dilluns, 22 de maig de 2017

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE PREIXENS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’ església parroquial de Sant Pere de Preixens, de la que ens explica patrimoni Gencat que està situada en un lloc elevat, i que és una construcció molt simple. L'aparell és de carreus regulars en tot el seu conjunt, i molt restaurat en la part posterior de l'edifici. La façana presenta una progressiva disminució de la mida del carreu, el qual, a l'alçada de l'obertura sobreposada a la porta, varia en la seva qualitat


L'accés a l'església és un arc de mig punt, emmarcat per un conjunt de grans dovelles resseguides per un guardapols que inclou l'escut situat al seu damunt. Aquest marc, desproporcionat respecte a les dimensions de l'obertura, marca l'eix de simetria, juntament amb la finestra d'arc de mig punt. La coberta a dues vessants de la nau de l'església no és visible a la façana per la inclusió en un costat d'un campanar de planta quadrada, que en trenca la simetria.

L'església de Sant Pere es troba ubicat a la part alta del nucli de Preixens, a l'est de l'edifici de l'ajuntament i al sud del turó dominat pel castell de Preixens. L'edifici es troba aïllat, situat en un pla intermedi entre el castell i la plaça Major (plaça de l'Església), amb la porta encarada a l'oest i la capçalera situada sobre el desnivell que separa aquest pla del carrer que voreja el nucli per l'est (carrer del Corral Nou).

Es tracta d'una església de petites dimensions, d'una sola nau, amb campanar de base quadrada i teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta, feta amb carreus de gres bastant regulars, està dominada per la portalada d'accés i la torre del campanar a la dreta, feta amb el mateix aparell. La porta està emmarcada per un arc de mig punt de nou grans dovelles de la mateixa mida resseguides a l'exterior per un guardapols motllurat que inclou un escut (actualment llis) sobre la dovella clau. A sobre d'aquest escut, s'obre una espitllera de petites dimensions acabada en arc rodó.

El campanar quadrat i amb quatre obertures també acabades en arcs de mig punt, està rematat per un teulat a quatre vessants (piramidal) sobre un ràfec de tres nivells de rajola i teula.

Després del primer terç en sentit longitudinal des de la façana principal, l'edifici s'eixampla a banda i banda, probablement per encabir a l'interior un creuer amb volta per aresta, aixecat sobre pilastres i decorat segons el cànon neoclàssic.

El Josep Olivé Escarré feia el 2 de maig 91 anys, en els darrers quatre anys s’ha retratat davant de més de 2400 monuments i llocs ‘especials’ de Catalunya, i malgrat que sempre em diu que els anys ‘pesen’, quan per alguna raó no sortim alguna setmana ho troba a faltar.


El retratava també amb el castell de Preixens de fons, i al pont-aqüeducte de ferro del canal d’Urgell en el camí d’Agramunt.


Ah!, i davant la botiga dels torrons Vicens.

diumenge, 21 de maig de 2017

LA MARE DE DÉU DE LA TENDRESA. GIRONA, ‘COLORS I FLORS’ .

En ocasió del GIRONA, COLORS i FLORS de l’any 2017, teníem ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de visitar la Parròquia de la Icona de la Mare de Déu de la Tendresa, del Patriarcat de Sèrbia, situada a la plaça de Sant Pere, al barri de Pedret, just sortint del barri vell de Girona, direcció al Pont Major, amb la que literalment ens topàvem sortint de Sant Nicolau.





Em sobtava que en una ciutat on moltes esglésies NO tenen a dia d’avui funcions relacionades amb el culte, els germans ortodoxes tinguin la necessitat d’habilitar un edifici ‘civil’ per al culte.

Hi ha exemples per arreu de Catalunya de la ‘fraternitat’ entre els cristians :

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/una-capilla-ortodoxa-iglesia-concepcio-4416101

http://www.vilanova.cat/jsp/directori/detall.jsp?id=2346&id_tema=3446#.WSFrLdSLSt8

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/06/28/sant-quirze-lloret-converteix-dortodoxos-russos/569758.html

A Déu se’l pot trobar a tot arreu, molt sovint però, se’ns fa més present en indrets que no controla l’església
‘Oficial’, oi?

https://www.youtube.com/watch?v=KCEjRTp2gpU

GIRONA, ‘COLORS I FLORS’. ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU

En ocasió del GIRONA, COLORS i FLORS de l’any 2017, teníem ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de visitar l’església de Sant Nicolau , patrimoni Gencat ens explica que la construcció actual data del segle XII (és documentada des del 1135). Fou construïda com a capella funerària del monestir de Sant Pere de Galligants. Més tard, la capella feia de parròquia del raval de Sant Pere, ja que l'església del monestir atenia les necessitats dels monjos i es reservava només a les funcions baptismals dels fidels.



Amb la desamortització del 1835, la capella passà a mans de particulars, cal insistir en el fet que la desamortització dels bens de l’església es va fer de la pitjor manera, ja aleshores la corrupció era el càncer de l’administració Pública del REINO DE ESPAÑA. Hem d’agrair entre d’altres a Juan de Dios Álvarez Mendizábal, nascut Álvarez Méndez (Chiclana de la Frontera, Reino de Sevilla, 25 de febrer de 1790 - Madrid, 3 de novembre de 1853), la ‘pèrdua’ d’una bona part del patrimoni històric i/o artístic que marxava sense cap control a nodrir els museus dels països ‘civilitzats’ d’arreu del món.

Fou convertida en el magatzem d'un marxant de cuirs , posteriorment en una serradora,

L’any 1936 fou adquirida per l'ajuntament.

Restaurada l’any 1942 i, novament, el 1977, en una intervenció de caràcter molt historicista, d’ambdós ‘restauracions’

ens agradarà tenir noticia dels seus autors a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 19 de maig de 2017

IN MEMORIAM DEL MERCAT MUNICIPAL ARA MUSEU GUINOVART D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava el que havia estat Mercat Municipal d’Agramunt, obra de l’arquitecte Lluís Domènech Torres ( 1912 + Barcelona, 25-1-1992 ) , nét del reconegut arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/01/27/pagina-25/33507290/pdf.html?search=Llu%C3%ADs%20Dom%C3%A8nech%20Torres

