TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dissabte, 22 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SERÒS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem dinat al Restaurant Sant Angel – que no apareix al TripAdvisor, senyal inequívoca de la minsa presència del turisme a la zona - , i recollides les imatges de la façana de l’església parroquial de Santa Maria,i del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels, decidia donar per acabada la visita. El Casal palau dels Marquesos d'Aitona, o Palau dels Montcada, Palau dels Marquesos de Medinaceli, es troba en un tal estat d’abandó i incúria que em semblava inadequat recollir-ne imatges.

No havia trobat cap persona nascuda a Seròs, que em pogués explicar on eren les escoles públiques abans de la dictadura franquista, i pensava demanar-ne imatges i dades des d’aquesta publicació.

Em topava prop de l’edifici de l’Ajuntament amb la imatge del INS Seròs a la Plaça de les Escoles, retratava l’edifici, i constatava la dificultat de trobar algun seronenc / seronenca que em pugues donar dades de la seva història, ho demanaré a l’Ajuntament i alhora faig una crida a qualsevol persona i/o entitat que tingui informació perquè ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com . Volem saber quan es va fer i qui en va ser l’autor, per les característiques de l’edifici, intuïm que si més no el projecte és de l’època anterior a la dictadura franquista. Els edificis que s’aixecaven durant el franquisme, i la ‘democraciola’ que el succeïa, no podem amagar l’evidència de que l’educació i la cultura eren i son del tot alienes a l’ ideologia que sustentava aquell regim dictatorial.


Les Escoles Públiques, no acostumen – dissortadament – a ser considerades ‘edificis monumentals’, reiteraríem la nostra petició a l’Ajuntament d’Aitona,al de Soses, al de la Granja d’Escarp, al de Massalcoreig, al de Sudanell, al de Torres de Segre, al de Puigverd de Lleida,.., Artesa de Lleida, amb un edifici construït per l’arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951) a l’any 1913; llevat de la ciutat de Lleida, Montoliu, i potser Alguarire, pel que tenim coneixement Artesa de Lleida, és l’excepció de la norma a la comarca del Segrià, publicitant el valor patrimonial i històric de les seves escoles.


Escoles d'Aitona.


Escoles de Torres de Segre.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

Tots els lleidatans sou cridats a afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, en aquesta matèria no haurien de tenir cap importància les ideologies politiques, es tracta de recuperar la memòria històrica dels pares, dels padrins, i deixar les coses com havien d’haver estat sempre.

El Segrià, Lleida, Catalunya, i els vostres fills i nets us ho agrairan.

divendres, 21 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DEL MONESTIR DE SANTA MARIA D’ESCARP. MASSALCOREIG. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Reprodueixo del excel•lent treball del Joan-Ramon González Pérez, l’Isidro Puig Sanchís, i el Francesc Esteve Perendreu q.e.p.d : http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304195/393895

Agustí (Lluís) Altisent i Altisent (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004), monjo de Poblet, historiador i escriptor, ens explica:

Una granja cistercenca, segons la legislació i els costums primitius de l’orde, era una unitat agrària, satèl•lit del monestir a què pertanyia, dedicada a l’explotació dels conreus de les terres que tenia adscrites i de la ramaderia.
Al capdavant de cada granja hi havia un convers, el magister grangie, grangerius o grangiarius, que dirigia l’explotació i l’administrava, en contacte amb el cellarius o administrador del monestir, del qual depenia i al qual havia de retre comptes periòdicament.

A cada granja residia d’una manera habitual un destacament de conversos que, a les ordres del grangiarius, realitzaven, d’antuvi ells tots sols, el treball. [...] eren, doncs, unitats territorials separades geogràficament del monestir, però no autònomes, centrades en un edifici o edificis on hi havia, en principi, la casa on vivien els conversos, amb oratori, refetor, cuina, dormitori i cambra-calefactor.

A part d’aquest lloc d’habitació, els edificis de la granja (de vegades molt grans) eren, ordinàriament, el magatzem dels fruits i del gra, la quadra per als cavalls i les mules amb la pallera, i l’estable per al ramat.

Quan al topònim, sense descartar que procedeixi de un nom propi, apuntem – com en el cas d’Aitona – un possible antecedent ibèric, en la llengua que encara parlen el bascos [ malgrat els moltíssims entrebancs – per no posar paraules més gruixudes – que com al català li han posat i li posen des del que ells diuen ESTADO DE DERECHO ], la ubicació física a la dreta del Segre, s’anomenaria ‘eskuineko eskua’.

