https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/el-sepulcre-peralada
El priorat del Sant Sepulcre de Peralada fou establert, en una data no
determinada del segle XII, després de la primera croada, i depengué de la casa
d’aquest orde a Catalunya, és a dir del priorat de Santa Anna de Barcelona,
fins l’any 1435.
De la casa monàstica del Sant Sepulcre
en resta avui un conjunt
edificat, utilitzat com a masia, bastant complex i amb la majoria de les seves
parts d’època moderna. Tanmateix, vers llevant destaca d’una manera ben clara
el cos corresponent a l’església, amb el seu absis, la qual queda afegida pel
costat de ponent al mas i les seves dependències. L’església, doncs, ha estat
integrada a l’esmentat mas. El seu interior ha estat dividit en planta i dos
pisos. Aquestes transformacions dificulten molt la comprensió de les
estructures arquitectòniques; és possible que canvis posteriors a l’edifici
facin variar la idea que ara en tenim. També podrien descobrir-se possibles
pervivències de l’edifici conventual antic, que ara no es veuen.
L’església era d’una sola nau amb absis semicircular al costat de llevant.
En el seu estat actual s’evidencien clarament dues èpoques o etapes
constructives: El sector oriental de la nau —poc més de la seva meitat— i
l’absis corresponen a una obra romànica tardana, bastida amb grans carreus. El
sector de ponent de la nau respon a una important reforma de l’església que hom
bastí amb un aparell molt més descurat, el qual roman cobert d’arrebossat.
La tipologia ben diversa de les cobertes i altres estructures fa palesa,
també, aquesta diferenciació. El tram oriental de la nau té una volta apuntada
i seguida; l’absis té volta de quart d’esfera, que s’obria vers la nau per un
simple plec de mig punt, ben adovellat. El segment occidental de la nau tenia
una coberta de fusta, sobre un arc diafragmàtic apuntat, de dovelles grans,
sobre pilars i amb impostes llises. En aquest sector hi havia una porta, al
centre de la façana de ponent, que avui dóna a la masia. És d’un sol arc de mig
punt fet amb un gran dovellatge. A la part més antiga, de llevant, s’ha
conservat una porta romànica senzilla, situada al mur de migdia. Consta de dos
arcs de mig punt en gradació, l’extern de dovelles curtes, sobre unes impostes
simplement motllurades, i l’intern amb una llinda monolítica i un espai de
timpà, omplert amb carreus. Als esglaons d’entrada hom col·locà un carreu que
té una creu grega en relleu, inscrita en un cercle. Aquest sector de l’edifici
té dues finestres de doble biaix i arcs de mig punt, una al mur de migdia, vers
llevant i més enlairada que la porta, i l’altra al fons de l’absis. Al parament
de migdia, just sobre la porta i sota la finestra, hi ha un rengle de sis
mènsules grosses, disposades a distàncies regulars. A l’extrem superior del mur
de l’absis hi ha una rastellera d’encaixos rectangulars.
Malgrat l’estat actual de l’edifici, a l’interior s’observen altres detalls
del sector romànic de llevant, com les empremtes d’encanyissat a la volta de la
nau i la cornisa de bocell seguida al nivell d’arrencada de les voltes de
l’absis i de la nau, la qual també és a l’extradós dels arcs de les dues
finestres. Al parament interior de l’absis, a la seva base i vers el costat de
migdia, hi ha una fornícula grossa d’arc de mig punt.
Com ja hem indicat, la part oriental de l’edifici, el tram de nau amb
coberta d’obra i l’absis, ha estat construïda amb carreus grossos i ben
escairats, de pedra calcària, els quals es disposaren en filades ben regulars,
a trencajunts. Per les seves característiques, cal considerar aquest sector de
l’església, d’època romànica avançada, datable a la segona meitat del segle XII
o, molt probablement, ja dins el segle XIII. La part occidental de la nau, amb
una coberta d’embigat sobre un arc diafragma apuntat i una porta de gran
dovellatge, és més difícil de datar. No n’hi ha notícies documentals: però com
a hipòtesi hom pot apuntar que vers el segle XIV o potser encara més tard, la
casa ja havia passat als carmelitans de Peralada. Cal recordar que l’any 1435,
en vendre-la, els canonges de Santa Anna manifestaren que era deshabitada i, en
part, ruïnosa; la solució de coberta de fusta sobre arcs diafragma, excepcional
als temples del territori, apareix a l’església conventual del Carme de
Peralada, edifici gòtic acabat a mitjan segle XIV o a la segona meitat.
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/39394
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada