dijous, 31 de març del 2016

DE L’ERMITA DE SANT BARTOMEU, AL SANTUARI D ELA MARE DE DÉU DE LA RIERA. LES BORGES DEL CAMP.

Havia tingut ocasió de visitar l’ermita de Sant Bartomeu de les Borges del Camp , anomenada posteriorment de la Mare de Déu de la Riera, en ocasió d’una visita a l’ aleshores rector Mn. Evarist Gómez Ruiz.

Situada a uns 800 metres a ponent de la vila és una edificació modernista d'inicis del segle XX (1903-1904) de l'arquitecte Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914)

Llegia a : http://www.lesborgesdelcamp.cat/fitxers/vila/monografies/ermita.pdf

Les obres foren finançades pels marmessors de Magdalena Martorell Ferrer , senyora de Gener. La deixa testamentaria es va fer amb la menció expressa que l’antiga capella de la seva devoció fos reconstruïda, en el sentit de restaurada, no pas enrunada i feta de nou.

Els marmessors, però, tots forasters, no foren del mateix parer i contrariant els sentiments de la testadora, també els dels vilatans, decidiren unilateralment enrunar l’històric edifici, sense que valguessin de res les protestes de les autoritats de la vila i dels borgencs. El multisecular edifici, potser sense cap mena d’estil definit almenys segons els arguments dels marmessors, però evidentment carregat de devoció i de tradició seculars, va caure per una decisió forastera i inapel•lable .

El santuari fou beneit l’any 1904, volat en part l’any 1939 i refet novament l’any 1954 sota la direcció de l'arquitecte Francesc Adell i Ferré (Riudecanyes, Baix Camp, 30 de desembre de 1909 - Madrid, 12 de setembre de 1979)



L’Andreu Mèrida publicava un recull de fotografies d’aquest santuari.

dimarts, 29 de març del 2016

CEIP JACINT VERDAGUER SANTALÓ. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Edifici denominat originalment Pabellón Regio del Parque que tenia com a funció acollir les oficines de l'Exposició Universal de l'any 1929.

L'obra va ser projectada deu anys abans per Joan Bruguera Roget ( 1879-1962) i dirigida per Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 1936), que l'enllestí l'any 1927.

Acabada l'Exposició va ser transformada en escola i acull actualment el CEIP Jacint Verdaguer Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902)

És un edifici en cantonada, de dues plantes, excepte als quatre angles on s'hi afegeix un pis més, a mode de torres, connectades a través del terrat. El més destacat de l'edifici és l'acabat de les façanes, completament decorades amb esgrafiats d'inspiració barroca: columnes estriades o salomòniques, gerros, garlandes, medallons... La porta que dóna al carrer Lleida, en canvi, és clarament neoclàssica, amb un frontó triangular sostingut per dues columnes jòniques.


Els esgrafiats han estat atribuïts a Francesc Canyelles Balagueró (Barcelona, 1889 - 1938).

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

COL•LEGI DEL BON SALVADOR. SANT FELIU DE LLOBREGAT.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia en relació a Ca l'Erasme de Gònima -actual col•legi del Bon Salvador- de Sant Feliu de Llobregat :
https://www.santfeliu.cat/go.faces?xmid=24392&caseid=sf:3350

L'antiga casa senyorial de ca l'Erasme de Gònima Passarell (Moià, 4 d'agost de 1746 - Barcelona, 26 d'abril de 1821) és un edifici aïllat de grans dimensions, de planta rectangular construït en un recinte enjardinat i separat de l'exterior per una tanca de ferro forjat. S'estructura en alçada en planta baixa i dos pisos. Avui dia és seu d'una escola i la seva aparença està molt modificada respecte de l'original.


