TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

dissabte, 14 de juliol de 2018

EL MUNTANYÀ. SEVA. OSONA. LA CATALUNYA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ

No aconseguíem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926, propietari d’un fons de més de 3.000 imatges en color, de mida 13 X18, que literalment no troba ‘ quien lo quiera’, i l’Antonio Mora Vergés, localitzar l’accés a la masia dita del Muntanyà o del Montanyà, en quins terrenys s’aixecava una urbanització amb aquest nom, un hotel, un camp de golf, i ..., llegia que hi ha serioses possibilitats de que l’activitat econòmica torni per aquest tros de món :
https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/46713/inversors/estrangers/compren/complex/hoteler/montanya/seva

El cert però, és que no trobàvem ningú per a preguntar-li com s’accedeix a la masia, i ens limitàvem – que no es poca cosa - a retratar i documentar, la casa de l’Estanyol, l’alzina grossa, l’hotel i la capella de Santa Maria de Montanyà, i el nou fossar del Brull.

Sortosament, el bon Déu té pietat dels que fem aquesta tasca de posar en valor el patrimoni històric, artístic i/o natural de Catalunya, malgrat que sembla que això no interessa gaire, i que els temes centrals d’informació als mitjans públics i privats son SEMPRE, SEMPRE, corrupció, corrupció, violació, violència de gènere, desgràcies ‘naturals’, desgràcies ‘provocades’, corrupció, corrupció ,...

El Jordi Sanjuan Cuní, em deixava un comentari al facebook ; no hi ha cap indicació per arribar-hi, entre l’hotel i el camp de golf un cop sortit de la urbanització s’agafa un petit camí asfaltat a ma dreta

El Muntanyà és esmentat en el Cens General de Catalunya del 1626, en els Capbreus i Llevadors del 1736-84, i en el nomenclàtor de la província de Barcelona del 1860.

Documentada el 1045, i transformada més tard en la gran masia actual.

Té una capella independent dedicada a la degollació de Sant Joan Baptista, feta al segle XVIII.

Els hereus posseeixen documentació de principis del segle XI.

La descripció que en fa patrimoni Gencat, cal qualificar-la – per dir-ho de forma políticament correcta - de minsa; gran casal orientat cap al sud. La teulada és a dues vessants amb desaigua a la façana lateral. De la façana principal, destaca una gran balconada de ferro colat de construcció posterior, ja que abans sembla ser que hi havia tres balcons de ferro forjat. Al costat de la casa hi ha un cos de galeries amb quatre arcades.

Darrera la casa hi ha llissa a la qual s´accedeix mitjançant una volta de canó.

La part més antiga és una torre de defensa de darrera de l´edifici.

Les fotografies son del Jordi Sanjuan Cuní, quan puguem; hi ha molt a fer, el Brull però , està prop de casa, ens arribarem fins al Muntanyà i/o Montanyà, per retratar també la casa i la capella de Sant Joan Baptista ‘degollat’.




http://cec.cat/wp-content/uploads/2016/02/EMC.pdf


HI ha una fotografia de l’any 1930, del Josep de Cabanyes ( ens agradarà tenir noticia del cognom matern i el lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya @gmail.com), amb la mateixa perspectiva que la del Jordi Sanjuan Cuní




divendres, 13 de juliol de 2018

FOSSAR DEL BRULL. OSONA. CATALUNYA

No trobava cap referència a l’autor el recinte del fossar del Brull, on es traslladava l’activitat funerària que durant segles s’havia fet a Sant Martí.


Quan a la descripció, llegia al Mapa de Patrimoni que el cementiri del Brull és un recinte enjardinat de forma rectangular. Està envoltat per un mur fet de carreus irregulars de pedra i ciment, de 140 centimetres d'alçada de mitjana, i amb una entrada reixada a la banda SO que té un xiprer a banda i banda. Passada l'entrada hi ha sis xiprers alineats en dues fileres, dos bancs de fusta i, al centre del recinte, una petita capella.


Aquesta capella és de planta rectangular, de tres per quatre metres, està feta amb carreus, té la teulada de doble vessant i les obertures anterior i posterior amb volta de canó.


Em cridava l’atenció que la pedra de l’altar sigui una làpida sepulcral.



