dimecres, 28 de juny del 2023

IN MEMORIAM. ESCOLA A L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANTS. BARCELONA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

La recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista és apassionant.  Dissortadament però, costa de trobar informació i hem constatat que el tema “ rellisca” – per dir-ho de forma políticament correcta -  tant a bona part de la ciutadania, com a quasi tota la classe política.

Llegia a :

https://historiesdebcn.com/com-eren-els-antics-ajuntaments-dels-pobles-agregats-a-barcelona/

Construït cap al 1830, l’ajuntament de Sants era un edifici senzill i rústec, que no es diferenciava de la resta de casetes de planta i pis de la carretera. A la planta baixa hi havia les dependències del jutjats i al primer pis la sala de plens.

A l’antiga casa de vila s’hi va instal·lar una caserna de la guàrdia municipal i, cap al 1913, es va transformar en una escola. Ens agradarà tenir més informació d’aquella escola a l’email castellardiari@gmail.com

El poc que quedava de l’edifici original, juntament amb la plaça Víctor Balaguer, van desaparèixer a finals dels anys seixanta, amb l’obertura del primer cinturó (l’actual ronda del Mig); una “ medalla més “ per a l’inefable Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 15 de juliol de 1904  - Vilassar de Dalt, 3 de setembre de 1993) va fer ensulsiar també  l’any 1967  l’edifici de l’ajuntament de  Sant Gervasi de Cassoles , obra de l’arquitecte , Telm Fernández i Janot (Barcelona 25 de gener de 1855- Barcelona, 1926 ).


Sortosament Déu ens dona una existència finita, i Barcelona ha pogut conservar – veurem fins a quan – força elements patrimonials.

 

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS. BARCELONA

 

No em quedava clar si la publicació de la fotografia de l’edifici de l’antic  Ajuntament de Sant Martí de Provençals, la feia el Salvador G. Acosta, o el Roberto Guellida Valverde, en tot cas l’enunciat és incorrecte, el Clot formava part  de Sant Martí de Provençals, que  el 20 d’abril de 1897, s’agregava a Barcelona juntament amb  Gràcia, Sant Andreu del Palomar, i Sant Gervasi de Cassoles i les Corts, els seguirien les viles d’Horta (1904) i Sarrià (1921).

 


Llegia; a  la plaça Valentí Almirall s'aixeca el majestuós edifici d'estil neoclàssic que acull la seu del Districte de Sant Martí. Obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 27? de maig de 1816 - Barcelona, 2 de maig de 1889)  i Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, Barcelonès, 1850 — Barcelona, Barcelonès, 1916)  - responsable també del projecte del Mercat del Clot, el Centre Parroquial Sant Martí del Clot i  l'Escola d'Arts i Oficis "Juan Manuel Zafra"- ;  l'edifici, conegut com Ca la Vila va ser inaugurat el 1889 i construït en bona part amb les aportacions dels industrials de Sant Martí de Provençals.

 

Anteriorment, ja existia una casa de la Vila a la rectoria de la parròquia de Sant Martí Vell, la urbanització i creixement del Clot va propiciar però,  la construcció del nou edifici que es va fer en els terrenys cedits per la família Casas-Guarro, propietària entre altres, de l'antic hospital, reconvertit al 1921 en l’Escola Casas  seguin el projecte de l'arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 15 de maig de 1936) .


https://agora.xtec.cat/ceipmescolacasas/lescola/historia/


De l'edifici consistorial destaca la seva monumental façana on llueix l'escut de l'antic municipi i diversos elements ornamentals i motius al·legòrics a la indústria i a l'agricultura. L'edifici s'estructura al voltant d'un pati central i està coronat per una cúpula amb una torre amb teulada de pissarra, un balcó de ferro i un rellotge que marca el pas del temps al Clot.

 

Al 1995, es van remodelar diverses dependències de la casa consistorial per guanyar espai per activitats, atenció al públic i altres.

 

https://ajuntament.barcelona.cat/santmarti/ca/el-districte-i-els-seus-barris/el-clot/historia-del-clot

https://issuu.com/editorilaefados/docs/clot_issuu

https://historiesdebcn.com/com-eren-els-antics-ajuntaments-dels-pobles-agregats-a-barcelona/


L’inefable Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 15 de juliol de 1904  - Vilassar de Dalt, 3 de setembre de 1993) va fer ensulsiar l’any 1967  l’edifici de l’ajuntament de  Sant Gervasi de Cassoles , obra de l’arquitecte , Telm Fernández i Janot (Barcelona 25 de gener de 1855- Barcelona, 1926 ).


