divendres, 28 de febrer de 2020

CASA D'EMPARA . VILANOVA I LA GELTRÚ, EL GARRAF

Anàvem de tornada, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havíem dedicat quasi tot el dia a visitar Vilanova i la Geltrú, començàvem al Cementiri Municipal – on continuava trobant a faltar panells informatius als monuments funeraris, espero que ara si, l’alcaldessa, Olga Arnau Sanabra, posi remei a aquest ‘oblit’ - , continuàvem per Ribes Roges, Sant Cristol/Menna, dinar al restaurant Ceferino, un llarg passeig per la Rambla, i en el camí de tornada retratava el conjunt format per la casa i la capella d'Empara situat a la rambla de Josep Tomàs Ventosa, cantonada amb el carrer Llibertat. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, amb la capella a l'extrem dret i un jardí a la part esquerra. Consta de planta baixa i dos pisos. Té com a elements remarcables les finestres, d'arc rebaixat i amb motllures trencaaigües d'inspiració gòtica, ornamentades amb motius florals i figuratius. Una barana de pedra amb un petit frontó central corona l'edifici.


La coberta és a dues vessants a la part central i plana als costats, on sobresurten construccions destinades a serveis.

La Capella de quatre trams separats per arcs ogivals i coberts per sostre pla. Té absis poligonal. Damunt l'atri hi ha un doble cor amb llotja.

La coberta és a dues vessants, llevat la part del cor, amb terrat, i de l'absis, que és a tres vessants. La façana principal, de composició simètrica, presenta un portal d'arc ogival amb decoració de frondes i finestres també ogivals, de llenguatge neogòtic. Presenta un campanar d'espadanya. La façana lateral té quatre finestres d'arc apuntat.

L'origen d'aquest edifici es pot situar el 1866, quan Joan Serra i Totesaus oferí a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú una renda anual que havia de contribuir a la fundació i manteniment d'un asil per a vells pobres i desvalguts. L'oferiment no es va poder aprofitar fins alguns anys més tard, quan la senyora Magdalena Miró i Alegret de Llanusa (Vilanova i la Geltru, 28 d’agost de 1793 + ? ) deixà, a la seva mort, un llegat consistent en terrenys i una pensió anual amb la mateixa finalitat.

https://www.cossetania.com/tasts/vilanovines.pdf


http://www.ub.edu/duoda/bvid/text.php?doc=Duoda:text:2017.02.0039

Aleshores es va constituir un patronat de gestió de la casa d'Empara, que fou inaugurada l'11 d'abril de 1875.

Posteriorment s'afegiren noves sales, obertes el 1878.

Entre 1879 i 1882 es va construir la capella neogòtica, obra de l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas (Barcelona, 21 de novembre de 1815 - 7 de juliol de 1895.

El 1897 adquirí els jardins del Tívoli per formar el pati d'esbarjo. La façana lateral fou construïda l'any 1892.

El 1947 la casa d'Empara experimentà una nova ampliació i l'arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) Josep M. Jujol i Gibert va dissenyar el sagrari i l'altar.


La institució és regentada des del seu inici per les germanes de l'orde de Sant Vicenç de Paül.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/09/collegi-de-lamparo-vilanova-i-la-geltru.html


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12027

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12028

Poseu Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Tal com va tot plegat, canvi climàtic, coronavirus, i ..., fer plans a llarg termini nio embla massa logic, oi?., l’Ebre jussà, Tarragona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Tal com va tot plegat, i amb el paisatge que regeix el món, Donald John Trump , Vladímir Vladímirovitx Putin, Xi Jinping , Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu ,.., i altres que per caritat us estalvio, el canvi climàtic - que sembla del tot irreversible - , el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa Logic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ho deixava escrit, el demà NO existeix.



dijous, 27 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE MANUEL DE CABANYES BALLESTER. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Retratava l’escultura de Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 de gener de 1808 - 16 d'agost de 1833), situada a l’entrada de la Biblioteca Museu Victor Balaguer Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901)


Em sorprenia l’escut heràldic de cavaller que hi ha al basament de l’escultura.


L’autor fou l’escultor Josep Campeny i Santamaria (Igualada, 5 d'agost de 1858 - Barcelona, 21 de gener de 1922)


Poseu Vilanova i la Geltrú,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase el demà NO existeix ha esdevingut més que profètica, oi?.

dissabte, 22 de febrer de 2020

D’ESCORXADOR A MUSEU MUNICIPAL. TORTOSA. LA PETJADA MODERNISTA DE PAU MONTGUIÓ SEGURA. L’EBRE JUSSÀ.

En la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés a la terra dels pastissets, lo coc rapit, la baldana,.., ens aturàvem davant de l’edifici modernista que acull avui els Museu de Tortosa i que havia estat l’escorxador municipal, situat entre l'Avinguda Felip Pedrell i el riu Ebre, en els terrenys guanyats al riu a les darreries del segle XIX vora el barri de Remolins.

Patrimoni Gencat
ens explica que conforma un recinte rectangular on es distribueixen diferents pavellons amb la mateixa forma geomètrica i patis interiors de comunicació. Els alçats, que combinant sectors arrebossats amb altres de maó i de recobriments ceràmics decoratius, presenten en els murs secundaris obertures d'arc de mig punt i d'inspiració califal en els sectors superiors.

Les cobertes són de teulades a dues vessants amb teula àrab, que en els extrems dels diferents cossos solen quedar dissimulades per plafons de maó de perfil esglaonat.

El cos principal, pel qual s'accedeix al recinte, és paral·lel al riu i resta emmarcat en els dos extrems per sengles torres rectangulars amb teulada a quatre vessants obertes mitjançant finestrals de mig punt peraltats. La façana d'aquest cos d'accés té a la planta baixa un porxo obert mitjançant arcs escarsers de maó. Al primer pis hi ha tres grans arcades amb llum dividida per pilarets de maó i gelosies intermèdies de maó calat.


Sobre el central, la inscripció "Matadero Público" i l'escut de Tortosa. A les aplicacions ceràmiques predominen el color verd i blau. Es combinen els temes vegetals i els geomètrics. L'accés és delimitat a la façana per una tanca de reixes entre pilars de maó sobre una base de pedra.