Patrimoni Gencat ens el descriu així: edifici de grans dimensions format per diversos cossos simètrics partits per una magnífica torre quadrada al centre del conjunt arquitectònic. La seva planta és rectangular amb tres sortides per tres bandes diferents. Una d'elles, la principal, està centralitzat la façana. És una porta semicircular tota la pedra. Les altres dues són als murs laterals i són secundàries. La porta principal està situada a la part baixa de la torre citada anteriorment. Aquesta es quadrangular formada per tres cossos diferenciats: la porta semiesfèrica a la part baixa, una part central amb una finestra amb balconada decorada amb obra vista als costats i un òcul tapat més amunt. Aquests elements es repeteixen en els quatre costats de la torre. Un últim cos és format per tres finestres tapiades que ressegueixen també els quatre costats havent-hi un total de dotze finestres tapiades. Finalitza aquesta torre una coberta piramidal sobre ràfec amb teuleria àrab i coronada per un petit pinacle balustrat. A banda i banda s'estructura tot l'edifici; dos cosso idèntics laterals de planta rectangular amb superposició de dues teulades baixes. Un cos inferior, absent d'obertures i alguna decoració en els murs i sobreposant-se a aquest, un segon cos, més endarrerit, on s'hi aprecien grans obertures en forma de finestrals de mitja lluna en cada un dels murs. La coberta és de dos aigües i amb teula àrab. Interiorment, està format per 37 arcades que acullen pintures de diverses èpoques de l'artista Josep Guinovart Bertran (Barcelona 1927 - 12 de desembre de 2007)


L'any 1994 es va inaugurar aquest museu o espai d'art a Agramunt dedicat a l’obra de Josep Guinovart Bertran, l’artista sempre va estar molt vinculat a la població on havia nascut la seva mare. L'any 2002, quan es commemorà el seu setanta-cinquè aniversari, se'l proclamà Fill Adoptiu de la Vila d'Agramunt.


No s’explica al Catàleg de Patrimoni quan i qui va ser l’autor de la ‘conversió’ de l’edifici del Mercat en Museu, tampoc les raons per a fer-ho, Agramunt té en l’actualitat més veïns dels que tenia quan es va veure necessari aixecar un Mercat Municipal.

Tampoc trobava cap dada de l’autoria de les balances del torró d’Agramunt, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Esperem amb ànsia les vostres aportacions, per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva difusió, son alhora que un imperatiu ètic, un element estratègic en la nostra lluita per la llibertat.

Tot continua ATADO y MAL ATADO.

IN MEMORIAM DE L’ESCORXADOR MUNICIPAL D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l' Escorxador d'Agramunt va ser construït l’any 1946 per l’Organisme ‘Regiones Devastadas’ que posava en marxa la dictadura franquista.

L’arquitecte era Lluís Domènech Torres ( 1912 + Barcelona, 25-1-1992 ) , nét del reconegut arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/01/27/pagina-25/33507290/pdf.html?search=Llu%C3%ADs%20Dom%C3%A8nech%20Torres

Quan a la descripció ens explica patrimoni Gencat que consta d'un conjunt d'edificis adossats en forma d'U. S'accedeix a l'edifici per un portal de pedra que condueix a un pati central al voltant del qual es distribueixen els diferents cossos. L'edifici presenta teulades de teula àrab que són a dues vessants i a una vessant segons l'espai a cobrir. Les obertures són de forma diversa, trobem finestres amb muntants i llindes de pedra vista, així com balcons de les mateixes característiques amb baranes de ferro. Per alçada destaca la torreta, situada a la dreta de l'accés al recinte, amb teulada a quatre vessants. L'edifici és fet d'obra i pintat, tot i que en algunes zones de l'exterior està marcat un sòcol d'aplacat de pedra.


A la dècada dels 90 del segle XX, l’escorxador va cessar l'activitat per a la qual va ser construït i l'edifici, de 876,7 metres quadrats construïts, entra en desús.

Els escorxadors van ser en el seu moment alhora que una eina per garantir la salubritat dels aliments destinats al consum humà, una font d’ingressos de les hisendes municipals, l’adveniment de la ‘democraciola’ lluny de garantir una i altra cosa, ha comportar una absoluta degradació dels serveis públics, i la quasi absoluta pèrdua del poder local.

Lluís Domènech Torres també es va encarregar de dissenyar el mercat municipal, actual seu de l'Espai Guinovart.

Tot continua ATADO y MAL ATADO.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA D’OLIOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Continuàvem la nostra peregrinació per Catalunya intentant recuperar la memòria dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, encara que havíem superat amb escreix els 1100, intueixo que només en tenim com a molt un terç. Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca fent-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Retratava al Josep Olivé Escarré assentat en un banc al costat d’un veí d’Oliola que ens explicava que en aquell indret, prop de l’església de Sant Tirs, on ara hi ha un mirador, hi havia l’escola d’Oliola.


M’explicaven que desprès de la victòria militar dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, damunt del govern LEGÍTIM de la II República, es construïa un nou edifici a la part baixa de la població.


En la meva visita a Coscó retratava l’edifici restaurat de l’escola, i dissortadament no trobava cap persona a Claret i a Meravella, per a preguntar-li si havien tingut escola.

S’acostuma a dir - no hi havia ni Déu – quan es vol deixar clar que en un indret no s’hi ha trobat a cap persona; sortosament en la nostra recerca pel terme d’Oliola, tant el Josep Olivé Escarré, com l’Antonio Mora Vergés, podem afirmar que Déu continua en aquells paratges oblidats per les administracions públiques.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans el patrimoni històric i/o artístic, la seva conservació i la seva difusió, son alhora que un imperatiu ètic, un element estratègic en la nostra lluita per la llibertat.

dimarts, 16 de maig de 2017

EL CLAUSTRE DE LES LLIMONES DEL MONESTIR DE SAN DANIEL. GIRONA. COLORS I FLORS.

Girona és un d’aquells indrets on cal tornar regularment.

En ocasió del GIRONA, COLORS I FLORS 2017, visitàvem el Monestir de Sant Daniel on havíem fet una curta estada l’any 2016 : http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=5376




Feu un forat a l’agenda i passeu uns dies al Monestir de Sant Daniel, segur que us anirà bé. http://www.santdaniel.com/ca/

Malgrat ser dilluns 15.05.2017 Girona estava plena de visitants, tants, tants, tants, que hom entenc que caldrà posar-hi un límit, perquè els recursos logístics, tècnics i humans, tenen un ‘sostre de vidre’ que comença a presentar esquerdes serioses. El major risc de GIRONA, COLORS I FLORS, en els anys immediats és morir d’èxit.

Qualsevol època de l’any és bona per arribar-vos fins a Girona, la prudència més elemental recomana justament evitar-ho quan la Ciutat està curulla de visitants. La ciutat té un seriós problema amb els vehicles, tant pel que fa a la seva circulació, com al seu aparcament; els serveis NO ESTAN dimensionats per respondre a una tant excepcional demanda com la que genera GIRONA, COLORS i FLORS, això comporta alhora que un augment dels preus un clar empitjorament dels serveis.