Sortosament Déu ens dona una existència finita, i Barcelona ha pogut conservar – veurem fins a quan – força elements patrimonials.

 

divendres, 23 de juny del 2023

ESGLÉSIA DELS HOSTALETS DE BALENYÀ. DE SANT JOSEP A SANT FRUITÓS. D'OCA EN OCA I TIRO PERQUÈ EM TOCA. OSONA

 

Llegia que el creixement del nucli dels Hostalets, al terme municipal de Balenyà durant la segona meitat del segle XIX va propiciar que els seus veïns volguessin erigir-hi un nou temple, per   no haver-se de desplaçar fins a l'església parroquial de Sant Fruitós i  la Mare de Déu de l'Ajuda.

Després de l'aprovació de l'ecònom, va constituir-se una comissió per vetllar per la seva construcció, que s'inicià l'any 1877 en un terreny cedit pel ferrer Josep Vilar. Ens agradarà saber el cognom matern i el lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com

 El mestre d'obres fou Josep Ylla Cortines (        Vic (Barcelona) - 12.04.1845 +   Vic (Barcelona) - 02.12.1916 ) , i bona part del poble va col·laborar en la seva construcció a través de donatius o de mà d'obra, entre els que Josep Gallifa - ens agradarà saber el cognom matern i el lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com -  hi va tenir un paper destacat. Fou ell qui proposà l'advocació a Sant Josep i qui va portar la imatge del Sant.

La nova església va ser beneïda el dia 12 de juliol de 1879 per l'ecònom Joan Soler i el vicari Pere Barbena.

Entre els anys 1894 i 1895 va ampliar-se l'edifici i es va fer una nova sagristia, sufragat pel mateix Josep Gallifa.

Tot i les nombroses peticions de Gallifa i de molts veïns l'església no va passar a ser parroquial fins a mitjans del segle XX, i novament es va recuperar l’advocació de Sant Fruitós.

 


Fotografia de Jordi Sarrate. Església Parroquial. Cap a 1965.




Fotografia de Jordi Sarrasate. Església Parroquial. Cap a 1972. Façana uncop acabades les obres de remodelació.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la transformació/reforma a l’email castellardiari@gmail.com

El Mapa de Patrimoni ens diu que  Sant Fruitós de Balenyà és una església construïda durant la segona meitat del segle XIX. És un edifici de planta de creu llatina amb capçalera de tres absis semicirculars. Es composa d'una sola nau amb creuer, coberta amb volta de creueria i dividida per arcs torals que arrenquen d'una cornisa sostinguda per pilastres. El presbiteri es troba elevat per mitjà d'uns graons i incorpora darrera l'altar la imatge de Sant Fruitós.



A cada costat de la nau hi ha dues capelles laterals que comuniquen entre sí a través d'arcs de mig punt. Als peus del temple hi ha un cancell i el cor. La il·luminació natural de la nau es fa a través dels finestrals i rosasses de les capelles, tots ells tancats amb vitralls.

A nivell exterior, el portal d'accés és d'arc de mig punt de pedra amb guardapols, amb la inscripció "AÑO 1878" a la clau.

El frontis està definit per una galeria horitzontal amb tres pòrtics d'arc de mig punt de pedra, que fan que l'entrada sigui coberta. En un costat hi ha un finestral d'arc de mig punt de pedra i a sobre la rosassa. A l'extrem de llevant de la façana s'hi adossa el campanar, de planta rectangular i quatre nivells d'alçat.


 Presenta finestres a mode d'espitllera als nivells inferiors i de mig punt al superior, a més d'un rellotge a la part frontal.

El parament dels murs de l'església és de pedra vista, amb les cantonades de pedra a la part frontal i de ceràmica a la resta.

Que Sant Josep i Sant Fruitós des dels Hostalets de Balenyà, elevin a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor; allibera el teu poble!!!!

diumenge, 18 de juny del 2023

MAS DEL SEPULCRE, ANTIC PRIORAT DEL SANT SEPULCRE. PERALADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/el-sepulcre-peralada

El priorat del Sant Sepulcre de Peralada fou establert, en una data no determinada del segle XII, després de la primera croada, i depengué de la casa d’aquest orde a Catalunya, és a dir del priorat de Santa Anna de Barcelona, fins l’any 1435.


