TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dilluns, 18 de juny de 2018

El Manuel Navas Ortiz i la Pellofa de Valldeperes

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/05/la-misteriosa-pellofa-de-valldeperes.html
El Manel Navas Ortiz va ser membre de l’Arxiu de Cardona, i sentia passió pels Cardona.

Recordo l’alegria que va tenir en poder fer-se amb la pellofa de Valldeperes que veure-ho a la fotrografia


Als Països Catalans, plom o peça de metall que servia en les catedrals per a pagar els canonges les hores de cor.

Eren generalment de llautó i menys sovint de llauna, marcades d’una sola cara, per la primor del metall, amb lletres o símbols d’identificació i marques de valor (en sous i diners). El seu ús, conegut almenys des del segle XV, es generalitzà en alguns moments com a moneda local a conseqüència de la manca de diners i malles de les encunyacions oficials (a Vic el 1470 i poc després a Manresa; a Perpinyà al començament del segle XVII). A Mallorca són generalment de plom i tenen anvers i revers, fabricades amb motlles i metall fos

https://es.wikipedia.org/wiki/Pellofa
https://www.todocoleccion.net/monedas-locales/moneda-pellofa-girona-gerona-original-alj43~x56799767
https://www.milanuncios.com/monedas-de-coleccion/pellofa-3-r-olot-1937-262464154.htm
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-LA-SEU-PALLOFE-PELLOFA-2S-SOLS-VAR-2-BASE-PLATE-/400798922829
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-MEREAU-PALLOFE-PELLOFA-LA-SEU-CONTREMARQUE-S-/400986454164
https://www.todocoleccion.net/monedas-locales/lote-6-monedas-pellofa-girona-gerona-original-a6~x56571054
https://www.ebay.es/itm/AMN-NECESSITE-ESPAGNE-BARCELONE-MEREAU-PALLOFE-PELLOFA-LA-SEU-/400986453786
https://www.ebay.es/itm/PELLOFA-DE-RIPOLL-CRU-2046-/122826692137
https://www.todocoleccion.net/monedas-medievales-cataluna-aragon/pellofa-olot-incusa-laton-catalogo-crusafont-1897-mbc-mc5~x49075900
http://www.museunacional.cat/en/pellofa
https://numismaticaborras.com/4977-pellofa-.html
https://www.sixbid.com/browse.html?auction=3227&page=4

A la imatge el Director del Museu Arxiu de Poblet i el Manuel Navas Ortiz.

N’hi havia per arreu a Catalunya.

divendres, 15 de juny de 2018

IN MEMORIAM. TORREBONICA I LES SEVES CAPELLES. TERRASSA.

Llegia a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/05/masia-de-can-viver-de-torrebonica-la.html

Al llarg del segle XVII s’hi afegí, també, una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que va ser beneïda l’any 1722.


La Capella va agafar molta popularitat, i a la santa Missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos, aquest fet va fer que la parròquia de Sant Julià se’n ressentís i el bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 - 1730) hagués de recordar, l’any 1726, a la família Sala que, si continuava aquest costum, solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de missa.
La façana de la capella hi havia un escut, on es veia esculpida una mà esquerra que aguantava un ramell de cinc maduixes; escut que quedà complementat amb el nom de SALA

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/iglesia-del-sanatorio-torrebonica?tmpl=%2Fsystem%2Fapp%2Ftemplates%2Fprint%2F&showPrintDialog=1

L’any 1930 es beneïa la nova capella dedicada aquesta vegada a la Mare de Déu de Montserrat


A Castellar del Vallès, el conflicte entre el rector de l’església de Sant Esteve – ja instal·lada a l’actual ubicació – i la capella de Sant Pere va acabar també al Bisbat.

No li han calgut ajuts externs a l’església catòlica per arribar fins aquest tristíssim present, oi?

dissabte, 9 de juny de 2018

IN MEMORIAM. SANT MIQUEL DE GONTERES. VILADECAVALLS/TERRASSA . VALLÈS OCCIDENTAL.

Havíem de trobar-nos a mig matí amb uns amics a Vacarisses, feia temps i em desviava fins a la urbanització dita de Sant Miquel de Gonteres, volia retratar l’església dedicada a l’Arcàngel, avui poca gent o potser ningú en aquesta urbanització que es va començar a formar als anys 60 del segle XX, sabria donar-me’n raó.


El fet que l’estació del ferrocarril Sant Miquel de Gonteres- Viladecavalls, estigui en els terrenys de la masia de Can Gonteres, va facilitar la construcció de cases i pisos com a segones residències.

A la dècada dels 80, la urbanització es va legalitzar, i s’hi van habilitar els serveis bàsics.
Viladecavalls tenia més esglésies, SANTA MARIA DE TOUDELL , I SANT MIQUELL DE TOUDELL, SANT MARTÍ DE SORBET, CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL, ..

El topònim ‘oficial’ és Gonteres, pel que fa al seu origen però, hom pensa que tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.


Del indret han desaparegut les ‘digitalis purpurea’ , com els catòlics practicants; ni Othar, el cavall d’Àtila aconseguia un nivell de destrucció tant ‘perfecte’ com el que s’assolia en els llarguíssims anys de la dictadura franquista, i la posterior ‘democraciola’ que presumeix amb la boca plena d’haver tancat a la presó als millors fills de Catalunya.


Que ningú tregui conclusions equivocades, Déu no ha marxat de Gonteres, ni d’enlloc, escolteu amb atenció el que diu aquella cançó tant nostrada.


dimarts, 5 de juny de 2018

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI ‘DESCENDENT’ D’AMER- LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava un edifici que identifico com la Capella del Sant Crist del cementiri d’Amer, a la comarca de la Selva.


No trobava cap dada del seu autor, ja us puc afirmar però, que no va ser l’ arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), que en un espai similar creava el magnífic fossar de Cardedeu.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol creava un fossar ‘ascendent’ en el que hi ha per alguns un cert plantejament teològic , ‘camí del cel’; ben al contrari el fossar d’Amer es plantejava en sentit ‘ descendent’, i vull pensar queno hi havia cap plantejament teològic.


Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades de l’autor

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=amer&page=3

diumenge, 3 de juny de 2018

SANTUARI DE LA MARE DE DEU DE LA LLET. EL FAR. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA, CATALUNYA

Seguíem fent etapes d’aquesta infinita Volta a Catalunya que començava fa més de cinc anys el Josep Olivé Escarré, ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de1926); al mati havíem vist el Far des de Sant Martí Sacalm, i a la tarda, invertíem el punt de vista, veiem Sant Martí Sacam des del Far, i al fons a la dreta les aigües fosques del pantà que a la dècada dels 60 del segle XX, s’enduia la vida d’aquest racó de món. Els pantans els faci un sàtrapa, o els faci un demòcrata, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, inunden les MILLORS TERRES, i foragiten la vida humana.
El Far pertany a la comarca natural del Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin a la Selva, i a la província de Girona.



Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.

Segons la llegenda, el Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s'aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.

Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.

L'any 1332 algun fidel o el rector de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a l'altar de la màrtir Santa Fe. Les indulgències eren molt apreciades, el Santuari podia oferir el guany de quatre-cents vuitanta dies d'indulgència per cada un dels actes i festes esmentades en la butlla.

La documentació del far dóna moltes notícies d'obres fetes a partir del 1601 com uns bancs el 1607, les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638. Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.

El segle XVII fou molt important tant per l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan del segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.

L'església patí diverses renovacions entre el 1580 i el1590.

El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari ja que es va iniciar l'estancament progressiu d'aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe de Vic, Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment ( Barcelona, 1670 — Vic, Osona, 1744 ) de què les parròquies de la vall d'Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.

Malgrat tot, els llibres de l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654. Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla.

Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.

La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que li fan costat.

Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral·lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.