La façana principal, que transcorre paral•lela al carrer d'Armenteres, presenta un eix de simetria central. En planta baixa una porta en arc rebaixat està flanquejada per sengles finestres. Al primer pis trobem tres petits balcons d'una sola porta, el central curiosament flanquejat per petites finestres quadrangulars. El pis superior té una finestra balconera central i, a banda i banda, una galeria de quatre finestres més petites. Totes les obertures descrites estan decorades amb impostes perimetrals. La façana culmina en una cornisa motllurada de grans proporcions que a l'alçada de l'eix de simetria s'aixeca en una lleu ondulació. Per sobre un parapet amaga la teulada a dues aigües. Les façanes orientades a est i a ponent presenten, annexes, altres construccions de planta baixa que creen terrasses a l'alçada del primer pis. Aquest té una galeria d'arcs de mig punt que avui dia estan molt modificats, però que en origen contribuïen enormement a alleugerir l'estructura de tendència cúbica de la casa. La part que s'aixeca per sobre de les arcades també resta avui lluny del que va ser la construcció originària. A tall d'exemple, s'ha perdut el frontó que coronava la façana meridional. Per sobre de tot el conjunt s'eleva una torre de planta gairebé quadrada. El conjunt estava profusament decorat amb esgrafiats que han estat coberts d'una capa de ciment i només és possible veure'ls en els punts en què el deteriorament del recobriment els ha deixat a la vista. Reprodueixen motius florals i geomètrics. Les cantonades de la casa tenen un reforç de carreus de pedra. Encara es conserven les pilastres de coronades per gerros que acullen les portes d'accés al recinte, avui dia una petita part del que havia estat la finca d'Erasme de Gònima que el Baró de Maldà definia com "el Versalles de don Erasme".



En la reforma de finals del segle XVIII es van començar a fer els esgrafiats que decoraven les quatre façanes de la casa, que es van realitzar en diferents etapes. La primera, i la més important, va ser l'any 1791 i fou obra del pintor barceloní Anton Feu. Posteriorment, l'any 1796, el mateix pintor va reparar i ampliar el nombre d'esgrafiats coincidint amb unes noves reformes de la casa. La vàlua artística dels esgrafiats es pot observar en fotografies de finals del segle XIX.

L’any 1906, els senyors Bertrand van adquirir la propietat de ca l'Erasme per després cedir-la a un grup de monges procedents de França que hi van fundar l'Instituto de Hijas del Buen Salvador.

No trobava cap dada del mestre d’obres, enginyer i/o arquitecte, autors del projecte d’aquest ‘Petit Versalles ‘ sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, dades com aquesta son les que diferencien els països civilitzats dels que encara no ho son.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESCOLA BRESSOL MUNICIPAL PAU. L’ESPANYA INDUSTRIAL. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

La fàbrica de l’Espanya Industrial fou construïda al límit entre els municipis de Sants i Barcelona, al barri d'Hostafrancs, en l'indret conegut com l'Olivera Rodona, on la família posseïa un prat d'indianes. Van portar la maquinària i els enginyers de centre-Europa, especialment d'Alsàcia i d'Anglaterra.

http://www.historiadebarcelona.org/lespanya-industrial-en-ple-funcionament/


No trobava cap dada del mestre d’obres, enginyer i/o arquitecte, autors del projecte de la fàbrica, i dels edificis dels diferents serveis, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, dades com aquesta son les que diferencien els països civilitzats dels que encara no ho son.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dilluns, 28 de març del 2016

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT MIQUEL DE LA MIANA. SANT FERRIOL. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray publica unes fotografies de l’església romànica de Sant Miquel de la Miana. Al terme de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa.


Patrimoni Gencat ens diu; església romànica que, a partir del segle XV, va esdevenir parròquia del poble de Miana. És d'una sola nau, amb afegitons laterals destinats a capelles. La porta d'entrada romànica, cega, és al costat del mur i al cos de l'edifici també annexionat en el qual hi havia l'escala interior que feia possible l'accés al cor de l'església. La porta actual és a ponent i està formada per arcs en gradació. Al seu damunt, un ull de bou bastit damunt d'una finestra romànica. Finestra central de l'absis, orientat a sol ixent. És ornada amb unes estretes columnes en relleu, estriades i acabades amb petits capitells en els quals hi ha representats, respectivament, una testa humana amb una creu encerclada damunt i uns elements florals. Hi ha també una arquivolta estriada i la decoració de la finestra es completa amb uns dibuixos geomètrics i vegetals que s'estenen per tot l'espai existent entre les esmentades columnes i arquivolta i l'exterior del mur. Campanar De torre, de planta rectangular i unit als murs de l'església pel costat de tramuntana. Aquest tipus de cloquer és poc freqüent en aquestes contrades. Els baixos tenen porta d'accés des de l'exterior, realitzada amb carreus ben tallats i allindada, amb la data 1683 gravada. El primer pis presenta obertures petites que en el segon estan cegades. El tercer pis presenta grans obertures de punt rodó. La coberta és de teula a quatre vessants.


