dimarts, 15 de setembre de 2020

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. PARDINES. EL RIPOLLÈS. GIRONA

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita advocada a la marededéu del Roser, al terme de Pardines, a la comarca del Ripollès, Girona

A la  pàgina https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Ripolles/Pardines/attachments/243_Pardines_Qu%C3%A8%20fer.pdf

S’explica que la vall de Ribes és terra de llegendes ,  mites  , i fenòmens inexplicables propis d’altres segles,  que amb ulls d’avui ens semblen hostils i llunyans.

Un exemple n’és l’ermita del Roser, que va ser construïda, segons narra la llegenda, pels  fills de  Mauner, un home molt ric, però desaprensiu, del qual s’explica que tenia les ovelles a la muntanya i baixava cap el poble al capvespre. Un dia, conta la llegenda, el Mauner es va trobar amb un esperit; sentint-se amenaçat i en perill, i per tal de protegir-se’n, va invocar la Verge del Roser i li va prometre que, si la força invisible que ara el retenia el deixava anar, faria construir una capella dedicada a la Verge. D’aquesta manera es va alliberar de l’esperit, un cop acabat l’incident però , no va complir la promesa.

Passats els anys, i ja mort, un amenaçador llop de foc es va aparèixer als seus fills; aquests, atemorits, consultaren l’aparició al capellà del poble, que  alhora que els recordava  que “a sants i a minyons, no els prometis si no els dons”,  els va aconsellar que  fessin construir la capella promesa pel seu pare a la Verge.

No tenim dades de l’època de la primera fotografia que no pertany a l’Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya), i tampoc al Fons fotogràfic Salvany (Biblioteca de Catalunya), ens agradarà tenir noticia del seu autor a castellardiari@gmail.com



https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Pardines

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/search/searchterm/Pardines

L’ermita s’ha restaurat l’any 2008 i la marededéu del Roser torna a estar exposada a l’ermita, després d’haver estat més de 30 anys a l’església parroquial de Sant Esteve.



En la nostra visita a Pardines no ens n’havien parlat d’aquesta ermita de la Marededéu del Roser:

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/pardines-vall-de-ribes-racons-del.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/09/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/santa-magdalena-de-puigsac-fantasia.html

Amb totes les mesures que siguin necessàries, sortiu de casa i aprofiteu per conèixer Catalunya

dissabte, 12 de setembre de 2020

IN MEMORIAM DE LA MASIA DEL FORN DEL VIDRE I CAPELLA DE SANT JOAN. PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç que dóna informació de  la MASIA FORN DEL VIDRE I CAPELLA,  al terme de Palau-solità i Plegamans (VallèsOccidental),  situada a la carretera B-143de Palau-solità i Plegamans a Caldes.

Al Mapa de Patrimoni Cultural trobava :

És probable que la vil·la romana que es va situar a la vall de la riera de Caldes fos emplaçada a la masia del Forn del Vidre, segurament continuà essent habitada al llarg dels segles des de l'època romana i encara avui dia és present.

Segons la tradició popular, la masia del Forn del Vidre es construí al segle XIV amb les restes de antiga capella de Sant Joan.  Demanaren al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)  l’advocació que tenia la capella i si fos possible alguna imatge en la aparegui encara com un edifici religiós.

Adossada al darrera de la part esquerra de la casa, es troben les restes d'una petita capella d'estil gòtic amb volta creuada, actualment està molt deteriorada i reformada, després d'haver-la allargat per a utilitzar-la com a magatzem d'estris agrícoles.

Tanmateix es conserva la part del sostre, format per dues voltes separades per un arc toral.

També cal destacar a un costat una petita porta, ara tapiada, que donava directament al camí Reial.

Durant molts anys, a la casa es fabricaven i venien ampolles de vidre i disposava d'un taller de bufat i fosa.

 Les restes de l'antic forn de vidre, construït amb pedra, sembla correspondre per tipologia als segles XIV i XV

Patrimoni Gencat – com és mal costum – dóna una informació incomplerta


dimecres, 9 de setembre de 2020

FONT PÚBLICA DE CAN SANTADIGNA. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 La Carme Pecanins Luna em feia arribar un dels seus treballs, en aquesta ocasió  un dibuix de la font pública de Can Santadigna ala confluència dels carrers Calàbria  /  Negociant, a la Garriga. 

Aquesta font fou construïda  seguint el projecte de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol , juntament amb una altra que hi ha al Passeig, per facilitar l'accés a la població a l'aigua potable, tot i que en aquell moment a moltes cases ja s'hi estava portant l'aigua per mitjà de canonades.