Desconec quin és el ‘sostre’ de la Ciutat, i com s’ha de gestionar l’afluència de visitants/turistes, com el ‘problema’ és comú a d’altres llocs de món, potser fora interessant comprovar com ho resolen i/o intenten resoldre-ho en altres llocs,oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 3 de maig de 2017

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE LA COMARCA NATURAL DEL MONTSENY. CATALUNYA

Endegava la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista l’any 2015, ho feia amb el convenciment – la meva ingenuïtat és il•limitada - de que trobaria la col•laboració de la ciutadania, i fins de les administracions catalanes, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, generalitat .,...

El Montseny no es - encara – una comarca ‘ administrativa - de Catalunya, dit això, tothom té clara l’existència de la ‘comarca natural del Montseny’, oi?.


M’agradaria completar la relació de poblacions que s’haurien d’adscriure a la ‘nova comarca’, i els edificis escolars, públics, confessionals i/o privats que hi havia abans de la dictadura franquista. També – posats a demanar,oi?, - les escoles parroquials, recordeu que en la nostra llengua el mot ‘escolà’ designa alhora que a la persona que ajuda al sacerdot a l’altar, als que van a l’escola, i per descomptat les anomenades escoles del mestres de sequer :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/08/in-memoriam-dels-edificis-de-les.html

Començava amb :

La Selva

Arbúcies 86,24 km² La Gabella, les Agudes i el Castell de Montsoriu
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/memoria-del-grup-escolar-francesc-macia.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/memoria-del-grup-escolar-doctor-valenti.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/07/escola-publica-de-nens-hotel-dentitats.html

Breda 5,02 km² Sant Salvador de Breda
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/09/breda-baix-montsenygirona.html

Riells i Viabrea 27,00 km² Ermita de Sant Llop

Sant Feliu de Buixalleu
61,94 km² Castell de Montsoriu

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/01/in-memorian-de-lescola-publica-de-sant.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/02/in-memoriam-escola-publica-de-sant.html



Osona


El Brull 41,00 km² Fortificació ibèrica del turó de Montgròs
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/05/edifici-de-lajuntament-i-antigues.html

Seva 30,70 km² Santa Maria de Seva

Viladrau 50,70 km² Sant Segimon
http://www.escolaelscastanyers.com/
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/05/edifici-de-lajuntament-i-escoles-de.html


Vallès Oriental


Aiguafred
a 7,92 km² Riera de l'Avencó, Sant Martí del Congost, Dolmen de la Serra de l'Arca, El castell de Cruïlles
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/in-memoriam-escola-de-santa-maria-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/03/escoles-vellesbelles-daiguafreda-i-sant.html

Campins 7,30 km² Font de la Mare de Déu de Montserrat

Cànoves i Samalús
29,20 km² Castanyer d'en Cuc
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/01/escoles-velles-de-samalus-montseny.html

Figaró-Montmany 15,00 km² Turó de Puiggraciós
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/03/edifici-de-lajuntament-de-figaro.html

Fogars de Montclús 39,20 km² Turó de l'Home, La Costa del Montseny, Santa Fe del Montseny

Gualba 23,30 km² Gorg Negre

La Garriga 18,80 km² Can Terrers, la Doma, Santa Maria del Camí

Montseny 26,80 km² Matagalls, les Agudes, Turó de Sant Marçal
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/07/escoles-publiques-montseny-valles.html

Sant Celoni
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/04/escola-soler-de-vilardell-sant-celoni.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/04/que-en-sabeu-de-ledifici-de-lescola.html

Santa Maria de Palautordera
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/01/antigues-escoles-de-santa-maria-de.html

Sant Esteve de Palautordera 10,70 km² Castell de Montclús

Sant Antoni de Vilamajor
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/01/les-escoles-publiques-de-la-ii.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/01/les-runes-de-la-inacabada-escola.html

Sant Pere de Vilamajor 34,74 km² Castell de Vilamajor, Turó del Samont, Sant Elies de Vilamajor, Santa Susanna de Vilamajor, Mas el Samont
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/08/in-memoriam-dels-edificis-de-les.html

Tagamanent 43,30 km² Ca l'Agustí, Pous de glaç de l'Avencó, Pla de la Calma

Vallgorguina 22,20 km² Dolmen de Pedra Gentil
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/12/ajuntament-i-escoles-de-vallgorguina.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca fent-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, tant dels de la ‘comarca natural del Montseny ‘ , com de qualsevol altre lloc de Catalunya

En tenim 1119 de publicades a https://issuu.com/1coneixercatalunya , pensem que ens en manquen no menys de 2000 , queda feina a fer.

dimarts, 25 d’abril de 2017

IN MEMORIAM DE FILOMENA FERRER GALCERAN, CONVENT DE MÍNIMES DE MÒRA D’EBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del Convent de les Mínimes de Móra d’Ebre; patrimoni Gencat explica que les dependències monacals, actualment estan en rehabilitació.



Quan a la descripció ens diu que són de planta rectangular, amb un pati central al mig i estan distribuïdes en planta baixa i pis. La façana principal presenta un portal d'arc de mig punt adovellat, amb guardapols sostingut per mènsules. A la porta hi ha gravat l'any 1894. La resta d'obertures són rectangulars, amb els emmarcaments arrebossats. Les del pis presenten unes motllures de color rosat a la part superior de les finestres. A la part superior del parament hi ha unes motllures ondulants del mateix color. La construcció està bastida en pedra de diverses mides, disposada irregularment.

Llegia que Filomena Ferrer i Galceran (Móra d'Ebre, 3 d'abril de 1841 - Valls, 13 d'agost de 1868) fou una religiosa, monja mínima que va impulsar la fundació del convent mínim de Móra , que es va portar a terme 26 anys després de la mort de Filomena, com ella havia predit.


La causa de beatificació de Filomena s'introduí el 1880, i el 1887 el procés va ser enviat a Roma; el papa Lleó XIII la proclamà venerable el 10 de juny de 1891. El 7 de setembre de 1989, Joan Pau II va donar el decret d'aprovació de les virtuts heroiques de Sor Filomena de Santa Coloma, continuant el seu procés de beatificació.

La seva germana Manuela, també monja, va continuar amb la tasca de la fundació, que es finançà principalment per donatius populars.

La primera pedra es col•locà el 18 de novembre de 1883 i s'inaugurà el 5 d'octubre de 1894, quan hi ingressaren set monges mínimes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 9 d’abril de 2017

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ, OLLERS . VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY . GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Sebastià d’Ollers, al terme de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany, església votiva erigida durant la primera meitat del segle XVII.

Patrimoni Gencat ens en diu; edifici religiós format per una volta de canó apuntada, coberta amb una golfa i teulat a dues aigües i absis pla, sense sobresortir de la nau. Darrera l'absis se situa la sagristia.


L'element més destacat és el porxo d'accés a l'ermita, situat a la façana principal de ponent, a ell s'hi accedeix a través d'un arc de mig punt de pedra treballada, amb l'arrencada situada sobre uns basaments de pedra encastats al mur i elevats, està cobert a dues aigües, seguint la nau de l'església.

L'accés es fa per una porta adovellada amb arc de put rodó.

El campanar d'espadanya, lleugerament desplaçat al sud.


Goigs de Sant Sebastià.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ D'OLLERS I LA SEVA HISTÒRICA RECTORIA ESCOLA. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY . GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies de l’església parroquial de Sant Martí d’Ollers, i de la rectoria annexa que aixoplugava l’escola parroquial d’Ollers.


Jaume Marquès i Casanovas (Sant Martí Vell, Gironès, 24 de juliol de 1906 — Girona, Gironès, 11 de setembre de 1992 ) i Josep Maria Corominas Planellas (Llançà, 1906 - Serinyà, 8 de juliol de 1984) afirmen que l'any 1049 ja existien les esglésies de Sant Martí d'Ollers i la de Santa Maria d'Espaseus.

Al segle XIV l'església s'anomenava "ecclesia parroquiales sancti Martini de Olliariis" i residien a la parròquia dos capellans, el sagristà curat i el domer.

L'any 1228 obtenia els delmes d'aquesta parròquia Dalmau de Rocabertí i el 1329 ho feia Huguet d'Espaseus.

El 1703 els delmes corresponien en bona part al marquès del Castell de Dos Rius.

La façana fou reformada al segle XVIII. A la porta consta l'any 1754

Patrimoni Gencat ens diu; edifici és estructurat amb una sola nau. La façana principal presenta un senzill portal d'accés amb una porta que conserva part dels ferratges de tipus romànic. A sobre hi ha unes ceràmiques representant Sant Martí. El campanar és de secció quadrada i està rematat per una coberta piramidal i merlets. Presenta finestrals amb arcs de mig punt.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTYIM de la II República, desaparegueren les imatges, joies i objectes de culte del temple.

Fins a l’any 1991, l’estat de l’església i del cementiri contigu era d’un abandonament total i deplorable. Els fidels, secundant la invitació del seu rector, van emprendre la tasca de restauració fins a deixar-ho en l’estat actual.

L’esforç i voluntat d’aquests veïns queda reflectit en la inscripció en una rajola col•locada al costat de la porta de l’església que en dóna fe: “En recordança dels restauradors de l’església i plaça d’Ollers: Mn. Josep M. Barcons i Vila i feligresos que hi contribuïren. 11.XI.1991”.

Al costat esquerre de l’església i enganxada amb ella hi ha la rectoria. Té elements romànics en concordança amb el primitiu temple. Aquí hi va viure durant 51 anys (1730-1781) l’insigne sacerdot i mestre mossèn Baldiri Reixach Carbó , nat a Bell-lloc d’Aro l’any 1703 i mort en aquesta rectoria el 1781.


En el passadís central de l’església hi ha una llosa sepulcral feta l’any 1760 durant el rectorat del sacerdot perquè en ella hi reposessin les despulles dels rectors d’Ollers. També Mossèn Baldiri descansa en aquesta tomba en la qual es llegeix la inscripció: SEPULCRUM / PRO RECTORIBUS / HUIUS ECCLESIAE / FACTUN ANNO 1760. Durant la seva estada a la parròquia es van fer les grans reformes al temple i a l’edifici de la rectoria.

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/12/goigs-sant-marti-patro-de-la-parroquia.html

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA. VILADEMULS. EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies de l’edifici de la Casa de la Vila de Vilademuls, ara a la comarca del Pla de l’Estany; llegia a la pàgina de l’ajuntament, que és dels anys 1924-1925, obra de l’arquitecte Emili Blanch i Roig (La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de 1996)


No es fa esment de que - com era bona costum- l’edifici aixoplugava les escoles, ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com http://www.vilademuls.cat/el-municipi/vilademuls/

No en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=vilademuls&page=1

tampoc a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilademuls

El feixisme, el cleptofeixisme i la ‘democraciola’ de moment triomfen en la seva tasca d’anorrear la cultura catalana.

dimecres, 5 d’abril de 2017

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CLARET. OLIOLA. LA NOGUERA. LLEIDA

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Llegia que el sostre demogràfic d’Oliola, a la comarca de la Noguera, s’assolia al cens de 1857 amb 999 ànimes.
La Mare de Déu del Carme era l'església parroquial de Claret, llogaret del municipi d'Oliola, aturonat a la partió d'aigües entre el Llobregós i el Sió.

Per la inscripció que trobem a la façana de l'Església sabem que fou manada construir l'any 1903 per "D. Faust de Dalmases i de Massot, Baró de Bollidor ( Cervera, la Segarra, 1862 + València 1938 )", dedicant-la a la memòria dels seus pares. http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/200473/270235

http://locarranquer.blogspot.com/2015/03/el-fons-del-llinatge-massot-dalmases.html

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una nau, de planta rectangular. Tota l'obra és de pedra. La façana, de pedra de carreu, té una porta accés amb arc apuntat, al costat dret hi ha una placa amb inscripció, damunt de la porta una altra també amb inscripció. Hi ha una finestra geminada d'arc apuntat i damunt d'aquesta hi ha una altra en forma d'estrella. Es remata la façana una cornisa decorada, damunt de la qual hi ha una creu i dos pinacles. A la paret del costat esquerre de la façana hi ha dos finestres, una amb arc apuntat i l'altre amb forma circular i cornisa decorada correguda a la paret dreta.



Cap dada de l’autor d’aquest edifici neogòtic, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dins l’església espoliada, advertíem restes de les rajoles hidràuliques, això en feia pensar en la capella de Montserrat de l’Areny de Santa Eulàlia de Ronçana, a la comarca del Vallès Oriental, i en l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d’agost de 1880 – 13 de juliol de 1935, que va dissenyar les rajoles.



Advertia en un dels grans edificis annexos que avui es troben abandonats, una data MCMWWIII.



Claret, Oliola, la Noguera,..., estan prop de Déu, dissortadament, alhora però, estan lluny de Lleida, Barcelona, Madrid,...

El silenci em permetia escoltar el clam de Déu; maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

Amen !