El projecte fou realitzat el 1905 per Pau Montguió i Segura ( Tarragona, 10.VII.1865 – Barcelona, 21.I.1956) . La primera pedra es va col·locar el 29 d'agost de 1907. Les obres varen acabar l'any 1908. Es considera un dels edificis més importants del modernisme a la Catalunya Meridional.

Ens agradarà rebre una imatge de l’arquitecte Pau Montguió i Segura a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Poseu Tortosa, l’Ebre jussà, Tarragona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Tal com va tot plegat, canvi climàtic, coronavirus,..., fer plans a llarg termini nio embla massa logic, oi?.


dijous, 20 de febrer de 2020

NICOLAU FONT MAIG. EL MITE DE L’INDIANO RUMBÓS. LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA.


El Pere Albert Carreño retratava el monument a Nicolau Font Maig ( Lloret de Mar 1830-Lloret de Mar, 1908), promogut i pagat pels nebots de Nicolau Font, Pius i Agustí Cabanyes i Font, fou inaugurat el dia 1 de maig de 1911. Fou obra d' Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933 ) escultor modernista.

Pel que fa a l'entorn, Sant Pere del Bosc era una antiga ermita i monestir documentat des del segle XIV amb el nom de Sant Pere Salou, la seu d'una comunitat d'ermitans benedictins fins a l'any 1694, quan es van fusionar amb la comunitat de Sant Pere de Galligants (Girona), després de les destrosses ocasionades amb motiu dels atacs de les tropes franceses.

L’any 1759 es va reconstruir seguint l'estil barroc.

L'església d'aquest lloc, estigué dedicada a Sant Pere i a Santa Maria de Gràcia.

Després de la desamortització fou comprat el 1860 per Agustí Font i Surís, Alcalde de Lloret, en nom del seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830-1908) al preu de 200.000 rals.

Nicolau Font i Maig (1830-1908), a la seva tornada a Lloret de Mar, quasi 20 anys desprès va endegar la reconstrucció.

Un dels hereus de Nicolau Font, Agustí Cabanyes Font , va fer aixecar un asil al costat de Sant Pere


A l'interior de la capella Font va encarregar diverses obres realitzades per Enric Monserdà Vidal (Barcelona 24 de maig de 1850 – 13 d'abril de 1926) .

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/05/goigs-la-mare-de-deu-de-gracia-capella.html

Llegia que dins de l’església de Sant Pere – que no he tingui ocasió de visitar, encara - s'hi conserva un panteó-cripta on descansa Nicolau Font. En demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)



S’expliquen de Nicolau Font Maig, una munió d’històries, que van des de la seva renuncia al Comtat de Jaruco , títol nobiliari espanyol que atorgava el 10 de julià de 1770 el rey Carlos III a favor de Gabriel Antonio Beltrán de Santa Cruz y Aranda, fins a la seva intenció de posar monedes – enlloc de rajoles al terra de la Capella - , o al fet de vestir-se de parracs com un pobrissó.

Em pregunto, algú va escriure una biografia mínimament contrastada ?.
https://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de febrer de 2020

HIPOGEU DURALL CARRERA. CEMENTIR DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939), és autor de la figura del Hipogeu Durall i Carreras, dissenyat per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946).

Reprodueixo de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Hipogeu_Durall_i_Carreras

Es tracta d'una sepultura de planta rectangular d'extrema senzillesa. Trenca aquest ritme monòton tant la posició en descens de la tomba, com els quatre pivots ubicats en els quatre punts cardinals del rectangle base, amb sengles baranes. Els dos elements capitals que focalitzen i monopolitzen tota l'atenció de la sepultura són dos: per una banda, la làpida la qual conté una gran inscripció a manera de llegenda que diu així: "FAMILIA DURALL CARRERAS". Mentre que per l'altra i aquest és l'element capital, trobem l'escultura exempta de l'àngel ubicada en el coronament de la tomba. Ens trobem davant d'una imatge alada amb el cabell solt i amb uns trets físics que tot apunta que són femenins i està vestida amb una túnica a manera de casulla. Presenta una actitud solemne de pregària; el cap s'inclina endavant, amb els ulls tancats i les mans juntes; apareix postrada, en una manifestació plàcida que fon la figura sobre la sepultura. Les ales de l'àngel s’encorben perfilant una possibilitat dinàmica que repercuteix sobre la vertical estàtica del cos i hi introdueix una tensió que articularà un conjunt complagut en equilibri. La seva posició, tensa i equilibrada al mateix temps, implica una actitud clara, la de l'oració. En observar de prop la figura observem sobre el pit de l'àngel, la presència de la creu, així com la utilització d'un sistema ornamental fonamentat en la repetició del trèvol.


La visió frontal de l'escultura ens planteja la coherència d'un projecte que s'elabora a partir de formes triangulars. Inclús en la modulació acabada del rostre de l'àngel es manifesta l'elecció d'aquella imatge triangular. L'escultura evidencia una gran diversitat i amalgama de textures. Així el rostre - la testa sencera des de l'escot- i les mans de la figura orant, en finíssim i tors modelat en marbre, contrasten també cromàticament amb la pedra de Montjuïc utilitzada en la realització del cos vestit i les ales de l'àngel, de manera que el to pàl·lid i blanquinós del material s'atribueix a les carnacions fent-se notori sobre el gris tacat i rugós de la resta del conjunt. El blanc de la làpida en què és gravat el nom de la nissaga, completa la combinació de tons i el joc bicolor d'aquesta sepultura.

L'emplaçament de l'escultura no és aleatori ni arbitrari sinó tot al contrari, ja que està absolutament premeditat i estudiat. Així tant la postura com la posició del cap de l'àngel condueix ràpidament la nostra mirada, en un descens que acompanya la configuració de les ales, a la làpida.

L'estat de conservació de la sepultura no és dolent, però tanmateix convida que es practiqui en ella un seguit d'obres en matèria de manteniment i millora, per tal de netejar la pedra la qual està molt enfosquida i farcida de fongs.

El propietari de l'hipogeu era Bonaventura Durall i Mataró, el qual era natural de Lloret de Mar i nascut el 1863. Pilot, amb domicili accidental a Barcelona, fill de Bonaventura Durall i Salvador i Rosa Mataró i Domènech (difunta), segons consta a l'Acta Matrimonial, datada el 5 de setembre de 1895. Es casà amb Concepció Carreras i Casanovas, natural de Lloret i de 20 anys d'edat, resident al carrer de Sant Narcís núm. 7, fills de Manuel Carreras Botet (difunt) i Concepció Casanovas i Macià.

Al padró de 1901, Bonaventura Durall i Mataró apareix com a resident al carrer mar de Venècia núm. 20

VIATGES A LA CARTA. CEMENTIRI DE LLORET DE MAR . HIPOGEU MATARÓ I VILALLONGA.. LA SELVA. GIRONA.

Els sorprenia al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero l’altíssima qualitat de l’obra escultòrica i arquitectònica que hom pot veure al del passeig central del cementiri de Lloret de Mar.

Recollia imatges de bona part d’aquest patrimoni, parcialment documentat, ja que només per excepció es fa esment de les dades dels artistes i/o artesans, que treballaven a les ordres dels arquitectes, en aquest cas Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). Esperem rebre més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El creixement desaforat, 3242 ànimes al cens de l’any 1900, i 38.373 a darreries de l’any 2019, fa temps que ni com excusa justifica aquesta negligència.

A l’ Hipogeu Mataró i Vilallonga, podem les formes sinuoses i orgàniques. Com a referències simbòliques, hi destaquen l’espiga i la creu, símbols de la vida i la resurrecció respectivament. La figura de l’àngel hi continua present però aquí esdevé una abstracció en els petits caparrons alats.


Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946)


Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Com deia Ermessenda de Valrà “demà mai no arriba” , i avui amb l’evidencia del canvi climàtic propiciat per l’estultícia monumental de l’espècie “ homus sapiens sapiens’ , l’afirmació esdevé quasi tràgica, malgrat el que puguin dur algunes ‘ments pertorbades

dilluns, 17 de febrer de 2020

EL LLORET DE MAR QUE EL TEMP S’ENDUGUÉ. LES ESCOLES PARROQUIALS DE SANT ROMÀ.

A dia d’avui l’Església catòlica a Catalunya sembla trobar-se en ‘caiguda lliure’ , i curiosament en la mateixa data del segle XX, se la considerava – i era, sense cap mena de dubte – capdavantera en la defensa del dret dels infants a rebre instrucció, entre moltes més activitats que mereixen el reconeixement públic.

A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret, a banda de l'escola pública situada a l'Ajuntament.

Les noies podien anar al col·legi “El cor de Maria” (les monges catalanes) o al de la Immaculada Concepció (les monges franceses).

Els nens anaven als germans maristes i, a partir de 1920, a les escoles parroquials de la Rectoria.

Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). , l’arquitecte que portava el modernisme a Lloret de Mar, va ser l’autor de l’edifici de les Escoles Parroquial de l'Ave Maria, que s'inauguraven el 10 d'octubre de 1920; sens dubte aquest va ser un dels centres escolars que va deixar més empremta a la vida cultural lloretenca.

Aquestes escoles foren impulsades pel canonge Agustí Mª Vilà, que havia anat recollint diners procedents d'alguns llegats; i dirigides per mossèn Pere Torrent.



Les Escoles Parroquials de Lloret van ser tot un referent en l'aplicació de noves tècniques pedagògiques.
https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/img/produccio_audiovisual/escoles-parroquials.jpg/view
https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/activitats-difusio-i-publicacions/mirades-dahir-retalls-de-memoria-oral/les-escoles-parroquials-un-model-educatiu-diferent

Endegàvem l’any 2015 la recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans de la dictadura franquista, a dia d’avui encara ens manquen una bona part. S’ha fet una excel·lent tasca destructiva en el període 1936-1978, que malauradament no s’ha VOLGUT revertir amb l’adveniment de la ‘democraciola’ per part dels partits catalans.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 14 de febrer de 2020

HOTEL MÉS QUE SANTUARI DE SANT PERE DEL BOSC. LLORET DE MAR . LA SELVA. GIRONA.

Ens arribàvem fins a Sant Pere del Bosc , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havia tingut ocasió de visitar-lo l’any 2013 amb el Josep Olivé Escarrè ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6.05.2019 ), i com aquella ocasió la contemplació del magnífic conjunt patrimonial corprenia als meus companys de viatge.



S’explica de Sant Pere del Bosc que té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc, tot i que en aquell moment es va batejar com a Sant Pere Salou, un grup d’edificacions al voltant d’una capella.

Els monjos, però, no van deixar mai de patir atacs, ans el contrari. Especialment dur va ser l’atac que es produí el 1694, quan els francesos invasors hi van calar foc, la qual cosa va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin finalment marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. No obstant la seva destrucció, l’enclavament de Sant Pere del Bosc continuava sent lloc de pelegrinatge molt estimat pels lloretencs, fet que va portar que el 1759 es reconstruís la capella, obra finançada per part de la confraria de pescadors de la vila, els quals van encarregar un meravellós retaule barroc molt semblant al que llueix a la parròquia de Cadaqués.

l’any 1855, durant la desamortització promoguda per Madoz,com a conseqüència de l’esulticia i corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, la Reina Isabel II va fer posar a subhasta tot un seguit de propietats de l’església catòlica.

A Lloret van sortir a la venda l’ermita de Santa Cristina i la de Sant Pere del Bosc. La gent de Lloret, que no volia de cap manera que aquests dos paratges poguessin caure en mans forasteres, van organitzar una col·lecta popular a fi de reunir els diners que la corona en demanava. La col·lecta va servir per reunir els diners suficients per poder comprar Santa Cristina, però no per poder fer el mateix amb Sant Pere del Bosc, finca per la qual demanaven 200 mil rals, una xifra absolutament desorbitada per l’època. L’alcalde d’aleshores, Agustí Font i Suris (Lloret de Mar 1824 – 1899) , va decidir-se a escriure al seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830- 1908) , que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle. Gràcies a la seva administració, aquesta fortuna s’havia multiplicat exponencialment. Així doncs, Agustí demanà ajut a Nicolau i aquest l’hi donà. Per fer-ho, comprà Sant Pere del Bosc per mitjà d’un mandat. Nicolau Font, a qui tothom anomenava Conde de Jaruco – Llegia, tot i que no va acceptar mai aquest títol a causa de les seves fermes conviccions republicanes, el cert però, és que el Condado de Jaruco és un títol preexistent ; https://www.ecured.cu/Condes_de_Jaruco –, no va retornar de Cuba fins 20 anys després de la compra de Sant Pere del Bosc, pels volts de 1880. Un cop ho va fer, es va dedicar en cos i ànima no només a restaurar l’antic nucli de Sant Pere del Bosc –que va embellir de manera notable amb l’ajut de destacades personalitats de les arts aplicades com foren l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) , l’escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el pintor i decorador Enric Monserdà Vidal (Barcelona 24 de maig de 1850 – 13 d'abril de 1926) i d’altres–, sinó que va crear una mena de camí espiritual i artístic entre Lloret i el santuari, aixecant-hi importants monuments com són les creus de terme, el Pedró de la Mare de Déu de Gràcia o el monument també a la Mare de Déu de Gràcia conegut popularment com l’Àngel.