El monestir de Santa Maria d’Escarp és molt probablement un dels elements patrimonials més desconeguts del Baix Segre, tot i que el perfil del seu campanar continua sent un referent per als veïns i passavolants, així com la resta millor conservada de la vella construcció conventual, encara que la coberta ja està parcialment enderrocada. No hi ha dubte que l’oblit generalitzat del monestir cistercenc està motivat per dues raons: per una banda, el fet que continuï en diverses mans privades des que fou desamortitzat al segle XIX i, per l’altra, el nou pont sobre el Segre, que deixa el vell com un record marginal, juntament amb la corba marcada de la carretera que envoltava per l’oest i el sud la construcció cistercenca, la qual ara resta relativament allunyada de la nova variant que s’enfila recta cap al nou pont. Afegiré encara – a títol personal – que Santa Maria d’Escarp, el Segrià, Lleida,.. , de ben segur estan prop de Déu, però, molt, molt, molt lluny de Barcelona, oi?.


Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant del runam esfereïdor del Monestir de Santa Maria d’Escarp, situat a la dreta del Segre un xic abans de rebre les aigües del riu Cinca.

L’escut de la Granja d’Escarp honora aquesta casa avui quasi derruïda.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

No trobava cap esser humà a Massalcorig per a preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista amb 862 veïns en el darrer cens abans de la barbàrie feixista,està que n’0hi havia, oi?. Esperem rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.


dimarts, 18 de juliol de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.CASA JOSEP A. MASIP/ CASA PAGÈS. ARGENTONA. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava un edifici magnífic a la Plaça Ballot del que no en diu res el Mapa de Patrimoni d’Argentona :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009


En aquesta ocasió – els miracles existeixen – patrimoni Gencat ens explica que és obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922), i la descriu així ; edifici d'estil modernista, molt visible en el tractament de finestres, portes i arcs del porxo d'entrada. Aquests elements reprodueixen per la seva forma i per la distribució exagerada de l'obra vista a mode de motllures, les finestres i porten de les cases centreeuropees, concretament dels Països Baixos. Aquest recurs és molt emprat pels arquitectes del modernisme que, combinant l'obra vista i l'arrebossat de tons suaus propi de les cases mediterrànies, donen un caràcter molt propi al modernisme català.


No fa cap esment de la majòlica en la que es llegeix ‘ Patrona de Catalunya, pregueu per nosaltres ‘ .

El Josep Maria Espinàs Masip, net del promotor Alfons Masip, va publicar els seus records d’infantessa en aquesta casa : http://www.endrets.cat/text/243/la-casa-de-l-avi-massip-a-argentona-ca.html

El Valentí Pons Toujouse, i els amics de Pobles de Catalunya , donen també informació de la casa :

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/casa-josep-a-massip-can-pags

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2540

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

IN MEMORIAM DEL TRAMVIA ARGENTONA MATARÓ.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de aig de 1926 ) davant d’una unitat del tramvia que feia la ruta Argentona Mataró, en el que ell havia viatjat.


Antoni Gaillard i Cluchier, industrial químic resident a Montgat i estiuejant a Argentona, fou el seu promotor. Aquest, juntament amb l’enginyer Josep Jener, redactaren el primer projecte (1 de juliol de 1917).

Per Reial Ordre de 23 d’agost de 1919 s’aprovava el projecte amb algunes esmenes que recolliria el nou projecte de Gaudencio Zopetti.

Reprodueixo de : http://raco.cat/index.php/Fonts/article/viewFile/142743/334176

Aquest transport públic ferroviari entre Mataró i Argentona fou inaugurat el dia 27 de maig de l’any 1928, enmig d’una gran expectació.

Fins aquest dia la comunicació entre ambdues poblacions s’havia efectuat per mitjà de les tartanes d’en Xicu i d’en Suari, que aviat foren substituïdes per autobusos, això que representava una major comoditat i rapidesa per als estiuejants que les utilitzaven quasi diàriament, comportava però, un cost inaccessible pels nombrosos treballadors argentonins que s’havien de traslladar dues vegades al dia a les fàbriques de la veïna ciutat. L’aparició d’aquest nou mitjà de transport, molt més econòmic, va suposar per a ells la solució del problema.

El projecte tingué una llarga gestació i fou gràcies a la decidida intervenció del comerciant argentoní Eduard Fortí i Soler , alcalde d’Argentona del 1900 al 1927, i de l’industrial químic Antoni Gaillard i Cluchier –que ja havia participat en la implantació del servei del tramvia entre Montgat i Tiana– que a la fi , i no sense problemes, aconseguís arribar a bon terme.

