoni monumental de Catalunya, i molt menys encara als tafaners, turistes i similars.

De la Capella del Sagrat Cor de mas de la Riera trobava a :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=24677

Capella de la Riera. Vic-sentfores. Advocada al  Sagrat Cor: edifici religiós de nau única amb la façana orientada a tramuntana, la qual té un portal de forma semicircular amb una motllura o trenca aigües. Al damunt hi ha una finestra acabada de forma trifoliada. A sota el ràfec de la teulada hi ha unes motllures que formen arquets cecs, que segueixen el ritme decreixent de la vessant de la teulada, la qual és coronada per un petit campanaret d'espadanya.

 


És construïda amb pedra i la façana està arrebossada i pintada. A l'interior hi ha un retaule dedicat al Sagrat Cor.



Als peus hi ha el cor, el qual es comunica amb el mas La Riera.

L'estat de conservació és força bo.

La finestra damunt del portal presenta vitralls.



Les fotografies son de Carme Torrents i Buixó. 1982

https://www.verdaguer.cat/docs/curriculum-carme-torrents.pdf

CAPELLA DE LA PURISSIMA [ LA SAGRADA CONCEPCIO ] I SANT SEBASTIÀ DE MAS LA CODINA. SENTFORES. VIC. OSONA.

 Havia anat publicant algunes de les capelles  de les masies  dels voltants de Vic, tinc coll avall, que SEMPRE n’hi haurà alguna que per així dir-ho se’m escaparà,  les masies son propietat privada, i tinc clar QUE NO TENEN cap obligació  de facilitar l’accés al seu interior als que com jo tenim el desig de documentar el patrimoni monumental de Catalunya, i molt menys encara als tafaners, turistes i similars.

 De  la Capella la Puríssima  del Mas la Codina. Vic - Sentfores (Osona) , trobava a :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=24666

La capella de la Puríssima és un  edifici religiós de nau única amb l'absis poligonal orientat a ponent, el qual s'hi adossen uns corrals per al bestiar i a l'altra part continua el cos de la casa, la qual s'uneix mitjançant els porxos. La façana es troba orientada a llevant i al davant hi ha un petit cos que sobresurt i protegeix l'entrada. Al centre de la façana hi ha un òcul, al damunt una fornícula viuda i el capcer, triangular, és coronat per un campanaret d'espadanya, el qual encara conserva la campana. Al la part superior dels murs de la nau s'hi obren uns òculs ovalats.



Fotografia. Carme Torrents i Buixó. 1982



https://www.verdaguer.cat/docs/curriculum-carme-torrents.pdf

Es construïda amb pedra i totxos arrebossada al damunt.

A l'interior, decorat amb relleus d'estuc, hi ha uns Atlants que sostenen mènsules i s'hi conserva un retaule barroc de la puríssima del segle XVIII.

Segurament ha experimentat diverses fases de construcció ja que el retaule data del segle XVIII i el campanar del 1861.

L'estat de conservació és bo.

diumenge, 20 de setembre de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ESPERAN ADVOCADA A SANT SADURNÍ. EL PONT DE SUERT. LA RIBAGORÇA SOBIRANA.

  

Em sorprenia una publicació:

https://www.lamira.cat/visions/1460/esperan-el-tresor-emboscat

Signada per Jordi Borràs i Abelló (Gràcia, Barcelona, 1981) https://www.lamira.cat/autor/jordi-borras

Esperan és un antic poble de la comarca de l'Alta Ribagorça. Actualment està del tot deshabitat, i pertany al terme municipal del Pont de Suert.

Des de sempre, Esperan ha tingut un accés difícil, que s'ha agreujat en quedar deshabitat, i que sens dubte facilitava per aquest motiu la marxa dels seus habitants . A peu, cal fer un llarg camí des de Malpàs, Gotarta o Igüerri, pujant, segons el cas, cap al nord, fins a l'antic poble de Raons. L'accés en vehicle no és possible a partir d'aquest darrer poble, i només s'hi pot anar a peu.

Patrimoni Gencat explica que l'església parroquial, avocada a  Sant Sadurní està situada a la part alta del nucli abandonat d'Esperan.

Emplaçada a 1.400 metres d'altitud a la dreta de la vall d'Esperan.

El lloc s'esmenta per primer cop en el testament de Ramon d'Erill el 1173, en el qual cedeix el lloc d'Esperan al monestir de Santa Maria de Lavaix.

Sembla que els hereus de la baronia d'Erill respectaren aquesta donació ja que tant el vilar com l'església de "Sancti Saturni de Spranto", de la qual depenia l'església de Sant Pere de Raons, són consignades en els inventaris monàstics de Lavaix.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb absis semicircular lleugerament ultrapassat, orientat al NE.



