SANT CRISTÒFOL DE LA FRATERNITAT DEL " SAGRAT COR DE JESÚS " . FOGARS DE MONTCLÚS. EL MONTSENY SOBIRÀ.

 

Tornava a Sant Cristòfol de Fogars de Montclús,  en aquesta ocasió en la bona companyia del Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero, advertia molts canvis en aquell indret que acull avui   a la FRATERNITAT "SAGRAT COR DE JESÚS"

https://www.comunitacenacolo.it/es/index.php?option=com_content&view=article&id=191

 

Escriuen el Manuel Anglada i Bayés (1925-1999)  i l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1834501.xml

L’edifici és d’una nau de planta rectangular amb absis semicircular i orientat al nord, amb moltes modificacions i additaments posteriors; les capelles laterals són d’origen gòtic. L’arrencada de l’absis no es diferencia clarament respecte de la nau, per la qual cosa sembla que es va capgirar amb una orientació transversal a l’edifici primitiu romànic. No es veuen elements sencers romànics. Per la part exterior, l’absis és llis i té dues finestres no genuïnes, obertes amb posterioritat. L’aparell vist de l’absis és disposat en filades de carreus força ben col·locats, però de dimensions irregulars. 

A l’interior està totalment enguixat i decorat de nou

Dins de l’església de Sant Cristòfol de Fogars de Montclús es conserva una pica baptismal d’època romànica molt simple, tallada en un bloc de pedra granítica. Té forma acampanada, del tipus corrent d’immersió, que es recolza directament a terra; a la base hi ha un forat petit per on s’escolava l’aigua. No presenta cap tipus de decoració.

 

Antiga pica baptismal romànica. Fotografia de Concepció Peig Ginebreda ( 1953 )

Les mides són 69’5 cm d’alçada i 94 cm de diàmetre exterior, el gruix de la pedra és de 9’5 cm en les parets laterals. El forat del fons té 4’5 cm de diàmetre. La base fa 56 cm de diàmetre exterior. Presenta un bon estat de conservació, tan sols té una mica escapçats els cantons de la part superior.

La talla de la pica és tosca però regular i les proporcions són més grans que les d’altres exemplars conservats a Catalunya. La tipologia d’aquesta pica baptismal abraça un període de temps molt ample que va des del final del segle IX(*) fins al segle XIII(*). A Catalunya es conserven bastants exemplars d’aquest tipus, sobretot en parròquies rurals o centres allunyats dels nuclis artístics actius. De moment no hi ha cap estudi seriós que les hagi classificat per mides, formes, etc. Així, dins aquesta aparent uniformitat, la datació és incerta.

 

Documentalment es demostra l’existència de dues esglésies romàniques a Fogars(*), ja que consta que l’any 1144 es va consagrar una nova església. Hi ha més possibilitats que aquesta referència correspongui a l’última església, per les mides i la forma acampanada tan pronunciada, que l’allunyen dels exemplars conservats del segle X

Quan retratava l’església, pensava que justament aquí i ara, té tota la vigència l’advocació del “ portador del Crist “,  m’ho confirmava  la xerrada amb alguna de les persones que formen part de la Comunitat, que m’informaven del camí força descurat, per accedir  a les antigues escoles, cosa que faria més tard. 

El camí certament descurat, i l’equipament pantalons d’estiu, farien que m’hi deixes literalment la pell, per retratar l’escola de Fogars. Pagava gustosament amb la meva sang aquesta troballa, imagino que la meva esposa no estarà tant contenta quan vegi les taques, oi?.

Al matí no ens havien permès retratar Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix, on es fan obres, l’argument “ es propietat privada” quan es parla de patrimoni monumental, no em sembla adequat. Marc 12:17, reproduïa una paraules de Jesús de Nazaret;  al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Trobava la noticia del traspàs del Joaquim Cordomi Guinart, ( 1929 + 19-12-2014)  que l’any 1980 emprengué la restauració de Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix amb l'assessorament de la Generalitat de Catalunya.