I, si ,’ho permeteu fins les cases, avui molt malmeses que hom troba pel camí. Dissortadament els brètols i vàndals, sembla que formen part a dia d’avui de paisanatge de Lloret de Mar.


Ja al segle XX, Pius Cabañas Fonts ( Lloret de Mar, 1881/82 + Barcelona, 30 d’abril de 1963 ) , descendent de Nicolau Font, va construir una nova ala de l’edifici principal per a la instal·lació d’un asil per a gent gran –asil que rebé el nom del seu oncle–. Aquesta institució va romandre allí fins a la dècada dels seixanta. A partir de llavors es traslladà a unes dependències annexes a l’hospital municipal, on encara funciona a dia d’avui.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, Sant Pere del Bosc va patir importants destrosses, la més dramàtica de les quals va ser sens dubte la crema de l’altar barroc de 1759.

En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament

https://www.hotelsantperedelbosc.com/ca/casaments-costa-brava


https://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/12/sant-pere-del-bosc-lloret-costa-brava.html

http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/caba%C3%B1as-i-font-pius

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/05/goigs-la-mare-de-deu-de-gracia-capella.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26825


Ni en l’anterior ocasió, ni en aquesta podíem accedir a la capella de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Pere – de la que no se’n troba cap imatge a la xarxa- , ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Poseu Sant Pere del Bosc , Lloret, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

dimecres, 12 de febrer de 2020

ESCOLA DE LA FUNDACIÓ EDUCATIVA PRIVADA DOMINIQUES ANUNCIATA PARE COLL. PRATS DE LLUÇANÈS.

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografíes de l’escola de la FEDAC de Prats de Lluçanès.


Llegia que l’ escola es deia “Presentació de la Mare de Déu” i pertanyia a la congregació religiosa de les Germanes Dominiques de l’Anunciata fundada el 1856 per Sant Francesc Coll Guitart (Gombrèn, 1812 - Vic, 1875).

L’escola es va constituir l’any 1859 quan van arribar a Prats tres germanes acompanyades del propi Pare Coll per portar l’escola pública, a petició de l’alcalde, i alguns veïns per tal de solucionar els problemes de l’ensenyament a Prats.


l’any 1977, l’augment de l’alumnat a l’escola “Presentació de la Mare de Déu” de Prats de Lluçanès obliga a sol•licitar a l’ajuntament l’ús de les aules de les antigues escoles nacionals i les escoles parroquials.


Demanarem a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici de les ‘escoles velles’, i també del de l’escola “Presentació de la Mare de Déu”; en qüestió d’escoles però , TOTHOM , n’ha vist almenys una al llarg de la seva existència, i és per això que en la tasca de recuperar la ‘memòria històrica’ , faig extensiva la petició d’ajuda a TOTS els ciutadans.

Esperem les vostres aportacions a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 9 de febrer de 2020

IN MEMORIAM DE L’AQÜEDUCTE DE LES MOREQUES O DEL LLORITO . TARRAGONA.

El Juan Navazo Montero retratava l’aqüeducte de les Moreques a tocar de traçat de la A-7 dins al terme de Tarragona, prop del Cementiri Municipal


Reprodueixo de l’excel·lent treball del historiador tarragoní i president de la Real Societat Arqueològica Tarraconense, Jordi Rovira i Soriano, ( Tarragona, 26 de febrer de 1966 + Tarragona 6 d’octubre de 2014 )


Qui no ha vist al costat de la carretera nacional al seu pas pel tram del desviament de Tarragona, al costat d'unes antigues pedreres i no lluny del camp del Nàstic, un aqüeducte de bona factura i equilibrada composició. Molta és la gent que creu que es tracta d'un monument romà d'època imperial, i més d'un l'ha confós amb el conegut Pont del Diable.

Hi ha postals antigues i més d'un guia turístic despistat que l'han presentat com un dels monuments romans del patrimoni de la humanitat. Aquell és però un aqüeducte modern que es veié frustrat en la seva missió ja que mai va arribar a dur aigua a la ciutat. Corria l'any 1434, en temps de l'arquebisbe Domingo Ramos, quan l'escassetat d'aigua a la ciutat era tan notable que els tarragonins, volent cercar solucions al problema, pensaren en dur-hi la de la font del Llorito, aleshores anomenada de les Morisques. Amb aquesta intenció es pressupostà la realització d'un conducte de fusta des de la ciutat fins a la font que es valorà en 400 florins, tota una fortuna de l'època. Amb penes i treballs es van fer gestions per l'execució d'aquesta obra al llarg del segle XV. Però seria el 1606 quan s'obririen noves mines a la Font del Llorito que facilitarien la construcció l'any següent d'un aqüeducte des de aquell indret fins la ciutat. Sembla que l'aqüeducte de fusta va tenir moments d'ús però no sols el seu manteniment era molt complicat sinó que la vegetació se n'apoderava en poc de temps.

El set de maig de 1607 arribava per fi de l'aigua a través d'un nou aqüeducte, aquest cop de pedra. L'alegria inicial dels tarragonins es va anar esvaint doncs el cabal que arribava era escàs i la pressió insuficient per abastir la població. Els càlculs s'havien fet malament i feien impossible rendibilitzar l'obra. Així, aquell aqüeducte quedà inservible en aquesta vall a prop de la muralla de la ciutat i esdevingué el mut testimoni de la voluntat dels tarragonins de resoldre el seu proveïment d'aigua.