De la casa monàstica del Sant Sepulcre  en  resta avui un conjunt edificat, utilitzat com a masia, bastant complex i amb la majoria de les seves parts d’època moderna. Tanmateix, vers llevant destaca d’una manera ben clara el cos corresponent a l’església, amb el seu absis, la qual queda afegida pel costat de ponent al mas i les seves dependències. L’església, doncs, ha estat integrada a l’esmentat mas. El seu interior ha estat dividit en planta i dos pisos. Aquestes transformacions dificulten molt la comprensió de les estructures arquitectòniques; és possible que canvis posteriors a l’edifici facin variar la idea que ara en tenim. També podrien descobrir-se possibles pervivències de l’edifici conventual antic, que ara no es veuen.

 

L’església era d’una sola nau amb absis semicircular al costat de llevant. En el seu estat actual s’evidencien clarament dues èpoques o etapes constructives: El sector oriental de la nau —poc més de la seva meitat— i l’absis corresponen a una obra romànica tardana, bastida amb grans carreus. El sector de ponent de la nau respon a una important reforma de l’església que hom bastí amb un aparell molt més descurat, el qual roman cobert d’arrebossat.

 

La tipologia ben diversa de les cobertes i altres estructures fa palesa, també, aquesta diferenciació. El tram oriental de la nau té una volta apuntada i seguida; l’absis té volta de quart d’esfera, que s’obria vers la nau per un simple plec de mig punt, ben adovellat. El segment occidental de la nau tenia una coberta de fusta, sobre un arc diafragmàtic apuntat, de dovelles grans, sobre pilars i amb impostes llises. En aquest sector hi havia una porta, al centre de la façana de ponent, que avui dóna a la masia. És d’un sol arc de mig punt fet amb un gran dovellatge. A la part més antiga, de llevant, s’ha conservat una porta romànica senzilla, situada al mur de migdia. Consta de dos arcs de mig punt en gradació, l’extern de dovelles curtes, sobre unes impostes simplement motllurades, i l’intern amb una llinda monolítica i un espai de timpà, omplert amb carreus. Als esglaons d’entrada hom col·locà un carreu que té una creu grega en relleu, inscrita en un cercle. Aquest sector de l’edifici té dues finestres de doble biaix i arcs de mig punt, una al mur de migdia, vers llevant i més enlairada que la porta, i l’altra al fons de l’absis. Al parament de migdia, just sobre la porta i sota la finestra, hi ha un rengle de sis mènsules grosses, disposades a distàncies regulars. A l’extrem superior del mur de l’absis hi ha una rastellera d’encaixos rectangulars.

 

Malgrat l’estat actual de l’edifici, a l’interior s’observen altres detalls del sector romànic de llevant, com les empremtes d’encanyissat a la volta de la nau i la cornisa de bocell seguida al nivell d’arrencada de les voltes de l’absis i de la nau, la qual també és a l’extradós dels arcs de les dues finestres. Al parament interior de l’absis, a la seva base i vers el costat de migdia, hi ha una fornícula grossa d’arc de mig punt.

 

Com ja hem indicat, la part oriental de l’edifici, el tram de nau amb coberta d’obra i l’absis, ha estat construïda amb carreus grossos i ben escairats, de pedra calcària, els quals es disposaren en filades ben regulars, a trencajunts. Per les seves característiques, cal considerar aquest sector de l’església, d’època romànica avançada, datable a la segona meitat del segle XII o, molt probablement, ja dins el segle XIII. La part occidental de la nau, amb una coberta d’embigat sobre un arc diafragma apuntat i una porta de gran dovellatge, és més difícil de datar. No n’hi ha notícies documentals: però com a hipòtesi hom pot apuntar que vers el segle XIV o potser encara més tard, la casa ja havia passat als carmelitans de Peralada. Cal recordar que l’any 1435, en vendre-la, els canonges de Santa Anna manifestaren que era deshabitada i, en part, ruïnosa; la solució de coberta de fusta sobre arcs diafragma, excepcional als temples del territori, apareix a l’església conventual del Carme de Peralada, edifici gòtic acabat a mitjan segle XIV o a la segona meitat.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/39394

 

dimecres, 14 de juny del 2023

IN MEMORIAN. MONUMENT A L’HEROIC SOLDAT DEL POBLE. BARCELONA

 