Us deixo un enllaç molt interessant de l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)

http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/4.pdf

El Montseny és un indret ple d’encís amb una capacitat limitada  - com tot en aquest món - , llàstima que siguin “ les autoritats” les que tinguin que “regular”  l’accés.

PONT DE SANT SEBASTIÀ. SANT FELU DE PALLEROLS. LA GARROTXA

 

 Trobava una fotografia que penjava  el Felip Hontoria Collell, Pont romà de Sant Sebastià. Qui no havia provat la xocolata de Can Casas?

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=36919

Patrimoni Gencat el descriu com ; Pont d'un sol arc ,  que està fet tot de pedra,   té una lleugera esquena d'ase i amb baranes. Passa per sobre el riu Brugent, afluent per l'esquerra del riu Ter.

 

Fotografia de C.I.C. - cic@elmoianes.net, web personal: elmoianes

Trobo encertat el qualificatiu romànic, i fins trobaria  correcte el de medieval, romà en canvi, no em fa patxoca

A Sant Sebastià se li aixecàvem capelles i ermites amb caràcter votiu, per la seva intercessió en els episodis de pesta i altres pandèmies.

Amb la Covid.19 potser fora assenyat tornar a confiar – també – en la intercessió de Sant Sebastià, oi?.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ARISTOT. EL PONT DE BAR. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

 

 

En aquesta ocasió , m’enviava una fotografia de l’edifici que havia aixoplugat l’escola pública d’ Aristot (Arestothe), avui una entitat de població del terme municipal del Pont de Bar,  que fou municipi independent fins a l'any 1970 quan s'agregà a Toloriu, com a precursor de l'actual municipi del Pont de Bar.

El poble se situa al cim d'un turó que domina la vall del riu Segre.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear ens diu;  d’etimologia  incerta. En l'Acta constitució de l’església de la  Seu d’Urgell, apareix escrit Arestote. Segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) Est. 86, ve del basc Areiste ote, ‘esbarzer de l'alzinar’. 

La recerca dels edificis escolars anteriors i coetanis a la dictadura franquista és una tasca gegantina, està clar que a Catalunya el tema de l’educació s’havia considerat d’extrema importància, tant en l’àmbit civil, com des de l’Església catòlica.  El mot “ escolà “ té en la llengua catalana  - que ens consta és agradable a les orelles del bon Déu -  un doble significat, el que ajuda al prevere en els oficis religiosos, i el que va a escola.

Us preguem – de genolls si cal – que recolliu imatges dels edificis que aixoplugaven les escoles on anaven els vostres rebesavis, besavis, avis i pares, als vostres fills, nets, besnéts i rebesnéts els farà molta il·lusió tenir aquesta informació.    Esperem les vostres imatges i dades a coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

CASA ALBERT BONAMUSA AULEDA. CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL. “ TERRITORI RASPALL”

 

El Juan Navazo Montero s’arribava fins a Cardedeu, i  recollia algunes imatges interessants:

https://www.gnomonica.cat/bd_detall.php?numero=438&fbclid=IwAR2xL0Ai0KVmzNYdroIaahnKTvxRnAoa4QfD6LvEoKImfEHyoBwV3rEFNDQ

El record dels Tres Pins de Cardedeu

https://fontsaigua.wordpress.com/2017/05/20/arbres-el-record-dels-tres-pins-de-cardedeu/?fbclid=IwAR37_37Otig06yr6m-W576Njsuqgt7BBC-Z8f3qU0_H4KcJxkipxmXtMfSI

I  la casa  promoguda per l’Albert Bonamusa i Auleda,   al carrer  Eduard Corbella , cantonada amb  Diagonal Estaller , projectada per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 – la Garriga, 15 de setembre de 1937)  l’any 1931.

Patrimoni  Gencat ens diu que és una casa de tipologia ciutat-jardí amb planta i golfes i coberta a dues vessants,  està rodejada per una tanca d'obra baixa.

Consta de tres façanes, una principal que dóna al carrer i les altres dues donen al petit jardí en forma triangular que fa angle amb el carrer.