A ambdós costats de la capella, enganxada al mur del cementiri, hi ha una filera de nínxols. També trobem una filera de nínxols més petits entrant a mà esquerra i unes quantes tombes sense nínxol a la banda oposada.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixectalunya@gmail.com de l’autor del projecte tècnic d’aquest recinte, que intuïm devia ser l’arquitecte municipal de l’època

dissabte, 7 de juliol de 2018

CASA RAMON COSTAJUSSÀ AL CARRER DE GRÀCIA 4-6. SABADELL

Retratava la façana de la Casa Ramon Costajussà al carrer de Gràcia, 4-6, de la que ens diu patrimoni Gencat ; casa familiar que utilitza en la seva decoració elements modernistes juntament amb d'altres d'arrels classicista. L'edifici ha sofert diferents modificacions com són l'addició d'un nou pis, i també la planta baixa, a conseqüència de la instal·lació de comerços.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Destaca en la composició de la façana, la menor alçada del segon i tercer pis respecte del primer. La distribució és simètrica, marcant l'eix la porta d'entrada i els balcons centrals dels pisos superiors. Les plantes intermèdies han preservat la decoració i distribució originals. Aquesta segueix un esquema que la divideix en tres parts, senyalades per les obertures del mur, en aquest cas els balcons. Els dos laterals mostren la mateixa composició consistent en un balcó de forma semicilíndrica, la llum del mateix amb forma el·líptica, i que es converteix, a la part superior, en la base del balcó del segon pis. Aquest darrer està decorat amb tres columnes amb èntasi i capitell amb volutes que suporten la finestra. Les baranes dels balcons mostren una alternança (de dalt a baix i de dreta a esquerra) en el material que consisteix en el ferro forjat i unes balustrades amb petites columnetes en les que el perfil segueix un joc de línies corbes.


Autor: Josep Renom i Costa, (Sabadell, Barcelona, 22 de novembre de 1880 - ibídem, 11 de març de 1931)

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Continuem interessats en saber el promotor i l’autor de l’edifici de l’escola Estel.

Que Sabadell no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia és un fet vergonyós que no excusa ni l’estultícia, ni la corrupció que s’han ensenyorit de la Ciutat.

ELS PISOS DE LA CAIXA DE SABADELL DEL CARRER DE GRÀCIA, 33.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), per encàrrec de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, aixecava l’any 1949 , un difici d'habitatges, entre mitgeres, format per planta baixa i quatre pisos, assenyalat de numero 33 del carrer de Gràcia de Sabadell.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Fotografia. Antonio Mora Vergés

Patrimoni Gencat explica que la façana és de composició simètrica amb dues tribunes laterals que comprenen les quatre plantes. Als baixos hi ha unes grans columnes que suporten un frontó entretallat que emfatitza l'accés. Les finestres de l'àtic són d'arc, entre elles hi ha motius florals fets amb pedra.

La Caixa de Sabadell, i la resta de Caixes Catalanes, desapareixien en els primers anys del segle XXI, com a resultat d’una obscura conxorxa anticatalana , en la que temps a venir, sabrem quins van ser els poders i persones que hi van intervenir. I per descomptat, si algun dia s’arriba a fer realitat la República Catalana, caldrà passar comptes i demanar responsabilitats a qui pertoqui i/o als seus hereus.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectos/eduard-maria-balcells-i-bugas

Continuem interessats en saber el promotor i l’autor de l’edifici de l’escola Estel.


Que Sabadell no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia és un fet vergonyós que no excusa ni l’estultícia, ni la corrupció que s’han ensenyorit de la Ciutat.

dissabte, 30 de juny de 2018

MONESTIR DE SANTA MARIA DE POBLET. VIMBODI-POBLET. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet de fons.


El cenobi està situat al sector de llevant del terme de Vimbodí-Poblet , prop del terme de l'Espluga de Francolí.

L'estructura del monestir es configura a partir de tres closos, envoltats per una muralla. El primer recinte (el més exterior) conté edificacions del segle XVI. En aquesta part del monestir hi havia magatzems, tallers, habitatges dels jornalers i altres dependències relatives a la vida econòmica de la comunitat. També es conserva en aquesta zona la capella gòtica de Sant Jordi, bastida el 1452, que consta d'una sola nau amb absis pentagonal i coberta amb volta estrellada. La Porta Daurada, fortificada, dóna pas al segon recinte, constituït per la plaça Major, al voltant de la qual es troben les restes de l'hospital de pobres construït el 1207, la capella romànica de Santa Caterina i la Bosseria. El tercer clos o nucli central és fortificat i conté l'església, el claustre i les dependències monàstiques pròpiament dites.

La muralla té un perímetre de 608 metres, una alçària d'11 metres i un gruix de 2 metres. Presenta merlets i un conjunt de torres de planta quadrada o poligonal, dues de les quals flanquegen la Porta Reial. Cal remarcar que la torre de Sant Esteve, a la part posterior del conjunt, es va construir damunt la capella romànica del mateix nom.

L'església és un edifici de planta basilical, de tres naus amb creuer i absis amb girola. La coberta és de volta apuntada a la nau central, reforçada per arcs torals que descansen sobre semicolumnes adossades als pilar, i de creueria a les laterals. El transsepte també presenta volta apuntada i en els arcs de comunicació amb la nau és on trobem les tombes reials. La capçalera és formada per un gran absis semicircular recorregut per una girola, coberta amb voltes de creueria, a la qual s'obren cinc absidioles semicirculars, iguals que les que s'obren als braços del transsepte.