El Juan Antonio Sánchez, publica una fotografia, Plaza Catalunya 1937

 Al excel·lent  blog:  

http://barcelofilia.blogspot.com/2014/01/monument-al-soldat-del-poble-placa.html


Expliquen que intervenien en la seva construcció :

Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901 – Ceret, 1980)

Adolf Armengol . Ens agradarà rebre informació del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email

Marcel·lí Porta i Fernanda (Barcelona, 17 de novembre de 1898 – Ciutat de Mèxic, 3 d'octubre de 1959)

Josep Alumà i Sans.  (Barcelona, España, 1897 – 1974)

Josep Bartolí Guiu  (Barcelona, 1910 o 1911 — Nova York, 3 de desembre de 1995)

Al solemne acte va assistir-hi el president Lluís Companys Jover (El Tarròs, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940) , que des d'una tribuna situada sobre la vorera de l'Hotel Victoria (on avui hi ha El Corte Inglés), va adreçar unes paraules a la multitud congregada a la plaça.

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/412802

El monument va tenir una vida efímera, com molts dels soldats del poble que servien lleialment al govern de la II República

 

 

ESGLÉSIA D’ARRÓS, ADVOCADA A SANT JULIÀ . LA VALL DELS CARDS. ESTERRI DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ.

 


El Pedro Romera Boada, publica una fotografia de l'església d'Arrós de Cardós, advocada a  Sant Julià , situada al centre del poble, constitueix una important mostra del patrimoni religiós no romànic de la zona.

S'hi accedeix a través del cementiri situat davant del frontis. L'immoble mesura 14,16 metres d'alçada i està format per una nau i un campanar de torre de secció quadrada.


La nau està capçada per un petit absis rectangular, així com algunes capelles laterals.

A l'interior destaquen tres retaules de fusta d'estil barroc.

El frontis de l'església presenta un portal en arc de mig punt format per lloses disposades en fulls de llibre, un òcul atrompetat i dues obertures de menors dimensions a la banda esquerra: una espitllera a la part inferior i una finestra rectangular a la part superior. Els murs de l'església són de paredat de llosa amb algunes parts que encara conserven l'arrebossat.

A l'ala dreta i fent un angle al sud-est del frontis del temple, encarat a migdia, es troba el campanar, que sobresurt dos nivells respecte de la construcció principal i està fet amb murs de paredat de llosa i parts arrebossades. El campanar està capçat per una cornisa sobre caps de biga i per una agulla piramidal quadrada amb inflexió a la base, recoberta de lloses de pissarra grisa. Els dos pisos superiors presenten, a cadascuna de les cares, una obertura d'arc de mig punt disposada de manera simètrica respecte a l'altre pis. En una planta inferior i a la banda frontal, hi ha una altra obertura de petites dimensions i d'estructura rectangular.

Les dues campanes de l'església estan situades a l'últim pis del campanar. Una d'elles, amb un diàmetre de 61,5 centímetres i una alçària de 54 centímetres, pesa 135 kg i data del 1902. El seu fonedor fou Bertrand Escoubed i, a la part del coll, presenta la inscripció "S. Juliane et Sebastiane opn a fulcuri et tepestate Ind 1902". Al flanc interior té el relleu d'una creu simple i, a sota, la marca del fonedor.

L'altra campana mesura 58,5 centímetres de diàmetre i 50 centímetres d'alçària, amb un pes de 116 kg. El seu fonedor fou Pablo del Campo i data del 1896. Al coll presenta la inscripció "Santa Barbara Ora (...)" i, al flanc interior, "Campo me hizo el año 1896 Padrions D. Juan Català y Doña Josefa Bidal". A sobre hi ha un relleu de Santa Bàrbara, mentre que al flanc exterior hi ha un altre d'una creu sobre un pedestal i quatre claus.

El treball de camp de l'any 2020, encarregat pel Departament de Cultura, constata que l'edifici té un acabat d'estuc de morter de calç irregular a la façana i a l'interior hi ha un revestiment d'enguixat amb una capa de pintura a la manera d'un carreuat. L'església no es troba en bon estat constructiu i hi apareixen esquerdes perilloses. S'han realitzat reformes tant a l'interior com a l'exterior, tot i que no han solucionat les patologies. A l'interior apareixen taques d'humitat als arcs i a l'exterior hi ha nombroses esquerdes posteriors a les reformes. Les reparacions fetes a l'exterior es visualitzen per la utilització de morter pòrtland, material impropi en l'arquitectura històrica.