El 1703 un enginyer francès que vivia a Reus aconsegueix tornar a conduir aigua des del Llorito a Tarragona, fins a la plaça de les Cols. Però aquella obra no va ser definitiva ja que el 1711, en plena època de la guerra de Successió, el municipi contactava amb Joan Grül, un enginyer militar, per dur a terme les obres de conducció de l'aigua del Llorito a la ciutat. El projecte havia de concloure en el termini d'un any i tindria un cost estimat 300 dobles. Malgrat tot els primers dies de 1713 Grül acudia al municipi per comunicar que marxava a València i que deixava encarregat del projecte de portar aigua del Llorito a Josep Boy, un enginyer molt més eficaç en aplegar en un llibre les antiguitats de Tarragona que no pas en resoldre la problemàtica de l'aigua.A mitjans d'aquell any Boy també era destinat a València i s'esvaïen de nou les expectatives de tornar a posar en ús aquell aqüeducte.

L'opció de portar aigua de la muntanya del Llorito s'acabà per desestimar i el 1781 s'iniciaren els treballs d'un nou aqüeducte. Aleshores el seny s'imposà i davant la dificultat d'emprendre una obra tan complexa es va començar per fer treballs de reconeixement sobre el terreny dels vestigis de l'aqüeducte romà. Copiant els romans semblava que l'èxit en la missió estaria garantit.
El 1782 José Moñino y Redondo (Múrcia, 21 d'octubre de 1728 - Sevilla, 30 de desembre de 1808) primer comte de Floridablanca escrivia a l'arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivielso Arce, Piélagos, Cantàbria, 13 de gener de 1733 — Tarragona, 5 de juliol de 1783) donant-li suport en aquell nou projecte d'aqüeducte.

L'obra s'encarregà a l'arquitecte Joan Antoni Rovira [Tarragona, Tarragonès, 1730 — Tarragona, Tarragonès, després del 1803] i seria coneguda com la Mina de l'Arquebisbe. Tenia el seu origen a prop de Puigpelat i seguia més o menys en paral·lel el traçat d'un dels antics aqüeductes romans que abastien l'antiga Tàrraco. L'any següent moria Santiyán, el seu testimoni però , va ser recollit pel nou arquebisbe Fra Francesc Armanyà Font (Vilanova i la Geltrú, 1718 - Tarragona, 1803) . Per fi, el 29 de novembre de 1798 es produïa l'anhelada arribada de l'aigua del nou aqüeducte al jardí de Palau Arquebisbal. Ja que l'arquebisbe havia estat el promotor de l'obra, havia manat que la canalització arribés a la ciutat passant per la seva residència.

Només uns dies després, el 3 de desembre, tota la ciutadania podia gaudir de l'arribada del preuat líquid a la plaça de les Cols, cosa que es continuà festejant els dies següents. En la voluntat d'apropar l'aigua a la gent s'instal·laren noves fonts a la plaça de la Font i se n'inauguraren d'altres a la plaça de les Cols, del Rei, Pallol, Sant Antoni i Rambla de Sant Carles.

Aquest cop es va assolir l'empresa amb un èxit total fins al punt que encara arriba per aquell conducte una petita part de l'aigua que abasteix la ciutat. I d'uns arquebisbes promotors passem a un arquebisbe mecenes. L'any 1883 l'arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila (1879-1888) tingué el generós gest de cedir l'administració de l'aigua al municipi. Mai l'empresa municipal d'aigües de Tarragona podrà agrair-l'hi suficientment. En homenatge a aquell prelat se li dedicà un carrer al costat de la Catedral. Però va deixar de tenir aquest record quan el seu nom va ser substituït pel més popular de carrer de les Coques, fent caure del nomenclàtor urbà el nom del personatge que donà l'aigua a la ciutat de Tarragona.

https://www.icac.cat/wp-content/uploads/2017/06/JLV-Rovira.pdf

https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/7555998804


https://tarragonahistorica.wordpress.com/2015/06/28/laqueducte-del-llorito-el-pont-desconegut-de-tarragona/

Patrimoni Gencat recull que segons el mapa de l'I.G.C. -posat al dia el 1964 i publicat el 1968- aquest aqüeducte és Romà.

Malgrat ho certifiqui una entitat pública, una mentida MAI ES CONVERTEIX EN REALITAT.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12563

EL CASAL MARIÀ D'OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Anaven el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’ Antonio Mora Vergés fins a Olot, els dies curts del hivern, encara que sigui quasi primaveral com el d’aquest any 2020, ens obligaven a retallar els objectius a visitar, les cases modernistes del nucli antic, la parroquial de Sant Esteve que està obres, Santa Maria de Tura – sempre tancada amb pany i forrellat – l’Hospici, anàvem a dinar a la Déu, i continuàvem amb la Salut de la Moixina, el Cementir Municipal, i des d’allà pujàvem al Montsacopa perl camí del Calvari, i baixàvem per les escales que batejàvem com del ‘ infern’ , no tant pel color de la terra volcànica, com pel desnivell, abans d’iniciar el retorn definitiu, li pregaria al Pere Albert Carreño que retrates l’edifici del Casal Marià.


El Josep M Canals Ferrarons , m’havia donat una excel·lent explicació sobre el Casal Marià d’Olot ; el Dr. Joaquim Danés i Torras ( Olot, 8 de juny de 1888 + 11 de febrer de 1960 ) , en la seva Història d'Olot (vol. XVIII, pàg. 3355) diu que el Casal Marià es va inaugurar el 29 de març de 1925, havent col•locat la primera pedra el 19 de març de 1924, essent bisbe de Girona, Gabriel Llompart i Jaume Santandreu (Inca, 1862 - Palma, 1928), que seria acusat de ‘catalanista’ en la dictadura de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930).

El contractista d'obres fou Lluís Pla, i no es menciona l'arquitecte.

Ja l’any 1918 es disposava del camp d'esports.

L'edifici fou incendiat la nit del 21 al 22 de juliol de 1936.

L’any 1939 fou ‘ocupat’ pels militars que havien assolit la victòria contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC e la II Republica, i no el desocuparien fins a l’any 1946, moment en que es reconstruí la sala d'espectacles.



Les fotografies en blanc i negre , i l’actual en color, les penjava el Jordi Figueras Suriñach

Llegia que l’enterrament del Dr. Joaquim Danés i Torras, que en tornar del seu exili a França fou empresonat primer a Olot i després a Girona, i que malgrat aconseguiria la llibertat després de passar per un consell de guerra, el règim franquista li prohibí l'exercici de la seva professió mèdica, fou una de les més impressionants manifestacions de dol que es recorden a la ciutat d'Olot. La premsa ‘oficial’ silencià la seva mort, i per raons polítiques es retirà un número de la revista Olot-Misión dedicat a la seva figura.


Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Trobava més dades a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=111

CASAL MARIÀ

Autor : Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960), autor també de l’Església de Sant Pere Màrtir.

Ampliat per Joan Aubert Camps ( Olot , 1902-2004), que va ser un dels portadors del fèretre de l’Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/2004/08/26/036.html

Poseu Olot, la Garrotxa, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

No ho posposeu, teniu sempre present que el món depèn de persones que en bona part son estultes i/o corruptes –o ambdós coses-, i que fer plans a mig o llarg termini, llevat de canvis radicals en les societats consumistes és un despropòsit.

divendres, 7 de febrer de 2020

VISITA A NOSTRA SENYORA DE LA SALUT. LA MOIXINA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

Havíem dinat a la Déu, i abans de visitar el fossar i pujar fins al Montsacopa, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a visitar la petita església dedicada a la Mare de Déu de la Salut, situada en el paratge de la Font Moixina.

Llegia que fou ‘ la Santa Compasió’ de mossèn Joan Delgar, rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot, la que aconseguiria que es construís , s’explica "que vegent que molts dels habitants del vehinat de las Deus, després del treball y fatiga de tot lo dia, se donaven la pena de fer mitja hora de camí al acabar el jornal per anar á la parròquia per a fer les devocions"; el rector va acordar de construir-hi una esglesiola i les obres començaren el 27 de setembre de 1883: Narcís Conill va fer donació dels terrenys i els veïns contribuïren amb les almoines i amb el treball.

El 15 d'octubre de 1884 l’obra va quedar enllestida. Els documents diuen que "fou cap feyner y empresari Josep Carré de Ridaura".

Va ser restaurada l'any 1942 degut a les destrosses que s'hi efectuaren en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República amb el recolzament de la Jerarquia de l’Església catòlica. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la restauració

L'any 1984 va caldre fer una nova restauració. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la restauració, promoguda per la parròquia de Les Fonts, que aprofitant la vinculació que la capella té dins la creativitat artística dels pintors olotins, va demanar a tots aquells artistes que poguessin, fer una donació d'una obra, per tal de fer una exposició i reunir diners per l'arranjament dels teulats i pintats de la capella.

El dia de la nostra visita 3.02.2020 s’estaven talant alguns arbres, i es procedia a cremar les branques al costat de l’edifici.


Els Vallesans tenim com a patrona - també - a la Mare de Déu de la Salut.


Poseu Olot, la Garrotxa. Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Amb l’estultícia acreditada dels que remenen les cireres arreu del món, és MOLT aconsellable no fer plans a mig o a llarg termini, oi?

PASSEJADA MODERNISTA PER OLOT .LA CASA GAIETÀ VILA ROCA.

Fèiem un tomb pel nucli antic d’Olot , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés.
Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Reprodueixo de : http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html

Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943) és l’autor de la casa Gaietà Vila Roca, empresari olotí que volia disposar d’un edifici emblemàtic al bell mig de la vila que acollís un cafè als baixos. Ens agradaria rebre una imatge de 'arquitecte
Alfred Paluzie Lucena a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Es tracta d'un edifici de tres façanes, cada una de les quals té composició pròpia, destacant, a totes elles, l'exuberància decorativa i cromàtica. La del nord té una tribuna i és la més pobre amb decoració. La de l'est té balcons amb arcs conopials. La del sud té una tribuna amb balcons a sobre.



L’arquitecte hi va aplicar els principals elements del Modernisme més medievalitzant i eclèctic: capitells florals a les parets dels baixos, ferro forjat i ceràmica amb decoracions zoomòrfiques i florals als pisos, murs del terrat disposats com els merlets d’un castell. I a més d'aquesta decoració variada, també destaca la gran varietat de colors, destacant el vermell, verd i blanc.

Completen l’edifici a la façana lateral un escut caironat amb la data de construcció, 1905, i la figura d’un drac, que proporciona el nom popular a la casa, en un balcó del primer pis.

El cafè-bar va ser substituït l’any 1973 per una llibreria encara existent que pren el nom de l’animal mitològic emblema de la casa.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/10/casa-gaieta-vila-roca-la-garrotxa.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10233

Poseu Olot, la Garrotxa. Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Amb l’estultícia acreditada dels que remenen les cireres arreu del món, és MOLT aconsellable no fer plans a mig o a llarg termini, oi?

ESCOLA PIA D’OLOT. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA GARROTXA. GIRONA

Havíem retratat l’edifici que havia acollit l’escola de les nenes als Hostalets d’en Bas abans de la dictadura franquista, i també el fet que per un limitat espai de temps, va exercir com escola el mas la Clapera.

Ja a la capital de la Garrotxa, l’arbreda de la Plaça, i la proporció de l’edifici fan difícil obtenir una fotografia de les Escolàpies d’Olot.

https://www.garrotxadigital.cat/2014/01/24/lescola-pia-dolot-aplica-un-nou-sistema-educatiu-avui-a-la-7mana-girona/

Patrimoni Gencat descriu l’escola com; edifici de planta rectangular perfectament simètrica. Està format per un cos central que s'amplia des de la façana principal -que és la d'una església- cap als costats. Dit cos central està cobert a dos vessants i té una portalada conformada per arcs de mig punt concèntrics i a sobre seu també es pot apreciar una finestra amb tres obertures també emmarcades dins arcs de mig punt.

Als costats d'aquesta part central, s'aixequen dues torres de planta rectangular amb obertures perfilades per arcs bessons de mig punt a cada costat. Ambdós campanars estan coberts per estructures piramidals.

Entre el pany de l'edifici i la plaça de Catalunya es va deixar una amplia faixa sense edificar per tal de no haver de seguir el pla unitari (amb porxades) de la plaça.