La font pública de Can Santadigna està formada per un cos central de base atalussada, flanquejat a banda i banda per una jardinera; a la part inferior, i adossats a la part frontal, hi ha el brollador i la pica. Els murs són de paredat de diverses mides. La decoració està feta a base de trencadís; al cos central, la combinació d'aquests elements dóna com a resultat una cara. Al perímetre superior de les jardineres hi ha una sanefa amb combinació de rajoletes blanques i blaves. A la zona del brollador, hi ha una barreja de trencadís que repeteix els colors anteriors. Coronant la font hi ha un fanal de ferro forjat, de línies sinuoses treballades a cop de fuet.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=32598

https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_Can_Santadigna

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Raspall-garriga-font-0250-02.jpg

http://www.cdh.lagarriga.cat/sites/default/files/treball_de_recerca/2016-06/Raspall%2C%20gresol%20d%27estils.pdf

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)  en va dissenyar algunes arreu del Vallès Oriental: 

https://fontsaigua.wordpress.com/2019/01/07/la-font-del-carrer-llorer-de-granollers/

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/09/font-del-lleo-caldes-de-montbui-valles.html

....

Si teniu interès en es treballs de  la Carme Pecanins Luna, sou pregats de fer-nos arribar un e.mail a castellardiari@gmail.com i li ho farem saber. 


dimarts, 8 de setembre de 2020

EL POU CALENT. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge del pou que està recolzat sobre la façana de la casa del carrer dels Banys, 27-29 de la Garriga.



Patrimoni Gencat esn diu que  consta d'una obertura tipus finestral i una font a la part inferior. La finestra és de llinda i brancals de pedra, l'accés al buit del pou està protegit per una reixa. A la llinda hi ha gravada la data 18/63 i esculpit l'escut de la Garriga: al centre les quatre barres, la corona de municipi i les palmes del martiri de Sant Esteve, patró de la vila. A la part inferior, hi ha el brollador de coure que surt d'un sòcol de marbre de perfil sinuós, porta la inscripció: POU CALENT. L'aigua es decanta a dins d'una pica amb reixa integrada a nivell del terra.

https://www.elrebostdelpoucalent.cat/ca/La-Font-del-Pou-Calent.html

https://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/la-garriga-reobre-el-pou-calent-del-carrer-dels-banys/

Malgrat  que a la llinda hi diu 1863, el pou és anterior, això ho confirma el fet  que en les sessions municipals del mes de gener de 1863 s'iniciaren una sèrie de tràmits i plets per determinar si l'ús que en feia el veïnat constituïa o no una servitud comunal.

L'any 1986 es va fer una restauració de la pedra, i es va col·locar un aplacat de pedra que emmarca el broc de sortida de l'aigua i també es va protegir la part posterior de la font.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de de  la restauració i si fos possible de l’autor de la Font.

la manca de dades,  fet “habitual”  en massa ocasions, malgrat que els aborígens n’estem ”resignats” , altrament no  haguéssim passat   la dictadura franquista,  ni la “democraciola” hereva,  sorprèn força,  perquè gràcies a la divulgació, aquesta mala praxis,  es vista per arreu com un més dels DEFECTES de la MARCA ESPAÑA

En qüestió de patrimoni no hi ha “obres menors”, hi ha OBRES BEN FETES i OBRES MAL FETES, i sempre, sempre, sempre, és just i necessari reconèixer la tasca d’aquells que les duen a terme.

El mateix Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), duia a terme dues fonts publiques a la Garriga, i la reforma de la Font del Lleó de Caldes  de Montbui, on col·laborava amb l’escultor  Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)



Si us interessa l’obra de la Carme Pecanins Luna, i voldríeu posar-vos en contacte amb ella, adreceu-nos un email a castellardiari@gmail.com


LA MISTERIOSA FÀBRICA DE CIMENT DE LA POBLA DE SEGUR. EL PALLARS JUSSÀ.

 El Raul Pastó Ceballos és un  dels millors “especialistes” , sinó el millor, pel que fa a exhumar el Patrimoni Històric de Catalunya, ho tornava a fer amb la fàbrica que qualifiquem per la maca de dades com “misteriosa” al terme de la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars jussà.



La Nati Sullà Alvarez comentava a facebook ; era una fàbrica de Ciment, el meu pare i tiets, hi varen néixer, el meu avi, Enric Sullà Bastida, era l’encarregat, i amb la meva avia, Navidad Guimò Martí , hi varen viure fins que es va jubilar. El meu germà i les meves cosines, hi van passar molts estius. Tinc fotos ,era un lloc, què restaurat, seria preciós.

Llegia a : https://docplayer.es/73590090-El-transport-del-material-hidroelectric-cap-el-pallars-trens-renard-i-locomobils.html?fbclid=IwAR3xMek5lAaiHpXNk4NEhAPe9vMaTuUXplgFTvmybIozXUR_MWU-3-xhY9M

Els de l’Emili Riu i Periquet (Sort, Pallars Sobirà, 1871 - Madrid, 10 de maig de 1928) la van construir una mica més enllà del Vernadot de la Pobla de Segur

Fàbrica de ciment(forn, molins, barrejadores, canonades, xemeneies, motors i etc). No hi ha dades del pes que van pujar, però tots els elements mecànics de la fàbrica de ENHER de Xerallo pesava 2.400 Tm. Quan van acabà les obres el 1917, la van vendre a Asland, la van desmuntar i traslladar, i es va reinstal·lar a Montcada i Reixach a finals de 1917.

