TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dimecres, 9 de maig de 2018

QUI VA SER L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ?. QUINA ÉS LA SEVA ADVOCACIÓ PRINCIPAL, LA PURISSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA, O SANT LLORENÇ?

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), davant de l’església parroquial de Guardiola del Berguedà. Seguim amb la seva particular ‘ Volta a Catalunya’ que cinc anys desprès de començar, assumeix ja a contracor que no podrà completar.


Patrimoni Gencat ens diu de l’Església parroquial de Guardiola del Berguedà, que identifica com ‘ De la Puríssima? ; construïda entre 1956 i 1959 per tal de dotar al municipi d'una nova església ja que l'antiga del monestir quedava massa lluny del nucli urbà. Es consagrà el 1959.
I en fa aquesta descripció; església de tres naus de planta basilical coronada per un absis central flanquejat per absidioles. Als peus de l'edifici, a la façana a ponent, trobem una torre campanar de planta quadrada. La coberta és a dues aigües amb teula àrab i el parament de carreus de pedra irregulars units amb morter.

L'entrada principal és un arc de mig punt amb arquivoltes en retranqueig amb columnes filiformes als muntants.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada


A l'exterior trobem arcs cecs i bandes llombardes, típic romànic. De fet es tracta d'una construcció neoromànica dins d'un moviment historicista fet després de la guerra civil*(1936- 1939).

*La dictadura franquista batejava amb aquesta nom ‘ guerra civil’, la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República. L’església, que va recolzar la sedició, la va qualificar com CRUZADA.

El Bisbat de Solsona, sembla que identifica aquest mateix edifici com l’Església de Sant Llorenç de Guardiola del Berguedà.
http://bisbatsolsona.cat/parroquies/guardiola-de-bergueda/

Ni un, Patrimoni Gencat, ni l’altre, el Bisbat de Solsona, identifiquen a l’autor d’aquest edifici, ho preguntarem a l’Ajuntament guardiola@diba.cat , i urbi et orbe a qualsevol persona i/o entitat que ens ho pugui aclarir.

Tampoc ens servia de gaire ajuda : http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0031406.xml

L’església estava tancada, i els bars oberts, aquesta sembla dissortadament la tònica que s’imposa arreu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 7 de maig de 2018

LA CASA DEL MESTRE DE SANT JAUME DE FRONTANYÀ, A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ SOBIRÀ, AIXOPLUGAVA TAMBÉ L’ESCOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?.

Retratava la casa ‘del Mestre’, que penso podia haver acollit l’escola de Sant Jaume de Frontanyà, abans de la dictadura franquista.


Reprodueixo de l’Enciclopèdia catalana; cap al segle XI la població de Sant Jaume de Frontanyà començà a augmentar, com ho demostra l’aparició de grups de cases o poblats, com els de les Lloberes, Cosp (actualment dins del municipi de les Llosses, amb l’església de Sant Julià de Cosp, sufragània de Sant Jaume de Frontanyà i ja existent el 1140), les Planes (ja esmentat al segle X), Corrubí (actualment dins les Llosses), Santa Eugènia i Montner (actualment Tubau). Tots aquests poblats tingueren una certa densitat demogràfica, ho confirma el fet que tots foren parròquies amb llur església; n'hi havia encara dues més, avui desaparegudes: Santa Magdalena de Malosa i l’anomenada Església Vella, al NW de Sant Jaume.

Les pestes del segle XIV feren minvar considerablement la població.

Al segle següent aquestes terres es veieren compromeses en les lluites dels remences, i al segle XVI les pestes i les lluites entre nyerros i cadells assolaren el poble i els territoris pròxims.

Al segle XVII s’inicià una recuperació demogràfica i al segle XVIII s’assolí el nivell de població més elevat, unes 800 persones, si bé tot seguit començà la recessió.

Als segles XIX i XX el fenomen del despoblament s’agreujà. Així es passà dels 427 habitants segons les dades del cens de l’any 1860 a 214 l’any 1900, 198 el 1930,.., tot el que fins aquí s’esmenta, atenen el fet que Sant Jaume de Frontanyà era, és i esperem que continuï, a Catalunya, reforça – si calia – la tesis de l’existència d’una escola pública que atenia a la quitxalla, en aquells anys cal estimar-la en un terç de la població, unes 70 persones.

Ens agradaria rebre la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , no sabia trobar l’email de l’Ajuntament de Sant Jaume de Frontanya, agrairé si teniu relació amb alguna persona del poble li feu arribar la nostra petició.

La Catalunya del 155 ho fa tot més difícil.

dissabte, 5 de maig de 2018

REFLEXIONS DES DEL PONT PINOS DE BAGA AL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) amb el Pont que duia al Cementiri – avui abandonat - , i que entre altres nom es coneix com , Pont del camp de la vila / Pont del molí / Pont de l'oratori, i que jo qualifico com Pont Pinós, atès el fet que s’aixecava quan aquesta Vila, sota el domini dels Pinós, rivalitzava a l’alta edat mitjana amb la ciutat de Berga.


Ens expliquen la història del pont medieval que ha rebut diferents noms al llarg de la seva història, que Mossèn Serra vilaró troba documentada per primera vegada l’any 1.335, aleshores se’l coneixia com pont del Molí, (Vilaró, 1989, vol II, p. 146), ens que diu que fou adobat ja que es descalçava, el 1355 s'havia enderrocat i el 1385 fou reparat. Aquest pont es trobava a sota del molí fariner, actual Baganense.

Els anys 1335, 1355, 1385 tenim notícies històriques d'adobs fets al pont del Molí.

En un document del 1342 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p 146) es diu que s'estava fent el pont de Sant Esteve (XCIII-14)

Al 1499 adobs al "pont del camp de la vila".

El 1592, 1752, 1756 notícies d'una capella en algun cap del pont (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, pp. 146; vol. III, pp. 72-73). La Mare de Déu del Pont era una imatge que hi havia a una fornícula del pont que hi ha al riu Bastareny (SERRA VILARÓ, 1930, vol. III, p. 313) i que Serra Vilaró va traslladar al Museu de Solsona però que no va documentar, motiu pel qual no sabem quina de les talles romàniques que hi ha a Solsona pot ser la del pont.

Així, al llarg dels segles , el pont que anomenem Pinós per aixecar-se en el període en que la població era seu de la cort de la Baronia, rebrà entre d’altres el noms següents : Pont del Camp de la Vila, o del Molí, o de l'Oratori, aquesta darrera accepció fonamentada per l’existència d’una talla romànica de la verge, que Serra Vilaró va traslladar al Museu Diocesà de Solsona a inicis del segle XX.

El pont Pinós sobre el Bastareny , és el de més envergadura dels que trobem al terme. El riu Bastareny, és un important afluent del Llobregat. Neix a 1077 metres a les fonts de l’Adou, també dites del Bastareny (terme municipal de Gisclareny, amb accés des de Bagà).

D’aquest magnífic pont medieval de dues arcades, que s’aixeca sobre el riu Bastareny, i que està situat a tocar de l'antic recinte emmurallat per sota de l'església de Sant Esteve, proporcionant l'accés al nucli des d'aquest vessant, trobem :

És construït amb carreus molt regulars de pedra a la base i que van perdent la regularitat en l'aparell a mesura que pugen les filades; els carreus dels arcs estan disposats a plec de llibre. Els dos arcs no són perfectament simètrics, essent l'aparell del més proper a la vila, més modern o reconstruït més tard que l'altre. A cada costat es recolza en el desnivell que forma el terreny en decreix cap a la llera del riu, mentre que al centre es recolza en un ample pilar de pedra que té forma triangular a banda i banda de la passarel•la del pont. Un d'aquests eixamplaments triangulars, el de la cara nord, alberga una capelleta en la que actualment hi ha una imatge d'una Dolorosa. El riu passa per sota d'un dels dos arcs, mentre que l'altre, el més proper a la vila, es troba sobre terreny ferm. Al costat d'aquest arc hi ha el desguàs de la fàbrica La Baganense i la de Ca l'Escriu, i es pot observar l'arrencada d'un possible tercer arc o ull del pont, visible des de l'hort del Capellà. Es tracta d'un pont refet en diferents èpoques, tal i com mostra el seu aparell. Té 22 metres de longitud total i 3 metres d'ample, una llum de l'arc sobre el riu de 8,5 metres i alçada des de l'aigua de 2,5 metres.