L’obra va ser realitzada pel mestre d'obres i arquitecte municipal Esteve Pujol Riera ( títol de 19.11.1866 ) , documentat a Olot almenys entre els anys 1861 i 1904. Tant el pressupost assignat a l'obra, com els plànols, estan signats per ell. La construcció es va dur a terme en diverses etapes: al 1877 es va fer el cos esquerra, al 1897 el central, al 1906 el dret i hi ha constància d'una benedicció de la capella al 1916, ens agradarà tenir noticia de l’advocació que té a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10238

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2017/12/escoles-pies-dolot-la-garrotxa-girona.html

http://laplega.escolapia.cat/2010/11/lescola-pia-dolot.html

Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Poseu Olot, la Garrotxa. Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Amb l’estultícia acreditada dels que remenen les cireres arreu del món, és MOLT aconsellable no fer plans a mig o a llarg termini, oi?

PASSEJADA MODERNISTA PER OLOT .LA CASA JAUME GASSIOT MAGRET

Fèiem un tomb pel nucli antic d’Olot , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, a la sortida de l’Oficina de Turisme d’Olot, comença l’itinerari Modernista amb la casa Gassiot, així dita perquè l’any 1911 Jaume Gassiot Magret, va decidir transformar en residència i consulta mèdica una casa cedida pel seu pare, el comerciant Joan Gassiot Camps (Olot, 1845-1920) i va encarregar el projecte a l’arquitecte, Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943 )
https://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/96322/159104
https://sadurnibrunet.com/2017/11/30/casa-gassiot/


Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edifici de tres façanes situat en una cantonada. La part inferior queda acabada amb una decoració de tipus medieval. Els pisos superiors tenen un balcó dividit en dos per una columna amb arcs.

La façana del carrer de Sant Rafael presenta una tribuna amb vidrieres i la façana del carrer dolors té balcons amb barana de ferro. La part superior de les façanes laterals està format per dues galeries cobertes mentre que a la façana central hi ha un escut.

La decoració és de tipus medieval però dins les línies modernistes.

De totes les cases de Paluzie és la que utilitza un repertori decoratiu més explícitament medieval, si bé emmarcat dins el estil mes modernista.

Jaume Gassiot i Magrey, va exercir com metge radiòleg a Olot, hom pensa que el l’àliga del medalló a la part central de la façana és una referència al•legòrica a la medecina, com l’escultura ‘la radiologia’, obra de l’escultor i decorador Rossend Aubert Cros (Olot, 1879-1915). http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Defensem la virtut de l’aforisme ‘bona brevis’ , alhora que pensem que el ‘ model telegrama’ no és la millor manera d’explicar el món.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=8&pos=76

Poseu Olot, la Garrotxa. Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020

Amb l’estultícia acreditada dels que remenen les cireres arreu del món, és MOLT aconsellable no fer plans a mig o a llarg termini, oi?

PASSEJADA MODERNISTA PER OLOT .LA CASA ISIDOR PUJADOR FAURA.

Fèiem un tomb pel nucli antic d’Olot , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, li posaven difícil a la Placeta que hi ha davant de la casa coneguda com Pujador, en recordança del seu promotor , Isidor Pujador Faura un metge acabalat que posseïa diverses finques a la vall de Bianya, i que es va fer càrrec del cost de la restauració portada a terme a l’església de Sant Salvador de Bianya, duta a terme per l’arquitecte gironí Rafel Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) es feien obres, val a dir que malgrat això el resultat és força digne.



Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.


Josep Azemar Pont (Figueras, 4 de gener de 1862 - Barcelona, 5 de juny de 1914) va ser l’autor de la casa Pujador situada a la intersecció dels carrers, del Carme, 5 / Plaça del Conill / Verge del Portal, essent el promotor Isidor Pujador Faura.
De la casa en trobava una minsa informació a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?
registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=16&pos=152


Pere Puigferrer i Figueras em deixava un comentari; la vinculació de la família Pujador amb la Garrotxa, va ser quan el Sr.Pujador es va casar amb Pilar de Ventós i Casamajor

A aquesta li van donar com a dot la casa de la Coromina de la Vall de Bianya (mes tard la van transformar, convertint-la amb una magnifica masia amb diferent estils arquitectònics).

A la Vall de Bianya, també van comprar diferents propietat, entre les quals hi ha l’esplèndida pairalia del Puig (comprada als Ferrussola de Montagut).

http://www.corriolserveis.com/cases-de-colonies/mas-la-coromina/historia-mas-la-coromina
/
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Puig_(la_Vall_de_Bianya)

Edifici de quatre plantes i torre amb estructura en pedra, coberta de ceràmica vidriada i tribuna circular en el primer pis.

Patrimoni Gencat ens diu que la façana està formada per dues parets. L'eix compositiu bascula pel costat de la torre de l'angle, de planta circular, que surt d'un gran boínder - balcó cobert de finestres , o vidrieres, pels tres costats que surt fora de l' edifici amb l'objectiu inicial de crear espai i lluminositat a una sala de l'interior - ubicat al primer pis. Als baixos hi ha comerços i sobre d'ells hi ha una sèrie d'arcs apuntats. Al primer pis hi ha una galeria amb columnes que sustenten arcs de mig punt rebaixats; als costats hi ha balcons amb petits arcs gòtics. Al tercer pis trobem finestres amb arcs de mig punt i la coberta és cònica. El principal material constructiu es la pedra.

http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html


Una imatge del Sagrat Cor esculpida per Antoni Collellmir Ferrarons , de Castellfollit de la Roca, substitueix un rellotge de sol previst per l’arquitecte damunt la gran tribuna de la torre.

A l’interior, la decoració del menjador va ser encomanada a l’artista olotí Melcior Domenge Antiga (Olot, 10 de maig de 1871 - Olot, 1939).
file:///C:/Users/Antoni/Downloads/96588-Text%20de%20l'article-122055-1-10-20080609.pdf

Poseu Olot, la Garrotxa. Girona, Catalunya a la ostra agenda per aquest any 2020

Amb l’estultícia acreditada dels que remenen les cireres arreu del món, és MOLT aconsellable no fer plans a mig o a llarg termini, oi?

dimarts, 4 de febrer de 2020

ELS HOSTALETS D’EN BAS. L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA I ALTRES LLOCS D’INTERÈS. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

Ens aturàvem als Hostalets d’en Bas el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, volíem retratar l’edifici que havia acollit l’escola de les nenes abans de la dictadura franquista, i la Clapera que havia estat escola en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars franquistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim i democràtic de la II República.


Retratava abans, l’Església parroquial , neogòtica, aixecada a finals del segle XIX, advocada a Santa Maria.