P/D

Ens calen dades de Santa Magdalena de Meravella.

De Capella de la Verge del Pilar de la Canosa.

De l’ermita del Sagrat Cor d’Oliola.

.....
Recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ens té a nosaltres.

QUE EN SABEU DE L’ERMITA DEL SAGRAT COR D’OLIOLA?. LA NOGUERA. LLEIDA

Ens endinsàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés per les terres del ‘ forat negre’ de Catalunya

Llegia que el sostre demogràfic d’Oliola, a la comarca de la Noguera, s’assolia al cens de 1857 amb 999 ànimes.

M’explicaven que el rector de l’església parroquial d’Oliola, advocada a Sant Tirs, a darreries del segle XX, era molt devot del Sagrat Cor de Jesús , i cercava un indret on aixecar una ermita.


L’any 1900 és la data que figura a l’ermita, no trobava cap dada del mossèn que tècnicament era el promotor, ni de l’autor del projecte tècnic.


Aconseguia una imatge del interior amb la Canon ixus

En la tornada ens aturàvem a l’església de Sant Tirs, i demanàvem a un veí d’edat on estava l’escola pública abans de la dictadura franquista, l’home assentat en un mirador ens contestava que l’edifici de l’ajuntament i les antigues escoles, estava justament en aquell indret.


Oliola apareix a la premsa escrita per qüestions de corrupció política i/o administrativa :
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/249745--condemnen-lalcalde-doliola-a-vuit-anys-dinhabilitacio-per-empadronar-veins-per-guanyar-les-eleccions-.html

I no –dissortadament- perquè ha posat ‘ordre’ en la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic, hores d’ara l’ÚNIC actiu que podria fer retornar la ‘vida’ al poble.

Ens agradarà tenir noticia detallada de l’ermita del Sagrat Cor d’Oliola a l’email coneixercatalunya@gmail.com , volem pensar que també els agradarà saber-ho a ajuntament@oliola.cat

Des del ‘tontisme’ es predica que a internet ESTÀ TOT, tenim clar que no en matèria cultural, i menys encara si té relació amb Catalunya. Facebook, ens ha posat traves per publicar posts de qüestions patrimonials, intueixo que a requeriment d’aquells que consideren ‘perillós’ fer recerca per exemple dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, i del tot disculpable rebre sobres de diner ‘negre’.

diumenge, 26 de març de 2017

QUE EN SABEU DE LA CASA ANÓNIMA DEL CARRER DE ROSES,13 DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Retratava al carrer Roses, 13 de Palau Saverdera, un edifici entre mitgeres, del que ens diu patrimoni Gencat que està format per planta baixa i dues plantes en alçada, amb una façana profusament decorada i revestida per un aparell encoixinat de carreus ben escairats, alguns dels quals ornats amb relleus (en concret són els de la planta baixa i els cantoners). El nivell dels diferents pisos està marcat amb una motllura rectilínia decorada amb dents de serra. La decoració es concentra sobretot al voltant de les obertures de la façana. A la planta baixa destaca la porta d'accés, centrada i d'obertura rectangular, i a banda i banda dos finestrals allargats i estrets. Les tres obertures es troben enllaçades, per la part superior, pels seus guardapols, els quals estan formats per un arc rebaixat delimitat mitjançant una motllura decorada amb dents de serra. En el cas de les finestres, l'interior del guardapols està decorat amb tres botons de ceràmica vidrada verda, mentre que la porta presenta una dovella a mode de clau amb les inicials dels propietaris i, a banda i banda, ornamentació floral de forma romboidal, que emmarca l'any de construcció (1911).


Aquesta porta es troba enllaçada amb la llosana del balcó del primer pis mitjançant una fulla d'acant que surt de la dovella clau. Als pisos superiors, les obertures són balcons (un per planta). Els finestrals de sortida són rectangulars i presenten uns marcs arrebossats, delimitats per una motllura sinuosa. A la primera planta, el marc està decorat amb esgrafiats de tonalitat vermellosa. En canvi, al segon pis, la decoració és ceramica. Els balcons presenten les llosanes decorades amb una motllura exterior i sustentades per mènsules, i les baranes són de ferro forjat i treballat.


El coronament de l'edifici està format per un ràfec de dents de serra sota el qual hi ha decoració ceràmica i la testera d'obra esglaonada, també amb ceràmica vidrada, i balustrada.

Per descomptat, cap dada del promotor, cap dada de l’autor, el Catàleg de Bens a Protegir, es limita a reproduir les dades anteriors.

http://palausaverdera.cat/pdf/POUM_bens_protegir.pdf

Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE PALAU-SAVERDERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Retratava a la Plaça Major (antiga plaça del Castell) de Palau-Saverdera les restes de l'antic castell de Palau-Saverdera bastit en època baixmedieval. Em sorprenia – gratament – que la informació històrica sigui inversament proporcional a les restes que es conserven d’aquest monument, particularment mortificat pels mal dits ‘serveis públics’, com és dissortadament norma a Catalunya.

Patrimoni Gencat explica que es conserven tres de les quatre torres cantoneres que delimitaven el perímetre del recinte fortificat, el qual era rectangular. La més destacable és la torre de les Hores, de planta quadrada i bastida amb pedra sense desbastar (granit i pissarra) lligada amb morter, amb les filades totalment irregulars. La torre mesura uns catorze metres d'alçada per uns quatre metres i mig d'amplada, i es troba una mica atalussada a la part inferior. El coronament, refet amb posterioritat, es troba emmerletat i acabat amb rajols de maó plans. Alguns merlets estan bastits en pedra, mentre que d'altres han estat restituïts i arrebossats. Actualment, en aquest espai s'ubica la campana del rellotge. A la façana que dóna a la plaça, la torre té una petita porta d'arc escarser, amb la llinda bastida amb còdols disposats a sardinell i un rellotge emmarcat a la part superior de la façana. En canvi, a la façana sud només hi ha una petita finestra d'obertura quadrada.


La torre té adossat per la banda est un petit cos bastit amb pedra i amb la coberta a una vessant de teula. Es troba alineat amb la façana est de la torre i l'única obertura present és una finestra d'obertura rectangular, probablement posterior, amb els brancals i la llinda bastits amb maons a cantell. Aquest petit cos està adossat a la part davantera d'una llarga crugia de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula, disposada a la part posterior de la torre. La façana que dóna al rec es troba arrebossada i pintada de blanc. Destaquen les obertures de la primera planta, totes rectangulars i amb guardapols motllurat sostingut per mènsules. La porta té sortida a un balcó corregut amb barana de ferro i pis sostingut per revoltons. A la façana oest es localitza una de les torres circulars del recinte, bastida amb pedra i coberta amb teulada a una vessant de teula. A la façana que dóna a la plaça, amb parament de pedra vista, l'edifici conserva una finestra d'obertura quadrada amb llinda de pedra i, a la cantonada est, l'escut de pedra dels Vilarig.