Ens queda feina a Bagà en qüestió de ponts : el de Terradelles, el de Patola o de Sant Joan de l’Avellanet, el del Riu Gréixer, el dels Soldats també sobre el riu Gréixer, el de l’estret de Malgrau,...

Bagà, sense cap dubte, està prop de Déu, i dissortadament MOLT, MOLT lluny de Barcelona.

Tingueu la previsió de portar el dipòsit sense ple, en aquestes poblacions, quedar-se sense combustible pot ser una tragèdia.

A Castellar del Vallès hi ha 8 estacions de servei. Quantes n’hi ha al Berguedà sobirà?.

Al Moianès, a tocar de Barcelona, fa més d’un any que en tancava una; encara recordo quan els serveis es pensaven per resoldre les necessitats de la població, ara, TOTHOM que vol ho veu, TOT, TOT, TOT, està plantejat amb el criteri de maximitzar beneficis, aquesta ‘mala praxis’ a Catalunya li costava recentment les Caixes d’Estalvi, i si reculem en el temps bona part del seu teixit industrial.


dilluns, 30 d’abril de 2018

GRANS PERSONES. VICENS ROURA UMBERT

Els camins del senyor són inescrutables, i tenia ocasió de fer petar la xerrada amb el Vicens Roura Umbert a l’edifici de l’Hospital Quironsalud Vallès, abans Clínica del Vallès, i encara en els primers anys Clínica l’Aliança.




M’explicava moltes coses, el Vicens té una excel·lent memòria:

Va néixer a Castellar del Vallès el 24 de març de 1937.

va anar a l’escola de les Dominiques de l’Anunciata que fins als 7 d’edat era mixta – recorda una monja a la que anomenaven – la germana petita, algú en recorda el nom i cognoms? -, per passar a la Escuela de Niños amb el mestre Pere Pla Reig fins l’any 1950, data en que es jubilava aquell gran pedagog, i es tancava la Escuela de Niños, des d’aleshores i fins al 14 anys va anar a las ESCUELAS NACIONALES , ara Emili Carles-Tolrà Amat.

Als 14 anys comença a treballar a cal Manyà, al carrer Major – era la persiana que hi ha al costat de la botiga d’Informàtica - , hi va passar prop de tres anys.

Passaria posteriorment a la Pedrera de Can Sallent que el seu pare Pere Roura Torra tenia arrendada, fins que es va incorporar al servei militar obligatori que feia a la caserna de l’Avinguda Icaria , Automobilisme.

A la tornada es va reincorporar a la Pedrera que gestionava aleshores Pioneer, on romandria fins l’any 1979, any en que traspassava el seu pare.

L’edifici de l’Avinguda de Sant Esteve – el més gran dels que fan pupil·latge de vehicles a Castellar del Vallès – el va fer aixecar el seu pare, que havia comprat els terrenys a l’Isidoro. Durant anys va ser l’únic edifici en aquell costat de l’aleshores Via Transversal.

En els primers anys feien transport de calç fins a Barcelona, i de carbó i/o sorra del Besós, de tornada a Castellar del Vallès, el carbó el consumia la fàbrica l’Estaca, cal Mangranero, i algunes fàbriques de Sabadell, la sorra anava adreçada a empreses constructores i/o distribuïdores de material.



Al traspassar el seu pare decideix transformar els locals per acollir vehicles, tant sota teulada, com sota cobert al pati posterior, en aquella data es dedicaven també a aquesta activitat el Manel de Cal Nastasi, el Bepa, , el Feliu Robira, ...