 

Finestres de diferents mides amb composició geomètrica, travessades per un fris de maó. La façana té perfil trencat (recordant una petita basílica).

 Els materials emprats són: maó, arrebossat, teula àrab i pedra al sòcol.

El Juan Navazo Montero, com tants i tants, ha acabat caient en la temptació que suposa el Patrimoni històric i cultural de Catalunya.

Benvingut al club !

TURISME RURAL A VALLDARQUES. COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS.

Valldarques és un nucli de població del municipi de Coll de Nargó, a l' Urgell sobirà.

Es troba a la vall de Valldarques, una clotada al vessant nord de la Serra d'Aubenç, d'una fesomia molt característica a causa de la doble cinglera que forma a banda i banda de riu.

El poble es troba damunt un penya-segat a 931 metres d'altitud, força disseminat.

 S'hi pot trobar l'església de Sant Romà, l'antic castell de Valldarques o torre de la Vila.

La “ parella romànica” en feien una crònica de l’esglesia de Valldarques, advocada a Sant Romà.

http://tribunaberguedana.blogspot.com/2013/09/sant-roma-de-valldarques-coll-de-nargo.html

El Jordi Vila Juncá, retratava la casa Torriella , casa Masovers de Torriella  i L'Oliva.

https://www.escapadarural.cat/casa-rural/lleida/casa-torriella

https://www.pirineurural.com/es/casas-rurales/casa-rural-masovers/

https://www.casasrurales.net/casas-rurales/loliva--c6258

Totes elles acullen avui turisme rural.

IN MEMORIAM DELS SET MAGNIFICS DEL BOSC DE SANT BERNAT. MONTSENY

 Anàvem el Pere  Albert Carreño, el Juan Navazo Montero, l’Antonio Mora Vergés,  ens aturàvem a l’Hotel Sant Bernat.

https://hotelsantbernat.com/?lang=ca

No era la nostra primera visita :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/09/sant-bernat-de-menthon-al-montseny.html

Certament però, no havíem tingut ocasió de visitar als que qualifico com “ el set magnífics” , alguns com en la pel·lícula homònima traspassats difinitivament, i l resta amb ferides molts greus i de mal pronòstic.

https://www.researchgate.net/profile/Pau-Vericat/publication/332107938_El_castanyer_a_Catalunya_Manual_de_gestio_conservacio_i_valoritzacio/links/5ca1101045851506d7389fa7/El-castanyer-a-Catalunya-Manual-de-gestio-conservacio-i-valoritzacio.pdf

http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/651.pdf

Quan l’arbre té entre els 80 i els 100 anys, la seva escorça es comença a clivellar d’una manera característica, i a mesura que l’arbre es fa gran, es «buida» per dins.

A l’interior del castanyer, la fusta es va degradant i descomponent de mica en mica deixant com una mena de «terra» extraordinàriament fèrtil, que s’ha arribat a aprofitar com a substrat en jardineria.

Està clar que els set magnífics tenien més de 100 anys , oi?.

Feta la visita continuàvem el nostre camí, i superat Coll Fòrmic – no hi havia temps per arribar-nos fins a Sant Cristòfol de la Castanya – ens aturàvem a la capella de Santa Maria Mitjancera ja al terme del Brull. 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/santa-maria-mitjancera-del-brull-osona.html

  L’Hotel Sant Bernat, la capella de Santa Maria Mitjancera,  el Montseny, Catalunya, necessiten i demanem més d’una visita.

ESGLÉSIA DE VALLDÀRIES, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. VILANOVA DE L’AGUDA. LA NOGUERA.