L'altra torre circular està ubicada més a l'oest, amb accés des del carrer Puigmal, 2 i compta amb les mateixes característiques constructives que l'anterior. Les tres torres, juntament amb els edificis que actualment les uneixen, formen un recinte més o menys rectangular, que probablement correspon a la mateixa planta original del castell. L'actual façana a la plaça Major es troba absolutament transformada pels edificis construïts a mitjans segle XX.

Pel que fa l'escut heràldic present a la façana amb la plaça, cal dir que es troba esculpit en pedra calcària i representa l'emblema dels Vilarig. Hi ha representat un escut de set faixes en ziga-zaga, acompanyat per un cavaller amb elm envoltat de motius ornamentals, en relleu.

El Castell de Palau es va bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licita al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son

El Castell de Palau es bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i Can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.

Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.

El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular. Actualment queda en peu la torre de planta de planta quadrangular, nomenada també Torre del Rellotge, i dos circulars, una d'elles integrada totalment al palau.

Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.

Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".

Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licitar al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).

Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son terme que se compon de la casa, era, corral, junt a unes quatre vessanes sembrades, una pessa de terra horta en la qual existeix un viver, de una pessa de terra cultiva anomenada la vinya Gran, Ferriols, Terramala, los camps de la Argila, del Cementiri, del corral d'en Mercader, de puig de Llorí, del Camí Ral i de les Molas, la closa del Marqués, Canamera, una gran pessa a l'Estany, altra de muntanya dita lo Bosch del Senyor (...)".

Entre altres propietaris també figura Isidre Paltrer Noy, un palauenc dedicat a la docència a Girona ciutat que adquirí el 1912 tant el castell com les terres esmentades: (...) casa castillo ruinosas y una pequeña habitación situada en el pueblo de Palau Savardera, con cuatro vessanas de tierra lindante a oriente todo en la plaza mayor, con casa de Jaime Juncá y casa de Miguel Ortensi, por mediodia y poniente con casa y era de Juan Lile y por el norte con casa y huerto de Manuel Caussa (...)".

Set anys més tard el Palau va ser comprat per Tomàs Corcoll Vehí, nascut al mas Ventós (fitxa pròpia) i marit de Rosa Turró Parxés amb la que residia a Palau. Donat que aquest matrimoni no tingué descendència fou heretat pel Dr. Roca, metge local a Palau i encara actual propietari.

Cal mencionar que a la façana de llevant de la Torre de les Hores o del Rellotge es troba un escut en relleu, esculpit en pedra. Aquest és emblema dels Vilarigs, set faixes en ziga-zaga, envoltada per una decoració amb cintes.

Els Vilarig accediren al domini del castell de Palau-saverdera a mitjan segle XVI, no se sap per quin camí. Hi trobem com a senyor a Jofre de Vilarig i de Setantí, baró de Siurana i cavaller de l'ordre de Santiago, que testà l'any 1557 a favor del seu fill Francesc. La seva neta Isabel de Vilarig-Cruïlles i de Sinisterra, que testà el 1614, es casà amb Francesc de Lanuza-Montbui i de Grimau, baró de Monbui i de Llers i senyor de Ceret. L'any 1831 continuava encara unit als propietaris del castell de Vilarig, els Rabassa de Perellós.

Anecdòticament cal mencionar que es varen desenvolupar diferents activitats militars. Les més importants són datades al 1411, quan Ramon Sagarriga n'era el propietari i fou ocupat per l'exèrcit de Joan Vilamarí; i al 1462 quan el castell albergà tota la població local per tal de protegir-los durant el setge esdevingut a la Guerra Civil catalana.

No en tenen coneixement a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE LA CASA ISIDRE MACAU TEIXIDOR DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava l’edifici INDOCUMENTAT del carrer Nou, 18, de Palau-Saverdera, el nom de la casa fa referència a un dels seus propietaris l’Isidre Macau Teixidor (Palau, 1882-Barcelona, 1946) era nét de Miquel Macau Bech, i fill d'Antoni Macau Caussa. Estudià magisteri a Girona i el títol de Mestre Superior a Barcelona. Es convertí en un dels palauencs rellevants del segle XIX. Fou mestre als pobles de Piera -on descobrí un important jaciment de fòssils- Verges i Sarrià de Ter. Anys més tard obtingué plaça definitiva de mestre a Barcelona on fixà la residència.

Patrimoni Gencat ens diu ; casa entre mitgeres, formada per tres crugies estructurades en dues plantes. La façana té diversos elements ornamentals. A la planta baixa hi ha tres grans obertures (dues d'arc escarser i una rectangular) emmarcades per arcs de mig punt motllurats i pintats de color verd, units per un fris amb rajoles decorades amb motius vegetals. A la planta superior hi ha tres balconades amb baranes de forja i obertures rectangulars emmarcades amb columnetes i capitells. Damunt seu, a mode de guardapols, tres cossos sobresortints decorats amb un emmarcament d'arc de mig punt i tres medallons circulars amb diferents inscripcions en relleu. Al medalló central hi ha les lletres "JM" entrellaçades i, a banda i banda, "ANY" i "1906". Per sota els medallons, un petit fris amb decoració d'esgrafiats. Corona la façana una balustrada interrompuda per la part superior dels guardapols anteriorment descrits, acabats a dues vessants amb rajoles ceràmiques. Entre aquests guardapols hi ha un fris de rajoles policromes decorades amb motius florals i un doble ràfec de dents de serra, on s'assenta la balustrada.


El tarannà naturalista de l’Isidre Macau Teixidor el va conduir a col•leccionar diverses espècies botàniques i a practicar l'arqueologia, destacant els estudis de l'abric neolític de Can Simó o del megalític empordanès, uns treballs publicats per la institució Catalana d'Història Natural.

Tot el seu patrimoni va ser llegat al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligans per desig del de les seves filles.
Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.
No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

QUE EN SABEU DE LA CASA SIVECAS DE PALAU-SAVERDERA?. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava l’edifici INDOCUMENTAT del carrer Nou, 16, de Palau-Saverdera, el nom de la casa fa referència a un dels seus propietaris en Marit Sivecas Serrats (Palau-saverdera, 1872-1925). Tinc dubtes quan al nom ‘ Marit’, potser és un error tipogràfica?. Podria ser Martí?