Una Reial Ordre del 23 de maig de 1919 atorgava al Sr. Gaillard la concessió de la línia, però no fou fins al 3 d’agost de 1926 que quedà constituïda l’empresa “Tranvia de Mataró a Argentona” (TRANMASA).

Foren els seus socis fundadors, a més dels dits Gaillard i Fortí, els Srs. Rafel Carreras (mestre d’obres mataroní), Joaquim de Nadal i Ferrer, Albert Marchal i Matthis, Manuel Soler Anglada i Joan Estrada i Clerch (propietari del servei d’autobusos d’en Xico, que quedava absorbit per TRANMASA). El Sr. Eduard Fortí i Soler en fou el President.

El 13 de setembre d’aquell mateix any ja s’iniciaven les obres de la construcció viària, que tindria una extensió de 5.800 metres, 2.600 d’ells pel casc urbà de Mataró i d’Argentona (que comportaren enfrontaments entre la Companyia i l’Ajuntament mataroní), quedant establert el trajecte amb la sortida, a Mataró, al davant de l’estació de RENFE; seguia pels carrers Pinzón i Lepanto, s’introduïa pel centre de la ciutat fins a la plaça Santa Anna, pujava Riera amunt fins al carrer d’Argentona, seguia pel carrer d’Isern i el que avui és plaça de Granollers (on es trobava la seu de TRANMASA: oficines, cotxeres i central elèctrica) i ja sortia de la ciutat pel que avui és avinguda de Puig i Cadafalch. Seguia per la carretera de Mataró a Granollers fins al torrent de Vera, a partir del qual continuava per la carretera Vella, creuava la riera d’Argentona amb un pont propi, i tornava a ajuntar-se amb la general davant el que avui són els habitatges del MOPU, a l’entrada d’Argentona. Entrava al casc urbà argentoní per l’actual avinguda Puig i Cadafalch fi ns a la Plaça Nova, on a l’hivern hi tenia el final de trajecte.

A l’estiu seguia pel carrer de Bernat de Riudemeia, Josep Solé, i passeig del Baró de Viver, fins a l’Hotel Solé. Tot el trajecte era de via única, si bé existien dos apartadors (després tres), per tal de permetre l’encreuament dels cotxes.

Com hem dit de bon començament, el dia 27 de maig de 1928 s’estrenava aquesta nova línia ferroviària. L’acte inaugural tingué lloc a les onze el matí, en l’esplanada dels burots (avui plaça de Granollers) davant per davant de la
seu oficial de la Companyia, revestit de gran solemnitat. Hi assistiren, entre altres convidats, el Capità General de Catalunya (representat pel general Sagnier), el Governador Civil de Barcelona, el President de la Diputació de Barcelona, el Rector de la Universitat de Barcelona i les autoritats municipals de Mataró i d’Argentona. Els tres cotxes que entraven en servei foren beneïts pel rector de la Parròquia de Sant Josep.

Una gran gentada presencià la cerimònia i arrencà en forts aplaudiments quan els vehicles es posaren en marxa per portar les autoritats a Argentona on, a l’Hotel Solé, els fou servit un exquisit banquet. A la mateixa tarda, els tramvies inauguraven el servei públic, que es mantingué durant trenta anys.

Les causes de la seva desaparició foren diverses: l’envelliment del material i del traçat, la competència que representà el fet de posar-se cada dia més a l’abast del treballador l’adquisició de la motocicleta o l’automòbil; l’opinió pública que considerava els tramvies com vehicles lents, anacrònics i molestos; l’ interès de l’Ajuntament de Mataró en suprimir el trànsit del tramvia pel centre de la ciutat... El cop de gràcia definitiu, però, el donà la forta tempesta dels dies 8 i 9 d’octubre de 1965, que produí el desbordament de la riera d’Argentona, que s’endugué el pont que la creuava, i del torrent d’en Boada, que inundà les cotxeres i la central elèctrica. Fou la fi del Tramvia de Mataró a Argentona; no així de TRANMASA, que continuà encara durant uns anys oferint el transport públic de viatgers entre Mataró i Argentona, Mataró i Granollers i Mataró, Dosrius-Canyamàs i Mataró Òrrius, per la concessió que posseïa d’aquestes línies d’autobusos.

Us deixo un enllaç al ‘tramvia de Mataró’.
https://www.youtube.com/watch?v=gzYf58S8CuA

La visió de futur, no acostuma dissortadament a ser una ‘qualitat habitual’ en les persones que fan de la política la seva activitat ‘professional’oi?.