Durant el segle XX es renovà la decoració de l'altar i l'antic cambril entorn el 1922.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats ep, general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es destruí bona part d l'antic altar i paraments de l'església, uns fidels però , salvaren la imatge de Santa Maria, en l’advocació de la Mare de Déu de la Llet, del segle XV. En aquesta s'hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.

L’any 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment, arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.

Patrimoni Gencat ens diu que El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d'una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d’altitud. Aquesta cinglera, és una de les més impressionants de Catalunya i delimita la subcomarca de Collsacabra de la regió de les Guilleries i de la vall d'Hostoles.


Per tal de realitzar un anàlisis rigorós i detallat sobre el Santuari, aquest l'estructurarem en cinc parts: en primer lloc, tenim l'edifici de l'església pròpiament. L'església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular d'uns divuit metres de fondària per uns quatre d'amplada, cosa que la fa desproporcionadament fonda. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, els quals no estan disposats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.


A uns tres quarts de la seva longitud, s'obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals. El de la banda esquerra, que corresponia a l'antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d'enfront, que es comunica per una porta amb l'hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l'arrencada de la volta de l'església en la seva part superior.

L'església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d'edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre.

L'església guarda l'orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant.


El rellotge de sol, ens convida a pregar a la Mare de Déu, totes les hores de la nostra vida

La façana de l'església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada, sobre seu en la qual per donació d'uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l'ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns pilonets acabats amb boles.

El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. Degut a això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un terradet a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps.

En tercer lloc tenim l'hostatgeria i els edificis annexos o adossats. També té una gran importància en la història del Far la casa o conjunt d'edificacions que envolten l'església i que han servit per allotjar els beneficiats i capellans custodis, la família dels ermitans i per atendre els hostes i pelegrins que durant segles han acudit al Far.

Dels cossos d'edificació que fan costat a l'església el de la banda dreta o de migdia fou construït el 1826, i el de la banda esquerra o de tramuntana es féu el 1860.

Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l'edificació actual de l'hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; i és que cada segle hi ha deixat la seva petjada i ha bastit una part del casal segons les necessitats o possibilitats del moment. L'hostatgeria actual que podem contemplar avui en dia s'ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l'església.

Exemptes a l'església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l'església. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d'arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, aquesta està presidida per una reproducció de la Mare de Déu ubicada en una petita obertura rectangular emmarcada amb llinda i muntants de pedra. Aquesta petita capella rep una gran afluència de devots els quals acompanyen les seves pregàries amb la crema de ciris i llantions.


Adossada a la capella trobem una petita estela commemorativa que els Amics del Far dediquen especialment a Mossèn Cinto Verdaguer.

Finalment cal fer aturada en l'emblema o símbol del Santuari com és la imatge de la Mare de Déu del Far. Es tracta d'una imatge d'alabastre de poc més d'un metre d'alçada, exactament 105 cm, que és una de les millors icones marianes que es conserven del final del període gòtic.

La relativa escassetat d'imatges d'aquest període no permet altra cosa que datar-la entre mitjan segle XV i el final del mateix segle.

Santa Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una abundant i espessa cabellera daurada. La Verge va vestida amb una túnica cenyida molt amunt amb una corretja o cinyell que es corda al mig del pit, amb un extrem que li davalla pel davant, per bé que el mantell l'oculta. Per la seva banda l'Infant està assegut a la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant, que està assegut, vestit totalment amb una túnica. És un infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la funció vital de mamar.


En l'actualitat el Santuari del Far rep una gran afluència de visitants en format de devots, curiosos, creients, turistes,.., que l'ha convertit en un emplaçament d'interès turístic. Per tal de donar cabuda i satisfer les necessitats d'aquesta gran afluència de públic, pels voltants s'han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries que van des de barbacoes, passant per lavabos i fins arribar a bancs i zones de pícnic.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels autors de les reformes, si mes no les dutes a terme al segle XX, quan es normalitzaven els permisos i/o llicències d’obres.