Sant Miquel de la Miana és una església d'origen romànic, malgrat les nombroses remodelacions que va sofrir en el decurs del segle XIII i XVIII. Actualment no té culte. Als documents apareix de les següents dues maneres: " Sancti Michaelis de Miniana" (1362) i "Sancti Michaelis de la Minyana" (1691). A partir del segle XV esdevingué parròquia del poble de la Miana, nucli de població situat als vessants orientals de la serra de Sant julià del Mont.

Quan al topònim probablement deriva etimològicament de Miniana, nom propi que apareix en els documents baix-llatins d'aquella contrada (cf. Alsius-Tor-rent Nomencl. 154; Botet Geogr. Gir. 770).


L’edifici de l’antiga rectoria és avui una casa de Turisme Rural.
http://www.lamiana.com/

ESGLÉSIA SANT ROMÀ DE CASAMOR. CABANELLES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

El Tomàs Irigaray publica unes fotografies de l’església de les runes de l’església de Sant Romà de Casamor, al terme de Cabanelles, a la comarca de l’Empordà sobirà.





Patrimoni Gencat en diu que està situada al petit nucli de masos que conformen el veïnat de Casamor, al sud-oest del municipi de Cabanelles al que pertany. Es tracta de les restes enrunades de l'església i, al seu costat, probablement, l'antiga rectoria. Església d'una sola nau rectangular amb absis poligonal de tres cares capçat al nord. Actualment el temple ha perdut la seva coberta, tot i que es conserven dos arcs de mig punt bastits en maons, que farien la funció d'arcs torals. Els arcs arrencaven d'una motllura correguda conservada en part, que recorria les parets laterals i l'absis. Per les restes conservades sabem que probablement es resolia mitjançant una coberta de llunetes per la nau i d'arestes per l'absis. La sagristia es construí adossada a l'extrem de llevant de l'absis, està coberta amb volta per aresta i s'il•lumina mitjançant una petita finestra rectangular emmarcada en carreus de pedra. La porta d'accés és rectangular, amb els brancals fets de carreus de pedra escairats i la llinda plana gravada amb la data 1773. Als peus del temple hi havia el cor, al que s'accedia mitjançant unes escales de pedra adossades al mur de ponent de la nau. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular emmarcat en carreus de pedra ben desbastats i la llinda plana monolítica. Damunt seu hi ha un petit arc de descàrrega de pedra, que alleugereix el pes damunt l'obertura. Damunt seu hi ha una petita rosassa adovellada afegida en posterioritat. Rematant la façana hi ha un campanar de cadireta de dos arcs de mig punt lleugerament ultrapassats, cobert amb una teuladeta de dues vessants. La construcció està bastida en pedra petita sense treballar, lligada amb abundant morter de calç i amb carreus a les cantonades. L'interior del temple estava arrebossat i emblanquinat. A migdia del temple, a l'altra banda del petit cementiri que acompanya la construcció, hi ha les restes enrunades d'un edifici de planta en forma d'L format per dos cossos adossats amb una zona de pati tancada per un mur perimetral. Presenta les cobertes de dues vessants de teula i està distribuït en dues plantes. Tot i que la construcció està força degradada es conserven restes destacables, com les escales de pedra de l'extrem de tramuntana per accedir al primer pis o obertures rectangulars emmarcades en pedra.

L'ermita de Sant Romà de Casamor va constituir en origen una cel•la monàstica de Sant Pere d'Albanyà (fundada pels volts de l'any 820). Es troba documentada l'any 844 en un precepte de Carles el Calb a favor d'aquest cenobi i d'en Dòmmul, el seu primer abat. Aquest monestir va passar a dependre de Santa Maria d'Arles l'any 869 i per tant també les propietats de Casamor. Als segles XIII i XIV l'església de Casamor es mencionada a les Rationes decimarum i als nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV com a església parroquial pertanyent al bisbat de Girona, però posteriorment vers el segle XVII, o abans, va perdre aquesta categoria. L'edifici actual és una edificació del segle XVIII probablement bastida per substituir l'antiga de la qual en queden alguns vestigis a tocar el veïnat de Casamor, prop de l'antiga carretera que anava de Figueres a Besalú. Es conserva, integrat en una pallissa en el seu pany nord, un mur de còdols fet amb pedres que per la forma constructiva podria pertànyer als segles X-XI. Davant la façana principal del temple hi ha un petit cementiri per ús exclusiu pels membres de la família Gummà, propietària de l'edifici. D'entre les tombes destaca la del prevere Antoni Gummà, del 1808.