Patrimoni Gencat ens diu ; casa unifamiliar de planta baixa i pis, amb terrassa lateral. La façana principal presenta un parament recobert per grans plaques rectangulars de color blanc. Les obertures es troben emmarcades amb una motllura pintada de color groc i són rectangulars. Al pis s'obre amb balcó corregut de tres finestrals d'obertura rectangular emmarcats i amb les llindes decorades amb motllures, a mode de guardapols. Corona la façana una balustrada interrompuda per trams d'obra construïts.


Marit - o Martí? - Sivecas Serrats (Palau-saverdera, 1872-1925)va regentar una fleca al mateix carrer nou, i posteriorment va ser fiscal municipal i alcalde de Palau durant els biennis 1910-13.


Va ser una de les figures distingides de Palau-Saverdera i morí jove, poc després de fer els 55 anys.
Hom pensa que l’absència de dades d’aquest edifici, NO TÉ cap justificació.

L’Ajuntament de Palau-Saverdera és CULPABLE d’inacció vers la documentació del seu patrimoni històric i/o artístic.

No en diuen res a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

Que consideren únicament ressenyables l’edifici de les Escoles Públiques de la Mancomunitat – ara Ajuntament – i l’església parroquial advocada a Sant Joan Baptista.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.

dissabte, 25 de març de 2017

TORRE DE CAN BOERA. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arriba fotografies de la torre situada a la masia de Can Boera, al carrer de la Font de Palafrugell.

Patrimoni Gencat ens diu que té planta quadrangular i és situada a l'angle SE de la casa. L'element més remarcable d'aquesta torre és la part superior, ja que conserva la corsera de pedra gairebé en tot el seu perímetre. També hi ha espitlleres quadrangulars.


Al parament de la façana d'accés de la casa la torre té una finestra rectangular a la part baixa i un rellotge de sol pintat a la part central, amb una llegenda que diu ‘ aquesta ombra que no s’atura, del pas dels dies, es la mesura ‘.


Al mur est hi ha, com a element remarcable, una finestra amb relleus i ampit motllurat, molt malmesa.

Aquest element forma part de la masia de Can Boera, que té a la porta d’accés la data de 1745. Segurament la torre és d’origen anterior, probablement dels segles XVI-XVII. És l’única masia amb torre de defensa conservada dintre del nucli urbà de Palafrugell. Actualment, la seva funció és de segona residència, i la torre forma part de l’habitatge.

Quan al topònim Boera, ens diu el diccionari català valència balear ‘estable de bous (Val., Mall.); en llengua castellana – ja sabeu que el ESPAÑOL’ no existeix - boyera. Procedeix etimologicamebt del llatí bovarĭa o boarĭa,

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 24 de març de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA SANT AGUSTÍ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobava que l’Arxiu Comarcal del Garraf, publica el 21 de març a las 17:37 al facebook , una fotografia amb aquest peu informatiu ; avui ens han dipositat la següent fotografia a l'Arxiu. Una imatge de grup de l'Escuela de San Agustín que als mateixos locals ocupats pel Centro Instructivo Villanovés, l'edifici de La Galera, al carrer Sant Gervasi, donà continuïtat amb èxit destinat a l'ensenyament destinat a joves obrers dut a terme per aquella institució.


Animeu-vos a portar-nos fotografies antigues de Vilanova i la seva comarca. Les digitalitzarem i us donarem una còpia, les conservarem en bones condicions de temperatura i humitat i i les posarem a l'abast de la ciutadania. Així sempre perduraran en el temps!

LA Maria Engracia Soler Mestre, publica una fotografia amb el següent comentari ; aquest es el edifici de La Galera que parla la fotografia, es on recordem que hi havia hagut la caserna de la Guardia Civil, ...... i el CENTRO INSTRUCTIVO VILLANOVÉS, que va ser fundat l’any 1860 i dissolt l’any 1870, tenia 143 afiliats, i al front del qual estava l’advocat vilanoví Josep Corrons i Florit, propietari del castell de la Geltrú , que l’any 1869 en va enderrocar la torre, per considerar-la un símbol del despotisme i va aprofitar la pedra per a la seva casa al carrer de l’Aigua, número 33

Antonio, es tot lo que he pogut trobar!!


la fotografia és actual.

La transformació dels edificis escolars en casernes va ser una constant en els anys de la dictadura franquista, i evidencia l’ interès que tenien – i tenen – els feixismes per l’educació, la formació, la cultura, i el benestar de la ciutadania.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-de-lescola-publica-narcis.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/03/in-memoriam-de-lescola-de-les.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/06/les-escoles-pies-de-castellar-del.html

Alhora que agraïm la tasca de l’Arxiu Comarcal del Garraf, i de la Maria Engracia Soler Mestre, us esperonem a afegir-vos a la seva excel•lent feina.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 23 de març de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Acostuma a ser senzill localitzar l’església arreu de Catalunya, recordeu la cançó?. Roses és una de les excepcions, ja que la major part dels edificis son de nova factura, i d’alçada semblant o superior a l’església. Ni l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), ni Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931)- que no tenen res a veure amb aquesta església – haguessin permès aquesta situació, que en la seva concepció situa a Déu, per sota dels humans.


Patrimoni Gencat ens en diu ; església de tres naus, creuer coronat per una cúpula i capçalera poligonal. Les naus laterals corresponen a la successió de tres capelles comunicades entre sí. S'hi distingeixen dos sectors de distinta cronologia: la capçalera i el transsepte corresponen al temple de finals del XVIII (beneït el 1796). En canvi, les naus i el frontis són una obra de reforma i ampliació de la segona meitat del XIX (iniciada el 1863). Ambdues parts són cobertes amb voltes de canó amb llunetes, arcs formers i motlluratge ornamental. L'interior s'estructura en dos nivells, curiosament amb el sòl força més elevat a les naus, de manera que hi ha una graonada per baixar al creuer i al presbiteri. La capçalera, que conté l'altar major, presenta un espai perifèric a mode de girola. A la dreta hi ha la sagristia i a l'esquerra una capella a la que s'accedeix a través d'una porta situada al creuer. La façana quedà inacabada donat que li manca el coronament superior. Consta d'un cos central format per la portada amb l'emmarcament motllurat i dues pilastres per banda, amb falsos capitells toscans, i un gran fris de tríglifs a l'entaulament. Entre les pilastres hi ha dues grans fornícules, ara cegades. Als dos segments laterals s'hi obriren grans finestrals rectangulars (ara tapiats) coronats per grans timpans amb arc de dovellatge a saltacavall i la dovella de la clau ressaltada. Hi ha una espadanya a l'extrem de migdia, sobre el mur de base d'un campanar que no es construí.