En la tornada ens topàvem amb una tempesta majúscula.

dissabte, 2 de juny de 2018

IN MEMORIAM DE COMAJOAN I SANT GIL. SANT LLORENÇ DOSMUNTS SUFRAGÀNIA DE SANT ANDREU DE PRUIT. RUPIT I PRUIT. OSONA. CATALUNYA

Fa mal de cor veure la masies orfes de vida com la de Comajoan a l’antic terme de Pruit, avui Rupit i Pruit, a la comarca d’Osona, amb la seva capella advocada a Sant Gil, en terreny de la sufragània de Sant Llorenç Dosmunts, de la parroquia de Sant Andreu de Pruit.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Patrimoni Gencat ens diu de la capella; edifici de planta rectangular coberta a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. No té absis. A la part esquerra s'hi ha adossat un cos annex coberta a una vessant. Un campanaret d'espadanya amb campana, corona la façana, que presenta un portal rectangular amb llinda datada i una finestra al damunt. A la part baixa de la façana, als angles, hi ha uns sòcols motllurats. És construïda amb pedra sense polir unida amb calç i en alguns sectors arrebossada, les cantoneres són de pedra picada i el campanar també.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Situada sota el cingle d'Aiats i a pocs metres del mas Comajoan. Pertany a l'antiga parròquia de Sant Andreu de Pruit.

A la llinda de la porta d'entrada hi ha la data 1756.

https://1.bp.blogspot.com/-46UlDnhq0ac/VfbUIOkzXHI/AAAAAAAAjhY/x9eZge55y4Q/s1600/gil%2Bcomajoan%2B2.jpg

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=

https://www.yumpu.com/es/document/view/13426339/catalegs-masies-i-cases-rurals-ajuntament-de-rupit-i-pruit

Com em deia el propietari del Colomer, potser si que antigament vivia massa gent al camp, ara però, ens hem passat de voltes.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1297 ànimes, i es tancava l’exercici 2017 ‘ AÑO TRIUNFAL’ si ens hem de creure al govern del PP, amb 281 veins censats. Una pèrdua del 78,33, del tot inexplicable.

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE LA TORRE DE LES VILES AL TERME DE PRUIT A LA COMARC D’OSONA?.

Superàvem el diluvi universal que ens queia en el recorregut entre el Santuari del Far i Rupit, un xic més enllà no havia plogut gens i m’aturava a retratar aquesta torre – d’autor desconegut – que forma part del patrimoni de les Viles i per les característiques constructives es pot datar com un edifici del segle XIX o de principis del XX.


Patrimoni Gencat
ens diu; Torre de planta quadrada coberta a quatre vessants amb una torreta al centre, de secció quadrada i coberta a quatre vessants. Al centre de la façana, que mira vers la carretera d'Olot, s'eleva un capcer triangular, al davant del portal hi ha una balustrada a la qual s'accedeix mitjançant uns graons de pedra. Les obertures són de forma rectangular. Consta de planta baixa i dos pisos, els quals són marcats amb impostes de totxo. A la part posterior hi ha tres portals d'arc de mig punt. És construïda en lleves de pedra sense polir, totxo, ciment i els teulats són decorats amb fusta.

Els propietaris de les Viles conserven documentació des del segle XII; aquest conjunt de cases arribà a tenir nou masoveries. Els llinatges de les Viles unificades seguí sense interrupció d'hereu a hereu fins el 1860, moment en què la pubilla del mas va contraure matrimoni amb Marià Bojons de Sala i de Tortadès, a la mort del qual la viuda es casà amb Joan Fatjó i Borrell. Així es va perdre temporalment el cognom del llinatge fins que l'any 1949 en motiu del Centenari de Balmes, que va morir a la casa Bojons de Vic, el general Franco s'instal·là en aquesta casa i concedí el privilegi a la família de poder ostentar, en el seu cognom, el nom compost de Viles-Fatjó.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor de les Viles, això de que ‘desconegut’ sigui no tant sols el MILLOR, sinó l’ÚNIC en amplies zones de Catalunya, costa d’empassar, tant o més que a data d’avui no s’hagi localitat encara al M.Rajoy que sortia als papers del Barcenas, oi?.