Algú haurà de donar explicacions respecte de la desolació infinita del patrimoni històric de Catalunya

CASA MATÓ. SABADELL

Llegia que l’arquitecte Juan Bautista Serra de Martínez (1890-1963), autor del projecte de les escoles publiques de Ripollet [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1929/11/12/pagina-27/33175721/pdf.html?search=Juan%20Bautista%20Serra%20de%20Martinez] de les que ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Era l’autor l’any 1924 de la casa de número 153 de la Rambla de Sabadell, coneguda com casa Mató.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'habitatges, cantoner, compost per planta baixa i dos pisos. Té una torre tribuna circular, a la cantonada, amb cúpula d'escames ceràmiques i ulls de bou al coronament. La façana presenta estucat i està ornada amb elements de pedra. El sòcol és de pedra simulant paredat. Té dos accessos independents, un per planta baixa i l'altre pels pisos.

diumenge, 27 de març del 2016

HISTÒRIA DE LA FIGURA ' DEL NEN DE LA GRANOTA ' A LA FONT PÚBLICA SITUADA A LA RAMBLA DE SABADELL, CANTONADA AMB EL CARRER JARDÍ.

Llegia que Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931) , arquitecte municipal de Sabadell partir del 1910, i durant vint-i-un anys, fins que va morir, era l’autor de la font pública situada a la Rambla cantonada amb el carrer Jardí, feta amb base i pica de pedra, sobre la que hi ha l'escultura d'un noi de ferro colat.


La primera pregunta té relació amb aquesta figura, l’autor també en va ser l’arquitecte Josep Renom i Costa ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Joaquim Tudela Torras, deixava un comentari al facebook en el que diu ; aquesta escultura titulada "el nen de la granota" és del escultor Josep Campeny i Santamaria (Igualada, 5 de agosto de 1858 - Barcelona, 22 de enero de 1922)

També son del mateix autor "El trinxeraire" de la cantonada del carrer Gurrea, i "El nen del càntir" que hi ha a la plaça Claver.

L'arquitecte Josep Renom només va signar els projectes de les bases.

Totes tres son reproduccions de figures que Josep Campeny va realitzar per a Barcelona.

IN MEMORIAM. ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE LA MASIA DE VILADOMS DE DALT. CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, em feia arribar unes imatges de l’ermita de la Marededéu de Montserrat de la masia de Viladoms de Dalt, l’antic Mas Llevallol, de Castellbell i el Vilar.




M’explica que als anys 70 del segle passat va començar la degradació i espoli de l'ermita junt amb la masia, les fotografies mes antigues són dels anys 80 quan la degradació ja estava molt avançada, encara però , s'observaven les pintures del seu interior; entre els trinxeraires i els buscadors de tresors només n’ha quedat l'esquelet. A la dècada dels anys 60 del segle passat es va intentar fer-hi una urbanització que portava el pompós nom d’El Tirol de Montserrat per sort no va tirar endavant.

Trovaba a :
http://www.monistroldemontserrat.cat/fitxers/Num19.pdf

Els senyors Bertran de Castellbell i Montserrat de Castellbell, castlans del castell de Castellbell, van fer donació a Berenguer, prior del monestir de Santa Maria de Montserrat, el 6 de setembre de 1232 del dret de utilitzar les aigües del riu Llobregat per a fer les rescloses necessàries per als molins que volgués construir en tot el territori de la seva jurisdicció, és a dir des de la riera de Merà, que baixa de Vacarisses, fins a Monistrol de Montserrat i en qualsevol lloc de la frontera dels seus honors del terme de Castellbell. Entre els testimonis que van signar aquell acte destacarem a Ramon Blanquer, habitant del mas Lavaiol, el futur Viladoms de Dalt de Castellbell i el Vilar, i a Guillem de Riusec, amo del mas Riusec, el futur Piteu de Monistrol de Montserrat, el qual fou redactat i signat per un estudiant anomenat Bernat, que era l’escrivent de Vacarisses.