Es fa difícil d’entendre - sobretot als catalans - que Argentona no tingui un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

diumenge, 16 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’AJUNTAMENT VELL I ESCOLES PÚBLIQUES D’ARGENTONA, EL MARESME. CATALUNYA

Llegia a : http://www.raco.cat/index.php/Fonts/article/view/129210/269484

bernat de riudemeia, el cavaller i l'escola (1932-2008)
magnífic treball de l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970)

A Argentona, fins que es va posar en servei l’escola Bernat de Riudemeia, hi havia tres escoles diferenciades per sexes, dues per a nenes i una per a nens.

En l’edifici de l’actual ajuntament vell, al primer pis però totalment separades, hi havia l’escola de nenes de la Sra. Encarnació Sau i Santaló i la de nens del Sr. Francesc Burniol. I, encara, en el carrer Sant Julià, hi havia l’escola de nenes de les monges. Ens agradara rebre imatges i dades d'aquelles escoles a l'email coneixercatalunya@gmail.com

El consistori, en època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923- 1930), es va plantejar la possibilitat de construir una escola unitària, per a nens i nenes. Amb aquesta idea, l’ajuntament va contactar amb un prestigiós arquitecte de Barcelona, Jeroni Martorell i Terrats (1877- 1951).

De la casa anomenada el CAPITOL, que havia estat la Casa de la Vila, al carrer Gran, 61, ens diu patrimoni Gencat; edifici situat al carrer Major de la Vila. Per l'estructura i disposició de la teulada, el seu origen devia ser una masia important dins el terme. Molt reformada a l'interior, conserva la porta dovellada. A la façana, les finestres i motllures d'estil gòtic senzill són alineades a la construcció. També els arcs dels finestrals, més propis de construccions civils d'origen reial o eclesiàstic que comunal o consistorial, foren afegits a finals del segle XIX o principis del XX. També es va construir una balconada. Les finestres estan decorades amb vitralls de colors que reprodueixen escuts heràldics.


Fotografia de A. Vilardell que suposem pels models del vehicles dels anys 60/70 del segle XX.

Cap dada del seu ús com escola, donem absoluta credibilitat a l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970) , i aixequem acta – una vegada més – de l’oblit ‘intencionat’ dels edificis que aixoplugaven les escoles abans de la dictadura franquista.

dimarts, 11 de juliol de 2017

INDRETS QUE NO VAIG VEURE EN LA MEVA DARRERA VISITA A CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a l’enciclopèdia de Catalana:

Prop del pantà de Camarasa , a l’W de Fontllonga, hi ha la capella romànica de Sant Bernabé, dita popularment de Sant Marrambeu. En ruïnes, la nau té la volta esfondrada i l’absis és esberlat; conserva la porta a migdia.

L’església de Santa Maria de la Maçana depengué durant molts anys de la parròquia de Fontllonga.
http://www.cel.cat/webcami/rutes/noguera/archius/folleto%20macana.pdf
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Maria_de_la_Ma%C3%A7ana_(Camarasa).jpg

L’església parroquial de Figuerola de Meià és dedicada a santa Eulàlia.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7560

Al NE de Figuerola hi ha el santuari de Sant Joan Baptista, sobre un esperó (752 m) de la serra de Sant Mamet, i al N el de Santa Margarida, vora el camí de Sant Oïsme a Peralba. Ambdós santuaris estan en ruïnes però d’aquest darrer en resta una part de l’absis i del mur de migdia.

l’església parroquial de Sant Salvador d’Oroners, vora les cases més alzinades del poble; romànica i modificada posteriorment, és d’una nau, la qual té la volta esfondrada, i conserva també l’absis semicircular. Fins el 1783 l’església depengué de la de Sant Pere d’Àger
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

En un repeu de la cinglera que domina el despoblat d’Oroners hi ha el santuari troglodític de la Mare de Déu del Remei; és romànic i té un absis amb arcuacions i bandes llombardes.
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

Al NW d’Oroners, a la dreta del Riu Fred i dins la vall d’Àger, hi ha el llogaret de Sant Just. La seva església de Sant Just depengué de l’abadia de Sant Pere d’Àger des del 1048 fins al 1783. Actualment depèn de la parròquia de la Régola, del municipi d’Àger.
http://3.bp.blogspot.com/_zZDZ5RFMIdo/Snr6dQQFYXI/AAAAAAAAE-0/KSykdwsW24Q/s1600-h/oroners+i+sant+just2+001.jpg