S'ha canviat la porta d'accés al cementiri, unint el mur i l'habitatge delimitant del cementiri. La porta és metàl·lica, de doble fulla, i al tancar-se les dues batents hi apareix una obertura en forma de creu que permet veure el cementiri des de l'exterior.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25442

Quan al topònim Arrós:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=4032

Quan al topònim  Esterri :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=18032

 

LA MODEL

 

Dues dones joves pugen al tren, els trets del seu rostre són semblants, hom pot reconèixer pels trets del rostre són germanes. Les dues vesteixen vestits senzills però ben cosits i ben tallats de color negre. Les dues es veu van mudades amb el vestit més bo que tenen. La més gran és més alta i rossa i té els ulls de color blau, la més petita de color castany clar..Són dones de poble no senyores de Barcelona. Porten paquets a les mans i bosses de mà. El seu aire és trist, com si els passes una desgràcia molt grossa i els corseques l´anima.

A Barcelona agafen un tramvia fins prop del carrer Entença, han demanat al conductor la parada que tenen de baixar, és a dir el lloc més proper a la presó Model.

Un cop a la porta els guardians no les deixen pas passar. La germana gran educadament demana vol parlar amb el responsable de la presó, doncs  tenen un tema urgent per tractar. Devien veure la resolució en els ulls blaus de la dona perquè un d'ells els diu. Esperin aquí vaig a avisar el meu cap. La dona d´ulls de cel agafa per l'espatlla la germana petita que plora i l'abraça fortament.

Surt un home de mitjana edat i després d'escoltar les explicacions de les dones, fa que no amb el cap, que no les pot atendre ni ajudar. La germana gran diu:

Miri senyor, he acompanyat la meva germana petita fins aquí, perquè fins fa poc el seu marit el teníeu de presoner, hi també fa poc hem rebut una carta que l'heu executat al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera. Ell era un home innocent. Tinc una neboda petita que ha quedat sense pare i la nostra família encara ens heu posat una multa esgarrifosa per "Rojo i Separatista". Nosaltres no marxarem pas d'aquí fins que ens expliqueu perquè l'heu afusellat, si no havia fet res. Volem saber qui ens vol tant de mal?

El funcionari devia veure determinació als rostres de les dues dones, perquè digué. Bé passin, si us plau. Els acompanya a un despatx on les deixa seure darrere una taula de fusta.

Miri senyora diu dirigint-se a la germana petita el seu marit ja ha redimit la seva pena, com vostè diu ja ha rebut la carta no?

Si diu la rossa amb els ulls plens de llàgrimes, sabem que el cunyat és mort, volem saber si va tenir judici?

Malauradament no diu l'home, però han signat testimonis, quatre en concret dels seu poble , que van testimoniar dels seus actes.

Vull veure la signatura, crida la dona, vull veure qui son aquets covards.

Senyores no els puc ensenyar res com comprendran.

Amb els ulls traient espurnes la germana gran diu, ja que així no marxem, volem veure la signatura, no marxarem pas. Veu inclús portem menjar i agua diu ensenyant-li el paquet, si fos culpable no vindríem pas aquí. Sabem que el nostre familiar però,  l'única culpa que se li podia imputar  va ser alcalde i tenir idees republicanes, cap crim ha comes.

El funcionari en veure l'actitud, diu esperin a veure què puc fer.

Al cap de molta estona torna, porta una llibreta a les mans. Miri diu, aquí està tot, els hi deixo llegir i veure, perquè crec com vostès que era innocent i jo també tinc fills. Juri'm que no diran mai res a ningú, m'hi jugo el lloc de treball i potser alguna cosa mes. Si diuen ho han vist serà la seva paraula contra la meva, ho entenen oi??.

Si diuen les dues, gràcies i tremoloses llegeixen el procés les signatures de quatre persones molt conegudes del seu poble, algunes antics amics de l'ajusticiat.

Esglaiades s abracen i ploren desconsolades , el funcionari també té els ulls humits. Ara marxin els diu i recordin el pactat.



Les dues s'aixequen , li donen les gràcies i amb el cap cot surten de la Model, agafant-se del braç i aguantant-se l´una amb l´altre. Ploren ara ja tenen el que volien . Sols els queda un lloc per anar. El Fossar de la Pedrera, al paquet també hi porten unes flors collides del seu hort, embolicades amb paper de diari moll perquè no es marceixin. Volen veure el lloc de l'enterrament. Tenen determinació a la mirada, juntament amb ràbia molta ràbia, envers qui els ha fet tant de mal a la seva família.