Patrimoni Gencat ens diu ; església d'una nau, amb capelles laterals, amb volta de creuria i absis poligonal.


Consta d'una nau coberta amb una volta ogival; té transsepte i cor.

A l'exterior, les façanes laterals tenen contraforts seguint un ritme regular fins arribar a la cantonada amb la façana principal on els contraforts estan situats en diagonal creant un angle obtús a cada costat de la façana.

La porta principal és allindada amb un frontó semicircular amb el timpà buit. A mitja alçada una motllura llisa migparteix la façana. A la part superior s'obren tres finestres d'arc de mig punt, la central més alta que les laterals, i un òcul. Una cornisa recorre la part superior i al centre una creu corona la façana.

Adossada a l'església es troba el campanar de planta quadrada i teulada piramidal. A la part superior quatre obertures d'arc de mig punt allotgen les campanes.

Entorn d’un hostal o d’hostalet, com descriu el topònim, i al peu de l’antic camí ral que anava d’Olot a Vic es va originar un dels nuclis més pintorescos de la contrada. Els Hostalets des dels seus inicis al segle XVIII, ha experimentat un creixement moderat i sostingut, amb trets urbanístics remarcables, que conserven la rusticitat original i autòctona d’aquest indret. Una de les imatges més belles i conegudes del poble, que pintors i fotògrafs han immortalitzat al llarg de la història, és el carrer Teixeda.


Destaca per les cases amb les corresponents eres al davant, ben restaurades i arrenglerades l’una al costat de l’altra. Si la visita es fa a la primavera o l’estiu, les llargues balconades de fusta mostren centenars de testos amb geranis i altres flors, conformant així una mena de jardí urbà de notable impacte visual. Fets meritoris que han permès al poble d’Hostalets ser catalogat com a conjunt històric-artístic.

Aixecant la mirada a les muntanyes del davant, criden l’atenció les cingleres de Falgars, presidides per la silueta de l’ermita de Sant Miquel de Falgars o Castelló.


No sabia veure l’autor de l’estàtua del nen de la regadora situada al davant de l’església de Santa Maria, sou pregats de fer-is-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , els mals costums es contagien com el coronavirus o la grip, oi?.


No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu la Valls d’en Bas a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.


Visita massa breu de l’edifici que mai va ser hospici, malgrat que amb aquest nom se’l coneix a Olot. La Garrota. Girona.

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés per visitar i retratar l’edifici de l’Hospici d’Olot que va ser construït entre 1778 i 1884 a partir del projecte de l’arquitecte Buenaventura Rodríguez Tizón , més conegut com Ventura Rodríguez (Ciempozuelos, 14 de julio de 1717-Madrid, 26 de agosto de 1785)

Dels tres significats més comuns del mot ‘hospici’ Casa gran ; Local on s'acullen i es mantenen els pobres o els orfes; Alberg de pelegrins, malgrat que l’edifici es projectava per acollir fins a 1.200 persones, distribuïdes en sales organitzades al voltant de dos claustres, un per a homes i un altre per a dones, l’Hospici d’Olot, mai va arribar a exercir la funció per a la qual fou projectat, i aglutinà les activitats més diverses, com ; escola, habitatge de mestres, beneficència i escola de Belles Arts que estigué a la base de l’anomenada escola paisatgística d’Olot, fundada per Lorenzana com a filial de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. El primer director fou Joan Carles Panyó (Mataró, Maresme, 1755 – Olot, Garrotxa, 1840), pintor i arquitecte, altres usos foren , caserna, hospital militar, centre d’ensenyament secundari, museu biblioteca, asil, oficina de correus i telègrafs, mercat o parc de bombers, entre d’altres.

La seva construcció va ser possible gràcies a la donació testamentària d’Antoni Llopis Figuerola (1683-1753) que havia estat alcalde de la ciutat, i a diverses aportacions del bisbe Tomàs de Lorenzana Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d’abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796

Es tracta d’un edifici de grans dimensions, un gran volum carrat i auster de tres pisos d’alçada que es caracteritza exteriorment per les obertures disposades regularment i per l’acabat en pedra volcànica dels murs; angles de l’edifici i emmarcaments de finestres són rematats amb carreus de pedra. S’articula al voltant d’un gran i sobri pati interior, anomenat dels claustres, format per tres galeries d’arcades sobre pilastres que li donen l’aparença d’un gran claustre. Entre aquest pati principal i el secundari, de menors dimensions, se situa la capella de l’edifici.



L’Hospici d’Olot és un bon exemple de l’arquitectura acadèmica, simple i racional de finals del XVIII, que troba en Ventura Rodríguez un dels seus màxims representants a Espanya. A cavall entre el barroc i el neoclassicisme, Ventura Rodríguez és autor de projectes com la remodelació i acabament de la basílica del Pilar de Saragossa (1750), el convent dels Agustins de Valladolid (1759), el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1761), l’església de Santo Domingo de Silos (1751), la col·legiata de Santa Fe de Granada (1771) o l’ampliació de l’Hospici de Girona (1776), entre molts d’altres.

https://elblogdeacebedo.blogspot.com/2018/04/covadonga-un-sueno-sin-fin-i.html

L’edifici de l’Hospici va ser remodelat a principis dels anys 80, a partir del projecte de Jordi Bosch, Joan Tarrús, Santiago Vives, Narcís Comadira i Domingo Iglesias, per encàrrec de l’Ajuntament d’Olot i, actualment, acull la seu central del Museu de la Garrotxa i l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs dels arquitectes de la remodelació a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat
ens diu que exteriorment és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos, amb els murs de paredat sense arrebossar. Els angles de l'edifici són de carreus així com els emmarcaments de les finestres que s'obren tot al llarg de les façanes als tres nivells


L'edifici és construït al voltant de dos patis entre els quals hi ha la capella. El pati posterior neoclàssic, anomenat dels claustres, té, als seus quatre costats, tres pisos amb arcades de mig punt sobre pilastres de base quadrangular, que de baix a dalt presenten un ritme decreixent. Els arcs de l'últim pis són rebaixats.



Retratava a través dels vidres el interior del que semblava que havia estat la capella, de la que no en sabia trobar l'advocació, sou pregats de fer.nos-la saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/in-memoriam-de-lantoni-llopis-figuerola-actual-edifici-del-museu-comarcal-de-la-garrotxa-olot-girona-catalunya/

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.