El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
M’enviava fotografies de Sant Martí d’Ur, de la que n’escriuen a; https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0723201.xml
Rosa Maria Asensi i Estruch / Maria-Lluïsa Ramos i Martínez / Maties Delcor
Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992 )/ Llibert
Claver i Salvat / Joan Cruanyes i Ràfols / Enric Romea i Rosas / Enric Ventosa
i Serra
La parròquia d’Hur és esmentada en l’acta de consagració de l’església de
Santa Maria de la Seu, escriptura datada el 819, però que en realitat fou
redactada a la darreria del segle X. A banda d’aquesta menció, el lloc d’Ur
apareix documentat en nombroses escriptures dels segles X i XI. En aquest
sentit se sap que el testament del comte Sunifred II de Cerdanya de l’any 965
conté el llegat d’un alou in villa Uri. Poc després, els anys 986-987, els
executors testamentaris del prevere Duran lliuraren al cenobi de Sant Joan de
les Abadesses un alou situat a Ur que va ser confirmat a l’esmentat monestir
per una butlla del papa Sergi IV, atorgada l’any 1011.
Una altra notícia força interessant, directament relacionada amb
l’església, data de l’any 1048 i es refereix al testament del sacerdot Miró.
Segons l’acta testamentària, aquest llegà cinc mancusos per a l’obra de
l’església de Sancto Martino de Ur.
Ja al segle XII, l’ecclesiam de Ur fou confirmada entre les propietats de
la canònica de Santa Maria de Serrabona, segons explicita l’acta de consagració
d’aquest monestir rossellonès, datada el 25 d’octubre de 1151 tot i que la
donació a l’esmentada canònica ja arrelava de l’any 1119. Pocs anys després, el
1174, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens ratificà a la canònica de Serrabona i
al seu prior Bernat la donació que s’havia fet de l’església de Sant Martí
d’Ur.
A la darreria del segle XIII, la parròquia d’Ur contribuí a satisfer la
dècima recol·lectada a la diòcesi d’Urgell entre els anys 1279 i 1280.
Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1314, l’ecclesia Sancti Martini de Ur
fou objecte de visita per part dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, i el
1391 el capellà d’Hur figura en la relació de la dècima que aquell any es
recollí a la diòcesi urgellenca.
Santa Martí, és una església d’una sola nau de planta rectangular, amb una
capçalera trevolada a llevant. L’edifici fou profundament modificat al segle
XVIII, moment en què, entre d’altres obres, es construí un campanar de torre i
s’afegiren capelles laterals; tanmateix, conserva una molt bella capçalera
romànica.
La porta d’entrada, amb la data del 1737, és situada a la façana sud, entre
la torre campanar i un important contrafort. En aquesta paret s’observa un arc
de pedra encastat, i es palesen operacions de reforma, sobretot pel que fa al
campanar, i en la sobreelevació de la nau.
La torre campanar és de secció quadrada i té quatre nivells per sobre de la
planta baixa; a la part superior hi ha dues obertures amb arc de mig punt, i en
les restants façanes, una sola obertura; és coronada amb una coberta de pedra a
quatre aigües. Els angles són fets amb carreus ben tallats, i la resta, amb un
parament bast. Segons la inscripció que hi ha en una de les llindes, la reforma
d’aquesta banda de l’edifici data del 1780. La capçalera és situada a la façana
est i és composta per tres absidioles que formen una capçalera trevolada, amb
les façanes ornamentades amb arcuacions llombardes, en sèries de dues entre
lesenes a l’absis central, i en sèries de tres als absis laterals; també té
finestres cegues sota els arcs. El mur és coronat, sota la coberta, per una
cornisa amb un fris de dent de serra. La part central de l’absis té tres
finestres d’espitllera amb dovelles formant un arc de mig punt, i les
absidioles laterals presenten una finestra cadascuna, amb tots els arcs
extradossats per una filada de lloses planes.