Són elements remarcables a l'interior del temple el retaule renaixentista realitzat per Damià Forment (1480–1540, que es troba al presbiteri, i les tombes reials, situades a dreta i esquerra del creuer i sostingudes per dos arcs rebaixats. A la banda esquerra de la nau hi ha els sepulcres de Jaume I, de Pere el Cerimoniós i de les seves tres esposes, i de Ferran d'Antequera. A la banda dreta hi ha les d'Alfons el Cast, de Joan I i les seves dues esposes, i de Joan II i Joana Enríquez, pares de Ferran el Catòlic. En altres indrets de l'església hi ha les tombes d'Alfons el Magnànim i de Martí l'Humà, que completen el conjunt d'enterraments reials de Poblet.

El claustre major, situat al costat nord de l'església, fou iniciat d'acord amb les normes de l'arquitectura cistercenca, però mostra en conjunt un predomini de les formes plenament gòtiques. Del primer període constructiu resten l'ala meridional i el lavabo dels monjos. Al seu voltant es distribueixen les dependències més antigues del conjunt, bastides entre els segles XII i XIII: la sala capitular (a la galeria oriental), el refetor, la cuina i el calefactor (a la galeria septentrional), la biblioteca, antic scriptorium (a l'angle nord-est) i el dormitori, bastit damunt la biblioteca i la sala capitular.

A la plaça major de Poblet hi ha una creu de pedra sobre uns graons. El fust té a la base les armes abacials de Joan de Guimerà i la data de 1568. a la creu hi ha la imatge de Crist i la Verge.
Les primeres referències històriques de Poblet daten de mitjan segle XII, quan el comte Ramon Berenguer IV va fer donació de les terres a l'abat Sanç del monestir de Fontfreda per a l'establiment d'una comunitat cistercenca.

Al llarg de la segona meitat del segle XII es van anar fent les primeres edificacions del conjunt: l'església, el refetor, la infermeria i part del claustre. El 1185 ja hi havia un hospital per a pobres i tenia també una biblioteca important. El 1207, s'hi va bastir un nou hospital. La construcció de la sala capitular, la sagristia, les sales de monjos, el refetor de conversos, el dormitori i el celler van ser fets durant el segle XIII. En temps de l'abat Copons (1316-1348) va bastir-se l'atri d'accés, es va remodelar la nau nord de l'església i s'inicià la construcció del cimbori. El 1340 Pere III el Cerimoniós encarregà al mestre Aloi i a Pere Guines la realització d'uns sepulcres reials a Poblet, en els quals treballaren en societat, a partir del 1347, els mestres Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls. Les obres dels sepulcres avançaren molt lentament, i s'allargaren fins al 1377, en què el rei decidí convertir Poblet en panteó reial de la corona catalano-aragonesa. El rei Pere decidí també d'aixecar la muralla que protegeix el monestir, iniciada el 1369 davant el perill d'un atac de les tropes de Pere el Cruel de Castella. Vers la fi del segle XIV s'hi van iniciar les obres d'un palau per al rei Martí, que restà inacabat.

Del segle XV daten la remodelació del claustre de Sant Esteve i la construcció del claustre de novicis, així com la capella de Sant Jordi. A aquest mateix segle correspon també la realització de la Porta Daurada.

Ja entrat el segle XVI, entre 1527 i 1529, l'escultor Damià Forment va realitzar el retaule major. Posteriorment, el segle XVII es construí la façana barroca, i el XVIII la sagristia nova.

El monestir va tenir vida fins a l'exclaustració del 1835, data a partir de la qual s'anà deteriorant i sofrint greus desperfectes.
L'any 1849, la Comissió de Monuments Històrics i Artístics intentà deturar el procés de destrucció.

Posteriorment, el 1921 el conjunt va ser declarat monument històric nacional.

A partir del 1930 s'inicià la reconstrucció del monestir, impulsada en bona part pel mecenes Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941). Aquell mateix any va fundar-se el Patronat de Poblet. L'any 1935 es va muntar la creu de l'abat Guimerà, que Toda havia trobat en un antiquari de Paris, rere la capella de Santa Caterina. Durant la guerra es va amagar aquesta creu i un cop finida es va col·locar al seu lloc actual.


Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941) és un més del catalans que ‘ fan país’, i als que no se’ls reconeix la seva tasca

Des del 1940 la vida conventual va retornar al monestir, i en els darrers anys s'han fet obres que tracten de retornar al conjunt la seva antiga esplendor.