 

Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) i Josep Tugues i Baró, escriuen de Sant Miquel del castell de l’Aguda o de Valldàries al terme Vilanova de l’Aguda, a la comarca de la Noguera.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1744401.xml

Fotografia .  Isidre blanc

l’Església dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel, “Princep de lesmilícies celestials “; és un edifici d’una sola nau que, d’acord amb la descripció que en fan Vidal-Vilaseca, ha estat profundament transformada, fet que es palesa externament al mur nord, molt alterat, on s’observen paredats dos arcs apuntats que devien obrir sengles capelles, avui desaparegudes, i una finestra circular, tallada en un sol carreu. També hi ha la porta d’accés al temple, resolta amb una llinda, i que òbviament respon a una reforma de la porta original que, si s’ha de jutjar per l’estat de les altres façanes, devia obrir-se en aquest mateix mur.

 

La nau és coberta amb una volta de canó amb llunetes, que substitueix el sostre original, les característiques del qual ignorem, i és capçada a llevant per un absis semicircular, del qual no podem precisar la seva obertura a la nau, per tal com, segons Vidal-Vilaseca, ha estat molt alterada per les reformes sofertes a l’interior de l’església.

 

Jordi Contijoch Boada. 2009. Vista interior de l'església.

A primera vista, els elements que es conserven millor de l’edifici original són les façanes de ponent i migdia, i la de la conca absidal. La façana de ponent presenta una gran finestra, parcialment paredada i convertida en circular, aparentment d’esqueixada recta. A la façana sud, on es fa molt patent el sobrealçament de la nau, es conserven tres finestres de doble esqueixada. La central, molt estreta i de proporcions molt esveltes, contrasta amb les altres dues situades als extrems. Just a l’angle sud-oest hi ha una obertura al mur que comunicaria l’església, a l’alçada d’un cor, amb la casa rectoral, ara en ruïnes, adossada a l’angle sud-oest del temple.

 

A l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada en el semicilindre absidal, i en el punt d’unió entre la nau i l’absis es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que respon al procés de reformes profundes que patí l’edifici.

 

Sense comptar la façana nord, molt alterada, les façanes de la nau són totalment òrfenes d’ornamentació, que es concentra a la façana absidal. En aquesta es desenvolupa una decoració amb els motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, en sèries entre lesenes, amb un ritme irregular, de nord a sud d’1,2, 2, 4, 2, i 2 arcuacions entre lesenes, palesant una certa inseguretat en l’aplicació d’aquest element compositiu i ornamental.

 

L’aparell dels murs originals és format per carreuó ben escairat, sense polir, disposat molt regularment en filades uniformes, on s’observen diversos forats de bastida distribuïts ordenadament.

 

Tant les característiques constructives com, especialment, l’ornamentació absidal, situen aquesta església com una obra característica de l’arquitectura del segle XI, fidel a les fórmules llombardes, aplicades de manera un xic insegura, però dins els cànons de la plenitud de l’estil

Vilanova de l’Aguda assolia el “ cim” demogràfic als cens de 1857 amb 952 ànimes,  que es reduirien a 514 al cens de  1960, i tancava l’any 2020 amb 200 veïns “ de dret”, fit això, cal reivindicar el seu Patrimoni històric, i posar-lo en valor, per això us demanen  que feu la tramesa a castellardiari@gmail.com de dades  i imatges  dels edificis que s’esmenten suara :

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0240312.xml

Al sector de Vilanova de l’Aguda hi ha alguns antics masos, com la masia del Bosc (a ponent del poble), amb una antiga església del segle XVI dedicada a sant Tomàs, o la més tardana (segle XIX) de Sant Josep, que es troba adossada al mas de Can Valls ( a llevant del poble).

Dintre l’antiga demarcació de Vilanova o de l’Aguda hi ha la capella de la Mare de Déu de les Omedes, uns 2 km al NE de la població, al costat del mas de les Omedes. És un notable edifici romànic, restaurat, de nau amb absis llis, porta adovellada al mur de ponent i finestres espitllerades a ambdós costats de la nau. Pot ésser datat al segle XII avançat, i en procedeixen una antiga imatge de la Mare de Déu i altres de més tardanes, ara guardades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El seu retaule fou venut a un museu de Sitges el 1934.

Vilanova de l’Aguda, la Noguera, Lleida, Catalunya, necessiten i demanen més d’una visita.