No està clar – almenys per a mi – que la fàbrica de ciment de la fotografia, siguin les restes del que acabava a Montcada i Reixac.

Si, potser la d’aquesta fotografia, encara  que des de una perspectiva diferent.

https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/pobla-segur-fabrica-cemento-energia-electrica-cataluna-s-p24084~x106192579?fbclid=IwAR3xMek5lAaiHpXNk4NEhAPe9vMaTuUXplgFTvmybIozXUR_MWU-3-xhY9M

El patrimoni industrial i la seva història a les comarques allunyades de Barcelona, és una més de les assignatures pendents d’aquesta “democraciola” hereva de la dictaura franquista.

divendres, 4 de setembre de 2020

SANTA MARIA DE MONTLLÉO. MOSTRA DE L’ABANDÓ I LA INCÚRIA QUE PATEIX LA SEGARRA.

Montlleó era un poble del municipi de Ribera d'Ondara, a la comarca de la Segarra. Al sector septentrional del terme, al turó del castell de Montlleó.

 L’any 1685 el lloc tenia 7 cases juntes i des del segle XVIII la seva església prengué el caràcter de santuari. Juntament amb Briançó, a mitjans del segle xix es va integrar a l'antic municipi de Sant Antolí i Vilanova. 

 Abans del 1100 n'era senyor Geribert Hug, amb la seva muller Letgarda, que era parent del bisbe de Vic Guillem Berenguer (1100-01). Aquests feudals feren donació al bisbe de Vic d'aquest castell, de Pomar i Briançó. Si bé els castlans successius, feren jurament de fidelitat al bisbe, algun temps després hi tingueren un cert domini els senyors d'Òdena, que també ho eren de Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. 

 El 1254 el bisbe de Vic traspassà a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó, Pomar, el Molí de Paratancia i el mas de Torelló. Pel casament de Gombau d'Anglesola amb Francesca de Timor, o de Queralt, Anglesola passà al domini d'aquest, a la segona meitat del segle XIV.

 L'església apareix esmentada per primera vegada com a part de les parròquies de l bisbat de Vic durant els segles XI i XII, i va estar dins d'aquest bisbat fins el 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona. Amb el temps va adquirir la categoria de santuari marià i molts pobles hi anaven amb processó.

 El 2 de Juny de 1888, s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb assistència de 1500 pelegrins. 

Al seu interior s'hi venerava una talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, que va desaparèixer l'any 1936, i que actualment es venera una imatge de terrissa. Ens agradarà rebre una fotografia de la imatge que desapareixia en els dies foscos que s’iniciaven amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República

Aquesta església se'ns presenta molt modificada respecte l'edifici primitiu, amb constants reformes que han anat desdibuixant la seva estructura inicial. Amb tot, l'edifici conserva elements prou significatius per situar la seva construcció primitiva al segle XI, visibles a la façana nord, seguint formes constructives i ornamentals de l'arquitectura llombarda, i finalitza al sector sud, amb l'ús d'un aparell més acurat i mantenint les lesenes, cap a finals del segle XI o principis del segle XII.
L’Església advocada a Santa Maria , que retrata el Raul Pastó Ceballos, com quasi totes les poblacions que havien estat sota domini àrab, estava situada a l’entrada del poble, avui un runam en la major part, i presenta notables transformacions que van afectar l’estructura del primitiu temple. Es tracta d’un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d’aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l’església tenia tres absis semicirculars. L´absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l’arc presbiteral i les traces del seu perímetre. L´absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d’un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l’afegit d’una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior. L´absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. L’edifici presenta dos portes d’accés i que corresponen al temple primitiu. La principal amb estructura d’arc de mig punt i arquivolta, s’obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat, que miraculosament no han estat – encara- motiu d’espoli.
Fotografia . Jordi Contijoch Boada 

 La segona porta es situa a la façana nord i se’ns presenta d’arc de mig punt refós del parament i extradossat a una filada de lloses planes. L’edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l’edifici, així com a la seva façana sud, i d’una obertura, a la façana de ponent del mateix. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l’edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d’estabilitat.
Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada 

 El seu campanar s’alça a l’extrem de ponent de la nau nord i se’ns presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d’arc de mig punt, amb l’escala d’accés a l’exterior de l’església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l’aparell i l’estat de erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu.



 Que des d’aquest turó la marededéu faci de mitjancera perquè Catalunya recuperi la seva llibertat.