Foto del interior de Jacob Casquete.2008

Tot l'edifici es troba bastit amb pedres desbastades, excepte la façana monumental vuitcentista, formada per grans carreus ben escairats de pedra calcària d'Avinyonet.

Després del setge de la Guerra Gran (1793-95), la població medieval de Roses situada a l'interior de la Ciutadella, fou definitivament abandonada. Això va permetre el desenvolupament del raval que havia anat creixent extramurs, situat vora el port a tocar de la riera dels Ginjolers. Per la destrucció soferta a la basílica romànica i la deserció de la comunitat monàstica a causa dels bombardeigs i altres efectes de la guerra, es decidí la construcció d'un temple parroquial fora de la ciutadella, al centre del nou nucli urbà. L'església fou projectada per Antonio López Sopeña l'any 1792. Les obres comencen el 29 de juny de 1972, i l'església es consagra un any després, exactament el segon diumenge d'octubre del 1796. L'any 1803, Francisco Soriano fa un informe sobre la solidesa dels fonaments i estructures. El 1815, el mestre d'obres Llorenç Rovira hi fa algunes reparacions. L'any 1853 projecte de reforma i ampliació de l'arquitecte empordanès Martí Sureda, qui dissenya la portalada s'inspirà, evidentment en la Porta de Mar, renaixentista, de la Ciutadella de Roses.

L'any 1936 durant la Guerra Civil, l'església es saquejada i serveix com mercat i magatzem públic. Posteriorment es rehabilitarà l'interior de la nau (1950) i es reconstruirà l'Altar Major amb la mateixa taula anterior (1950). De l'any 1959 al 1963 es construeix una nova sagristia al solar de l'antic cementeri.

Al 1980 es refà tota la teulada. De l'any 1992 al 1993, coincidint amb el bicentenari de l'església s'endega un primera fase de remodelació que afecta totes les façanes i cobertes. L'any 1995 es reprèn la segona fase i es remodela tot l'interior. El 8 de abril de 1995 es dedica el nou Altar.

Al llarg dels temps hi treballaven almenys :

Antonio López Sopeña Arquitecte 1795 - 1796

Llorenç Rovira Mestre d'obres 1815

Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890) Arquitecte 1853

Martí Sureda i Vila (Girona, Gironès, 1866 — Girona, Gironès, 1947 ) arquitecte

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA NARCÍS MONTURIOL ESTARRIOL. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la meva visita a Roses, cercava l’edifici escolar anterior a la dictadura franquista al que Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, l'Alt Empordà 28 de setembre de 1819 - Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 de setembre de 1885) donava nom, i que ha tingut una història dramàtica, i en quina construcció intervenien almenys els arquitectes Pelayo Martínez Paricio (Figueres, 1898-1978), Rafael Sánchez Echevarria – del que no hem trobat dades del lloc i data de naixement i traspàs, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , i Claudi Diaz Pérez ( Figueres, 1904 + Barcelona, 1985).

El tema dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a Roses, ha estat possiblement objecte d’algun estudi monogràfic. Com acostuma a succeir però, no hi ha a la xarxa gaire informació.

A :http://www.rosespedia.cat/index.php/Escoles_de_Roses

Trobava ; el senyor Pere, antic alumne de l'escola, tal com ell la explica:

"El 1936 es va inaugurar l'escola que tenia el nom de Sacco i Vanzetti, que eren dos comunistes italians que van marxar. L'escola tenia una planta baixa i el primer pis no hi havien cursos, a les classes estaven asseguts nen i nena, tenien una llar de foc que encenia el mestre i també hi havia una tarima per poder veure millor els alumnes. Tant abans com ara gaudien de mitja hora de pati i jugaven a pilota. El dijous a la tarda feien festa. Cada dia feien sis hores de classe. No portaven uniforme i els professors no eren estrictes. Estudiaven: gramàtica, aritmètica, història d'Espanya i un llibre que es deia: “El Trobador Català”. Quan plovia no anaven al pati i no tenien jocs a l'aula. Escrivien amb tinta vermella, blava i amb llapis. Els dictats els feien amb llapis i després els passaven a tinta blava i el professor els corregia amb tinta vermella. Per entrar i sortir no hi havia música i començaven a les vuit i plegaven a les dotze, a la tarda començaven a les tres i acabaven a les cinc. No feien simulacres, el professor es deia Sr. Soler. L'escola s'acabava als catorze anys. De fet l'escola va estar oberta fins que va començar la guerra civil i no es va reobrir fins que aquesta va acabar, amb un nom diferent. Recorda quan va venir al port de Roses el vaixell de guerra “Canarias” i van haver de sortir de l'escola. "

Tal com explica el senyor Pere, l'escola es va inaugurar el setembre del 1936, i durant la guerra civil va estar tancada. Un cop acabada aquesta, es va reobrir. Al principi només tenia una planta, més endavant van fer la planta del mig, i pels anys 60 o 70 van construir la planta de dalt.


Al 1996 l'escola es va reobrir de nou després d'una reforma molt gran de tot l'interior.

A la pàgina de l’escola hi ha un vídeo força interessant :
https://sites.google.com/site/escolanarcismonturiol/la-nostra-escola

http://www.emporda.info/comarca/2011/06/04/lescola-narcis-monturiol-roses-celebra-75-anys/125648.html

Curiosament no en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=roses&page=5

Tampoc – i això no em sobta tant – a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Roses

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

dimecres, 22 de març de 2017

MAS PLA. LLOFRIU. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges del mas Pla, gran casal aïllat, situat al terme de Llofriu, prop de la carretera de Palamós a la Bisbal.





Fotografies de Núria Torra.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'estructura simple, de planta rectangular, amb dos cossos que presenten cobertes de teula a dues vessants, amb el carener perpendicular a la línia de façana. La façana principal, orientada a migdia, és d'estructura simètrica; té, centrada a la planta baixa, la porta d'accés d'arc escarser, i dues obertures rectangulars a banda i banda. Al primer pis hi ha tres finestres d'arc de mig punt centrades i obertures rectangulars als costats, i al segon pis hi ha un balcó ampitador central allindat i galeries a banda i banda que presenten arcs de mig punt. A les façanes laterals hi ha finestres allindades de distribució irregular; en una d'aquestes obertures figura la data del 1855. A la banda dreta de l'edifici hi ha un cos annex.

Amb 76 anys Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) va decidir, en els seus darrers anys retirat al Mas Pla de Llofriu, donar la seva biblioteca i crear la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, a Palafrugell, el seu poble natal


Fotografia de Eugeni Forcano i Andreu (Canet de Mar, Maresme, 1926)

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com