Trobareu un recull excepcional d’imatges a :
http://naturaipedra.blogspot.com.es/2008/04/procs-de-desaparicio-duna-masia.html

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, fa una gran tasca recuperant imatges i dades d’algunes de les ‘cases grans’ de Catalunya, desaparegudes malauradament en circumstàncies documentades de forma molt deficient :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/03/in-memoriam-de-la-capella-de-sant-pere.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/08/sant-pere-io-sant-esteve-de-vilamarics.html

O, sense quasi cap explicació, com en el cas de Viladoms de Dalt.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 de març del 2016

ESCOLA SANT MARTÍ. ARENYS DE MUNT. EL MARESME

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Els nens i nenes d’Arenys de Munt anaven a les anomenades “Escoles velles”, a la Rambla Sant Jalpí número 55 (avui seu de l’ajuntament), un edifici que no reunia cap mena de condició higiènica, ni pedagògica i que, com va escriure Raimon Torroja en el seu informe adreçat a l’ajuntament d’abril de 1930, tots aquests inconvenients eren deguts a que el local “no ha estat construït per ser destinat a escoles, sinó que es tracta d’uns locals que eren café públic i teatre” (Raimon Torroja, Informe, 1930). La situació d’emergència que imposava la guerra hagués pogut afectar la decisió final sobre el destí de les Escoles Noves. L’edifici del nou Grup Escolar, amb una gran capacitat, hagués pogut ser destinar a acollir l’allau de refugiats, tant del centre com del nord (asturians i bascos), i mantenir els infants a les Escoles Velles. L’opció fou molt clara: els nens i nenes es traslladarien al nou edifici escolar mentre que les velles escoles, ara buides, podrien acollir els refugiats. La decisió ens mostra la gran importància que es donava a la millora de l’educació, un pas imprescindible per consolidar la nova societat que estava naixent.


El mes de gener de 1937, l’arquitecte Enric Catà Catà ( 1878-1937), autor fel projecte tècnic efectuà una visita a les obres del Grup Escolar. Un dels aspectes que trobà a faltar fou la instal•lació de llum elèctrica en tot l’edifici. Va tornar a Barcelona en tren i, just arribat a Barcelona, en una cruïlla del Passeig de Gràcia fou atropellat per un cotxe, provocant-li ferides greus, a causa de les quals va morir uns dies després.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/biografies/fitxa/80.html
https://75escolasantmarti.wordpress.com/page/2/

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

IN MEMORIAM ESCOLES VELLES D’ARENYS DE MUNT. EL MARESME

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.


Els nens i nenes d’Arenys de Munt anaven a les anomenades “Escoles velles”, a la Rambla Sant Jalpí número 55 (avui seu de l’ajuntament), un edifici que no reunia cap mena de condició higiènica, ni pedagògica i que, com va escriure Raimon Torroja en el seu informe adreçat a l’ajuntament d’abril de 1930, tots aquests inconvenients eren deguts a que el local “no ha estat construït per ser destinat a escoles, sinó que es tracta d’uns locals que eren café públic i teatre” (Raimon Torroja, Informe, 1930). La situació d’emergència que imposava la guerra hagués pogut afectar la decisió final sobre el destí de les Escoles Noves. L’edifici del nou Grup Escolar, amb una gran capacitat, hagués pogut ser destinar a acollir l’allau de refugiats, tant del centre com del nord (asturians i bascos), i mantenir els infants a les Escoles Velles. L’opció fou molt clara: els nens i nenes es traslladarien al nou edifici escolar mentre que les velles escoles, ara buides, podrien acollir els refugiats. La decisió ens mostra la gran importància que es donava a la millora de l’educació, un pas imprescindible per consolidar la nova societat que estava naixent.

El mes de gener de 1937, l’arquitecte Enric Catà Catà ( 1878-1937), autor fel projecte tècnic efectuà una visita a les obres del Grup Escolar. Un dels aspectes que trobà a faltar fou la instal•lació de llum elèctrica en tot l’edifici. Va tornar a Barcelona en tren i, just arribat a Barcelona, en una cruïlla del Passeig de Gràcia fou atropellat per un cotxe, provocant-li ferides greus, a causa de les quals va morir uns dies després.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/biografies/fitxa/80.html
https://75escolasantmarti.wordpress.com/page/2/

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. BORÉN. EL PALLARS SOBIRÀ

La Roser Riubrugent publicava una fotografia de l’església parroquial de Borén, al Pallars sobirà, advocada a Sant Martí.