Dos dels absis que formen la capçalera trevolada, amb una perfecta
decoració de tipus llombard.
L’absis s’uneix a un mur coronat amb pedra que recull la coberta fins a
l’alçada de la torre, on es produeix un canvi de nivell i s’acusa la
sobreelevació de la nau, abans esmentada. La façana oest té una finestra central.
A l’interior, totalment modificat, s’observen les capelles laterals
afegides al segle XVIII, una dedicada a la Passió i l’altra a la Mare de Déu
del Roser; també té, de la mateixa època, un cor de fusta a la paret posterior
de la nau i diversos altars barrocs. Els paraments interiors estan totalment
enguixats, la volta és de canó i la coberta és de pissarra a dues aigües.
El triple absis i les finestres cegues d’estil llombard són les
característiques més notables que diferencien aquesta església d’altres de
cerdanes construïdes al segle XI. De fet, com ja s’ha esmentat, d’època
romànica tan sols conserva la capçalera trevolada i el primer tram de la nau,
ja que la resta és fruit d’una reconstrucció del segle XVIII. Els darrers anys
s’han anat enderrocant diverses construccions annexes a la capçalera per tal de
deixar-la ben visible
A l’església parroquial d’Ur es conserva una pica baptismal romànica que
durant molt de temps no es pogué estudiar bé perquè era col·locada al fons de
l’església, en un angle que deixava veure només una part de les seves figures.
Des de fa uns quants anys es pot llegir íntegrament, bé que no tots els relleus
són fàcilment desxifrables.
La pica és monolítica i esculpida sobre pedra granítica del país. Fa 111 cm
de diàmetre i 83 d’alçada. Un forat, a la part inferior, permet l’evacuació de
l’aigua baptismal. Les figuracions conten, sembla, la història del pecat
original i de la Redempció. Per començar es pot llegir sense dificultat
l’escena de la temptació dels nostres primers pares representada de manera molt
esquemàtica. Una serp que s’ondula parla a l’orella d’un cap barbut que, per
aquest motiu, representa Adam i no Eva, i no concorda amb la narració bíblica
del Gènesi on la dona apareix com a intermediària de la temptació. En canvi, a
Beuda, a 5 km al nord de Besalú, a la pica baptismal de l’església (vegeu-ne
l’estudi, vol. IV, pàgs. 226-227, d’aquesta col·lecció), és la serp qui parla a
Eva i també a la pica de Palau de Cerdanya (vegeu-ne l’estudi, en aquest
volum). L’escena de la Temptació és habitualment figurada sobre les piques
baptismals. Si el cap barbut representa Adam, hom ha de pensar que el cap que
es troba a sota d’aquest és el d’Eva. La boca badada i els ulls ben oberts
semblen denotar sorpresa. Al front, Eva sembla que porta dues banyes corbades
vers l’interior que fan pensar en els atributs d’un marrà. P. Ponsich (1967,
pàg. 14) opina que les banyes serien el símbol del dimoni que domina l’home,
però també podria ser una manera desencertada de representar l’ondulació dels
cabells.
La figura que segueix a l’esquerra sembla un cap d’animal amb dues banyes
corbades vers l’interior. Podria simbolitzar l’anyell pasqual, és a dir, Crist
immolat pels pecats dels homes, i és per aquest motiu que seria figurat ajagut
i només el cap per indicar que és mort. En el cas que la nostra lectura sigui
exacta, l’escultor hauria volgut expressar simbòlicament que el baptisme és una
lluita entre Crist —l’anyell pasqual— i Satanàs.
Tres detalls de la pica d’Ur: una estranya figura amb tiges formant
volutes, els caps d’Adam i Eva amb la serp que parla a l’orella d’Adam, i una
interpretació molt esquemàtica d’un peu de vinya.