L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. La nau, més alta que l'absis, és coberta amb volta de canó apuntada i és feta de carreus col·locats al llarg, seguint el sentit longitudinal de la nau. L'absis, en un nivell més baix, presenta una volta de quart d'esfera feta amb filades concèntriques. Posteriorment s'afegiren dues capelles laterals al mur sud. Lloc, on originàriament, hi havia la porta d'accés. A l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada i ampit graonat.

Al mur de ponent hi ha la porta, d'arc de mig punt adovellat. Al damunt hi ha una finestra.



El campanar d'espadanya de dos ulls, en el que miraculosament encara llueix una campana,  corona la finestra.





Al presbiteri es conserva un altar amb dues ares superposades.

Fou bastida a la mateixa època que Sant Climent d'Iran o Sant Quirc de Durro, al  Segle XII.

El temps, la incúria i l’abandó desactualitzaven les dades de Patrimoni Gencat, altrament som un país peculiar, enlloc d’arranjar, reparar i/o restaurar, creem una “ llista roja”, i ens oblidem del patrimoni històric. 

Ja fem tard per treure el Sant Cristo Gros. 

Quan al topònim coincidia força amb la tesis formulada a :

http://revistas.iea.es/index.php/ARG/article/viewFile/1809/1805

Esperan, forma derivada del llatí “asper” que com acostuma a succeir definiria prou bé les característiques d’aquest indret.

dimarts, 15 de setembre de 2020

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. PARDINES. EL RIPOLLÈS. GIRONA

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita advocada a la marededéu del Roser, al terme de Pardines, a la comarca del Ripollès, Girona

A la  pàgina https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Ripolles/Pardines/attachments/243_Pardines_Qu%C3%A8%20fer.pdf

S’explica que la vall de Ribes és terra de llegendes ,  mites  , i fenòmens inexplicables propis d’altres segles,  que amb ulls d’avui ens semblen hostils i llunyans.

Un exemple n’és l’ermita del Roser, que va ser construïda, segons narra la llegenda, pels  fills de  Mauner, un home molt ric, però desaprensiu, del qual s’explica que tenia les ovelles a la muntanya i baixava cap el poble al capvespre. Un dia, conta la llegenda, el Mauner es va trobar amb un esperit; sentint-se amenaçat i en perill, i per tal de protegir-se’n, va invocar la Verge del Roser i li va prometre que, si la força invisible que ara el retenia el deixava anar, faria construir una capella dedicada a la Verge. D’aquesta manera es va alliberar de l’esperit, un cop acabat l’incident però , no va complir la promesa.

Passats els anys, i ja mort, un amenaçador llop de foc es va aparèixer als seus fills; aquests, atemorits, consultaren l’aparició al capellà del poble, que  alhora que els recordava  que “a sants i a minyons, no els prometis si no els dons”,  els va aconsellar que  fessin construir la capella promesa pel seu pare a la Verge.

No tenim dades de l’època de la primera fotografia que no pertany a l’Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya), i tampoc al Fons fotogràfic Salvany (Biblioteca de Catalunya), ens agradarà tenir noticia del seu autor a castellardiari@gmail.com



https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Pardines

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/search/searchterm/Pardines

L’ermita s’ha restaurat l’any 2008 i la marededéu del Roser torna a estar exposada a l’ermita, després d’haver estat més de 30 anys a l’església parroquial de Sant Esteve.



En la nostra visita a Pardines no ens n’havien parlat d’aquesta ermita de la Marededéu del Roser:

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/pardines-vall-de-ribes-racons-del.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/09/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/santa-magdalena-de-puigsac-fantasia.html

Amb totes les mesures que siguin necessàries, sortiu de casa i aprofiteu per conèixer Catalunya

dissabte, 12 de setembre de 2020

IN MEMORIAM DE LA MASIA DEL FORN DEL VIDRE I CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA. PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç que dóna informació de  la MASIA FORN DEL VIDRE I CAPELLA,  al terme de Palau-solità i Plegamans (VallèsOccidental),  situada a la carretera B-143de Palau-solità i Plegamans a Caldes.

Al Mapa dePatrimoni Cultural trobava :

És probable que la vil·la romana que es va situar a la vall de la riera de Caldes fos emplaçada a la masia del Forn del Vidre, segurament continuà essent habitada al llarg dels segles des de l'època romana i encara avui dia és present.

Segons la tradició popular, la masia del Forn del Vidre es construí al segle XIV amb les restes de antiga capella de Sant Joan Baptista.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)  l’advocació que tenia la capella i si fos possible alguna imatge en la aparegui encara com un edifici religiós.

Rebia un parell de fotografies , datades el  13-VIII-1983,  amb el següent peu informatiu, Capella  de Sant Joan Baptista, sense culte , al Forn del Vidre,  Palau-Solità i Plegamans, Vallès Occidental. 



Adossada al darrera de la part esquerra de la casa, es troben les restes d'una petita capella d'estil gòtic amb volta creuada, actualment està molt deteriorada i reformada, després d'haver-la allargat per a utilitzar-la com a magatzem d'estris agrícoles.