La descripció de patrimoni Gencant ens diu; Edifici d'una sola nau dividida en quatre trams amb volta d'aresta, capçalera rectangular al nord i capelles laterals. Als peus de la nau, a la façana orientada a migdia, s'obre la porta romànica, formada per tres arquivoltes de mig punt en degradació, la més externa decorada amb rosetes de sis pètals inscrites en cercles i les dues internes amb una simple motllura, que descansen en impostes igualment decorades amb rosetes i aquestes en pilastres cilíndriques amb base. Sobre la porta hi ha una fornícula amb les figures de Sant Martí i el pobre en metall. A la part alta de la façana s'obren una finestra atrompetada i un ull de bou. La paret és recoberta de calç. A l'angle sud-est s'aixeca el campanar amb un airós xapitell.

Conserva una talla de fusta policromada que representa la Mare de Déu de Bóren.

Pica monolítica de granit, de forma rectangular. Fa aproximadament 90cm de llarg per 40cm d'ample i 20cm d'alçada. Es troba adossada al mur, vora la porta d'entrada. Al costat llarga del rectangle, apareix en alt relleu resseguit per una línia gravada, un quadrúpede, possiblement un lleó, ajaçat . L'animal, representat el cos de perfil i el cap frontalment, té molts trets humans. A l'angle hi ha el relleu d'una cara amb cabells partits per una clenxa central.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. VALÈNCIA D´ÀNEU. EL PALLARS SOBIRÀ

La Roser Riubrugent publicava una fotografia de l’església parroquial de València d’Àneu , al Pallars sobirà, advocada a Sant Andreu.


La descripció de patrimoni Gencant ens diu; L'església parroquial de València d'Àneu es troba fora del nucli, dalt d'un turó. La construcció, tot i desenvolupar-se a partir d'un nucli originari romànic del segle XII, presenta un seguit d'addicions d'època posterior, entre elles assenyalem les capelles laterals, la porxada sobre l'accés de migdia i el cos del campanar, quadrat a la base i de secció vuitavada irregular en el pis superior, que es corona amb xapitell, sitat a l'angle sud-est. Pel que fa a l'estructura primitiva és possible reconstituir una planta de nau única amb absis semicircular conformant un espai unitari, la idea del qual fou alterada amb els afegits ja esmentats. L'aparell dels murs romànics, l'espai presbiteral i l'absis, és obra de carreus regulars disposats amb filades, altres parts de l'edifici de cronologia més tardana es troben arrebossades. Les cobertes a dues vessants presenten diferents nivells de teulada que en la zona de la capçalera estableixen la transició vers la conca de l'absis. Tota aquesta àrea, corresponent al presbiteri, mostra sota el ràfec l'únic element ornamental de l'exterior, composat per un fris escacat sota el qual es disposa una sèrie de permòdols decorats amb motius geomètrics.

Pel que fa a l'interior, cal remarcar les pintures murals que actualment es conserven al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell. En la conca absidal figuraven la Maiestas Mariae, envoltada per màndorla i els Mags en adoració, conformant una interpretació del tema de l'Epifania que troba paral•lel evident a Santa Maria de Taüll. La datació que ofereixen aquestes pintures ens permet incloure-les dins una cronologia de la primera meitat del segle XII.

Al Museu Frederic Marès de Barcelona es conserva una talla d'un Crist també procedent d'aquesta església.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. JOU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. EL PALLARS SOBIRÀ

La Roser Riubrugent publicava una fotografia de l’església parroquial de Jou, a la Guingueta D’Àneu, al Pallars sobirà, advocada a Sant Pere.


La descripció de patrimoni Gencant ens diu; església d'una sola nau dividida en tres trams, amb capçalera quadrada a l'oest i coberta amb volta d'aresta tant en la nau com a la capçalera i les capelles laterals. La porta es troba a la façana est, als peus de l'església. És d'arc de mig punt dovellada i està rematada per una petita fornícula. A la part superior de la façana, sota el pinyó de la coberta de llicorella a dues vessants hi ha un petit ull de bou. A l'esquerra i prop del pinyó hi ha una petita espadanya d'un únic arc de mig punt. A l'altre costat s'aixeca la torre campanar rematada per un agut xapitell. Parets arrebossades.