Llegint sempre de dreta a esquerra, a l’escena que ve a continuació es pot
veure una mena d’arbre amb branques molt estilitzat i amb dues arrels. Potser
representa un peu de vinya amb les seves sarments, símbol de la unió de Crist
amb els fidels. Hom pensa en la paraula de Jesús a l’evangeli de sant Joan: “Jo
sóc el cep i vosaltres les sarments” (Joan, 15: 5). L’anyell, gràcies a la seva
immolació, dóna la vida als cristians; la vinya, és a dir, Crist, que regenera
les sarments. Ens hem deixat guiar per aquesta explicació per a l’escena de la
pica de Palau, on un personatge que fuig de la serp es dirigeix vers un arbre
que suposo que ha de ser la vinya —Crist—.
Als registres 4 i 5 els símbols són molt difícils d’interpretar. En el
primer registre, dos objectes que semblen uns fruits són units per una mena de
ranura. El segon registre presenta els dos objectes units per una
protuberància. Hom ha volgut llegir en el darrer exemple l’acte de la generació
i una figura de la multiplicació dels humans (Ponsich, 1967, pàg. 15).
Als registres 6 i 7 hi ha esculpits dos motius arboriformes. El núm. 6 és
dels més curiosos, ja que sobre una tija principal hi ha empeltades a la part
superior unes volutes corbades les unes a l’inrevés de les altres. Però a la
part inferior, les branques són horitzontals i simètriques a costat i costat de
la tija central. Potser es tracta d’una palmera, no gaire ben encertada per
l’escultor. Hom sap que les palmes figuren per exemple a les piques romàniques
de Thugny i Wasigny, del bisbat de Lieja, a Bèlgica. La setena figura
representa dos fruits posats l’un al costat de l’altre col·locats per sobre de
dos motius en forma d’espiral, un dels quals sembla una serp ondulant. Potser
en aquests dos registres tenim una figuració molt esquemàtica dels dos arbres
del paradís, l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal. La
palmera, l’arbre de la vida, feia parella en la nostra pica amb l’arbre que hem
identificat més amunt amb un peu de vinya que simbolitza Crist.
Al registre núm. 8, hom desxifra prou clarament un infant en posició fetal
en el si de la mare. Aquest símbol podria expressar la idea que el baptisme és
un nou naixement, recordat al diàleg de Jesús amb Nicodem sobre la renaixença:
“Com pot néixer un home, quan ja és vell? És que pot entrar una altra vegada al
ventre de la mare, i llavors néixer?” Jesús li respongué: “T’ho ben asseguro:
qui no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar al Regne del cel… No
t’estranyis si t’he dit: heu de renéixer de dalt.” (Joan 3: 4-7).
Resta ara desxifrar els darrers motius escultòrics. És difícil de dir què
representen exactament les tres nervadures verticals corbades vers l’esquerra.
Les llengües de foc de la Pentecosta, simbolitzant la renaixença de l’Esperit?
Si la nostra interpretació és exacta, seria coherent amb el tema de la
renaixença del registre anterior.
A l’últim registre, les línies horitzontals podrien simbolitzar un corrent
d’aigua. Al centre hi ha col·locada simètricament una combinació complicada de
volutes a banda i banda d’un arc vertical. Potser s’hi podria llegir una
representació arboriforme bastant maldestra: una palmera vora l’aigua?
L’escultor sembla materialitzar les paraules de la sagrada Escriptura: “Feliç
l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels
pecadors (…) Serà com un arbre arrelat vora l’aigua” (Ps 1: 1-3) i “Els justos
creixeran com les palmeres” (Ps 91: 13).
La pica baptismal d’Ur és anterior a l’església del segle XI. Aquest
monument que per tants aspectes resta enigmàtic seria una relíquia de
l’església pre-romànica. L’escultor, en fer la pica, va fixar un art popular,
les arrels del qual són immergides potser en la llunyania de la prehistòria
La havien visitat “ la parella romànica “
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/09/sant-marti-dur-alta-cerdanya.html
No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu
vosaltres, quedarà per fer.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat
“ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA
GENT