Sembla no es poden acabar de creure tanta maldat.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

 

SEDÓ. EL REIALME QUE NO VA REEXIR. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

El pont de vianants sobre el riu Llobregat, conegut com la Palanca, va ser un projecte ideat per l'empresari Josep Puig i Llagostera Vilafranca del Penedès, 1835 – Barcelona, 3 de desembre de 1879  , l'objectiu del qual era construir un pont que comuniqués Olesa de Montserrat amb la indústria tèxtil que tenia al marge del riu, ja que fins aleshores els treballadors havien de travessar el riu amb una barca.

El pont fou construït entre 1867 i 1868 pels enginyers anglesos Cornelius i Miquel de Bergue, i va ser un dels primers pont metàl·lics d'Espanya, amb una sola tirada de 90 m de longitud.

Miquel de Bergue havia vingut a principis dels anys trenta, quan tenia vint anys amb prou feines, amb el seu pare i germans acompanyant les màquines de la Fàbrica Bonaplata. Va arrelar a Catalunya i va morir a Barcelona el 5 de març de 1877 a l’edat de seixanta-quatre anys. Havia nascut a Londres el 1812 o 1813 i els seus pares eren de París.

Era lògic esperar que la premsa barcelonina publiqués un obituari adequat a la transcendència que aquest extraordinari enginyer havia tingut per al desenvolupament econòmic de Catalunya. El Diario de Barcelona no en va dir res, a part de l’esquela que va pagar la família, i el diari La Imprenta del dia 7 de març es va limitar a consignar que «El conocido ingeniero don Miguel de Bergue ha fallecido en esta ciudad. El señor de Bergue había fijado desde muchos años la residencia entre nosotros y el país le es deudor de varios trabajos notables, especialmente en la construcción de puentes de hierro». I prou.

Ramon Martí i Alsina, Enric Ferau i Alsina i Tony de Bergue en la Barcelona de la Revolució Industrial . Pere Tió i Casas.   (Celrà , Gironès, 8 d'octubre de 1951 ) 

El pont va esfondrar-se a causa d'una riuada l'agost de 1868 i el 1869 es va reconstruir segons el projecte original, la crescuda del Llobregat de l'any 1873  però, el va tornar a ensorrar.

 Va ser el 1892, quan Antoni Sedó i Pàmies  (Reus, 12 de setembre de 1842 - Barcelona, 23 d'abril de 1902) , nou propietari de la fàbrica (l'actual colònia Sedó), decidí reconstruir el pont, habilitant una palanca aprofitant les pilastres de l'antic pont que quedaven dempeus.  El nou pont era penjat (només apte per a vianants, més sòlid i adaptat a les necessitats del terreny i de la fàbrica. Ens agradarà tenir constancia de l’autor de la palanca a l’email castellardiari@gmail.com

 L'Ajuntament d'Esparraguera no va contribuir a la construcció del pont, - no hi havia bona relació entre l’Antoni Sedó i Pàmies  i el consistori  d’Esparreguera ,  fins a l’extrem que l’Antoni Sedó i Pàmies   va intentar aconseguir la segregació de la Colònia del municipi d’Esparreguera,  i va decidir no contractar treballadors d’Esparraguera -  per aquest motiu el pont de la palanca seria utilitzat únicament pels olesans i  els  treballadors de la Colònia Sedó.



El projecte de segregació no va reeixir, si però la palanca i el cementiri que mai es va posar en funcionament, i del tampoc en tenim informació.


Fotografia. Pere Julià Subirana 

Les riuades de 1971 van deixar el pont molt malmès i no va ser reconstruït degut al poc ús que tenia aleshores



https://patrimonicultural.diba.cat/element/palanca-de-can-sedo

Esparreguera -  en desconec les raons -  no ha incentivat l’estudi històric de les relacions ,  no sempre cordials ,  entre la Colònia i la població, per descomptat ens agradaria tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com  

 

diumenge, 11 de juny del 2023

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DELS TORTS.LA JONQUERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

La Montserrat Anguila Presas, publica una fotografia de l'església  parroquial de els Torts,  Poble del municipi de la Jonquera  centrat per l’església advocada  a Sant Julià, als vessants meridionals del coll de Panissars , que  es troba a uns sis quilòmetres al nord-oest de La Jonquera, al cim d'un planell rocós.



Patrimoni Gencat ens diu que és una església d'una nau i un absis, que posseeix restes d'època preromànica al mur frontal. La portalada, de carreus i dovelles de granit, s'obre al llenç sud de la nau. És de tres arcs de mig punt en degradació, timpà i llinda. L'arc exterior és decorat amb dos solcs incisos, paral·lels, que el ressegueixen. En el guardapols hi ha un fris decoratiu de fullatge, en relleu. Els relleus són molt erosionats. En aquest mur de migdia, des de la porta fins a l'angle amb el frontis, l'aparell és de carreus ben escairats i allisats de granit, que s'afileren. Hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A quelcom més de dos metres de distància de l'absis actual aquest mur forma una aresta que pot pertànyer a la unió amb la capçalera més antiga del temple.

Al mur lateral nord no hi ha obertures. El frontis tampoc té cap obertura i presenta la particularitat de no formar angles rectes amb els murs laterals de la nau. Hi ha una esquerda vora la cantonada amb el mur sud i una altra en el llenç nord. L'aparell és semblant al del mur septentrional. Al cim hi ha un campanar de cadireta de tres pilars de carreus escairats. La volta de la nau, en els tres metres propers al frontis, és de canó. A la resta és apuntada, seguida. No hi ha cornisa. A l'interior es fa palesa la desviació del mur frontal. Les arestes dels murs laterals, amb el possible absis poligonal no s'acusen a l'interior. A la banda esquerra el tram de mur que hi correspon afecta una lleugera desviació vers l'interior de la nau.

L'arc triomfal, apuntat, té tres impostes. Al cim, a la capçalera de la nau, hi ha una petita finestra d'arc de punt rodó. La volta del presbiteri en el tram occidental, dels murs laterals paral·lels, és apuntada; en el tram corbat és més baixa, de quart d'esfera.

L’església de Sant Julià dels Torts romania abandonada.

 En el període  1978-80 els grups de recuperació del patrimoni del Centre Excursionista Jonquerenc i el Grup d’Art i Treball de la Jonquera aconseguiren realitzar una senzilla consolidació de la teulada, la neteja de l’interior i de l’entorn de l’església i l’arranjament del camí.


Ja no queda cap vestigi del petit cementiri que hi hagué als anys 1920/1930 darrere el mur nord.

Hom hi celebrava un aplec a principis de setembre: al migdia es feia una missa, a continuació una arrossada popular i a la tarda un ball de caràcter muntanyenc, des de fa uns anys la tradició s'ha perdut per manca d'assistents; l'última celebració que va tenir lloc al replà dels Torts va ser l'any 2000.

No es pot repicar i anar a la processó, com va predir el que  fou  Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), en negar-se a signar la  Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España.

Que Sant Julià elevi a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor; allibera el teu poble!!!


divendres, 9 de juny del 2023

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU D’ÀNEU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. LA VALL DE BOÍ

 

El Josep Llauradó, publica una fotografia a la pàgina AMICS DEL PALLARS SOBIRÀ. Santa Maria d’Àneu.  Recordem novament que en català el tractament correcte és marededéu.


Del probable conjunt monàstic de Santa Maria d’Àneu, avui només se’n conserva l’església, mentre que de la resta de dependències no hi ha vestigis visibles, malgrat que hi pugui haver alguns elements emmascarats, aprofitats en les construccions de l’explotació agrària adjacent al santuari actual. Tanmateix, cal considerar la possibilitat que l’excavació arqueològica de l’entorn de l’església pugui aportar dades sobre les estructures que completaven el conjunt de la canònica.

 

L’església, advocada a la Marededéu d’Àneu,  és un gran edifici en el qual es pot apreciar un important procés de transformació des del projecte inicial. Actualment consta d’una nau única, coberta amb una estructura d’embigat de fusta sobre cinc arcs de diafragma, de perfil apuntat i capçada a llevant per un únic absis, molt més estret que la nau, de planta semicircular, i precedit d’un ampli arc presbiteral.


La imatge original va ser cremada en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/01/cantic-la-mare-de-deu-daneu-la.html


Aquest absis formava part d’una capçalera triple, en la qual l’absis central, conservat, era flanquejat per dues absidioles, de les quals és manté l’arc presbiteral, molt profund —com el central—, de l’absidiola nord, mentre que de l’absidiola sud només és visible una part del mur exterior adossat als murs de l’absis central, on s’aprecia l’arrencada d’una lesena.