A l'interior de l'església trobem un retaule de Sant Sebastià i Sant Pere de Jou del segle XVII d'etil barroc i en un bon estat de conservació.

A l'altar major trobem un altre retaule del segle XVIII d'estil nesoclàssic en un bon estat de conservació.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT PERE I SANT PAU. EL MARC DE LA VALL. EL BRUC. L’ANOIA.

Llegia en relació a la capella de Sant Pere i Sant Pau del Marc de la Vall, al terme del Bruc, a la comarca de l’Anoia.

Capella construïda al costat mateix de la masia, que per concessió es dotava per tal de no haver-se de desplaçar a l'església parroquial. L'advocació a Sant Pere obeeix a que era beneficiària de Monistrol de Montserrat.

La descripció tècnica de la Gemma Estrada i Planell i el Josep-Vicenç Mestre Casanova ens diu; capella de petites dimensions, de planta quadrada. A la llinda de la porta d'entrada hi ha inscrits els atributs del sant titular: la tiara i les claus. Presenta una petita finestra d'arc de mig punt sobre la porta i el ràfec amb cairons de cartabó vermellosos i blanquinosos i teules sobresortints. A l'interior hi ha restes de pintura de tema floral a la zona de l'altar i una pica d'aigua baptismal de pedra treballada encastada a la paret.



El Marcel•lí Puigdellivol Prat, autor de les imatges, publicava; Es troba a uns dos kms de Marganell, pertany però, al municipi del Bruc,antigament parròquia de Sant Pau de La Guardia adossada a la masia del Marc de la Vall.


Va estar habitada fins la dècada dels anys 60 del segle passat,actualment es un munt de runes,la capella servia de galliner de la masia,sobre la llinda de la porta els atributs del Sant titular i la data de 1726


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 22 de març del 2016

ESCOLA NACIONAL / CEIP TRAMUNTANA. PONT DE MOLINS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Pont+de+Molins&page=3&pos=21

DESCRIPCIÓ: Edifici de planta baixa. Construcció d'un cos rectangular amb coberta a doble vessant.

Façana de grans finestrals rectangulars i porta d'entrada, amb sòcol de pedra. Per la part posterior, obertures d'arc de mig punt donen pas a uns porxos.

CRONOLOGIA Projecte Escola Nacional de l'arquitecte Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, 1875-1960) visat l'1 de juliol de 1933.

Construcció de 1936.


L'edifici actualment acull l'Escola de Pont de Molins (CEIP Tramuntana) que està integrada en la ZER Empordà (configurat per les escoles rurals de Fortià, Garrigàs i l'Armentera).

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dissabte, 19 de març del 2016

IN MEMORIAM ESCOLES DE SANAÜJA. LA SEGARRA. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Els meus cosins Josè Verge i l’ Asunción Huayta López, s’afegien a la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i em deixaven una imatge i un comentari al facebook;

Hola Antonio, els baixos del edifici de la dreta eren les escoles i el de l’esquerra el de les monges, el poble es Sanaüja , la Segarra, Lleida, i aquesta informació me la van donar dos avis del poble.


En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dijous, 10 de març del 2016

SALELLES. SANT SALVADOR DE GUARDIOLA. EL BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’esglésoa parroquial de Salelles, adobada a Sant Sadurní, de la que ens diu patrimoni Gencat, construcció del segle XI, amb reformes al llarg dels segles XVI-XVII, que consistiren en l'allargament de la nau, la construcció de capelles laterals i d'un nou campanar de torre; l'antic campanar d'espadanya encara avui es pot veure si puguem a l'actual. Fou eliminat el primitiu absis per tal de construir-se la rectoria; l'actual és obrat en totxo. L'estructura de l'església era d'una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular a sol ixent cobert amb una volta de quart d'esfera, mentre que la nau ho seria amb volta de canó de mig punt, forma que actualment encara conserva, malgrat l'enguixat que recobreix els murs interiors i que tapen l'aparell.


La porta es troba al cantó sud i té gravada la data de 1626. En aquest mateix mur de migdia s'obre una finestra de dobla esqueixada. L'aparell exterior és obrat amb carreus ben disposats en filades.


El Jordi Contijoch Boada és l’autor d’una fotografia del interior.


Prop del nucli, hi ha una gran masia de la que ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com