El lloc de l’Ametlla i el de Montaspre (el castell, l’església i l’antic vilatge són situats al NW del poble), fou adquirit per l’abat Hug de Sant Pere d’Àger a Ramon Cortit el 1133 per 37 000 sous. A partir d’aleshores el lloc restà vinculat a la susdita abadia, que en detingué la senyoria; així, l’església de Santa Maria de l’Ametlla, amb la de Sant Miquel de Montaspre (dit a vegades Aspremont) és citada en la butlla d’Alexandre III que confirma les possessions del monestir. Ambdues esglésies apareixen entre les possessions de l’abadia el 1373, el 1648 i el 1806.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22176
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=2809

Al despoblat de Rúbies, situat sota el Sentinella, hi ha l’església de Santa Maria de Rúbies, romànica i modificada, d’una nau i un absis semicircular amb arcuacions llombardes que fou sobrealçat posteriorment.
http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-santa-maria-de-rubies-camarasa-noguera/

A l’entrada del pas dels Terradets hi ha el lloc pintoresc de la font de les Bagasses. La capella de Sant Quirze de la Capallera, que resta en ruïnes, és també dins les terres d’aquest enclavament.

La cultura catalana és des de 1714 de ‘peatge’ , de vegades es paga/pagava amb sang, i les més en forma de ‘paries’, ja en diners, ja en la cessió de productes molt per sota del preu de mercat. Amb l’adveniment de la ‘democraciola’ no s’han produït canvis, bé, els afusellaments al Camp de la Bota, que es perllongaven fins ben entrada la dècada dels 50 del segle XX, de moment no s’han tornat a repetir.

Imagino que algun lector/a haurà tingut el goig de ‘veure’ algun d’aquest indrets, i fins els ha retratat, el convido a fer-nos arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut” és una de les tasques que Camarasa ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la cúpula pelada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE L'ARGENTERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havia publicat un post relatiu a l’església parroquial de Nostra Senyora del Remei de l’Argentera, que s’ha d’incloure ara a la llista d’edificis enrunats al terme de Vilanova de Meià :

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI D’ARGENTERA A LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lesglesia-de-nostra.html

CASTELL DE MEIÀ
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1995

CASTELL D'ORENGA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1997

CASTELL DE L'ARGENTERA O DE TANCALAPORTA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1998

CASTELL DE PERALBA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30953

CASTELL DE CABRERA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30952

CASA FORTA DE VALLFARINES
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30954


CASA FORTA DE ROCASPANA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30984

CASTELL DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30955

SANT SADURNÍ DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30992

SANTA CECÍLIA DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30994

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA VANSA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22405

SANTA MAGDALENA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/09/santa-magdalena-de-peralba-vilanova-de.html

Hauríem d’afegir aquí els edificis que aixoplugaven els estudis/escoles abans de la dictadura franquista, que no tenen- dissortadament – la condició de ‘monuments’

IN MEMORIAM DE L’ESTUDI DE SANTA MARIA DE MEIÀ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lestudi-de-santa-maria.html

IN MEMORIAM DELS ESTUDIS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-dels-estudis-anteriors-la.html

Sembla innecessari insistir en que cal fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut”, i que sens dubte aquesta és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

Llegia en relació a l’església de la Mare de Dèu del Carme d’argentera a patrimoni Gencat que L'església degué ser construïda al segle XVII o XVIII, quan el senyor jurisdiccional del terme va deixar d'habitar l'antic castell de Tancalaporta i es va construir una nova residència al mig de les seves possessions. En un principi estava dedicada a la Verge del Roser. A la llinda de la porta de la façana de ponent hi ha la data 1825, que correspon a una reforma i ampliació de l'església.

Quan a la descripció – quasi telegràfica – ens diu ; edifici d'una nau amb dos trams de volta de canó i sagristia afegida al lateral de migjorn que té una espitllera. La nova façana principal té una porta amb cèrcol de pedra i arc rebaixat, amb dues finestretes espitllerades amb arc de mig punt i una petita espadanya sobre la testera que està rematada amb lloses de pedra. La coberta és de dues vessants i la sagristia és de rajol arrebossat.


Fotografia de l’Isidre blanc. 18 abril 2016

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , si les tenen, imatges del interior d’aquesta església.

El gentilici dels nascuts a l’Argentera a la comarca del Camp jussà de Tarragona és argenterenc, argenterenca, malgrat que aquesta Argentera no té la consideració de municipi des de fa segles; havia format part de la Baronia de la Vansa, i ara del municipi de Vilanova de Meià que té una superfície de 105,2 km² i nomes 414 habitants de dret a darreries de 2016, defenso que tenen dret a mantenir el seu gentilici, i no el de vilanoví, vilanovina que correspon únicament a la població de Vilanova de Meià.