 

L’estructura de la capçalera correspon clarament a un temple concebut amb una estructura basilical de tres naus, totalment transformades pel canvi de l’estructura original, per la solució de la coberta d’embigat sobre arcs diafragmes que avui és conserva. Al costat nord de la nau, però, romanen quatre semipilastres adossades al mur, que corresponen a l’obra original. D’aquestes, les tres situades més a llevant presenten una forma esglaonada, i tenen tot l’aspecte d’haver estat concebudes per rebre unes voltes per arestes, reforçades per arcs torals; així, s’establiria una clara semblança amb les pilastres laterals de l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.

 

https://www.monestirs.cat/monst/pasob/ps08mari.htm

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-daneu-la-guingueta-daneu

http://www.frontdelpallars.com/morts


El Pallars sobirà fou objecte de dures represàlies al mes de maig de1938, fins 67 persones afusellades,  bona part dones, ancians i nens, per ordre de l’ Antonio Sagardía Ramos (Saragossa, 5 de gener de 1879-Madrid, 16 de gener de 1962) que va destacar per les massacres comeses per la columna sota el seu comandament al Pallars Sobirá, Sagardía és conegut com el "Carnisser de Pallars". Aquest assassinats però, no es van considerar suficients per atorgar-li un títol nobiliari, com si va rebre, de forma pòstuma,  Juan Yagüe Blanco (San Leonardo, Sòria, 9 de novembre de 1891 — Burgos, 21 d’octubre de 1952),  que en la campanya d’Extremadura ordenà una de les pitjors matances del conflicte (prop de 4.000 morts a la ciutat de Badajoz el 14 d’agost de 1936), que li valgué l’apel·latiu d’“el carnisser de Badajoz”, i en la batalla de l’Ebre (1938), ordenà l’afusellament de centenars de presoners de guerra, entre els quals hi havia els quaranta supervivents de la brigada Botwin de les Brigades Internacionals, per la seva condició de jueus. El gener del 1939 deixà que les tropes marroquines sota el seu comandament es lliuressin al saqueig, les violacions i els assassinats a Reus i a Tarragona.

El marquesat de San Leonardo de Yagüe, fou creat el 22 d’octubre de 1952.

En aplicació de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, fou suprimit el 21 d’octubre de 2022. 

El  - possible - retorn al Gobierno de partits  NO  democràtics, fa témer com a mal menor, la rehabilitació del títol.

Que la Marededéu d’Àneu elevi a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor, allibera el teu Poble !!!

 

 

dijous, 8 de juny del 2023

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA GODA, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE. ARGENÇOLA. L’ANOIA

 

Llegia :

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-pere-de-la-goda-argencola

edifici d’estructura simple compost d’una sola nau, sense absis (l’espai presbiteral és delimitat per un esglaó), la qual és coberta amb una volta força apuntada que arrenca d’una cornisa estesa al llarg dels murs laterals.

 



Fotografia. Raül Pastó Ceballos

L’edifici era il·luminat a través d’una finestra, ara obturada, situada al centre del mur de llevant, on s’adossa el mas que li fa costat. La finestra, que sembla de doble esqueixada, és coronada amb un arc de mig punt. L’aportació lumínica era completada amb una altra finestra, actualment també inutilitzada, situada a l’inici del mur sud, més una altra en forma de creu que és l’única que encara té ús.

 

La porta d’ingrés, oberta a ponent, és formada per un arc de mig punt fet amb grosses dovelles, el qual és extradossat per una arquivolta que retorna, a cada banda, en imposta.

 

El mur de ponent és realçat amb un esvelt campanar d’espadanya de dues obertures, coronades per arcs apuntats fets amb dovelles, amb l’ornamentació d’una creu a la cúspide. Els paraments externs, que són totalment llisos, han estat aparellats amb carreus de mides irregulars, poc treballats i disposats en filades horitzontals força desdibuixades.

 

Sens dubte que es tracta d’una obra romànica força tardana, bastida segurament a les acaballes del segle XII, o potser millor encara, en un període, fins i tot avançat, del segle següent.

 

L’edifici és ben conservat, bo i més després d’haver estat restaurat encertadament.


https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=4983

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3967

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/08/sant-pere-de-la-goda-argencola-lalta.html


Quan al topònim, La Goda.

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=20607