El Vicens recorda que el Tolrà va tenir una primera residencia al carrer de Sant Jaume, on actualment viu la Gisela Pou Valls (Castellar del Vallès, 7 de maig de 1959), i que el celler el llogava i/o comprava el Lluís Sans, i els seus fills, Joan, Miquel i Josep Sans Vila.

La Rabassada la va comprar el seu avi Josep Umbert Sors quan estava en fase de construcció, la va acabar, i la gestió la duia el seu oncle Joan Umbert Massaveu, gran aficionat al billar americà que va contribuir a posar de moda juntament amb el Josép Oriol Escardibul, que crearia la fàbrica Escardibul.

L’actual espai de la Plaça Calissó, el cedien a la Rabassada els Massaveu, que darrera del safareig tenien la fàbrica de sifons, gasoses i llimonetes; sembla però, que la cessió no es va documentar adequadament, i finalment aquell espai esdevindria bé públic.

La Rabassada l’adquiriria per 500.000 pessetes l’Urpi de Sabadell , i la faria funcionar un anys, fins que la demanda de terrenys per edificar i la pèrdua de l’espai de la Plaça Calissó, el feia decidir a construir els pisos que hi ha actualment en aquell indret.

Ens agradaria rebre imatges de tots els edificis que s’esmenten a castellardiari@gmail.com , i per descomptat agrairem infinitament que ens feu saber més dades de les persones que es citen, i i s’escau – que segur que sí – en quin errors de transcripció hem incorregut.

La història, Castellar del Vallès, Catalunya, us ho agrairan, i no cal dir-ho el Diari de Castellar del Vallès, farà esment de les vostres aportacions.

MONESTIR DE SANT LLORENÇ. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Monestir de Sant Llorenç, “la joia del patrimoni arquitectònic de Guardiola de Berguedà”. Segons la pàgina de l’ajuntament, on s’explica que està documentat des de l’any 898, el monestir acumulà importants propietats i riqueses a les actuals comarques del Berguedà i la Cerdanya i el 983 es consagrà la primera església. El conjunt no va parar de créixer i d’ampliar-se fins al segle XV; el 1428 el monestir es va veure greument afectat per un terratrèmol que ensorrà part de l’església i de les dependències monacals. A partir d’aleshores va caldre fer-hi obres i es van reduir molt les dependències del monestir i la mateixa església.


El 1592, l’abadia, immersa en una profunda crisi, ja que només comptava amb un monjo, fou convertida en prioritat i es vinculà al monestir barceloní de Sant Pau del Camp.

L’any 1855 l’església i el que quedava de les dependències monacals foren traspassades al bisbat de Solsona.
La restauració del monestir fou impulsada als anys setanta pel rector de Guardiola, Mn. Enric Bartrina i una colla de persones del poble; tot seguit, el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona es féu càrrec de les importants obres de restauració i de les campanyes arqueològiques que estan donant els seus fruits i recuperant un valuós patrimoni que té més de mil anys d’història.

La primera església era de grans proporcions, amb una planta rectangular i tres naus cobertes amb estructura de fusta que reposava sobre columnes; la porta principal era a la façana de llevant; al segle XI es van construir unes absidioles a ponent de les naus laterals, fet força excepcional. Al segle XII la coberta de fusta fou substituïda per una nova de pedra i es va construir una tribuna a la meitat de ponent de la nau central quedant dividida en dues plantes: la inferior, coberta amb volta d’aresta, que era utilitzada pels fidels, i la superior, destinada a la comunitat.

Les excavacions arqueològiques han tret a la llum part del claustre, l’hostatgeria i la bassa dels molins.

El 25 de juliol de 2008 es va celebrar l’acabament de les obres de restauració de l’església del Monestir de Sant Llorenç. La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona a partir de 1982, ha permès la recuperació del volum inicial de l’església i la contemplació de l’espai interior tal i com estava al segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central.