A més, per tal de preservar l'entorn de Poblet de probables atemptats urbanístics, estètics i ecològics, la Generalitat de Catalunya va aprovar el 1984 una llei de protecció de l'entorn, que abasta una extensió de 21 Ha de bosc.

Ah!, les més de 3000 fotografies en color, de mida 13 X 18 , de la col·lecció que ha fet el Josep Olivé Escarré, sembla que aniran a l’Arxiu General de Catalunya

IN MEMORIAM DE LA CASA DE VÍCTOR JOSEP ROSSELLÓ MARTÍ. ALMOSTER. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Casa de dues plantes, que destaca per tenir l'entrada principal definida per arc de mig punt adovellat. En la clau hi ha un escut on figura la data de 1576, sota de la inscripció "IHS". En el pis superior destaca una galeria definida per arcs sis arcs de mig punt, sobre la que es troba el terrat.



Va ser la casa pairal del batlle de Reus, Víctor Josep Rosselló Martí (Reus, 1808 - Bordeus, una data desconeguda posterior a 1885) fou un enòleg, terratinent i alcalde de Reus. Consta batejat a la prioral de Sant Pere de Reus el 14 de febrer de 1808, podria però , haver nascut a Almoster, que en aquell temps era terme reusenc. Cap al 1868 va fer construir una sederia (fàbrica de filats o teixits de seda), que no es va arribar a inaugurar a causa de la Revolució de Setembre del 1868, coneguda com La Gloriosa o Setembrina, i que significà el destronament de la reina Isabel II i l'inici del Sexenni democràtic. L'alcalde Rosselló va fugir de manera rocambolesca de Reus conduint un tren fins a Lleida. Es va establir a Bordeus i es va dedicar al negoci del vi. L’any 1870 va ser cridat a l'estat espanyol per la família, però va refusar tornar i va assegurar que no tornaria ni viu ni mort, cosa que va complir. La data de la mort és desconeguda existeix però, una carta de 1885 en la que se li anuncia la mort d'un net, això fa pensar que aquell any encara estava viu.

Sobre la porta d'entrada, a la dovella clau, hi ha un escut amb la inscripció "IHS/1576".

La qualitat d’enòleg de Víctor Josep Rosselló Martí, i el fet que la fama diu que obtenia una bona producció de les vinyes que posseïa, reforça la hipòtesis recollida a : http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm quan al topònim ; Almoster (Mosterio, 1164) Parece, en este caso, que la etimología del nombre apunta a una antigua producción del país: el vino. Según Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ), se trata de un topónimo de etimologia arábiga, "sin descartar del todo que se sumara un poco de raiz mozárabe (...). Lo más probable, me parece, es que proceda de mustâr 'mosto del vino', 'miel del lagar' " (OnoCat, II, p. 162). En todo caso, y de acuerdo con los datos documentales que aporta Ramon Amigó Anglès (Reus, Baix Camp, 1925 - Reus, 16 de setembre de 2011), hay que puntualizar que las grafias el Moster o Moster han sido históricamente predominantes; incluso a nivel oral es habitual la interpretación del topónimo como el Moster, al menos a escala local (Amigó, 1968, p. 67).

L’actual propietari convalescent d’un accident, trencava avellanes a l’entrada de la casa, i ens explica que el nucli antic, de carrers estrets, està quasi despoblat, i que el jovent viu en cases modernes a l’eixample del poble o en alguna de les urbanitzacions.

Ens diu que de menut havia sentit dir que Víctor Josep Rosselló Martí, quan anava o tornava de Reus, o feia sempre passant per terres de la seva propietat.

CAPELLA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL EN EL CAMI DEL SANTUARI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT. L’ESPLUGA DE FRANCOLI. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Reprodueixo de :
http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04.Cataleg%20de%20bens/Cataleg%20de%20bens.%20Memoria-Normativa.pdf

Originàriament era una capelleta de base quadrada. L’any 1959 es trobava en un estat força ruïnós i sota el patrocini de Lluís Carulla Canals (l'Espluga de Francolí, 21 de febrer de 1904 - Barcelona, 3 de novembre de 1990) se’n construí una de nova, de forma cònica, a l’altra banda del camí.


Envoltada per un escó, ofereix una vista panoràmica de tot el municipi. L’interior de l’oratori és presidit per una imatge de Sant Miquel Arcàngel , tres vitralls de color i trenta-dos escuts dels pobles de la rodalia i de les comarques veïnes, encapçalats pel de l’Espluga i pel del monestir de Poblet. Davant s’hi construí una font dedicada a mossèn Ramon Muntanyola. Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email coneixercataunya@gmail.com

El que pot el més pot el menys, us sembla possible que l'arquitecte Lluís Bonet I Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993) fos també l’autor de la capella de l’Arcàngel Sant Miquel ?.