Tanmateix es conserva la part del sostre, format per dues voltes separades per un arc toral.

També cal destacar a un costat una petita porta, ara tapiada, que donava directament al camí Reial.

Durant molts anys, a la casa es fabricaven i venien ampolles de vidre i disposava d'un taller de bufat i fosa.

 Les restes de l'antic forn de vidre, construït amb pedra, sembla correspondre per tipologia als segles XIV i XV

Patrimoni Gencat – com és mal costum – dóna una informació incomplerta


dimecres, 9 de setembre de 2020

FONT PÚBLICA DE CAN SANTADIGNA. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 La Carme Pecanins Luna em feia arribar un dels seus treballs, en aquesta ocasió  un dibuix de la font pública de Can Santadigna ala confluència dels carrers Calàbria  /  Negociant, a la Garriga. 

Aquesta font fou construïda  seguint el projecte de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol , juntament amb una altra que hi ha al Passeig, per facilitar l'accés a la població a l'aigua potable, tot i que en aquell moment a moltes cases ja s'hi estava portant l'aigua per mitjà de canonades.

La font pública de Can Santadigna està formada per un cos central de base atalussada, flanquejat a banda i banda per una jardinera; a la part inferior, i adossats a la part frontal, hi ha el brollador i la pica. Els murs són de paredat de diverses mides. La decoració està feta a base de trencadís; al cos central, la combinació d'aquests elements dóna com a resultat una cara. Al perímetre superior de les jardineres hi ha una sanefa amb combinació de rajoletes blanques i blaves. A la zona del brollador, hi ha una barreja de trencadís que repeteix els colors anteriors. Coronant la font hi ha un fanal de ferro forjat, de línies sinuoses treballades a cop de fuet.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=32598

https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_Can_Santadigna

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Raspall-garriga-font-0250-02.jpg

http://www.cdh.lagarriga.cat/sites/default/files/treball_de_recerca/2016-06/Raspall%2C%20gresol%20d%27estils.pdf

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)  en va dissenyar algunes arreu del Vallès Oriental: 

https://fontsaigua.wordpress.com/2019/01/07/la-font-del-carrer-llorer-de-granollers/

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/09/font-del-lleo-caldes-de-montbui-valles.html

....

Si teniu interès en es treballs de  la Carme Pecanins Luna, sou pregats de fer-nos arribar un e.mail a castellardiari@gmail.com i li ho farem saber. 


dimarts, 8 de setembre de 2020

EL POU CALENT. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge del pou que està recolzat sobre la façana de la casa del carrer dels Banys, 27-29 de la Garriga.



Patrimoni Gencat esn diu que  consta d'una obertura tipus finestral i una font a la part inferior. La finestra és de llinda i brancals de pedra, l'accés al buit del pou està protegit per una reixa. A la llinda hi ha gravada la data 18/63 i esculpit l'escut de la Garriga: al centre les quatre barres, la corona de municipi i les palmes del martiri de Sant Esteve, patró de la vila. A la part inferior, hi ha el brollador de coure que surt d'un sòcol de marbre de perfil sinuós, porta la inscripció: POU CALENT. L'aigua es decanta a dins d'una pica amb reixa integrada a nivell del terra.

https://www.elrebostdelpoucalent.cat/ca/La-Font-del-Pou-Calent.html

https://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/la-garriga-reobre-el-pou-calent-del-carrer-dels-banys/

Malgrat  que a la llinda hi diu 1863, el pou és anterior, això ho confirma el fet  que en les sessions municipals del mes de gener de 1863 s'iniciaren una sèrie de tràmits i plets per determinar si l'ús que en feia el veïnat constituïa o no una servitud comunal.

L'any 1986 es va fer una restauració de la pedra, i es va col·locar un aplacat de pedra que emmarca el broc de sortida de l'aigua i també es va protegir la part posterior de la font.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de de  la restauració i si fos possible de l’autor de la Font.

la manca de dades,  fet “habitual”  en massa ocasions, malgrat que els aborígens n’estem ”resignats” , altrament no  haguéssim passat   la dictadura franquista,  ni la “democraciola” hereva,  sorprèn força,  perquè gràcies a la divulgació, aquesta mala praxis,  es vista per arreu com un més dels DEFECTES de la MARCA ESPAÑA

En qüestió de patrimoni no hi ha “obres menors”, hi ha OBRES BEN FETES i OBRES MAL FETES, i sempre, sempre, sempre, és just i necessari reconèixer la tasca d’aquells que les duen a terme.

El mateix Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), duia a terme dues fonts publiques a la Garriga, i la reforma de la Font del Lleó de Caldes  de Montbui, on col·laborava amb l’escultor  Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)



Si us interessa l’obra de la Carme Pecanins Luna, i voldríeu posar-vos en contacte amb ella, adreceu-nos un email a castellardiari@gmail.com