Esperem que en preguin bona nota els amics de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0

No trobava cap dada del indret on estava l’escola abans de la dictadura franquista, Guardiola en tenia segur, ja que el cens de 1930, recull que hi vivien 1.336 persones. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

MONUMENT A EUSEBI GÜELL I BACIGALUPI. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del ‘monument’ que la Pobla de Lillet, aixecava a la memòria de l’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) , patrimoni Gemat ens diu que es col·locava la primera pedra del seu monument commemoratiu el 25 de Juliol de 1924, i el 25 de Juliol de 1926 es va inaugurar, el ‘monument ‘ és un medalló amb la seva efígie, emmarcat en un conjunt de pedra constituït per un mur frontal, una placa explicativa, un estanyol, una font per beure, arbres i dos bancs. Tot plegat funciona com a monument i lloc d'estar i espai ornamental. Obra segons llegeixo a patrimoni Gencat de l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)


La societat Asland SA, primer Companyia General d'Asfalts i Pòrtland, la va fundar Eusebi Güell i Bacigalupi el 15 de juliol de 1901 a Barcelona, l’empresa va comprar les mines, pedreres i salts d'aigua necessaris per a la producció de ciment en general, i específicament el pòrtland. El nom Asland es deriva de les paraules Asfalt i Pòrtland.

A finals dels anys 20 produïa unes 300.000 tones anuals, i – la frase em sonava ‘rara - tenia llaços amb les companyies elèctriques.
Al llarg de la seva història aquesta empresa va explotar el sector del ciment des de les seves fàbriques de Castellar de n'Hug (la Fàbrica de Ciment Asland, actualment un museu, a la vora de la Pobla de Lillet),.., raó que explica aquest ‘monument’.

L’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), no va dedicar-se al tràfic d’essers humans – encara que aleshores aquesta ‘consideració’ alguns la negaven als negres -, si certament però, el seu pare Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona, 29 de novembre de 1872), i el seu sogre Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), I marquès de Comillas. Barcelona recentment retirava una estàtua seva de la via pública.

La modèstia del ‘monument’, afegida a la llunyania de Barcelona, permetran possiblement la seva conservació a l’ombra del pont gòtic.

dijous, 26 d’abril de 2018

75 ANYS DE L’ESCOLA NOCTURNA. FER GANXET, COSIR I FER MITJA

L’Escola Nocturna Femenina fou inaugurada el dia 20 de setembre de 1942 i començà a funcionar el 17 d’octubre del mateix any. La seva idea inicial era la resposta a una necessitat.

Eren temps de postguerra i la majoria de noies havien de deixar el col·legi als 14 anys per incorporar-se al món laboral. La finalitat era, doncs, complementar els estudis primaris, posar a 1′ abast, principalment de la classe treballadora, un mitjà per continuar la seva instrucció i elevar els nivells culturals i morals.

Per commemorar-ho com Il faut, demanava urbi et orbe imatges; mitjançant la Rosa Maria Riera Picanyol, en cedia la Maria Ramón i son les que ens serviran per il·lustrar el tema dels treballs de ganxet, cosir i fer mitja.


http://decalaixdesastre.blogspot.com.es/2012/02/punts-basics-de-ganxet.html

cosir : unir (dues o més peces de roba, de cuir, etc.), amb punts fets amb fil, cordill, o un altre filament passats mitjançant una agulla o un punxó.

Fer les costures (d'una peça de vestir, d'una vela, etc.).

Suturar

El punt de mitja és un mètode mil·lenari que s'utilitza per teixir amb llana, encara que poden utilitzar-se també d'altres materials com el fil de cotó. S'utilitzen les expressions fer mitja, labors de punt, teixit de llana, teixit a dues agulles (pel tipus especial que s'usa, denominat agulles de punt), tricot, o tricotat.

Fer punt de mitja consisteix a donar una sèrie de bagues (anomenades punts), unides entre elles de manera que constitueixin una malla.

Per al punt s'utilitzen, habitualment, dues llargues agulles amb les quals es condueix el fil de llana per donar forma a la baga. La grossor de les agulles determina la mida del punt i, amb ell, el tupit/atapeït de la malla o teixit resultant.



No us podeu perdre el Dinar de Germanor commemoratiu.